Burrades

De petit quan feia alguna malifeta, quan feia alguna bestiesa o simplement quan no em comportava com ho havia de fer el meu pare sempre em deia el mateix: “no facis el ruc que la palla va cara”. Ja de més gran, ja ben alt i gros, de tant en tant encara rebia el mateix consell.

Llegint a la premsa que 11 ases catalans ajudaran a la prevenció d’incendis a les Gavarres m’ha tornat la frase a la memòria. De ben segur al llegir la noticia al diari el meu pare m’hauria trucat. Els dos hauríem comentat i faríem conya sobre el final feliç d’una història ben burra.

Els rucs, catalans o no, han estat al nostre país durant dècades en franca decadència. Amb la industrialització del camp la necessitat d’emprar animals per ajudar a realitzar les feines més feixugues ha anat de baixa fins a fer-se inexistent. Cavalls, mules o ases han desaparegut dels estables. Els estables s’han convertit en garatges.

Sort hem tingut d’alguns romàntics, enamorats de la natura, que han mantingut a base de grans esforços alguns d’aquests animals de càrrega. Els cas de l’ase català es paradigmàtic, no només se l’ha salvat de la desaparició, sinó que ara ja se li torna a trobar una utilitat: la d'aprofitar que menja per mantenir i netejar el sotabosc. Una utilitat ecològica que probablement servirà perquè l’ase català no desaparegui.