dissabte, 31 d’octubre de 2009

Castanyada o Halloween? Llibertat per triar


Els elements socioculturals que es van transmetent de generació en generació se’ls anomenada tradicions. Històricament tots els pobles s’han alimentat de la cultura dels seus ancestres i això els ha permès autoafirmar-se alhora que diferenciar-se dels demès.

Ens agradi o no, per bé o per mal el món canvia. Ja al segle passat amb la consolidació de la ràdio, la televisió i el cinema les barreres de la distància es feien miques. Les noticies sobre les guerres, les misèries, els espectacles, els esports traspassaven fronteres amb una facilitat mai vista i des de la butaca de casa podíem conèixer de primera mà les realitats de l’altra punta del món.

La intercomunicació entre cultures és un fet i no té marxa enrere. Les tradicions també es veuen afectades, es transformen, s’adapten als nous temps i algunes, fins i tot, desapareixen. Apart d’honroses excepcions habitualment les tradicions que van acompanyades d’una activitat comercial es mantenen, les altres van diluint-se amb el pas del temps fins que cauen l’oblit.

Però els pobles no ens quedem sense tradicions, sense festes. Les cultures dominants ja se’n ocupen i ens en van enviant –o envaint?-. Santa Claus, l’arbre de Nadal, sant Valentí, Halloween... No ens posem nerviosos, no tot és dolent, nosaltres els catalanets també exportem tradicions: Sant Jordi ja es celebra a alguns llocs del Japó. El llibre i la rosa ja son “tradició japonesa”.


I tornant al títol, avui la nit de Tot Sants, a Catalunya: castanyada; castanyes, moniatos, panellets i moscatell. Una castanyada perfecta si a més s’està a la vora de la llar de foc envoltats de familiars o amics, encara que enguany la fem en màniga curta. Avui la nit de Tot Sants, a Catalunya: Halloween; disfresses, carabasses, esgarips, crits i caramels. Conec molts joves que es disfressaran, també són catalans i menjaran panellets. L’important és que cada un faci el que vulgui, que pugui triar. El que importa és viure en llibertat.

Com diu el meu amic Joan Ramon: Tots Sants. L'ombra dels absents entre moniatos i castanyes, cridòria importada de Halloween i les fulles dels plàtans que es despullen.

Gat i gos, amics fins a un punt

Són molts els exemples d’amistat entre gats i gossos, però que quedi clar que amb les coses de menjar no s’hi juga.

video

dijous, 29 d’octubre de 2009

La batalla de Barcelona a la xarxa: veritats i mentides


Queda lluny l’afirmació d’en Lenin que el partit havia de ser l’avantguarda dels treballadors. Amb els temps els partits s’han deixat anar, s’han confiat i han perdut el paper d’impulsors dels canvis que tota societat necessita. L’aparició d’internet, i sobretot de les xarxes socials ha facilitat una major fluïdesa de la informació, facilita els intercanvis, els contrastos i els debats. Les distàncies han deixat de ser mesurades en kilòmetres i el que ara importa i es valora és la capacitat o no d’estar connectat. Viure a l’altra punta de món ja no és cap inconvenient, per estar a prop només cal tenir connexió internet.

La política, la forma de fer política, amb l’aparició d’internet ha canviat. Això és un fet inqüestionable i la campanya d’Obama n’és el gran paradigma. Però jo no visc al Estats Units, jo visc a Barcelona i a Barcelona també es fa política a la xarxa -aquest article n’és un exemple-.

Tots els partits en major a menor grau comencen a donar importància al que passa a les xarxes socials. Les xarxes socials són majoritàriament dels joves, i els joves són imprescindibles, tenen un pes cada dia més important dins la societat actual. Els partits necessiten saber que passa, que es pensa i com s’actua. Els partits necessiten dels joves per tirar endavant (al igual que els joves necessiten dels partits per tal que els facilitin les seves reivindicacions). Així doncs, el “desembarcament” dels partits a la xarxa estava anunciat i està a l’ordre del dia de totes les organitzacions polítiques (partits, sindicats o alternatius...).

Que passa a Barcelona? Barcelona és la capital de Catalunya, la capital de la Mediterrània, la segona ciutat d’Espanya, Barcelona és una peça cobdiciada per qualsevol partit polític, per tant és lògic que tots emprin els esforços necessaris per conquerir-la. La lluita està servida, tot els terrenys són vàlids, els districtes, les associacions, els diaris... Les xarxes socials també entren en la batalla i internet és l’eina.

Fa uns dies en xavier trias (en minúscula) va presentar una pàgina web on es venia a dir que Barcelona no funciona. Un pàgina que presentava 100 mesures per “despertar la ciutat”. Doncs bé avui els socialistes, els meus, han llençat una nova web ”Barcelona ja es troba ben desperta” on responen una per una aquestes 100 mesures - per cert la majoria d’elles ja estan en actual pla d’actuació municipal -. Els socialistes la tornen amb contundència, contra la mentida i l’agressió: reacció.

Per acabar, cal aclarir i recordar que no tot el que està penjat a la xarxa és veritat. Tothom pot posar informacions falses o mitges veritats. Cal saber destriar el gra de la palla, cal informar-se bé. Sovint els partits (tots) exageren. A Barcelona no estan les coses tan malament com ens volen fer creure alguns (els convergents i els peperos). Barcelona pot millorar, ha de millorar, però Barcelona no deixa de ser una de les millors ciutats d’Europa per viure-hi i amb el govern progressista encapçalat per en Jordi Hereu ho continuarà sent.

Missió pacificadora


Magnífica fotografia que ens mostra una de les tasques dels soldats americans de la “missió de pau” a l’Afganistan. No em vull ni imaginar com serà una acció de guerra.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Salvatjada


Aquesta foto està feta el passat 6 d’octubre a Lahore, al Pakistan. La imatge només reflexa un espectacle habitual a les àrees rurals pakistaneses. Els espectadors ofereixen diners als propietaris dels animals per veure’ls lluitar. Molt sovint els animals moren o queden molt mal ferits.

Impressiona oi? No us sembla un salvatjada? Ara reflexioneu que passa a les places de toros...

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Ètica


Un que té fama de no tenir gaires pels a la llengua avui es troba amb l’obligació moral d’afrontar la reflexió sobre el gran tema de la jornada: la detenció, a instàncies del jutge Garzón, per part de la guàrdia civil de l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el socialista Bartomeu Muñoz, i sis persones més, entre elles l’antic conseller convergent de la Generalitat Macià Alavedra i el ex secretari general de la presidència en temps del Pujol Lluís Prenafeta.

He parlat una, dos i tres vegades de l’afer Palau de la Música, he demanat explicacions a Convergència, he demanat dimissions. Avui desprès de les detencions amb càrrecs de suborns, tràfec d’influències i blanqueig de capitals, si vull ser conseqüent també em toca parlar.

Primer de tot i que quedi clar, la presumpció d’innocència dels implicats ha de ser respectada. Un cop dit això, tinc una sensació agredolça, m’explico. La sensació agre: se suposa que membres del meu partit han comés irregularitats greus, gravíssimes, i això em dol. Ja sé que els de dretes ho fan sovint, però no m’agrada que els meus siguin “els dolents”. Penso que els socialistes hem de donar exemple en tots els àmbits on ens movem, ja siguin els privats com en els públics. La sensació dolça: la ràpida i contundent actuació del meu partit que, amb unes declaracions solemnes fetes pel secretari d’organització José Zaragoza, ha posat les coses al seu lloc i ha separat les suposades actuacions individuals de qualsevol responsabilitat del partit. La integritat del PSC queda demostrada davant la gravetat dels fets imputats amb l’honradesa, la celeritat i sobretot amb la resposta implacable: en cas que l’autoritat judicial prengui mesures demanarà la renúncia com a regidors, la suspensió de militància i es promourà una nova elecció d’un nou alcalde de forma immediata.

Tan de bo que això no hagués passat, però estic orgullós de la reacció del meu partit. L’ètica abans que res, que n’aprenguin!

Sensible



Els colors intensos del CSI Miami, verds, blaus i ocres m’han impressionat, m’han recordat les magnífiques fotos que vaig veure a un digital alemany sobre Berlin: el festival de llums. Estic sensible.

Fent zapping he arribat a una peli on surten el Roger Moore i el Lee Marvin fent una cacera (matança) d’elefants, no ho he pogut aguantar la carnisseria i he canviat de canal. Darrerament hi ha coses que no suporto i els maltractes, sigui de persones o animals, no entren en el meu magí. Ho rebutjo d’entrada. Estic sensible.

Avui mateix he llegit al Facebook arguments a favor de les curses de braus, no he pogut acabar, ho trobo irracional, estic en contra i prou. Espero que el parlament faci el ha de fer i les prohibeixi definitivament. Estic sensible.


I aqui m'aturo, estic massa sensible.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Bombes sobre Barcelona



Cap de setmana de feina, la primera escola de tardor del PSC Barcelona. Desprès setmanes de preparació, un dissabte intens ple de xerrades i grups de treball. Per fi arriba el diumenge, és l’hora de les conclusions, la cosa pinta bé, han sortit moltes idees, els participants estan satisfets. Darreres intervencions, segueix l’atenció. La una i cinc puja l’Hereu a parlar. Fa molts anys que el conec, des de que va entrar al partit i encara em sorprèn. És un orador brillant, creu el que diu, però avui s’ha superat. Ha estat genial, breu i contundent. Feia temps que no veia a la sala de la tercera planta, la sala Ernest Lluch, aplaudir amb tanta passió i convenciment. Ha estat el punt final brillant i emotiu d’unes jornades perfectes, fins i tot hem acabat a l’hora prevista!

A les dues a casa, ja era hora, sembla que no però estar pendent de que tot surti com està previst té les seus costos, jo he acabat esgotat. Sort que m’espera un bon plat d’arròs amb bolets que em dóna forces. Me’n vaig a fer una becaineta, avui no la perdono. M’adormo tot pensant en una frase que l’Hereu ha fet caure al seu discurs: “Hi ha alguns que llencen bombes de desil·lusió massiva a Barcelona”. Em desperto al cap de mitja hora, ja he dormit prou però em quedo al llit fet zapping. Recordo part del somni que he tingut: bombes que cauen sobre la ciutat, bombes de la aviació franquista durant la guerra civil. Morts, molt morts, cases derruïdes, desolació.

Quin lligam tenen la frase de l’alcalde amb el meu somni? Fàcil: l’agressió a la ciutat de Barcelona per gent que la vol conquerir a qualsevol preu, sense reparar en costos i sense importar-li el mal que fa a la pròpia ciutat i sobretot als seus habitants. Feixisme pur...

Per acabar retorno al discurs del Jordi: “ Hi ha alguns que treballen per fer les coses possibles i hi ha altres que treballen per fer que no siguin possibles.” Jo em quedo amb els primers i vosaltres?

dissabte, 24 d’octubre de 2009

En Fernández Diaz i la zitzània

En Alberto Fernández Diaz, el sempitern candidat pel PP a l’alcaldia de Barcelona i sempitern perdedor d’eleccions, ha tornat a fer unes declaracions fora de lloc.

Aquest divendres s’ha dedicat, amb unes inconnexes declaracions, a criticar a l’ajuntament de Barcelona. El motiu, segons en Fernández, el mal funcionament de la ciutat el dijous a la tarda. Recordem que va passar dijous; un diluvi més de 90 litres per metre quadrat, els carrers amb l’aigua baixant d’ample a ample, algunes estacions de metro inundades parcialment, una paret del vestíbul ensorrada a la línia 2, retards als trens, baixos d’edificis inundats i algun col·lapse de trànsit.

Si hem de ser sincers, i només cal llegir la premsa, gairebé ningú pot acusar a l’ajuntament de poc previsor, de no haver fet bé la feina, de negligència. Fins i tot els convergents no han dit res. Davant dels desastres naturals, i ploure 90 litres en mitja tarda és un desastre, sempre hi ha desperfectes, sempre hi ha danys.

Tornem al Fernández que volent fer-se el ocurrent, amb la seva dialèctica barroera i d’una construcció sintàctica digna d’un aprenent de primer primària, afirma que l’ajuntament es “Pepe Gotera y Otilio, chapuzas a domicilio”. En Fernández, alguns el coneixen pel Albertito, intenta fer creure a la població de la ciutat que les coses no marxen. S’equivoca, els ciutadans i ciutadanes de Barcelona són més intel·ligents, saben distingir entre negligències de gestió (que alguna hi ha) dels accidents naturals -en aquest cas el diluvi-. I també saben distingir un polític honest d’un d’oportunista.

La comparació de l’ajuntament de Barcelona amb els personatges de Francisco Ibáñez es desafortunada, té mala llet intencionada. Per acabar i per no sortir del món del còmic, en Fernández em recorda un personatge de d’Astèrix i la zitzània; en Detritus. Un paio que es dedica a sembrar la mala maror entre el gal i els seus amics, al principi la gent se’l creu però al final queda descobert i ben retratat. A Barcelona, com al còmic, la veritat acabarà triomfant i els nostres Detritus particulars quedaran , un cop més, en evidència.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Les receptes de la meva mare. Un aperitiu diferent.


La bona acollida per part d’alguns lectors de la recepta del pastís de formatge amb panses de la meva mare, m’ha fet demanar-li una nova recepta. Aquesta vegada ha decidit canviar de gust, del dolç ha passat al salat, del postres a l’aperitiu. La recepta és molt senzilla però el resultat exquisit. Avui farem el “dip” de musclos –dip és una paraula anglesa que amb una traducció lliure en el món de la gastronomia podríem definir-la com l’acció de sucar algun aliment-.

“DIP” de musclos i formatge

Ingredients:

1 llauna de musclos en encabeix

½ terrina de formatge tipus Philadelfia.

Primerament cal treure les barbes dels musclos.Es posen tots els musclos, el suc de la llauna i el formatge en un bol. Es bat fins aconseguir una pasta homogènia i el plat ja està acabat. Fàcil no?

Es pot sucar amb bastonets, “picos”o patates fregides. O bé es pot servir untat en canapès o torrades.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Elefanta pintada, elefanta maltractada


Fa uns mesos, al febrer, vaig escriure en aquest bloc un article on defensava la necessitat del parcs zoològics i explicava la història de l’elefanta Susi del zoo de Barcelona. Sempre he estat a favor de l’exhibició d’animals, amb les millors condicions possibles, en els parcs zoològics. Penso que és bo que els humans coneixem, estudiem i aprenguem de tot el que ens envolta; que fomentem la preservació del medi i, en això els zoològics tenen un gran paper, ajudem a recuperar i en els seu cas tornar a introduir al seu hàbitat espècies en perill d’extinció.

La meva postura és discutida per molts “animalistes” que estan per la desaparició dels zoològics; penso que les seves posicions radicals no son realistes i no ajuden en absolut a la conscienciació ambiental, ni a la defensa de la vida animal. Tot són opinions i crec que les dues són respectables.

Avui, però, segur que els “animalistes” radicals com els “animalistes” moderats ens posarem ràpidament d’acord. Aquesta és la història: el Zoo de Dresden té una elefanta asiàtica que ja té 50 anys. Resulta que van fer-li una festa pel seu aniversari. Fins aquí correcte, tothom hi guanya -fotos, publicitat del Zoo, més visites, més ingressos-. El que discrepo de la direcció del zoològic és amb el tracte rebut per l’elefanta. Era realment necessari pintar-la d’aquesta manera? Quin benefici en treu l’elefanta? Calia fer-li fer el pallasso? Els zoos han d'educar en democràcia i el que han fet crec que és maltractament animal innecessari, s’ho haguessin pogut estalviar.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Medi ambient, realitat i intoxicació comercial

El dilluns el Periódico de Catalunya publicava que el gran llac del Txad podia desaparèixer en pocs anys. Un llac que quan jo vaig néixer ocupava una extensió tan gran com tot Catalunya i ara ja s’ha reduït a una dècima part, la espècie humana en té molta, si no tota, culpa. Si les coses continuen igual el experts vaticinen que en només vint anys el llac haurà desaparegut. En el temps de la vida mitja d’una persona (europea) es passarà de la vida a la mort d’una gran extensió aqüífera amb les importants i irreversibles conseqüències pel habitants i les espècies de la zona que això comporta: menys regadius, menys cultius, desaparició de la pesca, canvi d’hàbitats... En definitiva un desastre.

El consell de ministres de les Illes Maldives celebrava la seva reunió sota les aigües per denunciar el que tots preveuen, que d’aquí uns anys les Maldives estaran sota les aigües degut al canvi climàtic. Un altre desastre.

Una ONG brasilera aconsella “fer pipi” mentre et dutxes per tal d’estalviar aigua. Realment calculadora en mà son molt litres, 4380 a l’any per persona. Pot ser una mesura positiva.



Paral·lelament una companyia d’aviació japonesa estudia demanar als seus clients que orinin abans de pujar a l’avió per tal d’estalviar combustible amb la reducció de pes. Quan pot pesar el pipi de 150 persones? 75 Kg? Sembla més propaganda, ganes de fer-se veure, que una altra cosa.

Mentre els supermercats fan campanyes per no utilitzar bosses plàstic; les bosses contaminen diuen, nosaltres lluitem pel medi es reafirmen. Proposen portar carros de la compra, bosses reciclables etc. Però si son tan ecològics, si estan tan conscienciats, perquè no venen productes en envasos retornables? Perquè no empren embolcalls més senzills? El tema de les bosses només és un tema de marketing , per rentar-se la cara davant dels clients. L’únic cert de tot això és que ara ja no donen bosses i et cobren el mateix.

Trobar solució a la contaminació no és senzill, tots ens hi hem de posar però sense demagògies, nosaltres també. Podem aportar el nostre gra de sorra. Un exemple (n'hi ha a milers): si nosaltres, els consumidors, fóssim responsables utilitzaríem productes amb materials reciclables i faríem servir extensivament tots els elements que les administracions posen al nostre abast (contenidors, papereres, punt de recollida...)

I mentre a la terra passa tot això i molt més, a la NASA bombardeja la lluna per buscar aigua. No faríem millor en tenir cura del que tenim abans d’anar a “fer mal” a l’espai exterior?

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Constipat de cavall


Encara que no ens agradi a vegades fins i tot els blocaires més soferts estan de baixa forma. Avui em passa a mi, pobre aprenent de blocaire, no paro d’esternudar i moquejar, no tinc ganes d’escriure, estic baix d’inspiració, tinc un constipat important i me’n vaig a covar-lo al llit. Bona nit

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Kung fu, el regal perfecte


18 d’octubre de 2009, avui fa cinquanta tres anys que vaig néixer. La meva dona i el Pau, el meu fill gran, m’han fet un regal: la col·lecció de la segona temporada de la sèrie Kung fu, protagonitzada per l’actor David Carradine, el Bill de la supèrbia Kill Bill d’en Tarantino. Mentre me’l donaven, la Regina es queixava que era molt difícil trobar un regal al meu gust, em culpava de que jo fos tan “difícil”, que havia perdut moltes hores per comprar “allò”, el Pau es descollonava.

Penso, malgrat l’esbronc que he rebut, que el regal del DVD’s del Kung fu és un bon encert, llàstima que siguin els de la segona temporada i no els de la primera. Els veuré les tardes de diumenge en versió original i subtitulades. Recordaré vells temps tot fent pràctiques del meu minso anglès.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Senyor, sí senyor! Reclutes als instituts

Avui hem rebut notícies del Nil, el meu fill que està estudiant 4rt d’ESO a un poblet d’Indiana, USA. El que ens ha explicat via facebook ens ha deixat perplexos. Sabíem on l’enviàvem: a l’Amèrica profunda, a una terra de grangers, conservadora, una terra reflex fidel del que veiem a moltes pelis. Pobles petits, d’un sol carrer, el bar, el magatzem, el sheriff i poca cosa més. El noi s’ha integrat, va a l’escola, juga a futbol americà, va a pescar, menja porqueries tot el dia, mira la tele... en definitiva fa el que fan la majoria dels adolescents de la zona. Cal remarcar que la fàcil integració també ha estat possible degut a que l’han rebut amb els braços oberts, la família on viu el tracta com un fill.

Retornant al principi, el que ens ha explicat avui ens ha posat els pels de punta. Resulta que al seu “High School” una vegada al mes l’exèrcit americà posa una paradeta -ell diu que és com les del PSC a les campanyes electorals- on s’informa a tothom , de nacionalitat americana, que s’hi acosta de les “oportunitats “de feina que ofereix l’exèrcit americà. És una oficina mòbil de reclutament.

Des de l’òptica europea, des de l’òptica d’una família antibel·licista no podem entendre com la llei permeti (el meu fill diu que és obligatori!?), que molt sovint pugui aparèixer l’exèrcit a les dependències escolars per propagar les seves “virtuts”. Quants nois i noies de 15 o 16 anys, amb l’idea de pàtria inculcada des de petits, creuran veure el seu futur resolt? Quants joves preocupats per problemes d’estudis, familiars o amorosos aprofitaran per allistar-se simplement per fugir? En zones escolars, com la del meu fill, on no s’arriben a graduar ni la meitat dels estudiants, no és l’exèrcit una fàcil i possible sortida? Ara però sembla que busquen joves més preparats que abans, i si t’apuntes l’exèrcit et paga el batxillerat (què generosos!).

Sort en tenim que el meu fill, tot i tenir 15 anys, tot i que la seva integració està anant molt bé, no ha perdut el nord. Sap molt bé el que vol, veu les diferències de vida, de model, de democràcia. Sap distingir el que és una menjada de coco i manté el valors que tenia abans de sortir de Barcelona. Que duri.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Càstig diví


El passat 12 d’octubre, mentre per la ciutat de Madrid alguns cridaven contra el Zapatero a la desfilada militar, mentre a Barcelona altres treien les estanqueres anticonstitucionals del bagul dels records i s’aplegaven a Montjuïc cantant himnes caducs fent la salutació feixista, mentre la majoria dels mortals de Madrid i Barcelona ens dedicàvem a passar un bon dia de festa, a la ciutat de Roma estava plovent.

A Roma no només va ploure molt, va caure una gran tempesta. Mireu com va quedar la plaça de Sant Pere. Sense un gat. Totes les cadires bolcades pel terra. Jo no crec gens en aquestes coses, però que passi això al Vaticà em fa mala espina, sembla com si algú d’allà dalt estigués molt enfadat. Jo, si fós el Ratzinger, m’ho faria mirar, alguna cosa no es deu estar fent bé. Potser és la postura de l'església católica sobre l’avortament, o sobre la sida, o sobre els mètodes anticonceptius, o sobre el paper de la dona a la societat i a dins de la pròpia església, o sobre l’homosexualitat, o sobre l’encobriment dels capellans pederastes o sobre...

El que va passar l'atre dia al Vaticà més que un temporal sembla un càstig diví.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Objectiu la lluna



Mentre el jurat concedia el premi Nobel de la Pau a en Barak Obama president del Estats Units d’Amèrica, la lluna estava sent bombardejada per un projectil Centaure i posteriorment per la sonda LCROSS (Lunar Crater Observation and Sensing Satellite) enviats per la NASA. Segons l’agència aeronàutica la missió ha de servir per confirmar la presència o absència d’aigua gelada en un cràter situat al pol sud de la lluna i que està permanentment a l’ombra.

Pel que sembla el forat que s’ha fet amb el bombardeig és d’uns 8kms d’ample, (aquestes dades no estan confirmades). Segons algunes fonts -que no sé si són dignes de crèdit- l’experiment és contrari al dret de l’espai que prohibeix la modificació ambiental dels cossos celestes. Altres afegeixen que és un acte hostil contra les “civilitzacions extraterrestres” conegudes i assentades a la lluna...

En fi, jo no tinc gaire clar que sigui oportuna la forma emprada per buscar aigua a la lluna. No sé si els llunàtics s’han molestat, si ho consideren una declaració de guerra.

El que sí sé que us deixo un magnífica foto i una pregunta per reflexionar: amb quin dret podem els humans agredir altres planetes?

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Publicitat masclista, publicitat homòfoba


Si les neurones cerebrals no ens fallen, els que ja fa temps que pentinem canes recordem algun anunci que dels que es repetien constantment a la televisió en blanc i negre dels seixanta. I probablement la majoria recordarà un dels molts espots del conyac Soberano, si més no el seu eslògan: “Soberano es cosa de hombres”.



Als seixanta, però també als setanta, als vuitanta i als noranta, la publicitat masclista estava a l’ordre del dia. Fins i tot avui, en ple segle XXI, encara que d’una manera més camuflada les tendències masclistes i sexistes planegen per part del que envolta al món publicitari.

Ara, però, com que sembla que tot està permès, que tot és vàlid per vendre un producte o una idea, alguns publicistes americans sense cap mena d’escrúpols s’han pres el luxe d’anar encara més enllà. Amb l’excusa que el fumar és dolent per la salut han fet una campanya d'espots televisius dirigida als adolescents en la que afirmen que fumar és de gais! Lluny queda l’anunci de Marlboro, aquell que del cowboy, un home “home” que fumava –per cert diuen que el protagonista de l’espot va morir "casualment" de càncer de pulmó-. He tingut l’oportunitat de veure algun d’aquest espots homòfobs, et deixen de pedra. Fomenten el rebuig, són el paradigma del que no ha de ser. Jutgeu vosaltres mateix@s ...




New Anti-Smoking Ads Warn Teens 'It's Gay To Smoke'

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Matí casteller


La plaça Comas, el centre del barri, és plena de gent: pares i mares, nenes i nens, avis i àvies, i castellers de tres colors; el vermell dels castellers Barcelona, el taronja dels Sagals d’Osona, el blau dels Capgrossos de Mataró.

Estic una estoneta entremig de la gentada –salutació obligada a l’estàtua d’en Pau Farinetes, que avui emulant al Manneken Pis de Brussel·les l’han vestit de casteller Capgròs-. M’agrada passejar-me, escoltar parts de converses alienes i seguir el meu camí sense sentir mai el final, em fa imaginar històries...

S’acosta l’hora i entro a l’ajuntament, pujo a la sala de plens, saludo i surto al balcó. Què maca que està la plaça, sembla una mar de colors en moviment. Deixo el lloc al balcó als que els pertoca i torno a entrar a la sala, endavant la festa.

Els de Barcelona han començat fort amb el 4 de vuit amb l’agulla, l’han descarregat sense problemes. Baixo a plaça on hi estic més a gust, faig unes fotos. La gent està contenta és Festa Major, la Festa Major de les Corts.

Lliçons animals


Malgrat els esforços que fem els humans per destruir el nostre entorn, la revolta pacífica de les forces naturals i la lluita diària que fan els animals per acoblar-se als canvis provocats per la “civilització” ens porten a situacions paradoxals com la de la foto.

Una vegada més uns éssers, suposadament inferiors a la raça humana, ens donen una doble lliçó: en primer lloc la de la capacitat d’adaptació al medi que els envolta i la segona que les armes serveixen per alguna cosa més que per segar vides. En treure’m conseqüències?

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Pastís de formatge amb panses, la recepta de la meva mare


La paella popular que organitzem els socialistes cada any per la Festa Major de les Corts es diferencia d’ altres activitats gastronòmiques similars és en que alguns dels comensals complementen el menú i porten alguna cosa de collita pròpia per compartir-la amb els veïns i veïnes de la taula. Patates fregides del xurrer, embotits, cava, olives, refrescs són alguns dels exemples d’una improvisació desinteressada.

Enguany, i m’està mal dir-ho, han triomfat els dos pastissos de formatge amb panses que va fer i portar la meva mare. Fets a tallets petits va arribar a molta gent, potser una cinquantena de persones els van poder tastar. Resulta que el pastís va agradar molt i van ser vàries les persones que es van acostar a la meva mare per tal de demanar-li la recepta, la dona no cabia de goig. Alguns em van dir que seria bo que la posés (la recepta, no la mare) al meu bloc, així la podrien copiar sense problemes.

Dit i fet, com que els socialistes ens agrada compartir les coses aquí en teniu la recepta. La mare diu que es molt senzilla, ja m’ho sabreu dir. Que aprofiti.

½ Kg de formatge tipus quark (en trobeu en terrines a qualsevol gran superfície)
50grs de farina
150grs de sucre
3 ous
Panses al gust (millor que siguin “corintes” que no tenen pinyol i són més petites)
1 làmina de pasta de full (ho trobareu als congelats del súper)

Remenar tots els ingredients, posar-los dins un motlle folrat amb la làmina -prèviament descongelada- de pasta de full. Posar-ho al forn, suau uns 150 graus durant 45 minuts,o més, cal que veieu el pastí quallat.

I ja està, esperar que es refredi i bon profit. Per cert, si us en sobra, que ho dubto, la mare diu que es pot congelar.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Paella de Festa Major


Dissabte al matí, les nou, el parc de les Infantes està gairebé buit, un home passeja un gos, uns avis seuen al banc del fons. El dia està gris. Arriben puntuals els cuiners de la paella. Xerrem una mica i comencen a descarregar el material. Renoi que gran és la paella.

A dos quarts de deu arriben les taules i les cadires, les apilem, hem de deixar lloc als de la petanca que tenen campionat i necessiten l’espai. Arriba la Sandra i marxem cap a l’agrupa.

Ens trobem amb els altres (no diré cap nom més, no em vull deixar a ningú), recollim el material que vam preparar ahir i tornem carregats cap el parc. Els “petanquers” ja tiren les boles, el parc infantil és ple de nens, sota un pi les tórtores, els coloms, les cotorres i els pardals comparteixen ombra mentre furguen entre la gespa. El cel es va netejant. Ja no fa pinta de ploure, un any més ens salvarem.

Arriben els joves, a dos quarts de dotze han de repartir la xocolata, de seguida es fa la cua. Sembla mentida el que pot agradar un tros de pa de pessic amb xocolata. Com cada any cap problema, els joves ho tenen per la mà.

Per fi acaben els de la petanca, l’equip habitual més uns quans afegits ens posem mans a l’obra, primer plantem les taules, desprès les cadires, els cuiners posen les tovalles de paper. Mentre s’acaben els tiquets disponibles, fem un esforç addicional i anem a buscar 12 cadires més. L’agrupació és a la vora, però de tornada com que anem carregats se'ns es fa una mica lluny.

La paella ja fa bona pinta, que poquet falta. Servim les amanides a les taules, el pa, l’aigua i el vi. La gent s’aixeca a fer cua per buscar l’arròs. Mentre arriben els convidats d’altres agrupacions i, el que és més important, gent del barri; militants, simpatitzants o simplement veïns. Tots amb un denominador comú: la voluntat de gaudir d’un bon dinar de germanor de festa major, voltats d’amics i amigues amb els socialistes de les Corts.

Sembla que la cosa ha funcionat. La paella boníssima, el meló sensacional. En resum un èxit.

Per acabar, vull agrair a totes i tots aquells que han fet possible una magnífica jornada, una paella excepcional, l'espertit socialista es demostra en aquestes petites coses. Gràcies per la vostra col·laboració, des d’aquí rebeu la meva gratitud i el meu reconeixement. Ah me’n oblidava, la foto dels cuiners és d’en José Luque.

divendres, 9 d’octubre de 2009

El Nobel d’Obama, els burros i les zebres


La segona noticia insòlita del dia, la primera insuperable i hilarant és l’atorgament del Nobel de la Pau a l’Obama, és la que hem pogut llegir a alguns noticiaris digitals: el zoo de Marah a Gaza ha pintat dos rucs per fer-los passar per zebres.

Els constants embargaments i estats de setge que sofreix la franja de Gaza per part de l’estat israelià ha fet impossible la substitució de l’única zebra morta de gana del petit zoològic. Donat la manca de recursos, alhora de l’impossibilitat legal de transportar i importar una nova zebra, els dirigents del zoo han tingut una “brillant” idea.

Com si fos una història de dibuixos animats han pintat ratlles negres, amb esquilada prèvia, a dos burrets blancs. El resultat el teniu a la foto, els nens visitants del zoo no han trigat en adonar-se’n. Esperem, però, que els ases tinguin un final feliç i no els hi passi el mateix que al pobre gos de la Sénia i els executin. Clar que de burros n’hi ha a tot arreu...

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Execució de Scooby Doo, crònica d’una mort anunciada.


Fa uns dies va sorgir la notícia al Montsià hi havia una lleona que campava lliurement pels camps. El veïns de la Sènia tenien por. Més d’un havia vist a l’animal rodant per masies o granges. Se l’havia vist furgant contenidors buscant les restes d’aviram.

S’ha especulat sobre quina podia ser la seva procedència, un deien que probablement s’havia escapat d’algun circ, l’altre teoria era menys probable era que podia haver fugit de casa d’algun particular.

Passen els dies i la lleona seguia sense aparèixer, els agents rurals es van posar mans a l’obra, organitzant batudes i fent una recerca exhaustiva. Avui ja es parlava que l’animal probablement no era una lleona, més aviat semblava un gran gos, un gran dogo, un Scooby Doo segons alguns que l’havien vist. Finalment aquesta tarda han trobat a la “lleona”, era un gos gran, probablement creuat. Els agents ho han tingut fàcil, l’han abatut i fi de la història. El gos mort i un conte més per explicar als nets.

Era una història que havia d’acabar malament, estava cantat. Amb l’excusa de la seguretat de les persones i dels agents el més fàcil era executar ”la bèstia”, també ho haguessin fet amb el darrer exemplar de qualsevol espècie. Els homes som així d’animals.

El candidat xavier trias, en minúscula



L’enèsim candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, en xavier trias, ha llençat una campanya de motivació pel seu electorat cara a les properes eleccions municipals. En xavier trias, assessorat pels seus consellers, va presentar ahir la campanya als mitjans de comunicació.

En xavier trias s’ha volgut creure el resultat de l’estudi d’opinió publicat al Periódico dels darrers dies que li atorga, si tot li va bé, un regidor més que els socialistes. Esperonat pels seus pensa que aquest és el seu moment.

En xavier trias s’ha cregut que la campanya de desprestigi de Barcelona que ell i el seu equip potencien ha fet “forat”.

No entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona presenta una campanya amb el nom de la ciutat escrit amb minúscula! Tan poca importància li dóna?

No entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona utilitza qualsevol motiu, tingui o no raó, per desprestigiar a la ciutat.

No entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona en lloc de fer d’oposició lleial i constructiva, és dedica a empastifar, magnificar problemes i crear mala maror entre els ciutadans i ciutadanes.

No entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona no veu que el “forat” que està fent a la ciutat se li tornarà en contra i serà la seva tomba política, l’enèsima tomba convergent a la ciutat.

No entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona presenta una campanya amb un despertador que no va a l’hora. Barcelona es mereix un candidat a alcalde que no sap llegir l’hora?

Finalment, no entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona no respecta a la ciutat i a la seva gent. No entenc com un que vol ser alcalde de Barcelona, en xavier trias, no s’estima Barcelona.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Bambi, Tambor i el gat


La mare del Bambi va morir sota les bales d’un caçador. Als cinemes el públic infantil, i més d’un adult, va plorar. El que va quedar per una altra pel·lícula va ser el vídeo que ara teniu en “exclusiva“. Bambi i el conill Tambor tenen un nou amic que els consolarà de la gran pèrdua.

Nota: El vídeo me’l ha enviat la Pitu, moltes gràcies.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Festa Major, matinal de diumenge


Una cop complert el ritual dominical de fer un cop d’ull a la premsa digital, un bon esmorzar -avui pa amb sobrassada- , i la lectura pausada d’un diari en paper, he fet de "cortsenc" modèlic i m’he passejat per alguns actes de la Festa Major.

La veritat és que no sóc gaire amant de les grans festes majors, les aglomeracions humanes m’atabalen . La festa de les Corts és, en canvi, un festa amable. Per la dimensió de les seves activitats més que de ciutat sembla de poble, i això és el que té de bo. És petita, mesurada.

Avui he anat a tres de les microactivitats que s’organitzen. Primerament a la descoberta del bust d’en Deu i Mata, al pati del centre cívic de Can Deu. Resum: Familiars dels Deu, treballadors del districte, consellers dels diferents partits, la regidora Montse Sánchez,premsa, parlaments , pica-pica. M’he trobat novament a gent, petar la xerrada una estoneta, comentar les últimes notícies del districte...

Desprès a la mateixa plaça de la Concòrdia he visitat i fotografiat els tallers i les paradetes de la festa “Les Corts, Coopera”. Avui la plaça estava plena, molt nens fent activitats, els pares xerrant, mirant les parades o bé badant. Podien triar i remenar entre les ofertes exposades de les més 10 entitats de cooperació del barri. He parlat una estoneta amb la Carme una de les responsables d’EDUCO, m’ha promès un article sobre les activitats de seva entitat, serà més que benvingut. La tasca que fan els que es dediquen desinteressadament a la cooperació no està mai prou reconeguda,rebin des d’aquí la meva admiració i gratitud.

S’acosta l’hora de retirar-se per anar a dinar. No m’oblido, de fer una mica de marrada en el camí cap a casa, per treure el cap als Escacs Gegants que els de l’Espiga de les Corts organitzen a la plaça Can Rosés. Les taules estan plenes, els jugadors concentrats. Aquesta també és la seva Festa Major.

Porta la pilota!

La mania que tenim els humans d’ensenyar a les nostres mascotes a fer coses inútils no té límits. El gosset protagonista de la foto d’avui ho té, per una vegada, molt fàcil per portar una pilota al seu amo.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Alegria és Festa Major


Avui ha començat la Festa Major de les Corts. Primer m’he passat, tot passejant, per la trobada de gegants. He buscat al Joan Carles Montagut, un geganter amic del facebook que tot i haver mantingut algunes converses cibernètiques no ens coneixem cara a cara. Em feia gràcia veure’l, he arribat un pel tard i els gegants ja ballaven, un altre dia serà.

Cap a la plaça Comas, un cop feta la meva tradicional salutació a l’estàtua d’en Pau Farinetes, he pujat al saló de plens. Allà mentre esperàvem que comencés el pregó, he pogut conèixer finalment a l’Èric del Arco, de l’Espiga de les Corts. Amb l’Èric -que és un lector molt crític, però fidel, del meu bloc- em passava el mateix que amb en Joan Carles, havíem quedat moltes vegades però l’un per l’altre no acabàvem de coincidir. Hem xerrat poc, però la cosa continuarà; el gel ja s’ha trencat.

He pogut saludar a polítics d'altres partits, he vist vells coneguts, he saludat als de “les Corts cc”-en Marc, l’Angie i en Quim-. Per cert amb els dos darrers he mantingut una breu però intensa i interessant conversa sobre “flash mobs” i democràcia. Llàstima que sempre tots anem amb el coet el cul, m’agrada discutir amb ells, són sans, espero que aviat fem una nova trobada al bar Can Deu i la fem petar.

Comença el pregó, com que tanquen la finestra no sento res de res. Hauré de demanar que algú em passi el text. Aprofito per xerrar amb la Lourdes Muñoz -diputada socialista a Madrid- , amb en Jaume Moreno -el conseller tècnic del districte- i amb molta més gent (en Carlos, el Jordi, la Marta, l'altra Marta, la Teresita, l'Antonio, la Dolors i me'n deixo la tira).

Acaba el pregó, la meva amiga Pitu em presenta a la pregonera, l’actriu Carme Contreras –la Roser del Cor de la Ciutat- . La Carme no és la vella rondinaire de la sèrie. És una dona gran simpàtica i d’entrada m’ha caigut molt bé. De seguida hem vist que, com a mínim, tenim un cosa en comú: som uns maniàtics de la puntualitat. M’agradaria conèixer-la millor, segur que té moltes coses per explicar.

Són tres quart de 9, estic cansat, aprofito que l’Emilia se’n va cap a casa i com que som gairebé veïns decideixo acompanyar-la. Per avui ja hem fet prou.

Piercing a l'aeroport


El personatge de la foto està desesperat. No entén el perquè la policia de l’aeroport l’atura i el fa passar una i una altre vegada pels arcs de control de seguretat.


Diuen que pita, però si ja s’ha tret les monedes i les claus de les butxaques!

divendres, 2 d’octubre de 2009

Les veritats de la premsa


Avui m’agradaria parlar dels mitjans de comunicació, o millor dit de la utilització interessada del mitjans de comunicació. M’agradaria parlar de la veritat, de la informació i de la democràcia. Ho intentaré, no sé si me’n sortiré.

Llenço vàries consideracions. Tothom té el dret a la llibertat d’expressió i al dret a la informació sempre que no es vulnerin altres principis o drets fonamentals. No hi ha una sola veritat. De veritats n’hi ha tantes com persones que les interpreten.

La missió fonamental dels periodistes és informar. Cada mitjà de comunicació té la seva línia ideològica cosa que no ha de condicionar l’explicació de la veritat. I dins d’aquesta missió informativa la premsa ha de denunciar. Denunciar el que no agrada, denunciar les males pràctiques, denunciar les injustícies. Però aquestes denúncies, vistes des de diferents òptiques, han de ser justes i han de ser en positiu. No em val la denúncia per la denúncia. No em val la denúncia per vendre més, no em val la denúncia per desprestigiar. No em val la denúncia per desestabilitzar.

Ens calen uns mitjans democràtics, crítics, molt crítics si cal, però democràtics. Que informin, que denunciïn, però que no manipulin, que no provoquin distintes sensibilitats, que no magnifiquin fets, que no ampliïn descontentaments, que no suscitin enfrontaments.

El que han de fer els mitjans és defensar la democràcia, i defensar la democràcia passa per defensar la convivència, per intentar buscar solucions, per adoptar una actitud mediadora, social, integradora. Els mitjans han de ser còmplices de la democràcia.

Fa temps que sabem que molts mitjans de comunicació això d’actuar d’una manera democràtica no ho faran mai, hi ha massa interessos -econòmics o ideològics- en joc. El que sap greu, des de l’òptica de l’esquerra, des de l’òptica purista de l’esquerra, que els considerats “nostres” traeixin darrerament aquests principis. Llàstima. Perd la veritat, perd la informació, perd la democràcia. Hi perdem tots.

De la política a la prehistòria


Una llarga reunió de partit. La màquina fotogràfica a punt per fer els fotos de rigor, les de sempre: la mesa, els assistents, algun detall... Estic seguint, amb més o menys atenció, les intervencions. Desvio la mirada i veig que a la taula del costat un tovalló de paper s’ha transformat en un animal prehistòric. Sembla un Pterosauri... Serà casualitat o és que la reunió està durant una eternitat?

dijous, 1 d’octubre de 2009

Sense escrúpols, lladres amb l’excusa de la pàtria


Segons publica el Periódico d’avui, Àngel Colom va rebre un xec més de 12 milions de pessetes de mans del lladre confés Xavier Millet. El mateix Colom ho ha corroborat en unes declaracions fetes al programa Els Matins de TV3.

Millet va “ajudar”, amb fons del Palau de la Música, a pagar part del deute del desaparegut Partit per la Independència, el de la Rahola i en Laporta. Colom va signar un rebut a nom de l’Espai Catalunya, una frustrada fundació projectada per mateix Colom.

Fa temps que sabíem que en Colom era un aprofitat, que amb l’excusa de la bandera s’anava acomodant a nous espais polítics quan els que havia utilitzat li fallaven o el foragitàvem. Ara sabem que apart d’aprofitat és un “pàjaro”.

Colom milita actualment a Convergència Democràtica, en l’època de rebre els diners ja en militava, té un càrrec importnat dins l’organització. El que va fer, sent molt generós, es pot qualificar de poc “clar”. És un llast que Convergència se’n hauria de desfer. En Mas, si no en vol sortir esquitxat, hauria de tallar les ales a en Colom.

Articles relacionats en aquest bloc sobre l’escàndol Millet: