dimecres, 3 de febrer de 2010

És Internet el nou míting?


En un interessant apunt al seu bloc, Albert Medrán insinua la possibilitat de la mort dels mítings tradicionals. I no només això sinó que també es pregunta si Internet és el nou míting. Medrán parla de Twitter, com exemple de xarxa social, per argumentar que l’esperit del mítings també es pot trobar a la xarxa.

La meva experiència a les xarxes socials no és gaire extensa, el desembre del 2008 em vaig donar d’alta al Facebook, al gener següent estrenava bloc i a finals de febrer m’apuntava la Twitter. He anat fent amics al facebook, i “followers” al twitter, a les dues xarxes sobrepasso els 1000. He aprofitat més els recursos del facebook per fer política - la meva visió particular i critica de la política vista des d’una òptica de militant socialista -, amb el Twitter haig de reconèixer que encara em perdo.

Aprofitant que segueixo a gent molt diversa bàsicament faig servir el Twitter per veure què es cou, què pensa la gent “normal” per aquest món d’Internet. Gairebé no twittejo simplement faig de “stalker” (espia – estar a l’aguait). I sobre el que cada dia observo que passa i s’opina sobre política al Twitter penso que – fora dels militants més actius de cada partit- no interessa gairebé a ningú. Massa autocomplaença, massa consignes, massa partidisme. En canvi hi ha poca autocrítica, poc reconeixement de les aportacions de l’adversari. Sovint em venen ganes de “piular” en una conversa política, però em mossego la llengua, no hi veig profit, sempre opinen els mateixos i defensen sempre el mateix, segur que els “no professionals” no la segueixen, no crec que serveix de res.

Però tornem als mítings, si a tot el que he exposat abans afegim que al microbloc no es pot ser molt extens, i per tant precís, el Twitter mai podrà substituir la força d’un míting. Twitter mai podrà substituir la força de la gent, la barreja multitudinària dels partidaris, les banderes onejant, la música, el caliu d’un míting. Probablement algun dia s’acabaran els mítings de gran format, però el que és segur que Internet - o el que vingui – mai podrà substituir el seu encant .

Per acabar deixeu-me fer un símil futbolístic. Imagineu-vos una final de la champions al Bernabeu entre el Madrid i el Barça. Hi ha moltes maneres de seguir el partit: al camp, per la tele, per la ràdio, per Internet consultant els diaris digitals o llegint la premsa escrita del dia següent. Cal que preguntem a qualsevol seguidor del Barça quina d’elles prefereix? Amb els mítings passa el mateix, com el directe no hi res.

2 comentaris:

  1. Gràcies per la menció i per la reflexió! Bé, no em referia a substitució d'un per l'altre, sino la lògica de fons. Si al míting hi vas gairebé com a experiència interna de partit, de relació quasi mística, a vegades el Twitter o els blogs o una xarxa social pot ser el mateix. Quan surts d'un míting tens la sensació que tothom pensa com tu. Que tothom ho veu tot A. I a vegades a aquests espais de la xarxa passa el mateix. Però en ambdós casos, la realitat és ben diferent...

    No sé si m'explico...

    ResponElimina
  2. Albert: Fonamentalment d'acord amb la teva reflexió, el que diferencia un del altre és que al míting tots són de la "casa" en canvi a la xarxa també pots saber el que diuen els "adversaris"sense cap mena d’esforç. Jo diria que l’oferta de pluralitat és una de les grans virtuts de la xarxa. Per tant la informació que en pots treure és molt més diversa que la del míting. Ara bé si s’utilitza el Twitter només per connectar-te amb els “teus”, reps els mateixos o similars imputs que als mítings.

    ResponElimina