Durant la transició política, els que militàvem a l’època del PSC Congrés, dèiem que el partit era l’eina. L’eina per arribar al socialisme, a una societat més justa, més pròspera i sense classes socials.
Han passat més de trenta anys, ha plogut molt i les hem vistes de tots colors. Els socialistes hem guanyat i perdut moltes eleccions, hem estat a l’oposició i al govern, hem governat en coalició i en solitari. Hem fet coses bé i altres de no tant.
Com a socialista sempre he cregut en la força del col•lectiu. Des de que vaig decidir involucrar-me d’una manera activa en política, allà per l’any 75, vaig tenir molt clar que tenia que prioritzar la voluntat democràtica de la majoria dels meus companys i companyes de viatge polític. Sempre he assumit, com a membre d’un grup, que la meva opinió un cop contrastada amb la dels demès quedava en segon terme, el que importa és el que pensa la majoria. Les meves discrepàncies ideològiques i /o estratègiques -que n’he tingut i que en segueixo tenint- les he manifestat on tocava, dins l’organització. Mai he gosat, per fidelitat i també per principis, demostrar els meus desacords en públic. Sempre he pensat que si algun cop arribo a la conclusió de que el partit ja no és l’eina idònia que m’acosti cap a una societat millor l’hauré d’abandonar, molt a contracor però ho faria. I vull creure que ho faria sense fer soroll, discretament sense ganes de fer mal.
Per això em molesta, que de tant en tant algun personatge, amb una indubtable vàlua personal, posi en qüestió d’una forma pública un projecte que ell mateix ajuda a dirigir. Un personatge que oblida que està on està gràcies a que un col•lectiu d’homes i dones han fet molts esforços, sacrificis i renúncies i que han dipositat la seva confiança en ell. Com es pot demanar responsabilitat als de sota quan el líder no en té?
Han passat més de trenta anys, ha plogut molt i les hem vistes de tots colors. Els socialistes hem guanyat i perdut moltes eleccions, hem estat a l’oposició i al govern, hem governat en coalició i en solitari. Hem fet coses bé i altres de no tant.
Com a socialista sempre he cregut en la força del col•lectiu. Des de que vaig decidir involucrar-me d’una manera activa en política, allà per l’any 75, vaig tenir molt clar que tenia que prioritzar la voluntat democràtica de la majoria dels meus companys i companyes de viatge polític. Sempre he assumit, com a membre d’un grup, que la meva opinió un cop contrastada amb la dels demès quedava en segon terme, el que importa és el que pensa la majoria. Les meves discrepàncies ideològiques i /o estratègiques -que n’he tingut i que en segueixo tenint- les he manifestat on tocava, dins l’organització. Mai he gosat, per fidelitat i també per principis, demostrar els meus desacords en públic. Sempre he pensat que si algun cop arribo a la conclusió de que el partit ja no és l’eina idònia que m’acosti cap a una societat millor l’hauré d’abandonar, molt a contracor però ho faria. I vull creure que ho faria sense fer soroll, discretament sense ganes de fer mal.
Per això em molesta, que de tant en tant algun personatge, amb una indubtable vàlua personal, posi en qüestió d’una forma pública un projecte que ell mateix ajuda a dirigir. Un personatge que oblida que està on està gràcies a que un col•lectiu d’homes i dones han fet molts esforços, sacrificis i renúncies i que han dipositat la seva confiança en ell. Com es pot demanar responsabilitat als de sota quan el líder no en té?
Acabes de posar per escrit els pensaments de moltes i molts!!! Gràcies!
ResponEliminaCarme Sánchez
Carme: me'n alegro que coincidim en el que he escrit. L'apunt repon a un respecte que crec que s'ha de tenir pels militants de base, aquells i aquelles que tenen un dia a dia molt dur,sempre defensant les postures del partit( encara que a vegades no s'hi estigui plenament d'acord). Declaracions personals ens fan mal als que creiem en el col·lectiu.
ResponElimina