dilluns, 21 de maig de 2012

Imaginació i il•lusió


La necessitat d’innovar junt a la voluntat de sorprendre fa que sovint als carrers de les nostres ciutats es produeixin fets que alteren positivament els nostres sentiments . Només cal tenir la predisposició a gaudir de les coses diferents, inexplicables. Deixar córrer la imaginació i viure amb intensitat.

El mag madrileny Jorge Blass, una persona que veu i viu la màgia per allà on va, ha captat aquesta imatge pels carrers de Madrid. Màgia, pura màgia.

dilluns, 7 de maig de 2012

Diumenge electoral a Europa, una sopa amb sabor agredolç

A Europa hem viscut un cap de setmana electoralment molt mogut, diverses eleccions a distints països amb diferents resultats i amb lectures diferents. Com a més destacable pel que pot significar pel futur immediat d’Europa cal resaltar la victòria, més ajustada del que era previsible, del socialista Hollande a les presidencials franceses. 

Els que creiem que per sortir de la crisi hi ha altres camins, els que pensem que no només amb la contenció de la despesa es solucionen el problemes, els que no volem que es retallin drets estem d’enhorabona: sembla que a França canviaran les coses i això pot significar una important transformació de les polítiques econòmiques europees. 

Però la victòria socialista a França no ens ha de fer obviar el greu estat social que està vivint tot el continent. No se’ns ha d’escapar de les nostres anàlisis el sever descontentament d'una part molt important de la ciutadania. Cal que valorem en la seva justa mesura els preocupants resultats a Grècia, amb la desfeta dels partits tradicionals i l'augment espectacular de l’extrema esquerra i -el que és molt pitjor- irrupció amb 21 escons del partit neonazi al parlament. No podem oblidar els 6.379.332 de vots que va rebre le Pen a la primera volta de les presidencials franceses  Tampoc estaria de més analitzar el perquè a Alemanya un partit sense cap programa -el pirata- apareix amb força a tots aquells parlaments regionals on es fan eleccions. Alguna cosa no funciona però el que queda clar és que el malestar de la població es reflexa i manifesta electoralment de diferent forma a la mida i moda de cada país.

Els partits no són eterns, només són una eina democràtica per arribar a uns objectius concrets. El problema actual rau, no en que els partits tradicionals perdin força, sinó que cada vegada més la dispersió ideològica, o electoral per ser més exactes, és més gran i això fa més difícil arribar als consensos necessaris per garantir la governabilitat. Sense un pacte democràtic ben consolidat s’abona el terreny per a demagogs de tots colors. 

Si mirem enrere, a la història del segle passat, no ens costarà gaire veure similituds amb el període entre guerres i la situació actual: greu crisi econòmica, pèrdua de valors, aparició “democràtica” de partits profundament totalitaris... Les semblances fan tremolar. 

Estem en un període convuls on tot es qüestiona. Podem ser -i hem de ser- tot el crítics que faci falta, però els nostres retrets ha d’anar acompanyats de propostes concretes. Unes propostes que facilitin la convivència i ens permetin sortir el més aviat possible la terrible crisi que patim.

La victòria de Hollande pot ser un bon inici, ha d’obrir la via al diàleg i a la serenor i a la recuperació. 

Nota: Us adjunto en vídeo del que crec no hauria de passar mai, però que il•lustra la situació on ens trobem.

divendres, 13 d’abril de 2012

La xarxa té la seva conya



Això de la xarxa té la seva conya. Alguns que tenim un bloc i l’intentem mantenir actiu sovint ens preguntem si el que estem fent serveix per alguna cosa. Voldríem saber si els nostres escrits, a part d’acontentar el nostre ego, tenen algun interès per algú que no pertanyi a la teva mateixa tribu. I, a part de controlar via el comptador quantes persones han visitat la teva pàgina, realment és molt satisfactori quan de tant en tant reps una indicació que el que has dit alguna vegada té algun efecte positiu, que ha servit per alguna cosa.

Rebre un missatge d’una persona que no coneixes de res on et demana si la pots assessorar en un tema, el fet d’identificar uns primats, no té preu. I encara és més gratificant el poder solucionar la petició. Aquesta és la situació en que m’he trobat aquesta darrera setmana. Hem compartit coneixements entre persones que no havíem tingut mai un contacte previ. Ens hem enriquit mútuament i això només ha estat possible gràcies a la xarxa i que un dia vaig escriure al meu bloc sobre una femella de mangabei de coroneta blanca!

Nota: a la foto una parella dels primats identificats: els Talapoins (Miopithecus talapoin)


dimecres, 11 d’abril de 2012

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc




Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

dimarts, 10 d’abril de 2012

La recepta: partits oberts i innovació



Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.

dimecres, 21 de març de 2012

Barcelona amaga la prostitució però no resol les injustícies

Distreure l’atenció, amagar els problemes, no afrontar els reptes això és el que fa el govern de la ciutat de Barcelona un dia sí l’altre també.

Avui ens surten amb que la comissió de presidència de l’ajuntament de Barcelona ha aprovat, a proposta del PP i amb els vots CiU, la prohibició de la prostitució al carrer. Un primer pas que obre un període d’al•legacions, una nova aprovació en comissió i, probablement al mes de maig, la seva aprovació definitiva.

La proposta que no ha caigut bé a l’oposició municipal és oportunista i profundament demagògica. El pacte CiU-PP torna a “actuar” – amb el doble sentit d’acció i de teatre- i amb un cop d’efecte probablement molt popular anuncia la desaparició, via la prohibició, de la prostitució al carrer. L’oposició, amb tota la raó política i jurídica però amb arguments massa tècnics i gens entenedors, no ha aconseguit el seu propòsit de traslladar el debat de la prostitució allà on pertoca: el parlament espanyol.

Però amb amagar la prostitució, confinar-la a cases de barrets i/o bars amb barres americanes no soluciona el problema de fons: la prostitució segueix existint i segueix sent tolerada a la nostra ciutat. Amb la proposta es resol un problema estètic - les prostitutes estaran amagades- però no que es soluciona l’arrel del problema, es segueixen vulnerant els drets humans, continuarà la tracta de persones, continuarà el proxenetisme, el masclisme ...

Les diferències semàntiques són molt importants i més en temes que afecten a la vida de les persones. Per uns amb prohibir la prostitució ja n’hi ha prou, altres pensem que aquesta no és la solució i el que cal és abolir-la. Abolir la prostitució no significa només multar al prostituïdor, també significa lluitar contra l’explotació sexual, treballar per la protecció física i psíquica de les dones prostituïdes, dotar de la formació laboral necessària per facilitar la seva incorporació al mercat laboral i ...

Amagant el problema de la prostitució a la ciutat es poden guanyar vots però no es fa justícia amb les persones més desfavorides. Aquest no és el millor camí.

dissabte, 17 de març de 2012

Gaites a la Diagonal, Saint Patrick‘s Day 2012 a Barcelona


Sortir a passejar un dissabte al matí i veure un grup de gaiters travessant la Diagonal per enfilar el carrer Numància seria ben estrany si no fos que avui és el dia de Sant Patrici i com cada any, i ja en van 9, a la part alta del carrer Numància es festeja el dia nacional d’Irlanda.

Cervesa negra, rugbi, salmó, viatges, jocs infantils i espectacles es van succeint al llarg de tot el dia davant d’un públic familiar. Irlandesos i barcelonins barrejats en un ambient de festa, és Saint Patrick‘s Day 2012.

dimecres, 14 de març de 2012

"Rio rojo"


Tant de bo el color vermell del riu de la foto fos només un efecte curiós del Photoshop, tant de bo el títol de l’apunt estigués dedicat al magnífic western de Howard Hawks protagonitzat per John Wayne i Montgomery Clift, lamentablement no és així. La foto ens mostra un riu contaminat, tristament contaminat.

dimarts, 6 de març de 2012

Simplement gràcies


(La meva darrera intervenció com a Primer Secretari del PSC les Corts)


Avui es tancarà una etapa que va començar el novembre del 2008 quan es va escollir l’executiva que ara us presenta la seva gestió. Un gestió que ha estat marcada per uns anys políticament durs, molt durs, en el que hem viscut el pitjor cicle electoral de la història del partit. Ja us hem exposat sintèticament i d’una manera clara els trets bàsics del que hem fet o hem pogut fer durant aquests anys. Ara permeteu-me que us parli una mica a nivell més personal, més íntim però també més polític.

D’entrada m’agradaria agrair la tasca i dedicació de totes les persones que han treballat dins de l’executiva, un agraïment sincer i necessari. Formar part d’una executiva no és cap “xollo”, porta molta feina, molts mal caps i, en època de vaques magres, molts disgustos. Però els i les que estem a les executives ho estem per voluntat pròpia, ningú ens obliga a estar-hi. Val a dir que també tenim les nostres petites satisfaccions, com el saber que treballes per una causa noble, la relació estreta amb els altres membres i, de vegades, el veure que els teus plans, els teus anhels es fan realitat.

Satisfaccions, com les que, personalment vaig tenir durant el darrer congrés quan un grup de persones relacionades amb la secretaria de politiques de les dones em van demanar, com a cap de la delegació de les Corts una de les agrupacions que més s’ha posicionat sobre el tema, que defensés l’esmena que incloïa l’abolició de la prostitució en el programa del nostre partit. Veure plasmada en les nostres ponències una reivindicació històrica, un cant a la llibertat de les persones, no té preu. Amb tan sols això ja em sento plenament reconfortat.

Aquests tres anys ens ha passat de tot. Hem hagut de prendre decisions difícils -triar entre persones sempre és dur-. Tot i fer una bona feina hem fet campanyes i les hem perdut totes, però també hem treballat amb força tal com us hem explicat, amb millor o pitjor encert, per tirar endavant el nostre projecte comú.

És a partir d’aquest passat recent que comencem a escriure el futur. Fa tres anys i tres mesos en aquesta mateixa sala 100 persones escollíem entre dues candidatures l’executiva que havia de dirigir el partit a les Corts durant aquests anys, i aquest enfrontament va generar una situació complexa que de cap manera va jugar a favor de la necessària cohesió de la militància.

Una situació que creiem ja es va resoldre. Estenent la mà, obrint portes, però, sobretot, amb la determinació d’evitar les tensions viscudes en el seu moment. Era, i és, una simple qüestió de responsabilitat política en un moment en què la ciutadania mira als polítics amb una desconfiança creixent.

Estic convençut que cal que aguditzem el nostre sentit de responsabilitat per tal de donar respostes eficaces als problemes reals de la gent i no perdre el temps en enfrontaments banals que no condueixen a res. D’aquí la meva decisió i la meva voluntat de fer allò que calgués per aconseguir una candidatura de consens que recollís totes les sensibilitats existents a la nostra agrupació.

I aquesta decisió ha comportat que deixi la primera secretaria per passar a ser, si és que els vostres vots ho ratifiquen, president de l’agrupació de les Corts, amb el Carlos Hornero com a primer secretari.

S’obre així una nova etapa a l’agrupació. Crec que amb el Carlos hem estat capaços de preparar una bona executiva, formada per persones de gran vàlua que estan disposades a treballar plegades i a construir un futur ple d’esperances a l’agrupació.

I si surto escollit com a president de l’agrupació em comprometo que:

• treballaré per tal que el partit torni assolir l’hegemonia social i política, es a dir:

• treballaré per que els socialistes recuperem, entre altres, l’alcaldia de la ciutat,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui vista com l’organització que dóna oportunitats a tothom,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts sigui un referent de participació i on tothom pugui compartir,

• treballaré per que l’agrupació de les Corts estigui unida i que, a la vegada, tothom tingui la seva pròpia veu.

I des del meu càrrec em comprometo a escoltar a tothom que ho desitgi, i no només a escoltar sinó també vehicular, en la mesura del possible, les seves peticions, els seus suggeriments, les seves inquietuds...

Per acabar agrair-vos la confiança que ens heu dipositat, i demanar-vos dues coses: la primera que voteu afirmativament la gestió de l’executiva sortint, i l’altre -molt més important- que voteu favorablement a la nova executiva. Moltes gràcies.

dimecres, 29 de febrer de 2012

Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?


Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

Escoles bressol municipals: una inversió de futur


A Barcelona, d’ençà la victòria d’en Trias, estem vivint un etapa de desmantellament de l’estat del benestar. Agradi o no, i tingui la culpa qui la tingui, aquesta afirmació és ben real. Exemples en tenim a grapats i no cal citar-los ja que són a la memòria de tothom i que ens toca patir-los a diari.

Sovint em sorprèn la capacitat que té la dreta política i econòmica de mediatitzar l’opinió pública. El canvis de vent polític i/o econòmics, els interessos partidistes juguen un paper clau, només calen unes quantes declaracions, uns quants articles als diaris, l’expressió de quatre o cinc tertulians i ja s’ha creat dins la societat una visió favorable sobre el tema en qüestió. Però a vegades, molt de tant en tant, les lluites populars aconsegueixen aturar, si més no matisar, l’impuls de la dreta.

Darrerament s’ha obert un nou front en un espai on en Trias creia que no tindria resistència: les escoles bressol municipals. Trias, com bon governant de dretes, vol privatitzar-ho tot costi el que costi i sigui el que sigui. Trias addueix la manca de recursos per reduir més del 40% de personal de suport a les escoles bressol, però amb aquesta reducció el que s’aconsegueix és oferir una menor qualitat del servei. A Trias addueix la manca de recursos per ampliar les ràtios per aula, però amb aquest ampliació el que s’aconsegueix és menys atenció a cada infant. Trias addueix la manca de recursos per externalitzar la gestió de les noves escoles bressol, però amb aquesta externalització el que s’aconsegueix és afavorir una doble xarxa dins les escoles de titularitat pública: les de gestió directa i les de gestió externalitzada.

La possible degradació del model d’escoles bressol municipal ha alertat a molta gent, i la ciutadania, almenys la ciutadania afectada, ha dit prou. Nombroses reunions i el convenciment de mares i pares implicats, de sindicats, d’entitats i d’organitzacions polítiques han portat a l’elaboració d’un document: MANIFEST DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA I SERVEIS COMPLEMENTARIS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

El manifest denuncia les mesures proposades pel govern Trias i reclama la millora i extensió de la xarxa d’escoles bressol alhora que reclama l’estabilitat laboral del personal interí i de suport.

Estic convençut que la millor aposta, la millor inversió, que pot fer actualment l’administració municipal està en l’educació. S’ha de protegir el sistema educatiu de qualitat i això comença amb unes escoles bressols públiques dignes i acaba amb una universitat pública d’excel•lència. No podem deixar el futur de la ciutat sols en mans privades, d’especuladors que només miren i vetllen pels seus interessos.