divendres, 30 de setembre de 2011

Martine Aubry, una dona socialista


El proper 9 d’octubre els socialistes francesos celebren la primera volta de les primàries per escollir el seu candidat o candidata a la presidència de la República francesa.

Tres homes, Arnaud Montebourg, Manuel Valls, François Hollande, i dues dones Ségolène Royal i Martine Aubry, competiran per ser una de les dues persones que passaran a la ronda final i definitiva prevista pel 16 d’octubre. De moment , i si hem de cas a les enquestes, els que surten millor col•locats per passar a la segona són en François Hollande (més del 40%) i la Martine Aubry (més del 30%).

A mi m’agrada l’Aubry, em transmet seguretat i confiança. M’atrauen els seus plantejaments. Apart de visitar la seva pàgina web, us recomano el vídeo d’una entrevista que li van fer a Liberation on, entre d’altres compromisos, es parla de pujar els impostos als rics i las especuladors, de canviar de política europea front la crisi (amb això hauria de pactar amb la Merkel) i d’equiparar els sous dels homes i les dones.

En altres entrevistes i aparicions publiques Aubry ha anat més enllà; ha assegurat que si arriba a l’Elisi com a Presidenta de França una de les primeres mesures que prendrà és la llei que instauri la paritat de salaris entre sexes. Només per això ja val la pena recolzar-la.






Interview intégrale de Martine Aubry à Libération - Libération vidéo
Interview intégrale de Martine Aubry à Libération le 19 septembre 2011

dijous, 29 de setembre de 2011

La vergonya dels anuncis de “relax”


Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Els neutrins i l’avortament. O el viatge en el temps del PP


Llegeixo que els neutrins són unes partícules subatòmiques -si són partícules s’haurien de nomenar neutrines, oi?- que és generen a les reaccions del Sol i dels reactors nuclears. Diuen que es produeixen constantment, que són difícils de detectar i de veure ( jo no n’he vist mai cap i això que m’hi fixo força). Els neutrins estan de moda: un experiment ha revoltat tot el món científic, sembla ser que s’ha descobert que poden viatjar a una velocitat superior que la llum.

Si l’experiment no és erroni, cosa que afirmen no pocs experts, s’obriria un nou camp en el món de la relativitat, Einstein quedaria en entredit. I, el que pels profans és més apassionant, alguns més agosarats insinuen que aquesta troballa podria obrir la porta a viatjar pel temps. El vell somni de científics il•luminats de les pel•lícules de ciència ficció fet realitat...

Llegeixo que els del PP, en boca de la seva coordinadora de Participació Social Ana Pastor, diuen que si guanyen les eleccions del 20 de novembre derogaran la llei de l’avortament per “injusta i innecessària”. Pel que sembla els del PP no els calen ni neutrins ni màquines del temps per tornar al passat, a la prehistòria democràtica d’aquest país.

Però deixem-nos de conyes que el tema és molt seriós. L’anunci del PP fa perillar una llei que més enllà de regular el tema de l’avortament, garanteix una accés a la sanitat digne i segura a les persones més desvalgudes. Heu pensat alguna vegada quines són les dones més perjudicades amb una no regulació de l’avortament? Per si no ho sabeu us recordo: les persones amb menys recursos i/o amb menys informació.

Si guanya el PP i seva la proposta prospera tornarem als vells temps de l’Espanya negra: mentre unes aniran a Londres avortar, altres ho faran en qualsevol racó sota unes condicions higièniques pèssimes i posant en perill la seva vida. No és un tema menor, és un tema de justícia social.






dilluns, 26 de setembre de 2011

Les aparences enganyen o la transformació radical d’en Trias


Al món animal no tot és el que sembla. Ningú diria, sense veure els seus progenitors, que aquesta cria de langur platejat (Trachypithecus cristatus) amb aquest color taronja tan espectacular un cop adulta tindrà un color gris fosc metal•litzat.

El mateix passa en el món de la política, no tot és el que sembla. Ningú diria fa un any que el llavores candidat a l’alcaldia de Barcelona Xavier Trias, autoproclamat socialdemòcrata i amb pinat de bon jan, es transformaria d’una forma radical un cop assolida l’alcaldia.

Per no fer-me gaire pesat només un poso dos exemples:

1.- Aturar d’arrel la política de llars d’infants públiques i proposta de concertació de les llars d’infants privades.

2.- Proposta de pujar d’una manera notòria el preu dels transports públics.

En Trias té una manera molt peculiar d’interpretar la socialdemocràcia i sobretot d’entendre el que és el repartiment de la riquesa. Reparteix només pels “seus” i no als qui més ho necessiten.

Tornant al símil del regne animal en Trias ha evolucionat d’una manera espectacular de bon xai a llop ferotge. Quin canvi!

diumenge, 25 de setembre de 2011

"Con Burka y a lo loco" o el vot femení (limitat) arriba Aràbia


Sabíeu que Aràbia Saudita és l’únic país regit per la llei islàmica que nega el vot a les dones? Doncs sembla, si hem de fer cas a les paraules del rei saudita Abdullah, que això canviarà properament.

En una intervenció davant del Consell de la Shura -una mena de parlament sense cap tipus de poder legislatiu- Abdullah va assegurar que a partir de les eleccions de dijous que ve les dones podran participar a les eleccions municipals. Un fet històric que equipara els drets les dones als drets electorals dels homes dins la minsa democràcia saudita. Un democràcia on per pertànyer a la Shura només es pot ser escollit pel rei!

Les dones saudites d'aqui quatre anys podran votar a les municipals i ser escollides regidores, això sí ben tapadetes amb el burka. Quan podran triar realment el seu futur?

Xenofòbia manipuladora a les rodalies de la Monumental


Avui diumenge 25 de setembre, complint una decisió històrica del Parlament de Catalunya es “celebrarà” la darrera 'corrida' braus a Barcelona. Així es posa el punt final al que han estat molt anys de reivindicacions i al que moltes persones considerem, amb diferents adjectius, una salvatjada.

Però la prohibició de les curses de braus no agrada a tothom, ahir una dia abans de la darrera “corrida”, la plaça Monumental plena de gom a gom protestava en contra la proscripció sota els crits de “llibertat“. Entenc, que no comparteixo, la seva indignació: han perdut el que ells creuen un dret i clamen per recuperar-lo. Espero, sincerament i democràtica, que no ho aconsegueixin...

Però la meva intenció no era parlar-vos de toros, volia denunciar el que algunes organitzacions polítiques sense escrúpols fan: la manipulació intencionada d’un sentiment d’indignació per portar l’aigua al seu molí. Intentar treure suc del malestar dels “procorrides” de toros -em nego a donar-los el títol de protaurins- i repartir pamflets amb mentides xenòfobes a les rodalies de la plaça de braus no té nom. És senzillament repugnant, intolerable i detestable. No sé si el pamflet de PXC pot ser un tema per portar a la fiscalia, però sí que tinc clar que els demòcrates de tots colors hauríem d’aïllar a partits com Plataforma per Catalunya.

Nota final: espero que ben aviat podrem abolir els correbous, els bous embolats i la resta d’espectacles violents amb animals. La lluita continua...

dissabte, 24 de setembre de 2011

Hereu i Trias. Lideratges, manipulacions i llibertat de premsa.


Fa un temps, quan en Trias era cap de l’oposició acusava a en Jordi Hereu de manca de lideratge degut a que s’havia de pujar el preu dels transports públics (per sota del cost de la vida). Ara en Trias anuncia que enguany els preus dels transports públics pujaran d’una manera important, algú li dirà que li manca lideratge?

Fa un temps la premsa convergent i de dretes quan l’Hereu era l’alcalde de Barcelona carregava, per excessiva, contra la pujada del transport públic, i això que era per sota de l’increment del cost de la vida! Avui la premsa convergent i de dretes de Barcelona calla contra l’anunci d’una pujada de preus del transport públic molt més considerable anunciada pel alcalde Trias.

Fa un temps Hereu era per la premsa convergent i de dretes de Barcelona un mal alcalde per pujar els preu dels transports públics, avui la premsa convergent alaba a l’alcalde Trias.

El que era abans manca de lideratge (Hereu) ara és responsabilitat (Trias). Aquesta és la gran imparcialitat de la premsa convergent i de dretes barcelonina. Això sí, si algú es queixa se’l acusa ràpidament d’antidemòcrata per atemptar contra la llibertat d’expressió de la premsa. País...

divendres, 23 de setembre de 2011

La “violència civilitzada” arriba als infants


Quan tota la premsa es fa ressò d’una noticia habitualment significa que té un morbo especial. Avui, tots els mitjans escrits ens comenten alarmats l’aparició d’un vídeo al Youtube sobre d’una lluita entre dos infants de 8 anys davant d’un públic adult. La veritat es que posa els pels de punta: els nens practicaven una modalitat de lluita anomenada "cagefighting" o sigui la lluita en gàbia. En aquest tipus de combat tot s’hi val: cops de puny, de peu, claus i fins i tot cops de cap. Només està prohibit mossegar i posar els dits al ull.

Controvèrsia assegurada: esport o espectacle? Barbàrie? Foment de la violència o educació davant la vida? Jo ho tinc clar. Qualsevol tipus d’agressió d’una persona sobre una altra no és de rebut. No m’agrada la boxa, no m’agrada cap “esport” que comporti agredir al contrari, no m’agrada el foment de la violència.

Ja vivim en un món prou agressiu, venim de tradicions on l'aplicació de la força sobre els altres eren molt usuals. Encara avui el maltracta als animals es un fet quotidià i “acceptat”. La violència genera violència i enlloc d’aturar-la la potenciem.

En aquest bloc he parlat i posicionat multitud de vegades contra la violència, contra la pena de mort, per l’abolició de la tortura animal, contra la baralla de cabrons, contra la lluita de peixos, contra la boxa femenina, contra la lluita del tot s’hi val, contra les curses de braus (1, 2) contra els correbous, contra els enfrontaments de micos contra gossos... avui m’ha tocat estrenar-me en parlar de la lluita entre infants.

Quan s’aturarà tanta barbàrie?

Sobre militància política: quan creus que els “teus” s’equivoquen. La moratòria d’Ascó


No descobriré res de nou, però no està de més recordar-ho: en moments de crisi política, quan les coses no marxen com haurien d’anar, quan els resultats electorals no acompanyen participar activament en un partit polític que està governant o que ha perdut el govern recentment és força complicat.

La crisi dels partits fa aflorar les discrepàncies internes així com els diferents matisos -sovint molt importants- sobre l’anàlisi de la realitat i la forma d’actuar per aportar sortides i solucions.

Els dirigents de les organitzacions o dels governs, com és el seu deure, han de prendre constantment decisions. Unes decisions que no sempre acontenten a tothom per un igual, decisions que poden ser contradictòries, discutibles i fins i tot errònies. Unes decisions que costen d’assumir. Avui discrepo d’una d’aquestes decisions tot i que l’acato.

Considero que la decisió presa pel Ministeri d’Indústria de renovar per 10 anys més l’explotació de la central nuclear d’Ascó (I i II) basant-se en l’informe favorable emès pel “Consejo de Seguridad Nuclear (CSN)” és un lamentable error. Un error polític i un error mediambiental de gran magnitud.

Penso que no s’ha de fer prevaldre, com crec que ha fet el govern, l’economia sobre la seguretat de la població. Ascó, per molt que ens diguin i com es demostra d’una forma constant amb les seves aturades i “petits” problemes, no és una central segura.

Al PSC som molts que pensem que l’economia ha d’estar sotmesa a la seguretat de la població i de la preservació del medi natural, no al inrevés. Som molts als que la decisió ministerial no ens ha agradat. Estem jugant el futur de la nostra Terra a la ruleta russa. Esperem que la moratòria només es quedi en un l’error polític i no una decissió que haguem de lamentar.

Personalment opino que el millor camí és l’abandonament de l’energia nuclear i apostar per les energies cent per cent renovables. La tecnologia actual ja ho permet i els costos no són excessius, només falta voluntat política i coratge d’enfrontar-se a alguns poder multinacionals. Tal vegada es podria aprofitar la greu crisi econòmica que estem patint per fer reformes -quan no revolucions- també del nostre sistema energètic.

Tornant al principi i per que quedi ben clar i que ningú tingui temptacions de fer males interpretacions: malgrat els seus errors i defectes els “meus” són de llarg els que millor em representen.

dijous, 22 de setembre de 2011

Catalans! No us resigneu a la Feliu i la seva geganta. Una altra Catalunya és possible!


Sempre he cregut i defensat que tothom té dret a pensar el que vulgui. Sempre he estat convençut que en la diversitat de les persones i els seus actes està la salsa de la vida. Opino que el pensament únic no condueix enlloc. Crec que la tolerància respecte els altres és vital per a la convivència...

Ara bé, dit tot això, també afirmo que hi situacions que em sobrepassen, que em desborden. Pel meu cap no entren alguns fets que estan passant darrerament a aquest petit país, actes que em fan sentir incòmode i que fan tenir vergonya aliena.

La Núria Feliu, sí aquella que alguns anomenen la ”nostra” Núria, ha fet una de les seves. En un altre acte de pura megalomania sense límits que ens té acostumats s’ha fet fer una geganta de més de tres metres a la seva imatge i semblança. S’ha fet organitzar un homenatge “popular”, amb regidor convergent i mossèn inclosos, a millor glòria de la seva figura. I, finalment, davant d’uns tres-cents veïns ha “regalat “ al barri de Sants la seva geganta.

Quan he llegit la notícia m’he quedat sense alè. El to vanitós i presumptuós de la diva serà un exemple del que haurem de “patir” sota el poder convergent a partir d’ara? Tan baix hem caigut?

Jo no em resigno; el model de la Catalunya que es mira el melic, el model de la Barcelona carrinclona no és el meu. El denunciaré i perseguiré, democràticament, allà on faci falta.

dijous, 15 de setembre de 2011

Els espantaocells d’en Trias


Un cop han passat uns mesos de la presa de possessió d’en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, el maquillatge amb que va començar el seu mandat comença a perdre color. Les mesures que s’han pres -tot i comptar amb un recolzament mediàtic que ni el president Pujol en les seves millor èpoques va tenir- no han donat els fruits perseguits. La ciutadania comença a detectar que darrera una magnífica escenografia no hi ha res, que el que diu en Trias és un bluf.

Us poso com exemple el desplegament policial conjunt de mossos i guàrdia urbana a algunes estacions del metro barceloní per tractar d’evitar furts. Avui mateix el propi Trias reconeix a la premsa que, a més de l’alt econòmic de l’operació difícil de mantenir per les arques municipals, la seva eficàcia es mínima ( diu que sembla ser que la delinqüència al metro que només ha baixat en un 12%) i el que realment ha passat és que els lladres s’han traslladat a altres estacions.

En Trias i el seu equip a part d’ignorar la realitat de Barcelona, sembla desconèixer el que al món rural tothom sap: si poses un espantaocells en un camp els ocell no desapareixen, senzillament canvien de camp i continuen fent de les seves. Traduït a la ciutat: posar policia a unes quantes estacions de metro no elimina als carteristes, simplement els desplaça.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Sobre militància política: possibilisme, responsabilitat, desencant, radicalisme, conformisme i conviccions


Això de militar en un partit polític quan la política és desprestigiada i injuriada a tort i a dret no és gens fàcil. I encara ho és menys quan el teu partit de tota la vida està en hores baixes, molt baixes. I si a tot això hi afegim el formar part de la direcció d’una agrupació i ser-ne el màxim responsable la “cosa” encara és complica encara més.

Força gent -de la que habitualment llegeix el meu bloc- m’ha preguntat perquè fa temps que no escric, si em passa alguna cosa. La resposta no és senzilla i tampoc és única. Es podria resumir en un “allargament” voluntari de les vacances. Un allargament necessari per agafar una mica d’aire, per repassar el curs passat i les seves conseqüències polítiques amb lles seves doloroses seqüeles personals. Ha estat un descans mental vital -no és fàcil “produir” un apunt gairebé diàri- que s’ha perllongat més del previst.

Opinar de política públicament no és còmode, sobretot quan el que dius es pot interpretar d’una manera esbiaixada per part de detractors de dins de la pròpia organització o externs (premsa o altres partits). I com que l’experiència viscuda en la pròpia pell m’indica que s’ha d’anar amb peus de plom ja que es poden utilitzar les paraules individuals expressades en un bloc per perjudicar al partit he decidit estar-me uns dies d’escriure. Però penso que aquest període polític i social en que vivim és prou interessant i massa important per quedar-se al marge.

I aquest estiu han passat massa coses com per mantenir-se callat. Davant de decisions polítiques controvertides, ja sigui pel contingut o per la forma com que s’han produït, les direccions socialistes basant-se en el possibilisme han apel•lat a la tan esgrimida “responsabilitat” a les seves bases. La resposta, però, no ha estat uniforme. El desencant d’uns és notori i els seu “compromís” amb l’organització es dilueix paulatinament. Altres radicalitzen els seu discurs i aixequen banderes de lluita i de resistència que ens allunyen de la “centralitat”*. Finalment n’hi ha alguns, els que més, que accepten amb un conformisme pel meu gust massa dòcil les decisions del “mando”.

Les i els militants polítics si bé han de ser responsables també han de ser conseqüents amb les seves conviccions, “l’obediència deguda” no és mai bona. Sovint oblidem que la critica i la discrepància són necessàries en qualsevol organització. Però també es cert que és imprescindible cercar els punts d’encontre per tirar endavant qualsevol projecte col•lectiu i amb voluntat de govern.

En una etapa històrica on la crisi política afecta profundament als socialistes, quan des de la dreta, que utilitza tots els seus tentacles mediàtics i econòmics, se’ns intenta fer creure que les idees de l’esquerra són una quimera, el que cal és una reafirmació dels nostres principis. Només així i si treballem conjuntament, com un equip, amb molt debat intern, donant respostes senzilles (les nostres no les de la dreta!) i fent-nos ben visibles, tornarem a rebre la confiança de la majoria. Aquest és el repte que els i les socialistes no podem defugir i hem d’encarar amb valentia.

*No s’ha de confondre “centralitat” amb “centre” o “centrisme”. Són conceptes ben diferents i sovint antagònics.