dimarts, 30 de juny de 2009

Michael Jackson

Aquest són alguns dels acudits que corren per la xarxa aquests dies. Acudits o alguna cosa més?

dilluns, 29 de juny de 2009

L’arbre que no deixa veure el bosc



Sovint alguna noticia fa que l’interès de la premsa “oblidi” el cru dia a dia, i es desviï -intencionadament o no- l’atenció dels lectors. Aquest magnífic acudit d’en Kap, publicat avui a La Vanguardia ens recorda que a vegades l’arbre no ens deixa veure el bosc. Encara que, en aquest cas, l’arbre sigui molt gros, potser és un baobab o una sequoia.

dissabte, 27 de juny de 2009

Assignatura pendent: transgènics


Una de les principals avantatges d’escriure un bloc és que si vols ser una mica variat has de prendre postura en molts temes diferents. Et fa repensar postures que tenies arraconades, desades en el calaix de la memòria. La veritat que per mi no és gens fàcil escriure de tants temes sense por d’equivocar-me, de dir no el que és políticament correcte si no el que opino. Penso que el nombre de lectors d’un bloc no és el més important, penso que primer de tot cal que personalment surti content del que escric, penso que és important que algunes persones segueixin el que dic , que m’ho discuteixin, que dialoguem.


Durant aquest pocs mesos que escric, només cinc, al bloc he parlat de molts temes: bicicletes, inauguracions, actuacions policials, Barcelona, violacions, vagues , pederàstia, democràcia, animals, Les Corts, poetes, Amèrica, política, pobresa, còmics, feminisme, publicitat, ciberactivisme, Robin Hood i molts més temes. Sempre he pres postura, no m’amago de les meves idees, n’estic orgullós. A vegades critico al meu partit, no em sé estar callat. Els meus fills sovint em diuen que faig la pilota, no és veritat, escric tal com em surt del cor però amb el cap. Sóc responsable de tot el que publico.


Avui al Periódico hi un extens article sobre els aliments transgènics, per demà diumenge hi ha convocada una manifestació per reclamar al Parlament que accepti la iniciativa per prohibir els organismes modificats genèticament. Em trobo en un dilema, haig de confessar-ho: sobre el transgènics no tinc una opinió presa. Als meus temps – aquells que et formes les opinions de base que t’acompanyaran al llarg de la vida- no se’n parlava. No he discutit mai amb ningú del tema. Crec que el meu partit, el PSC, no en té tampoc una postura definida, al menys jo no la conec. No sé que opinar, no tinc prou elements o no els he volgut tenir. Ara ja és hora que tingui un criteri propi. (Si teniu arguments, en pro i/o en contra, ja sabeu...seran ben rebuts)


En aquest tema no em puc mullar, ... encara. És una de les meves assignatures pendents. L’aprovaré algun dia?

Michael Jackson


Aquest dies sentim moltes lloances al gran music i showman. Sense cap dubte un dels grans entre els de la seva professió, però també era un personatge estrany, controvertit i tèrbol en la seva vida privada. Una cosa no treu l’altra.

divendres, 26 de juny de 2009

Humor


El cardenal, los 20.000 curas y los niños perdidos


El cardenal perfecto de la Congregación para el Clero del Vaticano, el brasileño Claudio Hummes, en unas recientes declaraciones en la revista romana “Vida Nueva” y recogidas por varias agencias de nuestros país, ha calificado a la pedofilia como un crimen terrible y aunque intenta dejar claro que la mayoría del clero no tiene nada que ver con esto reconoce que unos 20.000 sacerdotes católicos están implicados. La iglesia -continua diciendo- no puede aceptarlo y los culpables deben ser castigados.

Hasta aquí la noticia, valorémosla.

La cifra de 20.000 sacerdotes pederastas parece escandalosa, significaría que un 4% de los clérigos católicos lo son. Sin embargo, este dato contrasta con los aportados por el Departamento de Investigaciones sobre Abusos Religiosos (DIAR) que afirma -después de un extenso estudio- que un 30% de los sacerdotes mexicanos (de todas las religiones) comete abusos sexuales, un 30% de los cuales son cometidos con menores. El centro de información sobre sectas, religiones y nuevos movimientos espirituales de México afirma que en España existe un estudio con datos similares.

Las cifras dadas por el cardenal quedan pequeñas. Pero no todo es malo, parece ser que en Roma empiezan a darse cuenta de que esconder sus pecados les es contraproducente. ¿Se acabará de una vez la creencia que los curas son menos delincuentes que el resto de los humanos? ¿Se acabará por fin la ocultación de los casos? ¿Se acabará de una vez por todas la complicidad de las altas jerarquías eclesiásticas? Queda por ver cuándo dejan la calculadora a un lado y se empieza a denunciar a esos “20.000” a la justicia ordinaria, de momento hasta que la iglesia católica presente las pruebas que constan en su poder, el Papa es y será el último responsable de cada niño violado. ¿Podrá dormir tranquilo?

Mientras tanto miles y miles de niños y niñas de todo el mundo sufren en silencio su particular desgracia, un trauma de por vida y sus graves secuelas. Viven, perdidos, en su exclusivo País de Nunca Jamás (tú ya me entiendes Michael).




dijous, 25 de juny de 2009

La democràcia depèn de la ciutadania


Avui he llegit una interessant entrevista a la contra de la Vanguardia a en Benjamin Barber, polítòleg, catedràtic, impulsor del dia de la Interdependència, defensor de la democràcia republicana radical, promotor i participant en "The Democracy Collaborative" projecte basat en el desenvolupament de la participació amb l'us democràtic de les TIC. A la conversació Barber ens parla de la societat civil i la necessitat dels ciutadans d’implicar-se. Entre d’altres ens deixa aquestes afirmacions que m’han fet reflexionar:

“Se nos dice que nacemos libres y con derechos y es falso: no nacemos libres, la libertad hay que ganársela educándose y la democracia exige servicio. Todos somos nuestros líderes.”

“La democracia es asumir que las calles son tuyas - no de ningún funcionario-y si la persona en que has delegado esa tarea no la hace, la sustituyes en las próximas elecciones, pero, de momento, debes limpiar tú.”

Barber té raó, crec que és vital una societat civil més dinàmica i, sobre tot, més implicada. Una ciutadania que amb les seves actuacions “obligui” al partits a actuar i a defensar els interessos reals de la societat. Aportar idees, crear iniciatives, fomentar el debat (des del més petit tema d’una reunió d’escala, passant per la decisió de la remodelació d’una plaça, a la necessitat o no d’un canvi legislatiu) han de ser alguns dels camins imprescindibles per fer enfortir la democràcia. No tot s’ha de deixar en mans dels partits. Les ciutadanes i els ciutadans han, hem, de dir sempre la seva, la nostra. Ara amb les possibilitats que ens obren les xarxes socials tenim una eina més per lluitar. Ja no tenim escusa.
Els partits són necessaris, la participació ciutadana imprescindible.

dimarts, 23 de juny de 2009

Boris Vian, Barcelone




En un dia com avui, en el 50è aniversari de la mort d’en Boris Vian, no podia deixar de recordar un poema que va escriure sobre el meu petit país, sobre la meva ciutat: Barcelona.


Barcelone
Des pavés, du soleil, des visages
Un été plein d'images
Et de fleurs
Barcelone
Dans le port un bateau qui s'amarre
Le bourdon des guitares
Et mon cœur
J'ai revu
Cette rue sous le ciel de septembre
J'ai revu
La fenêtre grillée de sa chambre
Jours trop courts
Le vent chaud caressait nos visages
Et l'amour
Nous jetait des étoiles au passage
Barcelone
Souvenir de nos nuits haletantes
D'un été qui me hante
Barcelone
Ce matin
Je reviens dans la rue douce et triste
Le chemin
M'a mené jusqu'au banc de jadis
Et soudain
Te voilà c'est bien toi rien n'existe
Dès demain
Tous les deux nous irons vers la vie
Barcelone
Sur le port, dans le vent qui se lève
Je vois vivre mon rêve
Barcelone

Festes amb animals, festes bèsties




Comença l’estiu, tornen les festes populars: Sant Joan, Sant Pere, les festes majors. Impera la calor i les ganes de gresca. Però, com cada any, a molts pobles i ciutat del nostre país es tornen a repetir les folklòriques tradicions que impliquen disposar d’animals pel gaudi de la gent. El bous, les ”corridas”, ànecs, gallines, cabres, ases, vaques... fins i tot formigues formen part de la tradició cultural de les nostres viles.

Fina aquí una realitat, ara bé, una realitat que manté un debat obert entre els partidaris i detractors d’aquest tipus de festes. Per una banda estan els qui diuen que la tradició ho és tot, que és cultura, que és art, que algunes de les festes tenen segles de vida. Per altra, entre els que em vanaglorio de ser-hi, estan els qui diuen que la utilització d’animals a les festes no hauria d’estar permesa. La polèmica està servida.

Només apuntaré uns petits arguments en contra aquest tipus d'actes: les tradicions són bones, no es bo perdre les arrels, però el que tampoc és bo es mantenir-se en el passat, cal evolucionar. La cultura comporta dinamisme i canvis. Els temps han canviat, i seguiran canviant, el que abans donàvem per bo ara ja no ho és. El món evoluciona, i de la mateixa manera que estem en contra de costums com la pena de mort, les lapidacions o les extirpacions de clítoris, també ho hem d’estar contra qualsevol forma de maltractament dels animals. És per això que cal lluitar per la supressió de tot tipus de festes que impliquin el maltractar algun ésser viu, ja siguin persones (boxa), braus (toros), o formigues ...

El meu fill petit anirà a viure uns mesos als Estats Units, a Westport, Indiana. Un poblet agrícola de 1010 habitants, a cosa d’una hora d’Indianàpolis . Sabeu quina és la seva festa major d’estiu? La caça amb sedàs de l’ànec al riu. El que té de bo és que els ànecs són de plàstic. Encara haurem de rebre lliçons d’aquests ianquis? Quan n’aprendrem?

dissabte, 20 de juny de 2009

Boris Vian, genio y figura




El martes que viene se conmemorará el 50 aniversario de la muerte de Boris Vian. Todos lo que me conocéis sabéis de sobra mi admiración y reconocimiento hacia el incomprendido genio francés. Hoy Jesús Miguel Marcos publica un excelente artículo sobre Vian en “Público” del que os recomiendo encarecidamente su lectura.


Entradas donde hablo sobre Boris Vian:

Violacions com a terapia

Boris Vian: Le deserteur

Fais-moi mal


Como regalo os pongo un video con una de sus canciones y, por supuesto, os invito a leer su obra.



video

dimecres, 17 de juny de 2009

Nova victòria de les xarxes socials: el cas Deng Yujiao




Dissabte passat vaig participar com a ponent a la 3a RedNet del PSC. Una jornada interessant i, con a mínim, la Jordina Freixanet, en Cristian Alcázar i en Xavier Peytibi en fan referència als seus respectius blocs, us el recomano. A mi em va tocar parlar sobre la utilització, per part dels internautes, de les xarxes socials amb la finalitat d’aconseguir un objectiu concret. En el meu cas la retirada d’un anunci que podia incitar a l’anorèxia. Posteriorment a la meva intervenció i un cop a casa, quan estava ordenant les notes, em vaig adonar que em faltaven més exemples de lluita i organització espontània a la xarxa amb resultats positius. Em vaig proposar recollir-ne alguns.

No han passat gaires dies i ahir dimarts a la tarda vaig llegir a la Vanguardia en els seu format digital la notícia signada per Isidre Ambrós de l’alliberament de Deng Yujiao. Serà aquesta una història amb final feliç gràcies a la pressió exercida per les xarxes socials? A qui teniu, molt breument la història, jutgeu vosaltres mateixos.

Deng Yujiao és una jove xinesa que treballava de pedicura en un hotel, algunes fonts diuen que d’hostessa, probablement feia les dues funcions. Fa uns mesos, pocs, dos peixos grossos del seus municipi, de ben segur beguts, van intentar agredir-la sexualment, ella es va defensar amb un estri de manicura, ferint als dos agressors,. La fortuna no va estar del seu costat i una de les ferides que va produir va perforar de mort el pulmó d’un dels violadors. La noia es va lliurar voluntàriament a la policia.

Fins aquí el fets, o al menys tal i com ens han arribat. Tothom sap que la justícia xinesa té el gallet fàcil. L’enfrontament, amb resultat de mort, contra un alt dirigent polític local no jugava al seu favor. El més habitual hagués estat una sentència condemnatòria i posterior execució, però ha sortit absolta. Què ha passat? Els analistes, els corresponsals, els advocats... tots diuen el mateix. La noia s’ha salvat fonamentalment gràcies a la mobilització i la complicitat de molts de milers d’internautes xinesos cansats de les injustícies de la corrupció i prepotència dels funcionaris. Han agafat a la Deng Yujiao com paradigma de la lluita contra qualsevol opressió, injustícia o impunitat. Blocs, milers i milers de comentaris han produït una allau sense aturador possible, “obligant” als jutges del cas a “trobar” una solució al conflicte: absolució de l’acusada, tot i considera-la culpable, per pertorbació mental.

Queden algunes preguntes a l’aire, però sembla clar que les xarxes socials han tingut un paper important en la resolució del tema. Queda ara per veure si, com suggereix l’Isidre Ambrós al seu article, el paper d’internet com a contrapoder contra els abusos de poder a la Xina continuarà. Que així sigui.

diumenge, 14 de juny de 2009

dissabte, 13 de juny de 2009

La força de la xarxa, la força de la gent


Avui he fet de ponent a la 3a RedNet del PSC juntament amb part dels experts de la xarxa catalana. He parlat de l'experiència d'un blocaire novell que, gràcies a un breu post i les reaccions que va provocar al facebook i la col·laboració de la Unió de Consumidors de Catalunya, va aconseguir la retirada d'un anunci de pa integral que podia fomentar l'anorèxia.

La meva intervenció ha durat uns vuit minuts i, si haig de fer cas dels comentaris que m'han fet, sembla que el que dit ha agradat: la xarxa obre camins inexplorats per la defensa de les idees; arriba si el tema s'ho val al racó més insospitat; es treballa per l'interès de la col·lectivitat; es genera creativitat; fomenta la cooperació altruista...

Per acabar he passat un vídeo sobre formigues que pot explicar el que penso que poden ser les xarxes socials ben utilitzades enfront qualsevol problema, repte o lluita que mereixi la pena. Demostra la força de la xarxa, i recordem que la xarxa es composa de persones.

Un no és res, però molts ho som tot.
Tremoleu maleïts, la xarxa vigila!



video

dissabte, 6 de juny de 2009

Barcelona, crisi i trànsit


Fa 4 mesos escrivia en un post sobre la necessitat d’aprofitar la crisi per canviar alguns hàbits dels ciutadans de Barcelona, suggeria que el fet d’utilitzar la bicicleta a la ciutat podia permetre un alleujament de les despeses. En aquell escrit demanava a l’administració d'en Jordi Hereu que facilités, en la mida de les seves possibilitats, el canvi de costums ciutadanes i que potencies, encarà més, l’ús de transports alternatius al cotxe dins la ciutat.

Han passat quatre mesos, ahir la Fundació RACC va publicar un enquesta on explica la reducció d’un 66% de l’ús del cotxe per part de la població espanyola a les ciutats. Sembla que la crisi econòmica té molt a veure en aquesta reducció. Però com a barceloní el que més em crida l’atenció és que la meva ciutat està per sobre la mitjana, a Barcelona s’ha reduït en un 68% . S’utilitza més el transport públic, es redueixen el viatges superflus, es camina més, per no parlar de la consolidació de la bicicleta.

Nous hàbits a la ciutat, més sans. Esperem que es consolidin, que quan acabi la crisi es mantinguin i que contribueixin a fer de Barcelona una ciutat encara més amable.

dijous, 4 de juny de 2009

Goodbye Bill


Me’n acabo d’assabentar de la mort de l’actor David Carradine. No sóc gens amant de les necrològiques, al contrari, però en Carradine forma part de la meva història. Recordo els dissabtes a la nit veient la sèrie Kung Fu, una barreja de western i filosofia zen, era de les poques coses que feien a la tele que es podia veure. Vèiem la sèrie a casa d’una amiga i més tard sortíem tota la colla a prendre alguna coseta. Ja han passat molt anys, parlo del curs 74-75.

Més tard m’he anat retrobat amb el Carradine a diverses pel·lícules , però vaig acabar de redescobrir-lo amb la magnífica Kill Bill de Tarantino compartint cartell amb Uma Thurman. Tinc els dos volums a casa i molt sovint la reveiem amb els meus fills, és la nostra peli de capçalera.

dilluns, 1 de juny de 2009

Humor anticlerical (2)



-Y ahora, como penitencia, votaréis la "Extrema Derecha"



Un altre acudit del 1932 (setmanari "el be negre"), que segueix sent molt actual.

Només cal canviar "extrema derecha" per seu sinònim: PP