divendres, 13 d’abril de 2012

La xarxa té la seva conya



Això de la xarxa té la seva conya. Alguns que tenim un bloc i l’intentem mantenir actiu sovint ens preguntem si el que estem fent serveix per alguna cosa. Voldríem saber si els nostres escrits, a part d’acontentar el nostre ego, tenen algun interès per algú que no pertanyi a la teva mateixa tribu. I, a part de controlar via el comptador quantes persones han visitat la teva pàgina, realment és molt satisfactori quan de tant en tant reps una indicació que el que has dit alguna vegada té algun efecte positiu, que ha servit per alguna cosa.

Rebre un missatge d’una persona que no coneixes de res on et demana si la pots assessorar en un tema, el fet d’identificar uns primats, no té preu. I encara és més gratificant el poder solucionar la petició. Aquesta és la situació en que m’he trobat aquesta darrera setmana. Hem compartit coneixements entre persones que no havíem tingut mai un contacte previ. Ens hem enriquit mútuament i això només ha estat possible gràcies a la xarxa i que un dia vaig escriure al meu bloc sobre una femella de mangabei de coroneta blanca!

Nota: a la foto una parella dels primats identificats: els Talapoins (Miopithecus talapoin)


dimecres, 11 d’abril de 2012

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc




Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

dimarts, 10 d’abril de 2012

La recepta: partits oberts i innovació



Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.