divendres, 24 de juny de 2011

Ball de xifres


Una setmaneta política plena de nombres i com tot a la vida amb diferents lectures.

Ràtio del congrés: 1 cada 20 a 1 cada 35.

Regidors del PP i de CiU: 9 a 14 o 8 a 15.

Límit de velocitat: 110 o 120.

Venda de 7 hospitals 400 milions d’euros...

Els canvis d’opinió, les decisions modificades, la manca de valentia demostren una debilitat democràtica generalitzada. Una feblesa en la que tots tenim la nostra part de culpa. Em preocupa la constant indefinició que certifica el greu moment polític i econòmic que estem vivint.

dijous, 23 de juny de 2011

Desig de llibertat


Una cria decomissada de pangolí a qui uns "dolents" han manipulat el futur.No calen gaires paraules, oi?

diumenge, 19 de juny de 2011

Imatges del 19-J a Barcelona


Imatges 19 J Barcelona
View more presentations from enricllorens.

La revolta dels animals



El 5 de juny de 1989 es va captar una imatge a la plaça Tiananmen de la capital xinesa. Un home anònim, sol i desprotegit, plantava cara al poder aturant-se davant d’una llarga filera de tancs. Amb la seva acció aquell “rebel desconegut” es va transformar en símbol de lluita i rebel•lia espontània contra l’opressió.

A la foto d’avui, un cigne (Cygnus Cygnus) sembla que vulgui emular a l’home del tanc. Sol, sense defensa, només obrint les seves ales intenta aturar el tràfec dels voltants de Londres. La difícil convivència entre “civilització” i món natural entra, un cop més, en contradicció. Avui el cigne s’ha revoltat, les agressions humanes han superat la línea vermella. El cigne ha dit prou.

dimecres, 15 de juny de 2011

Un rosegador invasor


Xafardejant pel Twitter, i gràcies a una piulada d’en Roger Casero, descobreixo un bloc “el forat gatiner” d’en Albert Campsolinas. És un bloc d’un naturalista. Un espai interessant, una meravella que us convido a visitar i a gaudir.

En la seva darrera entrada l’Albert ens parla, amb constatació fotogràfica inclosa, de la mort d’un Coipú (Myocastor coypus) a Cantallops, a la riera de Torrelles. Una nova espècie invasora a l’Albera? Una molt mala notícia. Caldria preguntar-se com ha arribat l’animal fins allà, si forma part d’una colònia establerta o senzillament s’ha escapat d’algun col•leccionista.Malauradament les cites documentades de grups de Coipús en llibertat a tota la península no són noves i també la seva presència a Catalunya no ens fan ser gaire optimistes.

A vegades és bo recordar el mal que poden fer i fan les espècies foranies introduïdes d’una manera forçada o accidental en un hàbitat que no és seu original. El gran impacte ambiental i econòmic de l’expansió del musclo zebra (Dreissena polymorpha) o el cargol poma (Pomocea Insularum) al delta de l’Ebre en són un exemple.

A la ciutat de Barcelona, sense anar més lluny, també en tenim d’espècies invasores: les cotorres argentines (Myiopsitta monachus), les tortugues de Florida (Trachemys scripta elegans), conills assilvestrats que s’aparellen amb els de bosc, rates blanques de laboratori (establertes a Montjuic), per no parlar del molest mosquit tigre (Aedes albopictus) són algunes de les espècies alienes amb qui ens “toca ballar”. Totes elles modifiquen la fràgil vida natural a la ciutat. Malmeten un medi ja de per sí molt castigat.

dilluns, 13 de juny de 2011

Homer Simpson nou cap de seguretat de la central nuclear d’Ascó


La inspección del CSN en Ascó I halla colillas en el almacén de combustible

Donats els diversos contratemps deguts errades humanes i fallades del sistema (1, 2, 3 ...), la direcció de la central nuclear d’Ascó ha decidit contractar com a cap de seguretat al tècnic especialista Homer Simpson. Simpson procedeix de la central americana de Springfield on ha desenvolupat tota la seva carrera. Amb el fitxatge d’en Simpson els responsables de la central consideren que els problemes de seguretat desapareixeran en breu.

Tancament de les nucleras ja!

Somnis de poeta



Un retolador a mans d’un poeta de carrer deixa aquest missatge sobre un rètol d’una botiga. Si la frase té una persona concreta com a destinatària de ben segur que la farà sentir afalagada. El que pensi el propietari del cartell malmès ja és una altra història.

diumenge, 12 de juny de 2011

Democràcia, Franco i resultats electorals


El meu amic Jaume m’envia aquets a foto des de Santiago de Compostela. Per si algú no s’ha assabentat estem al 2011, fa gairebé 36 anys que va morir en Franco i encara hi ha carrers amb el nom del dictador! És una prova ben visible de la poca feina d’educació democràtica que s’ha fet durant aquest temps. I encara ens estranyem d’alguns resultats electorals?

ATENCIÓ: sembla que l’he vessada, resulta que el carrer del que parlo no està dedicat al Francisco Franco sinó que ho és als peregrins francesos. Rectifico, doncs, el meu error. Però al meu favor vull dir que si busqueu calle o avenida Francisco Franco a qualsevol buscador d’Internet en trobareu un munt de ciutats o pobles que encara el tenen. Disculpeu la meva errada. Gràcies

dissabte, 11 de juny de 2011

Socialistes al punt verd o al contenidor del rebuig? El congrés té la paraula...


Els mes passat, coincidint amb la campanya electoral, a casa vam haver de canviar les llums d’un parell d’habitacions. Els anys i una manca de manteniment adequada els havia desgastat i s’havien fet malbé. Avui, aprofitant la neteja setmanal he “recuperat” els llums que estaven arraconats al balcó i els he portat al punt de verd del barri.

M’agrada anar al punt verd, el tinc a dos carrers de casa que és una distància molt assequible per facilitar la meva modesta contribució a la conservació del medi. A més el que el jove que l’atén el dissabte mostri una amabilitat i una diligència exquisida em fa encara més atractiu el petit desplaçament. Aquest matí hem estat xerrant una estoneta. Hem parlat del llibres que la gent deixa i que altres recullen, també de l’aprofitament de components elèctrics.

De tornada a casa el diari em recorda que avui es constitueixen la majoria d’ajuntaments. Un cop més la derrota electoral dels socialistes a primera plana. Quin pal més gros! L’electorat ha parlat ben clar, ens ha enviat, en general, a l’oposició. Al contenidor.

De moment els electors han portat al PSC al punt verd. Amb el proper congrés els socialistes tenim una nova, potser la darrera, oportunitat de reciclar-nos; es a dir: de fer una bona neteja, restaurar, canviar les peces que no funcionen, mantenir les que encara són útils, modificar, actualitzar i introduir nous components. Si això ho fem bé amb tota seguretat tenim un partit amb futur i renovat. Si no fem el que cal acabarem definitivament al contenidor del rebuig.

Està a les nostres mans.

dijous, 9 de juny de 2011

Evelio Plata i Patrick Bauman, dos homes molt “homes”


Potser no hagueu sentit parlar mai de l' Evelio Plata. És l’alcalde de la petita localitat de Novalato a l’estat de Sonora (Mèxic). Gràcies al senyor Evelio aproximadament la meitat dels 652 habitants de Novalato, és a dir les dones, si volen treballar al poble s’hauran d’emmotllar a partir d’ara a una nou reglament que s’ha tret de la màniga: no es pot treballar al poble si s’utilitzen minifaldilles, escots o pantalons entallats. L’alcalde argumenta que les dones han d’anar a treballar, que no van a una passarel•la de modes o a una festa. “La norma, afegeix, s’ha fet per anar canviant les costums i les modes davant un relaxament que existeix en la conducta social”. Això passa al Mèxic més profund.

Potser no hagueu sentit parlar mai d’en Patrik Bauman, és el director general de la FIBA (Federació internacional de Basket Amateur) a Europa. És un dels principals artífexs de la nova norma de la FIBA -de la que ja vaig parlar fa algunes setmanes- que obliga a les jugadores de basket que participin en tornejos a nivell europeu a utilitzar una roba més ajustada al cos i pantalons molt per damunt del genoll i cenyits. Tal com ens explica la Laura Freixas a la Vanguardia d’avui el senyor Patrik per justificar la mesura es permet afirmar quan parla de les jugadores que “són grans atletes, però també atletes atractives, pel que no hi ha motiu per no mostrar-ho”. Això passa a la moderna Europa.

Evelio i Patrick dos personatges que des de diferents òptiques, pensen i creuen que les dones són un simple objecte de desig masculí. L’un les vol tapar per tal que no distreguin al personal mentre treballa, l’altre les vol ben destapades per vendre més. No sé si la història els jutjarà però son les dues cares d’una mateixa moneda, la moneda de la misèria masclista. Una moneda que no m’agrada.

Sobre elefants salvatges i lleones que no ho són. Execució o llibertat?


La petita ciutat de Mysore, petita per ser de la India ja que té “només” 800.000 habitants, està en boca de molts. Una parella d’elefants salvatges han envaït els seus carrers i durant unes hores han provocat destrosses de consideració i, malauradament, la mort d’una persona.

Tres hores d’intenses persecucions per part de les autoritats de la ciutat que, gràcies als dards sedants, finalment van aconseguir capturar vius als paquiderms. Posteriorment amb l’ajut d’un ramat d’elefants domesticats van poder ser retornats al seu bosc d’origen.

No és el primer cop que a la India algun animal salvatge entra a poblacions i produeix destrosses i morts entre humans i animals domèstics. La gran pressió que produeix la superpoblació, l’ocupació d’espais naturals i la reducció d’hàbitats provoca la consegüent minva en la possibilitat d’aconseguir alimentació i, per tant, la necessitat a les espècies salvatges de “buscar-se la vida” a nous territoris. I quin és el problema? Doncs que aquests territoris estan ocupats pels humans. Ja tenim el conflicte servit.

El que més m’ha sorprès de tot plegat no ha estat la sobtada irrupció dels elefants a la ciutat, ni les destrosses que han causat, ni la mort accidental d’un vianant sinó el fet que els elefants hagin acabat vius i se’ls hagi retornat al seu hàbitat. A Mysore (Karnataka, India), a diferència de la Sènia (Catalunya, Espanya) han respectat als animals. A la Sénia l’any passat els agents forestals van executar sense contemplacions una “lleona” que campava pels voltants de la Sènia, per cert una lleona que va acabar sent un gos gran.

Mysore i la Sènia, dues cultures diferents i dos finals diferents. Els “civilitzats” europeus ens ho hauríem de fer mirar...

dimarts, 7 de juny de 2011

Humor animal

Sobre paisatge urbà, els tres porquets i la pintada vegana


Passejar pel Gòtic és un plaer, els seus carrers estrets són acollidors. Fer-ho un diumenge plujós a primera hora del matí amb els carres buits, també té el seu encant. Quatre turistes, gent que surt a comprar el pa, res més. Les persianes de les botigues estan tancades, la majoria avui no s’obriran, és descans setmanal.

M’agrada tant Barcelona que no surto de casa sense la màquina de fotografiar -una Kodak passada de moda que em va costar 100 euros-. M’encanta passejar i badar, sempre que hi ha algun detall que em crida l’atenció m’aturo i el fotografio. Un cop arribo a casa repasso les imatges, sovint les esborro, però també me’n guardo moltes. Aquest és el cas de la foto d’avui. Una persiana baixada d’una cansaladeria del carrer Regomir, al Gòtic. Els propietaris han preferit “decorar” la persiana amb una il•lustració dels tres porquets que no pas deixar que algun brètol la guixi i l’embruti amb la seva signatura. Tot un encert.

Però vet aquí que observant amb atenció la pintura en qüestió el que et trobes és amb l’empremta ideològica d’un vegà. Una breu frase, feta amb un retolador de butxaca on reivindica les seves postures ideològiques: “los animales no son comida”.

Tot i compartir amb els vegans el respecte envers els animals no puc estar d’acord amb el contingut de la pintada. Els humans, com molts altres animals i com la nostra dentadura així ho indica, som omnívors, mengem de tot, també animals. Penso que tothom té dret a menjar el que vulgui, i que, llevat d’alguna norma sanitària, no s'ha d’estar obligat a alimentar-se -o deixar de fer-ho- d’una manera concerta. Crec que qualsevol postura política, religiosa o ideològica és respectable sempre que respecti a la dels demés. Amb les opinions dels vegans em passa el mateix.

dilluns, 6 de juny de 2011

Diumenge antinuclear a Barcelona


El diumenge 5 de juny uns milers de persones ens vam manifestar pel carrers de Barcelona demanant el tancament de les centrals nuclears. Aquí en teniu un breu testimoni gràfic. Les fotos són del meu amic i company José Luque i meves. No cal dir que les fotos més bones són les del José.

diumenge, 5 de juny de 2011

Barça: les primes de la Champions i les retallades a les seccions





Segons la Vanguardia la consecució de la Champions li reportarà al Barça més de 50 milions d’euros, dels que els jugadors del primer equip en percebran 16 milions en concepte de prima.

Però aquests 16 milions no són els únics que els jugadors rebran, també per guanyar la lliga en recaptaran una quantitat similar. 16 i 16 són 32. 32 milions a repartir entre persones que cobren fitxes milionàries.

Mentrestant aquests dies la junta del Barça anuncia el tancament de la secció de beisbol i una retallada descomunal en les despeses i activitats ( la majoria ja no sortiran a competir fora de Catalunya) de la resta de seccions no professionals. Paradoxal, mentre uns cobraran una “pastarada llarga” els menys poderosos aniran al carrer, no us sona a res?

Algú s’ha posat a pensar que si cada jugador del primer equip -on ja cobra un sou i una fitxa molt considerables- renuncies al 10% de les seves primes i les “cedís” a les seccions aquestes podrien funcionar sense cap mena de retallada? Quans somriures guanyarien? Quants somnis es materialitzarien? Un fet d’aquestes característiques seria una demostració clara d’identificació dels jugadors amb els valors que el Barça diu representar. S'establiria un vincle estret i indestructible de complicitat entre tots els membres del club i la societat barcelonina i catalana. Només cal fer el gest.

A la vida no tot són els diners, els valors són també molt importants.

dissabte, 4 de juny de 2011

Un dia de platja. A les Malvines o a les Falkland?


Concentració de pingüins reials (Aptenodytes patagonicus), l’únic que els cal saber és on han deixat la criatura. Si estan a les illes Falkland o les Malvines, a diferència d’alguns humans, no els importa.

Barça, el monstre que es menja als seus fills


Tot i que visc a l’altre punta del barri, lluny del Camp Nou, com tots els cortsencs -els cortsencs i les cortsenques som els habitants del districte de les Corts- cada quinze dies haig de patir els sorolls, els embussos i la resta d’inconvenients que comporten els partits del primer equip del Barça. L’escàndol que produeixen els cotxes i les motos amb les seves botzines desprès de cada victòria del Barça, sortosament darrerament gairebé sempre, se’m fan inaguantables. Les rues que s’organitzen per celebrar les múltiples victòries als campionats m’impedeixen circular pel meu carrer amb normalitat. Si a tot això afegim el que hem de suportar tots els catalans i catalanes amb l’allau de notícies, retransmissions esbiaixades, programes específics -en especial a Tv3- de tot allò que té o fa referència al Barça puc dir que sense cap mena de dubte que en sóc un supervivent.

I malgrat tot el que he dit, sóc del Barça. No sóc un fan radical però me’n alegro de les seves victòries. M’agrada veure els partits del primer equip però no per això canvio la meva agenda. A mi m’ha agradat més el basquet que el futbol, de sempre quan era un nen, de quan tots els de la classe eren de la Penya, de quan el Barça de basquet no guanyava res, jo ja era del Barça. De jovenet, ja fa molts anys, probablement aprofitant alguna victòria sobre el Madrid, havia utilitzat el Barça contra el règim franquista... El Barça vulgui o no vulgui forma part de la meva vida. No en sóc soci, però com que tot el que té a veure amb el Barça acaba directament o indirecta afectant-me a crec que tinc tot el dret del món a opinar sobre les mesures que pren la seva junta directiva.

Anem al gra, la directiva d’en Sandro Rossell, aquell que havia promès potenciar el perfil poliesportiu de l’entitat, per reduir despeses ha decidit disminuir el pressupost de les seccions professionals (basket, futbol sala, handbol o hockey sobre patins), la supressió total de la secció de beisbol i una retallada considerable de les partides per a les seccions amateurs.

La mesura ha sobtat a propis i estranys. D’entrada per la forma que s’ha fet: roda de premsa sense cap mena de consulta prèvia. Atletisme,patinatge artístic, hockey gel i herba, voleibol, rugby i, sobretot, el beisbol pagaran els plats trencats. Les noves directius, les retallades, signifiquen la no participació d’algunes seccions fora de Catalunya, cosa que comporta la pèrdua de categoria de molts equips, centenars de famílies afectades i milers d’il•lusions frustrades. Un cop més es prioritza els resultats econòmics front els resultats socials. La “pela “per sobre les persones.

S’han sentit algunes veus contra les mesures d’en Rosell, poques ja que el poder de la junta del Barça arriba a tot arreu, però la gent de les seccions s’està mobilitzant. Equips tècnics, esportistes i familiars s’estan coordinant i no donen la batalla per perduda. Conec pares enutjats disposats a lluitar fins al final pel dret dels seus fills. Lluiten contra la injustícia. Hauran de treballar molt, defensar amb ungles i dents el dret a existir de les seccions, a defensar els estatuts del club. Però aquesta lluita no reeixirà si no hi ha una unitat entre totes les seccions, l’aposta és clara: o tot o res!

Des d'aquí voldria participar en el desigual combat per mantenir a ple rendiment les seccions. Cal parlar que una de les virtuts més considerada del Barça a nivell internacional és la seva capacitat de ser un equip punter i de referència en diferents esports? Cal parlar del somni de milers de nens per jugar a algun equip del Barça? Cal parlar del repte de centenars de milers nens, i no tan nens, de Catalunya, d’Espanya, d’Europa o el Món de jugar -i potser guanyar- contra el Barça? Cal parlar del bé que fa el Barça participant en esports minoritaris? Cal parlar de la quantitat esportistes de les seccions que formen part de les seleccions de Catalunya i Espanya? Cal parlar del frau esportiu que representaria la desaparició del Barça de moltes lligues estatals? Cal parlar del cost econòmic i social que aquesta mesura representaria a clubs molt més petits? Cal parlar i recordar que en èpoques de mals resultats del primer equip els fruits de les seccions alegraven als socis i mantenien el prestigi de l’entitat? Cal...

Entenc que a la directiva no li agradi gaire que les seccions puguin representar un desajust econòmic pel Barça. Sense conèixer l’estat real i sense voler ser demagògic, crec que amb una mica d’imaginació, amb una mica de voluntat i amb una mica d’esforç es podrien trobar respostes econòmiques per “salvar” les seccions.

D’entrada recordar que el pressupost de les seccions amateurs són una part ínfima del pressupost global (alguns em diuen que no arriben als 3 milions d’euros contra més de 400!). Tan difícil és recaptar pel Barça 3 milions? Tot es qüestió d’una bona gestió. Quants diners es poden estalviar amb la compra “assenyada” i a preu de mercat de jugadors del primer equip? Cal recordar les compres, i també males vendes de Chygrynskiy, Ibrahomovic, Cáceres, Keirrison...? Algú ha pensat en reduir o suprimir els opulents “ caterings” gratuïts per directius i convidats a la llotja durant els partits servits pel Vilaplana Compass mentre els socis han de pagar veritables “fortunes” als bars de l’estadi? Són necessàries algunes despeses de representació?

Voleu més idees? Per què no fer un gran festival musical al Camp Nou per recaptar diners per a les seccions? Segur que molts cantants del país i de fora actuarien d’una forma altruista i gratuïta. Per què no s’organitza una gran subhasta amb donacions d’artistes reconeguts de tot el món? Per què els jugadors del primer equip no “apadrinen” amb un petita (ínfima) part dels seus ingressos a les seccions minoritàries?

Senyors del Barça: Abans de suprimir i de retallar cal imaginar. Amb el potencial que té el Barça i el seu prestigi mundial recaptar no 3 sinó 5 milions d’euros anuals per a les seccions es cosa de bufar i fer ampolles, es qüestió de posar-hi.

El que fa gran a una entitat és la generositat amb els més dèbils, els dirigents del Barça tenen en les seves mans el prestigi mundial de l’entitat i, el que és més important, els somnis de milers de nens. Que no els malmetin.

divendres, 3 de juny de 2011

dijous, 2 de juny de 2011

Tanquem JA les Nuclears


He rebut el manifest que han fet en motiu de al manifestació pel tancament de les nuclears que es farà el proper diumenge a Barcelona. Si no passa cap imprevist he decidit participar en la marxa que sortirà del Pla de Palau a les 12 del matí i acabarà davant de la seu d’Endesa al Paral•lel. Tot i que no tenia cap dubte la notícia que acabo de llegir al Periódico - on s’afirma que hi hagut un nou incident, sortosament petit, a la central d’Ascó- ha acabat de fer-me decidir.

Quan tancarem Ascó definitivament? Haurem d'esperar a un desastre com Txernonòbil o Fukushima per fer-ho? Quan deixarem de jugar amb la salut de la Terra? Ni aquí ni a enlloc! Nuclears? No gràcies!

Probablement la del diumenge serà un a manifestació petita, però com deia ahir en un apunt sobre el 15-M “alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories”. Jo intentaré que així sigui.

Sóc plenament conscient de les dificultats que comporta a curt termini el tancament de les nuclears, els problemes que es poden arribar a produir per la manca d’energia, però penso que ja és l’hora de prendre les decisions polítiques oportunes que ens condueixin a un sistema de producció elèctrica basat només en les energies renovables. La terra i els nostres fills ens ho agrairan.


Ha arribat el moment de dir prou, que s’ha acabat.

dimecres, 1 de juny de 2011

Les tardes de dissabte amb Leornard Cohen


Llegeixo als digitals que acaben de concedir el Premi Príncipe de Asturias de las Letras a en Leonard Cohen. M’ha vingut un flash que m’ha transportat al passat.

He recordat la meva vida als 70, les llargues i agradables tardes dels dissabtes a casa els meus pares; tardes sense pares i amb amics, on tot era possible (ja m’enteneu). Tardes on escoltàvem, entre d’altres, una i una altra vegada la magnífica veu, acompanyada de guitarra, d’en Cohen. El Partizan i Suzanne eren de llarg les nostres preferides. El millor és que, tot i que han passat més de trenta anys, alguns dels amics i amigues que passàvem les tardes plegats encara ens veiem i ens estimem.

The Partisan:
When they poured across the border
I was cautioned to surrender,
This I could not do;
I took my gun and vanished.
I have changed my name so often,
Ive lost my wife and children
But I have many friends,
And some of them are with me.
An old woman gave us shelter,
Kept us hidden in the garret,
Then the soldiers came;
She died without a whisper.
There were three of us this morning
Im the only one this evening
But I must go on;
The frontiers are my prison.
Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then well come from the shadows.
Les allemands etaient chez moi,
Ils me dirent, signe toi,
Mais je nai pas peur;
Jai repris mon arme.
Jai change cent fois de nom,
Jai perdu femme et enfants
Mais jai tant damis;
Jai la france entière.
Un vieil homme dans un grenier
Pour la nuit nous a cache,
Les allemands lont pris;
Il est mort sans surprise.
Oh, the wind, the wind is blowing,
Through the graves the wind is blowing,
Freedom soon will come;
Then well come from the shadows.

Apunts sobre el 15M: No tots els partits són iguals


Probablement hi haurà un abans i un desprès del 15 de maig. Potser mai més res serà igual. Aquests dies milers i milers de ciutadans i ciutadanes han demostrat amb valentia el seu enuig al enfrontar-se, d’una manera pacífica però efectiva, a una situació econòmica i social força injusta. El fet de dir prou i de rebel•lar-se, el fet d’omplir les places de les ciutats, el fet d’organitzar cassolades als barris, el fet de parlar i discutir públicament, el fet de fer propostes demostra que la societat civil no està morta, que té vida pròpia i que, agradi o no, té moltes coses a dir.

Alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories, que cal tenir-les en compte. Aquests dies els que hem volgut hem pogut sentir, escoltar, participar i, el que és més important, aprendre. Hem pogut informar-nos en primera persona del què està passant, de què es respira, de què es parla. I com no podria ser d’una altra manera dins un moviment incipient i teòricament no organitzat ni manipulat hem pogut observar que les propostes que es plantegen són de diverses índoles i intensitats, amb les que cadascú pot o no estar d’acord.

Personalment em sento còmode quan es parla de dret a l’habitatge digne i la dació com a pagament suficient per cancel•lar la hipoteca, o de la implantació de la Tasa Tobin, o de la reducció de les despeses militars, o del tancament de les centrals nuclears i foment de les energies alternatives... En altres temes dissenteixo cordialment, però amb el que no puc estar d’acord és amb el constant atac contra la tasca dels partits polítics i sobretot quan s’afirma que tots els partits són iguals. En això discrepo obertament.

I discrepo obertament, perquè penso que no és el mateix que els partits siguin d’esquerres o de dretes, que malgrat els possibles errors de gestió hi ha una gran diferència entre uns i altres. Potser que alguns diran que els socialistes ens hem guanyat a pols la darrera derrota electoral, potser creuen que ens ho hem merescut. Segurament que algunes de les polítiques aplicades pels governs d’en Zapatero, en Montilla o l’Hereu no hagin estat les més adients, probablement algunes mesures que s'han pres per gestionar la crisi no han estat les més adequades, probablement no s’ha sabut contrarestar amb contundència els atacs i els paranys del gran capital. De ben segur que em deixo molts altres motius de descontent, però...

Però no ens hem d’enganyar, també s’han fet coses bones, moltes. S’han aprovat lleis que la dreta mai ratificaria: s’han defensat i ampliat els drets civils. Potser és bo que fem una mica de memòria per posar les coses al seu lloc. Veiem algunes de les lleis que s’han aprovat en els darrers anys gràcies als socialistes i amb la dreta en contra: Violència de gènere, igualtat, dependència, matrimonis del mateix sexe, reproducció sexual i interrupció voluntària de l’embaràs... En canvi la dreta a Catalunya, mentre retalla despeses en serveis a les persones vol eliminar els impostos sobre les successions. Veieu alguna diferència?

Repeteixo, potser que els socialistes ens haguem guanyat a pols la darrera derrota electoral, però el que segur que no ens mereixem és que se’ns posi al mateix sac que als partits de dreta. No és just. És completament fals que siguem iguals.