dissabte, 24 de desembre de 2011

Violència masclista, la història de la Hawa Akhter Jui


La violència masclista està present a totes les societats, a la vella Europa, al món àrab, al nou món o a l’Àsia. Expressada de mil formes diferents, camuflada o no és una de les plagues que encara s’han d’eradicar.

Les notícies de violència masclista, moltes emmascarades com a disputes familiars, són ja tan habituals que la majoria ens passen desapercebudes o, si més no, ja no ens criden l’atenció. Les agressions i les violències de gènere són tan nombroses que han passat a formar part de la quotidianitat. I aquest conformisme és un perill, no podem acceptar de cap de les maneres que la nostra societat toleri o tanqui els ulls davant d’aquesta trista i injusta realitat.

Qualsevol tipus d’imposició d’un sobre un altre no és tolerable. Cal denunciar des del més mínim crit, a l’aixecada de mà o la pallissa més brutal, però també les amenaces, les coaccions i les vexacions. La tolerància zero als agressors és l’únic camí per tal rebaixar els índex de violència. Calen més denúncies, però també cal assegurar la protecció de les víctimes. La justícia ràpida, el compliment de les sentències, la reeducació...

I com que no podem baixar la guàrdia es bo conèixer les petites o grans històries d’algunes dones que havent sofert la violència a la seva pròpia carn denuncien a l’agressor i intenten seguir endavant. Avui us explicaré les desventures de la Hawa Akhter Jui.

Hawa Akhter Jui, una jove de Bangladesh casada de 21 anys estava a casa la seva cunyada quan el seu marit va tornar d’improvís de l’estranger on estava treballant. El marit la va conduir a una habitació i mentre deia que li volia donar una sorpresa li var tapar els ulls. La dona va sospitar pel to de veu que el marit estava enutjat però no es va atrevir a protestar. Enfadat l’home li va preguntar perquè malgrat les seves objeccions ella seguia estudiant, i mentre li va deia que havia de deixar els seus estudis Hawa va sentir com li estava tallant els cinc dits de la mà dreta.

Al cap de tres hores la família de Hawa la va dur a l’hospital on li van fer les cures pertinents. No es van poder reimplantar els dits, el marit els tenia amagats i no els va lliurar fins al cap de sis hores, ja era massa tard. Detingut l’agressor espera judici. Hawa ha tingut sort i seva la família la recolza. Ella diu que seguirà endavant, que continuarà estudiant, que vol ser advocada. Esperem que ho aconsegueixi.

divendres, 23 de desembre de 2011

Imatges de Barcelona (2)



Un nova moda que s’està imposant a la ciutat: l’ocupació de l’espai públic per part de particulars.

Aprofitant la deixadesa del govern municipal molts petits comerços es permeten el luxe d’envair els carrers de Barcelona amb tota mena d’estris per tal d’anunciar el seu negoci. Deixant de banda la dubtosa estètica i l’agressió visual que pot comportar, aquestes eines de “marketing modern” no sols violen impunement les ordenances municipals sinó que també obstaculitzen molt sovint el pas dels vianants.

La foto que presideix l’apunt, per si l’alcalde vol fer el que li toca fer, està feta al carrer Numància cantonada Robrenyo. El cartell anunciador està fins i tot encadenat al pal del semàfor. Com a curiositat cal dir que a les nits tenen la deferència de retirar-lo.

dijous, 22 de desembre de 2011

Dia de suspensos


Avui moltes cases catalanes pateixen un petit drama, els més petits i els no tan petits de la casa han portat les seves notes trimestrals. Las vacances escolars de Nadal s’enterboleixen per unes notes no gaire bones. Els primers suspensos, les primeres bregues... mares emprenyades, pares decebuts. Els petits espantats per les cares serioses dels pares. Els més grans intentant justificar l’injustificable, la mestra que em té mania. La situació es repeteix any rere any, només canvien els protagonistes i a vegades ni això. És una història recurrent. Promeses de rectificació per part dels fills i ganes de deixar-se convèncer per part del pares, però al final els bons són bons i els dolents són dolents.

Avui el govern de la Generalitat també ha portat les notes i ha suspès, i això que la seva mestra es amiga de la família. El CEO, el centre d’estudis d’opinió, que depèn de la Generalitat ha fet públic un estudi on s’afirma que els catalans desaproven la gestió del govern. Per primera vegada des de que es fan aquets tipus d’estudis un govern català suspèn.

Als pares ens preocupa el futur dels fills, ens agradaria que fossin els més preparats, els perdonem tot o gairebé, volem el millor per ells.

Als ciutadans ens preocupa el futur del nostre poble, no ens agrada que els nostres governants no facin els deures, no ens agrada que ens portin males notícies, no ens agrada que redueixin serveis, no ens agrada que culpin de la situació a la mestra o als governs anteriors... Volem que facin la feina ben feta, amb rigor. I si no compleixen, suspenen. Però a diferència que amb els nostres fills no els perdonem i ens en busquem un altre govern.

Les 4 dones d’en Rajoy


Coneixem ja el govern d’en Rajoy . 13 persones.

No és el moment de criticar ni la possible idoneïtat ni la competència de cada ministre, cal deixar que facin la seva feina. Avui no toca queixar-se. No és el moment de recordar que el titular d’economia havia estat directiu a Lehman Brothers a la península ibèrica, ni que el nou ministre d’interior sigui soci numerari de l’Opus, ni que el ministre de medi ambient tingui un reguitzell de cotxes i sigui accionista d’una petroliera, ni que el ministre de defensa hagués estat al consell d’administració d’una empresa que fabrica bombes de dispersió, ni que...

Coneixem ja el govern d’en Rajoy. 13 persones. 9 homes i 4 dones.

Això sí que ho podem valorar. La dreta espanyola no té dones preparades? O és que Rajoy fa tota una declaració de principis? No m’agrada que les dones tornin a ser una minoria. No entenc que en ple segle XXI encara haguem de parlar d’aquests temes, dec ser molt innocent però pensava que la paritat als governs d’Europa era una fet inqüestionable. En fi, tornem enrere, retrocedim a principis de segle XX, quan les dones competien a les olimpíades vestides de carrer per no ensenyar cap part del seu cos.

La que ens espera...

dimecres, 21 de desembre de 2011

Peatges catalans


Des de que tinc ús de raó -si és que n’he tingut alguna vegada- sempre he sentit les queixes dels catalans per la diferència de tracte que rebíem en comparació amb els de “Madrid”. A part del futbol i la consideració que tenia l’equip del règim, un dels paradigmes més utilitzats era que mentre a Madrid estaven rodejats d’autopistes gratuïtes nosaltres havíem de pagar per entrar o sortir de Barcelona. Eren temps d’en Franco i fins i tot semblava lògic que els catalans estiguéssim castigats. Era el peatge que havíem de pagar a Madrid per ser catalans.

Han passat els anys, molts, i els catalans seguim pagant les autopistes, encara resten uns quants anys per la finalització de les concessions, les administracions no tens gaires quartos i no poden amortitzar res per escurçar els terminis.

Darrerament, amb l’excusa de la crisi, el govern convergent d’en Mas està escombrant descaradament cap a casa, la seva no la de tots. Ha retallat un munt de serveis, sobretot al sector de l’ensenyament, la sanitat i al cos del funcionariat. Mas ha rebaixat qualitat amb l’excusa de l’estalvi quan el que realment fa és amagar intencionadament els seus interessos finals: que la gent que pugui abandoni gradualment els serveis públics i se’n vagi a buscar els serveis a la privada, en altres paraules regalar als “seus” més ingressos ni que sigui a costa dels més desvalguts.

Però la cosa no acaba aquí, ara en Mas quan la crisi i l’atur més collen a les famílies ha decidit, entre d’altres, dues mesures de caràcter universal però que afecten d’una manera especial i crua a un sector determinat de la població catalana.

Pujar els transports públics, un euro setmanal de promig a l’usuari tipus, o fer pagar un euro per cada recepta és una decisió desmesurada i injusta. Qui agafa el metro? Qui agafa l’autobús? Qui va al metge a la seguretat social? Els rics o els qui no tenen cap altre remei? En Mas més que un president sembla una sangonera!

Ens queixàvem dels peatges que paguem a Madrid, però ara ens haurem de queixar dels peatges que hem de pagar al Mas tot i que segueix desmantellant l’estat del benestar. Quin país!

dimarts, 20 de desembre de 2011

CiU castiga Barcelona posant els preus dels transports públics pels núvols


"Barcelona té un alcalde que vetlla per la salut dels seus habitants”. Aquest podria ser un titular d’algun dels diaris de la dreta catalana que fan el joc al govern convergent. L’argumentació seria molt planera:

Xavier Trias, com a bon metge que és, ha decidit facilitar la condició física, i per tant l’estat de salut, dels ciutadans de Barcelona potenciant que caminin més hores al dia. El sistema que aplicarà l’alcalde es molt senzill, encarint els preus dels transports públics farà que moltes persones s’ho pensin dues vegades abans d’utilitzar-los, per tant hauran de desplaçar-se a peu cosa que els reportarà grans beneficis al seu estat de forma física.

Però la realitat és una altra. D’entrada, i per tal que quedi clar, Trias es contradiu un cop més. Les seves contundents postures contra qualsevol pujada per sobre de l’índex de preus que feia quan era cap de l’oposició ara queden en un no res (vegeu el vídeo de més avall). Les seves afirmacions, ja com alcalde, del setembre passat on assegurava que l’augment seria moderat són paper mullat. El fet és que els transports públics pugen una barbaritat.

La T-10 puja un 12,1%, el bitllet senzill un 37,9%, la T-50/30 un 10,4%, en canvi baixen les que menys s’utilitzen : la T-mes un 2% i la T-Trimestre un 3,6%. Una pujada amb majúscules fora de tota justificació.

Dit d’una altra manera qualsevol que utilitzi la T-10 només 2 cops al dia haurà de pagar quan s’acabi l’any 52 euros més en transport per la ciutat!

Però no tot acaba amb les pujades de preus, també es rebaixa la qualitat del servei. Es suspenen línies d’autobús, s’ampliaran els temps de pas en segons quines línies, els caps de setmana es suprimeixen tots els busos de barri i algunes línies més. El metro nocturn dels dissabtes és manté però es retiren els ramals urbans del Ferrocarrils, precisament els que van a Sarrià o al Tibidabo. Aquest darrera mesura em fa sospitar que hi ha un interès ocult al darrera per tal que joves d’alguns barris no pugin anar a segons quins barris i és barregin amb els fills dels millors, m’enteneu oi?.

En fi, és el que tenim. Un alcalde que no mira pels interessos de la majoria de la població, Trias és un alcalde que enlloc defensar el be de la CIUTAT advoca pels beneficis de CIU. Tot un panorama...

dilluns, 19 de desembre de 2011

En Pere Navarro i la nena de la vaca saltirona


Hi ha gent que davant de les adversitats enlloc de llençar la tovallola es creix. Fa més d’un any la foto que il•lustra l’article d’avui em va cridar l’atenció i la vaig arxivar. No sabia ben bé quan i perquè l’utilitzaria però n’estava ben segur que un dia aquesta curiosa imatge encapçalaria un apunt al meu bloc.

Recordo que la foto anava acompanyada d’un comentari que feia referència a la tenacitat de la nena que, donada la seva impossibilitat d’aconseguir un cavall de salts, va ensinistrar la seva vaca per poder practicar el seu esport favorit.

El Congrés que el PSC acaba de tancar em dóna l'oportunitat d'incloure aquesta fotografia entre la meva col•lecció d'històries. La tasca que ens espera a tots és semblant a la d'aquesta noia, que malgrat les dificultats, va ser capaç de fer que una vaca saltés els obstacles hípics. És una qüestió d'intel•ligència, voluntat i habilitat. I una cosa semblant a això és el que li demanem al Pere Navarro, un cop acabat aquest congrés amb el que deixem de llepar-nos les ferides per agafar embranzida i tirar novament cap a endavant, per recuperar el nostre paper referent i vertebrador de la societat catalana. Som això i cal que se'ns percebi així si volem avançar ràpidament cap a la recuperació electoral.

Sintetitzar el Congrés del PSC és senzill. Modernització dels estatuts i del model organitzatiu. Potenciació de l’obertura del partit a la societat. Primàries. Multitud de resolucions. Importants novetats i compromisos en temes tan variats com Europa, medi ambient, les politiques a la societat xarxa, la dació en pagament o l’abolició de l’explotació sexual... Aquests són alguns exemples del que s’ha parlat i acordat. Una revolució i actualització necessària alhora que silenciosa i pacífica dels nostres programes i mètodes de funcionament.

Al Congrés també hem parlat de persones, de les que han sortit de la direcció i de les que han entrat. De noves funcions, de nous encàrrecs. Tot amb força bon rotllo cosa que quan es parla de persones i del seu futur sempre és difícil. I el bon rotllo és cosa de tothom però s’ha pogut fer gràcies al talant negociador i integrador d’en Pere.

En Pere Navarro, al igual que la noia de la vaca, té un gran repte a superar: motivar al PSC i a la seva gent a recuperar la credibilitat davant de la ciutadania, a assolir l’hegemonia social que ens ha de dur a obtenir, en un termini raonablement curt, de nou l’hegemonia política.

Recuperar l’hegemonia... segur que en Pere solet no ho aconseguirà però el que sí pot fer es encapçalar el moviment que farà que totes les persones socialistes de Catalunya es mobilitzin per obtenir-ho. Sabem que serà difícil per si ens ho demana allà estarem.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Objectiu assolit: les i els socialistes de Catalunya per l’abolició de la prostitució


Avui, he viscut un dels moments més importants i emotius de la meva llarga vida política, un grup companyes i companys m’han atorgat l’honor de demanar-me que defensés en la comissió del congrés socialista l’esmena que proposava posar fi a la prostitució. Debatuda i intencionadament millorada l’esmena ha estat aprovada. L’haver pogut contribuir-hi m’omple d’orgull. És tot un triomf, en majúscules, de totes les persones abolicionistes.

Amb l’aprovació de l’esmena s’assoleix una fita històrica que marcarà un abans i un desprès de les posicions polítiques dels socialistes catalans en tot allò que fa referència a l’explotació sexual. Per fi ens atrevim a encarar el problema, s’ha acabat la política de mirar a una altra banda.

Us adjunto el text definitiu :

Abolir l’explotació sexual ha de ser un objectiu irrenunciable de la nostra societat. Per assolir-lo cal una estratègia clara de tolerància cero, sensibilitzant a tothom de que la realitat que hi ha darrera de la prostitució és majoritàriament la vulneració dels drets humans, així com reprovar la demanda creant consciència de que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a cas nostra de màfies que es lucren de dones a les que han negat els seus drets.


I aquí teniu la meva intervenció:

Probablement a moltes persones de les que estem aquí ens agrada sentir el cant de la cadernera. Probablement moltes de les que estem aquí , tot i ens que agrada el cant de la cadernera no ens agrada veure-les engabiades. Des de fa unes setmanes i fins a Nadal, el parlament ha autoritzat la captura de 60.000 ocellets pel gaudi auditiu o visual dels ocellaires aficionats. 60.000 ocells que perdran la seva llibertat per acontentar un simple desig de plaer. Uns ocells que volaven en llibertat passaran a viure fins la resta dels seus dies en un estret recipient d’un pam cúbic. La tradició ancestral i la pressió de les més de 200 societats ocellaires de Catalunya ha triomfat. Ha triomfat un cop més el poderós sobre el feble.

Però avui no toca alliçonar a ningú, ni recordar que la prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. Avui no toca recordar que la prostitució és un forma d’esclavisme. Avui no toca treure papers i resolucions de la Secretaria de les Polítiques de les Dones, o de l’antiga secretaria de la Dona, o de la encara més antiga comissió de la Dona. Avui no toca recordar que en tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, perpetua la desigualtat. Avui no toca tirar d’estudis que demostren que on la prostitució està prohibida, baixa l’índex de delinqüència, la tracta de blanques...

Avui , que estem elaborant la doctrina del partit pels propers anys toca parlar de valors.

Doncs parlem de valors, de dreta humans i, perquè no de sentiments . Parlar de prostitució actualment es parlar en gran mesura de dones pobres de països pobres portades enganyades o forçades a països rics per servir de màquines sexuals dels homes del països rics. Parlar d’explotació sexual és parlar de privar de llibertat, d’engabiar persones per gaudir d’elles. Son aquests els valors que defensem? Volem que guanyi el poderós sobre el feble?

Danielle Miterrand deia : Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta.

Jo afegeixo: L’explotació sexual és un injustícia i com a socialistes ens hi hem de revoltar.

Per tot això us demano que fem un petit pas cap a la llibertat recolzant aquesta esmena.

Moltes gràcies

diumenge, 11 de desembre de 2011

Prohibicions i multes insòlites


La Carme m’envia aquesta”perla” trobada a un carrer de Sepúlveda (Segovia). La prohibició ja és de per sí infreqüent, si amés li afegim una quantia de la multa ridícula tenim un bon motiu per somriure, amb els temps que corren val més que riguem, oi?

dissabte, 10 de desembre de 2011

E-mail obert al Pere Navarro


Inicialment la meva intenció era enviar-te aquest correu de forma privada, però un cop escrit i donat que el PSC entra en una nova etapa on la transparència i la franquesa han de formar part del nostre ADN he decidit fer-ho d’una manera pública.

Hola Pere!

Fa massa anys que ens coneixem per anar amb compliments, ja saps com sóc i no cal que utilitzi la diplomàcia per parlar amb tu. Com sempre et parlaré sincerament i pel broc gros, tal com em surt, com he fet tota la vida.

D’aquí una setmana ja serem en ple congrés del partit. Ja era hora! Fa molt de temps que les i els socialistes de Catalunya el necessitàvem i que alguns i algunes l’haguéssim fet fa un any i amb més delegats i delegades. Però avui no et vull parlar de passat, parlem de futur.

Espero moltes coses d’aquest congrés. Internament cal que ens regenerem i cap enfora ens hem de rentar la cara. Hem d’aprofitar-ho molt bé. Des del meu de vista, i si no es capgira aquesta darrera setmana, la cosa pinta bé. La feina traduïda en esmenes que hem fet a les agrupacions, malgrat els intents d’alguns detractors del debat democràtic dins i fora de l’organització d'enterbolir-la, tindrà el seu fruit.

Sembla, pel que diu la premsa, però també pel que em diu l’ambient que es respira dins l’organització, que ho tens molt bé per ser el nou primer secretari del PSC. Me’n alegro. Des del dia que et vaig sentir a Barcelona m’agrada la teva candidatura, la música del que dius sona diferent, és una música moderna que alhora beu de les velles i belles tradicions i valors del nostre partit.

I per si tenia algun recel el llegir la teva entrevista d’avui a la Vanguardia m’ha acabat de decidir. El fet que et comprometis amb els tres temes que des del meu punt de vista han de ser fonamentals en aquest congrés i en el futur del partit -el medi ambient, la igualtat de gèneres i l’aplicació de les noves tecnologies des de l’esquerra- em decanten en aquest congrés definitivament al teu favor.

Definitivament? No, el meu vot personal com a delegat, serà condicionat. El condicionarà la composició de l’executiva -qui entra i, sobretot qui surt -. El condicionarà el repartiment de responsabilitats i l’equilibri de gèneres a tot nivell. El condicionarà el fet que totes les generacions estiguin i se sentin representades, els joves i la, sovint oblidada, gent gran. En definitiva el condicionarà que la majoria del partit se senti realment representada.

Per acabar, m’agradaria citar-te al gran Miles Davis. Parlant sobre fer música, de fer jazz, en Miles deia “No toquis el que està , toca el que no està”. No dubto que si ets escollit primer secretari, aprofitant la vena jazzística que porta la teva sang terrassenca, sabràs aplicar aquest magnífic consell a l’acció política dels i de les socialistes de Catalunya.

Et desitjo tota la sort del món, la necessitaràs, la necessitarem.

Una abraçada

Enric

dilluns, 5 de desembre de 2011

Imatges de Barcelona (1)



Començo avui una nova sèrie al bloc titulada “Imatges de Barcelona” on intentaré plasmar la progressiva deixadesa als carrers de la ciutat. No tot en té culpa la crisi, en canvi la mala gestió de l’equip d’en Trias en té molt a veure.

A la foto d’avui, feta fa més de dues setmanes en ple Passeig de Gràcia, cantonada Consell de Cent ( Muntanya/ Besòs) podeu veure que falta un rajola. Està en el pas de vianants i cada dos per tres algú hi ensopega.

He esperat més de 15 dies per publicar la foto, em sembla un temps prudencial per tal que els serveis municipals substituïssin la rajola, no ha estat així. És una mostra més de la degradació de la ciutat però sembla que a l’alcalde Trias no li importi, deu estar massa ocupat preparant privatitzacions...

diumenge, 4 de desembre de 2011

El test de virginitat de Samira Ibrahim


El passat 7 de març en una de les múltiples manifestacions que s’han fet a Egipte contra el consell militar que va substituir al president Hosni Mubarak es van produir 172 detencions.

Els detinguts, entre els quals hi havia 17 dones, van ser traslladats a instal•lacions militars on van haver de suportar tot un dia de continues dutxes d’aigua i cop de porra elèctrica. Durant el segon dia de retenció es van separar les dones en dos grups, les casades i les solteres. Samira Ibrahim era una de les dones solteres i aquesta és la seva història.

Samira Ibrahim, com la resta de les solteres, va ser conduïda a una habitació on rodejada de soldats va ser comminada per un metge a despullar-se. El motiu al•legat era que calia comprovar la seva virginitat. Les protestes d’una resignada Samira que demanava com a mínim d’intimitat i ser examinada en privat i per una dona van ser inútils. Res d’això, al contrari, va ser grapejada pel “metge” durant més de 5 minuts mentre varis dels soldats presents filmaven l’agressió amb els seus telèfons mòbils.

Un cop al carrer, si Samira fos una noia egípcia “normal” hauria intentat oblidar l’atemptat sexual i polític que havia patit a mans dels militars, però Samira no és un noia “normal” i va decidir denunciar la situació i lluitar pels seus drets. Una denúncia que de seguida ha estat recolzada per grups de drets humans egipcis.

Però la seva lluita com qualsevol combat per la llibertat no serà gens senzilla. Cap llei prohibeix els testos de virginitat a les dependències militars. A més la societat egípcia en matèria sexual és molt conservadora i misògina, l’assetjament sexual està a l’ordre del dia i si alguna persona gosa denunciar-ho passa a ser ràpidament a catalogada com la culpable per “provocadora”. Samira ha rebut recolzaments, però molts la titllen ja de “puta”.

Samira ho té difícil, però el sol fet de tenir el valor de denunciar públicament la seva violació obre un camí que moltes dones, i homes, egípcies sens cap mena de dubte seguiran. Endavant Samira, ets admirable!

dissabte, 3 de desembre de 2011

Congrés socialista. Objectiu: abolició de la prostitució


Molt s’està parlant del proper congrés del PSC; a la premsa, i la xarxa, es comenta molt de noves formes de relació amb la societat, de modernitzar mètodes d’organització interna, de la nova direcció... però ni a la premsa, ni a la xarxa, s’està fent ressò de les propostes que s’hauran de discutir i aprovar, o no, durant el conclave socialista i que un cop aprovades formaran part del nou bagatge ideològic dels i de les socialistes.

Una de les proposicions a discutir, i a la que dono el meu total suport, és la que tracta sobre l’eliminació de la prostitució. La prostitució és un forma d’esclavisme que afavoreix les màfies de proxenetes i traficants de persones. En tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, la desigualtat.

Davant tot això els i les socialistes no podem tancar els ulls, o mirar cap una altra banda, hem d’encarar el problema d’una vegada per totes i lluitar per la definitiva abolició. Una lluita que s’haurà de dur a terme a tots els nivells, ja sigui el legislatiu, com el policial i el judicial; un combat que també ha d’anar acompanyat d’una enorme pedagogia social .

Entre altres coses, si la proposta tira endavant les i els socialistes ens comprometem a treballar per dissuadir la demanda d’exercici de la prostitució a l’espai públic a través de l’enduriment de les sancions, alhora que sensibilitzarem a la societat sobre la vulneració de drets humans que suposa la pràctica de l’explotació sexual.

Aquesta és una de moltes propostes que les i els socialistes discutirem d’aquí dues setmanes, propostes que si prosperen poden canviar, a millor, la vida de moltes persones. Això sí que és fer política. Això és construir socialisme.

divendres, 2 de desembre de 2011

Femitic, unes dones admirables


Ahir vaig assistir al lliurement de premis de Femitic, un concurs de vídeos i fotografies que fomenta la participació de les dones a Internet. Organitzat per Dones en Xarxa, Femitic pretén, entre d’altres objectius, disminuir la fractura digital de gènere, incentivar la formació i la incorporació de la dona al mercat laboral, visibilitzar les dones a Internet, fomentar l’ús d’Internet com un espai on promoure valors igualitaris i inclusius entre les i els joves, denunciar les desigualtats entre dones i homes en l’àmbit laboral.

L’acte va ser breu, , presentació de les obres finalistes, mini parlaments i 4 premis, 2 de fotografia i dos de vídeo. Una horeta justeta d’aquelles ben aprofitades i que tothom en surt content, les premiades cofoies, les organitzadores satisfetes pel èxit i el públic encantat.

De les quatre obres premiades me’n agradaria destacar-ne una, la que em va arribar al cor “#admirables”, un vídeo de la Paula Girart que sota el subtítol "Com pot Internet ajudar a l’alliberació de la dona?” ens relata la dificultat i els perills de les dones lluitadores de la primavera àrab i la seva connexió amb el món via Internet i les xarxes socials.

Des de petit sempre m’ha impressionat la gent que es juga la pell per la democràcia i la llibertat del seu poble, el seu gènere, la seva raça o la seva condició sexual. Només pensar en la seva valentia, en el seu activisme desinteressat, en el perill en que exposen la seva vida em fa posar la pell de gallina. I aquesta és l’emoció que la primera part del vídeo de la Paula em va fer sentir, una sensació que em va fer revifar la meva ànima rebel contra les injustícies.

Felicitats Paula!


dijous, 1 de desembre de 2011

Quo vadis Barcelona?


Que Barcelona està més bruta que mai és una evidència, també ho és que els seus carrers estan deixats. També que el seu alcalde, Xavier Trias, demostra cada dia la seva manca d’idees. També que les promeses electorals s’estan convertint en un no res. També que les rectificacions i desautoritzacions entre els regidors del govern estan a l’ordre del dia. També que...

El diari Ara no és gens sospitós de tenir tendències filosocialistes, al contrari. Ningú que sigui imparcial pot negar que l'Ara tracta força bé als governs convergents. Per això es força sorprenent l’acudit d’avui d’en Fran Domènech. En un vist i no vist ens defineix amb un realisme cru la Barcelona actual.

I això passa quan tot just fa tres mesos des de que els convergents “manen” a la ciutat! Si en tres mesos s’ha produït aquest desgavell què passarà quan hagin passat 3 anys?