dimarts, 27 d’abril del 2010

1 de maig


Un any més convocatòria de la la manifestació de l’1 de maig. La crisi encara planeja, l’atur colpeja amb força.

Els sindicats s’uneixen “per reivindicar un nou model de govern mundial que garanteixi que el sistema financer està al servei de l'economia productiva -amb més controls sobre l'economia especulativa i els grups d'inversió privats- i l'establiment d'un impost sobre les transaccions financeres que contribueixi a la recuperació econòmica mundial,a la creació d'ocupació, l'eradicació de la pobresa i de les desigualtats”.

Queda molt per fer, queda molt per lluitar...

dijous, 22 d’abril del 2010

Homenatge al meu pare: Samaranch nazi!


A mida passa el temps més trobo a faltar al meu pare. Hi coses o fets que me’l recorden constantment. Avui,sense més lluny, amb la mort del Samaranch m’han tornat a la memòria les paraules que em repetia molt sovint quan sortia Juan Antonio per la tele.

Resulta que el meu pare i el Samaranch van anar junts a escola, al col•legi alemany de Barcelona. Un bon dia al pare li va cridar l’atenció una insígnia que el Juan Antonio duia a la solapa, era una creu gamada! Al preguntar-li perquè la duia, el Samaranch li va dir que allò ( el nazisme) era el futur i que sempre s’havia d’estar amb els guanyadors...

Aquesta història la he sentit desenes de vegades, ara ja ningú me la pot explicar, però crec que és bo que la sàpiga tothom. Avui seria un dia trist pel meu pare: un funeral d’estat al Palau de la Generalitat a un nazi oportunista. Quin fàstic!

dimarts, 20 d’abril del 2010

Dorothy Height


Dorothy Height, feminista i antiracista, ha mort als 98 anys. Una llarga vida dedicada a una bona causa: la defensa dels drets civils. Implacable lluitadora contra qualsevol tipus de discriminació estava sempre al capdavant de qualsevol reivindicació que tingues a veure amb els drets de les persones. El món necessita de persones com ella, t’atreveixes a agafar el relleu?

La Diagonal somiada


Els que creiem en la vida, els que pensem que la superació dels reptes és un al•licient i no un problema ens agrada la pregunta que ens fa l’ajuntament de Barcelona. És important que les ciutadanes i els ciutadans, aquelles i aquells que vivim i trepitgem la ciutat cada dia, aquelles i aquells que nascuts a la ciutat o vinguts d’arreu del planeta vivim a la ciutat, puguem definir, amb el nostre vot, de quina manera volem que sigui la principal artèria de tota l’àrea metropolitana. Parlar de la reforma de la Diagonal és parlar del futur de la nostra ciutat, del futur dels nostres fills, del nostre futur.

M’agrada somiar, m’agrada imaginar, m’agrada que em preguntin. Bulevard o Rambla? M’inclino més pel bulevard, penso que pot donar molta vida al comerç, però tampoc em desagrada el model rambla. Tanco els ulls intento visualitzar la Diagonal del futur, sense cap mena de dubte la reforma s’ha de fer. Mantenir-la com està ara la condemna a una lenta decadència. La Diagonal necessita una bona sacsejada; deixar-la com està, quedar-se quiets, es cosa de covards o de polítics oportunistes. Cal afrontar el futur, no ens podem ancorar al passat, ni la Diagonal ni Barcelona s’ho mereixen

Donar la nota


A tots els àmbits de la vida dels humans ens trobem que hi ha persones que destaquen. Unes sobresurten de la resta per alguna de les seves capacitats -intel•lectuals, polítiques, esportives...- altres per les seves ganes de fer-se veure.

Pel que sembla, si ens hem de guiar per la foto, al món animal també tenen “notes”...

diumenge, 18 d’abril del 2010

Bones idees


Quan tinc uns dies lliures -i si l’economia familiar i les “obligacions” de la resta de la família ho permeten- m’agrada viatjar, conèixer altres realitats i cultures. Dels paisatges me’n canso molt ràpidament en canvi tinc una especial predilecció per les ciutats europees.

Passejar, hores i hores, pels carrers cèntrics o dels barris de les ciutats em reporta multitud de sensacions. Noves cares, diversitat d’ambients, botigues curioses... Sempre vaig buscant la diferència, allò que no tenim a “casa”. A qualsevol racó et pots trobar amb una sorpresa; una pintada, un mercat estrany, una escultura, una caseta, l’aparcament de bicicletes...

I dins d’aquestes llargues passejades durant la darrera Setmana Santa, a Düsseldorf, vam “descobrir” de casualitat un parc on els bancs estaven fets de fluorescents. Vaig fer-ne una foto però com era de dia no estaven encesos i no es podia veure que efecte feien. Em va semblar una idea magnífica i n’estava segur que la vista nocturna seria espectacular. No vam poder tornar a passar pel parc -i menys de nit- però vam tenir la sort de veure un cartell on es veia d’una manera clara el gran impacte visual del parc il•luminat.

Els bancs que il•luminen són espectaculars i una bona idea. Potser caldria que enlloc d’estar connectats a la xarxa elèctrica aprofitessin l’energia solar i, també, caldria minimitzar l’efecte de contaminació lumínica. Algun dissenyador, urbanista o polític s’anima a fer una proposta semblant per a Barcelona?

dissabte, 17 d’abril del 2010

El compromís de Montilla


Matinal política a Girona, els i les socialistes hem tornat a exercir, al Consell Nacional del PSC, el nostre dret i deure a escollir el nostre candidat a la presidència de la Generalitat. Gent vinguda de tot Catalunya hem optat i votat per unanimitat pel actual president José Montilla.

En els seu discurs d’acceptació ha tocat diversos temes; l’estatut, fets, realitzacions, el PP, convivència... Però de tota la seva exposició em quedo amb una afirmació, una afirmació rotunda que m’ha agradat. Montilla diu que no canviarà mai els principis per vots. Una declaració solemne que m’esperona -encara més- per lluitar per la victòria de la candidatura socialista.

dijous, 15 d’abril del 2010

Torna la barbàrie


Sortir de la feina i trobar-me moltes parets del carrer Diputació empastifades amb cartells anunciadors de la nova temporada taurina a Barcelona no m’ha fet cap gràcia. M’ha fet recordar que dissortadament a la meva ciutat encara –espero que per poc temps- es maten animals per tal que alguns gaudeixin d’un espectacle. Sembla que això de veure agonitzar un animal encara atrau.

De moment, les corrides encara són legals i els seus promotors tenen tot el dret a promocionar-les. Els que en som contraris estem combatent a tots els nivells per tal que es prohibeixin d’una vegada per totes, però fins ara, ens agradi o no, les corrides estan permeses a la ciutat de Barcelona.

El que sí hem d’estar tots d’acord –taurins i antitaurins- que si a la ciutat hi ha unes normes de civisme estan fetes per a ser acatades. Que jo sàpiga està prohibit penjar cartells a la via pública -a les parets de les cases- . Incomplir la norma crec que és punible, espero que l’ajuntament actuï en conseqüència i multi exemplarment a l’empresa anunciadora. (Empresa Funciones Taurinas SA)

dimarts, 13 d’abril del 2010

Perill pederastes


Estan de moda, estan per tot arreu, provoquen rius de tinta la premsa, surten com bolets. Són els capellans pederastes. El propi Vaticà reconeix que els capellans amb “problemes” de pederàstia són “només” el 5 % de tot el clero. Bisbes i cardenals han esta durant anys i anys encobridors dels abusos, el mateix Papa ha fet els ulls grossos davant les agressions d’alguns del seus subordinats, diuen que el seu germà...

Davant aquesta situació es comencen veure davant d’alguna església senyals de perill -com la de la foto- que avisen als ciutadans del risc que corren els infants si se’ls deixa sense vigilància per la zona. Sé de bona tinta que alguns ja han encarregat vàris d’aquests senyals per posar-los als voltants de la Sagrada Família, la visita del Papa està a prop i cal estar preparats! Si ve el Papa a Barcelona, la ciutat s’omplirà de capellans i els nens i nenes barcelonins estaran en perill. Millor que no surtin de casa mentre ens envaeixi la plaga pederasta!

dilluns, 12 d’abril del 2010

EL-DE-Haus, la presó de la Gestapo



El fet que la Regina em digués que “havíem“ de fer un cop d’ull al “EL-DE-Haus” no em va fer cap gràcia. Vaig recordar la nostra visita amb el nois fa un parell d’anys al camp de concentració de Dachau, que com estava tot tan ben posat semblava més un parc temàtic que un antic camp d’extermini. Dachau, malgrat que sóc fàcilment impressionable, no em va produir cap sensació, no em va agradar gens. Vaig pensar que amb l’anada al EL-DE-Haus tornaríem a veure un altre museu sobre el nazisme; molta informació, molta lletra, molts vídeos però cap sentiment. Res més lluny de la realitat això és una altra cosa.

EL-DE-Haus, nom que rep l’edifici per les inicials del nom seu constructor, va ser a partir de 1935 i fins al 1945 la seu de la policia secreta al districte de Colònia. Al no ser bombardejat durant la guerra, és un dels llocs d’arrests més ben conservats de l’època del nacionalsocialisme.

D’entrada em va sobtar els colors de les parets, recordo que vaig pensar que hi faltava una bona repassada de pintura, però un cop amb les entrades a la mà i baixant cap al soterrani on estava la zona de les cel•les –estretes, sense finestres, sinistres- em vaig adonar que no era deixadesa l’estat de l’edifici sinó que volia reflectir l’ambient que patien els detinguts.

Però no vull parlar d’història, ni de nazisme, per això podeu entrar a Internet o agafar qualsevol manual i us ho explicaran molt millor que jo, m’agradaria parlar de sensacions, de les sensacions que vaig tenir llegint algunes de les pintades de les persones, homes i dones, que van escriure a les parets de les cel•les. Frases o dibuixos que reflectien la desesperació, la por, l’esperança, la tristesa.

No us reproduiré els pensaments dels empresonats, són brutals. Recordaré només els d’una noia de 18 anys que es preguntava perquè estava tancada si havia fet el que havia de fer -ajudar als seus amics- i que convençuda de la seva propera mort s’afermava als seus ideals. Frases terrorífiques que encara m’humitegen els ulls al recordar-les...

El-DE-Haus: haig de reconèixer que vaig anar-hi a contracor i vaig sortir amb el cor encongit.



diumenge, 11 d’abril del 2010

La dansa de l’amor


Avui, diumenge, és dia de descans. Aprofitem el “relax” per contemplar aquesta sèrie de fotografies. Reflecteixen la dansa de l’amor d’una parella de llebres. Encara que sembli un simulacre de combat de boxa el final és molt més “explosiu” i positiu. Espectacular.

divendres, 9 d’abril del 2010

Joan Reventós, l’exemple


Ahir es va presentar el llibre autobiogràfic de Joan Reventós “Tal com ho vaig viure (1927-1958)” editat per la Fundació Campalans. Una jornada que em va servir per veure antics coneguts i velles amistats. I és en dies com aquests quan més trobo a faltar a tots aquells – familiars, amics i amigues o companys de partit- que ja han mort i que per a mi han estat un exemple a seguir, persones que deixat una gran empremta en la meva vida. Per a tots ells i elles el meu reconeixement i homenatge.

“El socialisme humanista ha volgut ser, és i vol seguir sent un combat generós per la dignitat humana i per l’emancipació personal i social, fonamentat en una radical motivació ètica i en un sentiment de responsabilitat vers la col•lectivitat, i convençut , a més que tan sols pot avançar en aquest combat amb les armes de la cultura i de l’educació.” Joan Reventós

dijous, 8 d’abril del 2010

Ununseptium, la diferència entre llegir i comprendre


No crec que em pugui queixar de l’educació que he rebut. He anat a l’escola i vaig arribar a la universitat de dret. A més per haver nascut a Barcelona tinc la sort de ser bilingüe i el fet de tenir ascendència alemanya m’ha permès conèixer força be, però no amb la profunditat que m’agradaria, una altre idioma. Amb l’anglès i el francès em defenso per entendrem amb les coses bàsiques.

Però un cosa es conèixer una llengua i l’altre saber interpretar el que diu. M’explico; sovint et trobes que llegeixes una notícia i te’n adones que no estàs entenent res, que ets un perfecte ignorant en la matèria. El que he llegit avui al País n’és un d’aquells temes que em sobrepassen. La cosa va del descobriment del “ununseptium” un nou element de la taula periòdica.

A veure si vosaltres enteneu res: “disparando isótopos de calcio sobre un blanco de berkelio, otro elemento superpesado, en un ciclotrón... “

Ja de jove la química i la física no eren el meu fort, amb l’edat veig que la cosa no ha millorat, al contrari la bretxa científica s’eixampla...

dilluns, 5 d’abril del 2010

Dissabte roig del SPD



Els darrer dia d’estada a una ciutat quan ja has deixat l’habitació i tens guardades les maletes a la recepció de l’hotel és una mica estrany. Encara et queden coses per fer però estàs sempre pendent de l’hora de marxar. Com que no coneixes ni els costums ni les distàncies el neguit de no arribar a temps per agafar l’avió no et deixa gaudir com cal del darrers moments de les vacances.

Així ens sentíem mentre caminàvem sota les gotes de pluja d’un dissabte gris i fred a Düsseldorf quan en ple centre, en uns els carrers més comercials, ens vam topar amb una parada del SPD. Sota una senzilla carpa blanca (com les del PSC) una taula amb material informatiu i globus pel nens. Quatre persones, totes més grans de 45 anys, atenien al públic. Com a data curiosa repartien ous de pasqua als vianants i la “cosa” tenia força èxit.


Com és natural mi vaig acostar i em vaig presentar, vam estar parlant uns moments. Era gent amable i no ens van deixar marxar sense regalar-nos dos ous.

Res és més congratulant que passejar per un país estranger i trobar-te una taula informativa de propaganda del teu partit. Te’n adones in situ que el “teus” estan per tot arreu, i t’anima que les teves idees polítiques siguin compatides per centenars de milions de persones de tot el món. No tots ho poden dir...

diumenge, 4 d’abril del 2010

Temporada de conills



Anar a Alemanya per Setmana Santa significa veure conills de Pasqua per tot arreu. Aquí teniu una petita mostra de les fotos -transformades a vídeo i amb una música pertinent- que vaig fer en només quatre dies. Els conills -que en realitat són llebres- de Pasqua són a cada racó.

Què és?






Seguim amb les troballes del viatge. Què és el que surt a la foto?
Pensa una mica...

Mira la foto inferior i ho veuràs clar: la part de l’orella d’un dels candidats del SPD a les eleccions del Land. Els pírcings en forma de botó han arribat a la política!

La suma


Una curiositat del viatge. El primer àpat -quan es viatja el tastar diferents menjars són part de les experiències imprescindibles- que vam fer a Düsseldorf va ser a una d’aquelles cerveseries de culte que surten a les guies i tenen la seva pròpia cervesa: la Füchschen Alt.

Vaig demanar-me mig ànec amb patetes rostides i col; la Regina una d’aquelles amanides en les que hi ha de tot. Tot molt bo i molt ben servit en un ambient acollidor però sorollós. A l’hora de demanar el compte va venir la sorpresa; el cambrer va agafar un posa gots i va anar apuntant el preu de les consumicions, el va deixar sobre la taula i es va posar a sumar. El curiós del tema és que va sumar de baix a dalt! Sí, ja sé que no m’he explicat prou bé; penso que si feu un cop d’ull a la foto ho podreu veure i entendre més clarament.

Sumar de baix a dalt, serà una nova moda?

dissabte, 3 d’abril del 2010

Consumir


Seguint les passejades per Düsseldorf constato que les parets i el mobiliari urbà no tenen gaires pintades ni cartells. De tota manera m’he trobat amb aquest adhesiu enganxat a un senyal de trànsit. No me’n he pogut estar i n’he pres una foto.

La traducció del text : Treballar. COMPRAR! Morir.

Crec que sobren les paraules.

divendres, 2 d’abril del 2010

Adiós amigos


Passejant el divendres de pasqua pels carrers buits i freds de Düsseldorf, hem passat per davant d’un institut. Ens ha cridat l’atenció, que al davant de la porta en plena vorera hi ha unes rajoles afegides -a l’estil de les petjades de Hoolywood - on antics alumnes deixen un missatge.

M’ha fet gràcia un en especial, sembla com si l’autor s’acomiadés en conya de l’escola. El que no sé si la falta d’ortografia està feta expressament en honor al professor de castellà.

Policia mal vista


L’ofici de policia no està ben vist per molts sectors de la població a cap lloc del món. A tot arreu, tan se val el país que sigui, hi ha algú que ha de mostrar el seu descontent públicament. Com exemple aquesta pintada a Düsseldorf, una ciutat on precisament les pintades són excepció.

dijous, 1 d’abril del 2010

L'ascensor


Arribem a Düsseldorf des de Köln, venim d’un hotel ampli i molt còmode i anem cap un altre aconsellats per un article del diari El País. Un cop a l’estació ens orientem i encaminem cap el que serà la nostra base d’operacions durant dues nits, en 10 minutets hi hem arribat.

Una primera impressió a la recepció, la publicitat no enganya. És un hotel on el disseny està molt cuidat. Tot molt modern i minimalista. La habitació encara no està llesta, deixem les maletes i sortim cap al centre. Som a la primavera però fa fred d’hivern, sort que porto la bufanda i la gorra.

El centre de Düsseldorf està a la vora de l’hotel, ens hi encaminem però trobem molts obstacles. La ciutat està en obres, tot està cap per amunt, només se sent el soroll de les màquines i cada dos per tres ens veiem obligats a canviar de vorera pels forats – si l’Hereu tingués el centre de la ciutat tan aixecat tindríem una revolta a Barcelona!- . De tota manera Düsseldorf pinta be.

De tornada a l’hotel entenem el motiu del minimalisme; l’ascensor és minúscul, no hi cabem els dos amb les maletes! Us asseguro que més que un ascensor sembla un taüt amb mirall. Sort que no tenim claustrofòbia! El minimalisme és per no desentonar la decoració amb l’ascensor.

La premsa i la importància de les notícies


De tots és conegut el diferent tractament a una notícia que donen els mitjans de comunicació segons la seva línia editorial. Sovint ens trobem que un fet que hem viscut en primera persona té multitud de distintes interpretacions, algunes son tan allunyades de la realitat que semblen que no relatin el mateix.

Des del meu punt de vista la premsa a casa nostra no s’escapa d’aquesta apreciació. Es parla massa de política i els interessos s’interposen a la realitat. Sobta les ganes de remenar sempre el mateix, de burxar en els mateixos forats, de desprestigiar.

De ben segur que seria millor que a vegades la premsa catalana s’oblidés de la política i parles d’altres temes. Potser caldria canviar els criteris d’escollir i prioritzar les noticies. Al món no tot son desastres o política. Per exemple, s’atreviran algun dia a posar en portada el naixement d’un goril•la al Zoo com ha fet aquest diari de Köln?