diumenge, 28 de febrer de 2010

Gallines i cucs redueixen els residus domèstics


L’ajuntament de la ciutat belga de Mouscron, de 52.000 habitants preocupat pel constant increment dels residus orgànics ha llençat una proposta que intenta reduir-los. La iniciativa consisteix en regalar als ciutadans que ho demanin una parella de gallines. Les aus mengen molts restes de menjar, en especial fruites i verdures amb el que redueixen sensiblement el volum de les deixalles familiars. Tenir gallines aporta més avantatges que inconvenient apart de la companyia que fan són ponedores d’ous, el que implica ous frescos gratuïts. L’únic requisit que es demana a les persones que volen tenir una parelleta és que cal que facin un petit curs de com cuidar-les d’una manera adequada i el compromís que no se les menjaran en el plac de dos anys.

Jo de gallines en sé una mica, els meus pares tenien un mas a Riudoms i els pagesos sovint tenien gallines. En vam tenir una de molt especial, es deia Melodia. Era bonica- sí també hi ha gallines boniques- i simpàtica. Campava sempre pel davant del mas i quan era l’hora de dinar venia a sota la taula a veure que arreplegava. Menjava de tot però el seu àpat preferit eren els espagueti . La Melodia va viure molts anys, molts.

Certifico, doncs, que les gallines mengen de tot, per tant la mesura dels regidors de Mouscon no em sembla cap bestiesa. El que sí es cert que es necessita un espai, un pati, que normalment no hi a les cases de la gran ciutat. Així a Mouscon estan estudiant com alternativa per la cases sense pati el repartir cucs de terra per produir compost al balcons dels pisos. Em sembla molt més que interessant, crec que és tan bona idea que m’agradaria que els responsables municipals de la meva ciutat ho estudiessin i intentessin introduir l’experiència a Barcelona.

Els bisbes juguen a les famílies


L’emissora de ràdio de l’arquebisbat de Colònia, en motiu de la conferència episcopal que es celebrava a del 22 al 25 de febrer a la ciutat de Freiburg, ha editat un joc de cartes gratuït on els personatges son els bisbes membres de la conferència alemanya. La intenció és clara, es vol que els bisbes alemanys siguin coneguts pels seus feligresos.

El joc en qüestió es diu Bischofsquartett i és del tipus de les “famílies”. El que no sé és amb quin criteri han fet els grups. Ja m’imagino jugant: et demano el bisbe de la família dels integristes, o be dóna’m el bisbe de la família dels pederastes o tens el cardenal de la família dels encobridors? El que no em queda clar és com col•loquen aquells que pertanyen a dos o més grups? Serà a la família dels dimonis?



dissabte, 27 de febrer de 2010

Cabronades


Des de fa un bona temporada Afganistan és noticia diària. Senyors de la guerra, talibans, cultiu d'opi, integrisme religiós, pobresa, guerrilla, forces pacificadores... Fa temps que que sentir parlar de Kabul ja no ens crida l’atenció. Atemptats, civils morts, talibans morts, soldats de l’Otan morts, tot una espiral de violència que sembla no tenir fi. El problema és que no s’albira cap solució als conflictes generats. Cal un canvi radical de plantejament de tots els problemes, cal un canvi radical de comportament de totes -i quan dic totes vull dir totes- les forces i opcions del conflicte. Fins que això no passi Afganistan no deixarà de ser notícia.

Avui la imatge que il•lustra aquest apunt és una baralla de cabres a Kabul. No es gens estrany veure a la capital afganesa la concentració d’una multitud per veure lluitar entres sí a dos mascles de cabra. Una tradició, envoltada d’apostes, on es provoca l’enfrontament entre els dos animals fins que un dels dos abandona derrotat i normalment mal ferit. Una cafrada oi? Una cabronada.

Doncs aquesta cafrada, no és gaire diferent a la lluita de galls, de gossos, de peixos de Siam, o qualsevol cursa de braus. No us heu posat mai a pensar que el problema de molts conflictes potser es degut que encara que estem en ple segle XXI ens comportem com a neandertals?

Potser quan comprenguem que gaudir del patiment dels animals -encara que sigui una tradició ancestral- no és la diversió més adequada i civilitzada, començarem a trobar solucions als conflictes que ens envolten.

dijous, 25 de febrer de 2010

Humor versus Sida



Us ensenyo una campanya feta a França amb el nom de "Progete vos" sobre la prevenció del Sida que ha fet furor a la xarxa. Una manera fàcil i divertida de conscienciar sobre el sexe segur. Encara que ja està molt vista he cregut que no està de més penjar-la al bloc. Pot fer profit a algú que encara no l’hagi vist, o com a mínim arrencar un somriure.


Aparcament fàcil i gratuït


Qui diu que en plena ciutat Barcelona no hi ha lloc per aparcar? Aquí teniu la solució que han trobat a una guarderia de Nou Barris. Imaginació i aprofitament de l’espai. Sovint les solucions més senzilles són les més pràctiques

dimecres, 24 de febrer de 2010

Zaragoza 23 F de 1981


Ahir va ser 23 F, un nou aniversari de l’intent de cop d’estat d’en Tejero i companyia- més companyia de la que diuen- . Dos blocs amics- el de la Mercè i el del Manel- ens parlen de les seves vivències particulars d’aquell dia. Jo fa temps que en tinc ganes de fer-ho i aprofito la matinada dels 23 al 24 de febrer per explicar el meu relat.

Vaig fer la mili més gran del normal, havia aprofitant al màxim les prorrogues d’estudi per veure si me’n podia lliurar d’alguna manera però no va ser possible -alguns amics meus van ser més llestos que jo i se’n van poder salvar, però això és una altra història-.

El 23 de febrer de 1981 estava, doncs, fent de soldat a Zaragoza. Era un dia peculiar. Pel matí s’havien llicenciat els veterans de la companyia, ens havíem acomiadat de gent que havia conviscut amb nosaltres, que havia patit amb nosaltres i que de ben segur no les tornaríem a veure mai més. Estàvem doncs una miqueta tristos, les separacions no són mai alegres.

A primera hora de la tarda els de la colla –els catalans Luis, Miquel i el valencià Artur- vam anar al cine. Vam veure una peli, Pepi , Lucy y Bom y otras chicas del montón, d’un tal Almodóvar, un manxec estrany, peculiar i membre de la ”movida madrileña”. Personalment em va encantar però al cine es sentien comentaris de tot tipus.

Sortint del cinema vam anar al bar “Jauja” que estava darrera el quarter. Com cada dia fèiem un berener-sopar. Ens demanàvem un “Jauja completo” per cada un; era un bocata especial: una gran barra de pa, amb tres o quatre talls llom, truita a la francesa i patates fregides tot amanit amb mostassa, ket xup i maionesa. Tot això regat amb gerres i gerres de cervesa.

Al bar hi havia menys gent del normal, no es veien soldats. L’Agustín, l’amo, que sempre ens feia conya, ens va preguntar que fèiem allà. Que si no estàvem aquarterats. Ens va explicar que el Tejero - mentre nosaltres veiem pixar a l’Alaska a la cara de la Chus Lampreave- havia entrat al congrés.

La notícia em va colpir -mai millor dit-, de seguida vam començar a fer plans. No entraríem el cotxe al quarter, el deixaríem fora per si de cas. Trucaríem a les nostres famílies per dir que estàvem bé. I aniríem a la caserna a veure que passava. Dit i fet. Les notícies de les famílies no ens van tranquil•litzar; la companya de l’Artur li va explicar que a València estaven els tancs pel carrer. Vaig sentir por, un por que feia temps que no tenia, una por al futur imposat.

De tornada al quarter, vaig organitzar una miqueta als meus, als bons. No utilitzar ràdios amb piles, calia estalviar-les per si de cas. Entre uns quants de confiança vam elaborar dues llistes mentals de noms dels membres de la companyia, quins eren els demòcrates i quins es posicionarien hipotèticament a favor del cop. Teníem sort, érem majoria i a més tots els càrrecs bàsics- furrier, armer, secretari i la majoria de caporals- estaven al nostre favor. En cas de merder estaríem preparats.

Va ser una nit llarga, sortosament tot es va arreglar, i no vam haver d’utilitzar les llistes...

dimarts, 23 de febrer de 2010

Enemics polítics


Obrir la bústia de casa mentre esperes l’ascensor és un dels meus rituals diaris. Sempre em trobo el mateix: cartes del banc, rebuts, alguna revista i propaganda, molta propaganda. Normalment faig un cop d’ull i molta de la correspondència només entrar a casa ja va directament a la pila de paper per reciclar.

Ahir va ser l’excepció. Tornava tot content de la presentació del llibre de la Carmen Alborch i d’una forma maquinal vaig mirar l’interior de la bústia, només hi havia un paperet. Propaganda -vaig pensar- i sense mirar-me’l gaire vaig fer gest de llançar-lo a la paperera. Però em vaig aturar, el paper en qüestió era un pamflet de Plataforma per Catalunya, el grup polític d’en Josep Anglada, era massa atractiu pels meus gens polítics i la curiositat me’l va fer llegir.

Dins l’ascensor vaig examinar ràpidament els 10 punts, les deu propostes. Increïble, sabia que eren racistes radicals però no m’imaginava que arribessin tan lluny. Demagògia barata i incendiaria, manipulació de la realitat, tergiversació dels fets, foment de l’odi... Vaig arribar a casa amb l’estómac revoltat.

Sempre he pensat que és bo saber què diu el contrari polític, per comprendre el que proposen, per pactar si es cal. Sempre havia pensat que en política no hi ha enemics sinó adversaris; estava errat. Hi ha adversaris però malauradament també hi ha enemics. Enemics que cal eradicar democràticament de la vida del nostre país, enemics com Plataforma per Catalunya.

M’he desat el pamflet per mirar-me’l de tant en tant, no vull oblidar que als demòcrates encara ens queda molt per fer. No ens podem adormir.

Carmen Alborch, la ciudad y la vida


Dilluns a la vesprada vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació a Barcelona del llibre de la Carmen Alborch “La ciudad y la vida”, un acte diferent, entretingut i fins i tot divertit que presentaven en Miquel Iceta i la Rosa Regás.

Es va parlar en català i en valencià -dos noms per una mateixa llengua com diu sàviament en Raimon- i també en castellà. Pura normalitat.

Parlem del llibre. Encara no l’he llegit però si haig de fer cas dels que es desprenia de les tres intervencions n’hi ha per sucar-hi pa. La visió d’una ciutat -València- des de l’òptica d’una roja feminista, una mirada enamorada que ha escollit relatar els aspectes positius.

De la xerrada d’ahir em quedo amb tres conceptes. La ciutat és una xarxa de compromisos. La ciutat és un ser viu i com a tal té emocions, també s’avorreix. La ciutat, totes les ciutats, necessiten una gran conversació entre els i les que hi conviuen.

De tornada cap a casa, repassant mentalment les intervencions, em venia al cap una idea; basant-nos amb les paraules d’Alborch -emulant el vell lema de la transició "socialisme és llibertat"- podríem afirmar que la ciutat és vida.




dilluns, 22 de febrer de 2010

Machado


Avui fa 71 anys que va morir a l’exili Antonio Machado, un poeta. Els seus poemes, i sobretot les reflexions del seu llibre Juan de Mairena, van marcar profundament la meva joventut. Des d’aqui el meu petit, però sentit, homenatge. Us deixo amb una frase seva.

“Siempre que advirtáis un tono seguro en mis palabras, pensad que os estoy enseñando algo que creo haber aprendido del pueblo.”

diumenge, 21 de febrer de 2010

Protesta antitaurina


Les protestes dels “antitaurins” arriben a la Ciutat de Mèxic. Cada cop som més els que estem perquè s’aboleixi aquesta tradició tan cruel. En un món globalitzat les queixes contra el maltractament animal no coneixen fronteres i vindrà un dia que la raó s’imposarà...

Per cert trobo curiós que els i les que estem a favor de la prohibició de les curses de braus -i també de tot els tipus correbous- sens conegui com “antitaurins” quan som nosaltres el que defensem als toros.

dissabte, 20 de febrer de 2010

Internet , política i conciliació.



Afirmar que al nostre país conciliar l’horari laboral amb el familiar es gairebé una tasca impossible no és cap novetat. Si a aquesta incompatibilitat d’horari se li afegeix una altra ocupació voluntària -hobby, esport, anglès, ONG- la cosa ja ratlla el miracle.

En el meu cas la meva ocupació voluntària, fora de l’horari laboral, és la política. Si tens el cuquet de la política és molt difícil de foragitar-lo. El problema és que les moltes reunions t’omplen ràpidament les hores, no només els dies laborals, els dissabtes i diumenges també es fan activitats. No es pot arribar a tot; algun dia has de descansar o estar amb els teus i fer família!

Avui es celebra l’escola d’hivern del PSC, com cada any a Tarragona. El programa és interessant com gairebé sempre. Però jo, conscientment, m’he quedat a casa. M’he quedat a casa per molts motius, primer i important: tinc ganes -i dret- d’estar a casa. Segon: la família i les relacions familiars també són importants. I tercer: puc seguir l’escola per la TV del PSC, per Internet.

No només he seguit la inauguració i el discurs del Carles Martí,mentre netejava la casa, sinó que he pogut participar i relacionar-me -via twitter i facebook - amb els participants presencials i virtuals. I el que millor és que puc dir la mevaopinió des de casa!

Gràcies Internet i gràcies PSC per fer possible, ni que sigui per un dia, la meva conciliació particular entre família i política.

divendres, 19 de febrer de 2010

Censura integrista

Aquests dies hem assistit a la polèmica que s’ha generat a patir de l’exposició fotogràfica de Fernado Bayona titulada Circus Chriti feta a la Universitat de Granada. La mostra es una interpretació molt personal del Via Crucis de Jesús. Es una sèrie de 14 fotografies on es mostren entre d’altres una Verge prostituta, un Sant Josep venedor de drogues o un Crist gai. Diverses amenaces a l’artista i protestes contra la mostra han estat els detonants per fer clausurar l’exposició als “responsables” universitaris. Un cop més ha estat el triomf de la reacció.

Malauradament a Granada no és l’únic lloc on hi ha censura. A l’estat de Meghalaya, al nord de la India, han demanat la retirada d’un llibre de text. Aquesta vegada el motiu es la presentació d’una imatge de Jesucrist fumant i amb una cervesa a la mà. L’església catòlica india no ha tingut prou amb això i ha anat més enllà; ha demanat a les seves escoles que no comprin cap llibre més de la mateixa editorial.

Sembla que això de la llibertat d’expressió no està de moda. Es comença així, com a primer pas per cremar llibres, i quan es cremen llibres ja sabem com acaben les coses... Quina por!

Pactes amb el diable


Fa uns dies vam poder llegir la notícia que el capellà d’Horta de Sant Joan havia estat denunciat per pares d’algunes nenes de segon d’ESO per retenir-les, suposadament, en contra la seva voluntat dins del cotxe.

Tot i que les informacions són contradictòries i no gaire clares, sembla ser desprès d’un sopar amb varis nois i noies de la població el capellà va convidar a tres noies i a un noi a visitar l’església sota la llum de les llanternes per veure un crucifix. Un cop dins al cotxe, al veure l’actitud estranya del capellà –bloquejar les portes, música a tota marxa i una arrancada a gran velocitat- els nens van intentar sortir. Tots van poder abandonar el vehicle menys la noia que anava de copilot que va ser retinguda. Les criatures es van espantar i van avisar als seus pares. No va passar res més, però sembla ser que el capellà va enviar un missatge a la nena demanant que no digués res.

Avui hem pogut llegir que els pares han pactat amb el bisbe de Tortosa la retirada de la denuncia a canvi del trasllat del capellà. Com és possible que uns pares que denuncien a algú que teòricament ha “molestat i espantat” als seus fills puguin retirar la denúncia? Com és possible que el bisbe de Tortosa pacti una sortida d’aquest tipus? Si els fets són com s'ha explicat la denúncia no hauria de ser retirada, si els fets denunciats són falsos el bisbe hauria de recolzar sense dubtes i fins al final al capellà. Pactar el trasllat del mossèn és admetre la seva culpa. Si és culpable, com és que el bisbe enlloc d’enviar-lo a fer mal a un altre lloc no el cessa? I per acabar de fer preguntes; encara que hagi un pacte entre les parts perquè la fiscalia no actua d’ofici?

Em sembla que en aquest cas algú ha pactat amb el diable.

dijous, 18 de febrer de 2010

Violència d’estat contra la dona


Un cop més, ja hi tornem, una notícia d’aquelles que no voldríem haver de llegir mai. Violència contra les dones. Aquesta vegada no és només una violència masclista, que també, sinó és violència d’estat. Repressió pura i dura.

Per primer cop a Malàisia, un país musulmà, tres dones i 4 homes han estat fuetejats per haver tingut relacions sexuals sense estar casats. Davant les queixes de diverses organitzacions de drets humans l’excusa que han donat les autoritats és que el càstig té com objectiu educar i donar l’oportunitat per tornar al bon camí.

Em sobren les paraules o potser me’n falten. Quin fàstic de gent!

dimecres, 17 de febrer de 2010

Dret a ser nens


El fet de tenir ascendència alemanya, el fet d’haver anat -i sofert- l’escola alemanya de Barcelona dels anys 60, el fet d’haver anat innumerables vegades a Alemanya em permet poder opinar amb un cert coneixement de causa sobre alguna de les costums alemanyes.

No m’agradaria parlar d’estereotips però sempre, sobretot quan era petit hi ha hagut algunes costums alemanyes que m’han cridat l’atenció. Sabíeu per exemple que està (o estava) prohibit estendre la roba els diumenges? El motiu era que la vista de la roba penjada als estenedors molestava la vista als veïns i els diumenges són dies per descansar, per tant qualsevol interferència al possible repòs era punible.

Si ho comparem amb la cultura mediterrània la llista de “costums rares” seria inacabable, però no me’n puc estar de comentar-ne una que sempre m’havia revoltat: la prohibició de l’entrada de nens a molts hotels i habitatges mentre sí que es permetia l’accés a animals de companyia. Quan era petit no podia entendre que els soroll que feien nens fossin molestos –si vull ser sincer ara han passat els anys i que he criat dos fills ho entenc més- i que en canvi els lladrucs dels gossos no. Sempre he pensat que era una mesura injusta.

I com que les injustícies mai m’han agradat, m’ha posat molt content poder llegir que la ciutat de Berlin -ciutat que m’encanta- ha aprovat una llei que permet als nens fer soroll. Un estat alemany reconeix el dret a ser infants als infants! Berlinesos i berlineses: en nom de totes les nenes i tots els nens del món us donem la benvinguda a la civilització!

El futur del Brasil té nom de dona


Demà comença el congrés del Partido dos Trabalhadores on, amb gairebé tota probabilitat, Dilma Rousseff sortirà escollida candidata a la presidència del Brasil.

En el cas de guanyar les eleccions presidencials d’octubre, cosa que no passarà si les forces progressistes i d’esquerra es presenten dividides, es trobarà un país ple de contrastos: 190 milions d’habitants, exportador de matèries primes, una de les economies amb més expansió del món, fàbriques d’avions, petroli (Petrobras és la 25a empresa del món) al costat de barris de faveles (amb més de 8 milions de persones) problemes amb la seguretat, més del 27% de la població sense serveis bàsics...

Dilma es trobarà una nació que ha viscut la crisi internacional i que n’ha sortit sense gaires conseqüències negatives. Un país que segons les previsions pot arribar al ritme xinés de creixement i convertir-se durant la propera dècada en la cinquena potència mundial. Però Dilma té clar que el camí serà dur, que el benestar no només ha de ser per uns pocs i que la lluita per la inclusió social ha de ser i serà el seu principal repte. No deixarà de banda les polítiques estatistes de la segona part del mandat de Lula, al contrari, les incrementarà. Està convençuda que l’estat no només ha d’incentivar sinó que ha d’actuar com el primer per construir un futur millor.

El Brasil d’avui, gràcies al govern de Lula, ha deixat de ser només el país dels 190 milions de candidats a futbolistes, ja no és només el Brasil de la pobresa, també crea riquesa...

El Brasil de demà ha de ser el país del repartiment de la riquesa i això només pot tenir un nom, un nom de dona: Dilma Rouseff

dimarts, 16 de febrer de 2010

Barcelona aposta per la seguretat vial



Una bona noticia per a la seguretat vial, Barcelona instal•larà càmeres intel•ligents que a part de les infraccions dels cotxes també registraran les de les motos ja que poden llegir matricules de petit tamany. Girs prohibits, canvis bruscs de carril seran gravats per càmeres de darrera generació, d’infrarojos o de visió diürna, que permeten una imatge molt precisa.

D’entrada ja s’ha instal•lat un equip a la intersecció d’Aragó amb Passeig de Gràcia i un cop acabades les proves se’n habilitaran set punts més. El set punt són cruïlles de amb una ratio de sinistres superior a la mitjana de la ciutat i el seu emplaçament s’ha decidit d’acord amb les recomanacions del RACC.

La mesura intenta reduir el nombre d’accidents, en especial els de motos, donat que la majoria es produeixen per no respectar el s semàfors. Barcelona és un ciutat amb moltes motos, de ben segur sense elles la circulació seria molt més difícil, per això es important que l’ajuntament de la ciutat intenti millorar la seguretat dels seus ocupants. Malgrat alguns puguin afirmar que es una mesura contra les motos cal tenir en consideració que de les 31 persones que van morir en accident de transit a Barcelona a l’any 2009 21 eren motoristes i 10 vianants. Sovint les motos no són culpables dels accidents -en un 70% el causant és el vehicle contrari- però és bo que es posin mesures per reduir els sinistres i preveure danys majors.

Els que veuen la ciutat sempre en negatiu segur que diran que la posta en funcionament de les noves càmeres, o sigui el nous controls, tenen afany purament recaptatori. Pels que veiem Barcelona en positiu creiem que queda clar: el que es prima és la segureta vial. Si algú ho posa en dubte que es pregunti per què els emplaçaments de les càmeres estan perfectament senyalitzats.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Sindicats i la jubilació als 67 anys


Seguir a la UGT de Catalunya pel Twitter m’ha servit per assabentar-me de primer mà del que s’ha dit a la roda de premsa que han donat les organitzacions catalanes de CCOO i UGT sobre la manifestació contra la jubilació als 67 anys.

D’entrada vull recordar que la meva postura personal sobre l’allargament de l’edat de les jubilacions es força contrària, crec que encara es poden prendre moltes mesures abans de decidir-ne una de tan dràstica. Però avui no parlaré de la meva opinió avui resumiré el que diuen els sindicats amb algunes de les aportacions fetes al Twitter.

Els 15 anys de càlcul per les pensions ja evita el frau i garanteix l'equitat no cal augmentar-ho als 25 anys.

Alemanya i França l'edat mitjana de jubilació està per sota dels 62 anys, i a Itàlia sota els 60, a Espanya l'edat mitjana és dels 63,8 any.

Espanya està per sota de la mitjana europea de % del PIB destinat a pensions, és el 9% del PIB enfront 18% d'Holanda o el 13% d’Itàlia.

Podrien començar a pensar en lluitar contra el frau fiscal que es troba al 20% mentre la mitjana és el 13%.

L'atur de les persones de més de 45 anys es troba bloquejat, no hi tenen esperances i ara volen carregar sobre ells aquesta reforma.

Si apostem per a que els treballs siguin precaris i salaris baixos realment sí que estarem posant el sistema en perill.

Hem de fer que els beneficis també cotitzin no només els treballadors.

No pot ser que els majors de 45 anys no tinguin possibilitats d'incorporar-se al mercat de treball.

Els sindicats UGT i Comissions han convocat una manifestació a Barcelona pel dimarts 23 de febrer a les 18 hores amb l’objectiu de demanar la retirada de la proposta de jubilació als 67 anys. Exerceixen així un dret legítim i malauradament sovint necessari: el dret a manifestar-se pacíficament en defensa d’unes idees. Aplaudeixo la iniciativa sindical, avui, en època de crisi, cal estar a l’aguait en la defensa dels drets de les treballadores i els treballadors. Mai està de més un toc d’atenció al govern de torn, encara que aquest sigui d’esquerres.

Només una pega a la convocatòria sindical. Un cop més l’hora d’inici de la marxa és una hora intempestiva per molts assalariats del nostre país. Per desgràcia a les 6 de la tarda encara es treballa a la majoria d’empreses, algú se’n recorda de la conciliació de la vida laboral amb la familiar? Milers de persones, tot i estar plenament d’acord amb l’objectiu final de la manifestació, no hi podran assistir al estar treballant. Una llàstima. Quan es convocaran les manifestacions sindicals els dissabtes a la tarda o els diumenges al matí?

diumenge, 14 de febrer de 2010

Roucades o rucades?


Atenció mileuristes, aturats i aturades, prejubilats i prejubilades, immigrants amb i sense papers, acomiadats i acomiadades per baix rendiment, per aplicació d’un ERE o per tancament de l’empresa, estudiants sense feina en perspectiva, taxistes, treballadors i treballadores, autònoms, empresaris i empresàries amb problemes de finançament, pensionistes... ja sabem que la causa de la crisi, no és culpa dels bancs, de les hipoteques, dels especuladors, de les males previsions dels governs de tots colors, de la poca planificació, del capitalisme salvatge...

Avui, per inspiració divina, monsenyor Rouco Varela ha fet unes declaracions que ens ha fet sortir a tots de qualsevol dubte. Les causes espirituals son les culpables finals de la crisi, el que motiva la situació va més enllà de l’economia. Són temes ètics i morals. La situació necessita, per tant, una conversió de les consciències.

Els del PP desprès de sentir les paraules de Rouco s’estiren els pels. Rajoy, Aguirre i companyia s’enfronten a gran un dilema: si fan cas al cardenal ja no poden acusar a Zapatero de tots els mals del país, al menys de la crisi. Què faran?

Mentrestant els humans i les humanes ja sabem que hem de fer: a portar-nos bé -segons la fe catòlica- per foragitar la crisi.

1 entre 1000, el cas de David Sills

Als que ens agraden les pel•lícules de l’oest, sabem que era conegut per “1 entre 1000” un rifle Winchester amb unes característiques especials: velocitat en el tir, suavitat de gallet i gran precisió. S’anomenaven així degut a que tot i que tots els rifles es feien de la mateixa manera n’hi havia només alguns amb aquestes característiques tan peculiars. Eren rifles fóra de sèrie. Si hem de fer cas al que hem vist al les pelis del dissabte a la tarda molts cowboys lluitaven -en concursos o entre sí- per tal d’aconseguir-los. Ser posseïdor d’un Winchester d’aquetes particularitats et donava de categoria, pedigrí.

Han passat els anys, els americans -al menys la majoria- ja no lluiten amb les armes a la mà pels carrers dels pobles o ciutats. Ara competeixen a altres espais. L’esport ha estat un vàlvula de fuita de moltes de les seves dèries. L’esport és present al dia a dia de la societat nord-americana. Els partits escolars dels divendres, els partits universitaris del dissabte i els partits dels professionals els diumenges i els dilluns i els dimarts i els... Basket, beisbol, hockey sobre gel o futbol americà, tot els dies de l’any esport i més esport.

No és d’estranyar, doncs, que en una societat que viu cara i per l’esport, es busquin per sota les pedres a les futures figures. A fi a efecte de no intercedir en l’educació dels joves, la seva contractació està molt regulada. Estan absolutament prohibides qualsevol oferta econòmica, els joves esportistes han d’arribar -teòricament- a la universitat, on iniciaran el darrer pas cap el camí professional, només amb ofertes de beques acadèmiques.

Però feta la llei feta la trampa. La USC (Universitat del Sud de Califòrnia) ha fet la seva interpretació de la llei. La llei diu que no es poden fer ofertes als joves dels “high schools”, la llei omet prohibir que es facin propostes als nens de les escoles de primària. Així la USC ha aprofitat el “descobriment” d’un noi ( un nen) de 13, en David Sills, que sembla que té tot el potencial per ser el futur número 1 del futbol americà i li ha fet una oferta econòmica. Suposo que ara s’obrirà la veda i altres universitats nord-americanes faran les seves propostes pecunàries al mateix Sills o a altres nens. Totes les universitats es barallaran per tenir el seu propi 1 entre 1000, com a l’antic oest.

Però no cal anar tan lluny, a Europa els clubs de futbol també pugnen entre ells i paguen milionades pels drets de nens de poc més de 10 anys. Nens que deixaran de ser-ho pel benefici dels seus familiars i dels clubs que els compren. El Barça, el Madrid, l’Arsenal, el Manchester i molts altres també volen tenir el seu 1 entre 1000. Això és esport? Això és ètic?


Parking de contenidors



Sortir a passejar pel barri sempre et depara alguna sorpresa. Aquest dissabte he fet una troballa que m’ha cridat l’atenció. Resulta que tenim un dipòsit de contenidors d’escombraries nous a estrenar just per sobre del tanatori, o si us agrada més just per sota la zona universitària. O si voleu l’adreça exacta al carrer Menéndez Pelayo cantonada avinguda Joan XXIII.

L’espectacle de veure centenars de contenidors, tots ben arrenglerats i endreçats per colors es francament curiós. Us recomano que aneu a fer-hi un cop d’ull. És un paisatge urbà diferent.

dissabte, 13 de febrer de 2010

Elogi a la militància política



Que fàcil és parlar des de les talaies, que fàcil és pontificar. Que fàcil és enviar les tropes a la guerra, que fàcil és...

En canvi que difícil és el contacte directe amb els ciutadans i les ciutadanes, que difícil és haver de defensar postures sovint incomprensibles, que difícil és la lluita cos a cos, que difícil és el dia a dia, què difícil és...

En el món de la política el fàcil és teoritzar, el que realment és difícil es portar la teoria a la pràctica. Habitualment són els i les militants de base i els simpatitzants dels partits les forces de “xoc” utilitzades per explicar les mesures preses. No és gens senzill haver de donar la cara en defensa de les postures de govern –sobretot en temps de crisi- davant dels amics, dels companys de feina o dels veïns. Sovint és difícil per manca d’arguments, altres vegades per la impopularitat del tipus de mesures o per la seva incongruència respecte a una d’anterior. El paper dels afiliats i afiliades dels partits és ingrat, anònim. És el pitjor paper de l’auca de la política, un paper on es reben molts cops, ensurts i desenganys. El paper dels militants és desagraït.

Però tot i tenir un feina àrdua, els i les militants continuen al peu del canó. El seu convenciment de que estan treballant per una bona causa els fa tirar endavant. Demanen molt poca cosa al partit; només debat intern, democràcia, coherència i cohesió.

Lamentablement alguns dirigents sovint se n’obliden de la tasca anònima,però tremendament efectiva i necessària, de milers i milers de persones dels seu partit. Se n’obliden -vull pensar que inconscientment- i sobreposen els seus interessos personals als del col•lectiu. No mesuren els costos i els desenganys que provoquen. Fan un flac favor al seu partit i, com a conseqüència, a la democràcia.

Crec que per aquest camí no anem bé, oi que m’enteneu?

divendres, 12 de febrer de 2010

Llibertat d’expressió o deslleialtat?


Des del principi dels temps els humans tendeixen a agrupar-se, ja sigui per caçar, per defensar-se millor o per enfrontar-se a qualsevol perill. La creació de pobles i ciutats n’és un exemple clar. Però tota relació ha de tenir unes normes bàsiques per les que es regeixen per igual tots els membres del grup.

Les normes, es diguin lleis, estatuts, reglaments o el que es vulgui, serveixen perquè tots els membres del grup sàpiguen què és el que poden o no poden fer. El que està permès o el que no. Amb el temps les normes varien, el que estava prohibit ara ja no ho està, el que abans era tolerat ara està mal vist. Ens agradi o no sense normes cap societat organitzada podria funcionar. Fins les societats més anàrquiques es regeixen per un codi mínim relacional.

Els partits polítics són un exemple de grup. Voluntàriament alguns individus que pensen d’una determinada manera, que tenen uns objectius polítics comuns s’agrupen sota uns principis i unes normes per tal d’arribar a una destinació final de la manera més òptima. Els partits tenen alhora subgrups, grups de gent que sobre un tema concret pensen d’una manera diferent, són aquelles i aquelles que posen l’accent en un tema més que en un altre. Aquestes petites divergències no només no son dolentes sinó que són molt necessàries; amb el debat, amb les discussions, amb la confrontació democràtica de les idees s’enforteix el grup principal, el partit.

El problema sorgeix quan, sense un motiu aparent, es mostren les divergències sense haver-les discutit als òrgans establerts per les normes internes. Faltar d’aquesta manera a les regles del joc només perjudica a la resta de membres que sí les respecten, perjudica al partit.

Es parla molt de la llibertat d’expressió dins dels partits, jo en tinc meva opinió. Al apuntar-te a un partit renuncies a uns drets individuals en favor dels drets col•lectius. Això és el que fa fort al grup i, en conseqüència, també al individu. Les decisions preses democràticament als òrgans de direcció i als congressos són els que han de prevaldre, trencar unilateralment aquesta norma bàsica només beneficia a l’adversari.

Malauradament -a tots els partits passa- alguns aprofiten la plataforma que els dóna del càrrec públic per desmarcar-se de la majoria. Quan les coses pinten bastos tenir sortides de to -fetes fora del lloc adequat dins de l’organització- emparant-se amb la llibertat d’expressió no tenen res a veure amb el coratge polític, això només té un nom: deslleialtat. Deslleialtat vers aquelles dones i aquells homes que sí han fet renuncies individuals pel bé del col•lectiu. Deslleialtat vers persones que sí creuen en la democràcia.

Et pot interessar:

Manuel Cáceres Llibertat i lleialtat
Ennric Llorens Discrepàncies

dimecres, 10 de febrer de 2010

Discrepàncies



Durant la transició política, els que militàvem a l’època del PSC Congrés, dèiem que el partit era l’eina. L’eina per arribar al socialisme, a una societat més justa, més pròspera i sense classes socials.

Han passat més de trenta anys, ha plogut molt i les hem vistes de tots colors. Els socialistes hem guanyat i perdut moltes eleccions, hem estat a l’oposició i al govern, hem governat en coalició i en solitari. Hem fet coses bé i altres de no tant.

Com a socialista sempre he cregut en la força del col•lectiu. Des de que vaig decidir involucrar-me d’una manera activa en política, allà per l’any 75, vaig tenir molt clar que tenia que prioritzar la voluntat democràtica de la majoria dels meus companys i companyes de viatge polític. Sempre he assumit, com a membre d’un grup, que la meva opinió un cop contrastada amb la dels demès quedava en segon terme, el que importa és el que pensa la majoria. Les meves discrepàncies ideològiques i /o estratègiques -que n’he tingut i que en segueixo tenint- les he manifestat on tocava, dins l’organització. Mai he gosat, per fidelitat i també per principis, demostrar els meus desacords en públic. Sempre he pensat que si algun cop arribo a la conclusió de que el partit ja no és l’eina idònia que m’acosti cap a una societat millor l’hauré d’abandonar, molt a contracor però ho faria. I vull creure que ho faria sense fer soroll, discretament sense ganes de fer mal.

Per això em molesta, que de tant en tant algun personatge, amb una indubtable vàlua personal, posi en qüestió d’una forma pública un projecte que ell mateix ajuda a dirigir. Un personatge que oblida que està on està gràcies a que un col•lectiu d’homes i dones han fet molts esforços, sacrificis i renúncies i que han dipositat la seva confiança en ell. Com es pot demanar responsabilitat als de sota quan el líder no en té?

dimarts, 9 de febrer de 2010

Burrades


De petit quan feia alguna malifeta, quan feia alguna bestiesa o simplement quan no em comportava com ho havia de fer el meu pare sempre em deia el mateix: “no facis el ruc que la palla va cara”. Ja de més gran, ja ben alt i gros, de tant en tant encara rebia el mateix consell.

Llegint a la premsa que 11 ases catalans ajudaran a la prevenció d’incendis a les Gavarres m’ha tornat la frase a la memòria. De ben segur al llegir la noticia al diari el meu pare m’hauria trucat. Els dos hauríem comentat i faríem conya sobre el final feliç d’una història ben burra.

Els rucs, catalans o no, han estat al nostre país durant dècades en franca decadència. Amb la industrialització del camp la necessitat d’emprar animals per ajudar a realitzar les feines més feixugues ha anat de baixa fins a fer-se inexistent. Cavalls, mules o ases han desaparegut dels estables. Els estables s’han convertit en garatges.

Sort hem tingut d’alguns romàntics, enamorats de la natura, que han mantingut a base de grans esforços alguns d’aquests animals de càrrega. Els cas de l’ase català es paradigmàtic, no només se l’ha salvat de la desaparició, sinó que ara ja se li torna a trobar una utilitat: la d'aprofitar que menja per mantenir i netejar el sotabosc. Una utilitat ecològica que probablement servirà perquè l’ase català no desaparegui.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Una lliçó de la Super Bowl: la victòria del segon


Ahir es va celebrar la Super Bowl XLIV. La final de la lliga de futbol americà. Una final que aportarà uns beneficis de més de 500 milions de dòlars a la ciutat de Miami que és la ha estat l’organitzadora de l’acte. Remarco, encara que no sigui el motiu inicial del meu apunt, els beneficis obtinguts per la ciutat, potser així aquells que creuen que no és necessari proposar i organitzar esdeveniments esportius a Barcelona se’n adonin de la importància econòmica de la candidatura dels jocs d’hivern.

Ahir, diuen, es va veure un bon partit de futbol americà, amb totes les avantatges i inconvenients d’una final. No vaig tenir l’oportunitat de veure’l en directe, el feien per la tele per un canal que no tinc i no em venia gaire de gust passar-me gran part de la nit en blanc, a un bar atapeït, pensant que l’endemà tenia que treballar - el que fa l’edat!-. He llegit alguna crònica i el partit sembla que va ser força distret. El de menys- per als que ens agrada aquest esport i no som fans de cap dels dos equips- és el resultat. Però no ha deixat de ser un resultat sorpresa. L’equip que encapçalava totes les apostes, l’equip que els experts deien que tenia tots els números per guanyar, l’equip del jugador més valuós de la lliga ha perdut. Els que anaven segons, els que els experts deien que tenien poc a pelar, han guanyat.

Avui volia parlar dels que van segons a les apostes, a les enquestes, i que per diferents motius acaben primers. No només passa en el món de l’esport, també en altres àmbits, sobretot en la política. La comoditat, la manca de valentia, el cansament d’un dels contrincants sovint ens fa donar per feta la derrota abans de començar la partida. En política sovint es crea un ambient que fa creure a propis i aliens d’un estat d’opinió que no és del tot real. Quan això passa les enquestes ho ratifiquen, hi ha canvis en les previsions de resultats, s’albira un nou guanyador. Però aquest guanyador no ho serà, encara que ho vaticinin tots els gurus, fins que no s’acabi la partida. Fins que l’àrbitre no pita el final o fins que s’escruta el darrer vot no se sap qui guanya.

Si parlem d’esports, als Estats Units, els Colts d’Indianapolis donaven la Super Bowl per guanyada i l’han perdut contra els Saints de Nova Orleans. Si parlem de política, a Catalunya, ...

dissabte, 6 de febrer de 2010

"Regal del poble americà"


Els dies de festa llegeixes el diari d’una forma pausada, t’atures en noticies que durant la setmana per la manca de temps no en fas gaire cas. Avui m’ha cridat l’atenció un breu article, un simple peu de pàgina sobre les relacions de la població haitiana i els soldats americans al diari el Público.

L’article en qüestió parla de les diferents reaccions que tenen els afectats pel terratrèmol amb els soldats que teòricament venen per fer una ajuda humanitària però que sovint ultrapassen la seva missió amb controls policials de zones de la ciutat de Port Prince.

Tot és discutible i el paper dels soldats porta polèmiques a tot arreu del món, a Haití l’actuació dels militars americans té els seus defensors i els seus detractors. Com que em falta informació no opinaré.

El sí que em vull posicionar és sobre les galetes que reparteixen entre els afectats. Són barretes energètiques que donen la suficient energia per aguantar 24 hores sense ingerir menjar. Fins aquí perfecte, cap queixa. El que no m’agrada és que als embolcalls al costat de la bandera dels Estat Units es pugui llegir “regal del poble americà”. Em suggereix una pregunta: és ajuda humanitària a simple propaganda política? Sigui el que sigui, donada la situació que es viu a Haití, no em sembla gaire ètic. Sempre havia cregut que la solidaritat era una altra cosa.

La foto del líder


Quan jo era jove els “moderns” deien que una imatge valia més que mil paraules. Han passat els anys i aquesta frase s’ha transformat en un axioma intocable i inqüestionable dins del món de la política.

Els assessors dels polítics - els amics, els analistes, els consellers, els publicistes, els gurus – són uns personatges que viuen amb la pressió de les enquestes al clatell, són personatges que el desbordament d’esdeveniments, el dia a dia, no els deixa veure el més enllà. Viuen del “resultadisme” immediat. Doncs bé aquest assessors sovint pensen més en la “foto” que en el contingut, i això a la llarga es paga.

Parlem, per exemple, de fotos de líders. Qui no recorda la foto de les Azores aquella on surten somrients Aznar amb Barroso, Blair i Bush desprès de pactar la seva monstruosa intervenció a Irak? Quin preu ha hagut de pagar el PP per aquella foto? Vaticino una altra foto que es farà famosa, la del “laic”Zapatero llegint un passatge de la Bíblia davant Obama i una cort de ultra conservadors nord-americans. Quines conseqüències tindrà? Ha valgut la pena deixar de banda els principis per fer-se-la? Han valorat els assessors quantes persones ens hem emprenyat, un cop més, veient-la?

El marketing polític ens està fent perdre el nord a tots. Vivim sota l’imperi de la imatge sobre la ideologia. Tot és imatge -falsa o no, però imatge- . Tota acció està meditada pel moment, com a màxim per l’endemà, no es pensa en el futur. Els principis es deixen de banda. Tots els “experts” dels partits busquen el que no existeix: el centre.

En política no hem de renunciar als canvis a qualsevol àmbit, al contrari, hem de potenciar-los. També són necessaris els canvis en la comunicació de la política, s’han esprémer tots els mitjans per establir una bona relació amb la ciutadania. Les noves tecnologies poden i han d’ajudar a millorar aquesta comunicació, poden i han de facilitar-la d’una forma també bidireccional. Però tot això , junt amb el legítim afany de guanyar eleccions no ens ha de fer perdre mai la pròpia identitat. No hem de permetre que les fronteres entre partits s’aigualeixin.

Per acabar em quedo amb una frase esperançadora del President Montilla que em dona ànims per seguir creient en alguns polítics: “No renunciarem als principis encara que això suposi perdre les eleccions.”