dimarts, 29 de novembre de 2011

Coses del congrés socialista: hi ha qui vol pescar a la peixera!


Tota societat té unes normes per les que s’ha de regir. Sense elles la convivència seria dificultosa i el funcionament gairebé impossible, aquests preceptes van variant en el temps, s’adeqüen a les noves tendències, als nous mètodes o a les noves ideologies. La regularització és, doncs, necessària i acceptar les condicions és imprescindible.

Totes les societats es doten dels instruments necessaris per, en el seu moment, modificar i canviar les regles de joc. I els canvis s’han de produir en el seu moment, no abans i no quan a algú li interessi. Trencar la norma, canviar les regles quan la partida està començada és jugar brut.

Els partits polítics, com a entitat social que són, també es doten d’unes normes de funcionament -millors o pitjors- per les quals s’autoregulen. Unes convencions generalment escrites en estatuts i reglaments que fan més entenedor el funcionament intern i que alhora faciliten la solució en cas de discrepàncies.

Habitualment els partits polítics estableixen el canvi de les seves normes en congressos o conferències convocades a l’efecte, així es com s’incorporen legítimament les transformacions que els seus integrants desitgen.

Algunes, o algunes, pretenen “jugar” les seves cartes al congrés dels socialistes catalans amb unes regles que no estan escrites o que encara no s’ha aprovat. Com saben de les seves poques possibilitats amb les normes actuals, utilitzen la seva influència mediàtica per intentar portar el joc a un terreny a priori, només a priori, més favorable als seus interessos. En altres paraules, negar o qüestionar la legitimitat representativa dels delegats i de les delegades quan es té un recolzament gairebé nul és un atac frontal a la democràcia. Generar sospites ”urbi et orbi” sense fonaments és un atemptat directe al partit.

Flac favor el que fan alguns, o algunes, en nom de la democràcia als socialistes i que amb les seves afirmacions contribueixen, també, al desprestigi de la política en general.

Aquesta manera de participar en política no és gaire neta, em recorda aquells que en un concurs de pesca a mar obert pesquen en un peixera, o compren a la peixateria, i presenten les seves "captures" com una gran cosa, quan en el fons el que han fet són trampes.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Maltractador del segle XXI


Han passat centenars d’anys, mil•lennis, però encara hem de conviure amb massa troglodites.

diumenge, 27 de novembre de 2011

Els diaris que publiquen anuncis de prostitució són còmplices de la violència masclista


La violència de gènere té moltes cares, es pot camuflar dins de la quotidianitat sense cridar gaire l’atenció, però per això no deixa de ser el que és. No tota la violència masclista ha de ser de sang i fetge, la prostitució, en tant l’explotació sexual, també ho és.

La prostitució i fomentar-la és violència masclista, per tant anunciar prostíbuls i contactes pagats als diaris també ho és. I si anunciar també ho és els mitjans on es publiquen els anuncis són còmplices de la vulneració de drets humans.

És habitual veure a la majoria de diaris del nostre país pàgines de “contactes”. Tot i que la llei ho permeti no és moralment i democràticament tolerable, cal que aquesta pràctica s’eradiqui. El fet de ser un bon negoci per la premsa no pot, ni ha de ser, una excusa per promoure l’explotació de les persones.

dijous, 24 de novembre de 2011

La violència contra les dones, la violència tolerada


Ho veiem cada dia a la tele, ho sentim a la ràdio, la premsa en va plena, però estem massa acostumats i no en fem cas. No ens preocupa si no ens afecta de primera mà. Parlo de la violència de gènere, de la violència contra les dones.

La violència gènere té múltiples formes i intensitats, es presenta de diferents maneres segons el moment i el lloc. No només és la violència de la parella, també ho és l’explotació sexual, la prostitució, les violacions de guerra, el casaments de nenes, els feminicidis, la tracta de persones...

La violència contra les dones de ben segur és la violació dels drets humans més estesa. I, també dissortadament, és la més tolerada per la societat. Malgrat els esforços d’ ONG’s, organitzacions feministes i governs el fet és que aquesta xacra social no està en vies d’eradicació, al contrari va augmentant. Es fa necessària un implicació més activa del conjunt de la societat; l’educació és primordial, però també la forma de tractar la informació, la prevenció i, si cal, la denúncia i el càstig.

...I també es precís que des les administracions es protegeixi a les víctimes, cal aixoplugar-les i oferir-les solucions...

Vivim en un societat farisaica. Mentre per una banda l’Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus afirma que la violència contra les dones és inacceptable i que ha de ser castigada per llei. Per un altra banda, distints estudis ens diuen que més d’un 40 % de dones nòrdiques han estat víctimes de violència per part d’un home, o que l’any 2002 més de 150 milions de nenes van sofrir algun tipus de violència sexual a tot el món, o que España és un del països més consumidors de prostitució del món, o per no anar tan lluny, que a la pròpia Barcelona i al llarg de la seva vida un 3,2% de les dones han estat violades, un 6,6% les han intentat violar, un 5,4% han rebut sota amenaça i/o violència tocaments sexuals... Per no parlar de la violència masclista domèstica.

Com podem viure en aquest món tan fals? Com podem girar la cara a aquesta crua realitat? Ens hem de revoltar i posar-hi remei. Per la nostra societat és urgent, però per moltes dones és vital. De vida o mort.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Resultats electorals: 2 motius i 4 conclusions


Primer motiu: separació entre els socialistes i el seu electorat habitual, o el distanciament de la parella

Segon motiu: l’electorat se sent traït pels socialistes, o un membre de la parella pensa que li han posat les banyes.

Primera conclusió: resultats pèssims i pujada d’altres partits, o l’amant despitat s’ha anat amb un altre.

Segona conclusió: cal treballar de valent per intentar recuperar l’electorat, o amb un ram de flors no n’hi ha prou per recuperar a l’amant despitat.

Tercera conclusió: cal tornar a guanyar la confiança majoritària de l’electorat, o l’amant ha de “perdonar” la presumpta infidelitat.

Quarta conclusió: Si no se’l vol perdre per sempre no es pot tornar a fallar a l’electorat, o una nova infidelitat serà causa de divorci.

Queda clar? Alguna pregunta més?

El dilema socialista. Fer cas a enquestes i números o a sensacions i sentiments?


"El socialisme és un sentiment" Joan Reventós

A mida que passen els anys menys m’agraden les anàlisis postelectorals basades en els números. Desprès de viure moltes eleccions amb resultats favorables o adversos, patint lectures que sempre he trobat interessades i esbiaixades, he arribat a la conclusió que els números, al contrari del que ens volen fer creure, no són exactes. Cadascú els interpreta de la manera que més interessa en aquell moment. I que d’un mateix resultat es pugui llegir de diferents formes significa que qualsevol comentari deixa de ser científic i passa a ser purament especulatiu.

Parlar de resultats amb els “experts” significa entrar en un terreny de discussió on les grans quantitats de xifres aclaparen al més pintat, on els profans quedem en evidència. I aquí és on tenim el problema, ja que s’ha instal•lat en el pensament “oficial”dels grups polítics i dels opinadors la infal•libilitat dels experts. Ningú els pot contradir, no queda bé.

Però els “experts” no són infalibles, s’equivoquen com qualsevol altre, potser més. El que tenen és una especial habilitat en canviar les seves interpretacions d’una manera camaleònica i imperceptible i així sempre en surten ben parats, saben “salvar” molt bé el seu paper.

Jo no sóc expert en números ni llegeixo estudis assenyats, tinc un altre mètode: el temps que altres dediquen a especular amb les xifres el faig servir per parar les antenes, escoltar el que diu la gent i palpar les seves sensacions. Potser per això el resultat electoral del 20 de novembre a Catalunya no em va sorprendre gens ni mica.

Sensacions i sentiments, això és el que els números no reflecteixen i que la majoria de polítics ignoren. I així els va, de la ignorància venen les sorpreses vestides de mals resultats electorals.

dilluns, 21 de novembre de 2011

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació


La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

dissabte, 19 de novembre de 2011

Dona: tapa’t els ulls!


Si fa tot just dos mesos s’albirava dins del feudal règim saudita una petita escletxa de millora democràtica amb l’anunci que les dones podrien participar i ser escollides en les properes eleccions municipals, avui les esperances de progrés es tornen a veure enterbolides.

A l’Aràbia Saudita les dones per llei han de vestir de negre de dalt a baix i amb el cabell cobert. Incomplir aquesta norma està greument penalitzat, des de fuetades a presó. Ara el Sheikh Motlab al Nabe, portaveu del Comitè per la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici vol anar més lluny. Vol que s’aprovi una llei que obligui a les dones amb els ulls “bonics” que també se’ls tapin. Sembla ser que per aquest grup integrista els ulls poden ser massa temptadors pels homes saudites i que cal garantir la puresa de les dones!

Esperem que la proposta quedi només en proposta i finalment sigui rebutjada, però el fet de que es presenti ja demostra fins a quin punt la societat saudita viu ancorada en un món arcaic que no respecta ni els drets ni la llibertat de les persones. Més encara, que no considera a les dones com a persones.

Promeses incomplertes o enganys intencionats? El cas de les motos al carril bus


Estar més de trenta anys a l’oposició és molt dur, per això la dreta política barcelonina aliada amb la dreta econòmica i amb la dreta mediàtica va dedicar-se durant el passat mandat municipal a carregar, desprestigiar i vilipendiar la tasca del govern municipal.

La seva perseverança, ajudada per una crisi econòmica de cavall i alguns errors de gestió magnificats, va tenir el seu premi: les ciutadanes i els ciutadans de Barcelona van donar a la llista de CiU la seva confiança majoritària, Xavier Trias és ara l’alcalde de Barcelona. Res a dir, la democràcia va dictar la seva llei.

Però han passat més de cent dies i la realitat posa les coses al seu lloc. Recordeu que deia en Trias sobre les motos i el carril bus? Recordeu que deia el seu programa electoral? Si voleu fem una mica de memòria, us cito un paràgraf de la pàgina 278 de seu programa. “Modificarem les ordenances municipals per tal que les motos puguin circular pel carril bus-taxi.”

Deia que el temps posa les coses al seu lloc, i tant. Aquesta mateixa setmana els convergents de l’ajuntament han rebutjat -i sotmès a un estudi posterior- una proposta del PP per crear la normativa que permeti que les motos puguin circular pel carril bus. La decisió de la gent d’en Trias es basa en un informe del RACC que assenyala que la mesura incrementaria la velocitat mitjana de les motos, augmentant significativament el perill d’accidents -ja de per sí quantiosos- alhora que la seva gravetat. Igualment, l’informe afegeix que la invasió del carril bus per part de les motos provocaria un alentiment de la autobusos.

El més greu i lleig del cas és que aquests informes ja existien fa anys, informes que els tècnics de diferents àrees de la ajuntament havien fet i que l’oposició tenia al seu poder. I el que encara és més greu: tot i saber les possibles conseqüències per la integritat dels motoristes que comportaria la mesura la dreta barcelonina ho va utilitzar com a arma electoral.

Per sort Trias es tira enrere i de moment les motos aniran per on han d’anar, però per desgràcia les barcelonines i barcelonins comprovem que el nostre alcalde o bé no té paraula o bé ens ha mentit conscientment per arribar al poder. Visca l'ètica.

divendres, 18 de novembre de 2011

Agressió a la llibertat, el local dels socialistes de Nou Barris assaltat


Passaven uns minuts de les dues de la tarda d'avui divendres quan un grup format per 8 o 10 joves encaputxats han atacat els local social dels socialistes al passeig Urrutia a Nou Barris.

Els assaltants camuflats d’una manera covarda sota les seves caputxes, anaven armats amb barres de ferro que han utilitzat per intentar trencar tots els vidres del local. Igualment han llançat oli de motor a les parets i han fet una pintada, també han llançat un cocktail molotov que sortosament no s’ha encès. Finalment els crits d’alarma i protesta de les ciutadanes i dels ciutadans que estaven en aquells moments pels voltants els han fet foragitar.

Els agressors han deixat la seva empremta, una pintada on fan tota una declaració d’intencions, això sí sense signar, per mantenir-se en l’anonimat: “Foc als polítics. Mort a l’estat.”

No és la primera vegada que la seu d’un local socialista a Barcelona es veu agredida; hem tingut pintades, ocupacions, assalts i, fins i tot, bombes. Hem rebut amenaces de tots colors. Alguns pensen que amb les seves coaccions traïdores i anònimes aconseguiran fer-nos enrere, aturar-nos. Estan ben equivocats, aquestes agressions fan que les i els socialistes ens unim més, que ens sentim més forts, que ens afirmem en la nostra convicció en que la nostra lluita pel socialisme és més necessària que mai.

I per si no algú té dubtes de quin és el meu parer:

Quan hi ha democràcia utilitzar la violència per expressar les idees només té un nom: feixisme



dimecres, 16 de novembre de 2011

Donar la cara, i el cos, contra hipòcrites i censors.



Tenir vint anys, ser dona i viure a Egipte no és gens fàcil. Si a tot això se li afegeix el ser feminista i lluitar contra el vel islàmic la situació es complica encara més.

Doncs bé. Resulta que una noia egípcia de 20 anys, Aliaa Magda Almahdy, ha desafiat a totes les ments retrògrades del seu país atrevint-se a mostrar-se despullada al seu bloc. Amb la seva acció, que no sols es queda amb unes fotos sinó que porta tot un discurs darrera, intenta aixecar consciències i anunciar que les dones no permetran que se les relegui a un segon terme, que sense les dones no hi haurà cap canvi substancial dins del món àrab.

Aliaa, diu que lluita contra la societat sexista, violenta i racista, la societat de l’encalç sexual i de la hipocresia. Vol sentir-se, i creu que en té tot el dret, lliure.

Aliaa és valenta, s’enfronta a la tradició, a una religió coercitiva i al masclisme d’una societat patriarcal i tancada. Aliaa sap que s’hi juga molt. Ha triat, sap que sense llibertat no tindrà futur. Esperem que guanyi el seu repte.

El veritable vot ocult, el vot d’en Fèlix Millet


Ja ni se’n parla però, de tant en tant, val la pena recordar-ho. En Fèlix Millet, aquell que va aprofitar-se del seu càrrec per espoliar els fons del Palau de la Música, aquell que “regalava” subvencions a fons perdut als seus correligionaris segueix en llibertat.

I si en Millet segueix en llibertat voldrà dir que aquest diumenge podrà anar a votar d’una manera presencial i, si vota, votarà pels seus. Votarà pels mateixos que gràcies a les seves subvencions van tenir diners “fàcils” per fer campanya des de la Fundació Ramón Trias Fargas, avui Catdem, pel ara alcalde de Barcelona Xavier Trias. Votarà pels mateixos als qui va “regalar” un grapat molt important de diners per eixugar els deutes d’un partit fracassat i que ara són càrrecs importants dins el partit d’en Mas.

I mentrestant, mentre un delinqüent confés campa per Barcelona com si res, la vida segueix. Si fos mal pensat diria que siguin presidents, alcaldes o regidors tots els que ”manen”d’un determinat color polític ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser tots els que deuen favors a en Millet ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser en Millet sap massa coses i el millor - per alguns- és que segueixi lliure.

Si fos malpensat diria que Millet, un personatge que s’estima d’una manera molt peculiar el nostre país, rep una dosi de tolerància que sobrepassa tots els límits de l’ètica i la justícia.

Per sort jo no sóc malpensat, però per si de cas no votaré als amics d’en Millet aquells que demanen el vot per la cartera.


Altres entrades al bloc sobre en Fèlix Millet:

Els obscurs favors d’en Millet
Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules
Diners bruts sota l’estora d’en Trias?



dimarts, 15 de novembre de 2011

La victòria. Preferim un " win-lose" o un "lose-win"?


Passi el que passi el diumenge que ve, siguin els resultats que siguin cal reconèixer una cosa: la dreta ha guanyat. La dreta ja ha imposat el seu guió.

La dreta ha aconseguit que els mitjans de comunicació incorporin al discurs polític l’afirmació de que ja no existeixen ni dretes ni esquerres. La dreta ha assolit que això s’accepti com a una axioma, com una realitat inqüestionable. Més encara, la superació de la dicotomia entre dreta i esquerra es considera una modernitat i com a tal un nou dogma.

Amb el canvi d’escenari el debat polític s’ha traslladat a altres àmbits que només interessen a la dreta: més tècnics, més de gestió i/o més identitaris. I amb aquest canvi de terreny de joc els qui perden són sempre els mateixos: els més desafavorits, els desocupats, els joves, les dones, la gent gran, els homosexuals, les minories, els immigrants, els diferents...Perden per què juguen a camp contrari.

I tot això ens porta a la situació actual, quan milers i milers de persones, votants potencials de l’esquerra, aquest diumenge votaran a la dreta o es quedaran a casa. Potser desenganyats, i probablement no els falten raons, potser per manca d’informació, potser per ganes de canviar, potser per sentir-se guanyadors, potser rabiosos per estar aturats... són múltiples els motius però el resultat només n’és un: els uns guanyen i els altres perden. El problema rau que malgrat el vot per la dreta dels desencisats aquests també perdran. Sortiran malparats perquè la dreta només defensarà els seus interessos. La dreta, com és habitual, ha estat molt més llesta que l’esquerra, ha aconseguit el seu objectiu: molts, i moltes, estan a punt per caure al parany.

Uns guanyen i altres perden, de nou es produeix el famós “win-lose". El problema rau que malauradament sempre perden el mateixos. Quan ho canviarem?

Els que creiem que la dreta i l’esquerra encara existeixen, els que creiem que esquerra i dreta no són el mateix estem convençuts que la victòria, que arribarà un dia o un altre, l’assolirem quan no ens deixem manipular i portem el debat al terreny on els més desafavorits, els desocupats, els joves, les dones, la gent gran, els homosexuals, les minories, els immigrants, els diferents...son majoria. Quan això arribi aconseguirem una nova situació, un escenari “lose-win” per la dreta i un món més just per a tothom.

diumenge, 13 de novembre de 2011

Chomsky, la crisi i les eleccions. Activisme front el determinisme de la dreta.


Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”

Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.

Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?

I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.

Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.

Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.

El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.

En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.

Agitem, agitem o el món s'acaba!

dissabte, 12 de novembre de 2011

El PP vol les dones a casa!


"Somos madres, mantenemos nuestra casa limpia y pura, como todos, trabajamos sin desdén, no hay duda alguna, choferesas, enfermeras, cocineras y modistas, pedagogas, cantantes y hasta artistas, cuentacuentos, albañil y economista. Somos madres. Alguna cana en nuestra sien se nos asoma y lloramos cuando hijo ya mayor nos abandona, nos engaña recibir alguna flor y un achuchón, pero más nos gusta un bolso de Vuitton, sin hacer más comentarios. Somos madres, somos madres, somos madres".

Aquesta és la transcripció d’una cançó que un cor d’un col·legi religiós ha cantat avui a un acte del PP valencià on ha parlat en González Pons en presència de la Rita Barberá i d’en Alberto Fabra . Aquesta és l’Espanya que vol el PP, la de la “mujer en casa y con la pata quebrada”. La de la dona sol•licita a tots ( i tots vol dir tots) els desitjos del marit, la de la dona submisa.

Dia que passa els dirigents del PP es van traient la carota: el que vol el PP queda molt lluny del que necessita una societat moderna, justa i igualitària. El que vol el PP és que més de la meitat de la societat -les dones- estigui sotmesa a l’altra meitat -els homes- .

A mi que ho hi comptin!


divendres, 11 de novembre de 2011

Activistes i ciberactivistes,


Fa més de trenta anys a un pis del carrer Infanta Carlota, avui avinguda Josep Tarradellas, uns quants voluntaris socialistes ens trobàvem amuntegats en un sala fent creuetes a les paperetes del senat. A l’any 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques, la televisió encara era en blanc i negre, només podíem veure dos canals, no existien els ordinadors personals, els Cd’s, ni els telèfons mòbils... Fa més trenta anys una manera de participar a la campanya electoral era fer creuetes a les paperetes del senat. Benet, Candel, Cirici eren els tres candidats de la Entesa dels Catalans, la candidatura unitària que recolzàvem els socialistes. Un grapat d’activistes vam dedicar els nostre temps lliure durant uns quants dies per la causa...

Avui a la seu central dels socialistes catalans, al carrer Nicaragua, un bon nombre de voluntaris i voluntàries socialistes carregats amb els seus portàtil, tabletes i mòbils ens trobem a una magnífica sala de la quarta planta per tal de comentar en directe el debat a 5 bandes dels caps de llista dels partits a les eleccions generals. Avui, a diferència de fa més de trenta anys, utilitzem una manera distinta de fer activisme però amb una mateixa finalitat: activar la societat...

dijous, 10 de novembre de 2011

Una recepta contra la crisi: més estat del benestar


No és la meva costum però us recomano la lectura de l’article “el estado del bienestar español” del catedràtic de la UPF i director de l’Observatorio Social de España Vicenç Navarro publicat al diari Público.

Navarro ens explica amb xifres i d’una manera entenedora que una altra política és possible, que les retallades en despeses socials -sanitat, educació, dependència, habitatges socials...- no són imprescindibles, que les administracions tenen altres maneres d’obtenir recursos. Com? Molt senzill, només cal aplicar més control al frau fiscal i una política impositiva progressista: impost del patrimoni, manteniment del de successions, eliminar la rebaixa d’impostos als més rics, anular la baixada impostos a les grans empreses...

Per acabar, i de collita pròpia, penso que contra la crisi el millor és “invertir” en despeses socials. La tranquil•litat que dóna a les ciutadanes i els ciutadans el saber que les seves necessitats bàsiques estan cobertes és la base necessària per la recuperació de la confiança, una confiança en el futur imprescindible per afrontar amb la valentia necessària la construcció d’un model de societat més just i més solidari.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Diguem con tractes l’educació i et diré el futur del teu país


A casa nostra la cosa és alarmant, algú està desmantellant el bé més preuat a qualsevol societat. Una mà negra, sense escrúpols de cap mena, està debilitant intencionadament un dels pilars sobre els que es fonamenta la societat del benestar: el dret a una educació digne, lliure, de qualitat i gratuïta per a tothom. El que afirmo no només són paraules, són fets comprovables allà on governa – oh casualitat!- la dreta d’aquest país.

Es diguin Convergència, es diguin Unió, es diguin PP en matèria d’educació són la mateixa cosa: aquells que manlleven la tasca d’anys de molts legisladors, pares i mares, professors i també alumnes per un ensenyament modern i democràtic.

Tothom té a la memòria recent alguna de les accions en contra la comunitat educativa – que som tots- que s’han produït a Catalunya. Al govern de dretes d’en Mas li ha faltat temps per eliminar la sisena hora a l’educació primària, reduir transports escolars retallar significativament les plantilles amb cobertures parcials de les jubilacions o la limitació de la contractació d’interins, la reducció de beques i ajuts a l’alumnat i a les seves famílies, la rebaixa en la inversió als equipament necessaris, la reducció de pressupostos... Tot això amb un sol motiu, i no us creieu que sigui l’estalvi, degradar l’escola pública en benefici de la privada.

Però malauradament Catalunya no és una excepció, a les comunitats governades pel PP la situació és igual de dolenta. A Madrid s’han acomiadat 3300 professors i reduït pressupostos a l’escola pública, en canvi s’ha augmentat els ajuts a la privada. A Galicia s’han acomiadat 1100 professors, s’han reduït 254 milions d’euros en el pressupost. A València 110 professors tenen els dies comptats, els conservatoris de música (62) perillen per manca de pressupost. A les Illes s’anuncien 500 acomiadaments i reducció d’un 10 % de les plantilles. A Aragó, Castella la Manxa, Castella- Lleó, Cantàbria, Múrcia més del mateix. Això és el que fa la dreta.

I l’esquerra? Fem una miqueta de memòria, només cal anar un parell d’anys enrere, al govern del president Montilla: 410 centres educatius construïts en 4 anys (22 escoles noves a la setmana), 7225 mestres nous en 4 anys ( 5 cada dia), multiplicació per quatre dels ajuts - beques, transport i menjador -. 100.000 alumnes amb ordinadors portàtils... Això és el que fem els socialistes.

La dreta pot al•legar que la crisi i la consegüent minva d’ingressos obliga a retallar, pot ser cert. Però també ho és que no cal fer-ho en serveis bàsics, com educació o sanitat; hi ha altres camps on es poden reduir despeses sense costos socials irreversibles: infraestructures innecessàries, despeses militars, de representació o suites al “Palace”. Però a part de racionalitzar la despesa, també es pot legislar millor, per no estendre’m només us poso un exemple no calia suprimir impostos als rics (successions).

Les maneres de governar de la dreta són sempre igual, pels seus i només pels seus. Rebaixant el nivell de l’ensenyament públic aconsegueixen dos objectius: per una banda que els fills dels menys afavorits no facin la competència als fills de la classe dominant i, per altra banda, enfortir l’escola privada. Negoci rodó. Un futur blanc per uns i negre pels altres.

És això el que volem? Que no em diguin que tots són, som, iguals. Hi ha diferències ideològiques abismals. Negar-ho es negar la realitat.

Les opcions estan sobre la taula i jo tinc ben clar el que trio.

dimarts, 8 de novembre de 2011

CiU i PP han passat de nuvis a parella de fet. Aviat tindrem casament!


Tothom en tenia sospites, tot i els constants desmentits i que ningú tenia proves concloents finalment s’ha fet públic: en Trias i en Fernández Díaz són parella fet.

Malgrat els esforços del socialdemòcrata de “boquilla” Xavier Trias per mantenir en secret les seves relacions amb el popular Alberto Fernández finalment la notícia ha esclatat: a Barcelona els pressupostos municipals seran aprovats gràcies als vots favorables del PP.

Poc els importa el que diguin, la dreta barcelonina no ha esperat ni als resultats del 20 de novembre per declarar-se el seu amor i la seva fidelitat. Van crescuts i ja no els cal dissimular.

Els conservadors barcelonins, un cop comprovat a base d’enquestes que les retallades en salut i en ensenyament no els afecten electoralment, han decidit tancar files darrera un pressupost restrictiu que en cap cas contraresta els danys a la cohesió social que s’han produït per les actuacions intencionades del govern de la Generalitat contra les persones més desvalgudes de la nostra societat. La dreta es descara i aposta només pels seus.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Catalunya, una potència mundial.


Els catalanets, i també les catalanetes, de pro estan d’enhorabona, Catalunya és una potència mundial. Almenys això era el que es desprenia a primera hora del matí a moltes piulades al Twitter.

Ni que sigui per una hora han quedat en un calaix les eleccions, les retallades, Madrid... Catalunya potència mundial! Quina alegria!

Pels que només es miren el melic identitari aquesta és la gran notícia del dia, la que eclipsa la crisi i el mal humor: La selecció catalana de korfbal, esport de masses que apassiona a tot el planeta, ha quedat quarta en el mundial de la Xina.

Per fi podrem dormir tranquils, Catalunya al capdavant del món! Perquè no estar contents? Som els millors! (o gairebé...)

dimecres, 2 de novembre de 2011

La difícil convivència entre l’humor i el “políticament correcte”


La maduresa d’una societat es pot valorar amb la capacitat que té aquesta de riure’s de si mateixa. Quan no se sap distingir la cruesa de l’humor amb els desitjos de la societat “ben pensat” el conflicte està servit.

La crisi -econòmica, política, social o identitària- ens està deixant els nervis i la mala bava a flor de pell. Ens prenem les coses massa a la valenta, ho veiem tot negre. Res pitjor.

El que cal és riure, mirar les coses pel costat amable, treure la punta a allò que no ens agrada i buscar solucions als conflictes, no agreujar-los.

Dic tot això en referència a dos temes de diferent magnitud que han passat els darrers dies i que trobo incomprensible que succeeixin a una societat moderna com la pretenem viure. Per una banda l’incendi i destrucció, a París, de la seu del setmanari humorístic francès Charlie Hebdo per satiritzar sobre l’assoliment del poder pels islamistes a Tunísia. L’altre cas, encara que de conseqüències menys espectaculars però igualment preocupant, és la crítica apareguda a diversos mitjans catalans a un gag de la sèrie “Aida” on es feia conya sobre el fet de ser català.

Integrismes n’hi ha a tot arreu; darrerament es difícil criticar qualsevol religió sense sortir-ne escaldat (els francesos ho han patit), però si també s’han de criticar i calumniar les sèries d’humor -encara que tinguin un gust discutible- pels sol fet d’intentar fer riure significa que estem arribant a extrems no desitjats, perillosos, per la bona convivència.

Cada cosa té seu temps i al seu lloc. Fem política quan toqui i sense conyes. Però a l’hora del lleure intentem veure la vida d’una forma humorística. Riure d’un mateix o dels propis sempre és una bona teràpia.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Fusió a la catalana


Acollidora i integradora així ha estat sempre la nostra terra. El rètol d’aquest establiment de Torroella n’és una mostra.