dissabte, 30 d’abril de 2011

Tòtil contra tòtils


Els que estimem la natura no podem estar gaire contents. A Barcelona, al parc de Montjuïc, han mort enverinats més de mil gripaus, per ser més exactes tòtils (Alytes obstetricans). S’estan analitzant les causes de la mortaldat però en principi sembla que han estat emmetzinats.

Tot fa pensar que hi gent que no entén la necessitat vital de conviure amb la resta d’espècies animals; gent que no entén que és molt important no interferir, en la mida del possible, en el desenvolupament natural de la vida, en respectar la biodiversitat. Hi ha gent que es creu superior i que té dret no només a matar sense motiu a éssers que consideren inferiors sinó també a malmetre amb la seva inconsciència el futur dels propis humans.

Si busquem la paraula tòtil al diccionari català ens trobarem amb una cosa curiosa, té dues accepcions. Vegem-ne el seu significat:

[s. XX; d'origen onomatopeic] m ZOOL Amfibi anur de l'ordre dels opistocels i de la família dels discoglòssids (Alytes obstetricans), el mascle dels quals porta els ous amb les potes fins a la desclosa dels capgrossos, que surten quan es banya.

tòtil2 -a [v. tòtil1] m i f Persona babaua, encantada, curta d'enteniment.

Si fem cas al diccionari resultarà que un tòtil ha matat a mil tòtils. Paradoxes de la vida.

Curiositats de la Feria de Abril de Barcelona 2011 (2)


Seguim amb les troballes a la feria. Una atracció que, aprofitant les actuals disputes entre el Barça i el Madrid, possiblement aquests dies farà furor. Marca un “penalti” al Madrid. Per “només” 3 euros cal pots xutar contra el Madrid, cal fer caure dues bitlles, no valen rebots. Si us fixeu la cosa no és tan senzilla, camuflat sota la moqueta hi ha un esgraó que desvia la direcció de la pilota.

Curiositats de la Feria de Abril de Barcelona 2011 (1)


Independentment de l’opinió que cadascú pugui tenir sobre la “Feria de Abril de Barcelona” passejar una estoneta pels seus carrers sempre depara alguna sorpresa, quelcom per comentar.

A la feria et pots topar amb casetes engalanades amb millor o pitjor gust, parades de venda multitud de productes – des de barrets, a llaminadures, passant per formatges o penjolls -, expositors amb menjars exquisits i altres que no ho són tant. Però també, com no podia ser d’una altra manera en un lloc on passa tanta gent, pots veure tot tipus de personatges: des de la família que surt a passejar, als estols de joves que van de gresca, a grups de diferents tribus urbanes, a la parrella endiumenjada, a les senyores vestides de “rocieres”, i molts, molts,“frikis”.

Primer dia feria, són les 7 la tarda i encara no està inaugurada oficialment, mentre estem donat un tomb amb el meu amic Jaume ( ja fa gairebé fa trenta anys que ens coneixem) “descobrim” un cartell a un dels “mesones”que ens crida l’atenció: “Pan Pallés con Jamón”. Un nou tipus de pa? O serà una falta d’ortografia com un pa de pagès?

dilluns, 25 d’abril de 2011

25 d'abril, la lluita continua


El 25 d’abril del 1975, Franco encara vivia i jo estava estudiant COU. Eren temps de protestes polítiques i qualsevol excusa era bona per reivindicar la democràcia. A la pissarra de la classe “algú” va escriure: “Portugal 365 dies de llibertat, Espanya 0”. Aquell dia no vam fer gaires classes o almenys jo no hi vaig assistir. Recordo que vam fer un recapta entre els “progres” de l’escola i amb els diners recollits vam comprar clavells vermells que -per sorpresa dels vianants- vam repartir gratuïtament per la Rambla Catalunya. Era el nostre petit homenatge a l'aniversari de la revolució portuguesa i una forma pacífica de reivindicar la nostra pròpia i somniada llibertat.

Han passat molts anys, la situació política ha canviat molt. Franco fa anys que està enterrat i ja fa temps que vivim en democràcia. Hem aconseguit grans fites: eleccions lliures, sanitat pública universal, supressió del servei militar obligatori... una llarga llista de millores que es podrien resumir en l’assoliment de la gran fita: l’estat del benestar.

Però avui, 37 anys desprès de la revolució portuguesa, les coses s’estan torçant. La crisi econòmica internacional, provocada per especuladors sense escrúpols i tolerada per la majoria de governs occidentals, ha provocat la fallida de l’estat portuguès. A tot el món, la dreta econòmica i política s’empara en la crisi i les seves conseqüències per laminar els drets dels més dèbils i seguir afavorint al gran capital.

A Catalunya, el govern d’en Mas aprofita qualsevol escletxa per suprimir prestacions socials. Les retallades econòmiques en sanitat, ensenyament, cultura o infraestructures no només afavoreixen directament al sector privat, sinó que també -i el que és molt més greu- posa en perill d'una manera irreversible l’estat del benestar.

En record a tots aquells i aquelles que van lluitar per la llibertat i la democràcia no hem permetre cap pas endarrere, no ho podem permetre. Hi ha altres maneres més solidàries i justes per sortir de la crisi, no ens quedem creuats de braços, ens hem de revoltar!

La lluita continua...

diumenge, 24 d’abril de 2011

Sachertorte, la meva mona particular


Com que sóc l’únic que aprecia el dolç a casa ja fa anys que no entren mones. Per Pasqua fa temps que no em delecto amb un bon pastís de xocolata. En dies com avui, en que els telenotícies ens parlen de les diferents obres d’art que ens ofereixen el pastissers, em fan venir dentetes.

Enguany, però, he tingut sort. Una visita a cal sogre i la meva cunyada m’ha ofert un tall de Sachertorte. No me’n he pogut negar i en qüestió de segons tenia al davant el plat amb una bona porció de pastís. Mig en conya m’he queixat una mica i he dit que, per acabar d’amorosir el plat, trobava a faltar una mica de nata. Dit i fet, nata a dojo.

La Sachertorte amb nata estava genial!

Pintades que fan història i pintades que empastifen les ciutats


La necessitat de “marcar” territori no és exclusiu dels animals; també és important entre els humans. Voler deixar empremta sembla que és inherent a la nostra condició. En tenim mostres al llarg dels temps: les coves prehistòriques, el gravats de Pompeia o moltes de les parets de les nostres ciutats...Política, amor, reivindicacions, art, protestes, ... qualsevol tema és possible.

Murs pintats són sinònim de vida? Són de ganes de comunicar o simples bretolades? Totes les pintades són legítimes? Embruten o fan història?

Us deixo amb una genial pintada que vaig veure a la plaça George Orwell a Barcelona, em va fer gràcia, té la seva conya, és interpretable. Llàstima que dos minuts més tard, al Pas de l’Ensenyança, en vaig veure una d’idèntica. L'encant de l’original havia desaparegut, el missatge havia perdut intensitat, havia passat a ser una simple pintada que empastifava la meva ciutat.

Ocaña, Sant Jordi i una ruta diferent


Les promeses s’han de respectar i complir, i més si són als fills. Feia temps que li “devíem” i ahir, aprofitant que ell treballava fins tard el vam anar a recollir per anar plegats a sopar.

Si estàs al carrer de la Fruita -just al costat del Palau de la Generalitat- i vols anar caminant fins al carrer Balmes amb València, si a més és Sant Jordi i et vols estalviar aglomeracions, no ho tens gens fàcil.

Intentar sortejar la multitud de compradors de llibres, curiosos, turistes, badocs i enamorats és complicat. Estàvem cansats i no volíem haver de passar per la Rambla. Per estalviar-la i no haver de tornar a transitar entre les paradetes de llibres la millor opció que se’m va ocórrer era desplaçar-se pel Raval. Un ruta diferent: El Call, Boqueria, Hospital, Egipcíaques, Àngels, Montalegre, Valldonzella, Tallers, Gravina, creuar Pelai, arribar a la Ronda i enfilar Balmes. Un camí més llarg, més sinuós però ben distret i sense aglomeracions.

I com sempre que es passeja per aquests carrers et torbes amb alguna cosa que et crida l’atenció. Aquesta vegada ha estat un petit dibuix que homenatja i recorda al pintor Ocaña; Una senzilla composició feta sobre un paper d’aquells amb sanefa que s’utilitza en pastisseria, penjada al vidre d’una porta d’una casa al carrer de les Egipcíaques. Un detall que m’ha fet recordar altres temps...

Ocaña, el transgressor, el provocador, el militant homosexual que va lluitar per la llibertat en i per a una Barcelona que despertava del franquisme. Uns dels personatges que va marcar la vida de la Rambla de finals dels 70. Ocaña el pioner que ens va deixar un gran llegat: ens va fer més oberts i tolerants.

divendres, 22 d’abril de 2011

El binomi inseparable: Setmana Santa i Espartac

Divendres de Setmana Santa. Dia gris i desavinent, de tant en tant cauen algunes gotes. A la tele ens ofereixen diverses pelis “de romans” per triar: “Quo vadis”Ben Hur” i, com no, la meva predilecta, la millor: “Espartac

No tinc cap dubte, toca i triaré Espartac, aquesta tarda en català i si tinc ganes de repetir a la nit en castellà. Espartac una obra mestre d’un “liberal” – Stanley Kubrick - un cant a la llibertat, a la lluita contra l’opressió i la injustícia. Revolucionària i sexualment reivindicativa mai he entès com ens la passaven cada Setmana Santa per la tele franquista. Segurament el censor de torn devia pensar que les pelis de romans eren políticament innocents.

Per a molta gent sense processons, aquest any suspeses per la pluja, la Setmana Santa no és complerta. Personalment, si sóc a Barcelona, sense Espartac a la "meva setmana santa" li faltaria alguna cosa. Sortosament amb tants canals de televisió per triar de ben segur que cada any tindré garantida poder-la tornar a gaudir.

El món a les nostres mans


Destrucció del medi, contaminació, pèrdua de biodiversitat, sobreexplotació del territori... els humans estem malmeten el nostre entorn. Prendre consciència, utilitzar els recursos naturals d’una manera responsable,satisfer només les necessitats bàsiques i alhora admetre que formem part d’un tot ... aquestes són algunes de la raons per les que cada 22 d’abril es celebra el dia de la terra.

Estem estirant més el braç que la màniga. El nostre planeta està malalt, en perill, però no tot està perdut, encara som a temps de rectificar. Tenim el destí de la terra a les nostres mans, es qüestió d’escollir el camí adequat. Necessitem educació, democràcia i participació dins del més escrupolós respecte per tot el que ens envolta. Hem de deixar de malbaratar recursos, de viure per sobre de les nostres possibilitats. Però ser més austers no ha de significar viure pitjor, hem d’habitar el món d’una manera diferent, més solidària. Els nostres descendents humans, però també animals i vegetals, ens ho agrairan.

dijous, 21 d’abril de 2011

Teotihuacan i l'orella escapçada



Fer festa una tarda de dia laborable s’ha d’aprofitar; fer una becaineta, anar al supermercat i, com que hi ha temps per a tot, fer una passejada fins la Casa Ramona, seu del CaixaForum per visitar una exposició interessant: “Teotihuacan, ciutat dels deus”.

Més de 500m peces, des d’objectes d’ús quotidià fins a elements religiosos, des de joies a figures ... I cap al final de la mostra, com si m’estigués esperant, em trobo amb un fetitxe, m’aturo i em fa venir a la memòria la figureta sobre la que voltava el guió d’una de les aventures d’en Tintin: “l’orella escapçada”. Tot i que crec reconèixer alguna semblança, d’entrada he notat una diferència l’orella malmesa és la contrària.

Ja a casa he buscat a Internet la referència del fetitxe del llibre d’en Hergé. La veritat tenen una retirada i les dues són precolombines però poca cosa més, d'assemblar-se no gaire.

Us deixo amb la foto del fetitxe de l’exposició de Teotihuacan i un altra imatge on es pot veure l’estàtua original on es va inspirar Hergé al costat del fetitxe arumbaia que es va “ inventar”.

Humor polític. Els invents d’en Trias (6). La fustabicicleta


Quan no es una cosa és una altra, els convergents barcelonins mai estan d’acord amb res. Però si d’alguna cosa destaquen en la seva oposició és l’especial mania que tenen al servei de transport en bicicleta -el Bicing- a Barcelona.

Avui mateix el regidor Eduard Freixedes, ha tornat a criticar: “CiU carrega contra el Bicing”. Freixedes, entre d’altres coses ha explicat que ha arribat el moment d'impulsar un replantejament d'aquest sistema per tal de millorar la seva eficàcia.

Tot fa pensar que des de l’equip d’en Trias, l’etern candidat a l’alcaldia de Barcelona, tenen una carta amagada. Fonts properes a l’aspirant parlen de la propera presentació d’un nou prototip de bicicleta que, segons els seus promotors, haurà de revolucionar el món de les dues rodes a la ciutat de Barcelona. Desprès de moltes indagacions, hem aconseguit part del dossier secret: es tracta d’una bicicleta revolucionària, aerodinàmica i lleugera, feta només amb peces de fusta. Aquí en teniu una foto del nou vehicle futurista.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Un foc que aclareix moltes coses


Dimarts 19 d’abril, un brètol o un pertorbat –les diferents versions encara no ho acaben d’aclarir- ha calat foc a la cripta de la Sagrada Família. Sortosament, a part de l’ensurt i la gran fumarada, no s’ha de lamentar grans danys personals. Sembla però que la sagristia de la cripta ha quedat força malmesa i caldrà reconstruir-la.

L’alcalde Jordi Hereu ha interromput la seva activitat programada per visitar el lloc dels fets interessar-se per la situació, mentre Xavier Trias estava fent campanya al districte d’Horta. Simptomàtic. Trias calculant que no pot treure cap rendiment electoral de la situació ha decidit passar de tot i seguir “predicant”. Recordeu, en canvi, la seva oposició al túnel de l’AVE? Recordeu les continues crides alarmistes d’en Trias al•ludint el perill que corria la Sagrada Família? Recordeu que Trias va callar quan, com deien els estudis del tècnics, la tuneladora va passar pel costat de la Sagrada Família i no va passar res?

Sempre he tingut la sensació que en Trias era bel•ligerant contra el túnel per tal d’aglutinar un sector de població que d’una manera legítima creia en el possible perill. Sempre he cregut que a en Trias no li importava la seguretat del temple, el que volia era treure’n profit. Qualsevol cosa per treure’n rendiment electoral.

Amb l’actitud d’avui d’en Trias s’han aclarit les coses. Un incendi ha servit per clarificar el panorama, si no pot treure suc electoral en Trias no mourà un sol dit, sense rèdit no interessa.

Avui el foc purificador ha actuat i ha desemmascarat al candidat Trias.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Indignació i vergonya


Sento indignació: tenim un govern a Catalunya que mentre rebaixa impostos al rics retalla prestacions socials. La Generalitat rebaixarà l'IRPF als que cobrin més de 120.000 euros a l'any.

Sento indignació: tenim un govern a Catalunya que mentre no descarta la supressió de l’impost de donacions retalla prestacions socials. El conseller Mas-Colell ha avanzado que el Govern no descarta la supresión del impuesto de donaciones.

Sento indignació: tenim un govern a Catalunya que mentre ofega i, per tant, desmantella la sanitat pública i l’ensenyament públic potencia la sanitat privada i l’escola privada. Las mutuas recomiendan limitar la sanidad pública para las rentas altas.

Sento vergonya del govern que tenim a Catalunya.

Matinal als Jardins del Palau de Pedralbes


Un magnífic i solejat diumenge d’abril. Un dia esplèndid que et demana que no et quedis a casa i aprofitis per fer visitar un d’aquells racons meravellosos entre dels milers que es poden trobar a Barcelona. Dit i fet, el meu objectiu matinal ha estat els Jardins del Palau de Pedralbes. I què millor que anar-hi acompanyat de la meva mare?

A dos quarts d’onze del matí encara hi ha poca gent; uns quants fotògrafs aficionats, un parell de famílies amb nens petits, quatre o cinc esforçats fent footing i un parell de turistes, ningú més. Un gran parc gairebé per a nosaltres sols. Tot un luxe i privilegi.

Tot i estar tocant a la Diagonal és una illa de pau i se sent el cant del ocells. Sempre he lamentat no saber distingir amb claredat el cant i poder-los identificar. Però sense fer gaire esforç he pogut observar vàries parelles de tórtores (Streptopelia turtur), alguns tudós (Columba palumbus), alguns mascles de merla (Turdus merula) amb seu plomatge negre i els seus becs ben grocs i, finalment, les juganeres i cridaneres cotorres argentines (Myiopsitta monachus) que ja són plaga i que estan colonitzat tots els parcs de la ciutat. Però el que més m’ha cridat l’atenció, allà on hem dedicat més temps, ha estat al voltant d’una petita bassa on una femella d’ànec de coll verd (Anas platyrhynchos) vigilava la seva inacabable prole. Veure jugar, nedar, capbussar als petits, molt petits, aneguets sota l’atenta mirada de la seva mare ha estat un espectacle digne de recordar. Una exhibició distreta, gratuïta i, el que és més important, alliçonadora.

Hem passejat una horeta pels camins del parc, hem vist per fora el majestuós palau, seu de la Unió pel Mediterrani i de tres museus i quan ha començat a arribar la gent nosaltres hem enfilat cap a casa.

He gaudit d’un gran diumenge al matí, en ple barri de les Corts. M’agraden els jardins del Palau de Pedralbes. M’agrada Barcelona!


dissabte, 16 d’abril de 2011

Un cartell molt barceloní


Em plau mirar el cartell que en Rubén Pellejero ha fet pel del saló del còmic d’enguany. És Barcelona. M’agrada el cartell, m’agrada Barcelona.

Tarda de clàssics



Desprès d’una llarga setmana per fi dissabte a la tarda. Poder seure al sofà de casa amb una coca-cola zero de llauna ben freda a la mà i veure per la tele un gran pel·lícula de l'oest -Rio Grande de John Ford amb John Wayne i Maureen Ohara- no té preu.




divendres, 15 d’abril de 2011

dijous, 14 d’abril de 2011

La guillotinada d’en Mas


Les retallades del govern d’en Mas estan a totes les conversacions. Personal del cos sanitari de diferents hospitals catalans “gosen” sortir al carrer i tallar les principals artèries de circulació de les ciutats. Les mobilitzacions arriben a col•lapsar els accessos a Barcelona. La plaça Sant Jaume s’omple de manifestants contra les tisorades a la sanitat pública.

Algú encara pot intentar fer creure que l’onada de protestes està orquestrada per una esquerra dolguda per la pèrdua del govern de la Generalitat. Però per molt que ara s’intenti desviar l’atenció, la realitat és que les xifres canten i el que està passant a la sanitat pública catalana no és un simple ajust pressupostari, ni tan sols una retallada: és un guillotinada intencionada de l’estat del benestar, una guillotinada amb totes les de la llei .

Metges i metgesses, personal d’infermeria , camillers i administratius tenen els seus llocs de treball en perill, l’amenaça de quedar-se en atur plana per tot el sector. Però això no és tot, encara hi ha un altre col•lectiu afectat: els possibles pacients. Els usuaris de la sanitat pública que veuran disminuïts els seus drets: llistes d’espera més llargues, clausura de plantes senceres d’hospitals, servei s limitats, quiròfans tancats...

Un exemple per entendre la magnitud de la tragèdia: segons el sindicat UGT només a l’Hospital Clínic de Barcelona enguany, i en comparació a l’any passat, es deixaran d’implantar 245 pròtesis de genoll o, el que és el mateix, que 245 persones malviuran amb diferents graus de dolor i amb una mobilitat reduïda durant més temps. Resumint gràcies a la guillotinada d’en Mas 245 homes i dones perdran qualitat de vida.

No em valen les excuses de mal pagador, aquests són els fets del govern dels “millors”.

Nova "ficada de pota" d’en Trias


Fer el burro, fer el porc, fer bestieses... Els humans com ens creiem superiors als animals -cosa que no vol dir que ho siguem- ens permetem el luxe de definir les accions d’algunes persones amb frases fetes que utilitzen suposats comportaments animals. Habitualment es tracta d’afirmacions despectives i , quan es fan en política, amaguen la incapacitat dialèctica i la manca d’arguments del seu emissor.

En Xavier Trias, l’etern candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, ha gosat qualificar de “fer la mona” a l’alcalde Hereu. Trias acusa a Hereu d’irresponsable i d’instrumentalitzar la protesta contra les retallades just el mateix dia que el Parlament de Catalunya ha aprovat una moció que insta al govern a que els serveis educatius, sanitaris i socials de la ciutat de Barcelona no es vegin afectats per les retallades del Govern ( i això li diu fer la mona!)

Flac favor fa Trias als ciutadans i ciutadanes de Barcelona quan insulta al seu alcalde per defensar els interessos de la ciutat. Em fa l’efecte que en Trias està veient que el recolzament favorable de la població a la posició seu alcalde s’incrementa. El cap de l'oposició barcelonina veu que dia que passa es complica més la seva possibilitat de guanyar les eleccions i “se li ha pujat la mosca al nas”...

I com no té argument polítics busca el titular fàcil amb un insult barat. Quina animalada!

dimarts, 12 d’abril de 2011

La senyora emplomada


Us presento un magnífic exemplar de femella de Pithecopaga jefferyi, per entendrens una àguila menja micos, o simplement l’àguila filipina.

Que n’és de bonica!

Sense piles


No sóc gaire amant de la verdura. Me la menjo quan toca, però no faré mai un pas de més per aconseguir-la si tinc a l’abast un bon plat de pasta. Les mongetes tendres les tolero, el bròquil i la coliflor no em desagraden, però odio els pèsols i els espinacs. I avui parlarem d’espinacs.

De petit em deien que els espinacs donaven força, em posaven com exemple la vitalitat i energia que adquiria en Popeye el Mariner per esbatussar a tort i a dret al seu etern enemic Brutus. Amb el anys he sabut que el binomi espinacs – força és una fal•làcia. Les fulles verdes de la Spinacia oleracea amb prou feines aporten algun valor calòric i energètic.

Fa uns dies que em sento fluix; la primavera, les inacabables hores a la feina, la tensió, els caps de setmana ocupats, dormir poc... En definitiva vaig cansat, estic esgotat. Estic sense piles. I com que no m’agraden els espinacs ni tampoc aporten cap tipus d’energia addicional avui he anat a la farmàcia a comprar-me un complex vitamínic. No és que hi cregui gaire amb aquets tipus de fàrmacs però el fet de pagar 17,10 euros et fa pensar que d’alguna cosa haurà de servir, si més no de fer més riques a les farmacèutiques. Ara una temporadeta amb una pastilleta al dia, d’aquí un temps us explico que tal m’ha anat.

diumenge, 10 d’abril de 2011

La mama


No tot és política, us presento una mare orgullosa, contenta i feliç.

La terra no tremola per a tots igual


Imatges com aquesta ens han de fer reflexionar. Els centenars i centenars de motoristes no van a cap concentració de “motards”, ni es desplacen per assistir a un esdeveniment esportiu, simplement el que fan és intentar tornar a casa seva. Viuen a la costa sud de Java i retornen cap a les seves llars costaneres de Cilicap desprès d’una alerta -sortosament sense conseqüències- de Tsunami.

El possible Tsunami era una factible seqüela d’un terratrèmol de gran intensitat, 7,1 graus de l’escala de Richter, que s’havia produït a la zona i que va portar més de 700 morts, habitatges destrossats, desolació... Més misèria sobre la que ja existia.

Els diaris no n’han parlat gaire, Indonèsia no és Japó, no hi ha centrals nuclears implicades, ni indústries multinacionals. Java no és notícia. Els “occidentals”, els del “primer món”, tanquem ells ulls davant les aglomeracions humanes sense cap tipus de garantia, davant la pobresa, les guerres o la fam... sempre que no ens afectin sembla com si no existeixin.

No en estem fent un gra massa? Em sembla que estem estirant massa la corda.

dissabte, 9 d’abril de 2011

"Inside Job": els dolents són sempre els mateixos


Divendres vaig anar a veure “Inside Job” película documental que ens explica el que ja sospitàvem: el què, qui i com de l’actual crisi. Val molt la pena.

Com quan era petit i acabava de veure una peli d’indis vaig sortir del cinema encès, indignat i amb ganes de gresca contra els dolents.


Els nets d’en Dràcula posen pis a Barcelona


Avui parlarem de ratpenats. I, per tant, disculpeu-me que m’hagi excedit amb el títol sensacionalista. Els ratpenats europeus -tot i que les llegendes populars així ho transmeten- no tenen res a veure amb en Dràcula.

Ja sabeu que tot el que té referència amb els animals sempre m’ha interessat, així no us estanyarà que m’hagi encuriosit saber que l’ajuntament de Barcelona hagi posat una vintena de nius per ratpenats a diversos jardins de la ciutat. Perquè l’ajuntament fomenta i facilita l’establiment d’aquests mamífers voladors si no tenen gaire bona fama entre la població? Doncs molt senzill, a part d'afavorir la tan necessària biodiversitat urbana, els ratpenats han se servir per fer de depredadors naturals dels mosquits -tan molestos pels humans- així com de les erugues de la processionària.

Nius de ratpenats? Una bona iniciativa, entre d’altes moltes, que com la del jardí vertical de Tarradellas, han de permetre fer de la ciutat un entorn més agradable per a viure-hi.

Us recomano que si us interessa el tema i voleu saber més de les 5 espècies de ratpenats que es poden trobar a Barcelona que visiteu la pàgina de Galanthus, està farcida de curioses informacions.

Si Trias surt escollit crearà una “taula de seguiment de la crisi”


Llegeixo que al Consell de Federació de CiU han aprovat el programa electoral. En la seva intervenció Trias ha promès que “el primer que farem” si CiU té el govern de la ciutat és impulsar “una taula de seguiment de la crisi”.

CiU ja ha encarregat a diversos dissenyadors estrangers les propostes de taula. Aquí teniu les dues taules finalistes. De moment la que té més possibilitats de ser escollida és la de la que encapçala l’article, les seves grans rodes faciliten el “seguiment” de la crisi que és molt bellugadissa, fugissera i multidireccional.

De totes maneres son molts i influents els personatges de dins de la coalició que prefereixen l’altre model, l'anomenat “retallada”; pragmàtics com són alegen al seu favor que, un cop s’hagi acabat el “seguiment” de la crisi, la taula sempre es podrà aprofitar a la sanitat privada (la pública ja l’haurà desmantellada en Mas).

divendres, 8 d’abril de 2011

La Targeta Rosa. Mentre Mas retalla Hereu proposa


Facilitar la mobilitat dels ciutadans hauria de ser un deure de les administracions. Crec que anar d’un lloc a un altre sense gaires impediments és un dret de les persones. Ara bé, el que ja pot ser més discutible es quin és el mitjà de transport més adient per aquests trasllats. Sortosament sembla que comença a estar socialment convingut que, a les ciutats, ni econòmicament ni ecològica és convenient el transport en vehicle privat (llevat la bicicleta i en menor grau la moto). El que cal és, doncs, potenciar l’utilització del transport col•lectiu.

A Barcelona el transport urbà i públic és força bo, no es perfecte però és bo. El que hem tingut la sort i l’oportunitat de viatjar a altres ciutats europees tenim la certesa que, llevat rares excepcions, els barcelonins no tenim raons de queixa. Una periodicitat raonable, un velocitat adequada i una accessibilitat digne d’elogi fan que els transports de Barcelona estiguin a la capdavantera d'Europa.

Però amb un transport eficient no n’hi prou, els ciutadans i les ciutadanes es mereixen més. Cal garantir que tots i totes en puguin gaudir, que els més desafavorits no es sentin ni siguin marginats.

A Barcelona els transports urbans públics (metro, tramvia, autobús) estan subvencionats; es a dir l’administració paga part del cost del viatge o, el que és el mateix, els usuaris no paguen el cost real del seu viatge. Però amb això tampoc n’hi ha prou. Hi ha col•lectius de la població, en especial la gent gran i les persones amb poc recursos econòmics i amb una discapacitat reconeguda, que amb aquesta subvenció no en tenen prou. I és aquí on entra la Targeta Rosa.

La Targeta Rosa a Barcelona és un document que permet als seus tenedors la possibilitat d'utilitzar una sèrie de serveis i avantatges en àmbits tan diferents com la cultura, la salut, l’esport, el lleure i també al transport. Actualment 253.000 persones són les beneficiades, amb les dues modalitats targeta rosa que existeixen: la gratuïta (48,6%) i la reduïda (51.4%). Però els socialistes barcelonins amb això no en tenen prou, saben que la crisi econòmica es forta i castiga en especial a les famílies i a les persones grans sense recursos i, es per això, que han fet una gran proposta.

La proposta d’en Jordi Hereu és que si els socialistes guanyen les properes eleccions municipals ampliaran les prestacions de la Targeta Rosa de Barcelona. L’oferiment es concreta en la universalització per les persones de més de 65 ja sigui en modalitat gratuïta o reduïda (segons els ingressos). També es facilitarà que les persones entre 60 i 64 s’hi puguin acollir si tenen ingressos per sota els salari mínim interprofessional. 154.000 barcelonins i barcelonines en sortiran beneficiats.

En moments de crisi mentre el govern convergent d’en Mas suprimeix impostos als rics i retalla prestacions socials en salut, ensenyament o cultura, els socialistes encapçalats per en Jordi Hereu proposen ampliar els beneficiats per la Targeta Rosa.

Mentre uns retallen altres proposen, encara creieu que tots els polítics són iguals?

dimecres, 6 d’abril de 2011

Mas vol atacar a la llibertat de moviment dels joves catalans



Hora que passa la meva indignació amb el comportament del govern d’en Mas va en augment. No es para d’agredir als sectors més desafavorits de la població, avui han atacat especialment als joves.

No és cap invenció, ho recull la Vanguardia i també el Periódico, el govern de la Generalitat no veuria amb mals ulls que el metro tanqués les portes els dissabtes per la nit. Així, alegrement, ho ha afirmat el seu secretari de mobilitat Damià Calvet. Les raons? Les agressions que es produeixen i el frau al servei (o sigui la gent que es cola). Si l’amenaça de tancament es concreta aplicaran un bon sistema “democràtic”: com que uns no paguen castiguem a tots i tanquem el metro! (Per cert aquest mètode de repressió no us recorda els càstigs col•lectius a l’escola predemocràtica?)

Tot i que l’índex d’agressions es idèntic al de l’any anterior, la dreta d’aquest país adduint la seguretat dels treballadors ja s’ha buscat una excusa per retallar més serveis. Total si el metro funciona o no els dissabtes a la nit només afecta als que no tenen cotxe i no pas a aquells que tenen un poder adquisitiu alt -ells fills dels conselleres segur que disposaran de vehicle privat-. La solució per en Mas i el seu govern dels “millors” és fàcil: si els joves volen sortir que agafin el cotxe, i en el cas que no en disposin que es quedin a casa. Vaja una manera “eficaç” de solucionar problemes.

Les solucions d’en Mas contra la crisi: treure impostos als rics a canvi de retallar drets socials



Ni els més optimistes poden negar que les repercussions de la crisi econòmica mundial que estem patint són terribles. Desacceleració, tancament d’empreses, deslocalitzacions, atur són paraules que ens acompanyen a tots els noticiaris. Qui més qui menys s’ha hagut ajustar cinturó; governs, empreses, entitats, famílies o persones individuals s’han vist abocats a reestructurar i prioritzar els seus actes, les seves inversions o les seves despeses. Ningú s’escapa de la crisi.

Des dels governs hi ha maneres i maneres d’afrontar la greu situació, n’hi ha que pensen que davant el perill de desatenció dels més desvalguts cal preservar l’estat del benestar i en conseqüència inverteixen en garantir el servei a les persones. Altres, aquells que creuen que el mercat ho resol tot, fan tot el contrari suprimint serveis públics i els drets que se’n deriven.

I el paradigma dels “suprimidors” de drets, el que sembla voler que se’l consideri la Margaret Thatcher de la segona desena dels segle XXI, és en Artur Mas. Mentre que està aplicant una retallada de despeses en infraestructures i en serveis a les persones, Mas i el seu govern dels “millors” té el valor i la gosadia de suprimir l’impost de successions; una mesura que només beneficia als més rics i que els sindicats titllen d’irresponsable.

Retallades, tisorades, tancaments, són el nou vocabulari d’en Mas i la seva gent. Pagarem car l’atac sense complexes contra els drets de les persones i de les famílies; la magnífica sanitat pública catalana està en perill. Responsables de col•lectius mèdics de Catalunya ja parlen que tindrem una “medicina de guerra”. Les llistes d’espera seran més llargues, es preveu clausurar fins i tot alguns serveis d’urgències. S’està deconstruint d’una manera intencionada i planificada l’estat del benestar. S’intenta potenciar d’una forma descarada i sense cap tipus de pudor a la sanitat privada, atemptant així reiteradament contra el principi d’igualtat d’oportunitats.

La “solució” d’en Mas contra la crisi no només no m’agrada sinó que la considero una agressió intencionada malèvola, perversa i diabòlica que mereix respostes contundents per part de la societat catalana. Espero que així sigui.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Trias i la lectura interessada de les xifres de l’atur


El Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament, que presideix Xavier Trias, ha denunciat avui el gran nombre d’aturats a la ciutat de Barcelona. Les dades certifiquen, segons els convergents, el fracàs absolut de les polítiques d’ocupació de l’alcalde Jordi Hereu.

Convergència i Unió que ha callat durant quatre anys, que no ha fet cap proposta constructiva ara gosa dir que el Pacte per l’Ocupació de Barcelona no serveix. La portaveu de CiU Sònia Recasens ha fet unes afirmacions amb les que intenta desprestigiar no només a l’alcalde Hereu sinó també als agents econòmics i socials de la ciutat que juntament amb els grups polítics han treballat colze a cloze per enfrontar-se amb les millors condicions possibles a la crisi.

A ningú agrada els índex d’atur de la nostra ciutat, però el que no és menys cert que els efectes de la crisi es sobreviuen millor en una població com Barcelona on els serveis a les persones i on l’atenció als més necessitats és bandera; cal que recordem, per exemple, els 50.000 abonats al servei de teleassistència?

Si bé es cert que l’augment de l’atur el darrer mes a Barcelona és lleugerament superior a altres poblacions també és cert que és un fet força excepcional. I posats a parlar de xifres d’atur -que mentre hi hagi un sol aturat mai seran bones- m’agradaria recordar i fer un repàs de quines són a altres poblacions i contrades. Mirem, per exemple, els increments percentuals d’atur d’aquest darrer mandat, des del maig del 2007 al març del 2011. Així sí que podrem tenir una idea més clara de la situació real i de la greu crisi que patim.

Barcelona 115% (PSC)
Espanya 119,6% (PSOE)
Sant Cugat 133,3% (CiU)
Catalunya 149,7% (CiU)
Vic 186,2% (CiU)
Figueres 252,9% (CiU)
Lloret 273% (CiU)

Sobren les paraules...

Les Corts: un equipament necessari i que la Generalitat té pendent d'obrir


L’octubre de 2010 es van acabar les obres. Un magnífic equipament que ha costat a la Generalitat una inversió de 6,6 milions d’euros i que s’ha construït sobre un solar cedit pel l’ajuntament de Barcelona. Són les tres plantes superiors d’un edifici que ja ofereix altres serveis de tipus sanitari i, en especial, és la seu del nou centre d’atenció primària del barri de les Corts (el CAP de Montnegre).

Les tres plantes sense usar estan destinades a residència per a 48 persones amb malalties mentals, 25 places d’integració pre-laboral i un club social amb 70 places per donar suport a la integració i a la inserció.

A les Corts tres plantes que haurien d’estar a ple rendiment i dedicades persones amb algun tipus de discapacitat mental romanen buides. I mentre que més d’una cinquantena de famílies esperen la millora de la seva angoixosa situació el govern d’en Mas, l’autodenominat govern del millors, segueix amb la seva retallada dels drets de les persones i de les famílies.

Per cert, me’n oblidava recordar que en Xavier Trias, l’etern candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona, fa el de sempre: calla davant la ineficàcia del govern de la Generalitat i posa per davant els interessos del seu partit abans que els dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona. Flac favor als més desvalguts.