dissabte, 31 de juliol del 2010

Si beus...


La seguretat vial és una de les preocupacions de totes les administracions. A les localitats, com Amsterdam, on la circulació no només és terrestre, sinó també per l’aigua, s’han hagut de idear noves senyalitzacions. Però els consells són els mateixos: si beus no condueixis. En el nostre cas no naveguis...

divendres, 30 de juliol del 2010

Transport infantil


Un model de transport infantil i ecològic. A la vegada és també una forma barata de fer exercici. Què més volem?

La bicicleta hortera


Caminar pel carrer i trobar-te amb aquesta bicicleta no et deixa indiferent.

Mira que hi ha bicicletes a Amsterdam, però aquesta és única. Crida l’atenció d’una manera extraordinària, potser que així compleix la seva funció: destacar entre les altres i ser fàcil de localitzar entre els milers de bicis aparcades als carrers.

Fa anys s’hagués definit a la bici d’hortera, avui que tots anem de moderns diem simplement que és friki.

dijous, 29 de juliol del 2010

Ahir va ser un gran dia

Escola o presó?



En ple barri del centre d’Amsterdam, ens trobem una escola. Fins aquí res d’estrany, el que sobta quan t’acostes és el filat amb punxes que l’envolta. No sé perquè l’han posat; serà que no volen intrusos o serà que no volen que els nens s’escapin. Sigui el que sigui no em sembla una solució adequada.

Us imagineu que passaria a casa nostra si envoltéssim les escoles de filat? Quan de temps duraria el director dels centre?

Ja veieu, els altres europeus no són tan civilitzats i oberts com semblen.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Del tot a 100 (pessetes) al tot a 5 (euros)



Passejar, badar, deambular, badocar, vagar són algunes de les paraules que podrien definir algunes de les accions que el visitants realitzem quan som als carrers d’una ciutat desconeguda.

Particularment m’agrada veure com viu la gent i comparar-ho amb la vida a Barcelona. Per això volto molt, me’n vaig a diferents barris, llunyans del centre –residencials, dormitori, d’oficines...-. En aquestes passejades sempre trobes alguna cosa que et crida l’atenció.

Avui, per exemple, una botiga. La tenda és un tot a 5. Ho anuncien com a gran cosa. Allò que a casa nostra es coneix com un tot a 100 (pessetes) a Holanda és un tot a 5 (euros). La diferència és notòria, i es una mostra més dels distints poders adquisitius que existeixen entre una país i un altre. Holanda és tot és molt més car. Al tanto que això no vol ser cap critica, és només una constatació.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Barcelona ciutat neta


Viatjar et permet comparar el lloc on vius habitualment amb els que visites. Aquest any ha “tocat” anar a Amsterdam. D’entrada cal que us digui que és la quarta vegada que tinc la sort de visitar-la, però han passat molts anys -uns 35- des de que no ho feia.

Amsterdam segueix sent una magnífica ciutat, plena de contrastos. El canals, els coffee shops, les bicicletes... Però una fet m’ha cridat l’atenció: el centre està brut, molt brut. A mig matí els carrers estan plens de papers, restes de menjar, gots de plàstics i ampolles buides...realment alguns fan fins i tot fàstic. No entenc com els ciutadans no es queixen de la degradació.

Estic segur que si els carrers de Barcelona estiguessin la meitat de bruts que els d’Amsterdam tindríem una revolta ciutadana i mediàtica. En comparació els barcelonins i barcelonines -malgrat algunes queixes interessades que l’únic que volen es desestabilitzar- tenim una ciutat força neta. Hem d’estar contents.


Amor al país de les bicicletes



Si et demanen dues paraules que defineixin la ciutat d’Amsterdam probablement moltes persones diran les mateixes: els canals i les bicicletes. Avui parlarem de les bicicletes d'Amsterdam n’hi ha moltes, de totes mides i de tots colors, modernes i antigues. Hi són per tot arreu, ocupen tota la ciutat, no hi carrer o plaça sense la seva presència. Són un element més del paisatge urbà.

La bona integració de les bicicletes dins l’ambient de la ciutat fa que arribin a confondre’s amb ell. Formen part del mobiliari i a vegades són protagonistes involuntàries d’escenes d’amor. La foto n’és un exemple.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Futbol, samarretes i política


Acabo d’arribar a Amsterdam. Desprès d’un trajecte en tren d’un quart d’hora des de l’aeroport, surto de l’estació central. Vaig camí de l’hotel i a la primera tenda de “souvenirs” em trobo amb una samarreta que em crida l’atenció. Com que mai se sap si ho tornaràs a passar pel mateix lloc n’he fet una foto. Em sembla que ho he encertat; fa més de 6 hores que passejo per la ciutat i no he tornat cap samarreta del mateix estil.

El centre d’Amsterdam està farcit de botigues de records, a totes elles es poden trobar les típiques ceràmiques, els objectes d’humor amb referències sexuals -de dubtós gust- , els diferents records que guarden relació amb la “maria” i les samarretes de qualsevol tipus. Samarretes per a tots els gustos; “horteres", imaginatives, còmiques, eròtiques, esportives... I dins de les esportives, ara estan de moda la de la selecció nacional holandesa.

La de la foto constata un fet: a la vida els actes, les situacions, s'interpreten d’una manera diferent segons del punt de vista des d’ on es veuen. Si fem cas a lema de la samarreta, l’actuació de l’àrbitre a la final del mundial de futbol sembla que no va ser del gust d’alguns holandesos, altres -els seguidors de “la roja”- recordaran indignats les dures entrades dels jugadors del país de les tulipes sota la mirada permissiva de l’àrbitre. Qui té raó? Probablement ningú, o tots...

En el món de la política, també tothom vol tenir la raó. Ningú intenta posar-se en el lloc dels altres. Així ens va.

diumenge, 25 de juliol del 2010

Pitjor que sardines en una llauna



Sabem que la Xina és el país més poblat del món. Aprofitar l’espai és, doncs, un dels reptes que tenen els seus dirigents. A vegades, però, es passen de la ratlla; sinó veien la foto, no hi cap ni una agulla.

A més se’m planteja una pregunta: quin gust poden treure en banyar-se en aquestes condicions?

dissabte, 24 de juliol del 2010

dimarts, 20 de juliol del 2010

Toros, llibertat de vot i disciplina de partit


Ahir, l’executiva del PSC va acordar donar llibertat de vot als seus diputats i diputats al Parlament de Catalunya en la votació sobre la prohibició, o no, de les curses de toros. El fet té una transcendència que no podem amagar i, molt probablement, facilita el camí cap l’abolició definitiva de les corrides a Catalunya.

Com a membre signant del manifest “socialistes a favor de l'abolició de les corrides” estic molt satisfet de la resolució. La tasca incessant, moltes vegades anònima, duta a terme per molts militants socialistes antitaurins -reitero per enèsima vegada que no crec adequada la paraula “antitauri”- ha aconseguit el seu propòsit: que els representants socialistes al Parlament tinguin, en aquest cas, llibertat de vot; que puguin votar en consciència.

Com a membre i militant del PSC estic orgullós de la meva organització. S’ha fet el que s’havia de fer. Cap resolució del partit, cap congrés, cap programa electoral parlava del tema dels braus; per tant, davant de les diferents i legítimes posicions dels afiliats partidaris o no de les curses de braus el més coherent era acordar el que s’ha fet: la llibertat de vot dels seus diputats.

La decisió, però, de donar llibertat de vot no és gratuïta i com a una de les primeres conseqüències ens trobem amb l’ inici d’un interessant debat: és necessària la disciplina de vot per part dels diputats d’un determinat partit? Un cop donada la llibertat de vot una vegada, sempre serà així?

La meva opinió és la següent. En principi el sistema parlamentari del que ens hem dotat fa que les persones que es presenten sota un programa comú es deguin a una disciplina comuna; en els temes que estan recollits en el programa electoral o en documents congressuals -per tant ja debatuts, votats i assumits- no hi ha d’haver possibilitat de discrepància en el vot.

En canvi, crec que sí que cap la llibertat de vot entre els parlamentaris d’un mateix partit si en el tema a debatre no hi ha prèviament una postura definida. Pels socialistes catalans el cas del braus n’és un exemple clar, com també ho podria ser el dels transgènics. Donar llibertat de vot per un tema concret no ha de significar, ni molt menys, obrir la capsa de pandora. La disciplina dins d’un mateix grup parlamentari és necessària, trair-la comporta no complir amb els compromisos amb l’electorat.

Continuarà...

dilluns, 19 de juliol del 2010

El dit al ull


El regne animal ens dóna constantment exemples de comportament que poden ser utilitzats -per a be o per a mal - a la vida de les persones. L’altre dia parlava que si amb una mica d’entrenament i bona voluntat podien conviure espècies tan diferents com gossos, gats i rates, els humans també ho hauríem de poder fer.

Avui m’he trobat una foto que m’ha recordat a moltes persones, a molts polítics. M’ha recordat a aquells i aquelles que per aconseguir els seus interessos- siguin quins siguin, legítims o no- no dubten en passar per sobre els demés. Alguns, aprofitant qualsevol excusa, arriben fins i tot a l’agressió metafòrica o física com la de posar el dit a l’ull a l’adversari.

La competitivitat del món actual ens ha fet perdre el món de vista. No tot és justificable, no tot és bo. A vegades caldria que tots plegats féssim una aturada per reflexionar, per analitzar cap a on anem i com ho estem fent.

dimecres, 14 de juliol del 2010

El petó


Segurament aquest petó no es farà mai tan famós com el d’en Iker Casillas i la Sara Carbonero, però crec que té força més mèrit. Mentre l’ Iker i companyia es petonejaven davant de les càmeres de la premsa esportiva de tot el món, els nostres anònims protagonistes ho feien, durant la darrera cimera dels G-20 a Toronto, davant de centenars de policies antiavalots.

Em sembla que la diferència és notòria; la gosadia, la valentia i, potser, la inconsciència front el perill dels joves manifestants és inqüestionable.

dimarts, 13 de juliol del 2010

"V"



Arriben els extraterrestres? Tranquils és un simple núvol!

diumenge, 11 de juliol del 2010

Seqüeles sentimentals del 10 J


Ahir centenars de milers de ciutadans i ciutadanes ens aplegàvem pels carres de Barcelona per manifestar-nos. Teníem, i tenim, multitud de raons per fer-ho. Potser hi han tantes raons com d’assistents a la marxa. Autogovern, estatut, independència, nació, dignitat, retallada, ràbia, impotència, desconcert, defensa, indignació, justícia...són alguns dels conceptes que van mobilitzar a la població. Els i les qui érem, teníem tot el dret a ser-hi; el mateix dret que els demés, cadascú amb les seves prioritats -totes elles respectables- , amb diferents graduacions de malestar o d’esperança. Tots i totes aplegats, i crec no equivocar-me, sota un denominador comú: la defensa de Catalunya.

Ara comença l’hora de les interpretacions. Tothom -premsa, partits, entitats, assistents i no assistents- farà la seva pròpia lectura. Jo no vull ser menys i aquí teniu algunes de les coses que em passen pel cap i pel cor, del que sento.

Des de sempre sóc un català orgullós, però més que res sóc un barceloní. Penso que la gent ha de ser del lloc viu, que el lloc de naixement és un pur accident. El meu avi era alemany però es va arrelar a Barcelona, els seus nets vivim a la ciutat però ningú sap on viuran els nostres.

Crec que per construir un món millor cal esborrar fronteres, per això m’agrada Europa, no només com una idea llunyana, si no com un repte que tenim a tocar de dits però que encara no l’hem assolit.

Les meves relacions amb Espanya -com totes les meves relacions vitals- són contradictòries; la bandera em recorda els estancs de quan era jove. La “roja” no em motiva (les seleccions catalanes de qualsevol tipus tampoc), em retorna a temps passats, els de la televisió franquista en blanc i negre i els comentaris d’en Matías Prats. En canvi vull que guanyi la selecció espanyola basket. Espanya és, també, part de la meva cultura. Espanya em recorda la mili obligatòria, però també els grans amics que tinc per tot arreu...Segur que a part de l’ idioma tinc més coses en comú amb un madrileny que amb un habitant d’un poblet de la Catalunya profunda. No vull perdre res d’això, m’enriqueix.

Sóc català orgullós, des de sempre he lluitat pels drets de Catalunya -o millor dit pels drets dels catalans i les catalanes- i també sóc socialista, i també sóc moltes coses més. Els anys m’han ensenyat que cal ser tolerant, que els fanatismes exclouen, que cal dialogar, que amb bona voluntat sempre es pot arribar molt lluny, que ningú té tota la raó. Sóc federalista i tinc amics independentistes, no passa res de dolent.

Ahir ens vam reunir sota moltes banderes, darrera molt lemes. M’era molt difícil sintetitzar quines eren les meves raons per assistir a la manifestació però quan vaig veure la bandera del Guinot, vaig tenir-ho clar: per guanyar la llibertat.

“Guanyem la llibertat” era el lema de Convergència Socialista de Catalunya allà a l’any 1975. En Guinot, un vell amic i company del partit, va elaborar un faldó per posar a la taula presidencial dels actes que fèiem, amb el temps el faldó es va transformar en bandera... Des d’aleshores la bandera d’en Guinot ha estat a tots els actes i manifestacions importants que s’han celebrat a Catalunya. El lema serà plenament vigent per sempre. Cada dia, ens tots els aspectes de la vida -privada, laboral o pública- ens hem de guanyar la llibertat i cal estar sempre atents per tal que no ens la prenguin.

Per acabar, penso que la llibertat frega sempre els límits, està allà on juguen també els sentiments. Quan es tracta de defensar llibertat sempre es juga en terreny perillós i per no prendre mal cal que tots i totes ho fem molt bé i amb tolerància.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Lliçó de convivència pacífica


Avui 10 de juliol de 2010 serà un dia, passi el passi, històric pels ciutadans i per les ciutadanes de Catalunya. Cal que ho aprofitem bé i donem una lliçó de tolerància i democràcia.

Si els personatges de la foto -ancestrals antagonistes- amb una mica de voluntat han pogut fer de models plegats, als humans catalans no ens hauria de ser difícil posar-nos d’acord. Només falta bona intenció. La tindrem?