Mentides arriscades

La tradició popular ens aconsella que en moltes situacions de la vida és millor desconèixer la veritat. Se’ns diu, o se’ns fa creure, que si sabéssim les possibles conseqüències de moltes de les nostres accions probablement no les faríem. Malauradament els humans tenim tan arrelat aquest concepte que molts se’n aprofiten per tal d’aconseguir els seus interessos, uns interessos econòmics o de poder i molt sovint poc ètics. El problema s’aguditza quan amb la desinformació es vol tapar algun fet de repercussions vitals.

A ningú se li ha escapat que amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, amb el desastre de la central de Fukushima la salut de moltes persones es va posar en joc. Un reguitzell de notícies que van apareixent de tant en tant així ens ho confirmen. Zones contaminades, poblacions abandonades, cultius infectats, malalties... Ara ens assabentem que el govern japonès fins i tot va témer en un primer moment per la seguretat dels habitants de Tokio. Eren només uns 35 milions de persones en perill!

Probablement la majoria de la població de la capital japonesa estarà satisfeta pel fet de no haver sabut en primera instància del perill a que estava exposada. Només cal imaginar-se les possibles escenes de pànic, les aglomeracions, els pillatges, les corredisses, els embussos, el col•lapse que produirien 35 milions d’ànimes espantades. Cal agrair al govern el seu silenci. Però els mateixos habitants de Tokio al conèixer a pilota passada el risc que van córrer segurament es preguntaran per la seva protecció futura. Probablement demanaran al seu govern per la seguretat de les centrals nuclears i, alguns més agosarats, per la necessitat de tancar-les immediatament.

A l'hora de garantir la vida de les persones ja no valen més mentides. S’ha demostrat la vulnerabilitat de les centrals, dels seus alts riscos. Ja no n’hi ha prou en dir que l’energia nuclear és neta i segura. En nom del progrés no tot s’hi val. Cal exigir a les administracions que encarin el problema amb valentia i no s'aturin davant d’interessos econòmics per molt potents que siguin.

Pel futur de la terra cal tancar les nuclears. Al preu que sigui, un preu que sempre serà molt més barat que el final de la vida al planeta.

La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

Suposicions, sumes, aliances, certeses i desenganys

En el món de la política, com a la vida, sovint les coses no són com semblen o com ens volen fer creure que semblen.

Les sumes de voluntats no són exactes, varien en funció de la solidesa del seu compromís.

Les aliances són circumstancials, finites.

El que avui és segur pot variar a canvi d’un preu, encara que aquest sigui molt petit.

De traïdories sempre n’hi ha hagut.

L’hora de la venjança, i això és el bo que té, mai se sap quan arriba.

Tot això passa al món de la política, com al món real. És cosa d’humans, però n’hi uns que poden dormir millor que altres.

Que ningú cregui que els cercles es tanquen.

Continuarà...

Les contradiccions del Periódico

El Periódico de Catalunya ha endegat una recollida de signatures per sol•licitar al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, l'aprovació d'un reglament que garanteixi els drets de les persones retingudes i la millora de les condicions als centres d’internament d’estrangers (CIE). Una iniciativa, que subscric i a la que demano que tothom si adhereixi, que hauria de servir per millorar les condicions de vida de moltes persones retingudes dins d’aquests centres no per ser delinqüents sinó perquè estan al país d’una forma il•legal, sense papers.

Diuen, ja que és gairebé impossible l’entrada d’observadors a aquests centres, que el dia a dia als CIE és penós: una higiene més que dubtosa, amuntegament dels interns i en alguns casos maltractaments. Sembla que els centres no reuneixen les mínimes garanties sanitàries. En definitiva són com moderns “camps de concentració” dels il•legals que estan a l’espera de la repatriació. L’Europa benestant castiga al qui fuig de la penúria del seu país amb intolerància i privacions de la llibertat. Un drama humà que intuíem que existia i que el Periódico, amb molt bon criteri, ens està destapant.

Però, coses de la vida, la iniciativa del Periódico posa en contradicció al mateix diari. La seva denúncia de la situació del maltracta a persones, de la detenció forçosa, de les males condicions de vida als CIE es contraposa amb la tolerància i la permissivitat amb que dia rere dia des de les planes del diari es promou la prostitució. Sí, el Periódico, amb la publicació d’anuncis de “contactes“ i de “relax”, afavoreix tot el que envolta a la prostitució: tracta de persones, xantatges, maltractaments, proxenetisme, amenaces, violència, degradacions...

Els editors del Periódico s’haurien de fer algunes preguntes: Els interessos econòmics són tan grans com per deixar els principis de banda? És just el que fan publicant aquest tipus d’anuncis? Són conscients que la prostitució és una forma d’esclavatge i que el Periódico la fomenta? Fins quan seguiran publicant anuncis de prostitució? Tenen present que qualsevol dia, de la mateixa manera que ells denuncien legítimament les condicions del CIE, algú els hi pot muntar un boicot fins que deixin de publicar anuncis de prostitució?

Senyors i senyores del Periódico siguin conseqüents i honestos amb els seus plantejaments, de la mateixa manera que aplaudeixo la seva iniciativa per la dignificació dels CIE els demano que pensin en les persones i no només en els beneficis del diari. Moltes persones els ho agrairan.

Objectiu assolit: les i els socialistes de Catalunya per l’abolició de la prostitució

Avui, he viscut un dels moments més importants i emotius de la meva llarga vida política, un grup companyes i companys m’han atorgat l’honor de demanar-me que defensés en la comissió del congrés socialista l’esmena que proposava posar fi a la prostitució. Debatuda i intencionadament millorada l’esmena ha estat aprovada. L’haver pogut contribuir-hi m’omple d’orgull. És tot un triomf, en majúscules, de totes les persones abolicionistes.

Amb l’aprovació de l’esmena s’assoleix una fita històrica que marcarà un abans i un desprès de les posicions polítiques dels socialistes catalans en tot allò que fa referència a l’explotació sexual. Per fi ens atrevim a encarar el problema, s’ha acabat la política de mirar a una altra banda.

Us adjunto el text definitiu :

Abolir l’explotació sexual ha de ser un objectiu irrenunciable de la nostra societat. Per assolir-lo cal una estratègia clara de tolerància cero, sensibilitzant a tothom de que la realitat que hi ha darrera de la prostitució és majoritàriament la vulneració dels drets humans, així com reprovar la demanda creant consciència de que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a cas nostra de màfies que es lucren de dones a les que han negat els seus drets.

I aquí teniu la meva intervenció:

Probablement a moltes persones de les que estem aquí ens agrada sentir el cant de la cadernera. Probablement moltes de les que estem aquí , tot i ens que agrada el cant de la cadernera no ens agrada veure-les engabiades. Des de fa unes setmanes i fins a Nadal, el parlament ha autoritzat la captura de 60.000 ocellets pel gaudi auditiu o visual dels ocellaires aficionats. 60.000 ocells que perdran la seva llibertat per acontentar un simple desig de plaer. Uns ocells que volaven en llibertat passaran a viure fins la resta dels seus dies en un estret recipient d’un pam cúbic. La tradició ancestral i la pressió de les més de 200 societats ocellaires de Catalunya ha triomfat. Ha triomfat un cop més el poderós sobre el feble.

Però avui no toca alliçonar a ningú, ni recordar que la prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. Avui no toca recordar que la prostitució és un forma d’esclavisme. Avui no toca treure papers i resolucions de la Secretaria de les Polítiques de les Dones, o de l’antiga secretaria de la Dona, o de la encara més antiga comissió de la Dona. Avui no toca recordar que en tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, perpetua la desigualtat. Avui no toca tirar d’estudis que demostren que on la prostitució està prohibida, baixa l’índex de delinqüència, la tracta de blanques...

Avui , que estem elaborant la doctrina del partit pels propers anys toca parlar de valors.

Doncs parlem de valors, de dreta humans i, perquè no de sentiments . Parlar de prostitució actualment es parlar en gran mesura de dones pobres de països pobres portades enganyades o forçades a països rics per servir de màquines sexuals dels homes del països rics. Parlar d’explotació sexual és parlar de privar de llibertat, d’engabiar persones per gaudir d’elles. Son aquests els valors que defensem? Volem que guanyi el poderós sobre el feble?

Danielle Miterrand deia : Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta.

Jo afegeixo: L’explotació sexual és un injustícia i com a socialistes ens hi hem de revoltar.

Per tot això us demano que fem un petit pas cap a la llibertat recolzant aquesta esmena.

Moltes gràcies

Promeses incomplertes o enganys intencionats? El cas de les motos al carril bus

Estar més de trenta anys a l’oposició és molt dur, per això la dreta política barcelonina aliada amb la dreta econòmica i amb la dreta mediàtica va dedicar-se durant el passat mandat municipal a carregar, desprestigiar i vilipendiar la tasca del govern municipal.

La seva perseverança, ajudada per una crisi econòmica de cavall i alguns errors de gestió magnificats, va tenir el seu premi: les ciutadanes i els ciutadans de Barcelona van donar a la llista de CiU la seva confiança majoritària, Xavier Trias és ara l’alcalde de Barcelona. Res a dir, la democràcia va dictar la seva llei.

Però han passat més de cent dies i la realitat posa les coses al seu lloc. Recordeu que deia en Trias sobre les motos i el carril bus? Recordeu que deia el seu programa electoral? Si voleu fem una mica de memòria, us cito un paràgraf de la pàgina 278 de seu programa. “Modificarem les ordenances municipals per tal que les motos puguin circular pel carril bus-taxi.”

Deia que el temps posa les coses al seu lloc, i tant. Aquesta mateixa setmana els convergents de l’ajuntament han rebutjat -i sotmès a un estudi posterior- una proposta del PP per crear la normativa que permeti que les motos puguin circular pel carril bus. La decisió de la gent d’en Trias es basa en un informe del RACC que assenyala que la mesura incrementaria la velocitat mitjana de les motos, augmentant significativament el perill d’accidents -ja de per sí quantiosos- alhora que la seva gravetat. Igualment, l’informe afegeix que la invasió del carril bus per part de les motos provocaria un alentiment de la autobusos.

El més greu i lleig del cas és que aquests informes ja existien fa anys, informes que els tècnics de diferents àrees de la ajuntament havien fet i que l’oposició tenia al seu poder. I el que encara és més greu: tot i saber les possibles conseqüències per la integritat dels motoristes que comportaria la mesura la dreta barcelonina ho va utilitzar com a arma electoral.

Per sort Trias es tira enrere i de moment les motos aniran per on han d’anar, però per desgràcia les barcelonines i barcelonins comprovem que el nostre alcalde o bé no té paraula o bé ens ha mentit conscientment per arribar al poder. Visca l'ètica.

El veritable vot ocult, el vot d’en Fèlix Millet

Ja ni se’n parla però, de tant en tant, val la pena recordar-ho. En Fèlix Millet, aquell que va aprofitar-se del seu càrrec per espoliar els fons del Palau de la Música, aquell que “regalava” subvencions a fons perdut als seus correligionaris segueix en llibertat.

I si en Millet segueix en llibertat voldrà dir que aquest diumenge podrà anar a votar d’una manera presencial i, si vota, votarà pels seus. Votarà pels mateixos que gràcies a les seves subvencions van tenir diners “fàcils” per fer campanya des de la Fundació Ramón Trias Fargas, avui Catdem, pel ara alcalde de Barcelona Xavier Trias. Votarà pels mateixos als qui va “regalar” un grapat molt important de diners per eixugar els deutes d’un partit fracassat i que ara són càrrecs importants dins el partit d’en Mas.

I mentrestant, mentre un delinqüent confés campa per Barcelona com si res, la vida segueix. Si fos mal pensat diria que siguin presidents, alcaldes o regidors tots els que ”manen”d’un determinat color polític ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser tots els que deuen favors a en Millet ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser en Millet sap massa coses i el millor - per alguns- és que segueixi lliure.

Si fos malpensat diria que Millet, un personatge que s’estima d’una manera molt peculiar el nostre país, rep una dosi de tolerància que sobrepassa tots els límits de l’ètica i la justícia.

Per sort jo no sóc malpensat, però per si de cas no votaré als amics d’en Millet aquells que demanen el vot per la cartera.


Altres entrades al bloc sobre en Fèlix Millet:

Els obscurs favors d’en Millet
Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules
Diners bruts sota l’estora d’en Trias?

Superhomes a base de pastilles? No, gràcies!

Sembla ser que el xinesos, a part de produir productes a baix cost gràcies a una política laboral medieval i rebentar preus a escala mundial, també es dediquen a la recerca militar. I pel que diuen amb uns resultats impressionants.

Si hem de fer cas a les notícies aparegudes al “South China Morning Post” l’exèrcit popular xinès ha desenvolupat un nou fàrmac que pot mantenir a les persones que el prenguin a ple rendiment durant 72 hores sense necessitat de cap mena de descans. Els experts militars afirmen que la nova medicina serà ideal per poder afrontar amb garanties òptimes les operacions contra els grans desastres naturals... Fins aquí la noticia.

Però el que ningú explica són les possibles seqüeles negatives que aquest fàrmac pugui produir als seus consumidors. Ningú parla dels límits de la ciència per canviar la natura humana.

Tampoc ningú parla del perill que una droga com aquesta passi a mans de desaprensius. Us imagineu, per posar un exemple, aquestes pastilletes barrejades amb una dosi de Viagra en mans de soldats “pacificadors” a qualsevol conflicte armat? Quantes violacions es produirien?

Ningú parla d’ètica i ja és hora que en comencem a parlar.

Granges de nadons, un negoci amb futur?

A ningú se li escapa que l’extrema pobresa d’alguns facilita la vida opulenta a uns altres. Aprofitar-se de la debilitat aliena ha estat sempre una de les maneres més senzilles de “prosperar” ràpidament per part de gent sense escrúpols. Algunes vegades aquest enriquiment ràpid és del tot legal - no entraré ara en si també ho és ètic -, però sovint traspassa totes les línies vermelles.

I comença a ser tan habitual la transgressió de la llibertat individual de les persones que als i a les que tenim la sort de viure al primer món poques coses ens fan perdre la son. Ens hem acostumat a conviure amb el tràfic de persones, amb les xarxes de prostitució, amb les desigualtats extremes. Hem sabut crear-nos un escut de greix sobre el que rellisca qualsevol tema que ens desagradi. Si no ens toca de prop no ens deixem que ens afecti, no existeix.

Però a vegades, maleït Internet que ens permet conèixer coses que d’altra manera no sabríem, t’arriben notícies que et fan trontollar. Casualment vaig veure un titular d’una agència de notícies russa on s’anunciava que la policia havia desmantellat una “fabrica de nens” a Nigèria. Amb un títol tan cridaner era impossible que la meva curiositat hi passés de llarg. Llegida la nota de premsa i superada la primera sorpresa i indignació no puc fer menys que traslladar-vos a mode de denúncia els fets relatats.

Durant una investigació policial al sud de Nigèria, la policia ha alliberat a 17 nenes prenyades i ha arrestat a l’home sospitós de vendre bebès. Les noies, que romanien tancades a la força a un orfenat, havien estat obligades a quedar prenyades per, posteriorment, vendre els seus fills suposadament a parelles sense fills.

Però resulta que aquest no és un fet aïllat, diverses mencions fàcils de trobar a Internet - només cal cercar “fàbriques de nens”- així ho certifiquen. Són molts els centres clausurats a llarg dels darrers anys que es dedicaven a la cria de nadons, a Nigèria és habitual el tràfic de nadons. Nadons traficats, en el millor dels casos, per servir famílies adinerades; nadons traficats per ser venuts com a joguines sexuals a xarxes pedòfiles; nadons traficats per ser utilitzats a diferents ritus de bruixeria o nadons traficats per comercialitzar tots o algun dels seus òrgans a la benestant Europa.

Les granges de nadons d’humans a Nigèria són un gran i senzill negoci; només cal tractar les persones com si fossin ratolins de laboratori: primer forçar i prenyar sota coacció a les mares i, en segon lloc, un cop nascudes les cries vendre-les ràpidament al millor postor. Una realitat que no voldríem ni en el pitjor dels somnis.

On hi ha demanda, en aquest cas de mà d’obra barata, de comerç sexual o d’òrgans vitals a tothora hi haurà algun “espavilat” que farà una oferta. El problema rau en que sempre paguen els més desvalguts: les dones i els infants. I els “espavilats” la majoria de les vegades se’n surten amb grans beneficis.

La vergonya dels anuncis de “relax”

Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

Parasitisme animal i parasitisme polític

Avui només quatre ratlles per reflexionar.

Fins els més profans saben de l’habilitat de les femelles dels cucuts (Cuculus canorus) que aprofiten els nius altres espècies d’ocells per posar-ne un ou i deixar que el covin i , un cop nascut el pollet, que l’alimentin.

En política també existeixen el paràsits. Són aquells que es creuen que el “xiringuito” és seu, que tot si val si afavoreix els propis interessos o els dels que l’envolten.

Crec que amb això ja he dit prou, ara que cadascú en faci les seves interpretacions i en tregui conclusions.

Nota: al qui pugui interessar a la foto podeu veure una boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) alimentant un pollet de cucut (Cuculus canorus)

Evelio Plata i Patrick Bauman, dos homes molt “homes”

Potser no hagueu sentit parlar mai de l' Evelio Plata. És l’alcalde de la petita localitat de Novalato a l’estat de Sonora (Mèxic). Gràcies al senyor Evelio aproximadament la meitat dels 652 habitants de Novalato, és a dir les dones, si volen treballar al poble s’hauran d’emmotllar a partir d’ara a una nou reglament que s’ha tret de la màniga: no es pot treballar al poble si s’utilitzen minifaldilles, escots o pantalons entallats. L’alcalde argumenta que les dones han d’anar a treballar, que no van a una passarel•la de modes o a una festa. “La norma, afegeix, s’ha fet per anar canviant les costums i les modes davant un relaxament que existeix en la conducta social”. Això passa al Mèxic més profund.

Potser no hagueu sentit parlar mai d’en Patrik Bauman, és el director general de la FIBA (Federació internacional de Basket Amateur) a Europa. És un dels principals artífexs de la nova norma de la FIBA -de la que ja vaig parlar fa algunes setmanes- que obliga a les jugadores de basket que participin en tornejos a nivell europeu a utilitzar una roba més ajustada al cos i pantalons molt per damunt del genoll i cenyits. Tal com ens explica la Laura Freixas a la Vanguardia d’avui el senyor Patrik per justificar la mesura es permet afirmar quan parla de les jugadores que “són grans atletes, però també atletes atractives, pel que no hi ha motiu per no mostrar-ho”. Això passa a la moderna Europa.

Evelio i Patrick dos personatges que des de diferents òptiques, pensen i creuen que les dones són un simple objecte de desig masculí. L’un les vol tapar per tal que no distreguin al personal mentre treballa, l’altre les vol ben destapades per vendre més. No sé si la història els jutjarà però son les dues cares d’una mateixa moneda, la moneda de la misèria masclista. Una moneda que no m’agrada.

Resultat incert, la remuntada de depèn de nosaltres

Fa uns mesos ningú donava un duro per en Jordi Hereu. La crisi econòmica i uns injustos atacs per part dels “poders ocults” havien aconseguit desprestigiar la magnífica feina -amb alguns greus errors- d’en Hereu i el seu equip a la ciutat de Barcelona. El desgast va ser tan gran que fins alguns de la pròpia casa, al PSC, es qüestionaven la seva capacitat de lideratge. Ningú recordava que Barcelona és el mirall on es miren envejoses la majoria de ciutats del món.

Però van arribar unes primàries, una lluita cainítica, i els resultats van posar les coses al seu lloc. Durant les primàries, quan molts apostaven per la derrota d’en Jordi, vaig escriure un breu apunt que titulava : “Encara hi ha partit”. No em vaig equivocar gaire, en Jordi, no només va guanyar, sinó que en va sortir crescut.

Avui uns mesos més tard segueixo amb el símil futbolístic; tot i que les enquestes publicades ens són desfavorables crec que a mida que s’acosta el dia de les eleccions el resultat és més incert. Falten 5 dies, 5 dies que poden ser suficients per la gran remuntada, només cal el recolzament dels seguidors. Que no sigui per nosaltres que deixem escapar la victòria. Entre tots i totes ho podem aconseguir!

(per cert, el partit dels peixos blaus contra els peixos vermells que surt a la foto que il•lustra l’article el van guanyar contra tot pronòstic i al darrer minut els rojos 1 a 2)

Un “pájaro” a la Feria de Abril de Barcelona

La vida dóna moltes voltes i finalment acaba posant les coses al seu lloc.

La sorpresa ha estat majúscula. Trobar-se passejant pels carrers de la Feria de Abril de Barcelona al conseller de cultura de la Generalitat Ferran Mascarell – sí, el mateix que fins fa poc tenia el carnet, que no l’ànima, socialista i que va canviar-lo per un càrrec a un govern d’un altre partit, un govern que en el poc temps que porta de mandat s’ha caracteritzat per suprimir impostos als rics i en canvi retallar les prestacions socials- es francament difícil de qualificar.

Sí, la sorpresa ho ha estat perquè en els anys que la Feria està a Barcelona, i em sembla que ja estan al voltant dels 10, ningú -i us ben asseguro que he consultat a molta gent- recorda cap visita “oficial” del ara conseller però abans regidor de cultura de l’ajuntament de Barcelona. El “canvi”que ha fet en Mascarell pel seu seient de conseller té un preu: deixar els ideals de banda, afavorir als rics i anar a la Feria de Abril a pescar vots.

Us recordo que en el regne animal el “Mascarell” (Morus bassanus) és un ocell marí. El Mascarell del que parlem avui és un “pájaro” que ha canviat de plomatge en un tres i no res. Tot i que a mi m’agraden els animals, aquesta mena d’ocells no estan entre els meus preferits. Oi que em compreneu?

La terra no tremola per a tots igual

Imatges com aquesta ens han de fer reflexionar. Els centenars i centenars de motoristes no van a cap concentració de “motards”, ni es desplacen per assistir a un esdeveniment esportiu, simplement el que fan és intentar tornar a casa seva. Viuen a la costa sud de Java i retornen cap a les seves llars costaneres de Cilicap desprès d’una alerta -sortosament sense conseqüències- de Tsunami.

El possible Tsunami era una factible seqüela d’un terratrèmol de gran intensitat, 7,1 graus de l’escala de Richter, que s’havia produït a la zona i que va portar més de 700 morts, habitatges destrossats, desolació... Més misèria sobre la que ja existia.

Els diaris no n’han parlat gaire, Indonèsia no és Japó, no hi ha centrals nuclears implicades, ni indústries multinacionals. Java no és notícia. Els “occidentals”, els del “primer món”, tanquem ells ulls davant les aglomeracions humanes sense cap tipus de garantia, davant la pobresa, les guerres o la fam... sempre que no ens afectin sembla com si no existeixin.

No en estem fent un gra massa? Em sembla que estem estirant massa la corda.

Baralla de cabrons

Les baralles de cabres són un espectacle molt popular a Mazar -i Sharif al nord d’Afganistan. Una salvatjada “cultural i que respecta les tradicions”. A Afganistan es fan baralles de cabres però a altres contrades enlloc de cabres són les baralles de galls, de peixos lluitadors, de gossos... i a molt llocs combats entre persones.

Tradicions respectables? Em sembla que no.

Quan veig la foto amb els dos mascles de cabra pugnant penso en qui són més cabrons, si les cabres o els que les fan lluitar?

Polítics sense escrúpols que falsegen dades per desprestigiar a l’adversari

Que s’acosten unes eleccions municipals ningú ho pot dubtar; els polítics de tots colors comencen a ensenyar les seves cartes i les seves propostes, algunes d’elles -les menys- són fins i tot innovadores. Això forma part del joc democràtic, és bo el contrastar projectes i és necessari per la salut del sistema. Però amb el legítim afany de voler guanyar unes eleccions massa sovint ens trobem amb situacions que a part d’escampar de mentides ratllen l’esperpent. Vegeu-ne una petita mostra del que us dic -permeteu-me que em repeteixi amb en Xavier Trias, no és que li tingui mania però es que cada vegada que obre la boca la vessa -.

Dimarts 8 de març de 2011, Xavier Trias fa unes lamentables declaracions, probablement sota l’efecte del “ jet lag” degut al seu viatge a Nova York, en les que entre d’altres “perles” diu el següent: la guàrdia urbana té un excés de gent a les oficines i el que necessitem es que estiguin al carrer”. Segons l’etern alcaldable de CiU de 2.800 agents només 1.600 estan destinats a patrullar la resta es dediquen a fer tasques d’oficina. Aquests són els números que dóna en Trias, ara fem una repassada als números reals i comprovables donats per la responsable de prevenció, seguretat i mobilitat i tercera tinent d’alcalde de l’ajuntament Assumpta Escarp: els guàrdies destinats al carrer no són 1.600 sinó 2.457, que són els destinats als districtes i a les unitats especialitzades.

Què li ha passat a en Trias? Estava mal informat? S’ha equivocat? L’han enredat els seu assessors? Ha mentit intencionadament? La resposta jo no la sé. Voldria pensar que ha estat un error, però coneixent el personatge i la seva tradició -recordeu que quan va ser diputat a Madrid gairebé sempre votava amb el PP- m’inclino a creure que en el seu darrer intent de ser alcalde de Barcelona utilitza un mostrari de falsedats sense cap mena d’escrúpols.

Aquesta manera de fer política, el dir coses que no són, a mi no m’agrada. Amb gent que com en Trias saben perfectament que falten a la veritat però no els importa no es pot anar enlloc. Això no és ètic. Barcelona i els seus ciutadans no es mereixen aquest tracte.

Als qui s’obliden de l’ètica

Al veure la foto d’aquest camaleó no he pogut estar-me de recordar alguns -sortosament molt pocs- personatges del món de la política; la majoria són de dretes però altres, malauradament, em són molt més propers. Tots en coneixem algun, són aquells que embruten la política, els que actuen sense ètica, els que juguen a dues bandes (o més). Tenen noms i cognoms, ells saben de qui parlo. Vagi per a tots ells el meu més gran menyspreu.

Encara hi ha partit

Comencem el dia llegint l’esperada enquesta del Periódico. Els resum és clar: diu que no pinta bé pel Jordi Hereu, però tampoc- encara que millor- per la Tura. Els socialistes, segons l’estudi, perdrem les eleccions municipals a Barcelona.

No serà avui que canviï d’opinió sobre les enquestes polítiques i les seves possibles derivacions. Reitero el que he dit una i una altra vegada, per mi poden ser un indicador però també crec que amb el temps s’han anat desvirtuant, que hi massa factors que hi influeixen interessadament. M’explico:

La funció dels partits és mantenir, transformar o canviar la societat; amb les seves propostes han d’intentar convèncer a la població per tal que els votin i així poder acostar-se a les seves fites. Però una perversa idea -con no podria ser d’una altra manera copiada dels ianquis- s’ha instal•lat dins dels opinadors, politòlegs, experts i tertulians: els que dominen la centralitat política són els que guanyen eleccions i per tant governen.

La recerca de la centralitat política ha estat doncs el leitmotiv de molts partits, també dels socialistes. I aquest ha estat el nostre gran error, s’ha governat - o intentat governar - a cop d’enquesta. S’han deixat molt sovint els principis al calaix i s’ha actuat segons la suposada voluntat d’una població influenciada també pels poders fàctics de sempre i marcada pels estudis d’opinió. S’ha oblidat la política i s’ha substituït per la dictadura de la demoscòpia.

Els socialistes hem deixat d’intentar convèncer amb els nostres postulats i hem passat a acomodar-nos amb el que, teòricament, vol l’electorat. El resultat d’aquest oblit, d’aquest desgavell, ha estat que la població ja no sap diferenciar amb claredat el que proposen els uns o els altres. Diuen, no sense certa raó, que tots els polítics són iguals.

Tot això ens ha portat a una situació, agreujada per la crisi, on el distanciament entre l’electorat i els partits és cada vegada més gran. Em pregunto què hem de fer. Quedar-nos de braços creuats? Emular a qualsevol multinacional i fer les nostres propostes en funció el que diuen els sondejos? O be retrobar els principis, encara que momentàniament no estigui ben vist i tingui costos electorals, i retornar a la funció bàsica d’un partit d’esquerres? Funcionem com a eina de transformació social vers un món més igualitari, més just, cap a un món millor o fem cas de la darrera moda?

Tots i totes, i quan dic tots i totes vull dir tots i totes, som responsables de la situació en la que ens trobem. Del primer a l’últim. Per acció o per omissió. I ara ens toca rectificar i trobar de nou el bon camí. No ens interessen dreceres, no podem fer-ho a qualsevol preu. Ens cal asserenar-nos, mirar enredera, beure de la font on van beure els nostres pares i mares polítics per poder tornar mirar endavant.

Però tornem a l’enquesta i a les primàries. Una consideració molt personal i segurament molt esbiaixada per la meva ferma convicció que el millor que li pot passar a la ciutat de Barcelona, la meva ciutat, és que Jordi Hereu segueixi sent el seu alcalde.

Si els socialistes volem fer creure a l’electorat que som la millor opció hem de fer-nos creïbles. Hem de demostrar que abans que polítics som també som persones i això ho hem de practicar amb l’exemple: no pot ser que en política tot s’hi valgui, els valors humans també són importants, la lleialtat i l’amistat han de ser la base. Ha estat Jordi Hereu un bon alcalde quan, dins d’una gran crisi econòmica mundial, ha seguit el programa aprovat fil per randa? Ha estat l’alcalde de Barcelona que més s’ha preocupat per les persones? Si la resposta és afirmativa, si els socialistes creiem que en Jordi Hereu ha estat un bon alcalde, diguin el que diguin les enquestes, l’hem de tornar a presentar, per coherència i per dignitat.

Els socialistes hem d’aprofitar les primàries per guanyar confiança interna i credibilitat externa. Durant aquest procés es demostrarà la vàlua personal, política i sobretot humana del Jordi i el seu equip. Els socialistes barcelonins, amb Hereu al capdavant, recuperarem el muscle necessari per tornar a guanyar les eleccions municipals. Com diuen els futbolistes: encara hi ha partit.

Per acabar, pels que no tenen memòria o els que diuen que ja res es pot fer, l’any 80 les enquestes donaven com a guanyadors als socialistes a les eleccions al Parlament de Catalunya. Si n’hagués fet cas d’aquesta dada en Jordi Pujol no s’hauria d’haver presentat ja que anava a perdre. Us recordeu qui va ser president de la generalitat durant 23 anys? Les enquestes només són el que són: enquestes.

Ocell a la finestra

He explicat alguna vegada la predilecció que tenia el meu pare per les faules. Segur que molts conceptes que ara defenso es van anar dipositant inconscientment dins meu gràcies a l’haver escoltat una i altra vegada aquests contes.

Aquest diumenge tot xerrant amb la mare hem recordat una faula - Vogel am Fenster (ocell a la finestra) - que el pare ens explicava molt sovint quan a la meva germana i jo quan érem petits. El pare ens citava alguns dels versos en alemany i encara avui recordo la seva veu i la seva expressió.

La mare m’ha explicat que fa uns dies va buscar-la pels llibres escolars del pare però que no l’havia trobada. Però per això servei Internet, teclejar i en segons he trobat el text íntegre, la mare encara al•lucina amb això del Google. Pels que vulgueu més informació és una faula del llibre “Fünfzig Fabeln für Kinder” escrit per Wilhem Hey el 1833.

Aquí us deixo una traducció no literal i molt personal.


Ocell a la finestra

A la finestra colpeja: pick! Pick!
Obriu-me un moment.
Neva fort i el vent és fred,
no tinc menjar, em congelaré aviat.
Bona gent deixeu-me entrar,
em portaré sempre correctament.

Ells, vista la seva necessitat, el deixen entrar.
L’ocell es busca unes molletes de pa,
i es queda feliç durant unes setmanes .
Però des de que veu el sol per la finestra
es queda trist.
Ells obren: i ja no hi és!