Matí casteller

La plaça Comas, el centre del barri, és plena de gent: pares i mares, nenes i nens, avis i àvies, i castellers de tres colors; el vermell dels castellers Barcelona, el taronja dels Sagals d’Osona, el blau dels Capgrossos de Mataró.

Estic una estoneta entremig de la gentada –salutació obligada a l’estàtua d’en Pau Farinetes, que avui emulant al Manneken Pis de Brussel·les l’han vestit de casteller Capgròs-. M’agrada passejar-me, escoltar parts de converses alienes i seguir el meu camí sense sentir mai el final, em fa imaginar històries...

S’acosta l’hora i entro a l’ajuntament, pujo a la sala de plens, saludo i surto al balcó. Què maca que està la plaça, sembla una mar de colors en moviment. Deixo el lloc al balcó als que els pertoca i torno a entrar a la sala, endavant la festa.

Els de Barcelona han començat fort amb el 4 de vuit amb l’agulla, l’han descarregat sense problemes. Baixo a plaça on hi estic més a gust, faig unes fotos. La gent està contenta és Festa Major, la Festa Major de les Corts.

Un acord important

Les ciutats son com éssers vius, han de créixer, arreglar-se i, si cal, guarir-se. Una ciutat és viva amb els canvis constants al seu territori; ara un carrer nou, ara un museu, demà una escola. Una ciutat és viva amb les posades al dia de les ordenances, de la circulació, de la neteja. Una ciutat és viva amb la cura constant dels seus habitants, sobretot dels més desvalguts. En definitiva, una ciutat és viva quan està en constant evolució.

Des de fa 30 anys Barcelona és una ciutat viva. Ningú ho dubta. Des de fa 30 anys Barcelona és una ciutat valenta. Des de fa 30 anys Barcelona està governada pels socialistes. Aquesta setmana Barcelona ha tornat a demostrar la seva valentia. Ahir tres dels grups municipals de la ciutat, encapçalats pel socialista Jordi Hereu, van presentar solemnement l’acord per impulsar la transformació de les instal·lacions esportives del FC Barcelona i el seu entorn. Tres hores més tard en Laporta com a president del Barça i l’Hereu com alcalde de Barcelona van signar el conveni.

Podeu llegir l’acord a la web de l’ajuntament de Barcelona. Jo només enumeraré algun detall que m’agrada. 31.700 m2 de noves zones verdes, ecobarri, un mínim del 50% d’habitatge protegit, 11.200 m2 d’equipaments...

Molts mesos de treball de molta gent a l’ombra, des del gran impulsor del projecte, l’alcalde Hereu, passant per l’àrea d’Urbanisme, a la gent districte de Les Corts. Molts mesos de reunions amb veïns i veïnes, amb entitats. Molt mesos de desencontres i encontres. Molts mesos de reunions amb el Barça. Molts mesos de reunions amb els partits.

I finalment l’acord, un acord important per la ciutat. Un acord que bloqueja qualsevol indici d’especulació, totes les plusvàlues generades al Barça es destinaran a la remodelació i ampliació del Camp Nou. Un acord important pel districte de les Corts, que rebrà d’una sola tacada la més gran dotació d’equipaments d’ús públic que s’hagi fet mai al seu territori. Un acord important pels veïns i veïnes de l’entorn que veuran incrementada la seva qualitat de vida amb un teixit urbà integrat, més equipaments i més activitat comercial.

L’acord només té un guanyador: la ciutat de Barcelona, els socialistes no toleraríem que fos d’un altra manera.

El Parc Joan Reventós

Contra les agressions dels intolerants. El barri és de tots.

En un món on hi han conflictes i discrepàncies és lògic i natural que les persones s’odiïn o s’estimin, que es critiquin o s’alabin , però sempre dins d’un espai de debat racional i democràtic. Un espai que en cap cas ha de conduir a la repressió o a l’exclusió, és l’espai de la tolerància.

Però per ser tolerants hem admetre que el món, el país, la ciutat, el barri o el carrer on vivim és de tots. Hem d’admetre que tots els ciutadans i ciutadanes tenen els mateixos drets i deures, que tots i totes tenim l’opció a decidir el nostre futur sense cap tipus d’exclusions per raons culturals, ètniques, religioses, econòmiques , sexuals o polítiques. La tolerància no és, però, una actitud que ens vingui donada, l’hem d’aprendre, és un fruit de la socialització, d’una bona socialització.

Us preguntareu a que venen aquestes filosofades, és molt senzill, són producte de les reflexions que em vaig fer quan em vaig assabentar d’uns fets, que per breus i quasi desapercebuts, no deixen de ser importants, que no m’agraden i que em fan prendre postura. Una postura contundent i sense escletxes. Anem als fets.

Dissabte passat es va celebrar la Mostra d’Entitats del districte de Les Corts. La mostra és un punt de trobada de les associacions dels barris de Les Corts, Maternitat-Sant Ramon i Pedralbes amb els veïns i veïnes dels districte. Com cada any, els socialistes hi vam ser presents, no només a les paradetes del PSC i la JSC, també hi estàvem com a membres actius de moltes entitats: associacions de veïns, culturals, juvenils, esportives, ONGs... També com cada any altres forces polítiques havien posat el seu estand. La jornada havia transcorregut plàcidament, un dia de maig amb molt de sol i molta gent. Cap a mitja tarda un grup d’estètica okupa, que va participar a la parada del sindicat d'Estudiants del Països Catalans, amb més alcohol del compte, aprofitant la presència de la presidenta del districte a la caseta de les joventuts del PP entren a la caseta popular i amb una pluja d’insults llencen totes les coses pel terra.

Els de la JSC i PSC que estaven a la caseta del costat, van sortir en defensa del agredits. La tensió va pujar de to. Finalment va arribar la Guàrdia Urbana i va posar pau.

Els socialistes no estem d'acord políticament amb el PP, discrepem amb molts dels seus plantejaments però sempre hem lluitat perquè tothom pugui expressar les seves idees i ho seguirem fent. El que van fer els antisistema és un acte feixista i, com a tal, cal combatre’l.

L’actitud davant els intolerants, aquells que volen imposar els seus criteris costi el que costi, amb coaccions i violència, ha de ser rotunda i només pot ser una: l’aplicació de la llei. L’estat democràtic està obligat a protegir la convivència pacífica i si cal, en darrera instància, ha de suprimir la llibertat dels intolerants.

No desitjo ni vull que els intolerants campin amb impunitat pel meu barri, pel nostre barri, pel barri de tots. No desitjo ni vull cap Kristallnacht a Les Corts. No desitjo ni vull cap mur de Cisjordània a Barcelona (ni enlloc). Els socialistes som demòcrates per definició i convenciment. Democràcia i tolerància van agafades de la mà. Els socialistes de Les Corts, agradi o no, defensarem sempre la tolerància.

Barcelona, terra de dracs

El drac és un animal mitològic semblant a un llangardaix, amb formes impossibles i normalment alat, sovint treu foc per la boca i fa molta pudor. El seu paper varia segons la contrada però habitualment té a la població espantada. És l’amo i senyor ja sigui com a déu, dimoni o guardià. Forma part de l’imaginari popular d’arreu del món , sobretot l’europeu. La llegenda de Sant Jordi n’és un exemple, anglesos, grecs, portuguesos, búlgars, lituans, georgians i catalans se’n senten hereus. La discussió de la situació de la famosa cova del drac (similar a la nacionalitat de Colón) no arriba mai a cap acord, tot i que molts la situen a Capadòcia, en Joan Amades, al contrari, en els seu costumari català la situa a Catalunya...

La meva vida també ha estat marcada pels dracs. Recordo que el drac de la peli “El maravilloso mundo de los hermanos Grimm” va fer tanta por a la meva germana que li va caure un manyoc de cabells. Recordo el Puff the magic dragon (en anglès) de Peter, Paul and Mary de la meva joventut; cabells llargs, penjolls, pau i amor... Recordo la cova del Drac al carrer Tuset... Recordo la Bola de Drac (els meus fills no paraven de mirar-la)... I sobretot, recordo els meus Barcelona Dragons.

Els dracs també formen part de la meva Barcelona, el Castell dels tres dragons a la Ciutadella , el drac de la casa xinesa del Pla de l’Ós a la Rambla, l’esquena del drac dormit de la Casa Batlló, el drac del Parc Güell...

Avui , Barcelona, i Les Corts, el meu barri, tenen un nou Drac: el Guardià de les Corts. Basat en la porta del pavellons Güell a l’avinguda Pedralbes, és el primer drac integrament metàl·lic del bestiari català i per tant és l’element més trencador i innovador dins del món de les tradicions populars catalanes amb foc. Fotogènic no ho és gaire, el seu volum es dispers i la seva transparència el fa de mal fotografiar. Em recorda – permeteu-me la llicència política i poètica- al nostre alcalde, en Jordi Hereu. Els dos no surten bé a les fotos, quan els tens a la vora comences a trobar-los alguna cosa, i quan els veus en acció et meravellen. Els dos guanyen amb el cos a cos. Els dos tenen un gran cor, el drac el té encès i espectacular, el de l’alcalde és generós, batega per Barcelona, per la seva gent.

Tornem al guardià, ahir dissabte es va presentar en societat, jo hi era. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer gent molt maca, entre d’altres la de les Corts CC. Espero poder fer coses plegats, coses pel barri i la seva gent, tenim moltes coses en comú. El Marc i l’Angie em van caure bé. La nostra conversa va ser fluida, ell estava sorprès amb molts dels meus posicionaments, segur que aviat ja no el sorprendré tant. En fi , crec que hi ha un bon començament de col·laboració, de moment ja m’ha “cedit" la foto que encapçala aquest escrit. Gràcies.

Per cert, mentre estava redactant, la Regina m’ha passat un retall de diari; resulta que a partir del 23 d’abril i fins al 26 de maig hi haurà una exposició sobre els Dracs de Barcelona a la galeria Montcada (Montcada 20). Jo no me la perdo, segur.

La plaça nova.La nostra plaça.

Tots aquells que han hagut de viure una reforma a la seva llar de seguida sabran de que parlo. Posem per cas la remodelació de la cuina. Primer cal pensar què és el que es vol fer. Segon cal buscar els professionals necessaris per tal que ens aconsellin i dirigeixin les obres, tercer cal contractar les persones que hauran de fer-les. Entre mig de tot això haurem d’haver “pactat” amb la resta de la família el color de les parets, l’amplada del marbre, el tipus d’iluminació, el sistema d’aixetes, l’accessibilitat als armaris, si posarem tele o no, en definitiva una llista interminable de detalls. Haurem, també, d’ajustar les nostres preferències a un pressupost, haurem doncs de “renunciar” a alguns detalls en favor d’altres. Finalment desprès d’un llarg temps d’incomoditats -les obres mai són agradables i sempre per curtes que siguin es fan molt llargues- tindrem la nostra cuina acabada. Si tot ha anat bé no ens haurem sortit del pressupost, però de ben segur la cuina no queda com ens havíem imaginat. Ens trobem que les aixetes no son tan pràctiques com ens creiem, que els armaris són massa petits o que estan massa alts, que el color de les rajoles no és exactament el que volíem... Tot i això tenim cuina nova, moderna. A alguns de la família els agrada més que altres, però, diguin el que diguin, la cuina és molt millor que l’anterior. Ara només cal fer-la nostra.

Avui, els veïns i veïnes de Barcelona encapçalats per Jordi Hereu, el seu alcalde, han inaugurat la remodelació de la plaça Lesseps. Han inaugurat la nova plaça Lesseps. Hi havia tanta gent que la plaça ni es veia. Una plaça resultat de molts anys de discussió intensa entre veïns i administració, de desacords i postes en comú, de pactes i de consens. Una plaça que gràcies a la lluita veïnal i també a la voluntat de l’ajuntament ha acabat amb una remodelació pactada, amb una bona solució. Avui es presenta en societat.

El projecte, i les obres, han hagut de salvar molts esculls. Mantenir oberta la circulació en un nus viari tan important de la ciutat mentre s’efectuaven les reformes, salvar els condicionants imposats per les vies que la travessen i dotar-les de continuïtat, donar més protagonisme als vianants, fer les voreres més amples, reduir desnivells fent-los més amables i suaus, introduir espais verds on era possible (recordem que per sota passen els túnels del metro i de la ronda), habilitar pistes de petanca, ampliar les àrees infantils, construir l’amfiteatre...

Ara ja tenim la nova plaça. Uns la troben amb massa ciment, altres recorden que cal donar temps al verd per créixer. A alguns els agradarà més que altres, de la mateixa manera que a alguns prefereixen en Tarantino i a altres en Garci. Com diu el meu amic Joan Jubert: “Lesseps és molt singular en el que no agrada , però també és molt singular amb el que agrada”. A mi m’agrada.

Tenim cuina nova, tenim plaça nova. Ara toca gaudir de tots els seus espais, descobrir-la amb l’ús diari. Segur que Lesseps passarà a ser un espai d’identitat pròpia a la ciutat de Barcelona. Ara només cal fer-la nostra.

Nota anecdòtica:
Durant el parlament de l’alcalde Hereu dos grupets minúsculs han intentat espatllar l’acte. Els uns eren la dotzena d’okupes-pijo-progres de sempre, els que estan en contra tot, però que diumenge mengen el pastís a casa els “papás” (en catellano). Els altres eren mitja dotzena de militants de convergència; els coneixem, fins i tot alguns pel nom, per exemple hi era la Núria B. Que volen aquesta gent? Segueixen ordres d’en Trias? Volen arreglar a crits el que no poden guanyar a les urnes? Per sort el públic no n’ha fet ni cas. La festa ha continuat, i els dolents han quedat en evidència. Per cert es la segona “ficada de pota” d’en Trias aquesta setmana. Segueix així si us plau.

Hereu, joves i proximitat

Ahir l’alcalde de Barcelona, en Jordi Hereu, va endegar una sèrie de vistes als barris de la ciutat. És intenció del regidor el conèixer encara més i de primera mà tots i cada un dels 73 barris que la composen, els seus problemes, les seves necessitats, les possibles solucions, l’estat de les obres en marxa, estudiar els projectes, veure el compliment del programa municipal. En definitiva aquestes visites han de servir per veure què es cou als barris, a la ciutat.

No va començar aquest periple barceloní amb una visita fàcil, es va estrenar a la zona nord de la ciutat, a Nou Barris, concretament a Ciutat Meridiana, un barri amb més del 30 per cent de població de nous immigrants. Com que un dia dóna per molt, primer es va reunir amb els tècnics del districte, desprès va visitar escoles, centres cívics, va entrar a botigues i es va veure amb entitats. De ben segur que se’n ha pogut treure alguna conclusió i els veïns i les veïnes de la zona en veuran aviat les conseqüències.

Però el que m’agrada més de tot plegat és la sana valentia de l’alcalde al exposar-se a un sense fi de preguntes per part dels estudiants de l’institut. El jove no és un públic fàcil, es reivindicatiu i inconformista, no està casat amb ningú, no té pels a la llengua. Afrontar les preguntes, donar respostes, escoltar inquietuds això l’Hereu ho fa bé, molt bé. L’alcalde es troba a gust amb el cos a cos dialèctic. Si s’escolta a la gent, si escolta als joves i tots plegats s’escolten mútuament la ciutat en sortirà beneficiada. La proximitat és el camí, la proximitat amb els joves encara més. Endavant.

Baròmetres

En meteorologia els baròmetres són instruments que serveixen per mesurar la pressió atmosfèrica i realitzar previsions, en política el baròmetres son les enquestes que es fan amb una periodicitat determinada per tal de calibrar l’estat de l’opinió pública en relació amb la situació política i econòmica i eix facilitar les accions futures de partits o administracions. Però mentre en meteorologia existeix un consens ampli i un llenguatge comú, en política per la interpretació del resultats cada “expert”, i en política com en el futbol tots som o ens creiem experts, fa la seva lectura: lectures diferents, interessades, les públiques distintes a les privades, pessimistes, optimistes...

Ahir es va presentar el baròmetre trimestral que fa l’ajuntament de Barcelona. No es la meva intenció fer-ne una valoració però un cop més es demostra que cada organització en fa la lectura pública que més l’interessa: els socialistes que estan al capdavant, els de CiU que en Trias està millor, el d’IC que està per sobre d’ERC, Esquerra que creix un miqueta, els populars que parlen del vot ocult... En fi les dades són les que són i que tothom en tregui les conseqüències que cregui convenients.

A Barcelona, els socialistes estem al front de l’ajuntament des de fa casi 30. Al llarg d’aquets anys hem governat conjuntament i/o amb el recolzament d’ICV-EVA (abans el PSUC), amb CiU (recordeu en Cullell tinent d’alcalde el 79?) i amb ERC. L’única força que no ha col·laborat en el govern de la ciutat amb el PSC ha estat, per raons òbvies el PP. Els socialistes estem orgullosos de la nostra ciutat, estem orgullosos de les transformacions que s’han produït, dels grans avenços aconseguits, de seva la internacionalitatzió, de la seva capitalitat tant catalana com euromediterrànea, però també estem cofois del seus petits racons, de la recuperació d’illes de l’Eixample, del parc central, del castell de Montjuïc, de les zones 30, de la zona Fórum , del servei de tele assitència, de la plaça Lesseps , la cobertura de Carles III, de l’atenció a les persones, dels tramvies i de moltes i moltes coses més.

Els socialistes ens estimem Barcelona, i com ens la estimem volem seguir al seu capdavant. Els resultats del baròmetre estan per interpretar-los i, com encara queden més de dos anys per les eleccions municipals, intentar rectificar o prioritzar unes polítiques sobre altres.

No m’agradaria acabar sense donar-vos la meva lectura parcial i esbiaixada del baròmetre: pels socialistes, malgrat algun mitjà d’opinió ens intenti fer creure el contrari, la cosa no està malament. Això sí, ara cal visualitzar més la política de proximitat. Sortim dels despatxos i actes interns i fem més barri. Barcelona ens ho agrairà.