"Rio rojo"

Tant de bo el color vermell del riu de la foto fos només un efecte curiós del Photoshop, tant de bo el títol de l’apunt estigués dedicat al magnífic western de Howard Hawks protagonitzat per John Wayne i Montgomery Clift, lamentablement no és així. La foto ens mostra un riu contaminat, tristament contaminat.

Mentides arriscades

La tradició popular ens aconsella que en moltes situacions de la vida és millor desconèixer la veritat. Se’ns diu, o se’ns fa creure, que si sabéssim les possibles conseqüències de moltes de les nostres accions probablement no les faríem. Malauradament els humans tenim tan arrelat aquest concepte que molts se’n aprofiten per tal d’aconseguir els seus interessos, uns interessos econòmics o de poder i molt sovint poc ètics. El problema s’aguditza quan amb la desinformació es vol tapar algun fet de repercussions vitals.

A ningú se li ha escapat que amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, amb el desastre de la central de Fukushima la salut de moltes persones es va posar en joc. Un reguitzell de notícies que van apareixent de tant en tant així ens ho confirmen. Zones contaminades, poblacions abandonades, cultius infectats, malalties... Ara ens assabentem que el govern japonès fins i tot va témer en un primer moment per la seguretat dels habitants de Tokio. Eren només uns 35 milions de persones en perill!

Probablement la majoria de la població de la capital japonesa estarà satisfeta pel fet de no haver sabut en primera instància del perill a que estava exposada. Només cal imaginar-se les possibles escenes de pànic, les aglomeracions, els pillatges, les corredisses, els embussos, el col•lapse que produirien 35 milions d’ànimes espantades. Cal agrair al govern el seu silenci. Però els mateixos habitants de Tokio al conèixer a pilota passada el risc que van córrer segurament es preguntaran per la seva protecció futura. Probablement demanaran al seu govern per la seguretat de les centrals nuclears i, alguns més agosarats, per la necessitat de tancar-les immediatament.

A l'hora de garantir la vida de les persones ja no valen més mentides. S’ha demostrat la vulnerabilitat de les centrals, dels seus alts riscos. Ja no n’hi ha prou en dir que l’energia nuclear és neta i segura. En nom del progrés no tot s’hi val. Cal exigir a les administracions que encarin el problema amb valentia i no s'aturin davant d’interessos econòmics per molt potents que siguin.

Pel futur de la terra cal tancar les nuclears. Al preu que sigui, un preu que sempre serà molt més barat que el final de la vida al planeta.

El color verd i la fauna ja s’imposen a l’estructura del jardí vertical Tarradellas

Fa tot just deu mesos s’inaugurava el primer jardí vertical de Barcelona. Una espectacular estructura metàl•lica tapava una lletja mitgera que malmetia el paisatge de la confluència dels carrers Berlin i Marqués de Sentmenat al barri de les Corts.

Des del carrer es començaven a entreveure les plantes que els serveis de Parcs i Jardins de la ciutat havien plantat i ja es va anunciar que s’havia de donar un cert temps per tal de deixar créixer i consolidar-les. Els tècnics la van encertar, transcorreguts deu mesos l’inicial i dominant color metàl•lic de l’estructura ha deixat pas a una gama de verds majestuosos i de marrons llenyosos. Les plantes han crescut i la fauna urbana ja n’ha fet casa seva.

Avui, a mig matí, entremig dels marfulls (Viburnum tinus), les heures ( Hedera helix) o la falsa vinya (Parthenocisus quinquefolia) ja he tingut l’oportunitat de veure una parella de pardals (Passer domesticus), però n’estic convençut que entre les plantes de filferro (Muehlenbeckia complexa) o del gessamí blau (Plumbago auriculata) si poden trobar diferents espècies d’insectes, algun petit rèptil, i diferents espècies d’aus.

Per poder observar-los es qüestió de temps (que avui no tenia), paciència i una mica de sort. Us hi animeu?

Humor nuclear? (4)

Humor nuclear? (3)

Humor nuclear? (2)

Una postal de vacances...

Humor nuclear? (1)

Espera un moment! Vens del Japó?

El volcà i els llangardaixos

Els llangardaixos gegants de l’illa de Hierro estan de pega. Si les continues sacsejades de la terra que està sofrint l’illa continuen, o finalment es produeix una erupció volcànica, els més de 250 llangardaixos que es crien al Centro de Reproducción e Investigación del Lagarto Gigante de El Hierro, hauran de ser traslladats donat que l’espai on viuen corre un gran perill per possibles despreniments.

El llangardaix gegant de Hierro (Gallotia simonyi) que pot arribar a mesurar uns 75 cm és una espècie endèmica de l’illa de Hierro. Es creu que en llibertat en poden existir al voltant de 400 exemplars. Donat que és un dels rèptils més amenaçats i catalogat com a en perill d’extinció tot els que es faci per salvaguardar l’espècie és molt important.

(No puc parlar de llangardaixos sense recordar el poema de Gracía Lorca)

EL LAGARTO ESTÁ LLORANDO

El lagarto está llorando.
La lagarta está llorando.

El lagarto y la lagarta
con delantaritos blancos.

Han perdido sin querer
su anillo de desposados.

¡Ay, su anillito de plomo,
ay, su anillito plomado!

Un cielo grande y sin gente
monta en su globo a los pájaros.

El sol, capitán redondo,
lleva un chaleco de raso.

¡Miradlos qué viejos son!
¡Qué viejos son los lagartos!

¡Ay cómo lloran y lloran.
¡ay! ¡ay!, cómo están llorando!

Sobre militància política: quan creus que els “teus” s’equivoquen. La moratòria d’Ascó

No descobriré res de nou, però no està de més recordar-ho: en moments de crisi política, quan les coses no marxen com haurien d’anar, quan els resultats electorals no acompanyen participar activament en un partit polític que està governant o que ha perdut el govern recentment és força complicat.

La crisi dels partits fa aflorar les discrepàncies internes així com els diferents matisos -sovint molt importants- sobre l’anàlisi de la realitat i la forma d’actuar per aportar sortides i solucions.

Els dirigents de les organitzacions o dels governs, com és el seu deure, han de prendre constantment decisions. Unes decisions que no sempre acontenten a tothom per un igual, decisions que poden ser contradictòries, discutibles i fins i tot errònies. Unes decisions que costen d’assumir. Avui discrepo d’una d’aquestes decisions tot i que l’acato.

Considero que la decisió presa pel Ministeri d’Indústria de renovar per 10 anys més l’explotació de la central nuclear d’Ascó (I i II) basant-se en l’informe favorable emès pel “Consejo de Seguridad Nuclear (CSN)” és un lamentable error. Un error polític i un error mediambiental de gran magnitud.

Penso que no s’ha de fer prevaldre, com crec que ha fet el govern, l’economia sobre la seguretat de la població. Ascó, per molt que ens diguin i com es demostra d’una forma constant amb les seves aturades i “petits” problemes, no és una central segura.

Al PSC som molts que pensem que l’economia ha d’estar sotmesa a la seguretat de la població i de la preservació del medi natural, no al inrevés. Som molts als que la decisió ministerial no ens ha agradat. Estem jugant el futur de la nostra Terra a la ruleta russa. Esperem que la moratòria només es quedi en un l’error polític i no una decissió que haguem de lamentar.

Personalment opino que el millor camí és l’abandonament de l’energia nuclear i apostar per les energies cent per cent renovables. La tecnologia actual ja ho permet i els costos no són excessius, només falta voluntat política i coratge d’enfrontar-se a alguns poder multinacionals. Tal vegada es podria aprofitar la greu crisi econòmica que estem patint per fer reformes -quan no revolucions- també del nostre sistema energètic.

Tornant al principi i per que quedi ben clar i que ningú tingui temptacions de fer males interpretacions: malgrat els seus errors i defectes els “meus” són de llarg els que millor em representen.

Un rosegador invasor

Xafardejant pel Twitter, i gràcies a una piulada d’en Roger Casero, descobreixo un bloc “el forat gatiner” d’en Albert Campsolinas. És un bloc d’un naturalista. Un espai interessant, una meravella que us convido a visitar i a gaudir.

En la seva darrera entrada l’Albert ens parla, amb constatació fotogràfica inclosa, de la mort d’un Coipú (Myocastor coypus) a Cantallops, a la riera de Torrelles. Una nova espècie invasora a l’Albera? Una molt mala notícia. Caldria preguntar-se com ha arribat l’animal fins allà, si forma part d’una colònia establerta o senzillament s’ha escapat d’algun col•leccionista.Malauradament les cites documentades de grups de Coipús en llibertat a tota la península no són noves i també la seva presència a Catalunya no ens fan ser gaire optimistes.

A vegades és bo recordar el mal que poden fer i fan les espècies foranies introduïdes d’una manera forçada o accidental en un hàbitat que no és seu original. El gran impacte ambiental i econòmic de l’expansió del musclo zebra (Dreissena polymorpha) o el cargol poma (Pomocea Insularum) al delta de l’Ebre en són un exemple.

A la ciutat de Barcelona, sense anar més lluny, també en tenim d’espècies invasores: les cotorres argentines (Myiopsitta monachus), les tortugues de Florida (Trachemys scripta elegans), conills assilvestrats que s’aparellen amb els de bosc, rates blanques de laboratori (establertes a Montjuic), per no parlar del molest mosquit tigre (Aedes albopictus) són algunes de les espècies alienes amb qui ens “toca ballar”. Totes elles modifiquen la fràgil vida natural a la ciutat. Malmeten un medi ja de per sí molt castigat.

Homer Simpson nou cap de seguretat de la central nuclear d’Ascó

La inspección del CSN en Ascó I halla colillas en el almacén de combustible

Donats els diversos contratemps deguts errades humanes i fallades del sistema (1, 2, 3 ...), la direcció de la central nuclear d’Ascó ha decidit contractar com a cap de seguretat al tècnic especialista Homer Simpson. Simpson procedeix de la central americana de Springfield on ha desenvolupat tota la seva carrera. Amb el fitxatge d’en Simpson els responsables de la central consideren que els problemes de seguretat desapareixeran en breu.

Tancament de les nucleras ja!

Socialistes al punt verd o al contenidor del rebuig? El congrés té la paraula...

Els mes passat, coincidint amb la campanya electoral, a casa vam haver de canviar les llums d’un parell d’habitacions. Els anys i una manca de manteniment adequada els havia desgastat i s’havien fet malbé. Avui, aprofitant la neteja setmanal he “recuperat” els llums que estaven arraconats al balcó i els he portat al punt de verd del barri.

M’agrada anar al punt verd, el tinc a dos carrers de casa que és una distància molt assequible per facilitar la meva modesta contribució a la conservació del medi. A més el que el jove que l’atén el dissabte mostri una amabilitat i una diligència exquisida em fa encara més atractiu el petit desplaçament. Aquest matí hem estat xerrant una estoneta. Hem parlat del llibres que la gent deixa i que altres recullen, també de l’aprofitament de components elèctrics.

De tornada a casa el diari em recorda que avui es constitueixen la majoria d’ajuntaments. Un cop més la derrota electoral dels socialistes a primera plana. Quin pal més gros! L’electorat ha parlat ben clar, ens ha enviat, en general, a l’oposició. Al contenidor.

De moment els electors han portat al PSC al punt verd. Amb el proper congrés els socialistes tenim una nova, potser la darrera, oportunitat de reciclar-nos; es a dir: de fer una bona neteja, restaurar, canviar les peces que no funcionen, mantenir les que encara són útils, modificar, actualitzar i introduir nous components. Si això ho fem bé amb tota seguretat tenim un partit amb futur i renovat. Si no fem el que cal acabarem definitivament al contenidor del rebuig.

Està a les nostres mans.

Sobre elefants salvatges i lleones que no ho són. Execució o llibertat?

La petita ciutat de Mysore, petita per ser de la India ja que té “només” 800.000 habitants, està en boca de molts. Una parella d’elefants salvatges han envaït els seus carrers i durant unes hores han provocat destrosses de consideració i, malauradament, la mort d’una persona.

Tres hores d’intenses persecucions per part de les autoritats de la ciutat que, gràcies als dards sedants, finalment van aconseguir capturar vius als paquiderms. Posteriorment amb l’ajut d’un ramat d’elefants domesticats van poder ser retornats al seu bosc d’origen.

No és el primer cop que a la India algun animal salvatge entra a poblacions i produeix destrosses i morts entre humans i animals domèstics. La gran pressió que produeix la superpoblació, l’ocupació d’espais naturals i la reducció d’hàbitats provoca la consegüent minva en la possibilitat d’aconseguir alimentació i, per tant, la necessitat a les espècies salvatges de “buscar-se la vida” a nous territoris. I quin és el problema? Doncs que aquests territoris estan ocupats pels humans. Ja tenim el conflicte servit.

El que més m’ha sorprès de tot plegat no ha estat la sobtada irrupció dels elefants a la ciutat, ni les destrosses que han causat, ni la mort accidental d’un vianant sinó el fet que els elefants hagin acabat vius i se’ls hagi retornat al seu hàbitat. A Mysore (Karnataka, India), a diferència de la Sènia (Catalunya, Espanya) han respectat als animals. A la Sénia l’any passat els agents forestals van executar sense contemplacions una “lleona” que campava pels voltants de la Sènia, per cert una lleona que va acabar sent un gos gran.

Mysore i la Sènia, dues cultures diferents i dos finals diferents. Els “civilitzats” europeus ens ho hauríem de fer mirar...

Diumenge antinuclear a Barcelona

El diumenge 5 de juny uns milers de persones ens vam manifestar pel carrers de Barcelona demanant el tancament de les centrals nuclears. Aquí en teniu un breu testimoni gràfic. Les fotos són del meu amic i company José Luque i meves. No cal dir que les fotos més bones són les del José.

Diumenge antinuclear a barcelona

View more presentations from enricllorens.

Tanquem JA les Nuclears

He rebut el manifest que han fet en motiu de al manifestació pel tancament de les nuclears que es farà el proper diumenge a Barcelona. Si no passa cap imprevist he decidit participar en la marxa que sortirà del Pla de Palau a les 12 del matí i acabarà davant de la seu d’Endesa al Paral•lel. Tot i que no tenia cap dubte la notícia que acabo de llegir al Periódico - on s’afirma que hi hagut un nou incident, sortosament petit, a la central d’Ascó- ha acabat de fer-me decidir.

Quan tancarem Ascó definitivament? Haurem d'esperar a un desastre com Txernonòbil o Fukushima per fer-ho? Quan deixarem de jugar amb la salut de la Terra? Ni aquí ni a enlloc! Nuclears? No gràcies!

Probablement la del diumenge serà un a manifestació petita, però com deia ahir en un apunt sobre el 15-M “alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories”. Jo intentaré que així sigui.

Sóc plenament conscient de les dificultats que comporta a curt termini el tancament de les nuclears, els problemes que es poden arribar a produir per la manca d’energia, però penso que ja és l’hora de prendre les decisions polítiques oportunes que ens condueixin a un sistema de producció elèctrica basat només en les energies renovables. La terra i els nostres fills ens ho agrairan.

Ha arribat el moment de dir prou, que s’ha acabat.

Ginesta

He aprofitat la tradicional trobada a les Planes de membres del PSC de diferents barris de Barcelona per passejar, sense sortir del camí, una mica per la natura. Les Planes és un barri de Barcelona en ple parc de Collserola, el pulmó verd de la ciutat.

La pluja d’ahir s’ha notat, està tot verd i ufanós. He fet algunes fotos i he recollit algunes mostres de plantes. Miraré, quan tingui temps d’esbrinar el nom i les característiques de cada exemplar que he recaptat.

Us deixo amb una de les meves “captures gràfiques”, una foto de ginesta (Spartium junceum). És molt fàcil de reconèixer per les seves flors grogues i oloroses i les seves tiges verdes i cilíndriques .

El món a les nostres mans

Destrucció del medi, contaminació, pèrdua de biodiversitat, sobreexplotació del territori... els humans estem malmeten el nostre entorn. Prendre consciència, utilitzar els recursos naturals d’una manera responsable,satisfer només les necessitats bàsiques i alhora admetre que formem part d’un tot ... aquestes són algunes de la raons per les que cada 22 d’abril es celebra el dia de la terra.

Estem estirant més el braç que la màniga. El nostre planeta està malalt, en perill, però no tot està perdut, encara som a temps de rectificar. Tenim el destí de la terra a les nostres mans, es qüestió d’escollir el camí adequat. Necessitem educació, democràcia i participació dins del més escrupolós respecte per tot el que ens envolta. Hem de deixar de malbaratar recursos, de viure per sobre de les nostres possibilitats. Però ser més austers no ha de significar viure pitjor, hem d’habitar el món d’una manera diferent, més solidària. Els nostres descendents humans, però també animals i vegetals, ens ho agrairan.

Els nets d’en Dràcula posen pis a Barcelona

Avui parlarem de ratpenats. I, per tant, disculpeu-me que m’hagi excedit amb el títol sensacionalista. Els ratpenats europeus -tot i que les llegendes populars així ho transmeten- no tenen res a veure amb en Dràcula.

Ja sabeu que tot el que té referència amb els animals sempre m’ha interessat, així no us estanyarà que m’hagi encuriosit saber que l’ajuntament de Barcelona hagi posat una vintena de nius per ratpenats a diversos jardins de la ciutat. Perquè l’ajuntament fomenta i facilita l’establiment d’aquests mamífers voladors si no tenen gaire bona fama entre la població? Doncs molt senzill, a part d'afavorir la tan necessària biodiversitat urbana, els ratpenats han se servir per fer de depredadors naturals dels mosquits -tan molestos pels humans- així com de les erugues de la processionària.

Nius de ratpenats? Una bona iniciativa, entre d’altes moltes, que com la del jardí vertical de Tarradellas, han de permetre fer de la ciutat un entorn més agradable per a viure-hi.

Us recomano que si us interessa el tema i voleu saber més de les 5 espècies de ratpenats que es poden trobar a Barcelona que visiteu la pàgina de Galanthus, està farcida de curioses informacions.

L'hora del planeta

Un any més la WWF, organització internacional independent dedicada a la conservació de la natura, torna a convocar l’Hora del Planeta, una iniciativa que crida a institucions, empreses i particulars a participar en una apagada de llums durant una hora – avui 26 de març de 20,30 a 21,30-. L’objectiu és sensibilitzar a la població de tot el planeta de la importància de la lluita contra el canvi climàtic.

No cal que digui que m’hi adhereixo.

Barcelona té un nou pulmó, l’espectacular jardí vertical

,

Tenir la possibilitat en ple centre de Barcelona de veure una parella de xoriguers, observar la mallerenga carbonera, descobrir els tallarols capnegres o presenciar les danses nupcials de les merles no té preu. Gràcies a la posta en marxa del primer jardí vertical de la ciutat els cortsencs i cortsenques, gaudirem de l’oportunitat -amb una mica de paciència- de presenciar l’espectacle de la vida natural sense haver de sortir del barri.

Els jardins verticals si bé són novetat a la nostra ciutat ja es poden trobar en algunes ciutats europees. Són unes estructures, normalment metàl•liques, on s’habiliten jardineres o contenidors, a diferents nivells d’alçada.

En el nostre jardí en qüestió està situat a la confluència del carrer Berlin amb Marqués de Sentmenat i Josep Tarradellas. Té una doble funció, d’entrada serveix per tapar una antiestètica paret mitgera que des d'anys fa mal als ulls a tots els que la veuen i alhora, gràcies als seus 250 metres quadrats de verd, es convertirà en un nou pulmó del barri.

S'hi han plantat diferents espècies de vegetals que han de permetre, desprès del breu temps que necessitaran les plantes per aclimatar-se i créixer, la visió d'una varietat cromàtica durant tot l’any. Entre altres espècies hi podrem trobar el marfull (Virburnum tinu), el romaní (Rosmarinus officinalis), la planta del filferro (Muehlenbeckia caoplexa), la falsa vinya (Parthenocissus quinquefolia), el gessami blau (Plumbago auriculata), o el crespinell groc (Sedum Acre). Totes elles ha de fer possible una futura colonització animal del jardí, especialment d’aus.

L’estructura és espectacular i ben aviat, gràcies a l'allargavistes que hi ha instal•lat, podrem observar de ben a prop tota la vida que s’hi anirà instal•lant. Si, a més, això passa a menys de 3 minuts de casa d’un naturalista frustrat com jo, és tot un privilegi.