diumenge, 29 de novembre de 2009

Educació, cultura i democràcia, una recepta contra la violència de gènere


Crec que hi ha tres paraules que, malgrat els diccionaris i enciclopèdies no ho reflecteixin, són tan complementàries que gairebé podrien ser sinònimes: educació, cultura i democràcia. Les tres són les potes en que s’ha d’aposentar la llibertat de les persones. Si falla una d’elles, l’estructura no aguanta i s’ensorra.

Tot observant l’acudit que il•lustra l’article em reafirmo en una de les meves dèries. Un dels problemes -no l’únic- que genera la violència masclista és la manca d’educació, la manca de cultura i la manca de democràcia.

Una societat democràtica, és una societat culta i és una societat educada. Una societat que transmet des de la infància valors positius, de respecte als altres. Una societat que no admet, en cap cas, la violència com a mètode relacional, que la rebutja i que la castiga.

Tolerar, com en el cas del nostre acudit, ni que sigui com joc, qualsevol tipus d’agressió significa donar ales a futures agressions. Els governs han de posar-hi el coll; cal perdre les hores que calguin, invertir els diners necessaris per fer la pedagogia imprescindible. Fomentar la democràcia, la cultura i l’educació és posar barreres a la violència. Però esborrar la violència masclista no es fa només amb lleis, amb la bona voluntat dels governs, cal també una implicació de tota la societat i de tots els seus membres. Sense la complicitat de tots i totes, sense l’esforç i el treball en el dia a dia -a les famílies, a l’escola o a la feina- no hi haurà res a fer. Si ens hi posem de ben segur guanyarem!

dissabte, 28 de novembre de 2009

La llunyania apropa


Aquesta tarda de dissabte he pogut fer de pare. Mentre la Regina ha sortit a passejar una estoneta i el Pau ha anat a arbitrar, amb el meu cotxe, a Dos Rius, he entrat al Facebook i m’he trobat que el Nil estava connectat. Feia dies que no coincidíem i avui sembla que no tenia gaire pressa i hem pogut xerrar una estona força llarga.

Xatejar amb el fill petit que fa més de 3 mesos que no veus sempre és una alegria. Més si saps, que està a l’altre punta de món (Indiana, USA) i que encara queden sis mesos llargs per la seva tornada a casa. Ell no ho entén, ho bé ho dissimula molt bé, però els que estem aquí ens agradaria saber que fa a totes hores, conèixer com es distreu, amb qui es relaciona, si passa fred, si ha crescut... Som els seus pares i el seu germà i, com l’estimem, necessitem tenir-ne notícies. Segur que quan torni al cap de quatre dies no el farem ni cas, o casi, però la llunyania apropa.

Hem parlat de tot una mica. Ha pogut comprovar que sabia coses sobre ell gràcies al mur del seu Facebook. M’ha acusat, carinyosament, de ser un “facebook stalker” – to stalk = aguaitar, sotjar, estar a l’aguait, perseguir, seguir els passos -. He comprovat que el seu vocabulari anglès comença a ser bo (fa anys que m’ha superat).

Avui m’he adonat que es fa gran, que ha canviat, que quan torni res serà igual. Estic orgullós del meu fill, estic orgullós dels meus fills, estic orgullós de la meva família.

dijous, 26 de novembre de 2009

Esperit lliure


Vaig estrenar el bloc el darrer dia del mes de gener d’enguany. Vaig començar amb la intenció d’escriure un cop a la setmana. De seguida em vaig adonar que amb això no n’hi havia prou, que si volia estar al dia, si volia expressar algunes de les meves dèries, preocupacions o aficions, havia d’escriure més sovint. De seguida vaig passar a dues entrades setmanals, i deu mesos desprès en faig un mínim de cinc a la setmana.

L’escriure amb el cap, però també amb el cor i amb l’estómac, em fa feliç. Escric el que penso, quan vull. Ningú pot dir-me que no toco temes polèmics, penso que em mullo força i sovint intento conscientment provocar debats de temes que son pràcticament tabús. No m’he amagat mai de la meva ideologia, del meu amor per Barcelona, i seguiré lluitant pel que crec just.

Dic tot això perquè avui és un dia especial. Avui ja ho sabeu, 12 diaris catalans han signat una editorial en defensa de la dignitat de Catalunya. Un empresa lloable, necessària i que molt probablement portarà conseqüències. La xarxa catalana no s’ha mantingut aliena a la moguda, de seguida ha començat una campanya de recolzament: Twitter, Facebook, blocs... Qui més qui menys els blocaires afiliats a organitzacions polítiques hem rebut el suggeriment –real , moral o imàginari- de fer una entrada al bloc al respecte. Jo, avui he tingut molta feina i no he pogut escriure res; però la veritat és que no m’agrada seguir aquest tipus de consignes, penso que el meu bloc ha de ser meu. M’agrada pensar que, com a mínim en el bloc, sóc un esperit lliure. No cal que ningú em digui el que haig d’escriure.

Pel que us diré avui no necessito consignes, només afirmaré el que he pensat sempre: vull l’estatut sense retalls.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Sobre percepcions, murmuris i realitats a Barcelona


No us ha passat mai que el que teniu com a segur, com a fet inqüestionable algú us el desmunta amb un tres i no res? Ahir vaig assistir com a espectador a un d’aquets moments.

Estàvem reunides unes quantes persones i discutíem de quina era la millor manera d’acostar, als veïns i veïnes, i publicitar -des de l’òptica dels socialistes- la gestió municipal a Barcelona. Ja se sap que els de casa sempre som el més crítics, per tant no és d’estranyar que una de les assistents fes una intervenció demolidora sobre la poca accessibilitat de la ciutat per als minusvàlids. Immediatament, com si fos una molla, va saltar la noia que tenia al costat i la va replicar. Precisament ahir mateix el Periódico havia publicat un informe on s’afirmava que Barcelona era una de les ciutats més accessibles de tot Europa, en especial en el tema de transports públics.

La reunió va seguir d’una forma fructífera i al cap d’una estona, quan s’acostava l’hora de sopar, vam plegar. Mentre baixava cap a casa pel carrer Numància reprenia mentalment el fil de la discussió; em preguntava com algú podia tenir una percepció tan falsa de la ciutat, em sorprenia la capacitat de les persones a menystenir el que tenim més a la vora, em meravellava de la facilitat que tenen alguns –l’oposició- de fer creure a propis i estranys del “mal funcionament” de la ciutat.

És comprensible caure en els paranys dels falsos rumors, encara és més fàcil criticar, però la feina dels qui estimem Barcelona es discutir en positiu i amb dades a la mà. La nostra ciutat s’ho val i -malgrat que a alguns els hi pesi- és de lo milloret que hi ha.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Sense implicació masculina no hi haurà igualtat


Amb motiu del dia internacional contra la violència de gènere la secretaria de la dona del PSC ha editat un manifest. Una declaració que repassa i analitza sintèticament, però amb rigor, la situació actual i els molts reptes que encara queden per assolir. El document posa especial èmfasi en la necessitat d’educació, educació cultural però també democràtica.

La lectura del manifest em reafirma en el convenciment que encara queda molt per fer. Però hi ha un detall, una afirmació, que des del meu punt de vista masculí m’ha cridat enormement l’atenció: “és imprescindible implicar i reconèixer a tots aquells homes que estan convençuts que sense igualtat d’oportunitats no assolirem mai la justícia social ni transformarem un model de societat...”.

M’agrada el raonament, no deixa la solució del problema en només a les mans de les dones. Admetre la necessària implicació dels homes a favor de la lluita per la igualtat, reconèixer el requisit imprescindible del treball i l’esforç comú és un gran pas endavant, gairebé definitiu. La demanda de complicitat de ben segur que tindrà un gran resposta, aquest és el camí. I en aquest camí ens hi trobareu a molts.

Entitats socials, manipulació i desafecció


Estic realment preocupat. Puc entendre una certa desafecció de la ciutadania per la política i els polítics. Accepto i comparteixo algunes crítiques a la gestió dels diferents governs. Sempre he pensat que és bo que les discrepàncies es discuteixin obertament. Crec en la protesta com a mètode de fer veure altres opinions, sobretot les minoritàries. Valoro la lluita individual o col•lectiva per millorar una situació concreta. He treballat tota la meva vida per la llibertat d’expressió.

Estic preocupat perquè els politics no són, no som, els únics culpables de la desafecció. L’altre dia m’aventurava a criticar el paper dels periodistes, d’alguns periodistes; els feia responsables del desencant. Avui aniré una mica més enllà, avui també implicaré a les dites “entitats ciutadanes”, a algunes entitats ciutadanes.

D’entrada caldria fer una anàlisi sincera de quina utilitat tenen cada una de les entitats socials. Si realment representen a qui diuen representar, si realment podrien funcionar sense les subvencions de les administracions, si segueixen fidels als seus orígens o bé no han esdevingut una simple plataforma per donar minuts glòria a uns pocs. Un cop feta aquesta anàlisi, caldria afegir que la finalitat de les entitats no ha de ser fer caure o mantenir governs, sinó ajudar a modificar, a matisar, a millorar, des de l’òptica de la societat civil, tots els aspectes de la vida política.

Estic preocupat perquè sovint algunes entitats socials, amb el seu afany de protagonisme, vulneren el seu esperit i, sense valorar les conseqüències, s’alien amb altres entitats amb la teòrica voluntat de coordinar protestes. Ens trobem així amb grups que defensen interessos parcials, a vegades contraposats, que només tenen com únic denominador comú la lluita contra l’administració.

Estic preocupat perquè el cap de setmana passat més d’una cinquantena d’entitats, entre elles algunes tan reconegudes com la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), van convocar una concentració per protestar contra la corrupció a Catalunya. No em preocupa la manifestació, em preocupa la poca gent va hi va assistir, menys de 1000 persones! Només hi ha a tot Catalunya 1000 persones que no els agradi la corrupció? Tan poca gent està contra la remodelació del Miniestadi? Contra la reforma de Can Ricard? Contra els parcs eòlics, contra plans urbanístics o contra la lluita contra la crisi? Per què aquest fracàs de convocatòria? Penso que són, som, molts que estem a favor d’alguna d’aquestes reivindicacions, així doncs alguna cosa van fer malament els convocants.

El que passa, aventuro, és que ningú entén que aquest popurri de problemes es puguin resoldre plegats. Algú amb obscurs fins ha decidit convocar la manifestació per desestabilitzar? El que passa és que els ciutadans són més llestos del que sembla i no volen ser manipulats -ni per partits, ni per entitats-. El que passa és que les entitats socials, algunes, intenten aprofitar-se d’una situació de crisi, peti qui peti. El que passa és que amb la seva actitud també estan ajudant a crear desafecció.

I és per tot això, i molt més, que estic preocupat.

dissabte, 21 de novembre de 2009

El misteri de l’ocell mort al carrer Berlin


Els caps de setmana que no tinc cap activitat programa d’antuvi sempre són els més aprofitats. Normalment faig una mica de tot, però el que no falta mai és un bon esmorzar amb la lectura de la premsa en paper. Els dissabtes espero que siguin les nou del matí per sortir, el supermercat no l’obren fins aquesta hora i tenen una “xapata” que és un delícia, val la pena esperar.

Aquest dissabte, doncs, quan anava cap el pa i els diaris m’he trobat una sorpresa, desagradable però sorpresa. Dins l’escocell d’un arbre, al carrer Berlin, a les Corts, hi havia un ocell mort, no era un colom, tenia les plomes de color marró amb taquetes negres i el bec molt llarg. M’agraden els animals, però no sóc gens expert en aus. No l’he pogut identificar, però n’estava segur que no era un ocell de ciutat.

He comprat el pa, els diaris, tornat a casa, esmorzat, una primera lectura, he despertat al meu fill que tenia partit -fa d’àrbitre de futbol sala-, m’ha trucat la Montse, he sortit a comprar un regal per un amic que aviat farà seixanta, he tornat a casa, he xafardejat pel Facebook, he mantingut una conversa–controvèrsia amb un convergent al Twitter, però l’ocell se’m anava apareixent, tenia la imatge de l’ocell mort al cap.

He decidit tornat al carrer a veure l’au i intentar esbrinar alguna coseta més. Encara hi era, n’he pogut fer unes quantes fotos, torno cap a casa, baixo les fotos, agafo els meus llibres d’ocells, faig de naturalista amateur, remeno, comparo i per fi trobo la resposta. L’ocell mort era una becada (Scolopax Rusticola).

I com que la curiositat em mata, no m’he pogut d’estar en consultar què és això de les becades. Per no fer-me pesat només us diré que no és un animal que pugui viure a les ciutats, els seu hàbitat natural és el bosc humit i profund, però amb zones de prats a la vora que és un va a menjar de matinada o al capvespre. Definitivament la nostra becada no estava en el lloc correcte, que ha passat? Un misteri? Jo crec que probablement ha mort en plena emigració. S’accepten teories.

divendres, 20 de novembre de 2009

Violència masclista, atemptat a la democràcia

L’Anna González ha demanat a un seguit d’amics, personals i del Facebook, que comentem un cartell per un article que està preparant pel seu magnífic bloc: “El mirador de les dones”. La veritat és que d’entrada m’ha fet força mandra, però un cop m’he posat a pensar crec que m’han sortit algunes idees tractades d’una forma diferent i amb implicació personal sobre la violència masclista. Un cop fet el comentari i penjat al Facebook de l’Anna, he pensat que no estaria gens malament que ho publiqués com un post al meu bloc. Dit i fet, ja està publicat, ara bé si voleu veure el cartell que he comentat haureu de fer una visiteta al bloc de l’Anna.

Només em faltava això, una tarda de divendres que tinc lliure i l’Anna em posa deures. En fi, tot i que no és dels meus millors dies, aquí van algunes idees que em suggereix el cartell.

D’entrada em recorda l’estètica “tarantiniana”, en especial em sona a Kill Bill – pel•lícula que per altra banda m’apassiona -. I com sempre que parlo de cinema o de literatura recordo que cal que tinguem molt clar el què és la ficció i el què és realitat. Cal saber on és la línia vermella; aquella que no és pot traspassar mai.

No hem tingut filles, però tinc dos nois. Els hem intentat educar en democràcia i llibertat, sempre hem parlat de tot; a casa no hi ha temes tabú. No cap al meu magí que els meus fills pugin alguna vegada a la seva vida utilitzar la violència per imposar les seves idees. Si algun d’ells utilitzés la violència masclista per mi seria un cop molt dur, m’estarien agredint a mi també, i , el què és pitjor, certificaria el fracàs de les nostres ensenyances.

La violència masclista primerament és un atac imperdonable a la llibertat de les dones, però també atenta contra la llibertat dels homes . És el reflex que a la nostra societat encara falta molta democràcia, que falta molta educació i més pedagogia. La societat actual està fracassant, encara ens queda molt fer. Encara ens hem de “guanyar la llibertat”.

L’elefanta reciclada


Nomkhubulwane és el nom de la deessa zulu de la pluja i la fertilitat. També és el nom de l’escultura de l’elefanta feta amb neumàtics reciclats per l’artista sud-africà Andries Botha, basada en un projecte de The Human Elephant Foundation.

La figura va ser realitzada originàriament per la trobada WILD9, on més de 1500 participants van debatre, a la ciutat de Mérida a Mèxic, sobre temes de medi ambient i conservació de les terres verges. Però un cop acabat el congrés anirà recorrent vàries ciutats del món per tal de fer de recordatori sobre els efectes del canvi climàtic i el deteriorament dels ecosistemes.

L’elefanta Nomkhubulwane hauria d’esdevenir també un símbol. Un símbol en i per la defensa d’aquests grans mamífers terrestres amb uns costums de grup i de vida que molt sovint ens recorden les dels humans. A veure si ens serveix per posar-nos les piles!

dimecres, 18 de novembre de 2009

Periodistes, manipulació i desafecció


Ningú nega una sensació de desafecció dels ciutadans i les ciutadanes vers la política. Ni els propis polítics neguen, o neguem, tenir part de la culpa en aquest desinterès i allunyament ciutadà. Els darrers casos de corrupció no ajuden a millorar l’ambient, al contrari, l’enterboleixen encara més.

Però la situació gairebé catastròfica a que s’ha arribat no és fruit d’una casualitat, hi ha molts factors que convergeixen; la crisi econòmica i les seves conseqüències també hi juguen un paper important. Avui no parlaré ni de la crisi, ni dels polítics, parlaré d’uns altres agents responsables del desencant generalitzat: els periodistes.

En aquesta època on ens ha tocat viure, els periodistes, de ser mers relators asèptics de la vida quotidiana, han passat a ser generadors d’opinió i focus d’influència de la societat. Els periodistes, a la vegada, amb l’excusa de la llibertat d’expressió s’han transformat en personatges intocables de la vida del nostre país. I això no és bo, ningú els hi pot cridar “l’alto”. És igual el que diguin, tan fa del que opinin, no se’ls pot criticar, sempre tenen la raó. Els partits els temen; els partits poden ser criticats pels periodistes, però els partits no poden criticar la premsa. Alguna cosa falla...

De petit em van ensenyar a comptar; el mestre , Herr Müller, em deia que desprès del tres anava el quatre, el cinc, el sis...El mestre em va fer entendre que els números, a diferència de les paraules, no portaven a engany, que per tots eren igual. Avui quaranta i tants anys més tard encara ho penso. Però si llegeixo la premsa me’n adono que alguna cosa no va. Per ser més clars, posem un exemple de fa uns mesos: manifestació de veïns de les Corts en contra la requalificació del Miniestadi. Agafem tres diaris (no posaré noms) uns diuen que 50 assistents, els altres que 500, el darrer 1000. Resultat: com a mínim dos dels tres menteixen, o falten a la veritat. Però el que és pitjor, al no informar amb veracitat creen confusió, atien -o no- una lluita, una sensació de malestar.

Segon exemple, els periodistes han de ser curosos com escriuen (recordem que la seva missió és informar). No és el mateix dir “varis centenars” de persones que “dues-centes” persones, les dues apreciacions poden ser correctes però les interpretacions dels lectors poden ser vàries, per tant, s’ha informat malament.

Tercer exemple. No és el mateix dir “veïns de Barcelona”, que poden ser des de dos a tota la població , a dir que ”els veïns de Barcelona”, que implica una majoria qualificada. Cal vigilar les paraules, per informar amb veracitat s’ha de filar prim.

Diuen que els polítics són els causants de la desafecció social vers la política, també diuen que “tots els polítics són iguals”. Fer frases obertes, interpretables no és informar, és manipular. I els que manipulen a la societat també són responsables de la seva desafecció. Ara ve la gran pregunta: “tots els periodistes són iguals?”

dimarts, 17 de novembre de 2009

Mirando el mar soñé...


Algun dia o altre tots fem volar coloms, ens agrada imaginar, transportar-nos en el temps o en l’espai. Vistes idíl•liques, una posta de sol, el caliu d’una llar de foc... a tothom li cal desconnectar de tant en tant. Tots tenim dret a somniar, els elefants també.

diumenge, 15 de novembre de 2009

La civilització de les deixalles


La història ens demostra que la “civilització” s’ha anat construint a base d’encerts i d’errors. Els humans aprenem dels nostres avantpassats i teòricament evolucionem a millor. L’herència cultural i de coneixements ens fa la vida més fàcil, però també ens fa cada cop més sofisticats, més exigents i menys soferts.

Recordo quan era jove que no hi havien envasos de plàstic. Totes les ampolles eren de vidre i la majoria eren retornables. Els drapaires recollien, al igual que el paper, les ampolles que no eren retornables. Es produïen poques deixalles. Amb el pas del temps van aparèixer els envasos de plàstics sense retorn, més lleugers per tant més pràctics, però això té un preu: més deixalles, més contaminació.

La situació ambiental està arribant a situacions insostenibles, amb el pas del temps comencem a adonar-nos que no tot el que crèiem bo ho és, les escombraries ens envolten. Les administracions intenten, molt tímidament, arreglar la situació, endeguen campanyes de conscienciació, posen contenidors per reciclar a cada cantonada -per cert molt bona la nova contrata de neteja de l’ajuntament de Barcelona-.

Encara es produeixen massa embolcalls inútils, tots en tenim part de culpa, els productors i els consumidors. Cal tornar a una austeritat responsable. Hem d’impedir que imatges com la de la foto que il•lustra l’article es tornin a repetir. Cal ens plantegem molt seriosament, d’una vegada per totes, deixar de ser la “civilització de les deixalles”.

dijous, 12 de novembre de 2009

Morir amb dignitat



L’ajuntament de Barcelona, com es nota que sortosament el governa l’esquerra, ha aprofitat la tramesa mensual del seu butlletí a les cases barcelonines per incloure un díptic informatiu sobre el dret de les persones a morir dignament.

En poques, però entenedores, paraules explica els dret i els deures dels malalts, des del dret a rebre informació verídica del seu estat de salut fins a la possibilitat de negar-se a un tractament.

El fulletó també dona a conèixer què és un el testament vital –“les instruccions que la persona malalta vol que es tinguin en compte quan no pugui expressa-les personalment”- i quin son els passos a fer per aconseguir-lo.

Canviant de tema, però també relacionat amb la mort digna, avui precisament m’ha arribat la notícia d’una pàgina holandesa que dóna instruccions concretes per a suïcidar-se d’una manera silenciosa. Com és de suposar la pàgina en qüestió ha fet un gran enrenou, els detractors del suïcidi estan removent cel i terra per tancar-la.

Independentment de l’opció de cadascú sobre el suïcidi, dels motius religiosos o morals que això comporta i de l’oportunitat i legalitat de la pàgina, el que m’ha cridat l’atenció han estat algunes de les raons que argumenten els de NVVE. Vegeu-ne unes quantes.

Contribuir a que els que estan cansats de la vida “no es tirin a les vies dels trens, es pengin o utilitzin altres mètodes horribles”. Estalviar al màxim possible el mal tràngol als familiars per una mort violenta. Evitar el suïcidi “espontani” ja que les barreges de medicaments que aconsellen només s’obtenen sota recepta mèdica... Realment fa reflexionar i la polèmica està servida.

Un cop he rellegit l’article em sembla que no queda gaire clar que no és el mateix la mort digna d’un malalt que el suïcidi digne. La meva opinió és que les dues opcions son respectables. Però mentre em podria considerar un defensor i activista de la primera, l’opció del suïcidi personalment no la comparteixo (ara bé, que tothom faci el que vulgui).

dimecres, 11 de novembre de 2009

Mandela i la broma de les dates


M’acabo d’assabentar que l’ONU ha decidit per unanimitat i a proposta de 165 països declarar el dia 18 de juliol com el dia internacional Nelson Mandela. El dia en concret està dedicat a l’activisme i hauria de servir per tal que tothom comprengui la capacitat i força que cada persona pot tenir amb les seves accions.

Tot i que no hi crec gaire en els dies internacionals, la decisió no em sembla malament, al contrari, és un reconeixement de la lluita que va fer en Mandela, i encara fa, contra l’opressió i apartheid a Sudàfrica. El que sí que m’ha cridat l’atenció és la data escollida, el 18 de juliol. Sembla com si l’ONU hagi volgut fer una broma a la història i ha triat una data que a Espanya significa tot el contrari: l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra la legalitat establerta, i que desprès de tres anys de guerra va portar al país llargues dècades de dictadura franquista.

M’agradaria, pel be de tots, que els meus fills quan siguin grans i sentin parlar del 18 de juliol només ho relacionin amb l’activisme per la democràcia. Si això passa serà com una victòria de la pau sobre la guerra, de la llibertat contra l’opressió, la vida i els esforços de persones com en Mandela i de molts altres anònims haurà servit per molt. Gràcies a tots i totes.

Alguna cosa fem malament


M’agrada buscar fotos per Internet, em distreu i em fa deixar de banda el temes que em volten pel cap per uns minuts, és una forma de desconnectar. De tant en tant si trobo alguna foto que em crida més l’atenció del normal, me la miro una estoneta i intento treure-li la punta. Aquest és el cas de la imatge d’avui.

Mireu la fotografia. No us estranya veure un ós polar a una pista on passen cotxes? És l’ós que està fora del territori o és el cotxe que no està al seu lloc? Probablement, segur, que la “civilització” ha anat massa lluny, ocupa massa espai, l'espai que "ens" toca i sempre una mica més, sempre més... Els “éssers racionals” no en tenim mai prou. Ens hem passat una mica de rosca i més d’hora que tard ho pagarem car.

dimarts, 10 de novembre de 2009

La castanyera del carrer Numància


Amb l’arribada de la "tardor de veritat" ve de gust menjar unes castanyes calentonetes, al barri de les Corts encara tenim dues castanyeres; l’una està al carrer Entença, a la cantonada amb la Diagonal, l’altre és la que està al carrer Numància, a la plaça Rosés. La de Numància és la nostra, fa anys que els meus fills en compren.

Deia que amb el fred ve de gust menjar castanyes, avui me’n he fet un fart, en pensava comprar unes quantes pel meu fill Pau, però com que he fet una foto i li he dit a la castanyera que en parlaria al bloc, m’han regalat un bon grapat més. Resultat tots contents.

Si aneu tot passejant pel barri no dubteu en acostar-vos a la plaça Rosés i comprar-ne unes quantes, estan superbones.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Castanyada o Halloween? Tràgiques conseqüències




Fa uns dies vaig escriure un post sobre la castanyada i el Halloween a casa nostra. M’han fet arribar aquesta foto. És la resposta particular d’aquest goril•la, sense cap mena de dubte un clar partidari de la castanyada, veieu com destrossa la carabassa? Són les tràgiques conseqüències a la meva pregunta.

diumenge, 8 de novembre de 2009

El pretorià d’en Artur Mas

La guàrdia pretoriana era un cos militar que servia d’escolta als emperadors romans, l’Artur Mas no és emperador - què més voldria- però s’ha rodejat d’un grup que el protegeix com si fossin pretorians. El cap d’aquest escoltes d’elit, entre els qui es troben en David Madí i l’Oriol Pujol, és en Felip Puig.

Doncs bé el Felip Puig aquesta setmana l’ha vessat, s’ha passat; en un intent de desprestigiar al President Montilla s’ha fet ressò d’un rumor malintencionat que corria darrerament per la xarxa. D’una forma barroera, sense classe, ha retret en roda de premsa a l'Anna Hernández, la dona del president, l’acumulació de 15 càrrecs públics. En Puig obvia indicar que és normal ocupar diversos càrrecs en l’administració municipal, obvia també que l’Anna Hernández és regidora molt abans que en Montilla fos president, obvia dir que per llei només cobra un sol sou, obvia dir que tots els càrrecs deriven de la seva responsabilitat municipal, obvia intencionadament moltes més coses ja que el seu interès només era un donar credibilitat al rumor citat.

La polseguera que ha aixecat en Puig amb les seves declaracions ha estat important; la diputació de Barcelona ha emès un comunicat desmentit les afirmacions i aclarint conceptes. Els propis socis de Convergència Democràtica, els d’Unió Democràtica, han fet un altre comunicat desmarcant-se de les paraules d’en Puig per considerar-les inoportunes i fora de lloc.

Però anem una mica més enllà, ahir el Periódico va publicar un article que confirma que en Puig va ocupar 41 càrrecs quan era conseller d’obres públiques de la Generalitat. No tinc res en contra, qualsevol conseller ha d’ocupar diferents presidències d’empreses públiques, participar en diferents consells d’administració, els 41 càrrecs són legals i són derivats del de conseller. El que no m’agrada i ho haig de denunciar és la poca vergonya que ha tingut. No es pot anar per la vida criticant els demés quan tu fas exactament el mateix, no es pot anar per la vida posant en qüestió la legalitat o moralitat d’actuacions de polítics d’un altre color quan se sap positivament que no hi res a objectar. Aquestes actuacions només aconsegueixen una cosa: debilitar la democràcia.

Finalment, vull fer un advertiment a l’Artur Mas. Artur: cal que vigilis, t’has rodejat d’una guàrdia pretoriana sense escrúpols, vigila que no et passi com a Juli César i caiguis apunyalat pels teus propis amics. Jo no me’n fiaria, el temps ho dirà...



També escriuen sobre aquest tema:
Joan Ferran
Manuel Cáceres
José Rodriguez

dissabte, 7 de novembre de 2009

Joc brut contra el President



El rumor es una declaració formulada per ser creguda com a certa, relacionada amb l’actualitat i difosa sense cap verificació. Utilitzar el rumor per desprestigiar o enfonsar algú és una pràctica més vella que l’anar a peu. Els rumors són corrents en tots els àmbits de la vida ja sigui la professional o com la privada. El món de la política tampoc se’n escapa.

Al nostre país tenim exemples de llibre sobre rumors i política. Qui no va sentir mai que l’alcalde Maragall era un borratxo? Qui no tenia un amic que sabia del cert que l’Àngel Colom, quan era secretari general d’ERC, era un ludòpata i un pedòfil? En els dos casos l’objectiu era clar: fer perdre credibilitat de dos líders de dos partits catalans. A qui beneficiaven els rumors?

Les darreres setmanes n’ha aparegut un de nou. Primer va iniciar-se tímidament a la xarxa, a mida que passaven els dies la bola s’anava fent més gran, els primers missatges havien calat i els receptors els “rebotaven” a les seves amistats. Èxit rotund, avui en dia tothom en va ple: la dona d’en Montilla té la tira de càrrecs i cobra de tot arreu. La diputació de Barcelona ha fet un comunicat desmentint-ho, els socialistes intenten explicar que és fals, però el mal ja està fet i l’objectiu aconseguit; si la dona del president surt “tocada” el President surt “tocat”. A qui beneficia el rumor? No seré jo que faci cas d’un altre rumor que diu que la història de la dona del president va ser generada als despatxos d’en David Madí, l’Oriol Pujol i d’en Felip Puig. No crec en rumors i no m’agrada fer-los córrer.

Per cert des de que l’Àngel Colom està a Convergència Democràtica ja no es ni pedòfil ni ludòpata. Per què serà?

divendres, 6 de novembre de 2009

La merda de TV3




Probablement el que escriuré no agradarà a tothom, de ben segur no serà políticament correcte, però hi ha moments a la vida que un no pot, ni vol, quedar-se callat, que ha de dir el que pensa, peti qui peti. Així doncs aquí va.

Fa temps, anys molts anys, que penso que TV3 no compleix amb el paper que ha d’exercir una televisió pública. Quan manava el Pujol alguns dèiem que era sectària, que no informava per tots igual, que donava les notícies d’una manera esbiaixada i partidista. Els governs convergents, per fi, van caure però el mal ja estava fet, s’havia creat un model televisiu de barretina i estelada, populista però només per un sector de la societat catalana.

Nous governs, Maragall i Montilla, però la TV3 no canvia. Al contrari, amb l’excusa de la llibertat d’expressió la tele catalana s’atreveix a anar més enllà i enlloc d’informar es permet manipular, opinar també amb el punt de mira tort, amb intenció sectària.

Algú dirà que em passo, que l ‘esbiaixat sóc jo. Potser sí, potser estigui equivocat, però en la defensa de la meva tesi només posaré alguns exemples (n’hi ha a milers) del que dic, jutgeu vosaltres mateixos.

Exemple número 1: Discurs institucional del molt honorable president de la Generalitat José Montilla, horari de màxima audiència, just acabar el discurs apareix el personatge de Polònia fent una paròdia sobre el discurs (fora del dia i hora del programa). El tema desprès d’algunes protesta parlamentàries es va saldar amb una breu petició d’excuses per part del a direcció de TV3 i prou. Per mi aquest fet té una intenció: desvirtuar, desgastar i desprestigiar al nostre President i qui fa això fa un flac favor a la democràcia. ( Ep , que no estic criticant al programa Polònia, critico l’oportunitat i el moment).

Exemple número 2: Visita institucional del Prínceps d’Espanya a Lleida, breu noticia i alhora s’informa d’una manifestació contrària independentista. La realitat: els manifestants no arribaven a la vintena, això sí duien estelades i cridaven. Queda per explicar què inauguraven els prínceps, quines millores representen per la ciutat etc.... Els que em coneixen saben que sóc republicà, que si els prínceps es perden en un bosc no els aniré a buscar, però d’això a desvirtuar la realitat n’hi a un bon tros. I em faig una pregunta: quantes manifestacions passen diàriament a Catalunya amb molt més de vint persones que no surten a TV3? Segur que trobo cada dia 20 voluntaris que reivindiquin qualsevol tema davant de la seu de TV3, sortirien per la tele? Sense estelades segur que no.

Exemple número 3: Programa Divendres, avui mateix, treuen el mapa del “xoriçam d’Espanya”(ostres avui han utilitzat la paraula Espanya!), els presentadors fan conyeta , mentre posen xoriços a un mapa. Posen tothom al mateix sac, i amb el rotllo final sobre la presumpció d’innocència creuen que estan lliures per empudegar a tort i dret. Hem sentit frases com “aquí hi va sucar tothom”... en temes que encara estan sota investigació o judici.

Vull acabar, per mi la televisió pública catalana té per sobre de tot una missió especial: educar en democràcia. No dic que s’amaguin les coses, al contrari. El que dic es que s’han de tractar d’una manera positiva, posant en valor la quantitat de coses bones que es fan en aquest país, sense banalitzacions, no forçant les demagògies amb “entrevistes a peu de carrer”, no forçant enquestes amb respostes interessades (per això ja estan les televisions privades). M’agradaria que la TV3 fos una tele per tots, m’agradaria que TV3 recordés que tots som catalans i tots ens mereixem el mateix tracte, encara que alguns no portem l’estelada al cor. M’agradaria poder dir que TV3 també és la meva...

dijous, 5 de novembre de 2009

Trasllat animal


A vegades hi animals que son traslladats, a vegades són animals els que traslladen animals. A la foto podem veure com uns animals (els de dins del cotxe) traslladen a uns altres animals (els del portaequipatges). Quina animalada!

dimecres, 4 de novembre de 2009

One wall, two jails

El fet de pertànyer a una xarxa social tan potent com facebook i tenir un colla ben gran d’amics reals i virtuals em permet conèixer fets, situacions o activitats que d’altra manera tindria difícil accés.

Sense anar gaire lluny l’altre dia, tot xafardejant, em vaig trobar una frase escrita per la Núria Parlon -la Núria és Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i Secretaria de Cooperació i Solidaritat del PSC- al seu perfil. “Ahir vaig arribar a Barcelona del viatge que he fet durant cinc dies a Israel i territoris de Palestina... massa emocions per resumir-les en un post però vull compartir amb vosaltres una frase que vaig llegir en una part del mur gris que separa a dos pobles: one wall, two jails (un mur, dues presons)”.

Com deia l’Èrika, la seva germana, la frase és colpidora. I clar, com no, llegeixo una cosa així i em poso a pensar. Murs? Quins murs? Israel, Ceuta, Melilla, Xipre, Xina, Catxemira, Mèxic, Berlin i me’n deixo molts. Murs visibles, murs vigilats, murs fantasmes, murs imaginats o murs virtuals. Els murs que ens creem nosaltres mateixos, els murs que ens imposen els demés: l’economia, la cultura, el poder, el gènere, l'habitatge, l’aigua, les religions... Que en som d’egoistes els humans que ens aïllem per no ser molestats, per no ser agredits o per no perdre el que tenim.

Un mur, dues presons. Quina frase, quanta raó. Els murs no deixen entrar, però tampoc deixen sortir. Els murs son l’antítesi de la llibertat. Els murs no m’agraden, són lletjos, fan mal als ulls i, el que és pitjor, fan mal a l’ànima.

Són molts els fets que m’han marcat en la meva, ja llarga, vida política, però en recordo tres d’una manera especial: la derrota socialista -inesperada- a les eleccions catalanes del 80, la victòria per majoria absoluta a Espanya al 82 i la caiguda del mur de Berlin al novembre del 89. El mur de Berlin..., ja fa vint anys. Potser per la meva part d’ascendència alemanya, potser pel meu europeisme de sempre, però el mur de Berlin també era el meu mur. Va caure, ho tinc molt present, encara veig l’alegria a les cares de la gent. Mur caigut és llibertat guanyada.

I ara que parlo de llibertat guanyada, m’ha vingut al cap un lema que teníem a Convergència Socialista: “Guanyem la llibertat”. Tinc un amic que em discutia el lema, deia que la llibertat era un dret que no s’havia de conquerir, jo li argumentava que una cosa era la teoria i l’altra la pràctica. Han passat trenta-tres o trenta-quatre anys, segueixen encara molts murs dempeus i fins que no estiguin tots enderrocats ens queda molta feina a fer. Hem de seguir lluitant per guanyar la llibertat!

dimarts, 3 de novembre de 2009

Massatge salvatge


La sofisticació, la moda, el consumisme són part de la vida cosmopolita moderna. El culte al cos ha arribat a extrems insospitats. Gimnasos a tot arreu, bicicletes estàtiques, peses, aeròbic... Els balnearis estan més de moda que mai. Sales de massatges a molts barris de les ciutats.

Massatges de tot tipus, amb olis, amb pedres calentes, amb banys de fang, mascaretes de verdures, d’or... però a un balneari del nord d’Israel s’han superat. Massatges amb serps vives... quina altra se’n inventaran?