Barcelona amaga la prostitució però no resol les injustícies

Distreure l’atenció, amagar els problemes, no afrontar els reptes això és el que fa el govern de la ciutat de Barcelona un dia sí l’altre també.

Avui ens surten amb que la comissió de presidència de l’ajuntament de Barcelona ha aprovat, a proposta del PP i amb els vots CiU, la prohibició de la prostitució al carrer. Un primer pas que obre un període d’al•legacions, una nova aprovació en comissió i, probablement al mes de maig, la seva aprovació definitiva.

La proposta que no ha caigut bé a l’oposició municipal és oportunista i profundament demagògica. El pacte CiU-PP torna a “actuar” – amb el doble sentit d’acció i de teatre- i amb un cop d’efecte probablement molt popular anuncia la desaparició, via la prohibició, de la prostitució al carrer. L’oposició, amb tota la raó política i jurídica però amb arguments massa tècnics i gens entenedors, no ha aconseguit el seu propòsit de traslladar el debat de la prostitució allà on pertoca: el parlament espanyol.

Però amb amagar la prostitució, confinar-la a cases de barrets i/o bars amb barres americanes no soluciona el problema de fons: la prostitució segueix existint i segueix sent tolerada a la nostra ciutat. Amb la proposta es resol un problema estètic - les prostitutes estaran amagades- però no que es soluciona l’arrel del problema, es segueixen vulnerant els drets humans, continuarà la tracta de persones, continuarà el proxenetisme, el masclisme ...

Les diferències semàntiques són molt importants i més en temes que afecten a la vida de les persones. Per uns amb prohibir la prostitució ja n’hi ha prou, altres pensem que aquesta no és la solució i el que cal és abolir-la. Abolir la prostitució no significa només multar al prostituïdor, també significa lluitar contra l’explotació sexual, treballar per la protecció física i psíquica de les dones prostituïdes, dotar de la formació laboral necessària per facilitar la seva incorporació al mercat laboral i ...

Amagant el problema de la prostitució a la ciutat es poden guanyar vots però no es fa justícia amb les persones més desfavorides. Aquest no és el millor camí.

Gaites a la Diagonal, Saint Patrick‘s Day 2012 a Barcelona

Sortir a passejar un dissabte al matí i veure un grup de gaiters travessant la Diagonal per enfilar el carrer Numància seria ben estrany si no fos que avui és el dia de Sant Patrici i com cada any, i ja en van 9, a la part alta del carrer Numància es festeja el dia nacional d’Irlanda.

Cervesa negra, rugbi, salmó, viatges, jocs infantils i espectacles es van succeint al llarg de tot el dia davant d’un públic familiar. Irlandesos i barcelonins barrejats en un ambient de festa, és Saint Patrick‘s Day 2012.

Escoles bressol municipals: una inversió de futur

A Barcelona, d’ençà la victòria d’en Trias, estem vivint un etapa de desmantellament de l’estat del benestar. Agradi o no, i tingui la culpa qui la tingui, aquesta afirmació és ben real. Exemples en tenim a grapats i no cal citar-los ja que són a la memòria de tothom i que ens toca patir-los a diari.

Sovint em sorprèn la capacitat que té la dreta política i econòmica de mediatitzar l’opinió pública. El canvis de vent polític i/o econòmics, els interessos partidistes juguen un paper clau, només calen unes quantes declaracions, uns quants articles als diaris, l’expressió de quatre o cinc tertulians i ja s’ha creat dins la societat una visió favorable sobre el tema en qüestió. Però a vegades, molt de tant en tant, les lluites populars aconsegueixen aturar, si més no matisar, l’impuls de la dreta.

Darrerament s’ha obert un nou front en un espai on en Trias creia que no tindria resistència: les escoles bressol municipals. Trias, com bon governant de dretes, vol privatitzar-ho tot costi el que costi i sigui el que sigui. Trias addueix la manca de recursos per reduir més del 40% de personal de suport a les escoles bressol, però amb aquesta reducció el que s’aconsegueix és oferir una menor qualitat del servei. A Trias addueix la manca de recursos per ampliar les ràtios per aula, però amb aquest ampliació el que s’aconsegueix és menys atenció a cada infant. Trias addueix la manca de recursos per externalitzar la gestió de les noves escoles bressol, però amb aquesta externalització el que s’aconsegueix és afavorir una doble xarxa dins les escoles de titularitat pública: les de gestió directa i les de gestió externalitzada.

La possible degradació del model d’escoles bressol municipal ha alertat a molta gent, i la ciutadania, almenys la ciutadania afectada, ha dit prou. Nombroses reunions i el convenciment de mares i pares implicats, de sindicats, d’entitats i d’organitzacions polítiques han portat a l’elaboració d’un document: MANIFEST DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA I SERVEIS COMPLEMENTARIS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

El manifest denuncia les mesures proposades pel govern Trias i reclama la millora i extensió de la xarxa d’escoles bressol alhora que reclama l’estabilitat laboral del personal interí i de suport.

Estic convençut que la millor aposta, la millor inversió, que pot fer actualment l’administració municipal està en l’educació. S’ha de protegir el sistema educatiu de qualitat i això comença amb unes escoles bressols públiques dignes i acaba amb una universitat pública d’excel•lència. No podem deixar el futur de la ciutat sols en mans privades, d’especuladors que només miren i vetllen pels seus interessos.

La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

Un cartell de Barcelona

Passejar per Barcelona sempre té el seu encant. Si es va amb els ulls oberts, amb ganes d’observar, gairebé mai ningú surt decebut. La sorpresa, la imatge curiosa o la situació especial està esperant per ser descoberta.

Aprofitant que havia de fer un gestió a primera hora del matí he caminat una estona per la Gran Via i, enganxat amb cinta adhesiva a una caixa de llums, he vist un cartell fet a mà que no he pogut de deixar de fotografiar.

Un rètol que m’ha fet somriure i que amb quatre ratlles caracteritza un missatge d’optimisme: una utòpica demanda de més dies lleure en plena crisi, un suggeriment sobre la participació democràtica i una definició molt creativa sobre el vot en blanc. Si a tot això s’afegeix la “valentia” de signar-ho i deixar un correu electrònic de contacte podem assegurar que tenim un ciutadà compromès.

El color verd i la fauna ja s’imposen a l’estructura del jardí vertical Tarradellas

Fa tot just deu mesos s’inaugurava el primer jardí vertical de Barcelona. Una espectacular estructura metàl•lica tapava una lletja mitgera que malmetia el paisatge de la confluència dels carrers Berlin i Marqués de Sentmenat al barri de les Corts.

Des del carrer es començaven a entreveure les plantes que els serveis de Parcs i Jardins de la ciutat havien plantat i ja es va anunciar que s’havia de donar un cert temps per tal de deixar créixer i consolidar-les. Els tècnics la van encertar, transcorreguts deu mesos l’inicial i dominant color metàl•lic de l’estructura ha deixat pas a una gama de verds majestuosos i de marrons llenyosos. Les plantes han crescut i la fauna urbana ja n’ha fet casa seva.

Avui, a mig matí, entremig dels marfulls (Viburnum tinus), les heures ( Hedera helix) o la falsa vinya (Parthenocisus quinquefolia) ja he tingut l’oportunitat de veure una parella de pardals (Passer domesticus), però n’estic convençut que entre les plantes de filferro (Muehlenbeckia complexa) o del gessamí blau (Plumbago auriculata) si poden trobar diferents espècies d’insectes, algun petit rèptil, i diferents espècies d’aus.

Per poder observar-los es qüestió de temps (que avui no tenia), paciència i una mica de sort. Us hi animeu?

Imatges de Barcelona (2)

Un nova moda que s’està imposant a la ciutat: l’ocupació de l’espai públic per part de particulars.

Aprofitant la deixadesa del govern municipal molts petits comerços es permeten el luxe d’envair els carrers de Barcelona amb tota mena d’estris per tal d’anunciar el seu negoci. Deixant de banda la dubtosa estètica i l’agressió visual que pot comportar, aquestes eines de “marketing modern” no sols violen impunement les ordenances municipals sinó que també obstaculitzen molt sovint el pas dels vianants.

La foto que presideix l’apunt, per si l’alcalde vol fer el que li toca fer, està feta al carrer Numància cantonada Robrenyo. El cartell anunciador està fins i tot encadenat al pal del semàfor. Com a curiositat cal dir que a les nits tenen la deferència de retirar-lo.

CiU castiga Barcelona posant els preus dels transports públics pels núvols

"Barcelona té un alcalde que vetlla per la salut dels seus habitants”. Aquest podria ser un titular d’algun dels diaris de la dreta catalana que fan el joc al govern convergent. L’argumentació seria molt planera:

Xavier Trias, com a bon metge que és, ha decidit facilitar la condició física, i per tant l’estat de salut, dels ciutadans de Barcelona potenciant que caminin més hores al dia. El sistema que aplicarà l’alcalde es molt senzill, encarint els preus dels transports públics farà que moltes persones s’ho pensin dues vegades abans d’utilitzar-los, per tant hauran de desplaçar-se a peu cosa que els reportarà grans beneficis al seu estat de forma física.

Però la realitat és una altra. D’entrada, i per tal que quedi clar, Trias es contradiu un cop més. Les seves contundents postures contra qualsevol pujada per sobre de l’índex de preus que feia quan era cap de l’oposició ara queden en un no res (vegeu el vídeo de més avall). Les seves afirmacions, ja com alcalde, del setembre passat on assegurava que l’augment seria moderat són paper mullat. El fet és que els transports públics pugen una barbaritat.

La T-10 puja un 12,1%, el bitllet senzill un 37,9%, la T-50/30 un 10,4%, en canvi baixen les que menys s’utilitzen : la T-mes un 2% i la T-Trimestre un 3,6%. Una pujada amb majúscules fora de tota justificació.

Dit d’una altra manera qualsevol que utilitzi la T-10 només 2 cops al dia haurà de pagar quan s’acabi l’any 52 euros més en transport per la ciutat!

Però no tot acaba amb les pujades de preus, també es rebaixa la qualitat del servei. Es suspenen línies d’autobús, s’ampliaran els temps de pas en segons quines línies, els caps de setmana es suprimeixen tots els busos de barri i algunes línies més. El metro nocturn dels dissabtes és manté però es retiren els ramals urbans del Ferrocarrils, precisament els que van a Sarrià o al Tibidabo. Aquest darrera mesura em fa sospitar que hi ha un interès ocult al darrera per tal que joves d’alguns barris no pugin anar a segons quins barris i és barregin amb els fills dels millors, m’enteneu oi?.

En fi, és el que tenim. Un alcalde que no mira pels interessos de la majoria de la població, Trias és un alcalde que enlloc defensar el be de la CIUTAT advoca pels beneficis de CIU. Tot un panorama...

Imatges de Barcelona (1)

Començo avui una nova sèrie al bloc titulada “Imatges de Barcelona” on intentaré plasmar la progressiva deixadesa als carrers de la ciutat. No tot en té culpa la crisi, en canvi la mala gestió de l’equip d’en Trias en té molt a veure.

A la foto d’avui, feta fa més de dues setmanes en ple Passeig de Gràcia, cantonada Consell de Cent ( Muntanya/ Besòs) podeu veure que falta un rajola. Està en el pas de vianants i cada dos per tres algú hi ensopega.

He esperat més de 15 dies per publicar la foto, em sembla un temps prudencial per tal que els serveis municipals substituïssin la rajola, no ha estat així. És una mostra més de la degradació de la ciutat però sembla que a l’alcalde Trias no li importi, deu estar massa ocupat preparant privatitzacions...

Quo vadis Barcelona?

Que Barcelona està més bruta que mai és una evidència, també ho és que els seus carrers estan deixats. També que el seu alcalde, Xavier Trias, demostra cada dia la seva manca d’idees. També que les promeses electorals s’estan convertint en un no res. També que les rectificacions i desautoritzacions entre els regidors del govern estan a l’ordre del dia. També que...

El diari Ara no és gens sospitós de tenir tendències filosocialistes, al contrari. Ningú que sigui imparcial pot negar que l'Ara tracta força bé als governs convergents. Per això es força sorprenent l’acudit d’avui d’en Fran Domènech. En un vist i no vist ens defineix amb un realisme cru la Barcelona actual.

I això passa quan tot just fa tres mesos des de que els convergents “manen” a la ciutat! Si en tres mesos s’ha produït aquest desgavell què passarà quan hagin passat 3 anys?

Promeses incomplertes o enganys intencionats? El cas de les motos al carril bus

Estar més de trenta anys a l’oposició és molt dur, per això la dreta política barcelonina aliada amb la dreta econòmica i amb la dreta mediàtica va dedicar-se durant el passat mandat municipal a carregar, desprestigiar i vilipendiar la tasca del govern municipal.

La seva perseverança, ajudada per una crisi econòmica de cavall i alguns errors de gestió magnificats, va tenir el seu premi: les ciutadanes i els ciutadans de Barcelona van donar a la llista de CiU la seva confiança majoritària, Xavier Trias és ara l’alcalde de Barcelona. Res a dir, la democràcia va dictar la seva llei.

Però han passat més de cent dies i la realitat posa les coses al seu lloc. Recordeu que deia en Trias sobre les motos i el carril bus? Recordeu que deia el seu programa electoral? Si voleu fem una mica de memòria, us cito un paràgraf de la pàgina 278 de seu programa. “Modificarem les ordenances municipals per tal que les motos puguin circular pel carril bus-taxi.”

Deia que el temps posa les coses al seu lloc, i tant. Aquesta mateixa setmana els convergents de l’ajuntament han rebutjat -i sotmès a un estudi posterior- una proposta del PP per crear la normativa que permeti que les motos puguin circular pel carril bus. La decisió de la gent d’en Trias es basa en un informe del RACC que assenyala que la mesura incrementaria la velocitat mitjana de les motos, augmentant significativament el perill d’accidents -ja de per sí quantiosos- alhora que la seva gravetat. Igualment, l’informe afegeix que la invasió del carril bus per part de les motos provocaria un alentiment de la autobusos.

El més greu i lleig del cas és que aquests informes ja existien fa anys, informes que els tècnics de diferents àrees de la ajuntament havien fet i que l’oposició tenia al seu poder. I el que encara és més greu: tot i saber les possibles conseqüències per la integritat dels motoristes que comportaria la mesura la dreta barcelonina ho va utilitzar com a arma electoral.

Per sort Trias es tira enrere i de moment les motos aniran per on han d’anar, però per desgràcia les barcelonines i barcelonins comprovem que el nostre alcalde o bé no té paraula o bé ens ha mentit conscientment per arribar al poder. Visca l'ètica.

CiU i PP han passat de nuvis a parella de fet. Aviat tindrem casament!

Tothom en tenia sospites, tot i els constants desmentits i que ningú tenia proves concloents finalment s’ha fet públic: en Trias i en Fernández Díaz són parella fet.

Malgrat els esforços del socialdemòcrata de “boquilla” Xavier Trias per mantenir en secret les seves relacions amb el popular Alberto Fernández finalment la notícia ha esclatat: a Barcelona els pressupostos municipals seran aprovats gràcies als vots favorables del PP.

Poc els importa el que diguin, la dreta barcelonina no ha esperat ni als resultats del 20 de novembre per declarar-se el seu amor i la seva fidelitat. Van crescuts i ja no els cal dissimular.

Els conservadors barcelonins, un cop comprovat a base d’enquestes que les retallades en salut i en ensenyament no els afecten electoralment, han decidit tancar files darrera un pressupost restrictiu que en cap cas contraresta els danys a la cohesió social que s’han produït per les actuacions intencionades del govern de la Generalitat contra les persones més desvalgudes de la nostra societat. La dreta es descara i aposta només pels seus.

Tracte de favor a la ciutat de Barcelona

La convivència a qualsevol societat es basa en un sèrie de regles preestablertes i pactades que tothom ha de complir. Quan les normes no s’apliquen a tothom per igual es trenca el conveni entre l’administració i els administrats i es posa en qüestió el respecte a l’autoritat. Si això es produeix d’una forma reiterada, l’esquerda entre govern i governats es va eixamplant progressivament i irremediablement.

I la sensació que han tingut aquesta tarda molt ciutadans de Barcelona ha estat d'un favoritisme injust. Com sinó es pot explicar que un autocar estigui aparcat en ple carril Bus al Passeig de Gràcia amb cantonada a Diputació a les 6 de la tarda i cap policia li digui res? Que no rebi cap multa? La resposta és senzilla: era l’autobús del Barça. I ja se sap que en aquesta ciutat pels seus mandataris convergents el Barça i els seus dirigents tenen butlla. Dóna igual que molesti al tràfic, dóna igual que provoqui retards als ciutadans i les ciutadanes, dóna igual ... l’autocar del Barça és intocable.

Pot semblar un tema menor però és una mostra més del favoritisme que té l’administració d’uns sobre altres, un fet que ratlla la corrupció. Algú pot imaginar-se aparcar el seu cotxe en ple Passeig Gràcia sense que se li endugui la grua? La sensació d’indefensió es palesa.

Nota: dit el que he dit, vull que consti que sóc del Barça, el que passa que és que no m’agraden les injustícies i quan les veig les denuncio.

La Barcelona d'en Trias, la ciutat del sexe?

“L’alcalde està despistat i mira sempre cap una altra banda. Sembla que li doni vergonya aplicar les normes cíviques. Però ho ha de fer, Barcelona no pot donar aquesta imatge al món, no pot ser la ciutat del sexe”.

Aquestes declaracions es van efectuar el 31 d’agost de 2009. Les va fer el qui aleshores era cap de l’oposició de l’ajuntament de Barcelona: Xavier Trias. Les rotundes afirmacions va ser fetes arrel d’un foto reportatge aparegut a final d’agost al diari el País. El diari relatava, i publicava unes fotos molt explícites, que als voltants del mercat de La Boqueria, sota el porxos, un cop tancat el mercat es produïen contactes sexuals de prostitutes amb els seus clients. Al mig de l carrer, als ulls de tothom.

No cal dir que la setmana següent el tema de la prostitució als carrers de la ciutat va ser un tema estrella del mitjans de comunicació. Alguns simplement analitzaven la situació, altres aprofitaven la situació per carregar d’una forma contundent per desgastar a l’equip de govern de l’ajuntament. Per alguns mitjans, un problema comú a moltes ciutats del món es transformava en un fet que només passava a una ciutat sense govern i desgavellada com Barcelona. Alguns polítics i mitjans van utilitzar amb èxit la prostitució com a arma política i electoral, els fruits es van recollir al maig del 2011: Xavier Trias, desprès de més de trenta anys de governs socialistes a la ciutat, arribava a l’alcaldia de Barcelona. La dreta, política, econòmica i mediàtica de la ciutat havia assolit el seu preuat objectiu.

Però la vida dóna moltes voltes. Resulta que tot just acabat l’estiu, passat els 100 dies de gràcia que es mereix qualsevol govern, el Periódico edita en portada i pàgines preferents un ampli reportatge sobre la prostitució als carrers de Barcelona, amb material gràfic on es demostra que hi ha intercanvis sexuals al carrers del Gòtic.

La polèmica esta servida: ara la dreta política, econòmica i mediàtica no podrà acusar a Jordi Hereu de mala gestió. Ara els responsables de mantenir el tan valorat “ordre” no són els socialistes. Ara els responsables són la dreta política d’aquesta ciutat: els regidors i regidores de Convergència i Unió.

Com era d’esperar en Trias no ha trigat gens en contestar -l’aparell mediàtic “rides again”- i en unes declaracions al propi Periódico argumenta que la situació és inadmissible, que la culpa és de la llei d’estrangeria i tot un seguit de bones paraules. Bla, bla, bla ... en Trias no vol recordar que deia fa dos anys quan es ficava amb l’Hereu. Probablement hauria de reconèixer, seguint les seves tesis, que ell mateix, sí l’alcalde Trias, està despistat i mira sempre cap una altra banda. Fins i tot, per coherència, hauria de demanar la seva pròpia dimissió.

Nota final: em comprometo a parlar sobre el que penso sobre la prostitució -que no s’ha de tractar d’una manera frívola, ni partidista- en un futur article, el d’avui només és reacció a una notícia. Crec que es necessari i també he volgut recordar la història recent d’aquesta ciutat.

Les aparences enganyen o la transformació radical d’en Trias

Al món animal no tot és el que sembla. Ningú diria, sense veure els seus progenitors, que aquesta cria de langur platejat (Trachypithecus cristatus) amb aquest color taronja tan espectacular un cop adulta tindrà un color gris fosc metal•litzat.

El mateix passa en el món de la política, no tot és el que sembla. Ningú diria fa un any que el llavores candidat a l’alcaldia de Barcelona Xavier Trias, autoproclamat socialdemòcrata i amb pinat de bon jan, es transformaria d’una forma radical un cop assolida l’alcaldia.

Per no fer-me gaire pesat només un poso dos exemples:

1.- Aturar d’arrel la política de llars d’infants públiques i proposta de concertació de les llars d’infants privades.

2.- Proposta de pujar d’una manera notòria el preu dels transports públics.

En Trias té una manera molt peculiar d’interpretar la socialdemocràcia i sobretot d’entendre el que és el repartiment de la riquesa. Reparteix només pels “seus” i no als qui més ho necessiten.

Tornant al símil del regne animal en Trias ha evolucionat d’una manera espectacular de bon xai a llop ferotge. Quin canvi!

Hereu i Trias. Lideratges, manipulacions i llibertat de premsa.

Fa un temps, quan en Trias era cap de l’oposició acusava a en Jordi Hereu de manca de lideratge degut a que s’havia de pujar el preu dels transports públics (per sota del cost de la vida). Ara en Trias anuncia que enguany els preus dels transports públics pujaran d’una manera important, algú li dirà que li manca lideratge?

Fa un temps la premsa convergent i de dretes quan l’Hereu era l’alcalde de Barcelona carregava, per excessiva, contra la pujada del transport públic, i això que era per sota de l’increment del cost de la vida! Avui la premsa convergent i de dretes de Barcelona calla contra l’anunci d’una pujada de preus del transport públic molt més considerable anunciada pel alcalde Trias.

Fa un temps Hereu era per la premsa convergent i de dretes de Barcelona un mal alcalde per pujar els preu dels transports públics, avui la premsa convergent alaba a l’alcalde Trias.

El que era abans manca de lideratge (Hereu) ara és responsabilitat (Trias). Aquesta és la gran imparcialitat de la premsa convergent i de dretes barcelonina. Això sí, si algú es queixa se’l acusa ràpidament d’antidemòcrata per atemptar contra la llibertat d’expressió de la premsa. País...

Catalans! No us resigneu a la Feliu i la seva geganta. Una altra Catalunya és possible!

Sempre he cregut i defensat que tothom té dret a pensar el que vulgui. Sempre he estat convençut que en la diversitat de les persones i els seus actes està la salsa de la vida. Opino que el pensament únic no condueix enlloc. Crec que la tolerància respecte els altres és vital per a la convivència...

Ara bé, dit tot això, també afirmo que hi situacions que em sobrepassen, que em desborden. Pel meu cap no entren alguns fets que estan passant darrerament a aquest petit país, actes que em fan sentir incòmode i que fan tenir vergonya aliena.

La Núria Feliu, sí aquella que alguns anomenen la ”nostra” Núria, ha fet una de les seves. En un altre acte de pura megalomania sense límits que ens té acostumats s’ha fet fer una geganta de més de tres metres a la seva imatge i semblança. S’ha fet organitzar un homenatge “popular”, amb regidor convergent i mossèn inclosos, a millor glòria de la seva figura. I, finalment, davant d’uns tres-cents veïns ha “regalat “ al barri de Sants la seva geganta.

Quan he llegit la notícia m’he quedat sense alè. El to vanitós i presumptuós de la diva serà un exemple del que haurem de “patir” sota el poder convergent a partir d’ara? Tan baix hem caigut?

Jo no em resigno; el model de la Catalunya que es mira el melic, el model de la Barcelona carrinclona no és el meu. El denunciaré i perseguiré, democràticament, allà on faci falta.

Els espantaocells d’en Trias

Un cop han passat uns mesos de la presa de possessió d’en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, el maquillatge amb que va començar el seu mandat comença a perdre color. Les mesures que s’han pres -tot i comptar amb un recolzament mediàtic que ni el president Pujol en les seves millor èpoques va tenir- no han donat els fruits perseguits. La ciutadania comença a detectar que darrera una magnífica escenografia no hi ha res, que el que diu en Trias és un bluf.

Us poso com exemple el desplegament policial conjunt de mossos i guàrdia urbana a algunes estacions del metro barceloní per tractar d’evitar furts. Avui mateix el propi Trias reconeix a la premsa que, a més de l’alt econòmic de l’operació difícil de mantenir per les arques municipals, la seva eficàcia es mínima ( diu que sembla ser que la delinqüència al metro que només ha baixat en un 12%) i el que realment ha passat és que els lladres s’han traslladat a altres estacions.

En Trias i el seu equip a part d’ignorar la realitat de Barcelona, sembla desconèixer el que al món rural tothom sap: si poses un espantaocells en un camp els ocell no desapareixen, senzillament canvien de camp i continuen fent de les seves. Traduït a la ciutat: posar policia a unes quantes estacions de metro no elimina als carteristes, simplement els desplaça.

El fantasma de Michael Landon pels carrers de Barcelona

Pel carrer Numància volta el fantasma d’en Michael Landon (el de Bonanza i el de la Casa de la Pradera). Aquí teniu la seva petjada en forma de guixada que ha deixat al parc de les Corts. Pel que sembla i com podeu comprovar per les faltes d’ortografia o encara no domina bé el castellà o és un fantasma ben bromista.

Imatges del 19-J a Barcelona

Imatges 19 J Barcelona

View more presentations from enricllorens.