El test de virginitat de Samira Ibrahim

El passat 7 de març en una de les múltiples manifestacions que s’han fet a Egipte contra el consell militar que va substituir al president Hosni Mubarak es van produir 172 detencions.

Els detinguts, entre els quals hi havia 17 dones, van ser traslladats a instal•lacions militars on van haver de suportar tot un dia de continues dutxes d’aigua i cop de porra elèctrica. Durant el segon dia de retenció es van separar les dones en dos grups, les casades i les solteres. Samira Ibrahim era una de les dones solteres i aquesta és la seva història.

Samira Ibrahim, com la resta de les solteres, va ser conduïda a una habitació on rodejada de soldats va ser comminada per un metge a despullar-se. El motiu al•legat era que calia comprovar la seva virginitat. Les protestes d’una resignada Samira que demanava com a mínim d’intimitat i ser examinada en privat i per una dona van ser inútils. Res d’això, al contrari, va ser grapejada pel “metge” durant més de 5 minuts mentre varis dels soldats presents filmaven l’agressió amb els seus telèfons mòbils.

Un cop al carrer, si Samira fos una noia egípcia “normal” hauria intentat oblidar l’atemptat sexual i polític que havia patit a mans dels militars, però Samira no és un noia “normal” i va decidir denunciar la situació i lluitar pels seus drets. Una denúncia que de seguida ha estat recolzada per grups de drets humans egipcis.

Però la seva lluita com qualsevol combat per la llibertat no serà gens senzilla. Cap llei prohibeix els testos de virginitat a les dependències militars. A més la societat egípcia en matèria sexual és molt conservadora i misògina, l’assetjament sexual està a l’ordre del dia i si alguna persona gosa denunciar-ho passa a ser ràpidament a catalogada com la culpable per “provocadora”. Samira ha rebut recolzaments, però molts la titllen ja de “puta”.

Samira ho té difícil, però el sol fet de tenir el valor de denunciar públicament la seva violació obre un camí que moltes dones, i homes, egípcies sens cap mena de dubte seguiran. Endavant Samira, ets admirable!

Espectacles animals

A la mil•lenària Xina, a la terra dels uigurs, com a molts altres contrades del planeta, es distreuen amb espectacles esperpèntics basats en el patiment gratuït dels animals. En aquest cas és la lluita bocs. Una cabronada pels pobres animals...

Granges de nadons, un negoci amb futur?

A ningú se li escapa que l’extrema pobresa d’alguns facilita la vida opulenta a uns altres. Aprofitar-se de la debilitat aliena ha estat sempre una de les maneres més senzilles de “prosperar” ràpidament per part de gent sense escrúpols. Algunes vegades aquest enriquiment ràpid és del tot legal - no entraré ara en si també ho és ètic -, però sovint traspassa totes les línies vermelles.

I comença a ser tan habitual la transgressió de la llibertat individual de les persones que als i a les que tenim la sort de viure al primer món poques coses ens fan perdre la son. Ens hem acostumat a conviure amb el tràfic de persones, amb les xarxes de prostitució, amb les desigualtats extremes. Hem sabut crear-nos un escut de greix sobre el que rellisca qualsevol tema que ens desagradi. Si no ens toca de prop no ens deixem que ens afecti, no existeix.

Però a vegades, maleït Internet que ens permet conèixer coses que d’altra manera no sabríem, t’arriben notícies que et fan trontollar. Casualment vaig veure un titular d’una agència de notícies russa on s’anunciava que la policia havia desmantellat una “fabrica de nens” a Nigèria. Amb un títol tan cridaner era impossible que la meva curiositat hi passés de llarg. Llegida la nota de premsa i superada la primera sorpresa i indignació no puc fer menys que traslladar-vos a mode de denúncia els fets relatats.

Durant una investigació policial al sud de Nigèria, la policia ha alliberat a 17 nenes prenyades i ha arrestat a l’home sospitós de vendre bebès. Les noies, que romanien tancades a la força a un orfenat, havien estat obligades a quedar prenyades per, posteriorment, vendre els seus fills suposadament a parelles sense fills.

Però resulta que aquest no és un fet aïllat, diverses mencions fàcils de trobar a Internet - només cal cercar “fàbriques de nens”- així ho certifiquen. Són molts els centres clausurats a llarg dels darrers anys que es dedicaven a la cria de nadons, a Nigèria és habitual el tràfic de nadons. Nadons traficats, en el millor dels casos, per servir famílies adinerades; nadons traficats per ser venuts com a joguines sexuals a xarxes pedòfiles; nadons traficats per ser utilitzats a diferents ritus de bruixeria o nadons traficats per comercialitzar tots o algun dels seus òrgans a la benestant Europa.

Les granges de nadons d’humans a Nigèria són un gran i senzill negoci; només cal tractar les persones com si fossin ratolins de laboratori: primer forçar i prenyar sota coacció a les mares i, en segon lloc, un cop nascudes les cries vendre-les ràpidament al millor postor. Una realitat que no voldríem ni en el pitjor dels somnis.

On hi ha demanda, en aquest cas de mà d’obra barata, de comerç sexual o d’òrgans vitals a tothora hi haurà algun “espavilat” que farà una oferta. El problema rau en que sempre paguen els més desvalguts: les dones i els infants. I els “espavilats” la majoria de les vegades se’n surten amb grans beneficis.

La “violència civilitzada” arriba als infants

Quan tota la premsa es fa ressò d’una noticia habitualment significa que té un morbo especial. Avui, tots els mitjans escrits ens comenten alarmats l’aparició d’un vídeo al Youtube sobre d’una lluita entre dos infants de 8 anys davant d’un públic adult. La veritat es que posa els pels de punta: els nens practicaven una modalitat de lluita anomenada "cagefighting" o sigui la lluita en gàbia. En aquest tipus de combat tot s’hi val: cops de puny, de peu, claus i fins i tot cops de cap. Només està prohibit mossegar i posar els dits al ull.

Controvèrsia assegurada: esport o espectacle? Barbàrie? Foment de la violència o educació davant la vida? Jo ho tinc clar. Qualsevol tipus d’agressió d’una persona sobre una altra no és de rebut. No m’agrada la boxa, no m’agrada cap “esport” que comporti agredir al contrari, no m’agrada el foment de la violència.

Ja vivim en un món prou agressiu, venim de tradicions on l'aplicació de la força sobre els altres eren molt usuals. Encara avui el maltracta als animals es un fet quotidià i “acceptat”. La violència genera violència i enlloc d’aturar-la la potenciem.

En aquest bloc he parlat i posicionat multitud de vegades contra la violència, contra la pena de mort, per l’abolició de la tortura animal, contra la baralla de cabrons, contra la lluita de peixos, contra la boxa femenina, contra la lluita del tot s’hi val, contra les curses de braus (1, 2) contra els correbous, contra els enfrontaments de micos contra gossos... avui m’ha tocat estrenar-me en parlar de la lluita entre infants.

Quan s’aturarà tanta barbàrie?

La caputxa

No es vermella, aquesta es groga i descolorida. Aquesta caputxa emmascara un gall. No sé si està espantada però el que és clar que sense visió l’au no es mou. Sabeu el motiu d’aquesta estranya situació? És un gall ensinistrat per la baralla i està junt a uns quants congèneres esperant ser comprat al mercat de Lahore, Pakistan.

Lluites entre animals potenciades per humans? No gràcies.

Reitero, queda molt per fer...

La tortura i la violència no passen mai de moda

Llegir que l’exèrcit britànic en ple segle XXI entrena als seus soldats en tècniques d’interrogatori on les humiliacions i les tortures són una eina a utilitzar posa els pels de punta. Més si creiem d'una manera il·lusa que a la “vella Europa” els estats respecten els drets humans.

A part de posar-nos els pels de punta també ens indigna llegir les denuncies presentades, i acompanyades per fotografies ben explicites, per l’ONG israeliana Shovrim Shtiká -que significa "trencant el silenci"- del maltractament continuat dels militars israelites als palestins i a les seves propietats

Fa temps els europeus, ben asseguts als nostres sofàs i davant dels televisors, ens vam escandalitzar de les amenaces i tortures que aplicaven els soldats americans als captius iraquians a la tristament famosa presó d’Abu Ghraib. Fa uns dies, amb la publicació dels informes wikileaks, se’ns ha destapat el que ja ens oloraven: la tortura és l’arma emprada per rebaixar la voluntat dels presos polítics a la majoria de països on existeix qualsevol tipus de el conflicte armat.

Sembla mentida que “la civilització” encara no hagi après que amb la violència no s’arriba enlloc, que no es bo imposar les idees per la força, que sotmetre a l’adversari no soluciona el problema, que les humiliacions creen rancúnia, que la violència crea odi i que le odi crea més violència. Una espiral sense fi.

Hi posarem remei alguna vegada?

I parlant de posar remei, la violència no és patrimoni de països del tercer món. Al nostre país cada any moren moltes dones sota les mans de les seves parelles. És un altre tipus de violència, aquesta és un violència masclista. Una violència que utilitza la força i la por, una violència que persones del nostre entorn -més de les que pensem- viuen amb terror dia a dia d’una forma callada i anònima. Això també és tortura.

Hi posarem remei alguna vegada?

Correbous: el que s’arriba a fer per un grapat de vots

Vull felicitar a els diputats i les diputades hipòcrites que van prohibir les curses de braus però que han “blindat” els correbous. Vull aclarir, per tal que quedi clar, que la meva felicitació es un mer sarcasme. Cambiar de criteri per un grapat de vots és molt lleig.

També m’agardaria recordar als i les que creuen que s’ha blindat la celebració de ls correbous a Catalunya que els ocupants del blindat americà de la foto també el creien blindat.

Tard d’hora els correbous s’aboliran.

Un toro al Guggenheim

Ara toca a Bilbao, nova i espectacular exhibició dels activistes antitaurins a favor de la prohibició de les curses de braus. Costarà més o menys, però la victòria dels abolicionistes està a tocar de dits. Som-hi!

Toros, llibertat de vot i disciplina de partit

Ahir, l’executiva del PSC va acordar donar llibertat de vot als seus diputats i diputats al Parlament de Catalunya en la votació sobre la prohibició, o no, de les curses de toros. El fet té una transcendència que no podem amagar i, molt probablement, facilita el camí cap l’abolició definitiva de les corrides a Catalunya.

Com a membre signant del manifest “socialistes a favor de l'abolició de les corrides” estic molt satisfet de la resolució. La tasca incessant, moltes vegades anònima, duta a terme per molts militants socialistes antitaurins -reitero per enèsima vegada que no crec adequada la paraula “antitauri”- ha aconseguit el seu propòsit: que els representants socialistes al Parlament tinguin, en aquest cas, llibertat de vot; que puguin votar en consciència.

Com a membre i militant del PSC estic orgullós de la meva organització. S’ha fet el que s’havia de fer. Cap resolució del partit, cap congrés, cap programa electoral parlava del tema dels braus; per tant, davant de les diferents i legítimes posicions dels afiliats partidaris o no de les curses de braus el més coherent era acordar el que s’ha fet: la llibertat de vot dels seus diputats.

La decisió, però, de donar llibertat de vot no és gratuïta i com a una de les primeres conseqüències ens trobem amb l’ inici d’un interessant debat: és necessària la disciplina de vot per part dels diputats d’un determinat partit? Un cop donada la llibertat de vot una vegada, sempre serà així?

La meva opinió és la següent. En principi el sistema parlamentari del que ens hem dotat fa que les persones que es presenten sota un programa comú es deguin a una disciplina comuna; en els temes que estan recollits en el programa electoral o en documents congressuals -per tant ja debatuts, votats i assumits- no hi ha d’haver possibilitat de discrepància en el vot.

En canvi, crec que sí que cap la llibertat de vot entre els parlamentaris d’un mateix partit si en el tema a debatre no hi ha prèviament una postura definida. Pels socialistes catalans el cas del braus n’és un exemple clar, com també ho podria ser el dels transgènics. Donar llibertat de vot per un tema concret no ha de significar, ni molt menys, obrir la capsa de pandora. La disciplina dins d’un mateix grup parlamentari és necessària, trair-la comporta no complir amb els compromisos amb l’electorat.

Continuarà...

EL-DE-Haus, la presó de la Gestapo

El fet que la Regina em digués que “havíem“ de fer un cop d’ull al “EL-DE-Haus” no em va fer cap gràcia. Vaig recordar la nostra visita amb el nois fa un parell d’anys al camp de concentració de Dachau, que com estava tot tan ben posat semblava més un parc temàtic que un antic camp d’extermini. Dachau, malgrat que sóc fàcilment impressionable, no em va produir cap sensació, no em va agradar gens. Vaig pensar que amb l’anada al EL-DE-Haus tornaríem a veure un altre museu sobre el nazisme; molta informació, molta lletra, molts vídeos però cap sentiment. Res més lluny de la realitat això és una altra cosa.

EL-DE-Haus, nom que rep l’edifici per les inicials del nom seu constructor, va ser a partir de 1935 i fins al 1945 la seu de la policia secreta al districte de Colònia. Al no ser bombardejat durant la guerra, és un dels llocs d’arrests més ben conservats de l’època del nacionalsocialisme.

D’entrada em va sobtar els colors de les parets, recordo que vaig pensar que hi faltava una bona repassada de pintura, però un cop amb les entrades a la mà i baixant cap al soterrani on estava la zona de les cel•les –estretes, sense finestres, sinistres- em vaig adonar que no era deixadesa l’estat de l’edifici sinó que volia reflectir l’ambient que patien els detinguts.

Però no vull parlar d’història, ni de nazisme, per això podeu entrar a Internet o agafar qualsevol manual i us ho explicaran molt millor que jo, m’agradaria parlar de sensacions, de les sensacions que vaig tenir llegint algunes de les pintades de les persones, homes i dones, que van escriure a les parets de les cel•les. Frases o dibuixos que reflectien la desesperació, la por, l’esperança, la tristesa.

No us reproduiré els pensaments dels empresonats, són brutals. Recordaré només els d’una noia de 18 anys que es preguntava perquè estava tancada si havia fet el que havia de fer -ajudar als seus amics- i que convençuda de la seva propera mort s’afermava als seus ideals. Frases terrorífiques que encara m’humitegen els ulls al recordar-les...

El-DE-Haus: haig de reconèixer que vaig anar-hi a contracor i vaig sortir amb el cor encongit.

Toros a la xarxa

En Carlos Guadian és un dels miralls on em miro amb tots els temes de la xarxa. És un pou de ciència, està a tot arreu. Avui ens ha donat -dins les Jornades : Dones socialistes, activisme i política 2.0- una classe “genial” sobre l’escolta activa a la xarxa. Necessitaré unes dies per pair tota la informació que ens ha donat.

El Carlos té un gran bloc especialitzat en e-government, però sovint toca altres temes. Avui, mentre ens explicava les excel•lències del Google Reader he tingut la grata sorpresa al veure per la pantalla gegant que havia publicat un article molt ben il•lustrat sobre toros. Me’n alegro, un altre persona que es mulla dins la xarxa a favor de l’abolició de les curses! Cada dia en som més.

Avui, casualment, també s’ha endegat la recollida de signatures per tal de que es doni la llibertat de vot en la votació sobre la proposta de la iniciativa popular, per l’abolició de les curses de braus a Catalunya, als components del grup parlamentari socialista. No cal que us digui que els i les que esteu d’acord amb la proposta signeu el manifest. Moltes gràcies.

Veure el manifest

Militants del PSC a favor de la ILP PROU!

Avui és un dia important dins de la vida interna del PSC. Un grups de dones i homes militants i simpatitzants del partit han decidit llançar-se a la recollida de signatures dins de l’organització per tal de demanar la llibertat de vot dels diputats i diputades socialistes a la Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. El manifest i les signatures seran lliurades a la Comissió Executiva del Partit per la reunió que s’ha de celebrar el molt proper dilluns 15 de març.

No cal dir que dono suport completament al manifest, és més confesso orgullós i sense cap mena de rubor que hi ha algunes frases meves. Us demano, als i les que esteu d’acord amb la proposta que el signeu i que en feu la màxima difussió (via oral, mails, facebook. Twitter, aprofitant reunions...)

Manifest:
Socialistes per a l'abolició de les curses de braus
Nosaltres, dones i homes lliures, militants i simpatitzants del Partit dels Socilalistes de Catalunya, exposem : El Parlament de Catalunya va votar majoritàriament donar curs a l'Iniciativa Legislativa Popular per a l'abolició de les curses de braus a Catalunya. Cal reconèixer l'esforç i l'èxit dels promotors d'aquesta ILP que ha comptat amb el suport de més de 180.000 signatures. Un bon grapat d'afiliats del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) vam signar aquesta ILP, alguns en vàrem ser també fedataris, i molts afiliats i simpatitzants estem d'acord amb l'abolició de les curses de braus. En aquest sentit, demanem al partit polític al qual estem afiliats, o del que som simpatitzants, que tingui en compte el nostre posicionament, que per altre banda creiem que és majoritari a la societat catalana. No sabem si els partidaris de l'abolició som majoria o minoria dins del partit. Però sí estem segurs que som molts els afiliats que estem per aquesta opció. No hi ha posicionament congressual sobre aquesta qüestió. Mai ha estat debatut quin ha de ser el posicionament del nostre partit vers aquest espectacle. En conseqüència, i per coherència amb les diferents sensibilitats dins del partit vers aquest tema, demanem que es doni llibertat de vot als parlamentaris i les parlamentàries del nostre grup en la votació que tindrà lloc properament. Volem pensar que la composició del grup parlamentari reuneix diverses sensibilitats sobre diferents aspectes que estan en el debat social. D'altre manera no s'entendria, donat el caire plural que històricament ha tingut i té el nostre partit. La pervivència de les curses de braus a Catalunya és incompatible amb els temps d'una major sensibilitat pel patiment dels animals, i d'un major compromís per fer fora tradicions que considerem que s'enfronten a una ètica del respecte a la natura, i el rebuig a manifestacions fonamentades en el maltractament d'un esser viu. Ens oposem a manifestacions, tot i que respectem que es puguin titllar de culturals, on triomfi un desencadenament de mort d'un ésser viu amb l'antesala d'un patiment acompanyat d'un espectacle de sang. Som conscients que hi ha gent simpatitzant amb idees de progrés que puguin trobar atractiu l'espectacle de les curses de braus. Però som conscients que una política progressista porta inherent la recerca d'avenços en els camps de l'ètica, la llibertat i el respecte humà i natural en el planeta. I cada racó del món és important per donar passes cap a una millor convivència entre l'ésser humà i la natura. No estem per a posicionaments conservadors. La política no ha de ser la simple gestió de les coses tal i com estan, sinó la via per a assolir una societat millor. Com ja hem dit abans, demanem la llibertat de vot dels components del grup parlamentari socialista, tot i que també podem entendre la recerca d'un consens amb d'altres grups parlamentaris per a obtenir un resultat favorable a la prohibició, i satisfactòri per els impulsors de l'ILP.

---

VULL SIGNAR EL MANIFEST

---------------------------------------------------------------------------------

Deixem Picasso en pau

A voltes de les discussions i compareixences al Parlament de Catalunya en motiu de la discussió la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir curses de braus Catalunya, els protaurins –aquells que estan pel manteniment de les curses- han tornat a esgrimir l’etern argument que molts escriptors, poetes, pintors i intel•lectuals en general s’han interessat i inspirat en algun moment de la seva vida creativa amb el món de les corrides.

Em sembla un argument molt estirat pels pèls. Dins del món de la creació s’ha de saber diferenciar el que és ficció i el que és realitat. No és el mateix relatar un fet que estar d’acord amb ell. El que significa imaginar, el que t’inspira no necessàriament ha de ser bo...

M’explico. Imaginem-nos un fotògraf -és un artista oi?- que està de corresponsal de guerra, fa una foto d’un nen plorant desconsolat davant el cos desbudellat i sense vida de la seva mare, la foto és magnífica i guanya un Pulitzer. Seguint la tesi dels "pro corrides" això hauria de significar que el fotògraf està a favor de la guerra? Voldria dir que hem de tolerar les guerres perquè els fotògrafs facin obres d’art? I parlant de violència, recordeu el quadre de Gernika d’en Picasso? Hem de tornar a provocar un bombardeig, que mati gent i porti destrucció per tal que un nou Picasso del segle XXI s’inspiri i faci una obra mestre?

No utilitzem l’art per justificar la barbàrie, deixem a Picasso en pau, deixem als braus en pau.

Cabronades

Des de fa un bona temporada Afganistan és noticia diària. Senyors de la guerra, talibans, cultiu d'opi, integrisme religiós, pobresa, guerrilla, forces pacificadores... Fa temps que que sentir parlar de Kabul ja no ens crida l’atenció. Atemptats, civils morts, talibans morts, soldats de l’Otan morts, tot una espiral de violència que sembla no tenir fi. El problema és que no s’albira cap solució als conflictes generats. Cal un canvi radical de plantejament de tots els problemes, cal un canvi radical de comportament de totes -i quan dic totes vull dir totes- les forces i opcions del conflicte. Fins que això no passi Afganistan no deixarà de ser notícia.

Avui la imatge que il•lustra aquest apunt és una baralla de cabres a Kabul. No es gens estrany veure a la capital afganesa la concentració d’una multitud per veure lluitar entres sí a dos mascles de cabra. Una tradició, envoltada d’apostes, on es provoca l’enfrontament entre els dos animals fins que un dels dos abandona derrotat i normalment mal ferit. Una cafrada oi? Una cabronada.

Doncs aquesta cafrada, no és gaire diferent a la lluita de galls, de gossos, de peixos de Siam, o qualsevol cursa de braus. No us heu posat mai a pensar que el problema de molts conflictes potser es degut que encara que estem en ple segle XXI ens comportem com a neandertals?

Potser quan comprenguem que gaudir del patiment dels animals -encara que sigui una tradició ancestral- no és la diversió més adequada i civilitzada, començarem a trobar solucions als conflictes que ens envolten.

Protesta antitaurina

Les protestes dels “antitaurins” arriben a la Ciutat de Mèxic. Cada cop som més els que estem perquè s’aboleixi aquesta tradició tan cruel. En un món globalitzat les queixes contra el maltractament animal no coneixen fronteres i vindrà un dia que la raó s’imposarà...

Per cert trobo curiós que els i les que estem a favor de la prohibició de les curses de braus -i també de tot els tipus correbous- sens conegui com “antitaurins” quan som nosaltres el que defensem als toros.

Els humans som salvatges

Comença a ser tradició que quan les dates s’acosten al cap d’any els mitjans de comunicació s’omplin de resums de l’any. Els resums solen ser de notícies, de fotografies o de vídeos.

Repassant un del molts reculls de fotos que corren per Internet, m’he trobat amb una imatge colpidora: una multitud armada de pals i pedres perseguint un lleopard. L’escena m’ha recordat una de les moltes que es produeixen a les festes majors de molts dels nostres pobles. La diferència no és tanta, només cal canviar el lleopard per un toro, la resta és el mateix: una manada incontrolada de “persones” divertint-se a costa del patiment d’un animal. La foto constata un terrible fet: els humans seguim sent uns salvatges.

Els toros i el parany del prohibit prohibir

En una entrevista publicada al País, l’ex secretari general de l’ONU Kofi Annan va fer una afirmació amb la que n’estic plenament d’acord: els líders mundials llegeixen i no dirigeixen; llegeixen enquestes enlloc de dirigir. Fa temps que dono voltes al tema, penso que sovint els polítics han, hem, deixat de banda els idearis i que les decisions que prenen, prenem, estan sotmeses només a raons demoscòpiques. Els polítics han perdut, o estan perdent, la valentia d’afrontar els reptes segons les seves conviccions - peti qui peti -; enlloc d’això es mouen amb cautela per no molestar a l’electorat. Uns es volen mantenir en el poder, els altres hi volen accedir.

De tant en tant, però, apareixen en el debat polític temes que semblen tangencials però que tenen una profunda càrrega ideològica, són d’aquells temes que et fan creure o no en que els polítics també són persones, que tenen criteri. Aquesta setmana sense anar més lluny es debatrà al Parlament de Catalunya si es tramita la iniciativa legislativa popular que demana l’abolició de les curses de braus. Els PP i Ciutadans estan en contra, ICV-EUA i ERC hi són a favor, els dos grups majoritaris a la cambra CiU i PSC donen llibertat de vot als seus membres. El resultat sembla incert.

D’entrada em voldria tornar a posicionar: estic en contra de qualsevol utilització d’animals pel gaudi de les persones. Això vol dir que no només estic en contra les curses de braus sinó també dels correbous, bous enllaçats o embolats. I això vol dir que discrepo dels que volen suprimir les curses -per espanyoles- i mantenir els correbous -per catalans-. Dit això torno al Parlament.

Divendres, diputats socialistes -alguns d’ells amics personals meus- votaran a favor o en contra. Jo els demano només una cosa: que ho facin a consciència, que no es deixin enredar, que el “prohibir el prohibir” no et fa més progre. Que les tradicions que sotmeten als animals, encara que siguin estètiques, encara que ens diverteixin , encara que ens portin vots, no són de rebut en ple segle XXI.

Toros, entre la tradició i el futur

S’acosta el debat al Parlament de Catalunya sobre la supressió o no de les curses de braus. M’he posicionat reiteradament sobre el tema i no em vull fer pesat, per tant no parlaré de tortura animal, però no em puc estar de fer-me ressò d’una frase que he llegit aquest cap de setmana i que em sembla que la podem utilitzar per reflexionar una mica més.

M’agradaria, doncs, ressaltar una afirmació d’un magnífic article – “Toros i model productiu” - d’en Josep Oliver Alonso, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB, publicat dissabte al Periódico: el futur també es construeix trencant amb tradicions que ens mantenen ancorats en el passat.

No calen gaires paraules per comentar-ho. El món evoluciona, no hi ha res que sigui intocable, tot canvia en funció de les noves tendències, de les noves lleis. En principi l’evolució sempre hauria de ser a millor, més drets per a tothom. Les tradicions que no ens deixen avançar, aquelles que ja no representen la mentalitat de la civilització moderna, ja no han de tenir lloc en el nostre dia a dia. Han de quedar, de la mateixa manera que hem fet amb els espectacles del circ romà, en el record dels nostres costumaris.

Salvatjada

Aquesta foto està feta el passat 6 d’octubre a Lahore, al Pakistan. La imatge només reflexa un espectacle habitual a les àrees rurals pakistaneses. Els espectadors ofereixen diners als propietaris dels animals per veure’ls lluitar. Molt sovint els animals moren o queden molt mal ferits.

Impressiona oi? No us sembla un salvatjada? Ara reflexioneu que passa a les places de toros...

Sense escrúpols, lladres amb l’excusa de la pàtria

Segons publica el Periódico d’avui, Àngel Colom va rebre un xec més de 12 milions de pessetes de mans del lladre confés Xavier Millet. El mateix Colom ho ha corroborat en unes declaracions fetes al programa Els Matins de TV3.

Millet va “ajudar”, amb fons del Palau de la Música, a pagar part del deute del desaparegut Partit per la Independència, el de la Rahola i en Laporta. Colom va signar un rebut a nom de l’Espai Catalunya, una frustrada fundació projectada per mateix Colom.

Fa temps que sabíem que en Colom era un aprofitat, que amb l’excusa de la bandera s’anava acomodant a nous espais polítics quan els que havia utilitzat li fallaven o el foragitàvem. Ara sabem que apart d’aprofitat és un “pàjaro”.

Colom milita actualment a Convergència Democràtica, en l’època de rebre els diners ja en militava, té un càrrec importnat dins l’organització. El que va fer, sent molt generós, es pot qualificar de poc “clar”. És un llast que Convergència se’n hauria de desfer. En Mas, si no en vol sortir esquitxat, hauria de tallar les ales a en Colom.

Articles relacionats en aquest bloc sobre l’escàndol Millet:

Fèlix Millet, el lladre

Delinqüència sota el paraigua dels sentiments