diumenge, 31 de gener de 2010

La candidatura olímpica de Barcelona ja atrau nous inversors


Fa uns dies l’alcalde Jordi Hereu llançava la candidatura de la ciutat de Barcelona pels Jocs Olímpics d’Hivern de2022. A molts els va semblar estrany, uns afirmaven que era una fugida endavant, que no estava planificat, que no “tocava”, que era una estirabot dels socialistes.

Han passat uns quants dies i la turmenta mediàtica s’ha apaivagat una mica. Aquells que n’estaven en contra d’una manera bel•ligerant han anat plegant veles, aquells que tenien els seus dubtes ja no ho troben tan forassenyat. Els alcaldes i habitants de les comarques pirinenques es freguen les mans amb les possibles millores a les infraestructures de la zona. El president del gremi d’hotelers Joan Gaspart ho considera una idea brillant. I així podríem fer una llarga llista de persones i arguments a favor de la candidatura.

Però la proposta de l’alcalde Hereu ja té conseqüències directes i immediates. Segons informa el Periódico, un grup inversor holandès estaria interessat en construir un complex esportiu a la Zona amb pistes de gel i un trampolí gegant. Us preguntareu perquè Barcelona necessita un trampolí gegant, la resposta és fàcil: doncs de la mateixa manera que la ciutat compta amb camps de futbol, pistes de basquet, piscines , pistes d’atletisme, poliesportius... El trampolí barceloní i les pistes de patinatge servirien pel gaudi dels ciutadans i ciutadanes.

No hi ha cap dubte que la candidatura olímpica serà un imant per noves inversions a la ciutat, inversions que porten progrés, noves ocupacions...Només per això ja val la pena estar-hi a favor.

Altres apunts meus que parlen de la candidatura Barcelona 2022:

El ram de flors de l’alcalde Hereu
El meu cor amb Barcelona 2022

dissabte, 30 de gener de 2010

Pensions, natalitat i Barça


La notícia de la setmana és la proposta del govern Zapatero d’allargar el temps jubilació als 67 anys. Racionalment no dubto que les raons esgrimides tinguin la seva base, estic convençut que és una mesura necessària si no volem tenir un col•lapse econòmic d’aquí uns anys i el conseqüent trencament social. Aplaudeixo la gosadia del govern d’encarar en temps vaques magres, quan les enquestes no pinten bé, una proposició tan clarament impopular.

Dit això, em permeto afirmar, amb el cor a la mà, que la mesura no m’agrada. A priori no em ve gens de gust haver de treballar dos anys més per cobrar integrament la meva jubilació. Intento imaginar-me als 67 anys fent el que faig ara i, la veritat, tot i la meva gran capacitat de fantasiejar no ho aconsegueixo.

Com que no crec que sigui bo criticar una decisió governamental sense aportar alguna idea en positiu, em concedeixo la llicència de suggerir unes possibles mesures que com a mínim facin reflexionar i en el millor dels casos facilitin l’ajornament de l’aplicació del retard del temps de jubilació.

Sembla ser que una de les causes del retard de la jubilació és l’envelliment de la població. Els experts senyalen que si la tendència actual de natalitats al nostre país es manté aviat hi haurà més vells que joves. Només gràcies a la alta taxa de naixements entre les famílies d'immigrants s’està mantenint un creixement de la població. Una solució, doncs, seria incrementar els nombre de natalicis. Però com es fa? Amb quines estratègies de foment de la natalitat? D’entrada des de l’administració s’han de posar les coses més fàcils: s’haurien d’habilitar nou ajuts fiscals per les persones amb fills, més temps de baixa per maternitat i paternitat, promoure – no només en els papers, si no aplicant mesures obligatòries - horaris laborals conciliables amb la vida familiar, augmentar d’una manera exponencial el servei de guarderies... Però amb això n’hi hauria prou?

Diuen que quan es produir el terrible huracà Wilma al Carib, els hospitals de Cancún van observar un increment de natalitat considerable, d’una mitjana de entre 10 i 15 natalicis al dia a van passar a 75. També diuen que la famosa apagada de Nova York de l’any 65 va provocar al cap de 39-40 setmanes un augment considerable del nombre de parts- alguns han desmuntat aquest mite urbà i han demostrat que no era cert -. També diuen que les apagades de Barcelona de fa uns anys (juliol 2007) van significar un lleuger augment del 7% de naixements. Els demògrafs neguen que les apagades o els desastres naturals tinguin un gran efecte en els índex de natalitat, afirmen que actualment els fills son generalment planificats.

Però quan hi ha un esdeveniment fora del corrent alguna cosa passa, les costums dels humans es veuen distorsionades i el sexe -ja sigui per distracció, per apagar penes o per alegria- es una sortida molt utilitzada. I ja se sap quan hi ha sexe, molt sexe i alhora espontani, sovint té conseqüències. Si no que els ho preguntin als hospitals de Barcelona que han vist incrementats en un 40% els natalicis 40 setmanes més tard del famós 2-6 del Barça al Bernabeu. Com que no ens agraden els desastres naturals, com tampoc podem fomentar les apagades a les grans ciutats, haurem de dir al govern que promogui més encontres entre els dos grans rivals futbolístics per incrementar la població del país? Si gràcies als partits de futbol es manté la jubilació als 65 jo només podré fer que cridar: Visca el Barça!

Altres blocs que parlen sobre les pensions:

Club Lorem Ipsum
Bloc Jordi Sevilla

¿Qué hora es? 2


Volum 2 de la: La telenovela mexicana para gente que sólo sabe lo que se da en 3 semanas de Español!! The Mexican soap opera for people who have only 3 weeks of Spanish !!

M’ha arribat el segon i malauradament darrer capítol de la comèdia ¿Qué hora es? Com que quan vaig penjar el primer va agradar a molta gent – si mesurem l’èxit per les entrades rebudes- he pensat que és bo editar-lo al bloc.



dimecres, 27 de gener de 2010

Divorci al llac dels cignes


El món dels anàtids està revoltat. Una parella d’una de les seves espècies més significatives i vistoses -els cignes- en plenes facultats físiques i mentals, han decidit rescindir el seu contracte matrimonial. La història té la seva rellevància, no és gens normal i ha cridat l’atenció de la premsa especialitzada, als científics i als naturalistes.

A Gloucestershire, al Regne Unit, està ubicat Slimbridge un santuari d’aus. Els seus conservadors es van estranyar quan un dels cignes va tornar de la seva migració anual des de la Rússia Àrtica sense la seva parella habitual. El cigne mascle estava acompanyat d’una nova femella. El fet va fer pensar als experts que l’anterior femella hauria mort. Res menys cert, dos dies més tard l’antiga parella es va presentar al llac amb un nou mascle. Observades les dues parelles va quedar ben clar que els membres de la parella inicial no només havien tallat qualsevol mena de vincle amorós si no que s’ignoraven mútuament d’una manera ostensible.

Els investigadors asseguren que el fet de trencar la parella és un fet atípic i inusual dins del món dels cignes. Habitualment mantenen la parella per tota la vida i només busquen substitut en cas de decés del cònjuge. Es farà difícil conèixer les causes reals de la separació, alguns opinen que son degudes a la possible incapacitat de procrear de la parella.

Probablement ni científics ni profans mai sabrem el motiu de la desunió. El que sí és segur és que cap autoritat emplomada, ni cap ànec del llac, criticarà l’estrany trencament de la parella original i les noves parelles de fet. No hi hauran declaracions incendiàries del patriarca del llac, els possibles descendents de les noves parelles no seran mal vistos... En aquest cas, com gairebé sempre, els animals ens donaran lliçons de comportament als humans.

dimarts, 26 de gener de 2010

Càstig diví


Diuen que la fe mou muntanyes, no ho sé, no ho comprovat mai. Les úniques vegades que he vist -per la tele- moure’s una muntanya ha estat un esllavissament, un desastre natural que no crec que ningú hagi encarregat a alguna de les moltes divinitats que afirmen que ronden pel nostre planeta.

El que si provoca la fe religiosa –portada a un extrem de fanatisme- és a situacions de risc gratuïtes. Aquí teniu l’exemple que, segons Associated Press, ha passat a Irkutsk (Rússia).

Resulta que 117 persones han hagut de ser hospitalitzades i 83 més medicades desprès que ingerissin aigua d’un llac al costat d’una església. Els russos ortodoxos creuen que l’aigua obtinguda a la Epifania -que ells celebren el 19 de gener- és sagrada, per tant no van tenir cap mena de mania per beure-la. El líquid del llac va resultar que estava contaminat i va intoxicar a molts dels creients. Haurà estat casualitat o és un càstig diví?

dilluns, 25 de gener de 2010

¿Qué hora es?


La telenovela mexicana para gente que sólo sabe lo que se da en 3 semanas de Español!! The Mexican soap opera for people who have only 3 weeks of Spanish !!

M’ha arribat via facebook aquesta petita joia humorística, tot i que fa algun temps que està penjat al You Tube penso que té prou interès per publicar-lo al bloc. No sempre haig de parlar de coses sèries!


dissabte, 23 de gener de 2010

Anthem of Indiana USA



Aquí teniu l’himne d’Indiana (USA), el poso com a petit homenatge als que estan acollint al meu fill durant tot un curs escolar i que segueixen assíduament el meu bloc. Moltes gràcies a tots i totes. Thanks a lot!

El martiri de les rebaixes


Els que no donem cap mena d’importància a la moda de tant en tant hem de pagar un gran peatge: renovar per desgast la nostra indumentària. Aquesta renovació de vestimenta –d’altra banda del tot necessària- la vaig allargant en el temps, odio perdre un matí buscant una roba que s’avingui al meu gust.

Quan era jove ho tenia fàcil, vaig tenir una temporada llarga -d’uns tres o quatre anys- que vestia sempre igual: mocassins negres, texans i camisa blau cel. Ara he ampliat la gama del meu vestuari, però sóc molt exigent, busco coses a poder ser llises, còmodes i a la vegada barates. Em raca haver de pagar molt per peces que no em van ni em venen, no sóc gens consumista ni presumit.

Avui he sobreviscut -un cop més- a l’anada anual de rebaixes. Aixecar-se d’hora, agafar el cotxe, enfilar l’autopista i arribar-nos fins La Roca del Vallès. Hem perdut miserablement dues hores, no he trobat res que m’atragués el suficient; els preus no eren gens barats o almenys a mi així m’ho han semblat, els pantalons tenen les cintures massa baixes, les camises pels núvols. Quin rotllo, m’estaré fent vell?

De tornada, ja a la ciutat, una botiga abans d’arribar a casa, el darrer intent. Aquest cop sí. Dos pantalons i tres camises. Feia feta i a bon preu, 69 euros en total. Això sí són rebaixes. El problema és que l’any que ve hauré de buscar una nova botiga, aquesta estava de liquidació per tancament. Llàstima.

dimarts, 19 de gener de 2010

Haití


Uns en diuen saqueig , jo mes aviat en diria lluita per la supervivència. Situació dramàtica.

Unos lo llaman saqueo, yo lo llamaría lucha por la supervivencia. Situación dramática.

diumenge, 17 de gener de 2010

Jordi Hereu, això és un alcalde


Els diumenges a les vuit del matí el carrer Berlin està desert. Quan surto a comprar el pa i els diaris gairebé sempre ens trobem les mateixes persones, amb algunes fins i tot ja ens saludem! De tornada a casa comença el ritual; em faig un entrepà -aquest cop de sobrassada- , m’obro una Zero i m’assec a la taula del menjador a llegir la premsa.

Són moltes les notícies per llegir, faig una primera passada, m’aturo a una extensa entrevista que la María Dolores García i la Ketty Calatayud fan a l’alcalde Jordi Hereu a les pàgines de la Vanguardia.

No és cap secret que sóc un admirador d’en Jordi Hereu, fa tants anys que el conec, l’he vist créixer políticament, me’n sento partícip de les seves accions i de les seves decisions, per tot això no és d’estranyar que hagi llegit amb gran atenció tota l’entrevista. Us la recomano fermament; als seus defensors els agradarà, als que no el coneixen prou els sorprendrà i els agradarà, als seus adversaris els molestarà per la seva convicció, seguretat i entusiasme.

De tres pàgines de respostes, algunes molt profundes, podem extreure moltes conclusions, que cadascú es quedi amb el que més li agradi. Personalment em reafirma el convenciment que les ciutadanes i els ciutadans de Barcelona estem en bones mans. Que tenim un alcalde que pensa en la ciutat, que es creu el que fa. Un alcalde que sobretot el preocupa el dia a dia, la sortida de la crisi, la cohesió social, el benestar de tots i totes. També és un alcalde que veu més enllà, que preveu coses que potser ara no es veuen necessàries però que ho seran en un temps més o menys llunyà -la reforma de la Diagonal-. També és un alcalde audaç, un alcalde que gosa – seguint les demandes dels més joves de la ciutat- presentar una candidatura de Jocs Olímpics d’Hivern. Hereu és un alcalde que té clar que pensar en el futur és treballar pel present . Hereu és, en definitiva, l’alcalde de la gent, el meu alcalde.

dissabte, 16 de gener de 2010

Qui diu les veritats…


La saviesa popular ens diu que “qui diu les veritats perd les amistats”. No és exactament el que m’està passant però des de que escric al bloc -i que consti que n’estic molt orgullós- moltes persones que em coneixien d'una manera tangencial ara tenen l’oportunitat de fer-ho molt millor.

Explicar el que em passa pel cap, les meves sensacions i opinions sobre fets quotidians, sobre l’actualitat política, sobre els meus sentiments personals, sobre els meus records fa que em quedi com despullat davant dels que em llegeixen, que sembli un pollastre desplomat. Alguns bons amics em diuen que en política sovint em mullo massa. Però escriure em serveix per reflexionar i prendre postura en temes que d’altra manera potser se’m quedarien al calaix. Ja ho diuen que ”qui no arrisca no pisca”, jo prefereixo arriscar.

Des de fa temps que rebo comentaris a favor i en contra de les meves opinions –no podria ser de cap altra manera-, precisament escric públicament per intentar crear opinió o, com a mínim, dubtes. Paradoxalment els comentaris que se’m fan no s’escriuen a bloc, m'agradaria que aquestes opinions –a favor o en contra- no fossin privades (al meu correu, al Facebook o per telèfon), m’agradaria poder-los contestar o compartir públicament al bloc. De tota manera, passi el que passi, seguiré escrivint.

Gràcies

divendres, 15 de gener de 2010

El meu cor amb Barcelona 2022


Avui no vull parlar del gran impacte positiu que el 92 va representar per a Barcelona, crec que no cal, fins els més refractaris al govern de la ciutat ho admeten. Avui m’agradaria parlar de sentiments.

Vaig créixer amb les històries del meu pare: Barcelona, l’orfeó gracienc, la república, Pau Casals, la guerra, la dictadura franquista...

Els meus fills han crescut, o estan creixent, amb les històries del seu pare: Barcelona, les darreries del franquisme, les manifestacions, la democràcia , els Jocs Olímpics del 1992...

M’agradaria que els fills dels meus fills creixessin amb les històries del seu pare: Barcelona, democràcia, llibertat, cohesió, els Jocs Olímpics del 2022...

Els Jocs del 92 van significar per molts ciutadans i ciutadanes -barcelonins però també catalans i espanyols- un repte, una il•lusió i un orgull; també van ser un element de cohesió molt important. Si hem de fer cas al que diuen els diaris, són els joves de la ciutat els que estan més engrescats amb la proposta de l’alcalde Hereu. No em sembla just negar la possibilitat que les noves generacions que viuen a la ciutat, nascuts o nouvinguts, no puguin tenir el seu somni. Em sabria greu que els nostres fills no poguessin tenir la possibilitat de viure uns moments per a la ciutat i els seu ciutadans tan inoblidables. I, vist des d’un punt de vista egoista, personalment m’agradaria reviure l’alegria d’uns Jocs a la meva Barcelona.

dijous, 14 de gener de 2010

El ram de flors de l’alcalde Hereu, Barcelona 2022


Això de la política sempre et dóna sorpreses. Si algú m’hagués dit fa una setmana que Barcelona tornaria a ser candidata a uns Jocs Olímpics li hauria dit que estava ben boig. Si a més m’haguessin dit que la candidatura seria per fer uns Jocs d’Hivern pensaria que ens havíem begut tots l’enteniment.

Doncs be, resulta que ahir l’alcalde Hereu va convocar un roda de premsa on, d’una manera solemne, va anunciar la presentació de la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics d’hivern del 2022.

Com que en el bloc sempre dic el que penso, m’agradaria reflectir l’allau – símil adient al cas- de sensacions que vaig tenir durant tot el dia. En primer lloc incredulitat, desprès desconcert, però a mida que anaven passant les hores, a mida que m’anava informant, a mida que anava veient les reaccions – gairebé sempre favorables- dels sectors implicats m’adonava i convencia que la proposta no era cap sortida de to, cap fugida endavant. Era una acció sospesada, estudiada que no només pensava en la millora de Barcelona, també afavoria a tot Catalunya, sobretot a les comarques pirinenques.

Els i les que vam tenir la sort de viure l’organització del Jocs del 92, els i les que vam veure la transformació gran de la ciutat i de les altres poblacions subseus, els i les que vam veure per fi la ciutat de Barcelona al mapa del món sabem que una possible nominació olímpica de la nostra ciutat, la capital de Catalunya, no és una tema a menystenir. Els i les que veiem Barcelona en positiu ens agrada la audaç proposta. Els i les que vam viure el 92 volem tornar-ho a reviure, sens dubte.

L’alcalde Hereu i el seu equip ens han fet una gran regal, un magnífic regal que com un ram de flors ens porta alegria i il•lusió. Ara toca als barcelonins i barcelonines, i també als catalans i catalanes, lluitar plegats per tal que les flors no es marceixin.

dimecres, 13 de gener de 2010

Acomiadaments a la SEAT: directes a l’escorxador.


L’empresa SEAT, sí aquella que cada dos per tres rep ajudes milionàries del govern per tal que no es tanqui i continuï la producció de cotxes, aquella que ja s’ha acollit a vàries ERE en els darrers anys, aquella que a l’última dècada ha reestructurat la plantilla, aquella que ha despatxat i prejubilat a centenars i centenars de treballadors i treballadores, ha fet un pas més per afavorir el “magnífic” ambient laboral que es viu al nostre país.

Seat ha decidit reduir, un cop més, en 330 persones la plantilla. Aquesta vegada la mesura afectarà a directius i comandaments entremitjos. Les previsions de l’empresa són que un mica més de la meitat dels afectats (130) seran majors de 58 anys i s’acolliran a prejubilacions, la resta es negociarà de forma individualitzada mitjançant indemnitzacions.

Els sindicats del comitè d’empresa s’han oposat a la mesura i la consideren una purga. En canvi l’empresa al•lega en el seu favor que els afectats tenen una baixa productivitat, que remen a contracorrent i el seu poc compromís amb l’esperit guanyador de l’empresa. Seat es compromet a fer 150 contractes nous. El resultat serà el de sempre. Els treballadors i treballadores passaran, els agradi o no, per l’adreçador: més “seniors” a l’atur, persones que per la seva edat difícilment tindran bones perspectives de trobar feina, sobretot en època de crisi. A canvi 150 contractats nous, amb sous més baixos. Qui guanya? Només l’empresa.

Però, probablement, els acomiadats de la SEAT seran uns privilegiats, cobraran indemnitzacions i seran prejubilats, tindran el futur més o menys assegurat. El que em preocupa és que aquest fet no només passa a la SEAT, és el pa nostre de cada dia a milers d’empreses del país. Despatxar antics -i vells- treballadors per substituir-los per joves que cobren molt menys.

La societat s’està equivocant, està permetent que gent amb capacitat, que ho ha donat tot pels demés, sigui foragitada del món laboral. Paradoxalment mentre es parla d’allargar l’edat de jubilació, s’aparten als “vells” de les empreses. Com es menja això?

Aviat, si la cosa segueix així, tindrem un exercit de persones inactives, majors de 60 anys, amb molta vida per davant, amb la sensació de ser un destorb social. Potser als dirigents de la SEAT, i d’altres empreses, els agradaria que l’argument de la vella pel•lícula de ciència ficció que a Espanya es va estrenar amb el títol “Cuando el destino nos alcance” (i en versió original es deia “Soylent Green”) es fes realitat. Al film, en un món futurista i superpoblat, el govern “recollia” als humans inservibles i no productius (malats i/o vells) i els portava a un centre on -d’una manera molt digna- els facilitava la mort.

Per cert, a la pel•lícula de les restes humanes en feien galetes -Soylent Green- que repartien entre la població per a la seva alimentació però això ja és una altra història i més val no donar gaires idees.

divendres, 8 de gener de 2010

La lliçó del part de l’elefanta


No tot és tan fàcil com sembla, els drames estan a l’ordre del dia dins el regne animal. No fa falta dir gaires paraules més, només cal veure el vídeo. Per sort la perseverança fa que moltes històries amb “mala pinta” acabin amb un final feliç. Segur que els humans en podem treure alguna lliçó.



dijous, 7 de gener de 2010

El Zoo, Depana i les mones de Barbaria


Fa uns dies el Zoo de Barcelona va firmar un conveni de col•laboració amb DEPANA- Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural- pel rescat, la protecció i la conservació de la Mona de Barbaria (Macaca Sylvanus). Aquest acord significa que ambdues entitats treballaran estretament per la recuperació d'aquesta espècie en el seu habitat natural alhora que intentaran millorar les condicions de vida dels animals que han estat objecte d'aquest tràfic.

Són vàries les causes de la lenta, però progressiva, desaparició de les mones de Barbaria: conreus agrícoles, degradació dels boscos, grans sequeres (degudes al canvi climàtic?), però també la persecució sistemàtica i el tràfic il•legal.

I és en l'aspecte de millorar les condicions dels animals objecte del tràfic il•legal que el zoològic de Barcelona ha adequat un espai on des de fa unes setmanes acull 5 mones de Barbaria decomissades. La nova colònia formarà part del programa internacional de protecció d’aquesta espècie, declarada "en perill" el 2008 per la UICN (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

El fet que el Zoo de Barcelona posi en marxa una nova instal•lació no és un fet rellevant, més aviat és un fet habitual, el que sí que és important és la seva constant implicació per la millora de les condicions de vida dels animals -in situ i extra situ-, complint així el paper que la societat moderna atorga als zoològics. Té una transcendental importància, i m’agradaria ressaltar, el fet que una organització de reconegut prestigi local i internacional com DEPANA col•labori activament en un projecte comú amb el Zoo. Administració i ONG juntes treballant per un món millor. Així sí que s’avança.

dilluns, 4 de gener de 2010

Multes contra l'incivisme



Sabíeu que està prohibit alimentar als animals a la via pública? Sabíeu que està prohibit beure begudes alcohòliques pel carrer? Sabíeu que està prohibit orinar en un espai públic?

Probablement haureu contestat afirmativament a les tres qüestions. Les comunitats de persones han de regular les seves activitats per tal de poder conviure sense gaires conflictes. Malauradament hi ha molts ciutadans que fan cas omís de les ordenances que regulen la vida als municipis. Contra això nomes hi ha dues opcions; en primer lloc educació i informació per part de l’administració, en segon lloc, i com a darrer recurs, penalitzar als infractors.

Les multes no agraden a ningú, però són exemplars i necessàries. A Màlaga han multat a una dona per alimentar reiteradament als coloms amb 3.756 €. A Barcelona orinar a un espai públic té una penalització de 180 € - amb una reducció de 54 € si es paga dins del termini -. Segur que la dona malaguenya no tornarà a donar de menjar als coloms i segur, també, que molts dels que han multat a Barcelona per pixar al carrer s’ho pensaran dues vegades abans de tornar-ho a fer.

A la foto podeu veure unes cotorres menjant pipes a la plaça Rosés, al districte de les Corts, algú ha llançat les llavors expressament. Això també està prohibit i, en aquest cas, alimentar cotorres ajuda a proliferar una espècie invasora. A veure si la manca de civisme d’alguns s’arregla d’una vegada.

diumenge, 3 de gener de 2010

El magatzem de les carrosses reials a les Corts


Us heu preguntat alguna vegada com es que els reis mags estan a molts llocs alhora? Segur que ja sabeu la resposta: tenen el do de l’ubiqüitat. El que molts no sabeu es on guarden les carrosses que es fan servir per a les cavalcades. Cada poble, cada ciutat, cada barri té un lloc especial, un lloc on durant tot l’any les carrosses esperen el gran dia de la nit de reis per sortir al carrer.

He tingut l’oportunitat, gràcies a una jornada de portes obertes, de visitar els magatzem de les carrosses reials del districte de les Corts al carrer Comptes de Bell-Lloc. Una al costat de l’altre, aparcades en bateria, preparades per la gran ocasió. Els seus “cuidadors” ( que se semblen molt als botiguers i comerciants del carrer Vallespir dels barris de Sants i les Corts ) ultimen els darrers detalls. Els sacs de caramels –sembla mentida la gran quantitat que bosses que hi ha- ja estan a cada una de les carrosses. Els nens, acompanyats pels seus pares, admiren l’avió de cartró o la bústia reial mentre s’imaginen tots els regals que rebran.

Tot està a punt per la cavalcada de Sants -Les Corts. Aquí en teniu els detalls, no hi falteu!

A les 18 h: Recorregut: sortida plaça Comas, carrer Joan Güell, travessera de les Corts, carrer Vallespir, passeig Sant Antoni, carrer Galileu, avinguda Madrid, carrer Joan Güell i finalitzarà als jardins Can Mantega amb un festival infantil.

dissabte, 2 de gener de 2010

Museu de Ciències Naturals, el pas del segle XIX al segle XXI



El museu de Zoologia de Barcelona, el que actualment gràcies amb la fusió amb el de Geologia s’anomena museu de Ciències Naturals, ha estat una de les peces claus de la meva vida infantil. Els meus pares m’hi portaven de petit. M'ho passava d'allò més bé, podia veure animals dissecats de molt a prop, gairebé tocar-los, aquells que veia molt sovint al Zoo de Barcelona, però també en veia alguns que desconeixia. Em meravellaven les magnífiques col•leccions de pots amb estranys líquids que mantenien en suspensió diversos tipus d’animals. La meva imaginació corria, volava...

Però tot evoluciona, tot acaba, l’any que ve un nou museu -molt necessari- obrirà les portes a l’espai Blau del Fòrum i el vell museu baixarà la persiana. Avui, assabentat que el 10 de gener es tanca definitivament l’exposició permanent del museu he trucat a la meva mare i l’he convidada. Junts hem tornat al passat, hem entrat al túnel del temps i hem aparegut a la dècada dels seixanta del segle passat.

He recordat vells i bells moments, he vist que els nens encara al•lucinen quan veuen l’ós polar, les serps o els grans felins. M’ha sabut greu que el vell museu tanqui. Es tanca amb ell una part de la meva vida.

Per acabar us explico un secret, un secret que fins avui no havia dit mai a ningú i que mentre miràvem les vitrines li he explicat a la meva mare: de petit volia ser taxidermista.

divendres, 1 de gener de 2010

Col•leccionisme friki




El dia de cap d’any és un dia de descans, de relax, d’escoltar el concert, de menjar poc, de sofà, de becaines , de zapping, - avui he revist una gran pel•lícula “la vida de Brian”- i de més becaines.

Des del meu sofà, amb la Coca-Cola Zero a mà, estava mirant la tele quan m’he despertat de cop. Han passat un anunci d’un nou col•leccionable: Vírgenes y Santos. M’he quedat de pedra, estàtues de sants i fascicles amb la seva vida! Deixant de banda les qüestions religioses -que cadascú cregui el que vulgui- el que no puc deixar de comentar és la poca qualitat estètica de les figures que sent generosos semblen sortides del “xino” de la cantonada. Hi haurà algú que les compri? Qui s’atreveix a tenir una galeria del terror artístic a casa seva?

Nou error de la TV3


Sempre he cregut que la missió de la televisió pública és la d’oferir a la ciutadania una programació variada, sovint apartada dels interessos del gran públic, que aporti un grau de qualitat important. No insistiré en el que he afirmat vàries vegades que hauria de ser una televisió democràtica i sense ideologia concreta i que hauria de defensar els interessos de tots i totes.

Dit això, no puc estar-me que manifestar el meu malestar al descobrir que el dia de cap d’any TV3 – la televisió publica catalana- contra programa a la TVE – la televisió pública espanyola-. I fa una contra programació a les 11 del matí a l’hora del tradicional concert de valsos des de Viena amb l’emissió per primera vegada d’un altre concert de cap d’any. Un concert, que segons la propaganda prèvia, combina entreteniment i música des del teatre El jardí de Figueres. Un concert on la Sifònica de corda i cobla de Catalunya interpretarà peces en homenatge a la nova cançó, clàssics del rock català, cançons tradicionals catalanes i sardanes.

No tinc res contra els concerts, al contrari, penso que se’n emeten pocs. El que no em sembla bé és l’intent de competir, de treure audiència, a un altre televisió pública amb un producte de similars característiques a la mateixa franja horària. Quina és la raó? Si el tema és la defensa de la música, no es podia programar el concert per una hora més tard i així facilitar que els amants de la música poguessin gaudir dels dos concerts?

El problema, penso, es que hi ha interessos amagats, interessos polítics de persones que només haurien de ser tècnics, interessos de gent que el que volen és la confrontació, interessos que a la llarga poden provocar un esvoranc a la societat catalana. Es això el que volem?