Diumenge electoral a Europa, una sopa amb sabor agredolç

A Europa hem viscut un cap de setmana electoralment molt mogut, diverses eleccions a distints països amb diferents resultats i amb lectures diferents. Com a més destacable pel que pot significar pel futur immediat d’Europa cal resaltar la victòria, més ajustada del que era previsible, del socialista Hollande a les presidencials franceses. 

Els que creiem que per sortir de la crisi hi ha altres camins, els que pensem que no només amb la contenció de la despesa es solucionen el problemes, els que no volem que es retallin drets estem d’enhorabona: sembla que a França canviaran les coses i això pot significar una important transformació de les polítiques econòmiques europees. 

Però la victòria socialista a França no ens ha de fer obviar el greu estat social que està vivint tot el continent. No se’ns ha d’escapar de les nostres anàlisis el sever descontentament d'una part molt important de la ciutadania. Cal que valorem en la seva justa mesura els preocupants resultats a Grècia, amb la desfeta dels partits tradicionals i l'augment espectacular de l’extrema esquerra i -el que és molt pitjor- irrupció amb 21 escons del partit neonazi al parlament. No podem oblidar els 6.379.332 de vots que va rebre le Pen a la primera volta de les presidencials franceses  Tampoc estaria de més analitzar el perquè a Alemanya un partit sense cap programa -el pirata- apareix amb força a tots aquells parlaments regionals on es fan eleccions. Alguna cosa no funciona però el que queda clar és que el malestar de la població es reflexa i manifesta electoralment de diferent forma a la mida i moda de cada país.

Els partits no són eterns, només són una eina democràtica per arribar a uns objectius concrets. El problema actual rau, no en que els partits tradicionals perdin força, sinó que cada vegada més la dispersió ideològica, o electoral per ser més exactes, és més gran i això fa més difícil arribar als consensos necessaris per garantir la governabilitat. Sense un pacte democràtic ben consolidat s’abona el terreny per a demagogs de tots colors. 

Si mirem enrere, a la història del segle passat, no ens costarà gaire veure similituds amb el període entre guerres i la situació actual: greu crisi econòmica, pèrdua de valors, aparició “democràtica” de partits profundament totalitaris... Les semblances fan tremolar. 

Estem en un període convuls on tot es qüestiona. Podem ser -i hem de ser- tot el crítics que faci falta, però els nostres retrets ha d’anar acompanyats de propostes concretes. Unes propostes que facilitin la convivència i ens permetin sortir el més aviat possible la terrible crisi que patim.

La victòria de Hollande pot ser un bon inici, ha d’obrir la via al diàleg i a la serenor i a la recuperació. 

Nota: Us adjunto en vídeo del que crec no hauria de passar mai, però que il•lustra la situació on ens trobem.

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc

Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

La recepta: partits oberts i innovació

Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.

Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?

Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

Escoles bressol municipals: una inversió de futur

A Barcelona, d’ençà la victòria d’en Trias, estem vivint un etapa de desmantellament de l’estat del benestar. Agradi o no, i tingui la culpa qui la tingui, aquesta afirmació és ben real. Exemples en tenim a grapats i no cal citar-los ja que són a la memòria de tothom i que ens toca patir-los a diari.

Sovint em sorprèn la capacitat que té la dreta política i econòmica de mediatitzar l’opinió pública. El canvis de vent polític i/o econòmics, els interessos partidistes juguen un paper clau, només calen unes quantes declaracions, uns quants articles als diaris, l’expressió de quatre o cinc tertulians i ja s’ha creat dins la societat una visió favorable sobre el tema en qüestió. Però a vegades, molt de tant en tant, les lluites populars aconsegueixen aturar, si més no matisar, l’impuls de la dreta.

Darrerament s’ha obert un nou front en un espai on en Trias creia que no tindria resistència: les escoles bressol municipals. Trias, com bon governant de dretes, vol privatitzar-ho tot costi el que costi i sigui el que sigui. Trias addueix la manca de recursos per reduir més del 40% de personal de suport a les escoles bressol, però amb aquesta reducció el que s’aconsegueix és oferir una menor qualitat del servei. A Trias addueix la manca de recursos per ampliar les ràtios per aula, però amb aquest ampliació el que s’aconsegueix és menys atenció a cada infant. Trias addueix la manca de recursos per externalitzar la gestió de les noves escoles bressol, però amb aquesta externalització el que s’aconsegueix és afavorir una doble xarxa dins les escoles de titularitat pública: les de gestió directa i les de gestió externalitzada.

La possible degradació del model d’escoles bressol municipal ha alertat a molta gent, i la ciutadania, almenys la ciutadania afectada, ha dit prou. Nombroses reunions i el convenciment de mares i pares implicats, de sindicats, d’entitats i d’organitzacions polítiques han portat a l’elaboració d’un document: MANIFEST DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA I SERVEIS COMPLEMENTARIS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

El manifest denuncia les mesures proposades pel govern Trias i reclama la millora i extensió de la xarxa d’escoles bressol alhora que reclama l’estabilitat laboral del personal interí i de suport.

Estic convençut que la millor aposta, la millor inversió, que pot fer actualment l’administració municipal està en l’educació. S’ha de protegir el sistema educatiu de qualitat i això comença amb unes escoles bressols públiques dignes i acaba amb una universitat pública d’excel•lència. No podem deixar el futur de la ciutat sols en mans privades, d’especuladors que només miren i vetllen pels seus interessos.

Si estirem fort ...

Estem en època de recessió econòmica i alguns volen aprofitar l’ocasió per desmantellar sense cap tipus de mirament tots aquells avanços socials que s’han aconseguit gràcies a molts anys de lluites, negociacions i compromisos. Aquests "alguns, que tenen noms i cognoms, s’aprofiten que la majoria de la població europea desprès de gaudir durant un llarg període d’anys d’un benestar generalitzat ha oblidat que cal lluitar, dia a dia, per no perdre els drets conquerits.

Ahir alguns, bastants però podrien haver estat molts més, vam sortir en contra la reforma laboral. Malauradament amb això no n’hi haurà prou, és hora de despertar, de treure’ns la son de les orelles! No podem, ni hem, de renunciar a res. Reivindicar i preservar els drets conquerits passa a ser una necessitat imperiosa, és una acte de legítima defensa.

El personatge de la foto, el pitroig americà (turdus migratorius), ho té clar. Sap que si estira ben fort finalment aconseguirà la seva presa, en aquest cas un cuc de terra. La pregunta és: ho tindrem nosaltres els humans tan clar i desenterarrem tots els nostres cucs?

Nena sacrificada als deus

La situació internacional, la crisi econòmica, l’atur, els problemes personals... són algunes de les moltes raons que tenim per estar preocupats. Estem tan acostumats a conviure amb les males notícies que hem aconseguit, per pur instint de supervivència, a no fer gaire cas de les informacions que no ens afecten directament.

Hi ha massa violència al món per aturar-nos a pensar quins són els seus orígens, qui en són els seus responsables i quines les seves conseqüències. Però darrerament està aflorant, darrera una dubtosa moralitat religiosa, un progressiu increment de la tendència de violència contra les dones.

Humiliacions, cops, lapidacions, violacions, insults, maltractaments físics i/o psicològics, esclavatge, assassinats... una llarga llista que sembla que mai s’acaba. Com a exemple, i per no anar gaire lluny en el temps, aquesta darrera setmana hem pogut llegir sobre segregacions al autobusos a poblacions israelianes, sobre testos de virginitat a Egipte, condonació de lapidacions per la pena de morta l’ Iran, o la primera mort de l’any per violència masclista a Girona... Tot un panorama.

I per acabar-ho d’adobar ens arriba des de la llunyana India un altre modus d’agressió contra les dones, un mètode que creiem eradicat però sembla que encara s’utilitza en algun que altre poblat indi: els sacrificis humans als deus. Si hem de creure les cròniques resulta que en ple centre de l’estat de Chattisgarh es va trobar el cos d’una nena el fetge de la qual havia estat ofert als deus de la fertilitat per tal d’obtenir una bona collita. Han estat detinguts els caps de la tribu que van reconèixer els fets però no es consideren culpables al creure que el sacrifici era necessari. Amb l’excusa de la religió tot és possible!

I diuen que estem al segle XXI...

Peatges catalans

Des de que tinc ús de raó -si és que n’he tingut alguna vegada- sempre he sentit les queixes dels catalans per la diferència de tracte que rebíem en comparació amb els de “Madrid”. A part del futbol i la consideració que tenia l’equip del règim, un dels paradigmes més utilitzats era que mentre a Madrid estaven rodejats d’autopistes gratuïtes nosaltres havíem de pagar per entrar o sortir de Barcelona. Eren temps d’en Franco i fins i tot semblava lògic que els catalans estiguéssim castigats. Era el peatge que havíem de pagar a Madrid per ser catalans.

Han passat els anys, molts, i els catalans seguim pagant les autopistes, encara resten uns quants anys per la finalització de les concessions, les administracions no tens gaires quartos i no poden amortitzar res per escurçar els terminis.

Darrerament, amb l’excusa de la crisi, el govern convergent d’en Mas està escombrant descaradament cap a casa, la seva no la de tots. Ha retallat un munt de serveis, sobretot al sector de l’ensenyament, la sanitat i al cos del funcionariat. Mas ha rebaixat qualitat amb l’excusa de l’estalvi quan el que realment fa és amagar intencionadament els seus interessos finals: que la gent que pugui abandoni gradualment els serveis públics i se’n vagi a buscar els serveis a la privada, en altres paraules regalar als “seus” més ingressos ni que sigui a costa dels més desvalguts.

Però la cosa no acaba aquí, ara en Mas quan la crisi i l’atur més collen a les famílies ha decidit, entre d’altres, dues mesures de caràcter universal però que afecten d’una manera especial i crua a un sector determinat de la població catalana.

Pujar els transports públics, un euro setmanal de promig a l’usuari tipus, o fer pagar un euro per cada recepta és una decisió desmesurada i injusta. Qui agafa el metro? Qui agafa l’autobús? Qui va al metge a la seguretat social? Els rics o els qui no tenen cap altre remei? En Mas més que un president sembla una sangonera!

Ens queixàvem dels peatges que paguem a Madrid, però ara ens haurem de queixar dels peatges que hem de pagar al Mas tot i que segueix desmantellant l’estat del benestar. Quin país!

Una recepta contra la crisi: més estat del benestar

No és la meva costum però us recomano la lectura de l’article “el estado del bienestar español” del catedràtic de la UPF i director de l’Observatorio Social de España Vicenç Navarro publicat al diari Público.

Navarro ens explica amb xifres i d’una manera entenedora que una altra política és possible, que les retallades en despeses socials -sanitat, educació, dependència, habitatges socials...- no són imprescindibles, que les administracions tenen altres maneres d’obtenir recursos. Com? Molt senzill, només cal aplicar més control al frau fiscal i una política impositiva progressista: impost del patrimoni, manteniment del de successions, eliminar la rebaixa d’impostos als més rics, anular la baixada impostos a les grans empreses...

Per acabar, i de collita pròpia, penso que contra la crisi el millor és “invertir” en despeses socials. La tranquil•litat que dóna a les ciutadanes i els ciutadans el saber que les seves necessitats bàsiques estan cobertes és la base necessària per la recuperació de la confiança, una confiança en el futur imprescindible per afrontar amb la valentia necessària la construcció d’un model de societat més just i més solidari.

Duran: el polític que amaga el que pensa sota la barretina

"No seré gaire més concret, no perquè no tingui idees sobre això, sinó perquè si les explico perdré les eleccions". Aquesta és una de les frases en referència a l’estat del benestar més destacades de la conferència que ha fet el cap de llista de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, en un acte organitzat per Esade a Barcelona.

La frase no necessita gaires comentaris; un cop més en Duran amaga el cap sota l’ala i no afronta la realitat de cara. Diu que té idees, però té la santa barra de dir-nos que prefereix callar-les, pensa que el seu silenci el farà guanyar vots.

Les receptes de Duran no cal que ens les amagui, malauradament ja les coneixem; els seus correligionaris, en Mas i en Trias, ens les estan aplicant a marxes forçades. Tancament d’ambulatoris, de plantes hospitalàries, restriccions a les escoles... retallades socials a tort i a dret. Tot, però, amb una finalitat concreta i no us cregueu que sigui per estalviar: el que vol Duran, el que vol CiU, és desmantellar l’estat del benestar, anular paulatinament els serveis públics via la concertació o la privatització del serveis més elementals i bàsics. Tot això emparant-se amb la crisi, la manera encoberta per tal que els “seus” facin negoci. Un gran negoci.

El problema no està en que Duran ens amagui el seu programa, el problema està en que si guanya CiU o els seus socis del PP, ho pagarem tots, sobretot els més desvalguts, aquells que no es poden pagar una escola privada o una mútua sanitària. Perdrem el que hem trigat tants anys en aconseguir i amb això, pel bé de tothom, no s’hi pot jugar.

Martine Aubry, una dona socialista

El proper 9 d’octubre els socialistes francesos celebren la primera volta de les primàries per escollir el seu candidat o candidata a la presidència de la República francesa.

Tres homes, Arnaud Montebourg, Manuel Valls, François Hollande, i dues dones Ségolène Royal i Martine Aubry, competiran per ser una de les dues persones que passaran a la ronda final i definitiva prevista pel 16 d’octubre. De moment , i si hem de cas a les enquestes, els que surten millor col•locats per passar a la segona són en François Hollande (més del 40%) i la Martine Aubry (més del 30%).

A mi m’agrada l’Aubry, em transmet seguretat i confiança. M’atrauen els seus plantejaments. Apart de visitar la seva pàgina web, us recomano el vídeo d’una entrevista que li van fer a Liberation on, entre d’altres compromisos, es parla de pujar els impostos als rics i las especuladors, de canviar de política europea front la crisi (amb això hauria de pactar amb la Merkel) i d’equiparar els sous dels homes i les dones.

En altres entrevistes i aparicions publiques Aubry ha anat més enllà; ha assegurat que si arriba a l’Elisi com a Presidenta de França una de les primeres mesures que prendrà és la llei que instauri la paritat de salaris entre sexes. Només per això ja val la pena recolzar-la.

Interview intégrale de Martine Aubry à Libération - Libération vidéo
Interview intégrale de Martine Aubry à Libération le 19 septembre 2011

Mots-clés : martine aubry libération interview candidate primaire ps

Video de libevideo

Sobre militància política: quan creus que els “teus” s’equivoquen. La moratòria d’Ascó

No descobriré res de nou, però no està de més recordar-ho: en moments de crisi política, quan les coses no marxen com haurien d’anar, quan els resultats electorals no acompanyen participar activament en un partit polític que està governant o que ha perdut el govern recentment és força complicat.

La crisi dels partits fa aflorar les discrepàncies internes així com els diferents matisos -sovint molt importants- sobre l’anàlisi de la realitat i la forma d’actuar per aportar sortides i solucions.

Els dirigents de les organitzacions o dels governs, com és el seu deure, han de prendre constantment decisions. Unes decisions que no sempre acontenten a tothom per un igual, decisions que poden ser contradictòries, discutibles i fins i tot errònies. Unes decisions que costen d’assumir. Avui discrepo d’una d’aquestes decisions tot i que l’acato.

Considero que la decisió presa pel Ministeri d’Indústria de renovar per 10 anys més l’explotació de la central nuclear d’Ascó (I i II) basant-se en l’informe favorable emès pel “Consejo de Seguridad Nuclear (CSN)” és un lamentable error. Un error polític i un error mediambiental de gran magnitud.

Penso que no s’ha de fer prevaldre, com crec que ha fet el govern, l’economia sobre la seguretat de la població. Ascó, per molt que ens diguin i com es demostra d’una forma constant amb les seves aturades i “petits” problemes, no és una central segura.

Al PSC som molts que pensem que l’economia ha d’estar sotmesa a la seguretat de la població i de la preservació del medi natural, no al inrevés. Som molts als que la decisió ministerial no ens ha agradat. Estem jugant el futur de la nostra Terra a la ruleta russa. Esperem que la moratòria només es quedi en un l’error polític i no una decissió que haguem de lamentar.

Personalment opino que el millor camí és l’abandonament de l’energia nuclear i apostar per les energies cent per cent renovables. La tecnologia actual ja ho permet i els costos no són excessius, només falta voluntat política i coratge d’enfrontar-se a alguns poder multinacionals. Tal vegada es podria aprofitar la greu crisi econòmica que estem patint per fer reformes -quan no revolucions- també del nostre sistema energètic.

Tornant al principi i per que quedi ben clar i que ningú tingui temptacions de fer males interpretacions: malgrat els seus errors i defectes els “meus” són de llarg els que millor em representen.

Ball de xifres

Una setmaneta política plena de nombres i com tot a la vida amb diferents lectures.

Ràtio del congrés: 1 cada 20 a 1 cada 35.

Regidors del PP i de CiU: 9 a 14 o 8 a 15.

Límit de velocitat: 110 o 120.

Venda de 7 hospitals 400 milions d’euros...

Els canvis d’opinió, les decisions modificades, la manca de valentia demostren una debilitat democràtica generalitzada. Una feblesa en la que tots tenim la nostra part de culpa. Em preocupa la constant indefinició que certifica el greu moment polític i econòmic que estem vivint.

Imatges del 19-J a Barcelona

Imatges 19 J Barcelona

View more presentations from enricllorens.

Apunts sobre el 15M: No tots els partits són iguals

Probablement hi haurà un abans i un desprès del 15 de maig. Potser mai més res serà igual. Aquests dies milers i milers de ciutadans i ciutadanes han demostrat amb valentia el seu enuig al enfrontar-se, d’una manera pacífica però efectiva, a una situació econòmica i social força injusta. El fet de dir prou i de rebel•lar-se, el fet d’omplir les places de les ciutats, el fet d’organitzar cassolades als barris, el fet de parlar i discutir públicament, el fet de fer propostes demostra que la societat civil no està morta, que té vida pròpia i que, agradi o no, té moltes coses a dir.

Alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories, que cal tenir-les en compte. Aquests dies els que hem volgut hem pogut sentir, escoltar, participar i, el que és més important, aprendre. Hem pogut informar-nos en primera persona del què està passant, de què es respira, de què es parla. I com no podria ser d’una altra manera dins un moviment incipient i teòricament no organitzat ni manipulat hem pogut observar que les propostes que es plantegen són de diverses índoles i intensitats, amb les que cadascú pot o no estar d’acord.

Personalment em sento còmode quan es parla de dret a l’habitatge digne i la dació com a pagament suficient per cancel•lar la hipoteca, o de la implantació de la Tasa Tobin, o de la reducció de les despeses militars, o del tancament de les centrals nuclears i foment de les energies alternatives... En altres temes dissenteixo cordialment, però amb el que no puc estar d’acord és amb el constant atac contra la tasca dels partits polítics i sobretot quan s’afirma que tots els partits són iguals. En això discrepo obertament.

I discrepo obertament, perquè penso que no és el mateix que els partits siguin d’esquerres o de dretes, que malgrat els possibles errors de gestió hi ha una gran diferència entre uns i altres. Potser que alguns diran que els socialistes ens hem guanyat a pols la darrera derrota electoral, potser creuen que ens ho hem merescut. Segurament que algunes de les polítiques aplicades pels governs d’en Zapatero, en Montilla o l’Hereu no hagin estat les més adients, probablement algunes mesures que s'han pres per gestionar la crisi no han estat les més adequades, probablement no s’ha sabut contrarestar amb contundència els atacs i els paranys del gran capital. De ben segur que em deixo molts altres motius de descontent, però...

Però no ens hem d’enganyar, també s’han fet coses bones, moltes. S’han aprovat lleis que la dreta mai ratificaria: s’han defensat i ampliat els drets civils. Potser és bo que fem una mica de memòria per posar les coses al seu lloc. Veiem algunes de les lleis que s’han aprovat en els darrers anys gràcies als socialistes i amb la dreta en contra: Violència de gènere, igualtat, dependència, matrimonis del mateix sexe, reproducció sexual i interrupció voluntària de l’embaràs... En canvi la dreta a Catalunya, mentre retalla despeses en serveis a les persones vol eliminar els impostos sobre les successions. Veieu alguna diferència?

Repeteixo, potser que els socialistes ens haguem guanyat a pols la darrera derrota electoral, però el que segur que no ens mereixem és que se’ns posi al mateix sac que als partits de dreta. No és just. És completament fals que siguem iguals.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya

Ja era hora! Alguna cosa es mou. Aquests dies estan passant coses noves, sembla que les possibles mostres de rebel•lia -legítima i lògica- davant d’una situació indigna d’una part de la població estan aflorant. A les principals places de moltes capitals espanyoles es concentren i acampen centenars, en alguns casos milers, de joves i no tan joves. No és senzill desxifrar, i menys en quatre ratlles i sense cap mena de perspectiva, què és el que volen i quines són les seves demandes.

En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria més motivat que fa unes setmanes.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya.

Però no tinc l’edat del meu fill i no estic a la plaça Catalunya.

No estic a la plaça Catalunya perquè jo sí que crec en el sistema de partits, perquè sé - i la història així ho certifica- que quan no funcionen els partits les dictadures campen sense control. Això no vol dir que no cregui que cal remodelar, rectificar, millorar el sistema de partits, i el meu partit -el socialista- ha de ser el primer.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que per substituir un sistema cal tenir un recanvi, i , de moment, ningú ha plantejat res d’una manera possibilista. Això no vol dir que no cregui que el sistema sigui injust, o que no s’hagin de millorar els controls democràtics, o que no s’hagin de prioritzar els guanys socials davant dels econòmics.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que atacar el sistema sense presentar alternativa és fer el joc a aquells qui de veritat prenen les grans decisions. Sense la vigilància democràtica el “poder” ho té més fàcil per manipular. Això no vol dir que no estigui perquè es desemmascarin aquells poders financers que ens han portat a l’atzucac actual.

No estic a la plaça Catalunya perquè crec que la representació via eleccions és, al menys de moment, el sistema més democràtic. I no només m’ho crec sinó que lluito, i continuaré lluitant, per poder fer-ho quan sigui necessari.

I com que no estic a la plaça Catalunya, però crec que calen millores socials, que cal afavorir les persones davant del capital, el proper diumenge 22 de maig aniré a votar per Jordi Hereu, una persona que com a alcalde de Barcelona no ha permès que l’ajuntament deixés d’invertir –i sense retallades— en mesures socials i ha contribuït a suavitzar el cop de la crisi en les persones i les famílies de Barcelona.

No renuncio als meus ideals i per això voto per Jordi Hereu.

Malgrat el que diguin "alguns", hi havia molta gent

14 de maig de 2011. Manifestació a Barcelona contra les retallades. Vergonyoses les xifres que donen alguns mitjans de la dreta. Érem molts i moltes més del que diuen, per sort algunes fotos no menteixen.

Trias canta una nova versió del ball de la civada

Els veïns d’en Trias estan de pega. Diuen que cada dia han d’”aguantar” els cants del candidat sota la dutxa. Fa una temporadeta, des de que en Mas és president de la Generalitat, que Trias ha variat de cançó; ja no perpetra “il barbiere di Siviglia”, ara interpreta una nova versió molt particular d’una tradicional cançó catalana el ball de la civada. Us en deixo la lletra modificada i traieu-ne les conseqüències ...

El ball de la privada, jo us el cantaré; (bis)
el Mas, quan la potenciava, feia així, feia així;
se'n dava un truc al pit i l’ajudava així.
retallem, retallem, que la privada, que la privada,
retallem, retallem, que la privada guanyarem.

Humor contra les retallades

Sempre he admirat la capacitat popular per satiritzar i treure suc de les situacions més extremes. Les manifestacions, si es va amb ells ulls ben desperts, són un bon lloc per trobar mostres d’aquesta saviesa popular.

La guillotinada d’en Mas

Les retallades del govern d’en Mas estan a totes les conversacions. Personal del cos sanitari de diferents hospitals catalans “gosen” sortir al carrer i tallar les principals artèries de circulació de les ciutats. Les mobilitzacions arriben a col•lapsar els accessos a Barcelona. La plaça Sant Jaume s’omple de manifestants contra les tisorades a la sanitat pública.

Algú encara pot intentar fer creure que l’onada de protestes està orquestrada per una esquerra dolguda per la pèrdua del govern de la Generalitat. Però per molt que ara s’intenti desviar l’atenció, la realitat és que les xifres canten i el que està passant a la sanitat pública catalana no és un simple ajust pressupostari, ni tan sols una retallada: és un guillotinada intencionada de l’estat del benestar, una guillotinada amb totes les de la llei .

Metges i metgesses, personal d’infermeria , camillers i administratius tenen els seus llocs de treball en perill, l’amenaça de quedar-se en atur plana per tot el sector. Però això no és tot, encara hi ha un altre col•lectiu afectat: els possibles pacients. Els usuaris de la sanitat pública que veuran disminuïts els seus drets: llistes d’espera més llargues, clausura de plantes senceres d’hospitals, servei s limitats, quiròfans tancats...

Un exemple per entendre la magnitud de la tragèdia: segons el sindicat UGT només a l’Hospital Clínic de Barcelona enguany, i en comparació a l’any passat, es deixaran d’implantar 245 pròtesis de genoll o, el que és el mateix, que 245 persones malviuran amb diferents graus de dolor i amb una mobilitat reduïda durant més temps. Resumint gràcies a la guillotinada d’en Mas 245 homes i dones perdran qualitat de vida.

No em valen les excuses de mal pagador, aquests són els fets del govern dels “millors”.