Les contradiccions del Periódico

El Periódico de Catalunya ha endegat una recollida de signatures per sol•licitar al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, l'aprovació d'un reglament que garanteixi els drets de les persones retingudes i la millora de les condicions als centres d’internament d’estrangers (CIE). Una iniciativa, que subscric i a la que demano que tothom si adhereixi, que hauria de servir per millorar les condicions de vida de moltes persones retingudes dins d’aquests centres no per ser delinqüents sinó perquè estan al país d’una forma il•legal, sense papers.

Diuen, ja que és gairebé impossible l’entrada d’observadors a aquests centres, que el dia a dia als CIE és penós: una higiene més que dubtosa, amuntegament dels interns i en alguns casos maltractaments. Sembla que els centres no reuneixen les mínimes garanties sanitàries. En definitiva són com moderns “camps de concentració” dels il•legals que estan a l’espera de la repatriació. L’Europa benestant castiga al qui fuig de la penúria del seu país amb intolerància i privacions de la llibertat. Un drama humà que intuíem que existia i que el Periódico, amb molt bon criteri, ens està destapant.

Però, coses de la vida, la iniciativa del Periódico posa en contradicció al mateix diari. La seva denúncia de la situació del maltracta a persones, de la detenció forçosa, de les males condicions de vida als CIE es contraposa amb la tolerància i la permissivitat amb que dia rere dia des de les planes del diari es promou la prostitució. Sí, el Periódico, amb la publicació d’anuncis de “contactes“ i de “relax”, afavoreix tot el que envolta a la prostitució: tracta de persones, xantatges, maltractaments, proxenetisme, amenaces, violència, degradacions...

Els editors del Periódico s’haurien de fer algunes preguntes: Els interessos econòmics són tan grans com per deixar els principis de banda? És just el que fan publicant aquest tipus d’anuncis? Són conscients que la prostitució és una forma d’esclavatge i que el Periódico la fomenta? Fins quan seguiran publicant anuncis de prostitució? Tenen present que qualsevol dia, de la mateixa manera que ells denuncien legítimament les condicions del CIE, algú els hi pot muntar un boicot fins que deixin de publicar anuncis de prostitució?

Senyors i senyores del Periódico siguin conseqüents i honestos amb els seus plantejaments, de la mateixa manera que aplaudeixo la seva iniciativa per la dignificació dels CIE els demano que pensin en les persones i no només en els beneficis del diari. Moltes persones els ho agrairan.

La difícil convivència entre l’humor i el “políticament correcte”

La maduresa d’una societat es pot valorar amb la capacitat que té aquesta de riure’s de si mateixa. Quan no se sap distingir la cruesa de l’humor amb els desitjos de la societat “ben pensat” el conflicte està servit.

La crisi -econòmica, política, social o identitària- ens està deixant els nervis i la mala bava a flor de pell. Ens prenem les coses massa a la valenta, ho veiem tot negre. Res pitjor.

El que cal és riure, mirar les coses pel costat amable, treure la punta a allò que no ens agrada i buscar solucions als conflictes, no agreujar-los.

Dic tot això en referència a dos temes de diferent magnitud que han passat els darrers dies i que trobo incomprensible que succeeixin a una societat moderna com la pretenem viure. Per una banda l’incendi i destrucció, a París, de la seu del setmanari humorístic francès Charlie Hebdo per satiritzar sobre l’assoliment del poder pels islamistes a Tunísia. L’altre cas, encara que de conseqüències menys espectaculars però igualment preocupant, és la crítica apareguda a diversos mitjans catalans a un gag de la sèrie “Aida” on es feia conya sobre el fet de ser català.

Integrismes n’hi ha a tot arreu; darrerament es difícil criticar qualsevol religió sense sortir-ne escaldat (els francesos ho han patit), però si també s’han de criticar i calumniar les sèries d’humor -encara que tinguin un gust discutible- pels sol fet d’intentar fer riure significa que estem arribant a extrems no desitjats, perillosos, per la bona convivència.

Cada cosa té seu temps i al seu lloc. Fem política quan toqui i sense conyes. Però a l’hora del lleure intentem veure la vida d’una forma humorística. Riure d’un mateix o dels propis sempre és una bona teràpia.

Hola, amor i tolerància

Una petita salutació bilingüe (català-castellà) al facebook de la Carme Sánchez:

Bon dia! Cap a Sant Cugat en bus. Matí de #rugbi / Buenos días! De camino a Sant Cugat en bus. Mañana de #rugby

i la posterior resposta que ha fet l’Anna Solina:

BON DIA GUAPA/BUENOS DIAS GUAPA

m’ha permès fer una conyeta:

Hola / Hola

Un petit “divertimento” d’un matí d’un dissabte qualsevol. Però un cop feta la “gracieta” relacional al facebook he pensat en la necessitat personal i política que tenen alguns en cercar les diferències, en crear grups, en fomentar l’exclusivitat...

En el món cada dia més globalitzat on vivim prefereixo personalment, però també políticament, trobar punts de coincidència, detectar similituds, buscar acords entre les diferents comunitats i/o races.

Paraules com “hola” o “amor” tenen el mateix significat i s’escriuen igual en castellà que en català. La diferència en la paraula “tolerància” només està en l’accent.


No cal, ni és bo, que ens inventem més divergències per enaltir un ego excloent.

Intolerància

A la foto un membre de l’església anglicana de Zimbabwe que dóna suport al bisbe Nolvert Kunongas. Un exemple més de la poca tolerància que impera al nostre planeta. Blancs, negres, grocs, rojos, heterosexuals, homosexuals, bisexuals, catòlics, protestants, budistes, musulmans, hindús, llatins, nòrdics, anglosaxons, ...

Moltes ganes de buscar les diferències i poques de voler respectar als demés.

Xenofòbia manipuladora a les rodalies de la Monumental

Avui diumenge 25 de setembre, complint una decisió històrica del Parlament de Catalunya es “celebrarà” la darrera 'corrida' braus a Barcelona. Així es posa el punt final al que han estat molt anys de reivindicacions i al que moltes persones considerem, amb diferents adjectius, una salvatjada.

Però la prohibició de les curses de braus no agrada a tothom, ahir una dia abans de la darrera “corrida”, la plaça Monumental plena de gom a gom protestava en contra la proscripció sota els crits de “llibertat“. Entenc, que no comparteixo, la seva indignació: han perdut el que ells creuen un dret i clamen per recuperar-lo. Espero, sincerament i democràtica, que no ho aconsegueixin...

Però la meva intenció no era parlar-vos de toros, volia denunciar el que algunes organitzacions polítiques sense escrúpols fan: la manipulació intencionada d’un sentiment d’indignació per portar l’aigua al seu molí. Intentar treure suc del malestar dels “procorrides” de toros -em nego a donar-los el títol de protaurins- i repartir pamflets amb mentides xenòfobes a les rodalies de la plaça de braus no té nom. És senzillament repugnant, intolerable i detestable. No sé si el pamflet de PXC pot ser un tema per portar a la fiscalia, però sí que tinc clar que els demòcrates de tots colors hauríem d’aïllar a partits com Plataforma per Catalunya.

Nota final: espero que ben aviat podrem abolir els correbous, els bous embolats i la resta d’espectacles violents amb animals. La lluita continua...

L’Escandinàvia solidària i no violenta

Benvinguts a Stockolm capital d’Escandinavia, aquest és el cartell de rebuda que hem pogut llegir des de l’autocar que ens ha portat de l’aeroport de Skavsta fins a la capital sueca. Hem arribat a l’estació central de Stockolm poc abans de les 12 desprès d’una hora llarga d’autocar. El primer que hem fet es buscar els horaris dels autobusos que porten a Skasvta, el divendres hi hem de tornar i ens cal estar ben informats. Mentre busquem informació la megafonia de l’estació ens recorda que a les dotze en punt es farà una minut de silenci en homenatge als morts pels atemptats de l’extrema dreta a la veïna Noruega. El silenci ens agafa de ple, la majoria de gent s’ha aturat i l’ha respectat.

Sortim de l’estació cap a l’hotel, desprès quinze minutets caminant sota una plujeta d’aquelles que deixa fer però que emprenya, arribem al nostre destí. Deixem les maletes i a caminar!

I el que son les coses, no fa ni 10 minuts que estem passejant quan passem de casualitat per davant de la seu del Partit Socialdemòcrata Suec (Sveriges socialdemokratiska arbetareparti -SAP). Front la façana criden l’atenció unes espelmes enceses, és un altre homenatge als joves socialdemòcrates assassinats per l’extrema dreta a Utoya.

Tornen a caure gotes, sense voler la nostra caminada ens ha portat al bell mig de la ciutat, a la zona de vianants. Les terrasses són plenes de gent fent uns mos, mentre busquem un lloc per dinar passem davant d’una escultura que em crida l’atenció: un revòlver amb un nus al canó. M’hi acosto, una obra de Carl Fredrik Reuterswärd, encarregada per la Fundació per la no violència de Suècia. (Ja a l’hotel i remenat per la xarxa m’he assabentat que rèpliques de l’escultura estan exposades en altres ciutats sueques.)

Un cop dinats -hem aprofitat per tastar les famoses mandonguilles sueques- enfilem cap l’hotel per descansar una mica. Seguim fent el badoc, mirant aquí i allà, sense presses. Una solitària i trepitjada rosa al mig del carrer ens fa fixar: una placa al terra. Una placa que recorda el lloc on van assassinar a l’enllorat Olof Palme.

Seguim el nostre camí, no arriba a mig carrer i tornem a ser davant de la seu dels socialdemòcrates. Les espelmes segueixen enceses, també hi algun ram de flors, un noi està assegut i les observa, plora desconsoladament. Una dona gran se li acosta i l’intenta confortar. Una imatge colpidora però no he fet cap foto, he volgut respectar el seu dolor, el dolor de tots els demòcrates.

Primer dia a Suècia, no m’ha decebut. La societat sueca -aquella que admiràvem i envejàvem en temps de la dictadura franquista- respira democràcia i solidaritat. ( Al menys és el que jo he volgut percebre)

Neteja a la Plaça Catalunya

"No m'agrada sentir el soroll dels motors dels helicòpters, això no és Libia ni Afganistan (on tampoc ni haurien d'haver), això és Barcelona!" Així és com tristament he començat el meu dia al Facebook.

Però alguns han iniciat la jornada molt pitjor que jo. Sense previ avís, de matinada, s’han trobat envoltats de forces de seguretat que els demanaven els desallotjament de la plaça Catalunya per procedir a la seva neteja.

Com era de preveure, i si no estava previst demostra la incompetència dels que han pres la decisió, la “cosa” a anat a més i s’ha transformat en un ball de bastons.

Vulneració dels drets de manifestació pacífica, desmesurada violència policial, ferits lleus i contusionats, sang.... crec que hi ha altres maneres d’actuar davant la resistència pacifíca. Vergonyós.

Actuacions policials com la d’avui, les càrregues dels mossos d’esquadra sota les ordres d’en Felip Puig -front un moviment pacífic- només condueixen al desencís, a la separació, a la desunió.

Amb fets com els que estem vivint no és estrany que els joves, i els no tan joves, no els agradi el sistema. Ja és un quart de dues i segueixo sentint la remor del helicòpters, “ l’operació neteja” encara no s’ha acabat. Indignant!

La terra no tremola per a tots igual

Imatges com aquesta ens han de fer reflexionar. Els centenars i centenars de motoristes no van a cap concentració de “motards”, ni es desplacen per assistir a un esdeveniment esportiu, simplement el que fan és intentar tornar a casa seva. Viuen a la costa sud de Java i retornen cap a les seves llars costaneres de Cilicap desprès d’una alerta -sortosament sense conseqüències- de Tsunami.

El possible Tsunami era una factible seqüela d’un terratrèmol de gran intensitat, 7,1 graus de l’escala de Richter, que s’havia produït a la zona i que va portar més de 700 morts, habitatges destrossats, desolació... Més misèria sobre la que ja existia.

Els diaris no n’han parlat gaire, Indonèsia no és Japó, no hi ha centrals nuclears implicades, ni indústries multinacionals. Java no és notícia. Els “occidentals”, els del “primer món”, tanquem ells ulls davant les aglomeracions humanes sense cap tipus de garantia, davant la pobresa, les guerres o la fam... sempre que no ens afectin sembla com si no existeixin.

No en estem fent un gra massa? Em sembla que estem estirant massa la corda.

Sobre uniformitat, igualitarisme i despersonalització

Irene Rigau amb les declaracions sobre la necessitat de que els alumnes vagin uniformats a les escoles ha aconseguit el que volia. La consellera ha desviat l’atenció de l’opinió pública i per uns dies ja no es parlarà de la retallada dels pressupostos educatius. Rigau ha introduït hàbilment en el debat el que alguns podrien catalogar com un tema menor. Però realment és un tema menor?

Mai m’han agradat els uniformes. Recordo amb especial claredat el dia que vaig arribar al campament militar de San Gregorio (Zaragoza). Tot just baixar dels camions de transport i deixar el poc equipatge que portàvem ens van lliurar l’uniforme que ja no ens trauríem durant més d’un any. Hores desprès passàvem pel barber i ens deixava el cap ben pelat. Tots semblàvem iguals; ben rapats, vestits de color caqui i amb cara espantada. L’exèrcit havia aconseguit el que es proposava i al primer dia ja ni ens reconeixíem nosaltres mateixos.

Mai m’han agradat els uniformes. A les presons d’alta seguretat, als camps de presoners tots van uniformats. No existeix l’individu.

Mai m’han agradat els uniformes. Associo les escoles religioses i algunes elitistes amb els uniformes. No m’agraden ni les unes ni les altres.

L’ús de l’uniforme a l’escola, a la presó o a l’exèrcit nega un àmbit de decisió individual, anorrea el comportament identitari. Castra la voluntat, la llibertat de triar com vestir a diari, de decidir per un mateix. No es cert que l’uniforme potenciï l’ igualitarisme -la doctrina política que sosté que totes les persones han de ser tractades com iguals i tenen el s mateixos drets -, al contrari el que sí es fomenta és l’anulació de la voluntat individual que és una cosa molt diferent, el que persegueix és la despersonalització.

Argumentacions com les de la Rigau, o les retallades a la sanitat, o les retallades en els serveis socials, són un clar atac als drets a les persones. La situació política actual i les actuacions del govern de la Generalitat ens demostren el fàcil que és tornar endarrere, el senzill que és perdre el que hem aconseguit amb l’esforç de molts al llarg dels anys. L’objectiu de la dreta, la d’en Mas i la d’en Rajoy, es debilitar l’estat del benestar i afavorir els interessos d’uns pocs. A mi això no m’agrada.

La Julia Silveira també parla del tema: Els uniformes de la Sra. Rigau

Armes, tertúlies, llibertat i violència

Mentre el metges lluitaven per salvar la vida de la congressista americana demócrata Gabrielle Gifford, a la “Noria” la filla de la Bárbara Rey i d’en Angel Cristo amb l’excusa de la nova llei que prohibeix fumar als espais tancat públics es permetia el luxe de dir lleugerament i irreflexiva –i segurament sense saber que deia- que Espanya estava sota una dictadura i quedar-se tan tranquil•la.

Intentar culpar al Tea Party de la massacra de Tucson és massa fàcil; la cosa, el problema, ve de molt més lluny. L’odi, la ràbia, la intolerància sorgides des dels sectors mes radicals de la dreta ha anat calant dins la societat americana. Aquella civilització que ens volen vendre tan democràtica està ensenyant ,dia darrera dia, les seves baixeses. Una societat on es fomenta la posició de l’individu davant la de l’estat i on es fomenta la possessió d’armes no pot ser, ni ha de ser, l’exemple a seguir.

Que la Sarah Palin pengés a la seva web dianes amb noms de congressistes que estaven a favor de la reforma sanitària de l’Obama no deixa de ser anecdòtic, però també simptomàtic. Alguna cosa no funciona, s’ha estat massa tolerant amb els intolerants.

Al nostre país la cosa no és tan greu, però no està per llençar coets. La crisi no ajuda, els discursos xenòfobs creixen, la gent està de mal humor. La irritabilitat està a flor de pell, qualsevol excusa és bona per criticar. Tertulians de tots colors -però majoritàriament reaccionaris- es permeten opinar de tot sense cap mena d’escrúpol. Intenten crear noves tendències basades en falses afirmacions o noves llegendes urbanes. Ja se sap: una mentida repetida vàries vegades es transforma en veritat. Això només beneficia a la dreta.

La perillositat d’afirmacions com la de la Sofía Cristo són gravíssimes. Les tertúlies han de servir per contrastar idees no per propagar mentides ni falsedats, ni tampoc per crear estats d’ànims antidemocràtics. D’aquí a la violència hi ha un pas.

Nota: la foto que il•lustra l’article està feta a un concessionari de cotxes de Florida (USA). A la botiga en qüestió es regala un fusell d’assalt AK 47 per la compra d’un vehicle. Calen paraules?

2010

La llagosta feminista

Un estrany exemplar de llagosta de color lila. El color no significa que l’insecte sigui feminista més aviat denota que pateix una mutació genètica anomenada eritrisme.

Als humans pintar-nos de lila no ens fa feministes; és més per ser-ho a la majoria encara ens cal un canvi en el convenciment, en els comportaments i sobretot en els fets. No tots, ni totes, compartim els valors, les aspiracions i les actituds necessàries. Però algun dia, tot i que queda un llarg camí per recórrer, la igualtat -en el treball, en la política, en la casa, en els sous, en les oportunitats- serà un fet. Que així sigui.

Reflexions al voltant d’una bústia

La setmana passada uns operaris van repintar la bústia de la cantonada just al costat de la feina. La van deixar brillant i van posar els pertinents cartells d’ “acabat de pintar”. Estava tan brillant la “meva” bústia que vaig fer-li una foto de record.

Ha passat tot just una setmana i algun brètol ja hi ha deixat la seva marca, la seva empremta. Una pintada, una signatura sense cap valor artístic, ja l’embruta. Un pocavergonya -probablement molt orgullós del seu acte- ha malmès l’espai comú, el mobiliari urbà. De ben segur ha comés la seva acció amb nocturnitat, amagat, sense que el vegin, sense donar la cara. Segur que és conscient que el que fa no està bé, però alhora es creu amb la “llibertat” de fer-ho, de transgredir.

Per un moment i sense por d’equivocar-me gaire, imagino que els pares de l’infractor no saben de les seves activitats nocturnes, estic segur es queixen de la brutícia de la bústia, i que segurament culparan de la pintada a l’administració per manca de manteniment. Probablement el que no són conscients aquests pares és que molta de la responsabilitat també és seva.

Quan la raça no importa

Qui diu que la raça importa? Només cal una mica de bona voluntat per comprendre als demés i la resta serà més fàcil.

Dir-ho es senzill, ara ens toca fer-ho a tots i totes. Ho aconseguirem algun dia?

Ferrer i Guardia, Companys i el meu pare

Afirmar que vivim en un món imperfecte no és cap novetat. La historia ens demostra que sovint les persones i els estats s’equivoquen. Ahir es van complir 101 anys de l’afusellament d’en Francesc Ferrer i Guardia, demà es compliran 70 de l’afusellament d’en Lluís Companys. Dos fets, dos magnicidis, dos crims d’estat contra la llibertat.

Recordo quan era petit i el meu pare m’explicava les històries d’en Ferrer i l’escola moderna. Recordo com m’explicava els darrers dies d’en Companys. En Ferrer i en Companys em van marcar la vida o potser va ser el meu pare amb les seves històries, gràcies a tots tres.

Us deixo amb una foto de família -llàstima que no surti el pare- que vam fer al 1968 a Brussel•les davant l’estàtua a Ferrer i Guardia. Una foto buscada, que ens va fer desviar-nos del nostre recorregut turístic però que ens reafirmava com a persones lliures.

Adam i la serp

Us heu preguntat alguna vegada que passaria si enlloc d’enredar a l’Eva la serp ho hagués fet a l’Adam? La història i els esdeveniments que se’n deriven segur que serien diferents.

Ara imagineu-vos que la serp no hagués existit mai o que l’ofidi no hagués enredat a cap dels dos o als dos a l’hora. No creieu que la història tindria millors conclusions i conseqüències? Probablement seria una interpretació diferent de la vida, menys masclista, més humana.

La importància del color

Diuen tot es veu segons el color del cristall amb que es mira. Es cert. Si doneu un cop d’ull a aquestes imatges, podeu veure la mateixa foto d’una mercat a la India, una en color i l'altra en blanc i negre. La primera suggereix vida i animació, la segona només una massa de persones, atapeïment.

A la vida sempre podem veure els reptes que ens trobem de diferents maneres, cal que sapiguem triar la sortida més adient. Proposo que triem la més acolorida.

Qüestió de banyes

Des de temps immemorial a la societat occidental el fet de ser “enganyat” per la parella es coneix d’una manera col•loquial com portar banyes. Els fet de portar-les ha estat motiu de compassió quan no de burla.

A ningú li agrada ser traït, i menys que sigui de domini públic, per això m’ha cridat l’atenció aquesta foto on dues joves porten d’una manera ostentosa una magnífica cornamenta. Serà que la societat està canviant i ara ens agrada publicitar orgullosament que som enganyats?

Publicitat, religió i censura: el cas del gelats Antonio Federici

Una agosarada campanya de publicitat ha aixecat molta polseguera a Anglaterra. La marca italiana de gelats Antonio Federici, aprofitant la propera visita del Papa a Anglaterra, ha farcit les immediacions de Westminster amb cartells publicitaris amb unes imatges impactants.

Uns capellans a punt de petonejar-se, una monja prenyada o un capellà i una monja tenint relacions sexuals són algunes de les fotos triades per a la campanya. Fotos acompanyades de suggerents frases com “el petó de la sensació”, “concebuda immaculadament” o “el gelat és la nostra religió”.

La reacció no s’ha fet esperar. L’església catòlica anglesa ha protestat escandalizada, parla de la pèrdua de moralitat i de degradació. Altres organitzacions i particulars també s’han queixat. Advertising Standards Authority (ASA) que és l’organisme britànic encarregat de regular la publicitat ha actuat i ha decidit fer retirar la campanya. Fins aquí la noticia.


Penso que la maduresa democràtica d’una persona, d’un grup o d’una societat es demostra , en part, per la capacitat que es té en saber riure i ser crític de les seves virtuts i les seves mancances. Riures d’un mateix és sa i necessari. A alguns catòlics anglesos això no els va i han posat -mai millor dit- el crit al cel per la campanya. Llàstima que no han fet el mateix i han acceptat amb el seu silenci els constants abusos de membres de l’església catòlica contra menors. Són dues maneres de veure les coses. Es veu que profanar infants no es dolent, com que no es veu no existeix. El fariseisme és la norma de molts religiosos, amb mi que no comptin.

Per cert, felicitats als creatius de la campanya, han assolit els seus objectius. Tothom parla dels gelats Antonio Federici. Jo ja tinc ganes de tastar-los...

Wounded Knee

Aquets dies estic una mica baix de forma, una inoportuna lesió durant la segona setmana del mes d’agost ha acabat sent un trencament parcial de menisc. Les dues darreres setmanes se’m han fet interminables, arrossegant la cama per caminar i omplint-me de calmants fins a les orelles per amortir el dolor. Per sort el dilluns em faran una artroscòpia i sembla que aviat podré a tornar a fer vida “normal”, clar que com diu el Manuel Cáceres hauríem de definir què és això de vida normal.

Avui, seguint una conya particular sobre la meva debilitat per les pelis de “l’oest” amb l’Amanda Ramos, i lligant-ho amb el meu genoll lesionat he recordat “la massacra de Wounded Knee”.

El 29 de desembre de 1890 més 500 soldat del famós setè de cavalleria van rodejar un campament dels indis lakota per tal de conduir–los cap a un tren que els havia de deportar. No s’ha aclarit ben bé però la cosa no va acabar com era prevista i 135 lakotes, dones i nens inclosos, i 25 soldats van acabar morts.

Una mostra més del salvatges que poden arribar a ser el humans. Però “Wounded Knee” només és un exemple, fets d'imposició del fort sobre el dèbil passen molt sovint, massa sovint. Tots en som una mica responsables: uns per fer-ho i els altres per tolerar-ho. Callant i baixant el cap no es construeix un món millor.