divendres, 27 de maig del 2011

Neteja a la Plaça Catalunya

"No m'agrada sentir el soroll dels motors dels helicòpters, això no és Libia ni Afganistan (on tampoc ni haurien d'haver), això és Barcelona!" Així és com tristament he començat el meu dia al Facebook.

Però alguns han iniciat la jornada molt pitjor que jo. Sense previ avís, de matinada, s’han trobat envoltats de forces de seguretat que els demanaven els desallotjament de la plaça Catalunya per procedir a la seva neteja.

Com era de preveure, i si no estava previst demostra la incompetència dels que han pres la decisió, la “cosa” a anat a més i s’ha transformat en un ball de bastons.

Vulneració dels drets de manifestació pacífica, desmesurada violència policial, ferits lleus i contusionats, sang.... crec que hi ha altres maneres d’actuar davant la resistència pacifíca. Vergonyós.


Actuacions policials com la d’avui, les càrregues dels mossos d’esquadra sota les ordres d’en Felip Puig -front un moviment pacífic- només condueixen al desencís, a la separació, a la desunió.

Amb fets com els que estem vivint no és estrany que els joves, i els no tan joves, no els agradi el sistema. Ja és un quart de dues i segueixo sentint la remor del helicòpters, “ l’operació neteja” encara no s’ha acabat. Indignant!

dijous, 26 de maig del 2011

Obrim finestres, portes i balcons


Seguim amb el tema del congrés del PSC. Apareixen manifestos, decàlegs i declaracions. Tots volen el mateix: el millor per al partit, el millor per a la ciutadania.

De diversos grups rebo diferents documents, alguns d’una manera oberta i altres de sotamà. En espera d’una lectura profunda al cap de setmana, els hi faig una ullada en diagonal. Són assumibles en gairebé la seva totalitat, no es contradiuen, parlen del mateix amb diferents intensitats, no hi ha res de nou, o almenys és el que em sembla. Decideixo obrir una carpeta amb tota la informació rellevant del congrés, incloc algun retall de premsa. Em pot servir per aclarir-me i obtenir un mapa mental de gran part del que es discuteix i a qui representa.

Penso que cal un debat sincer i clar. Crec que cal potenciar al màxim la discussió precongressual, fomentant tota mena de reunions -oficials o no- dins i fora de les agrupacions, amb gent del partit i simpatitzants… M’agradaria que d’entrada fos un debat molt franc i sense “regles” preestablertes, on tothom pugui parlar del que vulgui, independentment del que digui o no la ponència oficial. Obrir finestres, portes i balcons a la societat. Deixar parlar, escoltar molt i quan toqui escriure i proposar…

Alguns pensaran que amb això n’hi haurà prou, doncs no. També caldrà, en el seu moment, canalitzar totes les inquietuds, discutir-les a les assemblees del partit i escollir les delegacions en conseqüència. Caldrà arribar al congrés amb les ments obertes, amb ganes de millorar, de participar, d’aportar i de consensuar, un congrés sense consens és un congrés tancat en fals.

Finalment s’hauran de triar les persones, els i les dirigents sobre les que ha recaure la missió de portar a terme en les millors condicions possibles tot allò que s’hagi aprovat, en definitiva, aquelles dones i aquells homes que hauran de dirigir el partit. Aquesta elecció no és mai senzilla i aquest cop encara serà més difícil. Encara no és l’hora de pronunciar-se per un o un altre, però avanço que no tothom té les dots necessàries - i a la història em remeto- per a ser un bon dirigent.


Nota d’aclariment: per tal que no hi hagi cap mena de dubte i/o mala interpretació m’agradaria reiterar que si no dic el contrari al meu bloc parlo a títol individual i no com a primer secretari del PSC les Corts.



dimecres, 25 de maig del 2011

Un congrés vital per aclarir incògnites


Els i les socialistes que ens hem dedicat en cos i ànima a la campanya municipal, un cop païts els resultats adversos, ja ens podem posar a pensar en el congrés del partit de la propera tardor. Sortim en desavantatge; “alguns i algunes” ja fa mesos que s’estan preparant, reunint, sopant i planificant com si els resultats de les municipals no anessin amb ells; fins i tot es podria arribar a pensar que “alguns i algunes” preferien uns resultats adversos per treure’n profit. (Algú ho havia de dir!) Ara toca deixar, però no oblidar, les misèries de banda i anar per feina.

Amb el congrés a l’octubre a la vista s’obre el període natural de declaracions a la premsa amb estratègies molt clares i meditades, aparicions de grups de “base” que no ho són tant, moviments “renovadors” que representen el passat, joves -i no tan joves- amb ganes d'arribar... totes són opcions legítimes, totes tenen dret a expressar-se.

Refundació, canvi, renovació, neteja, modernització, lifting, rejovenir... centenars de paraules que volen o intenten adjectivar el que uns i altres esperen del congrés. Uns utilitzaran la premsa com a altaveu, altres -els més- ho faran pels canals orgànics; però tots hauran, haurem, de prendre postura. Fins i tot els que callin, els que no opinin, parlaran amb el seu silenci. De tot el que surti del debat n’haurem de treure conseqüències i haurem d’arribar necessàriament a acords.

Suposo que no sóc cap excepció, però encara no he sentint a ningú amb el que coincideixi plenament amb les seves propostes, i això és molt bo; l’únic pel que no hi ha d’haver lloc al PSC són pels blocs monolítics. Tenim molts temes a sobre la taula que necessiten resposta i en cada un d’ells els defensors d’una o altra opció no són, ni seran, necessàriament els mateixos. Relacions amb el PSOE, política econòmica, el paper davant dels nous moviments socials, model organitzatiu, girar cap al centre o cap a l’esquerra, model d’oposició, paper dels grups parlamentaris...

Molts temes a discutir on els acords i els desacords afloraran. Primer haurem de parlar de projectes i idees que ja serà complicat, i desprès -mai abans- haurem de parlar de persones. Si ho fem bé, d’una manera endreçada, sense prejudicis, amb ganes d’avançar, deixant els interessos personals de banda i assumint les decisions democràticament preses de ben segur que ens en sortirem.

En aquest període no em penso quedar callat; opinaré allà on toca: a la meva agrupació, però també ho faré des del meu bloc, el meu petit altaveu personal.

(Il•lustra l’article una modificació interessada de l’equació d’en van der Waals, una equació d’estat útil per descriure propietats de fluids, barreges o sòlids)

dimarts, 24 de maig del 2011

Marietes convergents


Us presento una colla de coleòpters de la família dels Coccinellidae , pels profans són un tipus de marietes molt corrent a Amèrica. De marietes n’hi ha més de 4.500 especies conegudes però el que m’ha cridat l’atenció és el nom científic d’aquesta espècie en concret: Hippodamia convergens.

Sí, ho heu llegit bé, són marietes convergents. Es veu que en Mas i els seus no en tenen prou amb la seva aclaparadora victòria electoral del passat diumenge a Catalunya i ara ja “penetren” dins el món animal! Si seguim així en els trobarem fins a la sopa!

(que consti que des de petit odio les sopes!)

dilluns, 23 de maig del 2011

Tornem a començar?


Alguna cosa, o moltes, hem fet malament si la història s'ha de repetir.

Tristor democràtica


Avui estic trist. Les meves idees, els meus anhels, els meus projectes han estat derrotats a les urnes. Els resultats parlen per si sols; els socialistes, els meus, hem estat apallissats legítimament d’una manera contundent i clara. No hi excuses possibles, hem perdut i punt.

Avui estic trist i aquesta tristor no em deixa, encara, veure les coses amb l’objectivitat necessària per treure’n les conclusions pertinents, per intentar esbrinar quin és el camí idoni per recuperar la confiança de la ciutadania.

Avui estic trist perquè molts companys i companyes estan tristos, molts amics i amigues amb anys de lluita democràtica a les esquenes estan tristos. Les urnes han parlat i deixen, ens agradi o no, un nou mapa polític. Calen uns dies per acostumar-nos a la nova situació. Una situació que pels i les socialistes no serà gens fàcil, una situació que ens durà a llargs debats interns, una situació que farà aflorar les desavinences més amagades, però també un situació que obliga a trobar solucions al desgavell que ens trobem.

Avui estic trist, però aquesta tristor a mida que escric aquestes ratlles s’està atenuant. Me’n adono que el que ha passat, malgrat que tingui costos personals per a mi i per a gent que estimo molt, només s’ha d’entendre com un obstacle -important i gran- en el camí per la lluita cap a una societat més justa, més igualitària i més solidària. Un obstacle que enlloc de fer-nos defallir l’hem de prendre com un repte a superar.

Jo ja m`hi poso ara mateix.

dijous, 19 de maig del 2011

Nova visió masclista de l'esport


Podrà semblar un tema menor però no ho és. Just quan el Barça acaba de presentar la seva equipament esportiu per a la temporada que ve, llegeixo -amb sorpresa i indignació- un tema que ha passat desapercebut: la FIBA Europa (Federació Internacional de Basket Amateur) obligarà els equips femenins a portar roba ajustada.

La notícia és clara: la propera temporada els equips que participin a l’Eurolliga femenina organitzada per la FIBA Europa hauran de dur un vestimenta ajustada al cos i pantalons 10 cm per sobre el genoll.

Ho trobo increïble, una ingerència absoluta en el dret dels clubs i de les jugadores a vestir-se de la forma que creguin més adient per la pràctica del Basket. Però què hi ha darrera la mesura? Com és que no s’aplicarà a les seleccions masculines? La resposta és senzilla: sembla que és un intent de fer més "atractiu i rendible" el Basket femení, una visió masclista on es sobrevalora el culte al cos sobre l’esport i on es tracta -un cop més- a la dona com a un objecte.

Els de la FIBA Europa podrien intentar al•legar al seu favor que pantalons 10 cm per sobre el genoll són més adequats per fer esport, però no és això, fixeu-vos sinó en la nou equipament del Barça de futbol: els pantalons arriben fins els genolls. Algú pot creure que el Barça se la “jugaria” amb pantalons que impedissin participar amb òptimes condicions?

Amb la crisi econòmica que ens envolta, amb l’atur galopant, amb les retallades podria semblar que parlar de 10 centímetres de roba no és important. Fals. Estem parlant d’una manera d’entendre la llibertat de les persones, del tracte igualitari entre homes i dones, de no tractar a les dones com a cossos. A mi això em sembla vital.

Pot semblar un tema menor però no ho és. La FIBA Europa ha fet un flac servei a la societat i a la democràcia. I enfront això també ens hem de rebel•lar.

dimecres, 18 de maig del 2011

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya


Ja era hora! Alguna cosa es mou. Aquests dies estan passant coses noves, sembla que les possibles mostres de rebel•lia -legítima i lògica- davant d’una situació indigna d’una part de la població estan aflorant. A les principals places de moltes capitals espanyoles es concentren i acampen centenars, en alguns casos milers, de joves i no tan joves. No és senzill desxifrar, i menys en quatre ratlles i sense cap mena de perspectiva, què és el que volen i quines són les seves demandes.

En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria més motivat que fa unes setmanes.

Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya.

Però no tinc l’edat del meu fill i no estic a la plaça Catalunya.

No estic a la plaça Catalunya perquè jo sí que crec en el sistema de partits, perquè sé - i la història així ho certifica- que quan no funcionen els partits les dictadures campen sense control. Això no vol dir que no cregui que cal remodelar, rectificar, millorar el sistema de partits, i el meu partit -el socialista- ha de ser el primer.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que per substituir un sistema cal tenir un recanvi, i , de moment, ningú ha plantejat res d’una manera possibilista. Això no vol dir que no cregui que el sistema sigui injust, o que no s’hagin de millorar els controls democràtics, o que no s’hagin de prioritzar els guanys socials davant dels econòmics.

No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que atacar el sistema sense presentar alternativa és fer el joc a aquells qui de veritat prenen les grans decisions. Sense la vigilància democràtica el “poder” ho té més fàcil per manipular. Això no vol dir que no estigui perquè es desemmascarin aquells poders financers que ens han portat a l’atzucac actual.

No estic a la plaça Catalunya perquè crec que la representació via eleccions és, al menys de moment, el sistema més democràtic. I no només m’ho crec sinó que lluito, i continuaré lluitant, per poder fer-ho quan sigui necessari.

I com que no estic a la plaça Catalunya, però crec que calen millores socials, que cal afavorir les persones davant del capital, el proper diumenge 22 de maig aniré a votar per Jordi Hereu, una persona que com a alcalde de Barcelona no ha permès que l’ajuntament deixés d’invertir –i sense retallades— en mesures socials i ha contribuït a suavitzar el cop de la crisi en les persones i les famílies de Barcelona.

No renuncio als meus ideals i per això voto per Jordi Hereu.

dimarts, 17 de maig del 2011

Resultat incert, la remuntada de depèn de nosaltres


Fa uns mesos ningú donava un duro per en Jordi Hereu. La crisi econòmica i uns injustos atacs per part dels “poders ocults” havien aconseguit desprestigiar la magnífica feina -amb alguns greus errors- d’en Hereu i el seu equip a la ciutat de Barcelona. El desgast va ser tan gran que fins alguns de la pròpia casa, al PSC, es qüestionaven la seva capacitat de lideratge. Ningú recordava que Barcelona és el mirall on es miren envejoses la majoria de ciutats del món.

Però van arribar unes primàries, una lluita cainítica, i els resultats van posar les coses al seu lloc. Durant les primàries, quan molts apostaven per la derrota d’en Jordi, vaig escriure un breu apunt que titulava : “Encara hi ha partit”. No em vaig equivocar gaire, en Jordi, no només va guanyar, sinó que en va sortir crescut.

Avui uns mesos més tard segueixo amb el símil futbolístic; tot i que les enquestes publicades ens són desfavorables crec que a mida que s’acosta el dia de les eleccions el resultat és més incert. Falten 5 dies, 5 dies que poden ser suficients per la gran remuntada, només cal el recolzament dels seguidors. Que no sigui per nosaltres que deixem escapar la victòria. Entre tots i totes ho podem aconseguir!

(per cert, el partit dels peixos blaus contra els peixos vermells que surt a la foto que il•lustra l’article el van guanyar contra tot pronòstic i al darrer minut els rojos 1 a 2)

Les promeses d'en Trias

Amb 19 segons n’hi ha prou


A vegades no cal donar gaires explicacions. A vegades no cal omplir pàgines i pàgines amb propostes i arguments. A vegades no cal donar durant hores i hores la tabarra...

A vegades amb 19 segons n’hi ha prou!

diumenge, 15 de maig del 2011

Humor polític: Els invents d’en Trias (7): Nou sistema de recollida selectiva, el Magneto Boy


Us presento a Magneto Boy el nou, i econòmic, sistema que ha ideat l’equip d’en Xavier Trias, l’etern candidat a l’alcaldia de Barcelona, per facilitar la recollida selectiva de metalls.

Fixeu-vos; el noi té poders paranormals, només cal que es tregui la samarreta i el seu cos atrau tots els metalls que estan a la vora. Pot arreplegar fins a 25 quilos d’una tongada! Si guanya Trias amb el projecte Magneto Boy s’han acabat els antiestètics contenidors de metalls als carrers de la ciutat. L’únic problema que planteja el manteniment del noi magnètic és que consumeix més del compte, la seva magnífica panxa aixì ho certifica.

Ginesta


He aprofitat la tradicional trobada a les Planes de membres del PSC de diferents barris de Barcelona per passejar, sense sortir del camí, una mica per la natura. Les Planes és un barri de Barcelona en ple parc de Collserola, el pulmó verd de la ciutat.

La pluja d’ahir s’ha notat, està tot verd i ufanós. He fet algunes fotos i he recollit algunes mostres de plantes. Miraré, quan tingui temps d’esbrinar el nom i les característiques de cada exemplar que he recaptat.

Us deixo amb una de les meves “captures gràfiques”, una foto de ginesta (Spartium junceum). És molt fàcil de reconèixer per les seves flors grogues i oloroses i les seves tiges verdes i cilíndriques .

Sortir de l’ou


Donem la benvinguda a aquesta criatura. Té tota una vida per davant, una vida plena d’incògnites, de patiments i, també, de bons moments. Un futur incert i per decidir...

Diumenge que ve, dia 22 de maig, es decideix el futur de moltes criatures humanes. Tindran la possibilitat d’anar a escoles bressol públiques? O hauran de pagar per anar a les privades? Gaudiran d’una sanitat pública o hauran de patir les conseqüències de no poder pagar la sanitat privada? Tindran unes prestacions socials dignes o hauran de malviure? Viuran sota un estat policial irrespirable? Habitaran dins d’una societat solidària, oberta o una de tancada i que discrimini?

Tot això, i molt més, es determinarà el proper diumenge. El nostre futur està en joc.

Encara que alguns ens ho vulguin fer creure no tots els polítics són iguals: hi ha moltes diferències, simplificant molt diriem que uns són de dretes i els altres d’esquerres. Cal escollir bé. Jo ho tinc molt clar, a Barcelona la millor garantia de seguir endavant és votar Jordi Hereu.

Encara que estem emprenyats, encara que algunes, o moltes, coses no ens agradin, encara que creiem que quedin molts temes per arreglar, no ens podem quedar creuats de braços. Ens resta només una setmana, mobilitzem-nos, fem el darrer esforç i donem un tomb a les enquestes. Sortim de l’ou i esgarrapem vots per tot arreu.

dissabte, 14 de maig del 2011

Malgrat el que diguin "alguns", hi havia molta gent


14 de maig de 2011. Manifestació a Barcelona contra les retallades. Vergonyoses les xifres que donen alguns mitjans de la dreta. Érem molts i moltes més del que diuen, per sort algunes fotos no menteixen.

Trias canta una nova versió del ball de la civada


Els veïns d’en Trias estan de pega. Diuen que cada dia han d’”aguantar” els cants del candidat sota la dutxa. Fa una temporadeta, des de que en Mas és president de la Generalitat, que Trias ha variat de cançó; ja no perpetra “il barbiere di Siviglia”, ara interpreta una nova versió molt particular d’una tradicional cançó catalana el ball de la civada. Us en deixo la lletra modificada i traieu-ne les conseqüències ...

El ball de la privada, jo us el cantaré; (bis)
el Mas, quan la potenciava, feia així, feia així;
se'n dava un truc al pit i l’ajudava així.
retallem, retallem, que la privada, que la privada,
retallem, retallem, que la privada guanyarem.

Humor contra les retallades


Sempre he admirat la capacitat popular per satiritzar i treure suc de les situacions més extremes. Les manifestacions, si es va amb ells ulls ben desperts, són un bon lloc per trobar mostres d’aquesta saviesa popular.

dimecres, 11 de maig del 2011

La Barcelona de la Núria Feliu? No gràcies


La Begoña, una coneguda del Facebook, ha penjat una frase al seu mur que m’ha posat el pèls de punta: “Núria Feliu o Serrat, el teu vot decideix quina Barcelona vols.” Ni que els millors publicistes exprimissin els seus cervells durant centenars d’hores no trobarien mai una frase més adequada per a definir el dilema que han de considerar milers de barcelonins i barcelonines.

No necessito gaires paraules per expressar el que sento. D'aquí uns dies s’haurà d'escollir el model de ciutat que volem. Ni que sigui per eliminació, s’ha de triar. Jo ho tinc clar; només pensar en la possible Barcelona de la Núria Feliu em produeix calfreds. I a tu?

Nota: Mentre acabo d’escriure aquestes ratlles el Barça acaba de guanyar la lliga.

dimarts, 10 de maig del 2011

Les Corts, resum de 4 anys de gestió i propostes de futur


S’acosten les eleccions i tots els partits fan les seves propostes electorals. Alguns d'ells amb quatre mesures en tenen prou; els socialistes creiem que és bo aprofundir al màxim i arribar al més mínim detall. És per això que tenim un extens programa. Ens agrada la nostra ciutat i cada un dels nostres districte i barris. I ens comprometen, si seguim governant, a continuar en la nostra tasca de millora constant de la ciutat.

A les Corts la gestió de l’ajuntament ha estat significativament positiva. Són tantes les realitzacions que s’han produït que enumerar-les totes seria molt feixuc. Si us interessa cliqueu aquí i veureu quines han estat les principals actuacions dels darrers quatre anys i les nostres propostes de futur.

Tanca electoral empastifada


La meva amiga Cristina m’envia una foto d’una tanca publicitària de la campanya electoral de l’alcalde Hereu. “Algú” ha enganxat dos cartells d’una altra força política al damunt. Probablement la intenció era malmetre la tanca, però crec que el que fa es demostrar la poca categoria dels anònims autors de l’empastifada i desprestigiar al partit que ha embrutat la tanca. Són coses que passen...

Per si algú l’interessa la tanca està a la sortida de metro del carrer Ramon Albo amb Passeig Maragall.

Trias, tòrtores i prostitutes


Per motius laborals m’he hagut de desplaçar al carrer Lleida. Al costat del BTM (Barcelona Teatre Musical), l’antic Palau d’Esports, he pogut veure aquesta parella de tórtores (Streptopelia turtur). M’he acostat sense molestar-les i les he gaudit durant uns minuts.

Alguns pensarem que n’és de bonic poder observar animals lliures a la nostra pròpia ciutat. Altres, aquells que a Barcelona ho perceben tot negre i que creuen que en època electoral tot si val, enlloc d’una parella de tórtores segur que veuen dues prostitutes mafioses i drogoaddictes fent “botellón” a la capital mundial del delicte.

(Per si algú no sap a qui em refereixo, Xavier Trias ha fet unes declaracions on ha dit que no vol que Barcelona sigui la capital de la prostitució, les màfies, les drogues i el “botellón”. O Trias desconeix la realitat o sembla que confongui Barcelona amb el Bronx.)

Dona no et callis


Passejar pel districte de Ciutat Vella és un lloc idoni si ens volem distreure. Racons insospitats, grafits insolents, solidaris o reivindicatius, personatges curiosos, botigues increïbles. És un pou de sorpreses.

Al carrer Montalegre, a un pas zebra que va de la facultat de Geografia i Història al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es pot veure un petita i desgastada pintada: “Mujer no te calles”. Tot i que subscric la frase i que crec que és llàstima que encara sigui necessària, preferiria veure-la als llibres d’història.

dilluns, 9 de maig del 2011

Barcelona, la ciutat dels ulls distrets


Quan vaig pel carrer i no tinc gaire pressa m’encanta buscar i observar aquells petits detalls que la ciutat ens ofereix i que varien en el temps. Un arbre florit, el canvi d’una retolació, un cartell, la presentació d’un aparador, l’avi esperant a la neta a la sortida de l’escola, les restes d’un petit accident o la senyora recollint les caques del gos... per sort la llista es fa inacabable i és una demostració que la ciutat està viva.

Al costat de casa, als vidres d’una tenda que estan reformant, algú ha aprofitat per deixar la seva petjada filosòfica. Un breu missatge escrit sobre un bocí de cinta adhesiva: “mis ojos se aburren”. Ulls avorrits? Un concepte interessant, fins i tot estètic, però el trobo preocupant. Com pot ser que a una ciutat com Barcelona, que és una constant caixa de sorpreses, hi hagi algú que no pugui tenir els seus ulls “distrets”? Un missatge trist, que demostra la greu incapacitat d'oservació del seu autor, però que a mi m’ha servit per escriure aquestes ratlles i per reconfortar-me per tenir els ulls ben desperts i distrets.

diumenge, 8 de maig del 2011

Una "perla" electoral


Estem en temps d ‘eleccions. Tots els partits fan les seves propostes, algunes més afortunades que altres. Els carrers s’omplen de banderoles, cartells i pancartes. Voluntàries i voluntaris de tots colors reparteixen material pels carrers i places. La premsa, les ràdios, les televisions dediquen part dels seus espais informatius a la propera consulta electoral. A les nostres bústies ens arriben les paperetes. Venen eleccions, no podem escapar-nos, es respira a l’ambient.

També a la xarxa les eleccions són presents. Activistes de tots els partits trepanem amb consignes i missatges els cervells dels nostres amics o seguidors. Realment podem a arribar a fer-nos molt pesats, massa, i des d’aquí demano disculpes per la part que em toca. Però de tant en tant apareix una “perla” que, independentment del color polític que defensi, té una gràcia especial. Avui us adjunto un vídeo que m’ha semblat fora de sèrie, un “remake” humorístic d’un clàssic. No sé d‘on ha sortit, ni qui la fet, us ho ben asseguro però té la seva “conya”.

dissabte, 7 de maig del 2011

Un “pájaro” a la Feria de Abril de Barcelona


La vida dóna moltes voltes i finalment acaba posant les coses al seu lloc.

La sorpresa ha estat majúscula. Trobar-se passejant pels carrers de la Feria de Abril de Barcelona al conseller de cultura de la Generalitat Ferran Mascarell – sí, el mateix que fins fa poc tenia el carnet, que no l’ànima, socialista i que va canviar-lo per un càrrec a un govern d’un altre partit, un govern que en el poc temps que porta de mandat s’ha caracteritzat per suprimir impostos als rics i en canvi retallar les prestacions socials- es francament difícil de qualificar.

Sí, la sorpresa ho ha estat perquè en els anys que la Feria està a Barcelona, i em sembla que ja estan al voltant dels 10, ningú -i us ben asseguro que he consultat a molta gent- recorda cap visita “oficial” del ara conseller però abans regidor de cultura de l’ajuntament de Barcelona. El “canvi”que ha fet en Mascarell pel seu seient de conseller té un preu: deixar els ideals de banda, afavorir als rics i anar a la Feria de Abril a pescar vots.

Us recordo que en el regne animal el “Mascarell” (Morus bassanus) és un ocell marí. El Mascarell del que parlem avui és un “pájaro” que ha canviat de plomatge en un tres i no res. Tot i que a mi m’agraden els animals, aquesta mena d’ocells no estan entre els meus preferits. Oi que em compreneu?

dimecres, 4 de maig del 2011

Trias, l’alcaldable que no volia el traçat de l’AVE per la seva ciutat


Ara que s’acosten les eleccions es bo recordar que opinava en Xavier Trias, l’etern candidat a l’alcaldia de Barcelona, sobre temes concrets. Es bo saber com posava per davant els interessos del seu partit als de la ciutat de Barcelona.

Us adjunto un vídeo que recull part de les seves postures i intervencions. Crec que les imatges parlen per si soles.