La recepta: partits oberts i innovació

Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.

La postura d’en Mourinho, el PSC Barcelona i l'actitud 2.0

Ningú que conegui una mica el món del futbol pot negar que José Mourinho, l’actual preparador del Madrid, és un dels millors entrenadors de les darreres dècades. Té un currículum impressionant al Porto, al Chelsea i a l’Inter i al Madrid. Però en Mourinho, a banda la greu incapacitat de plantejar el joc del Madrid davant del Barça d’una manera eficaç, té un problema que l’allunya de ser l’entrenador perfecte: la seva prepotència i la seva incontinència verbal. Afirmacions com la que va fer desprès del darrer partit contra el Barça delaten el seu tarannà: “Entiendo (lo que dice el público del Bernabéu) pero no escucho”. Tota una declaració d’intencions i de disposició vital, té una actitud 1.0

En general els partits polítics, i el PSC en particular, han quedat molt desfasats amb la seva relació amb la gent, amb l’anomenada societat civil però també amb tots i cadascun dels ciutadans i de les ciutadanes. Els partits tenen models arcaics, basats en mètodes de treball i comunicació del segle passat que apliquen, amb un nom o un altre, el centralisme democràtic com a mètode de funcionament dins d’una estructura piramidal. Partits i líders que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. Els resultats i la participació electoral ho demostren: els partits, tots però alguns més que altres, cada cop són més lluny de la realitat, com en Mourinho estan desfasats, viuen ancorats en un altre segle i somnien en triomfs passats. Són partits que no escolten, tenen una actitud 1.0

Alguns per convicció, altres per necessitat, creiem que ha arribat l’hora de canviar. Els socialistes ja ho hem començat a fer, el darrer congrés va aprovar una sèrie de mesures encaminades a modernitzar l’organització i, el que és més important, la forma de relacionar-se amb els militants, els simpatitzants i amb la ciutadania en general. El PSC ha fet un gran pas en incloure als seus documents congressuals la voluntat de trencar motllos caducs, ara “només” cal aplicar-ho.

I per aplicar-ho des del PSC Barcelona estem estudiant i discutint les millors opcions per tal intentar organitzar-nos d’una manera més àgil. El proper Congrés dels socialistes barcelonins que es farà al febrer serà el punt de partida d’aquest nou model. És un debat apassionant, parlem i parlarem de moltes coses però sobretot de la forma de relacionar-se, d’escoltar, del treball en xarxa, del compartiment de les responsabilitats, de l’aplicació i universalització de les TIC’s, de les consultes a distància, de la presència física i de la virtual, de col•laboració i de transparència, de construcció de futur, de sentiments i interaccions, de formació digital, d’equips flexibles, de treball per objectius, de presència a la xarxa, de permeabilitat... En definitiva estem parlant d’un partit que ens ha fer més propers a la gent. Un partit modern que primer de tot escolta, un partit amb una actitud 2.0

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació

La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

Crònica d’una matinal de festa major a les Corts

Primer diumenge de Festa Major del barri. Avui es fan poques activitats, el cap de setmana fort serà el vinent.

Tot anant cap a la plaça de la Concòrdia, pujant el carrer Numància em trobo de cara amb els participants de la passejada sobre rodes bicis i patins, un mar de samarretes verdes envaeixen el carrer.

Trec el cap per l’espectacle infantil que fan davant de l’Espiga. Fa anys que, per sort, no haig de portar als meus fills a aquest tipus d’espectacles, però no ha canviat res; les mateixes bromes, les mateixes cançons: els mariners aprofiten que bufa el vent per cantar una cançoneta... Els nens, però, sembla que s’ho passen bé.

Em planto a la Concòrdia, hi ha la mostra d’entitats de cooperació del districte. Saludo als coneguts, en especial als de l'associació Selva Camerun. En un principi la plaça està força buida, cap a les dotze la cosa comença animar-se, mentre els pares miren les paradetes hi ha un estrany espectacle a dalt de l’escenari. Ara la plaça ja fa goig.

De tornada cap a casa faig un tomb per Can Rosés: els escacs gegants i les partides d’afeccionats, tot un clàssic. A l’altra banda de la plaça els firaires fan el seu “agost”.

És Festa Major

Sobre militància política: possibilisme, responsabilitat, desencant, radicalisme, conformisme i conviccions

Això de militar en un partit polític quan la política és desprestigiada i injuriada a tort i a dret no és gens fàcil. I encara ho és menys quan el teu partit de tota la vida està en hores baixes, molt baixes. I si a tot això hi afegim el formar part de la direcció d’una agrupació i ser-ne el màxim responsable la “cosa” encara és complica encara més.

Força gent -de la que habitualment llegeix el meu bloc- m’ha preguntat perquè fa temps que no escric, si em passa alguna cosa. La resposta no és senzilla i tampoc és única. Es podria resumir en un “allargament” voluntari de les vacances. Un allargament necessari per agafar una mica d’aire, per repassar el curs passat i les seves conseqüències polítiques amb lles seves doloroses seqüeles personals. Ha estat un descans mental vital -no és fàcil “produir” un apunt gairebé diàri- que s’ha perllongat més del previst.

Opinar de política públicament no és còmode, sobretot quan el que dius es pot interpretar d’una manera esbiaixada per part de detractors de dins de la pròpia organització o externs (premsa o altres partits). I com que l’experiència viscuda en la pròpia pell m’indica que s’ha d’anar amb peus de plom ja que es poden utilitzar les paraules individuals expressades en un bloc per perjudicar al partit he decidit estar-me uns dies d’escriure. Però penso que aquest període polític i social en que vivim és prou interessant i massa important per quedar-se al marge.

I aquest estiu han passat massa coses com per mantenir-se callat. Davant de decisions polítiques controvertides, ja sigui pel contingut o per la forma com que s’han produït, les direccions socialistes basant-se en el possibilisme han apel•lat a la tan esgrimida “responsabilitat” a les seves bases. La resposta, però, no ha estat uniforme. El desencant d’uns és notori i els seu “compromís” amb l’organització es dilueix paulatinament. Altres radicalitzen els seu discurs i aixequen banderes de lluita i de resistència que ens allunyen de la “centralitat”*. Finalment n’hi ha alguns, els que més, que accepten amb un conformisme pel meu gust massa dòcil les decisions del “mando”.

Les i els militants polítics si bé han de ser responsables també han de ser conseqüents amb les seves conviccions, “l’obediència deguda” no és mai bona. Sovint oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització. Però també es cert que és imprescindible cercar els punts d’encontre per tirar endavant qualsevol projecte col•lectiu i amb voluntat de govern.

En una etapa històrica on la crisi política afecta profundament als socialistes, quan des de la dreta, que utilitza tots els seus tentacles mediàtics i econòmics, se’ns intenta fer creure que les idees de l’esquerra són una quimera, el que cal és una reafirmació dels nostres principis. Només així i si treballem conjuntament, com un equip, amb molt debat intern, donant respostes senzilles (les nostres no les de la dreta!) i fent-nos ben visibles, tornarem a rebre la confiança de la majoria. Aquest és el repte que els i les socialistes no podem defugir i hem d’encarar amb valentia.

*No s’ha de confondre “centralitat” amb “centre” o “centrisme”. Són conceptes ben diferents i sovint antagònics.

Congrés socialista: sobre els mètodes i els espais de discussió

Corren temps complicats pels socialistes catalans. Una crisi econòmica galopant, una desafecció generalitzada a tot el que fa tuf a política i els reiterats resultats electorals adversos han portat als socialistes catalans a les portes d’un imprescindible congrés. Un congrés on s’han de desvetllar moltes incògnites.

El recuperar l’espai electoral, però sobretot el social, perdut hauria de ser l’eix principal congressual. Obrir espais de debat a les agrupacions, per militants i simpatitzants, és essencial. Cal canviar, i la societat així ho exigeix, el mètode de discussió i debat que “alguns” volen perpetuar. El consens, necessari pel funcionament de qualsevol organització, ha se sortir de baix, mai de la cúpula. Ja no serveix que dos o tres personatges, per més alcaldes reconeguts que siguin, es reuneixin per plantejar esmenes conjuntes i de síntesi. Clar que tenen tot el dret a reunir-se però les conclusions, enlloc d’esbombar-les a la premsa, les han de portar on cal: a les seves agrupacions per a la seva discussió.

El debat dels socilaistes catalans s’ha de produir on toca, a les agrupacions, no als despatxos allunyats de la realitat ni a les planes dels diaris. Si no ho fem així farem un flac favor al partit i, el que és pitjor, a la societat catalana.

Tornem a començar?

Alguna cosa, o moltes, hem fet malament si la història s'ha de repetir.

Colònia Castells: enderrocant murs es fa ciutat

Aprofitant que durant els caps de setmana el trànsit disminueix, el passat dissabte diverses exacadores van enderrocar al carrer Entença el mur que tancava la Colònia Castells entre la travessera de les Corts i el carrer Montnegre.

La demolició del mur és un nou pas cap a la definitiva transformació de l’antiga Colònia Castells en un nova trama urbana, més adient als temps que corren, amb 300 habitatges, zones verdes i nous equipaments, a més d'una nova urbanització de tot el barri.

La tanca ensorrada formava part del darrere dels edificis que han quedat buits gràcies al procés de reallotjament de les famílies afectades. La seva desaparició facilitarà l’ampliació de la vorera del carrer Entença.

Es preveu que la construcció de la resta d’habitatges i el seu lliurament a aquelles persones que tenen dret a ser reallotjades sigui per al 2015. Han estat anys de dures negociacions entre administració i afectats, d’encontres i desencontres i finalment acords. Però ja s’albira el final. Un final que, encara que no agradi a tothom, de ben segur portarà una gran millora per a la qualitat de vida de la gent de la Colònia Castells. Els veïns i les veïnes de les Corts en sortiran beneficiats. Barcelona sortirà guanyant.

La marató des del balcó

Si no vull que em passi com fa uns anys que vaig haver d’esperar 20 minuts per poder travessar el carrer, els dies que es celebra la marató a Barcelona haig d’estar pendent de l’hora que surto a comprar el pa i la premsa. Avui no he tingut cap problema m’he despertat de matinada i a dos quarts de 8 ja era casa de tornada amb tot la compra feta.

A aquestes hores els carrers encara eren ben buits i de la marató, a part d’unes tanques preparades per tallar el carrer, encara no havia cap rastre.

El so de les sirenes anuncia que els primers corredors ja estan passant per la cantonada. Sento els crits d’ànim del públic, els aplaudiments constants. S'acosta una onada inacabable de persones, un taca multicolor en moviment. Participació, unió, força, esforç... això és la marató de Barcelona. Amb 15075 inscrits la marató ja és una de les més importants d’Europa i jo tinc la sort de poder veure-la des del balcó de casa!

Convergència Democràtica?

El fet de tenir coneguts de tots colors polítics -sempre dins de l’àmbit democràtic- fa que te’n assabentis de coses que normalment et passarien per alt.

Avui un militant de Convergència m’ha enviat la còpia d’una convocatòria d’una assemblea de CDC a un districte de Barcelona. És un ordre del dia molt similar als que fem els socialistes: Informació, eleccions de candidata a les municipals, informe polític... Res de nou, les assemblees - que sovint semblen misses- són a tots els partits igual de poc atractives.

Fins aquí tot correcte i normal, però el que ha portat a la meva coneixènça a enviar-me la carta ha estat l’annex que acompanyava a la convocatòria. És una informació sobre el procés intern de CDC per a l’elecció de precandidats a la llista de l’Ajuntament de Barcelona. La meva “garganta profunda” particular s’ha escandalitzat especialment al llegir una de les frases del text. Us la cito textualment: “Només podran votar els militants amb una antiguitat mínima de sis mesos”.

El meu confident està enfadat. Tot i que tots els preceptes citats a l’annex són perfectament legals i aprovats als òrgans pertinents de CDC, creu que es passen d’“autoritaris” i que garanteixen la “perpetuació del poder establert”. Són reglaments que sempre han existit però fins ara no s’havia donat del poc que fomenten la participació, ni del “control” que exerceixen sobre la militància.

La reflexió d’aquest convergent enfadat, i que consti que la fa ell, és que el seu partit s’està quedant endarrere en el que fa a democràcia interna. Em comenta que aquest dies ha sentit una sana enveja dels socialistes barcelonins perquè hem pogut triar, militants i simpatitzants, lliurement per sufragi universal el nostre candidat a l’alcaldia de Barcelona mitjançant unes eleccions primàries públiques i transparents. Diu que els socialistes hem tingut un coratge polític que fa anys que no veu a la seva organització. Diu que els socialistes som més democràtics.

Realment aquest convergent més que enfadat està emprenyat.

La vaca Daisy, el telèfon mòbil i la política

Desprès de més de 35 anys d’estar implicat d’una forma activa en política encara em sorprèn veure com que hi ha persones que li dediquen part del seu temps lliure. Certifico que quan la tastes la política enganxa. Un exemple del que dic ha estat aquest dissabte de cap de setmana llarg a Barcelona, el dilluns és festa; la sala Ernest Lluch a la seu del PSC plena amb un centenar llarg de ciberactivistes – armats de blackberrys, iphones i netbooks fins a les dents- per participar a la Jornada “Diàlegs en xarxa”. El matí s’ha fet curt.

Ahir llegia al Twitter una frase de l’Edgar Rovira que em va fer pensar: “Al 95% de les conferències sobre política 2.0 s'hi diu exactament el mateix”. Seria la nostra trobada una de tantes? En trauríem algun profit? Ara, quan ja fa uns hores que sóc a casa, puc afirmar que no hem perdut gens el temps, seguim fent passos i cada cop en som més. Noves idees, nous reptes: el President Montilla ens demana un exèrcit d’activistes amb criteri propi i esperit lliure per difondre i ,si cal, defendre el projecte socialista front la dreta.

No tinc la intenció de sintetitzar tot el que s’ha dit. Segur que molts ho faran molt millor que jo. Em centraré amb part de la interessant ,com sempre, intervenció d’en Antoni Gutiérrez Rubí. L’Antoni ens ha parlat de la política de butxaca – no us perdeu la presentació - . Ens ha explicat amb brevetat, claredat i contundència les possibilitats que tenen les prestacions dels telèfons mòbils actuals en la política. L’organització política que millor, i abans, ho entengui i ho aprofiti tindrà molt de guanyat. Estic plenament d’acord amb els plantejaments d’en Gutiérrez Rubí, el temps d’anar a penjar cartells ha d’estar ben desat al calaix dels records. La societat del segle XXI ens obre nous canals de comunicació, però també ara que hi ha més instruments per informar és més difícil que abans, cal aprendre’n . La síntesi de l’exposició: tots portem el mòbil a la butxaca; si el PSC , per tant els seus missatges, no esta a les butxaques dels ciutadans no estarem al seu cor ni al seu cap.

De la magnífica exposició d’en Gutiérrez Rubí, només n’he trobat una discrepància amb la frase final; crec que si els ciutadans i les ciutadanes no ens tenen al cor no ens tindran mai a la butxaca i per tant al seu cap.

Fa uns mesos, vaig llegir que la Universidad de Newcastle a Anglaterra havien fet un estudi a 516 granges on es produïa llet. Sabeu quina conclusió van treure? Doncs que a les granges on les vaques no només eren un número sinó que tenien nom propi la producció de llet superava la mitjana. Fins a 500 litres de llet més per vaca i any, més d’un litre de llet diari. Només per tractar a les vaques d’una manera individualitzada, amb “carinyo”, produeixen més. Les persones som com les vaques; ens mouen i ens motiven els sentiments. La dreta es mou per interessos econòmics. Una política d’esquerres sense sentiments no és res, simple gestió.

Per anar acabant. Sí a la política a la xarxa, sí la política via mòbil però perquè funcioni abans hem de “tornar a robar el cor a la gent”.

Finalment us deixo amb unes frases d’en Joan Reventós que sempre m’han agradat i que avui són més vàlides que mai i que gràcies “Sant Google” he trobat sense problemes i a l’instant:

"El socialime, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa a les persones, el socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla".

Nota al marge pels meus detractors: comunico que ja sé que “carinyo” és una castellanada però és una paraula que empro constament.

La Diagonal i les visions esbiaixades

Aquesta setmana es parla i es vota sobre la possible reforma de la Diagonal. Un debat que havia de ser net i transparent sobre la necessitat o no de reformar el carrer major de tota l’àrea metropolitana ha anat derivant cap una intoxicació sectària i partidista que només busca el desgast polític del contrari. Es cerca un resultat immediat, un rendiment a curt termini que només beneficiarà a uns pocs, però que deixa pel futur la resolució d’un problema general de la ciutat.

Manipular, desprestigiar, desvirtuar, desinformar... son verbs que es conjuguen amb massa facilitat des d’algun sector polític i mediàtic de la nostra ciutat. L’esperit de personatges del passat torna a planar; no importa la ideologia, sinó el profit que se’n pot treure d’una situació concreta.

Independentment del resultat final crec que Barcelona no es mereix aquest tracte.

Diagonal: valentia política versus oportunisme i covardia

Sempre he pensat que a la vida cal ser valent, però també que cal afrontar el futur amb garanties. Mai sabrem que hauria passat si en lloc de prendre una decisió haguéssim optat per una de diferent. És impossible - de moment- tornar al passat, però si que podem valorar la història per tal de veure amb més claredat el futur.

Dic tot això a voltes de tots els arguments, a favor i en contra, que han anat apareixent sobre la Reforma de la Diagonal. M’agradaria, només, fer una mica de memòria: recordeu qui estava en contra el pla d'hotels de Barcelona? Recordeu qui estava en contra del 22@? Són els mateixos que ara estan contra la reforma de la Diagonal.

Les persones, els polítics, que posen per davant els seus interessos personals - o de partit - abans que els interessos dels ciutadans i ciutadanes no em mereixen cap respecte. Aprofitar una proposta valenta del consistori barceloní, en la que es demana l’opinió ciutadana sobre la reforma de l’espina dorsal de la ciutat, per intentar amb tot de formules demagògiques imaginables desacreditar, desqualificar i desprestigiar a l’equip de govern només mereix un qualificatiu: covardia.

Barcelona és una ciutat que mira el futur amb optimisme. Barcelona ha de seguir sent una ciutat valenta. Barcelona ha de ser una ciutat on no es doni cabuda als polítics oportunistes i covards, aquells que tot els hi val per arribar al poder.

Diagonal: reformes necessàries

Aviat farà 22 anys que estic casat, 22 anys que viuré al mateix pis. Era un pis de segona mà i abans d’instal•lar-nos vam haver de fer algunes reformes. Vam tirar un envà, vam posar parquet, modificar part del sistema elèctric, pintar, posar mobles, electrodomèstics ... En canvi a la cuina i els banys no hi vam fer gran cosa, el pressupost manava.

Han passat els anys, hem hagut de canviar la rentadora un parell de vegades, hem pintat i repintat, el parquet està fet caldo -dos nens jugant cada dia té un preu-, nevera nova, substitució de la caldera... Ara tenim nous problemes els panys de les portes grinyolen, s’hauria de fer la cuina nova i els banys també...

Les vivendes, es usin o no, tenen un desgast. Tots sabem el que costa mantenir-les en perfecte estat, és impossible. Sempre falla alguna cosa; la bombeta fosa, l’aixeta que perd o la persiana que s’encalla. Com que nosaltres en som els reposables no ens demanem explicacions. Arreglem les coses quan volem o podem, segons les ganes, el temps o el capital disponible. Però el que està clar és que o es fa un manteniment regular o arriba un moment que el desgast és tan gran que arriba a la degradació. Si això li afegim que les condicions familiars varien, queels nens creixen, que uns se’n van, que altes venen... Per això el pas dels anys fa que la reforma integral sigui inevitable.

I per fer reformes, petites o grans, hem de planificar. Hem de tenir ganes, temps i diners. Hem de fer plans, dissenyar les modificacions, consensuar-les amb la resta de la família, demanar pressupostos, rectificar a la baixa si és necessari i finalment, si les circumstàncies ho permeten, fer el cop de cap i fer la reforma. Un cop feta ens hi sentim més a gust i tornem a tenir casa per anys.

Amb les ciutats passa més o menys el mateix que als habitatges, però amb un nivell de complicacions molt més elevat. Cal un manteniment constant, diari; reparar les coses que es fan malbé, les destrosses dels brètols, la substitució de mobiliari urbà, repintar façanes, asfaltar...

I, al igual que els habitatges familiars, les ciutats amb els pas dels anys sofreixen canvis; nous habitants, noves costums, noves formes de mobilitat... El futur crida a la porta i encara que d’entrada no se’n tinguin ganes, o no ho es vegi com a prioritari, calen reformes en profunditat si no es vol quedar-se endarrere.

Barcelona es proposa reformar la Diagonal. L’ajuntament ens demana la nostra opinió convençut que és una avinguda que s’ha de preparar per convertir-se amb garanties en la columna vertebral de la ciutat real, de la ciutat metropolitana.

Són moltes les veus que afirmen que la Diagonal s’està quedant obsoleta i que necessita una bona sacsejada per afrontar amb garanties els propers anys. Altres asseguren que “ara no toca” la reforma, que la ciutat té problemes més importants, que en època de crisi hi ha altres prioritats.

N’estic convençut que cal planificar la ciutat pel esdevenidor, no podem deixar que passi el temps i es malmeti. Una ciutat degradada és una ciutat en vies d’extinció i els seus habitants seran els que en pagaran les conseqüències. Invertir en el futur és la millor manera per combatre la decadència.

Qui diu les veritats…

La saviesa popular ens diu que “qui diu les veritats perd les amistats”. No és exactament el que m’està passant però des de que escric al bloc -i que consti que n’estic molt orgullós- moltes persones que em coneixien d'una manera tangencial ara tenen l’oportunitat de fer-ho molt millor.

Explicar el que em passa pel cap, les meves sensacions i opinions sobre fets quotidians, sobre l’actualitat política, sobre els meus sentiments personals, sobre els meus records fa que em quedi com despullat davant dels que em llegeixen, que sembli un pollastre desplomat. Alguns bons amics em diuen que en política sovint em mullo massa. Però escriure em serveix per reflexionar i prendre postura en temes que d’altra manera potser se’m quedarien al calaix. Ja ho diuen que ”qui no arrisca no pisca”, jo prefereixo arriscar.

Des de fa temps que rebo comentaris a favor i en contra de les meves opinions –no podria ser de cap altra manera-, precisament escric públicament per intentar crear opinió o, com a mínim, dubtes. Paradoxalment els comentaris que se’m fan no s’escriuen a bloc, m'agradaria que aquestes opinions –a favor o en contra- no fossin privades (al meu correu, al Facebook o per telèfon), m’agradaria poder-los contestar o compartir públicament al bloc. De tota manera, passi el que passi, seguiré escrivint.

Gràcies

El magatzem de les carrosses reials a les Corts

Us heu preguntat alguna vegada com es que els reis mags estan a molts llocs alhora? Segur que ja sabeu la resposta: tenen el do de l’ubiqüitat. El que molts no sabeu es on guarden les carrosses que es fan servir per a les cavalcades. Cada poble, cada ciutat, cada barri té un lloc especial, un lloc on durant tot l’any les carrosses esperen el gran dia de la nit de reis per sortir al carrer.

He tingut l’oportunitat, gràcies a una jornada de portes obertes, de visitar els magatzem de les carrosses reials del districte de les Corts al carrer Comptes de Bell-Lloc. Una al costat de l’altre, aparcades en bateria, preparades per la gran ocasió. Els seus “cuidadors” ( que se semblen molt als botiguers i comerciants del carrer Vallespir dels barris de Sants i les Corts ) ultimen els darrers detalls. Els sacs de caramels –sembla mentida la gran quantitat que bosses que hi ha- ja estan a cada una de les carrosses. Els nens, acompanyats pels seus pares, admiren l’avió de cartró o la bústia reial mentre s’imaginen tots els regals que rebran.

Tot està a punt per la cavalcada de Sants -Les Corts. Aquí en teniu els detalls, no hi falteu!

A les 18 h: Recorregut: sortida plaça Comas, carrer Joan Güell, travessera de les Corts, carrer Vallespir, passeig Sant Antoni, carrer Galileu, avinguda Madrid, carrer Joan Güell i finalitzarà als jardins Can Mantega amb un festival infantil.

Plantem cara a la crisi

Dijous 3 de desembre, 6 de la tarda, plaça Urquinaona. Manifestació convocada per CCOO i UGT. Com sempre els sindicats convoquen a hores on molts treballadors i treballadores estan encara al seu lloc de treball, algun dia convocaran a una hora decent? La Ronda sant Pere està tallada, es comencen a veure algunes banderes. Fa un pel de fred i no s’està a gust esperant que comenci la marxa.

Reivindicacions clàssiques en temps de crisi: contra la retallada de drets, mantenir i renovar convenis, protecció social als aturats... Una mica més d’un hora i la mani acaba. M’hagués agradat que els manifestants fóssim més, mai n’hi prou, cal estar sempre a l’aguait. No és bo que sempre paguin els plats trencats els mateixos, cal seguir lluitant.

Barcelona solidària

Ningú pot negar la trajectòria de Barcelona com a ciutat solidària. Només cal recordar, com a exemple, el recolzament a la ciutat de Sarajevo en plena guerra dels Balcans. Els diferents i consecutius governs progressistes barcelonins han demostrat una i una altra vegada l’esperit de cooperació de la ciutat. Però la voluntat solidària no és només de l’ajuntament, centenars d’entitats i milers de ciutadans i ciutadanes també avalen aquesta opció.

Avui he participat en un acte d’aquells que t’agradaria que no fossin necessaris. A les 4 de la tarda, a la plaça del Rei, concentració silenciosa per demanar l’alliberament dels tres cooperants catalans segrestats a Mauritània. Moltes cares conegudes, polítics, amics... M’he retrobat amb gent que feia anys que no veia...

Dues coses que m’han cridat l’atenció. La primera en Francesc Osan, vell amic, president de l’ONG Barcelona Acció Solidària intentant fer el cor fort. La segona, i molt important, la quantitat significativa de ciutadans provinents de països d’influència islàmica. La implicació de aquests ciutadans en contra el segrest ens demostra que anem per bon camí, que tots plegats fem pinya contra el terrorisme, que el que la majoria vol és viure en pau; aquí, a Mauritània o al Senegal. Diguin el que diguin les lleis aquests ciutadans són tan barcelonins com el que més.

Entitats socials, manipulació i desafecció

Estic realment preocupat. Puc entendre una certa desafecció de la ciutadania per la política i els polítics. Accepto i comparteixo algunes crítiques a la gestió dels diferents governs. Sempre he pensat que és bo que les discrepàncies es discuteixin obertament. Crec en la protesta com a mètode de fer veure altres opinions, sobretot les minoritàries. Valoro la lluita individual o col•lectiva per millorar una situació concreta. He treballat tota la meva vida per la llibertat d’expressió.

Estic preocupat perquè els politics no són, no som, els únics culpables de la desafecció. L’altre dia m’aventurava a criticar el paper dels periodistes, d’alguns periodistes; els feia responsables del desencant. Avui aniré una mica més enllà, avui també implicaré a les dites “entitats ciutadanes”, a algunes entitats ciutadanes.

D’entrada caldria fer una anàlisi sincera de quina utilitat tenen cada una de les entitats socials. Si realment representen a qui diuen representar, si realment podrien funcionar sense les subvencions de les administracions, si segueixen fidels als seus orígens o bé no han esdevingut una simple plataforma per donar minuts glòria a uns pocs. Un cop feta aquesta anàlisi, caldria afegir que la finalitat de les entitats no ha de ser fer caure o mantenir governs, sinó ajudar a modificar, a matisar, a millorar, des de l’òptica de la societat civil, tots els aspectes de la vida política.

Estic preocupat perquè sovint algunes entitats socials, amb el seu afany de protagonisme, vulneren el seu esperit i, sense valorar les conseqüències, s’alien amb altres entitats amb la teòrica voluntat de coordinar protestes. Ens trobem així amb grups que defensen interessos parcials, a vegades contraposats, que només tenen com únic denominador comú la lluita contra l’administració.

Estic preocupat perquè el cap de setmana passat més d’una cinquantena d’entitats, entre elles algunes tan reconegudes com la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), van convocar una concentració per protestar contra la corrupció a Catalunya. No em preocupa la manifestació, em preocupa la poca gent va hi va assistir, menys de 1000 persones! Només hi ha a tot Catalunya 1000 persones que no els agradi la corrupció? Tan poca gent està contra la remodelació del Miniestadi? Contra la reforma de Can Ricard? Contra els parcs eòlics, contra plans urbanístics o contra la lluita contra la crisi? Per què aquest fracàs de convocatòria? Penso que són, som, molts que estem a favor d’alguna d’aquestes reivindicacions, així doncs alguna cosa van fer malament els convocants.

El que passa, aventuro, és que ningú entén que aquest popurri de problemes es puguin resoldre plegats. Algú amb obscurs fins ha decidit convocar la manifestació per desestabilitzar? El que passa és que els ciutadans són més llestos del que sembla i no volen ser manipulats -ni per partits, ni per entitats-. El que passa és que les entitats socials, algunes, intenten aprofitar-se d’una situació de crisi, peti qui peti. El que passa és que amb la seva actitud també estan ajudant a crear desafecció.

I és per tot això, i molt més, que estic preocupat.