divendres, 31 de juliol del 2009

Plaques franquistes retirades.

Ahir l’ajuntament de Barcelona va començar la retirada gratuïta de plaques de simbologia franquista de les façanes de les cases. L'alcalde accidental, Carles Martí, la regidora de les Corts, Montserrat Sánchez, juntament amb els representants de la comunitat de propietaris van retirar la primera placa d’aquesta campanya, va ser al carrer Numància, el meu carrer, a cinc minuts de casa. Jo passava per allà i vaig fer unes fotos amb el mòbil. Unes fotos per a la història. La meva història, la de les Corts i la de Barcelona.

Un total de 336 comunitats de veïns s’han acollit a la mesura que farà desaparèixer les plaques d’habitatge protegit col·locades pel "Ministerio de la Vivienda" durant el franquisme. D’aquesta manera es compleix la llei de Memòria Històrica que estableix un pla d’actuació per la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes commemoratives de la sublevació militar, de la Guerra Civil i/o de la Dictadura.

Dia que passa queda menys simbologia franquista als espais públics de la nostra ciutat -l’any 2005 hi havien censades 4.300 plaques! -, l’ajuntament s’ha posat mans a l’obra, ara cal que la resta administracions també facin la seva feina i retirin els símbols d’edificis de la seva titularitat. Lamentablement alguns costaran més que d’altres. Encara ens queda molt per fer.

dijous, 30 de juliol del 2009

Un acord important



Les ciutats son com éssers vius, han de créixer, arreglar-se i, si cal, guarir-se. Una ciutat és viva amb els canvis constants al seu territori; ara un carrer nou, ara un museu, demà una escola. Una ciutat és viva amb les posades al dia de les ordenances, de la circulació, de la neteja. Una ciutat és viva amb la cura constant dels seus habitants, sobretot dels més desvalguts. En definitiva, una ciutat és viva quan està en constant evolució.

Des de fa 30 anys Barcelona és una ciutat viva. Ningú ho dubta. Des de fa 30 anys Barcelona és una ciutat valenta. Des de fa 30 anys Barcelona està governada pels socialistes. Aquesta setmana Barcelona ha tornat a demostrar la seva valentia. Ahir tres dels grups municipals de la ciutat, encapçalats pel socialista Jordi Hereu, van presentar solemnement l’acord per impulsar la transformació de les instal·lacions esportives del FC Barcelona i el seu entorn. Tres hores més tard en Laporta com a president del Barça i l’Hereu com alcalde de Barcelona van signar el conveni.

Podeu llegir l’acord a la web de l’ajuntament de Barcelona. Jo només enumeraré algun detall que m’agrada. 31.700 m2 de noves zones verdes, ecobarri, un mínim del 50% d’habitatge protegit, 11.200 m2 d’equipaments...

Molts mesos de treball de molta gent a l’ombra, des del gran impulsor del projecte, l’alcalde Hereu, passant per l’àrea d’Urbanisme, a la gent districte de Les Corts. Molts mesos de reunions amb veïns i veïnes, amb entitats. Molt mesos de desencontres i encontres. Molts mesos de reunions amb el Barça. Molts mesos de reunions amb els partits.

I finalment l’acord, un acord important per la ciutat. Un acord que bloqueja qualsevol indici d’especulació, totes les plusvàlues generades al Barça es destinaran a la remodelació i ampliació del Camp Nou. Un acord important pel districte de les Corts, que rebrà d’una sola tacada la més gran dotació d’equipaments d’ús públic que s’hagi fet mai al seu territori. Un acord important pels veïns i veïnes de l’entorn que veuran incrementada la seva qualitat de vida amb un teixit urbà integrat, més equipaments i més activitat comercial.

L’acord només té un guanyador: la ciutat de Barcelona, els socialistes no toleraríem que fos d’un altra manera.

dimecres, 29 de juliol del 2009

L’actriu porno, el cowboy, el rocker i la Díez. Contra la banalització de la política.


Abans d’entrar en matèria m’agradaria que quedi clara la meva postura: el dret a qualsevol persona a participar en política es inalienable, tothom té dret a escollir i a ser escollit. És important pel bon funcionament del sistema democràtic que l’accés a la política no tingui cap mena de restricció. Acceptant aquesta premissa caldria afegir que de la mateixa manera també tothom té el dret a criticar l’idonietat de les propostes i dels candidats presentats. Faig la reflexió per tal que quedi molt clara la meva posició. En principi no estic en contra de ningú, ni de cap proposta, estic a favor de la democràcia i la participació de tothom en política.

Ahir gaudint d’un dels meus darrers vicis, el remenar per la xarxa, vaig llegir la notícia que en Robert Buck, més conegut com en "Naked Cowboy" es presenta com a candidat a l’alcaldia de Nova York. Buck vindria a ser l’equivalent novaiorquès a les estàtues de la Rambla, és el personatge que a Times Square presta la va imatge per tal que els turistes se’n facin una foto. Una breu ullada a les seves propostes ens reafirma que l’únic que desitja el personatge es protagonisme, ganes de destacar. El seu programa, per surrealista, recorda el d’en Ariel Santamaria el rocker cap de llista de la Cori, on entre altres proposava un "follòdrom". L’Ariel va sortir regidor, legítimament, amb el vots de 1831 reusencs. Té alguna proposta realista i coherent, però fonamentalment el que fa és de mosca collonera de l’equip de govern. Tan l’un com l’altre , l’Ariel i el Cowboy, volen recollir, i potser recullen, part de l’electorat desencantat, juguen a divertir-se en un món on s’hi juga molt. Creen confusió, distorsionen la realitat, diuen que porten frescor i el que fan es aprofundir la separació de la població amb la política. Desencisen, fomenten el desencís. Juguen amb paraules fàcils. Els seus plantejaments, més a la vora d’un monòleg del club de la comèdia que de la vida real, poden arrencar somriures però no solucionen els problemes de la població. Banalitzen la política.

Però aquets no son els únics casos. Recordem a la Cicciolina, l’actriu porno, o més actualment l’intent de Berlusconi de posar models a les llistes europees. Anem una mica més enllà. L’aparició de Ciutadans/Ciudadanos a Catalunya, n’és una altre mostra. No es pot crear un partit amb només un denominador comú, en aquest cas la llengua i el nacionalisme espanyol. A l’hora de la veritat, tal i com s’ha demostrat, s’han de tenir més idees, s’ha de saber opinar i prendre postures en tot. No es pot ser de dretes i d’esquerres alhora. Ciutadans, al cap de tres anys està explotant, aviat no en quedarà rastre. Alguns del seus afiliats s’estan passant a l’UPD, el que tothom coneix pel partit de la Rosa Díez. (Un partit d’una persona? Com es menja?). UPD és un partit nascut de desarrelats, de trànsfugues. Ningú sap que pensa sobre temes importants: avortament?, nuclears?, defensa?, Europa?, crisi? Només en tenim una cosa clara estan contra el terrorisme, a favor l’idioma castellà i de la indivisibilitat d’Espanya, la resta “no sabe,no contesta”. Si cal ho repetiré mil vegades: no es pot ser de dretes i d’esquerres alhora. Qui ho diu, qui ho sustenta fa el joc a la dreta, com el cowboy, com el rocker, com la Rosa Díez.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Humor animal

No tot ha de ser seriós a la vida, una mica d’humor no fa mal a ningú. Avui us proposo aquest acudit publicat a Le Devoir el 27 de juliol.

Històries imperfectes (3). El cas de la nena de vuit anys violada a Phoenix



Aquesta història està protagonitzada per una nena, el seus pares i quatre nens.

Segons vàries agències, la policia de Phoenix (Arizona, USA) va detenir a quatre nens d’entre 9 i 14 anys per segrestar i violar a una nena de 8. Els nens han estat posats a disposició judicial i el més gran d’ells serà acusat com adult.

Sembla ser que el nens van oferir caramels a la nena per tal d’atraure-la a un magatzem i un cop allà la van agafar mentre es tornaven per violar-la. Fins aquí seria una història crua, trista, incomprensible i intolerable però, malauradament, habitual. El que sorprèn del cas que ens ocupa és que els pares de la nena, immigrants liberians al igual que els quatre nens, han dit a la policia que no volen més a la nena perquè els ha deshonrat, els serveis socials se’n han hagut de fer càrrec.

Libèria, és un país africà on fins fa poc la violació no estava penalitzada, on les dones són considerades culpables, per provocadores, de que els homes les violin. És un país on no és tan important el crim com la protecció del bon nom de la família.

La història és tràgica. La nena recordarà els fets durant tota la seva vida. Probablement el temps curarà les ferides físiques, i amb més esforços les psicològiques, de la violació. Però el que de ben segur no oblidarà mai serà el rebuig dels seus, de la seva família. La història és tràgica perquè segur que el pares pensen que tenen dret a fer el que fan. La història és tràgica perquè quatre nens han entrat en una espiral de violència que els serà difícil de superar. La història és tràgica perquè la societat democràtica no ha sabut, un cop més, traslladar els seus valors. La història és tràgica perquè ens demostra que alguna cosa, o moltes coses no funcionen, que el sistema no rutlla.

dilluns, 27 de juliol del 2009

La Setmana Tràgica no és cap bretolada


Indignació la que he tingut aquest matí quan he llegit al digital de “El Periódico”, que un grup autodenominat “La Gallinaire” ha atemptat contra 20 esglésies de Barcelona en commemoració dels 100 anys de la Setmana Tràgica.

Amb l’objectiu que no es pogués fer missa en una jornada històricament significativa, en el comunicat que han enviat als mitjans de comunicació asseguren que, entre d’altres canallades, han inutilitzat portes, deixat excrements i que han fet pintades a una vintena d’esglésies de la nostra ciutat.

Fa uns dies vaig fer un post on a part d’un breu comentari i de penjar unes quantes fotografies, em considerava hereu dels principis que defensaven els “revoltats“ durant els fets de la Setmana Tràgica de 1909, també és de tots coneguts el meu anticlericalisme militant, però això no treu que no sàpiga destriar el gra de la palla.

Estem en una democràcia, tothom té el dret d’expressar-se lliurement. Tothom pot opinar i jutjar les situacions segons el seu criteri. Hi ha prou canals per que cada un digui la seva. Malmetre els béns del demés, siguin públics o privats, no és el millor camí per fer conèixer qualsevol reivindicació. Ans al contrari, fets com els d’ahir fan reaccionar a la contra. Han embrutat la memòria d’una revolta contra l’opressió. A l’any 1909 es lluitava per uns ideals, els de “La Gallinaire” han fet una bretolada.

Nois aquest no és el camí, esteu fent el joc als vostres adversaris.

divendres, 24 de juliol del 2009

Bruce Springsteen in Rome



Els viatges de vacances sempre tenen sorpreses. Qui hauria de dir que els meus fills acabarien al Stadio Olimpico di Roma escoltant al seu ídol. Bruce Springsteen. Aqui teniu les fotos.



dilluns, 20 de juliol del 2009

Els gats de Roma saben escriure en italià


El fet de tenir vacances, el fet de poder viatjar, el fet de tenir temps per badar pels carrers fa que les coses es mirin amb diferents ulls. Tot té una lectura més relaxada, menys compromesa. I aquesta manca de compromís que donen les vacances, aquesta distinta forma de veure les coses ha fet que em trobés un curiós cartell en una paret del Trastevere (Roma).

El gat Bonboco s’ha perdut. Com que no sap trobar sol a casa seva ha decidit posar cartells pels carrers del Trastevere per tal que l’ajudin a tornar. El que m’ha cridat l’atenció és que Bonboco és un mal dibuixant, però que escriu en un prefecte italià, és la gran influència dels clàssics.
Em fa enveja, fins que a Catalunya no tinguem un gat que parli i escrigui en català la normalització lingüística no serà un fet.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Fuetejada per portar pantalons




Sudan és un país africà que malauradament només surt als noticiaris europeus quan és l’hora d’explicar alguna desgràcia. Epidèmies de fam, sequera, plagues o guerres estan sempre a l’orde del dia. Avui Sudan torna a ser notícia, aquesta vegada pel "càstig exemplar", exercit per la policia, a vàries ciutadanes per portar pantalons.

Tornem a la notícia. Vàries dones van ser detingudes a Jartum per dur pantalons en un espai públic, un restaurant. És important recordar que Sudan és un país on majoritàriament la població és musulmana, no obstant part dels habitants del sud del país són cristians. La zona nord es regeix per la sharia però els no musulmans no estan subjectes, teòricament, als seus preceptes.

Portades a comissaria la majoria de dones va acceptar la “justícia ràpida”: 10 cops de fuet i uns 70 euros de multa. Labna Ahmed Hussein, periodista local i treballadora de la UNAMID (la missió de l’ONU al Sudan), es va negar a rebre el càstig i va sol·licitar la seva compareixença davant del jutge.

Labna, tot i que ara li pot caure una pena major (40 fuetejades i una multa més gran), ha aconseguit el que volia; polítics, periodistes i activistes pro drets humans assistiran al judici. Se’n parla del seu cas. Intenta i aconsegueix que sigui una denuncia pública de la desesperada situació al seu país.

Esperem que hi hagi una certa pressió internacional, si més no des les organitzacions no governamentals pro drets humans, de les organitzacions feministes i dels governs democràtics. Des de la xarxa també es pot treballar, es pot difondre el missatge, crear opinió. Tu també pots participar; senzillament fes ciberactivisme: fes difusió d’aquesta notícia. Fes que el seu crit de denúncia es faci cada vegada més fort.

La Coca-Cola interessa


El que son les coses, sovint t’esmunys el cervell per trobar algun argument per escriure al bloc que pugui tenir interès i no et surt res. En canvi hi dies que d’un petit “divertimento” sorgeix un tema que té un cert ressò. Aquí teniu un exemple. Ahir fet proves amb la màquina de fotos, vaig fer-ne una de la llauna de coca-cola que estava bevent, la vaig pujat a l’ordinador i la vaig modificar una mica. Fet això vaig penjar la foto al mur del meu facebook i vaig posar aquest comentari: m’encanta. Us poso les reaccions que vaig tenir. D’un no res ha sortit un post.

Isabel Pozo Montero el 14 juliol a les 20:14
A mi también!

Manel Bel Queralt el 14 juliol a les 21:06
a mi tambe, a la llarga almillor mata pero de moment no m'engorda...a la llarga tot mata.

Isabel Pozo Montero el 14 juliol a les 21:07
:-)

Albert Martinell Jou el 14 juliol a les 22:15
No se si sabeu, que a España,porta un element cancerigen, prohibit a la resta d,Europa...ojo !!! El cancer es el gran negoci de las farmaceuticas... !!! Ens volen malalts abans que morts,...es mes rentable !!!.... Ah... un pesimista es un optimista ben informat... !!! Salut..

Pilar Bespín Minguillón el 14 juliol a les 22:45
A passar-se a la light...

Manel Bel Queralt el 15 juliol a les 00:28
i love zero, pel sabor...si m'agafa, que sigui amb bon sabor...si no me toca d'aixo igual me tocara de lo que sigue

Manuel Cáceres Castaño el 15 juliol a les 00:44
Perdó, però a Espanya porta el mateix element que a la resta d'Europa, no en va les normatives sobre aditius alimentaris són comunes a tota la UE. L'element de que parles (ciclamat sòdic, E-952) sí està prohibit als EEUU, en base a uns experiments amb rates el 1969. Actualment, està en estudi una petició de reaprobació per la FDA (Food and Drugs Administration) i actualment els científics consideren que no és carcinògen o co-carcinògen. Más info a: http://www.cancer.gov/cancertopics/factsheet/Risk/artificial-sweeteners
Manuel Cáceres Castaño el 15 juliol a les 00:48
I no, no treballo a la Coca-Cola.

Manel Bel Queralt el 15 juliol a les 01:01
tambe hi ha polemica amb el cafe, si es bo o dolent, ultimament jo prenc un cafe natural despres de dinar, diuen que el natural va be pal elzaimer...aixo de que es dolent suposo, que sera si necesites dormir, si tens la tensio super alta o abuses d'ell, es com tot...

Manel Bel Queralt el 15 juliol a les 08:57
http://es.noticias.yahoo.com/5/20090706/tlc-la-cafena-podria-evitar-el-deteriora-5da5357.html

divendres, 10 de juliol del 2009

Preocupats pel medi ambient o egoisme?


El ple comunitari de l’ajuntament de Bundanoon, un petit poblet de 2500 habitants de l’estat australià de Nova Gales del Sud, va decidir per una majoria aclaparadora (350 vots a favor i dos en contra) la prohibició de vendre aigua embotellada al seu territori.

La iniciativa va néixer a partir de la preocupació que es va generar a la població al assabentar-se que una empresa volia envasar aigua del seu subsòl. Els habitants, diuen, estan preocupats pel gran impacte ambiental que genera la utilització d’ampolles de plàstic d’un sol ús.

Sembla que l’esperit de la nova norma ha tingut ressò, el govern de l’estat de Nova Gales del Sud -capital Sidney- ha indicat a tots els seus departaments que evitin la compra aigua embotellada. Per aquí es comença.

Serà el principi d’una cadena d’actuacions a favor del medi? Entraran altres administracions en el joc? Aplicarem aquestes mesures alguna vegada Europa?

Per l’abolició de la tortura animal







Avui ha mot un noi als “Sanfermines” de Pamplona. És el quinzè en tota la història. Sorprèn que siguin tan pocs els morts, però per a les seves famílies segur que són massa. No tinc gaires paraules, no tinc ganes de fer sang sobre el tema. Fa poc vaig escriure en contra de la utilització d’animals per la distracció de la gent. Estic en contra de que qualsevol ser viu pateixi per divertir a algú. Encara que algú em titllarà de purista, provincià i amb poca visió econòmica, crec que ha arribat el moment de que les administracions es plantegin seriosament legislar sobre el tema.

La meva proposta: el raonable i democràtic és PROHIBIR qualsevol tortura animal. En els “Sanfermines” es torturen animals, es fereixen i moren persones. És això civilitzat? És això progressista? Les salvatjades, per molt que siguin tradicionals, i encara que portin turistes o beneficis, han de ser abolides. A la vida no tot s’ha de regir pels diners ni per la llei del més fort.

dijous, 9 de juliol del 2009

Umberto Eco: la societat italiana està malalta


El filòsof i escriptor Umberto Eco afirma a un article, que sortirà demà a l’Expresso i que la Vanguardia digital d’avui recull en part, que la situació on ha arribat la premsa i la política italiana -pressionada pels constats controls i atacs per part d’en Berlusconi- és per culpa de la pròpia societat. Eco retreu als italians la seva permissivitat vers les actuacions de Berlusconi. Critica la barreja tolerada dels afers públics amb els privats. Al·lega que si el Cavaliere fa el que vol és perquè se’l ha deixat fer. Tots, diu, en son culpables.


Interessants les reflexions d’Eco, val la pena llegir-les senceres. Salvant les distàncies es poden transportar amb matisos a altres contrades. L’abstencionisme passota (que no el polític), el tots son iguals, la permissivitat en les corrupteles ... fan que el sistema trontolli, que creixi els desinterès per tot allò que és públic i, per contra creixi la llei del tot s'hi val. En definitiva es va en contra la democràcia, per tant contra la llibertat. Hem de potenciar i, si cal, retornar a una política participativa on els dirigents estiguin sota control de la població i no a la inversa.

Humor: La reunió del G-8


Aquests dies els mandataris del G-8 es reuneixen a L’Aquila , Itàlia, una zona devastada pels terratrèmols fa uns mesos. La reconstrucció que està en marxa, no va tan ràpida com els afectats voldrien, molts d’ells encara dormen en tendes. Molts encara tenen por. Per si les mosques, els membres de la delegació britànica han rebut entrenament especial per si tornen els terratrèmols. Aqui teniu un acudit sobre el publicat al canadec "Le Devoir" .

La reunió del G-8 pot ser molt important , pot ser l’inici d’un canvi de tendència en la política mediamabiental planetària. Sembla ser que s’acordarà reduir en un 80% l’emissió de gasos d’efecte hivernacle pel 2050.

Per bon camí?

Històries imperfectes (2). El cas de la serp al wàter


Aquesta història està protagonitzada per una serp pitó, un home amb ganes d’orinar i dos policies locals.

Segons el diari “Información de Alicante”, un veí del barri de San Blas va patir un ensurt de mort al trobar-se una serp al wàter quan anava a orinar. Sembla ser que l’afectat va veure que alguna cosa sobresortia per la tassa, primer va pensar que era un mànec de paraigües (quins llocs més estranys per desar el paraigües, és una nova moda alacantina?) però un cop va encendre la llum se’n va adonar que era el cap d’una serp.

Espantat va trucar a la policia local, en poc temps es van presentar dos agents. Aquests, al veure les dimensions de l’ofidi, un pitó al voltant de 150 cm de llargada, van optar pel més senzill: lligar un ganivet de la cuina a un pal d’escombra i matar-lo.

Història tràgica. Una serp fora del seu hàbitat natural (majoritàriament les pitons viuen a l’hemisferi sud), probablement escapada d’un terrari d’un veí o potser abandonada a la seva sort per un individu sense cap escrúpol. Una serp, de ben segur espantada o com a mínim desubicada que busca refugi i frescor a la tassa d’un wàter. Uns policies valents que prenen decisions fàcils, que enlloc de capturar l’animal o trucar i esperar l’arribada a un expert, tiren pel dret i executen a la pobra serp. Resultat de tot: mentre que les restes de la serp son a l’abocador més proper, el veí i la policia surten a la portada del diari local. Final feliç?

dimecres, 8 de juliol del 2009

Històries imperfectes (1). El cas del pare que tocava a la seva filla


Aquesta història està protagonitzada per una nena, la seva germana, el seu pare , un fiscal, un amic del pare i uns magistrats.

Segons l’agència EFE, i recollint per diferents mitjans de comunicació, l’audiència de Sevilla ha condemnat a 45 mesos de presó (30.000 euros d’indemnització i 8 anys sense acostar-s’hi) a un pare que va abusar sexualment de la seva filla des dels 3 als 12 anys. S’ha considerat provat que el pare “sotmetia en diverses ocasions a tocaments a les zones genitals durant les nits aprofitant que la mare de la nena estava absent perquè treballava al torn nocturn.” El que no s’ha considerat provat és que es realitzés una “violència o intimidació específica” més enllà d’imposar aquestes relacions (això no és violència?).

La mateixa sentència absol al processat, per manca de proves, dels mateixos abusos contra una altra filla, així com a un amic per qui el fiscal va sol·licitar 9 anys per gravar els suposats abusos en vídeo.

La història és tràgica. La nena, o millor dit les nenes, recordaran els fets durant tota la seva vida, amb tota probabilitat quedaran estigmatitzades. La sentència absol al processat d’un delicte d’agressió sexual (amb demanda de 15 anys per part del fiscal) perquè la nena no va relatar al judici “una violència o intimidació específiques”, sembla que amb la frase que el pare li deia amb reiteració a la nena petita “ si ho expliques a la mare, us mataré a totes dues” no és prou violenta ni intimidadora . La història és tràgica perquè d’aquí quatre dies el pare ja estarà al carrer, perquè els magistrats segueixen sent magistrats, perquè les úniques persones innocents d’aquesta història són les úniques que no dormen. Segur que el pare pensa que tenia dret a fer el que feia, segur que el magistrats creuen que han fet ben fet, segur que han cobert l’expedient, però han fet justícia?

dissabte, 4 de juliol del 2009

Vells als 68?


Els resultat d’una recent enquesta feta als Estats Units pel PEW Research Centre Social And Demographic Trends estableix que la vellesa comença als 68 anys. És un resultat d’una enquesta més, el que resulta més singular és quan t’endinses una mica en l’estudi.
Resulta que si es miren els resultats per grups d’edats, els que estan entre els 30 i els 64 anys ubiquen l’edat d’arribada a la vellesa entorn als 70 anys. En canvi el menors de 30 anys rebaixen aquesta xifra a abans dels 60. I seguint la tendència inversa 7 de cada 10 enquestats majors de 65 anys no es sentia vell, més encara un 61 % dels més grans de 75 no es considera ancià.
Curiosos, i alhora humans, les conclusions que es desprenen de l’enquesta; a més lluny de l’edat de la vellesa (els joves) més baixa és la edat que es considera vell. I, al contrari, com més s’acosta a la vellesa aquesta es vol veure veu encara lluny. És la condició humana, ningú gairebé ningú es vol fer vell.
Això m’ha recordat al poeta romàntic Ramón de Campoamor (1817-1901) quan ens citava:

En este mundo traidor,
nada es verdad, ni mentira.
Todo es según el color
del cristal con que se mira.

dijous, 2 de juliol del 2009

Multa a U2


A Barcelona la llei és per a tots.


El districte de Les Corts, fent-se ressò de les múltiples queixes dels veïns del barri de Maternitat-Sant Ramon, ha obert un expedient sancionador, que probablement derivarà en una multa, al grup U2 per haver excedit els límits de so i els horaris durant els assajos del concert celebrat al Camp Nou, el camp del Barça. Malgrat que Bono, el líder del grup, s’hagi disculpat dels fets això no treu que el consistori faci complir la normativa municipal. Amb aquesta acció l’ajuntament de Barcelona aplica les ordenances independentment de qui sigui l’infractor. A Barcelona, el peix gros també ha de complir. Desprès diran ...

La setmana tràgica



Aquest mes de juliol es commemora el centenari de la Setmana Tràgica. La revolta de molts reservistes que es negaven a anar a servir al Marroc va ser la guspira que va encendre els ànims , ja de per si molt caldejats, d’una part de la població barcelonina més desfavorida . Una setmana plena de tirotejos, saquejos, crema de convents, barricades i enfrontaments. Finalment l’exèrcit va aconseguir esclafar la rebel·lió. Resultat : milers de detencions , més d’un centenar de morts i cinc afusellaments (entre ells en Ferrer i Guàrdia). La ciutat, Barcelona, no seria mai més la mateixa, la petjada de la setmana tràgica va quedar per sempre en l’imaginari dels barcelonins, molts som els que ens sentim hereus dels revoltats i, encara avui, tenim aquell esperit de llibertat a la nostra sang. I que duri!
----------------------------------------------------------------