Suposicions, sumes, aliances, certeses i desenganys

En el món de la política, com a la vida, sovint les coses no són com semblen o com ens volen fer creure que semblen.

Les sumes de voluntats no són exactes, varien en funció de la solidesa del seu compromís.

Les aliances són circumstancials, finites.

El que avui és segur pot variar a canvi d’un preu, encara que aquest sigui molt petit.

De traïdories sempre n’hi ha hagut.

L’hora de la venjança, i això és el bo que té, mai se sap quan arriba.

Tot això passa al món de la política, com al món real. És cosa d’humans, però n’hi uns que poden dormir millor que altres.

Que ningú cregui que els cercles es tanquen.

Continuarà...

Delinqüència sota el paraigua dels sentiments

El reconeixement de culpa per part d’en Fèlix Millet fa tota la sensació que és una estratègia de la defensa per fer creure la seva bo fe i la voluntat de reintegrar el que ha ”desviat” durant anys cap a la seva butxaca. Ja vaig explicar amb una altre post la meva postura sobre el personatge, avui només comentaré un parell de fets que em semblen rellevants.

La missió d’un lladre, si vol quedar impune, es fer el major nombre de malifetes sense ser descobert; per tant crear una xarxa d’entitats, identitats i comptabilitats paral·leles per tal d’enganyar als qui t’han auditar forma part de les maniobres distractores del delinqüent per no ser enxampat. Cal afegir que l’abús de confiança, el jugar amb els sentiments patriòtics son elements que han tingut un important paper en aquest embolic, en Millet els ha utilizat com un mestre.

Ara s’intenta, fent el joc a la defensa del Millet, des de determinats mitjans de comunicació i de la "societat catalana de pedigrí" implicar a les administracions acusant-les de no haver fet el control econòmic amb la diligència deguda. Aquestes afirmacions han de rebre una resposta clara i contundent: el qui ha robat és en Millet, el qui ha falsificat les comptes és en Millet, el qui ha comprat a gent és en Millet, el qui ha viscut com un rei amb els diners de tots és en Millet. Són les administracions les qui han descobert el pastís, són les administracions qui han portat al Millet davant la justícia un cop han tingut la constància fefaent del delicte.

Per acabar, i sense cap ànim d’obrir polèmica, constato un fet: no us sembla estrany , o com a mínim sospitós, que un germà Millet fos directiu de Banca Catalana -recordeu els més de 20.000 milions de pessetes reconegudes oficialment com a pèrdues en nom de Catalunya- a l’època d’en Jordi Pujol? No us sembla estrany, o com a mínim sospitós, que un altre germà d’en Millet es presentés a l’alcalde de Barcelona en les llistes del partit d’en Jordi Pujol? No us sembla estrany, o com a mínim sospitós, que en Fèlix Millet hagi actuat sempre en nom, i sota el paraigua, de Catalunya com en Jordi Pujol?

Serà pura coincidència, o no?

Millet, el lladre

Molt s’està escrivint sobre les desviacions de capitals públics a les butxaques privades del Fèlix Millet i els seus familiars i col·laboradors. No penso posar-me en les aspectes polítics, que són molts, del cas. Simplement vull que quedi constància del què em remou l’estómac i quina és la meva posició.

Primer de tot: n’estic una mica tip de que en aquest país, Catalunya, tot es mesuri amb diferents vares. El fet de portar l’etiqueta de “català” sembla que permet transgredir, o com a mínim traspassar, els límits legals. La història política i judicial en ve plena d’exemples. Tot va començar amb l’escàndol de Banca Catalana on, amb l’excusa de lluitar per la pàtria, la crema de la burgesia catalana es va "autoperdonar" els seus flagrants delictes. La llarga llista s’acaba, de moment, amb l’assumpte Millet.

Millet és un lladre, el mateix ho ha reconegut. Ha fet creure a tothom que tota la seva vida la ha dedicat a la defensa dels drets del catalans i la seva cultura, quan en realitat el que ha fet amb aquesta excusa és enriquir-se. Ha desviat i robat fons públics pel seu benefici. S’ha fet ric, ha comprat cases, ha invertit en art, ha viatjat... Resumint, el qui defensava la identitat catalana no n’ha tingut prou amb “la caseta i l’hortet” i s’ha fet palaus amb els diners de tots.

Ara diuen que ha posat part del seu patrimoni a disposició del jutge com a garantia. Entre els bens a disposició hi han dues pintures de Casas i Nonell valorades en uns 750.000 €. El que em preocupa, i no trobo just, és que les propietats d’en Millet es valorin a preus actuals quan es van comprar fa anys a preus inferiors. Això voldrà dir que passi el que passi, encara que hagi de tornar tots els diners robats, en Millet i la seva família sortiran econòmicament beneficiats. Es miri com es miri no és just.

En Fèlix Millet va rebre la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol, els socialistes catalans han demanat que la retorni. Crec que amb això no n’hi ha prou, jo vaig més enllà. Demano un acte públic amb la presència del govern en ple on es retiri la distinció. L’acte hauria de ser televisat en directe i s’hauria de deshonrar públicament al delinqüent. Potser sóc molt “pel·lículer” però m’imagino l’acte com a les pelis de l’oest: veig el comandant del fort (Montilla) com arrenca els galons al desertor (Millet) amb un redoblament de timbals de fons.

Humor

A l'estiu sempre és millor veure les coses amb una mica d'ironia.

Retorn a Sherwood

En va ple a les pàgines econòmiques de la premsa escrita d’avui que molts bancs internacionals decideixen rebaixar els sous dels alts executius. Els dos grans bancs espanyols, el Santander i el BBVA han establert moderar els seus. El president d’aquest darrer, en Francisco González, el 2007 va cobrar (segons la Vanguardia) només “algo más” de 5 milions d’euros.

Els mateixos bancs, per reduir el descens de beneficis incrementen el cost dels serveis als clients; avui fer ús de targetes, fer transferències...és força més car que l’any passat. La crisi no ha afectat tant com diuen a la banca: el Santander , per exemple, al 2008 “només” ha guanyat 8.876 milions d’euros, el que suposa una minva del 2% dels beneficis respecte a 2007. Crisi? Quina crisi?

A la societat espanyola els banquers estan passant de ser personatges respectats a ser considerats com uns individus que s’aprofiten de les circumstàncies adverses del demés. No s’entén que els crèdits que concedeix el govern als bancs aquests no els utilitzin per injectar-los al món productiu. Quantes petites i mitjanes empreses, quants autònoms cauran i hauran de tancar per que els banquers no han jugat el paper que una societat moderna espera d’ells?

Tenen sort en Botin i companyia que no estem a l’Anglaterra medieval que si no sortirien “Robin Hoods” de sota les pedres contra els perversos sheriffs de Nottingham.

Nota: Mentre escric aquetes ratlles m’ha arribat pel facebook una convocatòria de cassolada contra la banca. La crida la fa Avalot (els joves de UGT). Me’n alegro de la iniciativa, veig que no sóc l’únic que està descontent. El Robin Hood que portem dins està despertant. Benvingut sigui!

Ara us haig de deixar, recullo l’arc i cap a Sherwood falta gent!