dimarts, 24 de febrer de 2009

L’elefanta i els gripaus


Primera afirmació: tots els éssers vius haurien de poder viure en plenes condicions de llibertat i ambientals al seu hàbitat natural. Segona afirmació: els zoològics moderns han d’actuar fonamentalment en la preservació de les espècies animals, alhora que conscienciar sobre la importància de la conservació de la natura.

Dic tot això en referència a la polèmica que s’ha generat a voltes de l’estat d’ànim i confort en que es troba l’elefanta Susi al Zoo de Barcelona. M’explico; resulta que a partir d’una conferència feta pels representants de l’Ajuntament de Barcelona per presentar les noves millores al zoològic, l’associació Libera ha plantejat un seguit campanyes que tenen com a finalitat la posada en llibertat de la mencionada elefanta. La paradoxa és que la queixa sobre l’estat de Susi es produeix quan els responsables del zoo han explicat i reiterat que la seva voluntat no és tan sols d’ampliar la zona dedicada als paquiderms si no també és la de buscar-li companyia, en un primer moment una parella i més endavant quan la nova instal·lació estigui enllestida de tota una manada. Com és habitual des de fa vàries dècades al zoo de Barcelona els animals nouvinguts serien animals nascuts en captivitat procedents d’altres complexes zoològics.

Parlem-ne una miqueta més, els de Libera, basant-se amb les tesis del biòleg especialista en paquiderms Daniel Turner, diuen que la Susi no viu en condicions òptimes, que està sola, trastornada i deprimida. Es queixen que el terra de ciment lesiona les potes (fa desenes d’anys que està sobre ciment i fins ara no es queixen!). En Saramago els dóna suport. Per altra banda el veterinari de mamífers del zoo diu que l’únic problema de la Susi és que té alguns episodis cíclics de descomposició deguts al menjar que li donen els visitants (acte totalment prohibit). Entre els que aposten pel projecte del zoo estan científics tan reputats com Josefina Castellví, Ramon Folch o Jorge Wagensberg. Qui s’equivoca? Qui té raó? Probablement les dues parts. El que sí és clar que tots volen el mateix: preservar la natura, la discrepància està en el mètode.

Sabeu què és un ferreret? Doncs és un petit gripau que no arriba als 4 cm de llargària, es caracteritza per tenir una llargues potes davanteres que el permeten ser un gran escalador. Només se’l troba a la serra de la Tramuntana (Mallorca) i és un dels amfibis europeus amb més perill d’extinció. Sabeu que gràcies al zoo de Barcelona, amb el programa de cria en captivitat del ferreret, aquest amfibi s’està tornant a introduir amb èxit al seu hàbitat natural? Sabeu que gràcies a l’exhibició d’animals els zoològics poden esmerçar esforços en l’estudi, la reproducció i la posterior reintroducció d’espècies en perill d’extinció? Sabeu que gràcies a l’espectacularitat, entre d’altres, dels gran mamífers el públic visita els zoos i ajuda, per tant, al seu manteniment?

Indubtablement, encara que d’una manera indirecta, els 5 o 6 mil quilos de l’elefanta Susi han ajudat a criar a centenars d’amfibis de 10 o 12 grams d’un espècie en greu perill d’extinció. Totes les vides són importants, ja sigui grans mamífers o petits gripaus, i des dels zoològics moderns es treballa per preservar-les de la millor manera possible. Cal que la tasca continuï. Cal que els deixem continuar. Per cert, de part dels ferrerets, gràcies Susi.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Les Corts districte proper


La lluita contra l’exclusió social, ajudar a solucionar problemes de tota mena, enfortir el llaços de cohesió social, atendre a les persones de forma individualitzada, treballar colze a colze amb les entitats de la zona en projectes conjunts relacionats amb l’atenció social, la consideració i canalització del drets que reconeix la llei de la Dependència, això i moltes coses més serà el que passarà dintre d’un any als nous centres de serveis socials de Can Bruixa i de la Travessera de les Corts. L’administració amiga estarà més a prop de la gent.

Dos nous centres de serveis socials obriran les seves portes al districte de Les Corts, la seva regidora Montse Sánchez ha prioritzat , un cop més, el servei a les persones. El Pla d’Actuació del Districte per aquest mandat ja contemplava l’obertura d’aquests dos nous centres, però la gran injecció econòmica aportada per l’aplicació del “Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo”, més conegut com Plan Zapatero, ha fet possible l’acceleració del projecte als nostres barris.

El districte ha triat un camí pels fons estatals que beneficiarà als més desprotegits dels nostres veïns i veïnes. La funció integradora del centres de serveis socials és innegable i és un pas més per a la consecució de la proximitat al ciutadà proclamada per l’alcalde Hereu. Els socialistes farem de Barcelona una ciutat encara més humana.

A Barcelona, el fons extraordinari d’inversió en l’àmbit local aporta 282,3 milions d’euros, dels quals se’n invertiran 99,4 en equipaments i serveis a les persones.

dijous, 19 de febrer de 2009

Hereu, joves i proximitat


Ahir l’alcalde de Barcelona, en Jordi Hereu, va endegar una sèrie de vistes als barris de la ciutat. És intenció del regidor el conèixer encara més i de primera mà tots i cada un dels 73 barris que la composen, els seus problemes, les seves necessitats, les possibles solucions, l’estat de les obres en marxa, estudiar els projectes, veure el compliment del programa municipal. En definitiva aquestes visites han de servir per veure què es cou als barris, a la ciutat.

No va començar aquest periple barceloní amb una visita fàcil, es va estrenar a la zona nord de la ciutat, a Nou Barris, concretament a Ciutat Meridiana, un barri amb més del 30 per cent de població de nous immigrants. Com que un dia dóna per molt, primer es va reunir amb els tècnics del districte, desprès va visitar escoles, centres cívics, va entrar a botigues i es va veure amb entitats. De ben segur que se’n ha pogut treure alguna conclusió i els veïns i les veïnes de la zona en veuran aviat les conseqüències.


Però el que m’agrada més de tot plegat és la sana valentia de l’alcalde al exposar-se a un sense fi de preguntes per part dels estudiants de l’institut. El jove no és un públic fàcil, es reivindicatiu i inconformista, no està casat amb ningú, no té pels a la llengua. Afrontar les preguntes, donar respostes, escoltar inquietuds això l’Hereu ho fa bé, molt bé. L’alcalde es troba a gust amb el cos a cos dialèctic. Si s’escolta a la gent, si escolta als joves i tots plegats s’escolten mútuament la ciutat en sortirà beneficiada. La proximitat és el camí, la proximitat amb els joves encara més. Endavant.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Good bye, José Antonio




A la tarda del 29 d’octubre de 1964 el “pueblo de Barcelona” estava convocat a la inauguració d’un monument que exaltava la figura d’en José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. El professor Plaja, el mestre d’espanyol de l’Escola Italiana de Barcelona, no va voler ser menys i va “convidar” insistentment a les seves deixebles a assistir a l’homenatge. Una alumna seva, una nena de 12 o 13 anys amb cua de cavall, seguint la seva intuïció o potser el que ja eren els seus principis no hi va voler anar. La nena es va estalviar un seguit de discursos patriòtics, es va guanyar l’esbronc del mestre i el reconeixement dels seus pares.

El monument i els barcelonins ha conviscut gairebé 45 anys. La construcció ha sofert pintades i petards de baixa intensitat, ha estat marc de concentracions de falangistes i de reunions de nostàlgics del franquisme i de l’ultra dreta. Al juliol del 1981 l’ajuntament va retirar el “yugo y las flechas” i tota la simbologia falangista, conservant, però, la seva estructura. Per fi a l’any 2009, i en compliment de la llei de memòria històrica, el monument s’està enderrocant. S’acaba així amb una illa ancorada en el passat , una espècie de darrer bastió del franquisme en la Barcelona democràtica. Finalment els barcelonins i en especial els veïns de Sarrià-Sant Gervasi, de l’Eixample i de Les Corts (que l’havíem de veure cada dia) ens lliurarem d’un mal record.

La nena, que no va obeir al mestre, veurà complerts els seus desitjos; el monument ja no hi és. Va per tu, Montse!

dissabte, 14 de febrer de 2009

Baròmetres






En meteorologia els baròmetres són instruments que serveixen per mesurar la pressió atmosfèrica i realitzar previsions, en política el baròmetres son les enquestes que es fan amb una periodicitat determinada per tal de calibrar l’estat de l’opinió pública en relació amb la situació política i econòmica i eix facilitar les accions futures de partits o administracions. Però mentre en meteorologia existeix un consens ampli i un llenguatge comú, en política per la interpretació del resultats cada “expert”, i en política com en el futbol tots som o ens creiem experts, fa la seva lectura: lectures diferents, interessades, les públiques distintes a les privades, pessimistes, optimistes...

Ahir es va presentar el baròmetre trimestral que fa l’ajuntament de Barcelona. No es la meva intenció fer-ne una valoració però un cop més es demostra que cada organització en fa la lectura pública que més l’interessa: els socialistes que estan al capdavant, els de CiU que en Trias està millor, el d’IC que està per sobre d’ERC, Esquerra que creix un miqueta, els populars que parlen del vot ocult... En fi les dades són les que són i que tothom en tregui les conseqüències que cregui convenients.

A Barcelona, els socialistes estem al front de l’ajuntament des de fa casi 30. Al llarg d’aquets anys hem governat conjuntament i/o amb el recolzament d’ICV-EVA (abans el PSUC), amb CiU (recordeu en Cullell tinent d’alcalde el 79?) i amb ERC. L’única força que no ha col·laborat en el govern de la ciutat amb el PSC ha estat, per raons òbvies el PP. Els socialistes estem orgullosos de la nostra ciutat, estem orgullosos de les transformacions que s’han produït, dels grans avenços aconseguits, de seva la internacionalitatzió, de la seva capitalitat tant catalana com euromediterrànea, però també estem cofois del seus petits racons, de la recuperació d’illes de l’Eixample, del parc central, del castell de Montjuïc, de les zones 30, de la zona Fórum , del servei de tele assitència, de la plaça Lesseps , la cobertura de Carles III, de l’atenció a les persones, dels tramvies i de moltes i moltes coses més.

Els socialistes ens estimem Barcelona, i com ens la estimem volem seguir al seu capdavant. Els resultats del baròmetre estan per interpretar-los i, com encara queden més de dos anys per les eleccions municipals, intentar rectificar o prioritzar unes polítiques sobre altres.

No m’agradaria acabar sense donar-vos la meva lectura parcial i esbiaixada del baròmetre: pels socialistes, malgrat algun mitjà d’opinió ens intenti fer creure el contrari, la cosa no està malament. Això sí, ara cal visualitzar més la política de proximitat. Sortim dels despatxos i actes interns i fem més barri. Barcelona ens ho agrairà.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Un tauró al Carmel


El festival “The Influencers” celebrat a Barcelona la setmana passada va ser un encontre públic sobre l’exploració en suports no convencionals. Un repte de les propostes independents, sovint excèntriques, en front de la cultura “oficial”: l’aprofitament dels mitjans de les cultures de masses per provocar sorpreses i reactivar l’atenció, una trobada on es barrejaven i plantejaven subversions a tots els possibles àmbits de comunicació contemporànies.

Un dels convidats estrella del programa era l’artista de carrer Blu. Blu és una de les figures del “street art” que més ha contribuït a donar una forma a aquesta nova tendència creativa amb la utilització de l’efecte sorpresa, la reivindicació de l’espai públic i la voluntat de comunicar missatges. La seva empremta queda marcada a les parets de Berlín , Sao Paulo, Buenos Aires, Managua o Toronto, així com l’enorme mural a la Tate Modern de Londres o en l’atac simbòlic fet conjuntament amb Banksy contra el mur israelià que intenta aïllar als territoris palestins de Cisjordània . També és conegut, o potser encara més, pel seu el grafit animat Muto penjat a la xarxa.

Blu no va venir a Barcelona només a parlar davant d’una multitud al CCCB disfressat darrera una carota de Groucho Marx seguint un estudiat posat que l’han fet possible destacar i ser un del més reconeguts grafiters. La seva estància a la nostra ciutat l’ha aprofitat per pintar - amb despeses pagades i tots els permisos en regla- un gran mural gegant al Carmel al districte d’Horta - Guinardó.

L’artista es queixa que arran de l’aprovació de l’ordenança cívica s’ha limitat molt al grafit, també afirma que Barcelona ha perdut color. Té força raó, l‘intent de regular la disbauxa grafitera (la majoria de pèssima qualitat) que s’havia produït a la ciutat ha portat a l’efecte contrari, hem perdut una mica de vida, d’espontaneïtat. Potser amb l’estrena d’aquest nou mural “legal” obrirem una nova via de cooperació entre la ciutat i els grafiters. Proposo que les botigues pactin amb els artistes de carrer i cedeixin les seves persianes metàl·liques per tal que facin petites obres d’art ( i de pas ens estalviaríem els nefastos “tags”).

Però tornem a Blu i al seu mural del Carmel. Un impressionant tauró de més de 25 metres de llargada, amb la boca oberta plena de dents punxegudes. Veus l’animal des de lluny, et sorprèn el seu color verd. A mida que t’hi vas acostant entens perquè és verd. Té el cos ple d’escames ( és una llicència artística, car els taurons no en tenen), escames de color verd. T’acostes una mica més i ho acabes d’entendre tot. Les escames son bitllets de 100 euros. El Blu compromès ataca de nou. Magnífic.


El barri del Carmel i Barcelona han guanyat amb el mural (segur que la xurreria també en surt beneficiada). L’obra dignifica l’espai. Molt probablement serà lloc de peregrinació obligada dels seguidors dels grafits. Els turistes que s’acosten al Parc Güell potser el buscaran per donar-hi un cop d’ull. De ben segur, a hores d’ara ja se’n comença parlar pels ambients alternatius i altres que no ho son tant. La xarxa ja murmura: la cultura amb majúscula torna a Barcelona.

divendres, 6 de febrer de 2009

Retorn a Sherwood




En va ple a les pàgines econòmiques de la premsa escrita d’avui que molts bancs internacionals decideixen rebaixar els sous dels alts executius. Els dos grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA han establert moderar els seus. El president d’aquest darrer, en Francisco González, el 2007 va cobrar (segons la Vanguardia) només “algo más” de 5 milions d’euros.

Els mateixos bancs, per reduir el descens de beneficis incrementen el cost dels serveis als clients; avui fer ús de targetes, fer transferències...és força més car que l’any passat. La crisi no ha afectat tant com diuen a la banca: el Santander , per exemple, al 2008 “només” ha guanyat 8.876 milions d’euros, el que suposa una minva del 2% dels beneficis respecte a 2007. Crisi? Quina crisi?

A la societat espanyola els banquers estan passant de ser personatges respectats a ser considerats com uns individus que s’aprofiten de les circumstàncies adverses del demés. No s’entén que els crèdits que concedeix el govern als bancs aquests no els utilitzin per injectar-los al món productiu. Quantes petites i mitjanes empreses, quants autònoms cauran i hauran de tancar per que els banquers no han jugat el paper que una societat moderna espera d’ells?

Tenen sort en Botin i companyia que no estem a l’Anglaterra medieval que si no sortirien “Robin Hoods” de sota les pedres contra els perversos sheriffs de Nottingham.

Nota: Mentre escric aquetes ratlles m’ha arribat pel facebook una convocatòria de cassolada contra la banca. La crida la fa Avalot (els joves de UGT). Me’n alegro de la iniciativa, veig que no sóc l’únic que està descontent. El Robin Hood que portem dins està despertant. Benvingut sigui!

Ara us haig de deixar, recullo l’arc i cap a Sherwood falta gent!

dimarts, 3 de febrer de 2009

Barcelona ciutat pacífica





Avui no parlaré de conflictes bèl·lics, però sí de pacificacions. Barcelona és una ciutat viva, dinàmica. Els seus ciutadans es mouen, traslladen, passegen, circulen o baden pels seus carrers. Cotxes, motos, camions, furgonetes de repartiment, bicicletes, autobusos, tramvies han de conviure amb els vianants en els mateixos espais. El conflicte és inevitable però des de fa anys els nostres mandataris a l’ajuntament, encapçalats per en Jordi Hereu, seguint els compromisos electorals adquirits, treballen per pacificar el trànsit de la nostra ciutat.

Els socialistes hem de tenir clar que només podrem construir una ciutat més amable i més justa si posem les persones al davant de tot, i, és per això que, per salvar a les persones i per salvar la ciutat, des del juny del 2006 es va endegar com a prova al districte de Sant Andreu: les zones 30.

Les zones 30 són un conjunt de carrers amb una limitació de velocitat màxima de 30 km per hora. Com quasi sempre que hi ha alguna proposta de canvi la seva implantació no va estar exempta de polèmica i alguns sectors van mostrar la seva disconformitat amb la mesura. Els resultats parlen per sí sols i han fet callar les veus refractàries: rebaixa molt significativa de l’índex de sinistres, millora de la qualitat ambiental -menys emissions de CO2 i menys contaminació acústica-, baixa el volum de trànsit, més seguretat pels vehicles de dues rodes i menys agressivitat vers els vianants.

Comprovada la seva efectivitat ja s’han executat noves zones 30: Pedralbes i Can Peguera, i properament moltes més: a Horta, al Poble Sec, al Clot, a Sant Ramon, al Raval i molts altres. Aviat tindrem una ciutat més tranquil·la, menys sorollosa, els ciutadans i ciutadanes podrem viure millor, en pau. Gràcies Barcelona.

diumenge, 1 de febrer de 2009

Barcelona & Berlín & Brandt


Matí plujós de diumenge al Fòrum just al costat del centre de convencions. Assisteixo a un emotiu acte amb banda municipal inclosa, l’alcalde Hereu juntament amb l’alcalde de Berlín Klaus Wowereit ha inaugurat la plaça Willy Brandt. Dos alcaldes i dues ciutats s’han unit per homenatjar a un dels personatges europeus més influents de la segona meitat del segle XX. Fins aquí tot correcte, fins i tot normal, però resulta que comentant-ho a casa m’he trobat que els meus fills, en Pau (18) i en Nil (14), desconeixien qui va ser i què va representar la figura d’en Brandt. Això m’ha fet reflexionar i , a apart de fer-me adonar de com de ràpid passa el temps, m’he proposat recordar i escriure breument la història de Willy Brandt. Espero que com mínim els meus fills s’ho llegeixin. Però abans deixeu-me fer un suggeriment , per si algun responsable ho llegeix : en actes com aquests no estaria gens malament repartir una breu biografia de l’homenatjat . Fer política, fer pedagogia mai està de més. I ara un agraïment: gràcies a l’ajuntament de Barcelona per dedicar una plaça a un lluitador per la llibertat.

Nascut a Lübeck el 18 de desembre de 1913 Herbert Karl Frahm es va afiliar a les joventuts socialistes als 16 anys. Quan els nazis inicien les seves “ràzzies”, quan conjuntament amb els seus mestres i companys comença a rebre les conseqüències del nazisme, quan la seva activitat política fa perillar la seva existència, s’exilia a Noruega, es nacionalitza, continua lluitant contra la dictadura del seu país, és l’any 1933. Adopta el nom Willy Brandt que conservarà fins la seva mort. Durant la guerra civil espanyola recolza la república i participa com un més en els fets de maig al costat del POUM. Retorna a Noruega on es fa periodista . L’any 1940 amb la invasió nazi de part de la península escandinava es veu obligat a exiliar-se a Suècia on fa d’enllaç entre la resistència noruega i l’alemanya.

Un cop acabada la guerra mundial pot retornar a Alemanya i recupera la nacionalitat, s’instal·la a Berlín i s’afilia al SPD. Entra com a diputat al Bundestag al 1949. Alcalde de Berlín entre el 57 i el 66 , President del SPD a partir del 65 i canceller de la República Federal d’Alemanya del 69 al 74. Sense abandonar els seus ideals impulsa estratègies de no confrontació, de diàleg i de concertació, promotor de l’“Ostpolitic” condueix a la signatura de no agressió entre Alemanya Occidental, la URSS i Polònia. Premi Nobel de la Pau al 1971, artífex de la unitat alemanya i sempre discriminat pels conservadors, té al 1989 la satisfacció de pronunciar el discurs en la reinstal·lació del parlament alemany al Berlín unificat. Del 1979 fins la seva mort al 1992 és president de la Internacional socialista.

Reduir la biografia d’en Willy Brandt, en dos paràgrafs pot semblar , i és, una simplificació, però per comprendre una mica més a aquest personatge he trobat, remenant per internet, una definició d’en Brandt publicada a la revista del POUM , la Batalla en el seu número 171 de novembre de 1969:

“Willy Brandt, en cambio, es un antinazi auténtico, un antiguo exiliado, un socialista y, para postre, un hombre que estuvo al lado de la clase obrera durante la Revolución y la guerra civil españolas.”

Necessitem més definicions? Crec que sobren les paraules. Gràcies Barcelona, gràcies Berlín, gràcies Brandt.