dilluns, 27 de desembre de 2010

Militància partidista i l’assumpte Mascarell


Els que pertanyem a un partit polític i militem activament sabem de primera mà el difícil que és mantenir l’equilibri entre el propis principis i les actuacions quotidianes de la teva organització.

Molt sovint els militants polítics ens trobem en la disjuntiva d’acceptar les decisions d’una majoria -per això estem en un grup democràtic organitzat- en front de les nostres pròpies idees. Normalment les diferències no són importants, són d’aspectes tangencials i les voluntats majoritàries respecten els principis del partit.

Els militants dels partits polítics també sabem que, malauradament, que per molt democràtica que sigui la teva organització existeixen diferents tractes des de la direcció als seus membres. Segons quin sigui el teu pedigrí, segons quin sigui el teu currículum, segons el barri on vius, segons qui t’apadrina el teu posicionament dins l’organització serà un o altre.

Als partits, com a la societat, hi ha persones que sobresurten d’altres. Als partits, com a la societat, tothom té dret a progressar, a arribar a dalt de tot. Però, no ens enganyem, no tothom té les mateixes possibilitats. No tothom pot arribar a “dalt”, només uns quants arriben; alguns s’ho han treballat, altres el seu pedigrí els ha obert el pas.

La majoria dels militants del partits polítics no tenim intenció d’utilitzar el partit com a ascensor social, en canvi aportem el nostre temps i esforç per intentar aconseguir un món millor (segons les diferents òptiques de cada partit).

Per això, i per moltes altres coses més, als militants dels partits no ens agrada que alguns privilegiats, alguns amb pedigrí o amb padrins, tinguin un predicament especial a la premsa. No ens agrada que algun d’aquests personatges utilitzin l’amenaça velada, quan no el xantatge, de produir un cisma, una escissió o fins i tot un simple esquinç a l’organització si no es tenen en compte les seves exigències. Aquests personatges quan arriben a aquests extrems passen de ser admirats -o respectats- a ignorats quan no odiats.

Tothom té dret a decidir, a canviar d’opinió, a escollir. Però quan es pertany a un grup el que ha de prevaldre són els interessos del col•lectiu front els dels individus ; això és la democràcia i té les seves regles. Tothom té dret a voler abandonar un grup i passar a un altre, però el que els militants dels partits (de tots) demanem es que es faci d’una manera honesta i silenciosa, sense fer mal.

A ningú se li escapa que als militants socialistes ens ha fet mal que un destacat membre del partit se’n vagi de conseller de cultura del govern del president Mas. És un cop fort en la línia de flotació, sobretot quan en Mascarell fins fa uns dies es volia presentar com alcaldable a la ciutat de Barcelona pels socialistes. Estava negociant a dues bandes? Mascarell buscava on podia treure més profit? Però també és un cop fort pels militants de Convergència i Unió, o és que no tenen gent preparada dins les seves rengles? O potser és la demostració que a CiU no tenen un projecte cultural propi?

En tot aquest assumpte tots hi sortim perdent: els socialistes perden un dels seus membres, els convergents són menystinguts pels seu líder, el president Mas ja se’l compara com un aprenent de Sarkozy per promoure el ”transfuguisme” fixant a camp contrari. En Mascarell ja no tindrà la consideració dels que creuen en la lleialtat.

Els que militem en partits polítics ens sentim enganyats; no ens agraden aquells que canvien de samarreta per diners o, com en aquest cas, per un càrrec. Per desgràcia la història n’està plena d’aquests personatges. Se’ls coneix pel nom de mercenaris.

Nota: la foto que il•lustra l’article és d’un “Mascarell camablau”

dissabte, 25 de desembre de 2010

El papa sense llum


Igual que alguns veïns del Carmel sembla que al Vaticà s’ha quedat sense llum. Com a mostra aquí teniu al papa amb un fanalet.

Kris Kindl Market, Chicago


Tarda de Nadal: sofà, tele i internet. Xafardejo per la xarxa i em trobo amb aquesta magnífica foto feta per una tal Sandra68 al Kris Kindl Market a la Daley Plaza de Chicago. Només per gaudir dels colors de la foto venen ganes de fer una “escapadeta”.

dijous, 23 de desembre de 2010

Heigh Ho, a casa a descansar


La meva amiga Carme ha estat a la Patagònia i m’ha enviat aquesta foto tan divertida.
Justificació completa
Els pingüins arrenglerats m’han retornat la meva infància i m’han recordat la imatge del nans sortint de la mina a la peli de la Blancaneus. No sé si vaig veure “Blancanieves y los siete enanitos” al cine Bonanova, o potser al Spring o a l’Adriano , probablement a més d’un ja que la vaig veure vàries vegades. No es precisament la pel•lícula de la meva vida però l’escena dels nans anant cap a “casa a descansar” no té preu.

dimarts, 21 de desembre de 2010

El caragol escalador


Al camp es normal veure caragols quan plou, el que ja és estrany es veure’n a la ciutat. Fora d’alguns parcs o jardins es gairebé improbable trobar-los ja que l’asfalt no és precisament el seu hàbitat més adequat.

Doncs imagineu-vos la meva sorpresa quan aquest migdia, mentre mirava a través dels vidres com plovisquejava, he vist al meu balcó un petit caragol. Com ha arribat fins aquí? Què hi fa un sisè pis? Son preguntes que quedaran sense resposta. Mai sabrem els motius que han portat al petit mol•lusc a escalar sis pisos però el que si queda clar que Barcelona és una caixa de sorpreses, només cal parar una atenció per descobrir situacions insòlites o curioses al lloc més insospitat. Només cal tenir els ulls ben oberts i la imaginació lliure.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Decisions errònies


La curiositat forma part de vida animal. A la natura conèixer l’entorn no només és necessari sinó que aporta la informació imprescindible per tal de prendre les decisions que calguin davant d’afrontar fets desconeguts.

Posem-nos per una moment a la pell de la granota, què deu estar pensant? Quina mena d’animal és aquest? No vull acabar a la seva panxa. Serà perillós? M’haurà vist? Em moc o haig de fugir?

En canvi el gat probablement des de la seva òptica pensarà altres coses. Quin animal més estrany, deu ser molt fort o verinós ja que tot i que és petit no es mou i em desafia. Serà millor que no m'hi acosti. A la que pugui tocaré el dos.

Entre els humans la cosa tampoc és senzilla, cada dia hem de prendre decisions que afecten el nostre present i per extensió el nostre futur. A la feina, a la família o durant el temps d’oci sempre estem decidint. A cada moment hem de triar. Fruita o gelat, socialistes o convergents, Barça o Espanyol, mar o muntanya... I sovint hem de prendre decisions importants aquelles en que si no volem acabar a la panxa del gat no ens podem equivocar.

diumenge, 12 de desembre de 2010

La lluita per la supervivència


Dues osses polars, cada una amb dues cries, lluiten pel territori, s’ensenyen les dents...No hi ha pietat al món animal, mana la lluita per la supervivència.

En el nostre món, en el món dels humans, la lluita i la confrontació a vegades no és el millor camí per sobreviure. L’experiència ens diu que unir-se per treballar en comú sovint porta millors resultats per a tothom. En èpoques dures, quan les circumstàncies ens porten per camins difícils la cooperació i la cohesió és l’únic camí per sobreposar-se.

dijous, 9 de desembre de 2010

Qüestió d’edat


Voler volar sense tenir les plomes suficientment crescudes i fortes implica necessàriament fracàs. Oi que si et pregunten per quin dels dos lloros de la foto pot volar millor apostaries sense cap mena de dubte pel més gran?

Apliqueu aquesta moral al món de la política. Sovint hi ha alguns, i algunes, que volen arribar molt amunt sense tenir la força i l’experiència necessària. El fracàs està assegurat. Es això el que ens interessa?

dimarts, 7 de desembre de 2010

Sal de fruites


Llegir en el mur del Facebook d’una amiga del PSC que encara està paint no m’ha agradat gens. D’entrada m’ha passat pel cap recomanar-li que es prengui sal de fruites, però de seguida he pensat que no era convenient. No ho era perquè el que intenta pair la meva amiga no era un gran àpat sinó que és el resultat dels socialistes a les eleccions autonòmiques. Prudentment he optat per callar i no he fet cap comentari.

Fer conyeta amb els resultats negatius i les seves conseqüències no està ben vist, no és políticament correcte. Els i les socialistes que ens dediquem a la política, ja sigui d’una manera amateur o professional, no acostumem a riure de les nostres desgràcies. Al contrari ens flagel•lem sense pietat davant de qualsevol contratemps electoral. En lloc d’intentar mirar les coses amb serenitat i analitzar-les fredament, donem voltes i més voltes a la nostra “desgràcia”. No mirem les situacions amb optimisme, al contrari ho veiem més negre del que en realitat és. Tal vegada ens convindria millor observar la realitat des d’una altra òptica i potser, només potser, la ironia es un bon de partida.

Dit això, i tornant al principi, deixem per una vegada el políticament correcte i anem a les coses pràctiques. Segur que val la pena recomanar a la meva amiga que prengui sal de fruites (una dosi d’humor) i que faci un bon rotet . No sé si se sentirà millor, però com a mínim ho haurà intentat. BON PROFIT!

Els socialistes catalans i la bactèria del llac Mono


La notícia gairebé ha passat per desapercebuda, els profans només la hem pogut veure a algunes pàgines de ciència dels diaris, però una troballa científica de gran magnitud ha estat destapada: un grup d’investigadors ha descobert que una bactèria que viu al llac Mono, a Califòrnia, pot substituir un dels sis bioelements necessaris per viure, el fòsfor, per l’arsènic.

Si he entès i comprès el que he llegit -i en temes científics a vegades em resulta força difícil- m’he assabentat que fins ara es creia que perquè existeixi vida són necessaris i imprescindibles sis ingredients: carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, sofre, i fòsfor. El fet que es demostri, ni que sigui en el laboratori i en una simple placa Petri, que és possible la vida sense un dels sis bioelements i que aquest sigui substituït per un de considerat molt verinós, motiva el replantejament per part dels científics sobre la possibilitat d’altres vides -no com les que coneixem fins ara- a altres planetes o fins i tot al nostre. La troballa hauria de significar una revolució pels científics, en la manera que plantegen les coses. El descobriment obre nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.

Doncs llegint les informacions sobre la bactèria del llac Mono se’m va ocórrer una versemblança amb la situació que viuen, vivim, els socialistes catalans. M’explico.

Arran dels pèssims resultats electorals a les darreres eleccions autonòmiques s’ha obert un intens al voltant del futur del socialistes catalans. S’han alçat moltes veus -entre elles la meva- des de dins dels partit, però també des de fora, que opinen, reclamen, aporten o critiquen. Algunes, la majoria, amb bona intenció i amb la consciència que a Catalunya és necessària una força d’esquerres cohesionada i forta. Altres, la minoria, volen aprofitar l’ocasió per torpedinar la possible reacció socialista. La premsa va plena d’articles i opinions, els blocs de molts socialistes també. Iniciatives com la del Miquel Iceta que han obert la seva web a la participació són d’agrair. La proposta de congrés ha obert l’aixeta, ara tothom pot i ha d’opinar. En el debat democràtic tot es possible; ens repetirem, agafarem idees pròpies i dels altres, les desenvoluparem o les discutirem, algues propostes sortiran del calaix i altres seran novedoses. Entre totes i tots hem de construir, reconstruir, renovar, modificar, reformar, rehabilitar, refundar -podeu posar el verb que més us agradi- el PSC.

En la meva aventura d’opinador sobre el PSC deia en un anterior apunt, que calia que tornéssim al vell camí, als orígens del partit. Alguns no m’han interpretat bé, no vull tornar endarrere, el passat està bé on està, als llibres i a la memòria, però penso que per avançar cal tenir present tota la nostra història i treure’n lliçons. En Raimón Obiols ho reflexa molt millor que jo quan afirma: “Es pot dir que el PSC té futur si mira el passat, si mira la seva història i els valors que el van constituir, si mira les raons fonamentals de la seva existència”.

Mantinguem doncs les arrels. Però alhora penso que cal que mantinguem també, o recuperem, com diu en Vicenç Navarro un discurs clar i contundent, un discurs que implica enfrontament amb l’estructura de poder, un discurs d’ells i nosaltres.

Recordem a la bactèria i prenem exemple de la moral de seva història; el descobriment ens demostra que els experts - ni que siguin científics - s’equivoquen, que no hi ha veritats absolutes, que tot es pot revisar i revocar. I si això succeeix en el món de la ciència què no pot passar en el món de la política, on tothom som aprenents de bruixes o bruixots?

El primer món on vivim ha canviat, tot i que segueixen existint opressors i oprimits les coses no són iguals a fa trenta anys. Hi ha nous interessos, més comunicació, més llibertat. I malgrat això els socialistes no hem canviat, no ens hem amollat als nous temps. Els socialistes, no hem volgut buscar i tenir respostes a les noves preguntes que es fa la societat, ens ha fet por. Els socialistes, amb la nostra preocupació sovint malaltissa de gestionar el present, ens hem oblidat de preparar el futur. Hem defugit massa preguntes, no hem escoltat el que es viu fora dels nostres cercles. Ens hem ancorat en la gestió i això ens ha perdut.

Els socialistes catalans hem de fer com el que molts científics faran d’ençà l’aparició de la notícia de la bactèria, no donar res per fet, analitzar des d’altres òptiques. Cal que busquem nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.

Hem de parlar d’economia i de l’estat del benestar i el seu nou encaix en la societat actual des d’un punt de vista diferent al liberal imperant. Hem de donar respostes socials a la crisi, però també hem de parlar i donar respostes sobre el medi ambient, el laïcisme i les religions, l’animalisme, la cultura i les cultures, la llibertat, els drets a la xarxa, la igualtat real entre gèneres, el catalanisme, els drets col•lectius i individuals, les taxes per les transaccions internacionals, les immigracions i les emigracions, les nacions i els estats, la solidaritat internacional, els temps lliure i la conciliació...

Les i els socialistes som molt donats a l’autoreflexió. Això és sa, molt sa, com també és sa, necessari i imprescindible conèixer de primera mà el que opinen aquells que no escriuen, ni fan declaracions, Aquells i aquelles que des de la base del partit i d’una manera sorda i callada estan treballant a peu de carrer per un món millor. Elles i ells també tenen dret a ser escoltats i la millor manera d’escoltar-los i entendre’ls es compartir el treball del seu dia a dia. Oi que m’enteneu?

dimecres, 1 de desembre de 2010

La brúixola dels socialistes


La necessitat de saber la direcció, el camí, ha estat una constant a la història de l’ésser humà. La posició del sol o dels estels ha servit de guia durant milers i milers d’anys. La brúixola, una invent antic però relativament modern dins de la història de la humanitat, ha estat durant segles l’etern acompanyant de qualsevol viatger.

Pels que han crescut amb el GPS incorporat al cotxe o al mòbil, pot ser que tinguin la brúixola pràcticament en desús o fins i tot els hi sigui desconeguda la seva utilitat. Pels que ho ignoren només cal accedir a la vikipèdia per saber que “la brúixola o búixola és un aparell de mesura i de navegació que serveix per determinar qualsevol direcció de la superfície terrestre”.

El llenguatge popular ha incorporat la paraula per utilitzar-la en múltiples frases fetes que la fan servir per determinar situacions d’indefinició. “Ha perdut la brúixola” o “ha perdut el nord” són expressions que defineixen clarament un estat d’una persona despistada, sense una ubicació clara.

També en política s’utilitza el símil de la brúixola, les organitzacions tenen unes fites i cal seguir un traçat per tal d’aconseguir-les. Quan es diu que un partit ha perdut la brúixola significa que no sap on és, que va donant pals de cec. Sovint circumstàncies alienes –imprevistos, crisi, atemptats...- poden fer que camí no sigui tan dret com es voldria i això implica haver de fer marrades. Altres vegades son els propis errors els que porten al desconcert i, en algunes ocasions, els legítims paranys que posen els contraris són els que fan desviar de la ruta.

Als socialistes catalans, i s’ha de demostrat en les darrers eleccions al Parlament, no ens ha funcionat la brúixola. Per una banda la crisi internacional no afavoreix a la situació general, per altra són molts els errors que s’han comés -no els enumeraré però el propi president Montilla els ha reconegut- i finalment hem caigut a la trampa de l’adversari que ens ha fet trepitjar per un terreny on no estem gens segurs.

I seguint amb la metàfora, hem tingut anys de tempesta i l’electorat ens ha fet pagar els canvis de timó inesperats, la indefinició, i així part del tradicional vot socialista aquest cop ens ha abandonat. Ens esperen uns temps de reflexions profundes però la solució, crec, és ben senzilla: cal retornar al camí original, al bo. Si és necessari a partir d’ara els socialistes arraconarem la vella brúixola i utilitzarem el GPS, però retrobarem el camí; aquell vell camí que es va començar a traçar durant la dictadura franquista i que es va inaugurar al juliol de 1978 amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Un camí amb un objectiu comú: un partit que propugni una societat solidària, un partit de dones i homes amb ple respecte a les creences personals, un partit on es lluiti pels drets de les persones, un partit on es defensi als més desvalguts, un partit on la igualtat sigui bandera, un partit arrelat a la realitat de Catalunya i alhora implicat fraternalment i solidària amb la resta d’Espanya, un partit internacionalista, un partit... Un partit que tingui, no dues, si no tantes ànimes com totes i tots els militants i simpatitzants que en formen part.

En definitiva un partit socialista modern.

dissabte, 27 de novembre de 2010

És més fàcil trobar a en Wally que a una dona en una reunió d'alta direcció espanyola!


Avui, a la Moncloa, el president Zapatero s’ha reunit amb els representants de 37 empreses espanyoles amb l’objectiu d’accelerar la recuperació econòmica. Hi eren totes les grans companyies , o gairebé. Banca, automoció, alimentació, construcció, comunicació... Totes representades pels seus màximes dirigents. I quan parlo de dirigents utilitzo intencionadament un llenguatge políticament incorrecte. Ho faig en masculí, i ho faig perquè la reunió era fonamentalment masculina. De 37 presidents o alts directius només dues dones: la presidenta de Hispasat, Petra Mateos Aparicio i la consellera delegada d’ Hoteles Riu, Carmen Riu.

2 directives de 37, un 5,4 per cert! Tot un rècord. Aquesta és dissortadament la representació real de l’empresariat espanyol.

Sabem que són diverses les causes de la crisi, fins i tot moltes d’elles alienes als empresaris reunits. Sabem també que la situació no és gens senzilla, però de ben segur que una visió de les empreses i del seu món més femenina i més igualitària contribuiria a solucionar el problema.

L’altre dia vam veure el paper humiliant de les monges a la Sagrada Família, avui he tingut la mateixa sensació: les dones juguen un paper secundari dins el món empresarial.

Reitero: queda molt per fer.

Sobre victòries i derrotes


El fet de començar a tenir una edat té els seus inconvenients i les seves avantatges. Per una banda es perd vista, agilitat, espontaneïtat i ,en general, totes les parts del cos ens pengen més. Però amb el pas dels anys també es guanya en experiència i en la possibilitat de veure i analitzar les situacions amb una certa perspectiva. Dic tot això a mode d’introductori de la meva particular anàlisi d’uns resultats electorals espectacularment nefastos pels socialistes de Catalunya, els meus.

Hi ha persones -algunes d’elles bones amistats- que es passen el dia entre estudis electorals, que analitzen fil per randa el que opina la població i ho intenten interpretar. Sovint aquest mateixos individus, emmirallats per altres cultures, intenten importar mètodes i sistemes que aquí tenen uns resultats molt dispars quan no negatius.

Personalment en política no m’han agradat mai el números, no hi crec. Sempre he pensat que les enquestes estan mal plantejades des d’un inici, que no responen a una realitat, que el que més aviat intenten és crear-la. Crec, i defenso, que és un greu problema que les persones que es dediquen a la política es basin en la demoscòpia per plantejar les seves propostes.

No es l’hora ni el lloc per fer una anàlisi exhaustiva de cada un del motius de la gran pèrdua de vots dels socialistes, tindrem temps i millors espais de debat per a fer-ho, però no puc deixar citar la que crec que n’és la principal raó. La cosa no rutlla quan una organització política avant posa, dia darrera dia, el pragmatisme enfront el principis. La cosa no rutlla quan es creu que la suma d’accions sectorials -ni que siguin bones- fan un tot. La cosa no rutlla quan es confonen desitjos amb realitats. En definitiva la cosa no rutlla quan es deixen al calaix els símbols d’identitat d’un partit.

Els i les socialistes hem pagat un preu ben alt per oblidar el que som, per intentar ser el que no som. Si retornem als orígens, als principis i els defensem amb convicció estic convençut que la ciutadania ens retornarà la seva confiança.

Em comentava una companya que el diumenge seria un dia trist, tenia raó. Perdre unes eleccions mai es agradable, i més si es perd per pallissa. Però crec que cal aprofitar els mals tràngols per aprendre dels errors. Hem de buscar l’aspecte positiu: la derrota ens ha de fer renéixer amb més força que mai.

Deia el poeta, en Jaume Sisa, “de les tristors en farem fum”. Nosaltres, dones i homes socialistes, també farem fum de la nostra tristor, un fum vermell. Un fum vermell, color de sang. Un fum vermell, color de la nostra bandera.

La llagosta feminista


Un estrany exemplar de llagosta de color lila. El color no significa que l’insecte sigui feminista més aviat denota que pateix una mutació genètica anomenada eritrisme.

Als humans pintar-nos de lila no ens fa feministes; és més per ser-ho a la majoria encara ens cal un canvi en el convenciment, en els comportaments i sobretot en els fets. No tots, ni totes, compartim els valors, les aspiracions i les actituds necessàries. Però algun dia, tot i que queda un llarg camí per recórrer, la igualtat -en el treball, en la política, en la casa, en els sous, en les oportunitats- serà un fet. Que així sigui.

diumenge, 21 de novembre de 2010

dissabte, 20 de novembre de 2010

Reclams violents


Que a l’Amèrica d’Obama no tot són flors i violes no és cap novetat, però quan el marketing s’ajunta amb la “veneració” a les armes de molts nord-americans la cosa ja passa e la ratlla. Veieu la foto: a un concessionari de cotxes de Florida per la compra d’un vehicle et regalen un fusell d’assalt!

Diguin el que diguin -encara que alguns ho puguin considerar com a una ingerència a la política internacional del govern- afirmo que a mi el fet de regalar màquines de matar no em sembla bé.

divendres, 19 de novembre de 2010

La caputxa


No es vermella, aquesta es groga i descolorida. Aquesta caputxa emmascara un gall. No sé si està espantada però el que és clar que sense visió l’au no es mou. Sabeu el motiu d’aquesta estranya situació? És un gall ensinistrat per la baralla i està junt a uns quants congèneres esperant ser comprat al mercat de Lahore, Pakistan.

Lluites entre animals potenciades per humans? No gràcies.

Reitero, queda molt per fer...

diumenge, 14 de novembre de 2010

Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia


Un titular de premsa basat en unes declaracions de la premi Nobel de la pau Aung San Suu Kyi i una lectura posterior de l’article on s’esposava els trets principals del seu discurs m’han portat a tornar a rumiar al voltant de la llibertat d’expressió.

Diu Suu Kyi que “la base de la llibertat democràtica és la llibertat d’expressió” , n’estic plenament d’acord.

Però és un concepte, el de la llibertat d’expressió, que varia segons qui el formula. N’hi ha que des del seu pedestal del poder estan convençuts que tenen dret de dir i fer el que els hi sembla i esperen –i exigeixen- que el seus "seguidors" ho assumeixin sense discussió. Altres creuen que dins d’un mateix grup per enfortir la democràcia el dret a la discrepància o a la diferència és imprescindible. Una discrepància que s’acaba quan desprès d’un debat obert s’estableix democràticament la línia d’actuació dins el grup. No és de rebut que dins del mateix col•lectiu uns tinguin, respecte a les seves declaracions, diferent tracte de favor que els altres.

En un món on la informació està gràcies a Internet a l’abast de gairebé tothom, la veritat absoluta, la veritat única ja no existeix. Ignorar-ho significa negar la realitat. Les lliçons de moral sense dret a rèplica ja no són efectives. Voler mantenir callada a la gent, esperant que funcionin com uns autòmats sense criteri es propi més d’una república bananera o d’una dictadura. Ningú ha de tenir por a sentir l’opinió dels demés sobretot, i molt especialment, si són dels seus.

La penúltima bestiesa


El que em faltava per veure. Una cervesa per a gossos! Això sí, sense alcohol i amb gust a carn.

M'agrada que als animals de companyia se’ls estimi i se’ls cuidi. El que em sembla fora de lloc es tractar-los com a humans, això ja es passar-se de la ratlla. Hem de tenir clar que encara que hi hagi persones -i jo en conec a moltes- que són uns animals, els animals no són persones!

dissabte, 13 de novembre de 2010

Soldats?



Soldats? Prefereixo pensar que són un nou model de jardins ambulants.

divendres, 12 de novembre de 2010

433, un número malèfic pels joves


Article 433 del programa de govern de Convergència i Unió:

“Proposarem la creació d’un contracte d’aprenentatge dels oficis, de caràcter no retribuït i sense cost per l’empresa, per a la formació professional dels estudiants dins les empreses.”


Puc estar equivocat, però això del “treball no retribuït” em recorda la manera en que van fer fortuna alguns Indians. Recordeu?

diumenge, 7 de novembre de 2010

El papa a twitter ( i 2)


@ciudaddemujeres
No estaba dispuesta a darme un chute de incienso así que hoy no vi la tele.
@RecioManolo
RT @Javier_Baraja: Rajoy se mete por error en el Papamovil --> y de ha puesto el cinturón esta vez?
@JordiPM
Ja que la Sagrada Família està en obres, el papa farà la missa amb casc?
@lamallacat
darrera el papa passa un camió de BCN Neta... vaja! per què serà?
@perejp
El miracle dels pans i els peixos:els 4 gats que veuen pasar al #papa al carrer es convertiran en 'centenars de milers de persones'
@Amgarcia01
Además casi me da algo pensando que el kkk había invadido la sagrada família!!
@carlosguadian
Qué claro tiene el Papa y Cia. la separación de género. Ellos sentados y las monjas preparando la mesa
@raventos
Las señoras monjas limpiando el altar, las únicas mujeres que participan activamente en la ceremonia. Pim pam toma lacasitos
@mgarrigap
1r miracle de la visita del Papa a #Barcelona: escoltar català a Intereconomía i que no ho critiquin! ;-)
@elbaronrojo
Dice el Papa que España es laica. ¿Eso no era una perra? A ver si va a tener razón...
@minipunk
Hoy Barcelona es la ciudad más segura de España (porque tienen al mayor "pastor alemán" de Europa)
@ciudaddemujeres
Si el Papa viene a recordarnos qué pasó en España en los años 30, tiene sentido que nos preguntemos qué hacía él en aquel momento. (PÁSALO)
@JosepAntonFdez
Benet XVI i Ahmadinejad són els únics caps d'estat amb carta blanca per insultar els seus amfitrions.
@DavidLinares
El Papa está en Barcelona, ¿dónde está Jimmy Jump cuando se le necesita?

dissabte, 6 de novembre de 2010

El Papa a twitter (1)


@Ebixu
El Papa dice que dios está arrinconado. Normal, lo han echado a patadas de la física, la biología, la astronomía...
@albertemontes
El Papa, como buen jubilado, viene a ver las obras (de la Sagrada Familia).
@Sota_de_Picas
la fauna llegada a bcn para ver al brujo de la tribu se divide en señoras de mediana edad con cara de estreñidas, adolescentes rubias de bote
@VictorCorreal
El Papa lo hace todo por estar con los niños pero ellos sólo lo ven como un amigo. Es un papafantas.
@c0rvid0
Si el papa dice que los tiempos de la republica eran malos... solo puede significar que son buenos.
@didacboza
Les paraules del Papa avui tenen molta càrrega de profunditat. Ratzinger qüestiona la democràcia quan qüestiona la laïcitat
@DonAire
Es muy imprudente meter a los niños en el Papamóvil para que los bese. No, hombre. Lo digo porque no lleva cinturón.
@MrInsustancial
¿laicismo agresivo? Ah, sí...claro, aquí La Inquisición laica quema católicos todos los días...siempre se me olvida.
@Netoraton
En papa viene a España...y yo me voy de cañas ;) (@ Plaza Herradores)
@Montsinya
Y por mi parte no hay más papa hasta mañana. Ma alegro de que haya aterrizado a tiempo para ver La Noria
@ebixu
Hola, mi nombre artístico es "PAPA" y he organizado una performance subvencionada por el estado español
@alexfrancesg
Me estoy empezando a emPAPAcharme...buf... TV3, ens veiem dilluns.
@PacoLuisGRX
Que un Jefe de Estado antidemocrático, homófobo y misógino venga a cuestionar la democracia española me pone enfermo :(
@LibrodeNotas
Las pérdidas de fe son como las pérdidas de orina: una vez que empiezan sólo un milagro puede pararlas.
@mrgomezponce
La perla de la emisión de la visita del Papa hoy: "...En el escenario, el Papa..." ¿El escenario? Será el altar!
@perejp
Lo de @TV3cat és pura pornografia catòlica:ni un mínim de respecte pels no creients.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Reflexions al voltant d’una bústia


La setmana passada uns operaris van repintar la bústia de la cantonada just al costat de la feina. La van deixar brillant i van posar els pertinents cartells d’ “acabat de pintar”. Estava tan brillant la “meva” bústia que vaig fer-li una foto de record.

Ha passat tot just una setmana i algun brètol ja hi ha deixat la seva marca, la seva empremta. Una pintada, una signatura sense cap valor artístic, ja l’embruta. Un pocavergonya -probablement molt orgullós del seu acte- ha malmès l’espai comú, el mobiliari urbà. De ben segur ha comés la seva acció amb nocturnitat, amagat, sense que el vegin, sense donar la cara. Segur que és conscient que el que fa no està bé, però alhora es creu amb la “llibertat” de fer-ho, de transgredir.

Per un moment i sense por d’equivocar-me gaire, imagino que els pares de l’infractor no saben de les seves activitats nocturnes, estic segur es queixen de la brutícia de la bústia, i que segurament culparan de la pintada a l’administració per manca de manteniment. Probablement el que no són conscients aquests pares és que molta de la responsabilitat també és seva.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Quan la raça no importa


Qui diu que la raça importa? Només cal una mica de bona voluntat per comprendre als demés i la resta serà més fàcil.

Dir-ho es senzill, ara ens toca fer-ho a tots i totes. Ho aconseguirem algun dia?

dilluns, 1 de novembre de 2010

Seqüeles de la castanyada


Sortir de marxa, menjar massa, beure un pel més del que toca i anar a dormir tard acostuma a tenir les seves conseqüències. Mireu el que li ha passat a aquest jove ós polar, té un mal de cap i una ressaca que no s’aguanta!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Ni un pas endarrere!



Si les declaracions dels líders de la dreta d’aquest país - en Rajoy, en Mas i en Trias - són verídiques i els vaticinis de les enquestes es compleixen, més val que ens preparem per una gran involució. Tornarem a temps passats? Què faran amb les minories ètniques? Què passarà amb els matrimonis de persones del mateix sexe? Què passarà amb els immigrants? I amb la igualtat de gènere? I amb la sanitat pública i universal? I amb els funcionaris? I amb l’ensenyament públic? I... ?

Els i les progressistes de diferents colors haurem de passar a la clandestinitat? Haurem de tornar a començar?

Ni un pas endarrere!

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Sobre el català oficial i el català real


Una petita i breu però intensa picabaralla al twitter sobre el català m’obliga moralment i política a escriure quatre ratlles. Més que ratlles són afirmacions del que penso de com s’ha de tractar al català i en general a qualsevulla llengua minoritària i per tant en perill.

D’entrada hem de tenir present que apart de l’anglès i el xinés, i en menor grau el castellà –alguns, la majoria, fora de Catalunya l’hi diuen español- el rus, el japonès i algun altra llengua privilegiada la resta són minoritàries, molt minoritàries, algunes gairebé a punt de l’extinció. Però no per minoritàries han de ser menystingudes. El català, la meva llengua materna i vehicular, la que empro i empraré per comunicar-me amb les persones que més estimo, n’és una d’elles.

Mai farem prou, mai lluitarem prou en la defensa de llengua catalana, però aquesta lluita ferotge del dia contra l’oblit i la desaparició no ens ha de fer perdre el nord i oblidar l’objectiu de qualsevol llenguatge: comunicar-se el més fàcilment possible amb els demés.

I és aquesta necessitat de comunicació la que ens ha de fer ser més permissius. És la que ens ha facilitar l’acceptació de les modificacions que els nous temps ens aporten. És la que ens ha de fer receptius a neologismes. I, també , és la que ens ha de fer més tolerants a l’hora de consentir la lenta introducció de noves paraules en el vocabulari comú.

Dit tot això, negar la “catalanitat” a paraules que s’usen amb normalitat a la nostra societat per molt que no estiguin escrites negra sobre blanc als diccionaris o, més encara, reconegudes pel Institut d’Estudis Catalans és una bestiesa monumental. Sortosament el llenguatge del poble, el català real, sempre va per davant del català oficial dels lingüistes.

Per acabar, crec que fer el “purista” amb actituds de retret l’únic que aconsegueix es separar més que unir. Si a més aquest retrets venen d’aquells arribats a darrera hora que l’ únic que han fet a la seva vida és tacar la senyera de blau el que es fa és crear enemics.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Lladres de "xuxes"



Els restaurants “Wok” estan proliferant a Barcelona. Self service, preus barats i un popurri de menjars: xinés, japonès i mediterrani. Per postres diferents fruites, pastissos, fruits secs i “xuxes”. Si heu llegit bé: llaminadures.

Pel que sembla les “xuxes” tenen un èxit especial, desapareixen ràpidament. Es veu que hi ha “clients” amb poca vergonya que se les emporten a casa. Els amos del restaurant pensen que la solució es posar el cartell, funcionarà la iniciativa?

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Una benvinguda molt especial


França esta revoltada. El descontent és general. Els carrers bullen. Durant les darreres setmanes s’han viscut manifestacions, aturades, boicots i vagues per part de ciutadans i ciutadanes descontents amb la mesura del govern d’apujar l’edat de jubilació. S’han aturat fàbriques i transports, s’han tallat carrers, s’ha impossibilitat els subministrament de carburants, el país sencer gairebé s’ha paralitzat.

Tot aquest fets han motivat que els membres dels cossos policials haguessin de multiplicar-se i fer moltes hores extres. Dies de revolta que ens deixen moltes fotos per a la història. La que il•lustra aquest comentari es va fer a l’aeroport d’Orly. Fixeu-vos-hi bé veieu les paraules al costat dels policies? Bienvenue, welcome! Quina benvinguda més especial, personalment preferiria que em rebessin amb flors.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Els homes també ploren


Qualsevol canvi en un govern comporta sorpreses, adhesions, rebutjos, solidaritats, riotes, esperances ...

Unes desafortunades declaracions de l’escriptor Arturo Pérez-Reverte en les que titllava al ministre sortint d’exteriors de “no tenir ous “pel fet de plorar en públic em van fer pensar. Les posteriors declaracions on va intentar suavitzar les seves afirmacions encara van embolicar més la troca.

Veure plorar emocionat un ministre rellevat quan sent l’agraïment dels seus companys personalment em reconforta. Em reconforta el comprovar –cosa que ja sabia- que els ministres també són humans. Em considero una persona que té les emocions a flor de pell i sé que sóc de llàgrima fàcil i em satisfà comprovar que els homes també sabem plorar sense vergonya en públic.

Des d’aquí vull mostrar el meu respecte i la meva gratitud, com a persona, a l’exministre Miguel Ángel Moratinos.

La tortura i la violència no passen mai de moda

Llegir que l’exèrcit britànic en ple segle XXI entrena als seus soldats en tècniques d’interrogatori on les humiliacions i les tortures són una eina a utilitzar posa els pels de punta. Més si creiem d'una manera il·lusa que a la “vella Europa” els estats respecten els drets humans.

A part de posar-nos els pels de punta també ens indigna llegir les denuncies presentades, i acompanyades per fotografies ben explicites, per l’ONG israeliana Shovrim Shtiká -que significa "trencant el silenci"- del maltractament continuat dels militars israelites als palestins i a les seves propietats

Fa temps els europeus, ben asseguts als nostres sofàs i davant dels televisors, ens vam escandalitzar de les amenaces i tortures que aplicaven els soldats americans als captius iraquians a la tristament famosa presó d’Abu Ghraib. Fa uns dies, amb la publicació dels informes wikileaks, se’ns ha destapat el que ja ens oloraven: la tortura és l’arma emprada per rebaixar la voluntat dels presos polítics a la majoria de països on existeix qualsevol tipus de el conflicte armat.

Sembla mentida que “la civilització” encara no hagi après que amb la violència no s’arriba enlloc, que no es bo imposar les idees per la força, que sotmetre a l’adversari no soluciona el problema, que les humiliacions creen rancúnia, que la violència crea odi i que le odi crea més violència. Una espiral sense fi.

Hi posarem remei alguna vegada?

I parlant de posar remei, la violència no és patrimoni de països del tercer món. Al nostre país cada any moren moltes dones sota les mans de les seves parelles. És un altre tipus de violència, aquesta és un violència masclista. Una violència que utilitza la força i la por, una violència que persones del nostre entorn -més de les que pensem- viuen amb terror dia a dia d’una forma callada i anònima. Això també és tortura.

Hi posarem remei alguna vegada?

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Montilla i Sarah Palin, el superheroi i la malvada gegant


Inspirar-se en el còmics comença ser un fet recurrent en política. Utilitzar personatges de ficció per intentar “humanitzar” els polítics i les seves accions té la seva conya. Simplificar la “cosa” entre bons i dolents facilita, d’un forma diferent, la manera d’arribar a una part de la població. Sovint el que només vol ser un petit divertiment es transforma en una màquina política d’alta potència. Un exemple podria ser la campanya de "l’increïble home normal"que la Joventut Socialista ha llançat amb en Montilla vestit de Superman, les seves imatges corren per la xarxa, fins i tot Telecinco les ha utilitzat, realment ha estat un gran èxit. Com també ho va ser la que transformava en Obama en el pervers Joker.

Parlava fa poc d’un cartell que s’havia editat per les festes de la Mercè. Deia que estava inspirat en el pòster d’una pel•lícula de la sèrie B de l’any 1958:“ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN “; per casualitat he descobert que la il•lustradora Zina Saunders ha dissenyat una coberta per la revista americana “Mother Jones” on també es basa en el mateix cartell.

En aquesta ocasió s’aprofita el cos de la dona gegant i es transforma el personatge en una Sarah Palin totpoderosa. La revista acusa a la Palin de enlloc de “recuperar” Amèrica el que farà es endur-se’n els diners dels ciutadans. Un nova manera d’impactar i opinar sobre la política actual fent servir grafismes dels 50.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Els incívics no estimen Barcelona


Mentre la majoria dels barcelonins i barcelonines podem gaudir dels matins dels dissabtes per dedicar-nos a les nostres coses n’hi ha d’altres que treballen per fer-nos la vida més fàcil. Botiguers, taxistes, cambrers, metgesses, reposadors, dependentes, infermers, policies, quiosqueres, peixaters i moltes i molts més treballen per i per a nosaltres... La ciutat no para ni els dies de descans.

Que la ciutat i els seus habitants no s’aturin es bo i necessari, el que ja no ho és tan bo és que necessitem persones –en el cas de la foto el personal de neteja- que hagin de treballar dia i nit per arreglar el que altres fem malament. Enganxar adhesius o papers al fanals no condueix a res, degrada la ciutat, l’embruta i la malmet. Embrutar d’una manera voluntària no es socialment sostenible i moralment –des d’una visió progressista de la vida- reprovable. Qui embruta la ciutat o l’entorn és un egoista, un incívic que no estima Barcelona.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Barcelona contra el càncer de mama



Caminar avui, 19 d’octubre dia mundial contra el càncer de mama, pel Passeig de Gràcia de Barcelona et deporta algunes sorpreses. Multitud de llaços roses penjats a alguns fanals, també se’n poden veure al bancs o a qualsevol lloc del mobiliari urbà. El passeig, ja de per sí multicolor, es tenyeix d’una gama de diferents intensitats i tonalitats de color rosa i brilla, més que mai, en un magnífic i solejat dia de tardor. Llaços roses, símbol de la lluita contra el càncer de mama, inunden discretament la columna vertebral de la ciutat. Però aquesta acció es útil? Serveix d’alguna cosa?

Sense cap mena de dubte qualsevol succés que motivi la més petita reflexió sempre es bo. La conscienciació de tota la societat, dones i també homes, de la necessitat de controls periòdics i de les avantatges que es tenen amb d’un diagnòstic precoç són un motiu prou important per repetir, any darrera any, la crida contra el càncer de mama. Gràcies a les mamografies i el diagnòstics precoços a Catalunya les curacions de càncers de mama ja superen més del 80 %, el repte està ara en lluitar per superar dia a dia aquesta xifra.

dijous, 14 d’octubre de 2010

Ferrer i Guardia, Companys i el meu pare


Afirmar que vivim en un món imperfecte no és cap novetat. La historia ens demostra que sovint les persones i els estats s’equivoquen. Ahir es van complir 101 anys de l’afusellament d’en Francesc Ferrer i Guardia, demà es compliran 70 de l’afusellament d’en Lluís Companys. Dos fets, dos magnicidis, dos crims d’estat contra la llibertat.

Recordo quan era petit i el meu pare m’explicava les històries d’en Ferrer i l’escola moderna. Recordo com m’explicava els darrers dies d’en Companys. En Ferrer i en Companys em van marcar la vida o potser va ser el meu pare amb les seves històries, gràcies a tots tres.

Us deixo amb una foto de família -llàstima que no surti el pare- que vam fer al 1968 a Brussel•les davant l’estàtua a Ferrer i Guardia. Una foto buscada, que ens va fer desviar-nos del nostre recorregut turístic però que ens reafirmava com a persones lliures.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Barbie Store a Barcelona, la botiga de les aprenentes de princesa


Estava fent temps per anar a comprar una nova màquina aspiradora per casa, quan he passat davant de la botiga de Barbie a l’Illa Diagonal. No me’n he pogut estar i he entrat a xafardejar.

D’entrada ets sents dins d’un món color de rosa. Múltiples ofertes: moltes nines, vestits per les nines, complements per les nines... També hi ha la secció de vestits per nenes ( similars als de les nines), de complements per les nenes (similars als de les nines). Secció de maquillatge per nenes. Una zona per festes infantils on un grupet de nenes –només nenes- vestides de princeses es maquillaven.

A la botiga, cap home, cap nen, només mares i nenes. Em dóna la sensació que faig nosa, no m’hi sento bé, em trobo estrany. Em sento fora de lloc, en una botiga que passada de moda, una botiga on es “venen” uns valors irreals i impossibles alhora que carrinclons i sexistes.

Sabina ens cantava que “las niñas ya no quieren ser princesas” avui he constatat que, encara que poques, hi algunes que empeses per les seves mares encara sospiren per ser protagonistes del paper “couché “.

Sortosament a la nostra societat la realitat és una altra, les nenes volen ser metgesses, arquitectes o taxistes. Els contes de fades van quedant al bagul dels records, encara que d’una manera més lenta del que a algunes i a alguns ens agradaria.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Abolim la pena de mort


Per un món sense execucions de persones, abolim la pena de mort!

Adam i la serp


Us heu preguntat alguna vegada que passaria si enlloc d’enredar a l’Eva la serp ho hagués fet a l’Adam? La història i els esdeveniments que se’n deriven segur que serien diferents.

Ara imagineu-vos que la serp no hagués existit mai o que l’ofidi no hagués enredat a cap dels dos o als dos a l’hora. No creieu que la història tindria millors conclusions i conseqüències? Probablement seria una interpretació diferent de la vida, menys masclista, més humana.

divendres, 8 d’octubre de 2010

Sexe i esport, la parella feliç.


Llegir noticies divertides no és un fet gaire corrent i haig de reconèixer que a mi em distreuen i m’animen. Avui m’ha fet gràcia conèixer que les autoritats de Nova Delhi estan buscant la solució a un problema inusual. Resulta que aquest dies s’estan celebrant els Jocs de la Commonwealth a la ciutat india i a la vila dels atletes s’ha produït un fenomen no previst: el sistema de desaigües s’ha embussat degut a la gran quantitat de condons que els atletes llencen pels wàters.

Des que a Barcelona 92 es va decidir regalar condons es ja costum que es posin a disposició dels i de les esportistes a qualsevol gran esdeveniment esportiu. Les “gomes” són cada cop més utilitzades a les viles del atletes; això demostra una millor conscienciació sobre la necessitat de practicar el sexe segur i, també, que el sexe i l’esport fan bona parella. Ara cal que en propers encontres, i per tal d’evitar embussos a les clavegueres, també es faciliti un mètode més eficaç i menys agressiu amb el medi per desfer-se del condons usats.