Elogi a la militància política

Que fàcil és parlar des de les talaies, que fàcil és pontificar. Que fàcil és enviar les tropes a la guerra, que fàcil és...

En canvi que difícil és el contacte directe amb els ciutadans i les ciutadanes, que difícil és haver de defensar postures sovint incomprensibles, que difícil és la lluita cos a cos, que difícil és el dia a dia, què difícil és...

En el món de la política el fàcil és teoritzar, el que realment és difícil es portar la teoria a la pràctica. Habitualment són els i les militants de base i els simpatitzants dels partits les forces de “xoc” utilitzades per explicar les mesures preses. No és gens senzill haver de donar la cara en defensa de les postures de govern –sobretot en temps de crisi- davant dels amics, dels companys de feina o dels veïns. Sovint és difícil per manca d’arguments, altres vegades per la impopularitat del tipus de mesures o per la seva incongruència respecte a una d’anterior. El paper dels afiliats i afiliades dels partits és ingrat, anònim. És el pitjor paper de l’auca de la política, un paper on es reben molts cops, ensurts i desenganys. El paper dels militants és desagraït.

Però tot i tenir un feina àrdua, els i les militants continuen al peu del canó. El seu convenciment de que estan treballant per una bona causa els fa tirar endavant. Demanen molt poca cosa al partit; només debat intern, democràcia, coherència i cohesió.

Lamentablement alguns dirigents sovint se n’obliden de la tasca anònima,però tremendament efectiva i necessària, de milers i milers de persones dels seu partit. Se n’obliden -vull pensar que inconscientment- i sobreposen els seus interessos personals als del col•lectiu. No mesuren els costos i els desenganys que provoquen. Fan un flac favor al seu partit i, com a conseqüència, a la democràcia.

Crec que per aquest camí no anem bé, oi que m’enteneu?