La vergonya dels anuncis de “relax”

Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

Esclaus de la notícia

Negar que la societat occidental actual està lligada més que mai a la informació seria faltar a la veritat. Internet i els nous aparells tecnològics ho han posat encara més fàcil. Qui més qui menys està pendent d’alguna novetat que pot marcar per bé o per mal el seu dia a dia.

Financers, sindicalistes, pensionistes, esportistes, aficionats a qualsevol cosa, curiosos, tots i totes intentem conèixer de primera mà i el més aviat possible allò que ens pot afectar i/o interessar. Saber el resultat d’un partit de futbol, la sortida a la venda d’un nou cosmètic salvador, la cotització d’un valor borsari o el darrer amant d’una princesa abans que la majoria de la població segur que pot reportar algun benefici ja sigui social, econòmic o simplement una satisfacció personal.

I els polítics? Que alguns polítics creguin que les noticies marquen tendències i qui controla la seva difusió domina la situació fa que el món de la política no s’escapi de la necessitat de crear i viure de la informació. La política viu de la noticia: de la noticia que es genera, de com es reprodueix, de quines conseqüències té, de què opinen i responen els adversaris, de com respondre a les respostes que a la vegada generen noves notícies que cal veure com es reprodueixen que ... en fi un bucle interminable que ens fan esclaus de les noticies. Però no estava abolida l’esclavitud?


Mireu la foto, l’ós sembla que llegeixi interessat, segur que coneixeu algú que us el recorda.

Montilla i Sarah Palin, el superheroi i la malvada gegant

Inspirar-se en el còmics comença ser un fet recurrent en política. Utilitzar personatges de ficció per intentar “humanitzar” els polítics i les seves accions té la seva conya. Simplificar la “cosa” entre bons i dolents facilita, d’un forma diferent, la manera d’arribar a una part de la població. Sovint el que només vol ser un petit divertiment es transforma en una màquina política d’alta potència. Un exemple podria ser la campanya de "l’increïble home normal"que la Joventut Socialista ha llançat amb en Montilla vestit de Superman, les seves imatges corren per la xarxa, fins i tot Telecinco les ha utilitzat, realment ha estat un gran èxit. Com també ho va ser la que transformava en Obama en el pervers Joker.

Parlava fa poc d’un cartell que s’havia editat per les festes de la Mercè. Deia que estava inspirat en el pòster d’una pel•lícula de la sèrie B de l’any 1958:“ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN “; per casualitat he descobert que la il•lustradora Zina Saunders ha dissenyat una coberta per la revista americana “Mother Jones” on també es basa en el mateix cartell.

En aquesta ocasió s’aprofita el cos de la dona gegant i es transforma el personatge en una Sarah Palin totpoderosa. La revista acusa a la Palin de enlloc de “recuperar” Amèrica el que farà es endur-se’n els diners dels ciutadans. Un nova manera d’impactar i opinar sobre la política actual fent servir grafismes dels 50.

Barbie Store a Barcelona, la botiga de les aprenentes de princesa

Estava fent temps per anar a comprar una nova màquina aspiradora per casa, quan he passat davant de la botiga de Barbie a l’Illa Diagonal. No me’n he pogut estar i he entrat a xafardejar.

D’entrada ets sents dins d’un món color de rosa. Múltiples ofertes: moltes nines, vestits per les nines, complements per les nines... També hi ha la secció de vestits per nenes ( similars als de les nines), de complements per les nenes (similars als de les nines). Secció de maquillatge per nenes. Una zona per festes infantils on un grupet de nenes –només nenes- vestides de princeses es maquillaven.

A la botiga, cap home, cap nen, només mares i nenes. Em dóna la sensació que faig nosa, no m’hi sento bé, em trobo estrany. Em sento fora de lloc, en una botiga que passada de moda, una botiga on es “venen” uns valors irreals i impossibles alhora que carrinclons i sexistes.

Sabina ens cantava que “las niñas ya no quieren ser princesas” avui he constatat que, encara que poques, hi algunes que empeses per les seves mares encara sospiren per ser protagonistes del paper “couché “.

Sortosament a la nostra societat la realitat és una altra, les nenes volen ser metgesses, arquitectes o taxistes. Els contes de fades van quedant al bagul dels records, encara que d’una manera més lenta del que a algunes i a alguns ens agradaria.

Publicitat a l'escola?

Les noticies que ens arriben de Can Berlusconi cada dia són més esperpèntiques. Ara resulta que a la regió d’Apulia s’han plantejat posar publicitat a les escoles. Argumenten que la mesura servirà per obtenir fons per l’activitat escolar. Com era d’esperar els empresaris es freguen les mans, podran arribar a un sector determinat de la població sense cap esforç i amb un mínim cost.

A Itàlia s’obre el camí publicitat a les aules, de moment a les taules i a les cadires, de ben segur aviat a les parets i amb el temps potser fins i tot a les pissarres. No sé si la mainada italiana en sortirà guanyant, però n’estic segur que algun empresari llest sí.

Esport i lluita contra el càncer

Un any més la NFL, la lliga de futbol americà, fa una campanya de conscienciació apostant per la prevenció del càncer de pit. Anuncis a les webs dels equips, el camps pintats amb llaços roses. Els jugadors - alguns d’ells moles de més de 150 quilos- amb peces de color rosa: gorres, sabates, lligues, cintes, mocadors...

Una manera amable de cridar l’atenció, tan de bo altres esports i altres lligues en preguin nota i segueixin l’exemple.

La Mercè, la Damm i la dona gegant

Gràcies a un bon amic, jugàvem de petits i ja més grandets ens passàvem llibres, discs i còmics, he descobert que el cartell que ha editat la Damm per les festes de la Mercè d’enguany està inspirat en el poster d'una pel•lícula de la sèrie B de l’any 1958. La peli en qüestió es deia “ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN “ i aquí la vam conèixer com: “El Ataque de la Mujer de 50 pies”.

No tinc res en contra a recuperar antics grafismes, al contrari, es bo recordar que als anys 50 també es feien coses bones.

Us deixo amb el “trailer” del film ” ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN”, és magnífic.

Publicitat, religió i censura: el cas del gelats Antonio Federici

Una agosarada campanya de publicitat ha aixecat molta polseguera a Anglaterra. La marca italiana de gelats Antonio Federici, aprofitant la propera visita del Papa a Anglaterra, ha farcit les immediacions de Westminster amb cartells publicitaris amb unes imatges impactants.

Uns capellans a punt de petonejar-se, una monja prenyada o un capellà i una monja tenint relacions sexuals són algunes de les fotos triades per a la campanya. Fotos acompanyades de suggerents frases com “el petó de la sensació”, “concebuda immaculadament” o “el gelat és la nostra religió”.

La reacció no s’ha fet esperar. L’església catòlica anglesa ha protestat escandalizada, parla de la pèrdua de moralitat i de degradació. Altres organitzacions i particulars també s’han queixat. Advertising Standards Authority (ASA) que és l’organisme britànic encarregat de regular la publicitat ha actuat i ha decidit fer retirar la campanya. Fins aquí la noticia.


Penso que la maduresa democràtica d’una persona, d’un grup o d’una societat es demostra , en part, per la capacitat que es té en saber riure i ser crític de les seves virtuts i les seves mancances. Riures d’un mateix és sa i necessari. A alguns catòlics anglesos això no els va i han posat -mai millor dit- el crit al cel per la campanya. Llàstima que no han fet el mateix i han acceptat amb el seu silenci els constants abusos de membres de l’església catòlica contra menors. Són dues maneres de veure les coses. Es veu que profanar infants no es dolent, com que no es veu no existeix. El fariseisme és la norma de molts religiosos, amb mi que no comptin.

Per cert, felicitats als creatius de la campanya, han assolit els seus objectius. Tothom parla dels gelats Antonio Federici. Jo ja tinc ganes de tastar-los...

Propaganda política efectiva

Avui es celebren eleccions al Regne Unit. Aprofitant la campanya els activistes del grup EMMA van projectar, durant la nit del dilluns, sobre l’edifici del Parlament una gran creu gamada. La intenció era clar: donar un toc d’atenció a l’electorat i intentar barrar el pas a l’extrema dreta al parlament britànic.

Independentment del missatge que comparteixo en la seva totalitat, m’agradaria fer esment de la bona idea que han tingut els militants d’EMMA. Una projecció sobre la paret del Parlament, una acció barata i efectiva. Qui diu que no hi ha lloc a la innovació dins de la propaganda política?

Torna la barbàrie

Sortir de la feina i trobar-me moltes parets del carrer Diputació empastifades amb cartells anunciadors de la nova temporada taurina a Barcelona no m’ha fet cap gràcia. M’ha fet recordar que dissortadament a la meva ciutat encara –espero que per poc temps- es maten animals per tal que alguns gaudeixin d’un espectacle. Sembla que això de veure agonitzar un animal encara atrau.

De moment, les corrides encara són legals i els seus promotors tenen tot el dret a promocionar-les. Els que en som contraris estem combatent a tots els nivells per tal que es prohibeixin d’una vegada per totes, però fins ara, ens agradi o no, les corrides estan permeses a la ciutat de Barcelona.

El que sí hem d’estar tots d’acord –taurins i antitaurins- que si a la ciutat hi ha unes normes de civisme estan fetes per a ser acatades. Que jo sàpiga està prohibit penjar cartells a la via pública -a les parets de les cases- . Incomplir la norma crec que és punible, espero que l’ajuntament actuï en conseqüència i multi exemplarment a l’empresa anunciadora. (Empresa Funciones Taurinas SA)

Dissabte roig del SPD

Els darrer dia d’estada a una ciutat quan ja has deixat l’habitació i tens guardades les maletes a la recepció de l’hotel és una mica estrany. Encara et queden coses per fer però estàs sempre pendent de l’hora de marxar. Com que no coneixes ni els costums ni les distàncies el neguit de no arribar a temps per agafar l’avió no et deixa gaudir com cal del darrers moments de les vacances.

Així ens sentíem mentre caminàvem sota les gotes de pluja d’un dissabte gris i fred a Düsseldorf quan en ple centre, en uns els carrers més comercials, ens vam topar amb una parada del SPD. Sota una senzilla carpa blanca (com les del PSC) una taula amb material informatiu i globus pel nens. Quatre persones, totes més grans de 45 anys, atenien al públic. Com a data curiosa repartien ous de pasqua als vianants i la “cosa” tenia força èxit.

Com és natural mi vaig acostar i em vaig presentar, vam estar parlant uns moments. Era gent amable i no ens van deixar marxar sense regalar-nos dos ous.

Res és més congratulant que passejar per un país estranger i trobar-te una taula informativa de propaganda del teu partit. Te’n adones in situ que el “teus” estan per tot arreu, i t’anima que les teves idees polítiques siguin compatides per centenars de milions de persones de tot el món. No tots ho poden dir...

Els dolents de la pel•lícula

El FBI, l’agència federal d’investigació dels Estats Units, ha editat el nou cartell del 10 personatges més buscats. Al ser el 60è aniversari des de que van començar a editar aquests cartells la nova edició ha tingut una major repercussió mediàtica. Les fotos han sortit als noticiaris i al diaris d'arreu del món.

Durant 60 anys les cares de 493 “dolents i perillosos” han aparegut als cartells i de tots ells només 8 han estat dones. L’èxit del FBI és innegable -són tan bons i efectius com a les pel•lícules- n’han pogut capturar o localitzar 463, gairebé el 94%!

Us preguntareu que faig parlant d’aquest tema. Mirant les fotos una cosa m’ha cridat l’atenció, us heu fixat amb els noms dels personatges? Feu-ne una ullada. De 10 buscats 4 tenen noms d’ascendència llatina. Tenint en compte que els llatins, junt amb els afroamericans, ocupen les capes més baixes de l’escalafó social de la societat nordamericana podem treure’n algunes conclusions. Algú dubte que la marginació social afavoreix l’aparició de la delinqüència?

Humor versus Sida

Us ensenyo una campanya feta a França amb el nom de "Progete vos" sobre la prevenció del Sida que ha fet furor a la xarxa. Una manera fàcil i divertida de conscienciar sobre el sexe segur. Encara que ja està molt vista he cregut que no està de més penjar-la al bloc. Pot fer profit a algú que encara no l’hagi vist, o com a mínim arrencar un somriure.

La foto del líder

Quan jo era jove els “moderns” deien que una imatge valia més que mil paraules. Han passat els anys i aquesta frase s’ha transformat en un axioma intocable i inqüestionable dins del món de la política.

Els assessors dels polítics - els amics, els analistes, els consellers, els publicistes, els gurus – són uns personatges que viuen amb la pressió de les enquestes al clatell, són personatges que el desbordament d’esdeveniments, el dia a dia, no els deixa veure el més enllà. Viuen del “resultadisme” immediat. Doncs bé aquest assessors sovint pensen més en la “foto” que en el contingut, i això a la llarga es paga.

Parlem, per exemple, de fotos de líders. Qui no recorda la foto de les Azores aquella on surten somrients Aznar amb Barroso, Blair i Bush desprès de pactar la seva monstruosa intervenció a Irak? Quin preu ha hagut de pagar el PP per aquella foto? Vaticino una altra foto que es farà famosa, la del “laic”Zapatero llegint un passatge de la Bíblia davant Obama i una cort de ultra conservadors nord-americans. Quines conseqüències tindrà? Ha valgut la pena deixar de banda els principis per fer-se-la? Han valorat els assessors quantes persones ens hem emprenyat, un cop més, veient-la?

El marketing polític ens està fent perdre el nord a tots. Vivim sota l’imperi de la imatge sobre la ideologia. Tot és imatge -falsa o no, però imatge- . Tota acció està meditada pel moment, com a màxim per l’endemà, no es pensa en el futur. Els principis es deixen de banda. Tots els “experts” dels partits busquen el que no existeix: el centre.

En política no hem de renunciar als canvis a qualsevol àmbit, al contrari, hem de potenciar-los. També són necessaris els canvis en la comunicació de la política, s’han esprémer tots els mitjans per establir una bona relació amb la ciutadania. Les noves tecnologies poden i han d’ajudar a millorar aquesta comunicació, poden i han de facilitar-la d’una forma també bidireccional. Però tot això , junt amb el legítim afany de guanyar eleccions no ens ha de fer perdre mai la pròpia identitat. No hem de permetre que les fronteres entre partits s’aigualeixin.

Per acabar em quedo amb una frase esperançadora del President Montilla que em dona ànims per seguir creient en alguns polítics: “No renunciarem als principis encara que això suposi perdre les eleccions.”

Col•leccionisme friki

El dia de cap d’any és un dia de descans, de relax, d’escoltar el concert, de menjar poc, de sofà, de becaines , de zapping, - avui he revist una gran pel•lícula “la vida de Brian”- i de més becaines.

Des del meu sofà, amb la Coca-Cola Zero a mà, estava mirant la tele quan m’he despertat de cop. Han passat un anunci d’un nou col•leccionable: Vírgenes y Santos. M’he quedat de pedra, estàtues de sants i fascicles amb la seva vida! Deixant de banda les qüestions religioses -que cadascú cregui el que vulgui- el que no puc deixar de comentar és la poca qualitat estètica de les figures que sent generosos semblen sortides del “xino” de la cantonada. Hi haurà algú que les compri? Qui s’atreveix a tenir una galeria del terror artístic a casa seva?

El maletí independentista de la Srta Pepis

Allà pels anys setanta del segle passat – recordeu era l’època que tot ho vèiem en blanc i negre- quan s’acostaven les festes de Nadal des de la televisió ens bombardejaven a tota hora amb els anuncis de les joguines de la Srta Pepis.

Els maletins de la Srta Pepis eren joguines destinades a les nenes -recordeu l’elevat grau de sexisme imperant als 70- que reproduïen aspectes de la suposada vida “femenina”. Disfresses, costura, maquillatge, collarets, i tot el pugueu imaginar era susceptible de cabre en un d’aquests maletins. L’èxit estava assegurat. Moltes nenes, gairebé totes, influenciades per la Srta Pepis, volien ser infermeres de grans. Sort que el temps tot ho cura i posa les coses al seu lloc i finalment els maletins no deixaven de ser res més que un joc, sexista però un joc.

Aquest cap de setmana he tingut la sensació que tornàvem al passat. Les consultes que s’han celebrat a 167 municipis catalans sobre la conveniència o no de l’independència de Catalunya m’ha fet recordar temps de la meva adolescència.

Tot i així hi ha alguna diferència: d’entrada estem en democràcia, tothom és lliure de fer -mentre no trepitgi el drets d’un altre- el que cregui més oportú. La televisió abans era en blanc i negre i ara és en color, tot i que malauradament el sectarisme em sembla que encara persisteix . El que no ha canviat és la capacitat d’imaginació de la gent. No han canviat les ganes d’imitar als grans. I el que ha passat amb la “consulta popular” m’ha fet recordar els famosos maletins de la Srta Pepis, estris de fireta per imaginar situacions reals.

El que ha passat sembla de broma: votacions anticipades, urnes que van a les cases, regal de preservatius als qui voten a Vilanova, pressió social als pobles petits, campanya durant el mateix dia de les votacions, llistes negres, “observadors internacionals” que semblen sortits d’una festa d’Erasmus...

En definitiva, una gran mobilització per a uns pobres resultats de participació, un 27,42% i no un 30% com ens volen vendre. Estic d’acord amb el que diu en Toni Ibañez, un gran defensor i activista, de la jornada: Si l'abstenció és del 70% a les comarques més catalanistes, què passarà l'àrea metropolitana? El millor, penso, és que deixin de jugar a fireta, però també que deixin de jugar amb foc.

Mentrestant a Santa Coloma de Gramenet el president Montilla inaugurava un tram de la nova línia del Metro, això sí que és fer país.

Sobre percepcions, murmuris i realitats a Barcelona

No us ha passat mai que el que teniu com a segur, com a fet inqüestionable algú us el desmunta amb un tres i no res? Ahir vaig assistir com a espectador a un d’aquets moments.

Estàvem reunides unes quantes persones i discutíem de quina era la millor manera d’acostar, als veïns i veïnes, i publicitar -des de l’òptica dels socialistes- la gestió municipal a Barcelona. Ja se sap que els de casa sempre som el més crítics, per tant no és d’estranyar que una de les assistents fes una intervenció demolidora sobre la poca accessibilitat de la ciutat per als minusvàlids. Immediatament, com si fos una molla, va saltar la noia que tenia al costat i la va replicar. Precisament ahir mateix el Periódico havia publicat un informe on s’afirmava que Barcelona era una de les ciutats més accessibles de tot Europa, en especial en el tema de transports públics.

La reunió va seguir d’una forma fructífera i al cap d’una estona, quan s’acostava l’hora de sopar, vam plegar. Mentre baixava cap a casa pel carrer Numància reprenia mentalment el fil de la discussió; em preguntava com algú podia tenir una percepció tan falsa de la ciutat, em sorprenia la capacitat de les persones a menystenir el que tenim més a la vora, em meravellava de la facilitat que tenen alguns –l’oposició- de fer creure a propis i estranys del “mal funcionament” de la ciutat.

És comprensible caure en els paranys dels falsos rumors, encara és més fàcil criticar, però la feina dels qui estimem Barcelona es discutir en positiu i amb dades a la mà. La nostra ciutat s’ho val i -malgrat que a alguns els hi pesi- és de lo milloret que hi ha.

Elefanta pintada, elefanta maltractada

Fa uns mesos, al febrer, vaig escriure en aquest bloc un article on defensava la necessitat del parcs zoològics i explicava la història de l’elefanta Susi del zoo de Barcelona. Sempre he estat a favor de l’exhibició d’animals, amb les millors condicions possibles, en els parcs zoològics. Penso que és bo que els humans coneixem, estudiem i aprenguem de tot el que ens envolta; que fomentem la preservació del medi i, en això els zoològics tenen un gran paper, ajudem a recuperar i en els seu cas tornar a introduir al seu hàbitat espècies en perill d’extinció.

La meva postura és discutida per molts “animalistes” que estan per la desaparició dels zoològics; penso que les seves posicions radicals no son realistes i no ajuden en absolut a la conscienciació ambiental, ni a la defensa de la vida animal. Tot són opinions i crec que les dues són respectables.

Avui, però, segur que els “animalistes” radicals com els “animalistes” moderats ens posarem ràpidament d’acord. Aquesta és la història: el Zoo de Dresden té una elefanta asiàtica que ja té 50 anys. Resulta que van fer-li una festa pel seu aniversari. Fins aquí correcte, tothom hi guanya -fotos, publicitat del Zoo, més visites, més ingressos-. El que discrepo de la direcció del zoològic és amb el tracte rebut per l’elefanta. Era realment necessari pintar-la d’aquesta manera? Quin benefici en treu l’elefanta? Calia fer-li fer el pallasso? Els zoos han d'educar en democràcia i el que han fet crec que és maltractament animal innecessari, s’ho haguessin pogut estalviar.

Medi ambient, realitat i intoxicació comercial

El dilluns el Periódico de Catalunya publicava que el gran llac del Txad podia desaparèixer en pocs anys. Un llac que quan jo vaig néixer ocupava una extensió tan gran com tot Catalunya i ara ja s’ha reduït a una dècima part, la espècie humana en té molta, si no tota, culpa. Si les coses continuen igual el experts vaticinen que en només vint anys el llac haurà desaparegut. En el temps de la vida mitja d’una persona (europea) es passarà de la vida a la mort d’una gran extensió aqüífera amb les importants i irreversibles conseqüències pel habitants i les espècies de la zona que això comporta: menys regadius, menys cultius, desaparició de la pesca, canvi d’hàbitats... En definitiva un desastre.

El consell de ministres de les Illes Maldives celebrava la seva reunió sota les aigües per denunciar el que tots preveuen, que d’aquí uns anys les Maldives estaran sota les aigües degut al canvi climàtic. Un altre desastre.

Una ONG brasilera aconsella “fer pipi” mentre et dutxes per tal d’estalviar aigua. Realment calculadora en mà son molt litres, 4380 a l’any per persona. Pot ser una mesura positiva.


Paral·lelament una companyia d’aviació japonesa estudia demanar als seus clients que orinin abans de pujar a l’avió per tal d’estalviar combustible amb la reducció de pes. Quan pot pesar el pipi de 150 persones? 75 Kg? Sembla més propaganda, ganes de fer-se veure, que una altra cosa.

Mentre els supermercats fan campanyes per no utilitzar bosses plàstic; les bosses contaminen diuen, nosaltres lluitem pel medi es reafirmen. Proposen portar carros de la compra, bosses reciclables etc. Però si son tan ecològics, si estan tan conscienciats, perquè no venen productes en envasos retornables? Perquè no empren embolcalls més senzills? El tema de les bosses només és un tema de marketing , per rentar-se la cara davant dels clients. L’únic cert de tot això és que ara ja no donen bosses i et cobren el mateix.

Trobar solució a la contaminació no és senzill, tots ens hi hem de posar però sense demagògies, nosaltres també. Podem aportar el nostre gra de sorra. Un exemple (n'hi ha a milers): si nosaltres, els consumidors, fóssim responsables utilitzaríem productes amb materials reciclables i faríem servir extensivament tots els elements que les administracions posen al nostre abast (contenidors, papereres, punt de recollida...)

I mentre a la terra passa tot això i molt més, a la NASA bombardeja la lluna per buscar aigua. No faríem millor en tenir cura del que tenim abans d’anar a “fer mal” a l’espai exterior?

Senyor, sí senyor! Reclutes als instituts

Avui hem rebut notícies del Nil, el meu fill que està estudiant 4rt d’ESO a un poblet d’Indiana, USA. El que ens ha explicat via facebook ens ha deixat perplexos. Sabíem on l’enviàvem: a l’Amèrica profunda, a una terra de grangers, conservadora, una terra reflex fidel del que veiem a moltes pelis. Pobles petits, d’un sol carrer, el bar, el magatzem, el sheriff i poca cosa més. El noi s’ha integrat, va a l’escola, juga a futbol americà, va a pescar, menja porqueries tot el dia, mira la tele... en definitiva fa el que fan la majoria dels adolescents de la zona. Cal remarcar que la fàcil integració també ha estat possible degut a que l’han rebut amb els braços oberts, la família on viu el tracta com un fill.

Retornant al principi, el que ens ha explicat avui ens ha posat els pels de punta. Resulta que al seu “High School” una vegada al mes l’exèrcit americà posa una paradeta -ell diu que és com les del PSC a les campanyes electorals- on s’informa a tothom , de nacionalitat americana, que s’hi acosta de les “oportunitats “de feina que ofereix l’exèrcit americà. És una oficina mòbil de reclutament.

Des de l’òptica europea, des de l’òptica d’una família antibel·licista no podem entendre com la llei permeti (el meu fill diu que és obligatori!?), que molt sovint pugui aparèixer l’exèrcit a les dependències escolars per propagar les seves “virtuts”. Quants nois i noies de 15 o 16 anys, amb l’idea de pàtria inculcada des de petits, creuran veure el seu futur resolt? Quants joves preocupats per problemes d’estudis, familiars o amorosos aprofitaran per allistar-se simplement per fugir? En zones escolars, com la del meu fill, on no s’arriben a graduar ni la meitat dels estudiants, no és l’exèrcit una fàcil i possible sortida? Ara però sembla que busquen joves més preparats que abans, i si t’apuntes l’exèrcit et paga el batxillerat (què generosos!).

Sort en tenim que el meu fill, tot i tenir 15 anys, tot i que la seva integració està anant molt bé, no ha perdut el nord. Sap molt bé el que vol, veu les diferències de vida, de model, de democràcia. Sap distingir el que és una menjada de coco i manté el valors que tenia abans de sortir de Barcelona. Que duri.