La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

La violència contra les dones, la violència tolerada

Ho veiem cada dia a la tele, ho sentim a la ràdio, la premsa en va plena, però estem massa acostumats i no en fem cas. No ens preocupa si no ens afecta de primera mà. Parlo de la violència de gènere, de la violència contra les dones.

La violència gènere té múltiples formes i intensitats, es presenta de diferents maneres segons el moment i el lloc. No només és la violència de la parella, també ho és l’explotació sexual, la prostitució, les violacions de guerra, el casaments de nenes, els feminicidis, la tracta de persones...

La violència contra les dones de ben segur és la violació dels drets humans més estesa. I, també dissortadament, és la més tolerada per la societat. Malgrat els esforços d’ ONG’s, organitzacions feministes i governs el fet és que aquesta xacra social no està en vies d’eradicació, al contrari va augmentant. Es fa necessària un implicació més activa del conjunt de la societat; l’educació és primordial, però també la forma de tractar la informació, la prevenció i, si cal, la denúncia i el càstig.

...I també es precís que des les administracions es protegeixi a les víctimes, cal aixoplugar-les i oferir-les solucions...

Vivim en un societat farisaica. Mentre per una banda l’Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus afirma que la violència contra les dones és inacceptable i que ha de ser castigada per llei. Per un altra banda, distints estudis ens diuen que més d’un 40 % de dones nòrdiques han estat víctimes de violència per part d’un home, o que l’any 2002 més de 150 milions de nenes van sofrir algun tipus de violència sexual a tot el món, o que España és un del països més consumidors de prostitució del món, o per no anar tan lluny, que a la pròpia Barcelona i al llarg de la seva vida un 3,2% de les dones han estat violades, un 6,6% les han intentat violar, un 5,4% han rebut sota amenaça i/o violència tocaments sexuals... Per no parlar de la violència masclista domèstica.

Com podem viure en aquest món tan fals? Com podem girar la cara a aquesta crua realitat? Ens hem de revoltar i posar-hi remei. Per la nostra societat és urgent, però per moltes dones és vital. De vida o mort.

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

1. Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
2. Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
3. Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
4. Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.


“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

Evelio Plata i Patrick Bauman, dos homes molt “homes”

Potser no hagueu sentit parlar mai de l' Evelio Plata. És l’alcalde de la petita localitat de Novalato a l’estat de Sonora (Mèxic). Gràcies al senyor Evelio aproximadament la meitat dels 652 habitants de Novalato, és a dir les dones, si volen treballar al poble s’hauran d’emmotllar a partir d’ara a una nou reglament que s’ha tret de la màniga: no es pot treballar al poble si s’utilitzen minifaldilles, escots o pantalons entallats. L’alcalde argumenta que les dones han d’anar a treballar, que no van a una passarel•la de modes o a una festa. “La norma, afegeix, s’ha fet per anar canviant les costums i les modes davant un relaxament que existeix en la conducta social”. Això passa al Mèxic més profund.

Potser no hagueu sentit parlar mai d’en Patrik Bauman, és el director general de la FIBA (Federació internacional de Basket Amateur) a Europa. És un dels principals artífexs de la nova norma de la FIBA -de la que ja vaig parlar fa algunes setmanes- que obliga a les jugadores de basket que participin en tornejos a nivell europeu a utilitzar una roba més ajustada al cos i pantalons molt per damunt del genoll i cenyits. Tal com ens explica la Laura Freixas a la Vanguardia d’avui el senyor Patrik per justificar la mesura es permet afirmar quan parla de les jugadores que “són grans atletes, però també atletes atractives, pel que no hi ha motiu per no mostrar-ho”. Això passa a la moderna Europa.

Evelio i Patrick dos personatges que des de diferents òptiques, pensen i creuen que les dones són un simple objecte de desig masculí. L’un les vol tapar per tal que no distreguin al personal mentre treballa, l’altre les vol ben destapades per vendre més. No sé si la història els jutjarà però son les dues cares d’una mateixa moneda, la moneda de la misèria masclista. Una moneda que no m’agrada.

Sexe salvatge

Una amiga m’ha fet arribar aquesta imatge: una llebre voyeur observant com un trio- i mai millor dit- s’ho “munta”. Desprès diran dels humans...

Sexe i esport, la parella feliç.

Llegir noticies divertides no és un fet gaire corrent i haig de reconèixer que a mi em distreuen i m’animen. Avui m’ha fet gràcia conèixer que les autoritats de Nova Delhi estan buscant la solució a un problema inusual. Resulta que aquest dies s’estan celebrant els Jocs de la Commonwealth a la ciutat india i a la vila dels atletes s’ha produït un fenomen no previst: el sistema de desaigües s’ha embussat degut a la gran quantitat de condons que els atletes llencen pels wàters.

Des que a Barcelona 92 es va decidir regalar condons es ja costum que es posin a disposició dels i de les esportistes a qualsevol gran esdeveniment esportiu. Les “gomes” són cada cop més utilitzades a les viles del atletes; això demostra una millor conscienciació sobre la necessitat de practicar el sexe segur i, també, que el sexe i l’esport fan bona parella. Ara cal que en propers encontres, i per tal d’evitar embussos a les clavegueres, també es faciliti un mètode més eficaç i menys agressiu amb el medi per desfer-se del condons usats.

Qüestió de banyes

Des de temps immemorial a la societat occidental el fet de ser “enganyat” per la parella es coneix d’una manera col•loquial com portar banyes. Els fet de portar-les ha estat motiu de compassió quan no de burla.

A ningú li agrada ser traït, i menys que sigui de domini públic, per això m’ha cridat l’atenció aquesta foto on dues joves porten d’una manera ostentosa una magnífica cornamenta. Serà que la societat està canviant i ara ens agrada publicitar orgullosament que som enganyats?

Publicitat, religió i censura: el cas del gelats Antonio Federici

Una agosarada campanya de publicitat ha aixecat molta polseguera a Anglaterra. La marca italiana de gelats Antonio Federici, aprofitant la propera visita del Papa a Anglaterra, ha farcit les immediacions de Westminster amb cartells publicitaris amb unes imatges impactants.

Uns capellans a punt de petonejar-se, una monja prenyada o un capellà i una monja tenint relacions sexuals són algunes de les fotos triades per a la campanya. Fotos acompanyades de suggerents frases com “el petó de la sensació”, “concebuda immaculadament” o “el gelat és la nostra religió”.

La reacció no s’ha fet esperar. L’església catòlica anglesa ha protestat escandalizada, parla de la pèrdua de moralitat i de degradació. Altres organitzacions i particulars també s’han queixat. Advertising Standards Authority (ASA) que és l’organisme britànic encarregat de regular la publicitat ha actuat i ha decidit fer retirar la campanya. Fins aquí la noticia.


Penso que la maduresa democràtica d’una persona, d’un grup o d’una societat es demostra , en part, per la capacitat que es té en saber riure i ser crític de les seves virtuts i les seves mancances. Riures d’un mateix és sa i necessari. A alguns catòlics anglesos això no els va i han posat -mai millor dit- el crit al cel per la campanya. Llàstima que no han fet el mateix i han acceptat amb el seu silenci els constants abusos de membres de l’església catòlica contra menors. Són dues maneres de veure les coses. Es veu que profanar infants no es dolent, com que no es veu no existeix. El fariseisme és la norma de molts religiosos, amb mi que no comptin.

Per cert, felicitats als creatius de la campanya, han assolit els seus objectius. Tothom parla dels gelats Antonio Federici. Jo ja tinc ganes de tastar-los...

Putes, bagassers i la política de l’estruç

Quan s’acosten les eleccions polítics de molts colors ens sorprenen, o no, amb propostes del més estranyes, forassenyades, impossibles, demagògiques... amb la intenció de captar vots. La fórmula deu ser productiva per què s’utilitza una i una altra vegada. Aquesta setmana, sense anar més lluny, el candidat de CiU Artur Mas ha llençat la promesa de que si guanya les eleccions prohibirà la prostitució en carreteres i espais públics. El motiu, segons la notícia d’agència, és que es dóna un missatge especialment negatiu per a la joventut.

Parlem una mica del tema. D’entrada he de dir que no he entès mai el fet que algú pugui pagar a algú altre per aconseguir favors sexuals. No m’agrada cap mena d’explotació de les persones i per tant no puc estar d’acord en cap mena d’explotació sexual - consentida o no -. Però el que també tinc clar és que si ha gent que es prostitueix és per què hi ha la demanda suficient. Negar la prostitució és, doncs, negar una realitat. Una altra cosa és quina actitud hem de prendre davant el fet d’una manera col•lectiva.

Existeix sobre el tema de la prostitució un etern debat entre els que la volen legalitzar i els que no, tot amb molts matisos. Personalment estic en contra de la legalització, estic i intento lluitar per a la seva desaparició, però reconec que això no és gens fàcil.

Estic a favor de prendre mesures més radicals contra els usuaris, contra els bagassers, amb la penalització ja sigui via penal o pecuniària. Els països que ho han aplicat (Suècia) el tràfec de dones ha disminuït considerablement. Un bona educació en línia a sensibilitzar sobre la vulneració dels drets de les persones i una desaprovació social dels bagassers -“els puteros”- també seria efectiva.

Aqueat estiu he tingut l’oportunitat de visitar la magnífica ciutat d’Amsterdam on la prostitució està permesa. El famosos aparadors del “Red light district” on les dones ofereixen els seus cossos i els possibles clients i turistes les observen des del carrer em sembla un espectacle realment molt denigrant i lamentable. Que el barri i les putes s’utilitzin com a símbols turístics de la ciutat no em sembla de rebut, vanagloriar-se de l’explotació sexual de les persones no hauria cabre en cap magí en ple segle XXI. El model no m’agrada.

Però tornem al principi, les declaracions d’en Mas. Amagar la prostitució no serveix de res, s’ha de combatre el problema no amagar-lo. Es creu en Mas, com els estruços, que pel fet de que no es vegi una cosa aquesta no existeix? Amagar la pols sota l’estora no fa desaparèixer la pols de casa. En política, si es vol governar i ser seriós, no podem amagar la realitat. Prometre a tort i a dret només serveix per enganyar.

No sex

Al centre d’Amsterdam el sexe, o millor dit, la indústria del sexe està present per tot arreu. Les tendes de souvenirs, els sex shops, cartells, espectacles... i no parlem ja del “ red light district” on les prostitutes s’exhibeixen i s’ofereixen des de les finestres i aparadors.

Avui no és la meva intenció parlar de les relacions de l’ètica i/o la moral amb prostitució, per cert legal a Holanda. Avui m’agradaria destacar les dificultats que es troben molt comerços del centre d’Amsterdam per aclarir realment la seva activitat. Com a mostra aquí en teniu una foto.

Humor versus Sida

Us ensenyo una campanya feta a França amb el nom de "Progete vos" sobre la prevenció del Sida que ha fet furor a la xarxa. Una manera fàcil i divertida de conscienciar sobre el sexe segur. Encara que ja està molt vista he cregut que no està de més penjar-la al bloc. Pot fer profit a algú que encara no l’hagi vist, o com a mínim arrencar un somriure.

Publicitat masclista, publicitat homòfoba

Si les neurones cerebrals no ens fallen, els que ja fa temps que pentinem canes recordem algun anunci que dels que es repetien constantment a la televisió en blanc i negre dels seixanta. I probablement la majoria recordarà un dels molts espots del conyac Soberano, si més no el seu eslògan: “Soberano es cosa de hombres”.



Als seixanta, però també als setanta, als vuitanta i als noranta, la publicitat masclista estava a l’ordre del dia. Fins i tot avui, en ple segle XXI, encara que d’una manera més camuflada les tendències masclistes i sexistes planegen per part del que envolta al món publicitari.

Ara, però, com que sembla que tot està permès, que tot és vàlid per vendre un producte o una idea, alguns publicistes americans sense cap mena d’escrúpols s’han pres el luxe d’anar encara més enllà. Amb l’excusa que el fumar és dolent per la salut han fet una campanya d'espots televisius dirigida als adolescents en la que afirmen que fumar és de gais! Lluny queda l’anunci de Marlboro, aquell que del cowboy, un home “home” que fumava –per cert diuen que el protagonista de l’espot va morir "casualment" de càncer de pulmó-. He tingut l’oportunitat de veure algun d’aquest espots homòfobs, et deixen de pedra. Fomenten el rebuig, són el paradigma del que no ha de ser. Jutgeu vosaltres mateix@s ...

New Anti-Smoking Ads Warn Teens 'It's Gay To Smoke'

El sida és un assassí de masses

Un dels blocs que segueixo sovint és el de l’argentí Hernan Nadal. Nadal és entre altres coses coordinador de noves tecnologies de Greenpeace Argentina. El seu bloc és entretingut, amè i variat. Ho toca tot. L’altre dia va publicar un post sobre una campanya publicitària contra el sida. N’agafo l’esperit.

L’agència alemanya “Das Comitee” a petició de l’ONG Regenbogen e.V. ha preparat una campanya publicitària sobre el perill de la propagació de el Sida. Els publicistes han optat, per la cada vegada més usada estratègia, per usar l’agressivitat amb el fi de despertar la curiositat i cridar l’atenció. Ho han aconseguit. El missatge és contundent: “el sida és un assassí de masses”. L’aparició d’en Hitler definitiva.

L’anunci ha fet el seu efecte, jo el reprodueixo. L’impacte viral de l’anunci va fent el seus curs. Tan de bo serveixi per conscienciejar i recordar-nos a tots que el sida encara mata, diàriament en moren 5000 persones.

World AIDS Day Ad: Hitler from ANIMALnewyork.com on Vimeo.

Històries imperfectes (3). El cas de la nena de vuit anys violada a Phoenix

Aquesta història està protagonitzada per una nena, el seus pares i quatre nens.

Segons vàries agències, la policia de Phoenix (Arizona, USA) va detenir a quatre nens d’entre 9 i 14 anys per segrestar i violar a una nena de 8. Els nens han estat posats a disposició judicial i el més gran d’ells serà acusat com adult.

Sembla ser que el nens van oferir caramels a la nena per tal d’atraure-la a un magatzem i un cop allà la van agafar mentre es tornaven per violar-la. Fins aquí seria una història crua, trista, incomprensible i intolerable però, malauradament, habitual. El que sorprèn del cas que ens ocupa és que els pares de la nena, immigrants liberians al igual que els quatre nens, han dit a la policia que no volen més a la nena perquè els ha deshonrat, els serveis socials se’n han hagut de fer càrrec.

Libèria, és un país africà on fins fa poc la violació no estava penalitzada, on les dones són considerades culpables, per provocadores, de que els homes les violin. És un país on no és tan important el crim com la protecció del bon nom de la família.

La història és tràgica. La nena recordarà els fets durant tota la seva vida. Probablement el temps curarà les ferides físiques, i amb més esforços les psicològiques, de la violació. Però el que de ben segur no oblidarà mai serà el rebuig dels seus, de la seva família. La història és tràgica perquè segur que el pares pensen que tenen dret a fer el que fan. La història és tràgica perquè quatre nens han entrat en una espiral de violència que els serà difícil de superar. La història és tràgica perquè la societat democràtica no ha sabut, un cop més, traslladar els seus valors. La història és tràgica perquè ens demostra que alguna cosa, o moltes coses no funcionen, que el sistema no rutlla.

Històries imperfectes (1). El cas del pare que tocava a la seva filla

Aquesta història està protagonitzada per una nena, la seva germana, el seu pare , un fiscal, un amic del pare i uns magistrats.

Segons l’agència EFE, i recollint per diferents mitjans de comunicació, l’audiència de Sevilla ha condemnat a 45 mesos de presó (30.000 euros d’indemnització i 8 anys sense acostar-s’hi) a un pare que va abusar sexualment de la seva filla des dels 3 als 12 anys. S’ha considerat provat que el pare “sotmetia en diverses ocasions a tocaments a les zones genitals durant les nits aprofitant que la mare de la nena estava absent perquè treballava al torn nocturn.” El que no s’ha considerat provat és que es realitzés una “violència o intimidació específica” més enllà d’imposar aquestes relacions (això no és violència?).

La mateixa sentència absol al processat, per manca de proves, dels mateixos abusos contra una altra filla, així com a un amic per qui el fiscal va sol·licitar 9 anys per gravar els suposats abusos en vídeo.

La història és tràgica. La nena, o millor dit les nenes, recordaran els fets durant tota la seva vida, amb tota probabilitat quedaran estigmatitzades. La sentència absol al processat d’un delicte d’agressió sexual (amb demanda de 15 anys per part del fiscal) perquè la nena no va relatar al judici “una violència o intimidació específiques”, sembla que amb la frase que el pare li deia amb reiteració a la nena petita “ si ho expliques a la mare, us mataré a totes dues” no és prou violenta ni intimidadora . La història és tràgica perquè d’aquí quatre dies el pare ja estarà al carrer, perquè els magistrats segueixen sent magistrats, perquè les úniques persones innocents d’aquesta història són les úniques que no dormen. Segur que el pare pensa que tenia dret a fer el que feia, segur que el magistrats creuen que han fet ben fet, segur que han cobert l’expedient, però han fet justícia?

El cardenal, los 20.000 curas y los niños perdidos

El cardenal perfecto de la Congregación para el Clero del Vaticano, el brasileño Claudio Hummes, en unas recientes declaraciones en la revista romana “Vida Nueva” y recogidas por varias agencias de nuestros país, ha calificado a la pedofilia como un crimen terrible y aunque intenta dejar claro que la mayoría del clero no tiene nada que ver con esto reconoce que unos 20.000 sacerdotes católicos están implicados. La iglesia -continua diciendo- no puede aceptarlo y los culpables deben ser castigados.

Hasta aquí la noticia, valorémosla.

La cifra de 20.000 sacerdotes pederastas parece escandalosa, significaría que un 4% de los clérigos católicos lo son. Sin embargo, este dato contrasta con los aportados por el Departamento de Investigaciones sobre Abusos Religiosos (DIAR) que afirma -después de un extenso estudio- que un 30% de los sacerdotes mexicanos (de todas las religiones) comete abusos sexuales, un 30% de los cuales son cometidos con menores. El centro de información sobre sectas, religiones y nuevos movimientos espirituales de México afirma que en España existe un estudio con datos similares.

Las cifras dadas por el cardenal quedan pequeñas. Pero no todo es malo, parece ser que en Roma empiezan a darse cuenta de que esconder sus pecados les es contraproducente. ¿Se acabará de una vez la creencia que los curas son menos delincuentes que el resto de los humanos? ¿Se acabará por fin la ocultación de los casos? ¿Se acabará de una vez por todas la complicidad de las altas jerarquías eclesiásticas? Queda por ver cuándo dejan la calculadora a un lado y se empieza a denunciar a esos “20.000” a la justicia ordinaria, de momento hasta que la iglesia católica presente las pruebas que constan en su poder, el Papa es y será el último responsable de cada niño violado. ¿Podrá dormir tranquilo?

Mientras tanto miles y miles de niños y niñas de todo el mundo sufren en silencio su particular desgracia, un trauma de por vida y sus graves secuelas. Viven, perdidos, en su exclusivo País de Nunca Jamás (tú ya me entiendes Michael).

Humor anticlerical (5)

Nova victòria de les xarxes socials: el cas Deng Yujiao

Dissabte passat vaig participar com a ponent a la 3a RedNet del PSC. Una jornada interessant i, con a mínim, la Jordina Freixanet, en Cristian Alcázar i en Xavier Peytibi en fan referència als seus respectius blocs, us el recomano. A mi em va tocar parlar sobre la utilització, per part dels internautes, de les xarxes socials amb la finalitat d’aconseguir un objectiu concret. En el meu cas la retirada d’un anunci que podia incitar a l’anorèxia. Posteriorment a la meva intervenció i un cop a casa, quan estava ordenant les notes, em vaig adonar que em faltaven més exemples de lluita i organització espontània a la xarxa amb resultats positius. Em vaig proposar recollir-ne alguns.

No han passat gaires dies i ahir dimarts a la tarda vaig llegir a la Vanguardia en els seu format digital la notícia signada per Isidre Ambrós de l’alliberament de Deng Yujiao. Serà aquesta una història amb final feliç gràcies a la pressió exercida per les xarxes socials? A qui teniu, molt breument la història, jutgeu vosaltres mateixos.

Deng Yujiao és una jove xinesa que treballava de pedicura en un hotel, algunes fonts diuen que d’hostessa, probablement feia les dues funcions. Fa uns mesos, pocs, dos peixos grossos del seus municipi, de ben segur beguts, van intentar agredir-la sexualment, ella es va defensar amb un estri de manicura, ferint als dos agressors,. La fortuna no va estar del seu costat i una de les ferides que va produir va perforar de mort el pulmó d’un dels violadors. La noia es va lliurar voluntàriament a la policia.

Fins aquí el fets, o al menys tal i com ens han arribat. Tothom sap que la justícia xinesa té el gallet fàcil. L’enfrontament, amb resultat de mort, contra un alt dirigent polític local no jugava al seu favor. El més habitual hagués estat una sentència condemnatòria i posterior execució, però ha sortit absolta. Què ha passat? Els analistes, els corresponsals, els advocats... tots diuen el mateix. La noia s’ha salvat fonamentalment gràcies a la mobilització i la complicitat de molts de milers d’internautes xinesos cansats de les injustícies de la corrupció i prepotència dels funcionaris. Han agafat a la Deng Yujiao com paradigma de la lluita contra qualsevol opressió, injustícia o impunitat. Blocs, milers i milers de comentaris han produït una allau sense aturador possible, “obligant” als jutges del cas a “trobar” una solució al conflicte: absolució de l’acusada, tot i considera-la culpable, per pertorbació mental.

Queden algunes preguntes a l’aire, però sembla clar que les xarxes socials han tingut un paper important en la resolució del tema. Queda ara per veure si, com suggereix l’Isidre Ambrós al seu article, el paper d’internet com a contrapoder contra els abusos de poder a la Xina continuarà. Que així sigui.

Humor anticlerical (3)

Més que humor és terror.
Más que humor es terror.

Fais-moi mal

Avui fent el repàs i lectura setmanal dels blocs que segueixo, he entrat a veure que feien els de Les Corts CC, i remenant les darrers entrades m’he trobat amb un magnífic article sobre en Boris Vian, al bloc del Club de Lectura Les Corts Miquel Llongueras, signat per la Patrícia Muñiz. L’escrit m’ha fer recordar una cançó que feia dies que intentava rememorar el seu nom. A rel del meu post sobre la cançó, “le deserteur”, del mateix Vian, el meu amic Toni des d’Anglaterra me’n parlava però també se’n havia oblidat. Els temps passa, han passat molts anys... i per fi torna a aparèixer el nom de la cançó: “Fais-moi mal, Johnny.”

Us adjunto els vídeos de les versions francesa i catalana (amb una Guillermina Motta molt jove!), així com també els textos de la lletra. Ara us deixo per tal que les gaudiu. Només un consell, que ningú busqui coses que no son; això no vol ser, ni és, una apologia sobre la violència de gènere, és simplement una cançó humorística sobre sexe consentit. Les irreverències culturals i polítiques d’en Boris Vian eren el que el feien gran.




FAIS-MOI MAL, JOHNNY

Il s'est levé à mon approche

Debout, il était bien plus petit

Je me suis dit c'est dans la poche

Ce mignon-là, c'est pour mon lit

Il m'arrivait jusqu'à l'épaule

Mais il était râblé comme toutIl m'a suivie jusqu'à ma piaule

Et j'ai crié vas-y mon loup

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Envole-moi au ciel...zoum!

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Moi j'aime l'amour qui fait boum!

Il n'avait plus que ses chaussettes

Des belle jaunes avec des raies bleues

Il m'a regardé d'un oeil bête

Il comprenait rien, le malheureux

Et il m'a dit l'air désolé

Je ne ferais pas de mal à une mouche

Il m'énervait! Je l'ai giflé

Et j'ai grincé d'un air farouche

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Je ne suis pas une mouche...zoom!

Fais-moi mal Johnny, Johnny, Johnny

Moi j'aime l'amour qui fait boum!

Voyant qu'il ne s'excitait guère

Je l'ai insulté sauvagement

J'y ai donné tous les noms de la terre

Et encore d'autres bien moins courants

Ça l'a réveillé aussi sec

Et il m'a dit arrête ton charre

Tu me prends vraiment pour un pauvre mec

Je vais t'en refiler, de la série noire

Tu me fais mal, Johnny, Johnny, Johnny

Pas avec des pieds... zing!

Tu me fais mal, Johnny, Johnny, Johnny

J'aime pas l'amour qui fait bing!

Il a remis sa petite chemise

Son petit complet, ses petits souliers

Il est descendu l'escalier

En me laissant une épaule démise

Pour des voyous de cette espèce

C'est bien la peine de faire des frais

Maintenant, j'ai des bleus plein les fesses

Et plus jamais je ne dirai

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Envole-moi au ciel... zoum!

Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny

Moi j'aime l'amour qui fait boum!

FES-ME MAL, JOHNNY

Ell s'aixecat quan m'hi acostava

dempeus semblava més petit

i jo he pensat: "m'importa un rave,

aquest xicot és pel meu llit!".

Media un metre trenta-quatre,

però el seu esguard era punyent.

L'he conduït fins al meu catre

i he xisclat: "apa valent"!!"

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

Engega'm al cel...ATXUMP!!!

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

Jo vull l'amor que fa BOOM!!!""

Quan li farà mal...

i quan li farà mal...

quan li farà mal...

quan li farà mal..."

Es va deixar els mitjons de llana

vermell ratllats amb ribet groc,

desconcertat ha dit: "què mana".

No ho veia clar, pobre badoc!!

Ha continuat: "sóc incapaç

de fer cap mal a un mosquit".

He esgarrapat al bordegàs

tot suplicant a peu de llit:

"Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

no sóc un mosquit...ATXUMP!!!

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny

Jo vull l'amor que fa BOOM!!! "

"Apa fes-li mal...

Apa fes-li mal...

Apa fes-li mal...

Fes-li mal..."

Donat que això no l'excitava

l'he insultat ferotgement,

i encara més, amb mala baba

li he abocat: "porc indecent!!"

Llavors s'ha despertat de pet

i ha dit sorrut: "s'està fent tard,

no estic per fer papers de mec,

de llenya rai, te'n fotré un fart!".

"Em fas mal, Johnny, Johnny, Johnny,

amb els peus no!!!... Si!!!

Em fas mal, Johnny, Johnny, Johnny,

no vull l'amor que fa BING!!"

"Ja li està fent mal...

ja li està fent mal...

ja li està fent mal...

ja li està fent mal..."

S'ha anat vestint sense cap pressa,

s'ha empassat el gin d'un got.

Ha dit: "salut" deixant la peça

i em vaig quedar com un ninot

els dels gallets i depravats.

És de poc seny buscar un amant,

ja tinc el cul ple de morats,

ja no diré, d'ara endavant:

"Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

engega'm al cel... ATXUMP!!!

Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,

jo vull l'amor que fa BOOM!!!"

"Oh gràcies, Johnny...!"