Els homes d'en Puig (1)

Neteja a la Plaça Catalunya

"No m'agrada sentir el soroll dels motors dels helicòpters, això no és Libia ni Afganistan (on tampoc ni haurien d'haver), això és Barcelona!" Així és com tristament he començat el meu dia al Facebook.

Però alguns han iniciat la jornada molt pitjor que jo. Sense previ avís, de matinada, s’han trobat envoltats de forces de seguretat que els demanaven els desallotjament de la plaça Catalunya per procedir a la seva neteja.

Com era de preveure, i si no estava previst demostra la incompetència dels que han pres la decisió, la “cosa” a anat a més i s’ha transformat en un ball de bastons.

Vulneració dels drets de manifestació pacífica, desmesurada violència policial, ferits lleus i contusionats, sang.... crec que hi ha altres maneres d’actuar davant la resistència pacifíca. Vergonyós.

Actuacions policials com la d’avui, les càrregues dels mossos d’esquadra sota les ordres d’en Felip Puig -front un moviment pacífic- només condueixen al desencís, a la separació, a la desunió.

Amb fets com els que estem vivint no és estrany que els joves, i els no tan joves, no els agradi el sistema. Ja és un quart de dues i segueixo sentint la remor del helicòpters, “ l’operació neteja” encara no s’ha acabat. Indignant!

Una benvinguda molt especial

França esta revoltada. El descontent és general. Els carrers bullen. Durant les darreres setmanes s’han viscut manifestacions, aturades, boicots i vagues per part de ciutadans i ciutadanes descontents amb la mesura del govern d’apujar l’edat de jubilació. S’han aturat fàbriques i transports, s’han tallat carrers, s’ha impossibilitat els subministrament de carburants, el país sencer gairebé s’ha paralitzat.

Tot aquest fets han motivat que els membres dels cossos policials haguessin de multiplicar-se i fer moltes hores extres. Dies de revolta que ens deixen moltes fotos per a la història. La que il•lustra aquest comentari es va fer a l’aeroport d’Orly. Fixeu-vos-hi bé veieu les paraules al costat dels policies? Bienvenue, welcome! Quina benvinguda més especial, personalment preferiria que em rebessin amb flors.

El petó

Segurament aquest petó no es farà mai tan famós com el d’en Iker Casillas i la Sara Carbonero, però crec que té força més mèrit. Mentre l’ Iker i companyia es petonejaven davant de les càmeres de la premsa esportiva de tot el món, els nostres anònims protagonistes ho feien, durant la darrera cimera dels G-20 a Toronto, davant de centenars de policies antiavalots.

Em sembla que la diferència és notòria; la gosadia, la valentia i, potser, la inconsciència front el perill dels joves manifestants és inqüestionable.

Els escarabats (amb perdó dels escarabats) són una plaga

L’integrisme religiós està de moda. Negacionistes al Estats Units, islamistes radicals, catòlics que volen tornar al passat... Avui toquen els ultraortodoxos jueus.

Al voltant de 100.000 persones es van manifestar a Jerusalem. Resulta que un grup de més de 80 pares askenazis han estat condemnats a penes de presó per discriminar filles de famílies sefardites. Els manifestants, a part de demanar la seva llibertat, reclamen que la Torà prevalgui a la legislació de l’estat.

Fets com aquest em reafirmen en la meva convicció de la necessària separació entre qualsevol tipus de religió i els estats. Els i les demòcrates encara haurem de lluitar molt per garantir-ho. No ens podem quedar creuats de braços. Haurem de fer servir l’esprai de la llibertat i la igualtat per mantenir els escarabats a ratlla.

Per cert, heu pensat que algú a Israel s’està fent d’or fent i venent barrets i levites negres? Qui deu estar al darrera?

Policia mal vista

L’ofici de policia no està ben vist per molts sectors de la població a cap lloc del món. A tot arreu, tan se val el país que sigui, hi ha algú que ha de mostrar el seu descontent públicament. Com exemple aquesta pintada a Düsseldorf, una ciutat on precisament les pintades són excepció.

Els dolents de la pel•lícula

El FBI, l’agència federal d’investigació dels Estats Units, ha editat el nou cartell del 10 personatges més buscats. Al ser el 60è aniversari des de que van començar a editar aquests cartells la nova edició ha tingut una major repercussió mediàtica. Les fotos han sortit als noticiaris i al diaris d'arreu del món.

Durant 60 anys les cares de 493 “dolents i perillosos” han aparegut als cartells i de tots ells només 8 han estat dones. L’èxit del FBI és innegable -són tan bons i efectius com a les pel•lícules- n’han pogut capturar o localitzar 463, gairebé el 94%!

Us preguntareu que faig parlant d’aquest tema. Mirant les fotos una cosa m’ha cridat l’atenció, us heu fixat amb els noms dels personatges? Feu-ne una ullada. De 10 buscats 4 tenen noms d’ascendència llatina. Tenint en compte que els llatins, junt amb els afroamericans, ocupen les capes més baixes de l’escalafó social de la societat nordamericana podem treure’n algunes conclusions. Algú dubte que la marginació social afavoreix l’aparició de la delinqüència?

Piercing a l'aeroport

El personatge de la foto està desesperat. No entén el perquè la policia de l’aeroport l’atura i el fa passar una i una altre vegada pels arcs de control de seguretat.

Diuen que pita, però si ja s’ha tret les monedes i les claus de les butxaques!

Orgull de ciutat!

Aquest estiu he tingut l’oportunitat, amb l’estimable col·laboració especial dels vols barats de Ryan Air, de visitar el nord d’Alemanya. M’he “patejat” de dalt a baix els carrers de les antigues ciutats hanseàtiques de Bremen i Hamburg. Modernes, amables amb un centre molt acollidor, m’han agradat. He vist com viuen els seus habitants, com mengen, com vesteixen... He comprovat en pell pròpia que els trens també arriben tard (més de mitja hora). Que també existeix misèria. Que tenen “botelló “ a gairebé totes les places i parcs, i a totes hores! Que la pobresa i quantitat dels “homeless” és més visible que a casa nostra. En fi son ciutat europees, com moltes altres, amb les seves virtuts i els seus defectes. Son ciutats com Barcelona.

Darrerament en Trias i en Fernández Diaz -quina coincidència que la dreta sempre estigui d’acord- denuncien que Barcelona és d’una ciutat insegura. I, la veritat, no entenc com el govern municipal no és més contundent en la defensa de la seva gestió i el prestigi de la ciutat. Crec que fóra bo que l’alcalde Hereu convidés a l’oposició municipal (i també a la premsa) a un viatge a l’estranger. Potser així veurien que Barcelona no només no desentona si no que despunta en les bones coses i en la bona resolució dels seus problemes. Segur que arribarien a la conclusió –sempre que les seves dèries politiques els deixin ser objectius- que Hamburg i Bremen són ciutats per visitar, però Barcelona és una ciutat per viure-hi.

Alguns polítics mediocres per desgastar al govern i alguns mitjans de comunicació per vendre més magnifiquen els problemes, que en té, de Barcelona. Aquesta magnificació, quan no distorsió, ha aconseguit traspassar a la ciutadania la sensació que existeix un cert desconcert i que aquest és tradueix en una desafecció vers la ciutat. Sortosament sembla, com a exemple, que vista la participació en les festes de la Mercè -la foto és d'en José Luque-, que aquesta desafecció no és real i la gran majoria dels ciutadans i de les ciutadanes segueixen estant orgullosos de la seva ciutat.

Per acabar us adjunto un cartell de l’ajuntament d’Hamburg (també en tinc de Bremen) on es prohibeix l’ús i tinència d’armes pel carrer, des de pistoles a bats de beisbol, passant per ampolles, esprais i navalles. Hamburg ciutat segura?

Sol davant el perill

La defensa de la democràcia, del poder legalment establert, porta a vegades a situacions extremes. A la foto un seguidor del president Manuel Zelaya perseguit per la policia a Tegucigalpa.

Una animalada: baralles de peixos amb apostes.

Sembla que el dia de la Mercè de 2009 passarà a la història del meu bloc com el dia de la defensa dels animals. Abans he escrit sobre la posició del senat sobre les festes “tradicionals” i el maltractament dels animals. Ara, desprès de llegir una notícia al digital de “el mercantil valenciano” haig de tornar a parlar de maltractaments. Això sembla que passa a Cambodja, on les apostes son il·legals, resulta que s’ha posat de moda organitzar a les baralles de peixos i jugar-se els “duros”sota mà. La policia ha fet vàries detencions , però no per les baralles, que són legals, si no per apostes que no ho són.

De moment no en tenim constància, però no dubto que passarà aviat que les baralles de peixos acompanyades d’apostes clandestines arribaran a la civilitzada “Europa”. A aquells que els agrada veure patir als animals, els que gaudeixen de veure sang, de veure la mort estaran de enhorabona. Els demès, espero que la majoria, haurem de lluitar per tal que no passi. Els defensors de les baralles també diran que defensen les tradicions? Voldran fer-les festes nacionals?

Narco detingut en plena missa

La celebració dels 15 anys de la filla, un de les festes més importants per les noies mexicanes, va conduir a la detenció d’un dels narcos més perillosos i buscats per la policia internacional, en Miguel Ángel Beraza, alies la Troca, el rei de la droga sintètica: el cristall.

Mentre que fora vigilaven varies camionetes i un helicòpter, més de doscents policies armats van entrar a l’església i van detenir a més de 30 persones.

Les autoritats, les mexicanes i les americanes (DEA), estan satisfetes de l’èxit de l’operatiu en un clar exemple de l’estreta col·laboració entre els dos països en la lluita contra el narcotràfic. L’església catòlica, en canvi, recorda que de la missa és “l’acte sagrat més important pels fidels catòlics” i ha condemnat l’acció policial per “la manca de respecte i violència” i perquè “els fins no justifiquen els mitjans”.

Sembla mentida, els bisbes mexicans pensen que detenir narcotraficants no és una bona cosa. Potser posar delinqüents en mans de la justícia no es bo per a l’església catòlica. Potser no els agradi que “clients” tant bons ara estiguin empresonats. O no serà que estan tan emprenyats per què se’ls ha acabat un bon negoci?

Fuetejada per portar pantalons

Sudan és un país africà que malauradament només surt als noticiaris europeus quan és l’hora d’explicar alguna desgràcia. Epidèmies de fam, sequera, plagues o guerres estan sempre a l’orde del dia. Avui Sudan torna a ser notícia, aquesta vegada pel "càstig exemplar", exercit per la policia, a vàries ciutadanes per portar pantalons.

Tornem a la notícia. Vàries dones van ser detingudes a Jartum per dur pantalons en un espai públic, un restaurant. És important recordar que Sudan és un país on majoritàriament la població és musulmana, no obstant part dels habitants del sud del país són cristians. La zona nord es regeix per la sharia però els no musulmans no estan subjectes, teòricament, als seus preceptes.

Portades a comissaria la majoria de dones va acceptar la “justícia ràpida”: 10 cops de fuet i uns 70 euros de multa. Labna Ahmed Hussein, periodista local i treballadora de la UNAMID (la missió de l’ONU al Sudan), es va negar a rebre el càstig i va sol·licitar la seva compareixença davant del jutge.

Labna, tot i que ara li pot caure una pena major (40 fuetejades i una multa més gran), ha aconseguit el que volia; polítics, periodistes i activistes pro drets humans assistiran al judici. Se’n parla del seu cas. Intenta i aconsegueix que sigui una denuncia pública de la desesperada situació al seu país.

Esperem que hi hagi una certa pressió internacional, si més no des les organitzacions no governamentals pro drets humans, de les organitzacions feministes i dels governs democràtics. Des de la xarxa també es pot treballar, es pot difondre el missatge, crear opinió. Tu també pots participar; senzillament fes ciberactivisme: fes difusió d’aquesta notícia. Fes que el seu crit de denúncia es faci cada vegada més fort.

Històries imperfectes (2). El cas de la serp al wàter

Aquesta història està protagonitzada per una serp pitó, un home amb ganes d’orinar i dos policies locals.

Segons el diari “Información de Alicante”, un veí del barri de San Blas va patir un ensurt de mort al trobar-se una serp al wàter quan anava a orinar. Sembla ser que l’afectat va veure que alguna cosa sobresortia per la tassa, primer va pensar que era un mànec de paraigües (quins llocs més estranys per desar el paraigües, és una nova moda alacantina?) però un cop va encendre la llum se’n va adonar que era el cap d’una serp.

Espantat va trucar a la policia local, en poc temps es van presentar dos agents. Aquests, al veure les dimensions de l’ofidi, un pitó al voltant de 150 cm de llargada, van optar pel més senzill: lligar un ganivet de la cuina a un pal d’escombra i matar-lo.

Història tràgica. Una serp fora del seu hàbitat natural (majoritàriament les pitons viuen a l’hemisferi sud), probablement escapada d’un terrari d’un veí o potser abandonada a la seva sort per un individu sense cap escrúpol. Una serp, de ben segur espantada o com a mínim desubicada que busca refugi i frescor a la tassa d’un wàter. Uns policies valents que prenen decisions fàcils, que enlloc de capturar l’animal o trucar i esperar l’arribada a un expert, tiren pel dret i executen a la pobra serp. Resultat de tot: mentre que les restes de la serp son a l’abocador més proper, el veí i la policia surten a la portada del diari local. Final feliç?

La línia vermella

Ahir al matí els mossos van desallotjar al grup de joves que des de fa quatre mesos estava tancat al rectorat de la Universitat de Barcelona. Els joves mostraven el seu desacord amb les reformes impulsades pel pla Bolonya. Els esforços del rector Dídac Ramírez pel diàleg i la paciència que ha demostrat reiteradament durant tot aquests temps han estat infructuosos. Finalment en Dídac Ramírez, un gran matemàtic i millor persona, vist el caire que estaven agafant els fets ( increment dels insults, agressions al personal no docent, impediment de fer classes...) i per tal evitar mals majors va demanar la intervenció de la policia. El grup d’estudiants havia passat la línia vermella Fins aquí un final previsible.

Final? No. La intervenció, un cop al carrer, de la policia autonòmica considerada massa contundent per part dels estudiants va desencadenar un seguit de manifestacions de protesta durant tot el dia al centre de la ciutat. Bolonya quedava en un segon pla i molts joves es mobilitzaven en protesta de la “brutalitat” del mossos, joves pro Bolonya també s’hi van unir. Els rumors es transformaven en veritats (tinc un amic que....). L’ambient s’anava escalfant. Del que havia de ser una manifestació de protesta es va passar, gràcies al “bon art” de grups ben preparats, activistes antisistema i molts d’ells de fora els ambients estudiantils, en una batalla campal. Tots ho veuen segons el seu punt de vista, defensa davant els atacs segons els mossos, una “massacre” segons el meu fill que també hi era .

A banda del meu fill, conec personalment molt joves que estaven a la mani, amics del facebook i gent d’entitats juvenils del meu districte, el de Les Corts. Alguns han rebut una bona pallissa. Ells m’han preguntat sobre la meva opinió. Cap problema: em mullo; aquí teniu esquemàticament el que penso.

1.- Conec en Dídac Ramírez des de fa temps i sé que es una bona persona. Crec que ha actuat honestament.
2.- El dret a la discrepància és inviolable.
3.- Bloquejar la vida d’una ciutat (tallar carrers, impedir fer classes...) va en contra del dret de les persones. (Això us ho diu un que l’any 75 tallava dia sí , dia també la Diagonal, com passa el temps!)
4.- La policia (per definició) sempre és repressora.
5.- Si jo fos jove i estudiant hagués anat a la mani.
6.- Ahir la policia es va passar molt. Va passar la línia vermella