Les contradiccions del Periódico

El Periódico de Catalunya ha endegat una recollida de signatures per sol•licitar al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, l'aprovació d'un reglament que garanteixi els drets de les persones retingudes i la millora de les condicions als centres d’internament d’estrangers (CIE). Una iniciativa, que subscric i a la que demano que tothom si adhereixi, que hauria de servir per millorar les condicions de vida de moltes persones retingudes dins d’aquests centres no per ser delinqüents sinó perquè estan al país d’una forma il•legal, sense papers.

Diuen, ja que és gairebé impossible l’entrada d’observadors a aquests centres, que el dia a dia als CIE és penós: una higiene més que dubtosa, amuntegament dels interns i en alguns casos maltractaments. Sembla que els centres no reuneixen les mínimes garanties sanitàries. En definitiva són com moderns “camps de concentració” dels il•legals que estan a l’espera de la repatriació. L’Europa benestant castiga al qui fuig de la penúria del seu país amb intolerància i privacions de la llibertat. Un drama humà que intuíem que existia i que el Periódico, amb molt bon criteri, ens està destapant.

Però, coses de la vida, la iniciativa del Periódico posa en contradicció al mateix diari. La seva denúncia de la situació del maltracta a persones, de la detenció forçosa, de les males condicions de vida als CIE es contraposa amb la tolerància i la permissivitat amb que dia rere dia des de les planes del diari es promou la prostitució. Sí, el Periódico, amb la publicació d’anuncis de “contactes“ i de “relax”, afavoreix tot el que envolta a la prostitució: tracta de persones, xantatges, maltractaments, proxenetisme, amenaces, violència, degradacions...

Els editors del Periódico s’haurien de fer algunes preguntes: Els interessos econòmics són tan grans com per deixar els principis de banda? És just el que fan publicant aquest tipus d’anuncis? Són conscients que la prostitució és una forma d’esclavatge i que el Periódico la fomenta? Fins quan seguiran publicant anuncis de prostitució? Tenen present que qualsevol dia, de la mateixa manera que ells denuncien legítimament les condicions del CIE, algú els hi pot muntar un boicot fins que deixin de publicar anuncis de prostitució?

Senyors i senyores del Periódico siguin conseqüents i honestos amb els seus plantejaments, de la mateixa manera que aplaudeixo la seva iniciativa per la dignificació dels CIE els demano que pensin en les persones i no només en els beneficis del diari. Moltes persones els ho agrairan.

La pena de mort és violència d’estat

Pensar que en el fet que una persona, sigui qui sigui i hagi fet el que hagi fet, pot ser executada em posa els pels de punta, no entra dins dels meus paràmetres acceptar un fet d’aquesta magnitud. No hi cap raó d’estat vàlida per acabar amb la vida d’una persona, penso que una execució no deixa de ser un crim d’estat. Que ningú ha de morir a mans d’un altre. Sóc contrari a la pena de mort.

No m’acostumaré mai a veure imatges, d’odi i rancúnia, de gent que exigeix la pena de mort d’ algú, l’estómac se’m remou.

Nena sacrificada als deus

La situació internacional, la crisi econòmica, l’atur, els problemes personals... són algunes de les moltes raons que tenim per estar preocupats. Estem tan acostumats a conviure amb les males notícies que hem aconseguit, per pur instint de supervivència, a no fer gaire cas de les informacions que no ens afecten directament.

Hi ha massa violència al món per aturar-nos a pensar quins són els seus orígens, qui en són els seus responsables i quines les seves conseqüències. Però darrerament està aflorant, darrera una dubtosa moralitat religiosa, un progressiu increment de la tendència de violència contra les dones.

Humiliacions, cops, lapidacions, violacions, insults, maltractaments físics i/o psicològics, esclavatge, assassinats... una llarga llista que sembla que mai s’acaba. Com a exemple, i per no anar gaire lluny en el temps, aquesta darrera setmana hem pogut llegir sobre segregacions al autobusos a poblacions israelianes, sobre testos de virginitat a Egipte, condonació de lapidacions per la pena de morta l’ Iran, o la primera mort de l’any per violència masclista a Girona... Tot un panorama.

I per acabar-ho d’adobar ens arriba des de la llunyana India un altre modus d’agressió contra les dones, un mètode que creiem eradicat però sembla que encara s’utilitza en algun que altre poblat indi: els sacrificis humans als deus. Si hem de creure les cròniques resulta que en ple centre de l’estat de Chattisgarh es va trobar el cos d’una nena el fetge de la qual havia estat ofert als deus de la fertilitat per tal d’obtenir una bona collita. Han estat detinguts els caps de la tribu que van reconèixer els fets però no es consideren culpables al creure que el sacrifici era necessari. Amb l’excusa de la religió tot és possible!

I diuen que estem al segle XXI...

Violència masclista, la història de la Hawa Akhter Jui

La violència masclista està present a totes les societats, a la vella Europa, al món àrab, al nou món o a l’Àsia. Expressada de mil formes diferents, camuflada o no és una de les plagues que encara s’han d’eradicar.

Les notícies de violència masclista, moltes emmascarades com a disputes familiars, són ja tan habituals que la majoria ens passen desapercebudes o, si més no, ja no ens criden l’atenció. Les agressions i les violències de gènere són tan nombroses que han passat a formar part de la quotidianitat. I aquest conformisme és un perill, no podem acceptar de cap de les maneres que la nostra societat toleri o tanqui els ulls davant d’aquesta trista i injusta realitat.

Qualsevol tipus d’imposició d’un sobre un altre no és tolerable. Cal denunciar des del més mínim crit, a l’aixecada de mà o la pallissa més brutal, però també les amenaces, les coaccions i les vexacions. La tolerància zero als agressors és l’únic camí per tal rebaixar els índex de violència. Calen més denúncies, però també cal assegurar la protecció de les víctimes. La justícia ràpida, el compliment de les sentències, la reeducació...

I com que no podem baixar la guàrdia es bo conèixer les petites o grans històries d’algunes dones que havent sofert la violència a la seva pròpia carn denuncien a l’agressor i intenten seguir endavant. Avui us explicaré les desventures de la Hawa Akhter Jui.

Hawa Akhter Jui, una jove de Bangladesh casada de 21 anys estava a casa la seva cunyada quan el seu marit va tornar d’improvís de l’estranger on estava treballant. El marit la va conduir a una habitació i mentre deia que li volia donar una sorpresa li var tapar els ulls. La dona va sospitar pel to de veu que el marit estava enutjat però no es va atrevir a protestar. Enfadat l’home li va preguntar perquè malgrat les seves objeccions ella seguia estudiant, i mentre li va deia que havia de deixar els seus estudis Hawa va sentir com li estava tallant els cinc dits de la mà dreta.

Al cap de tres hores la família de Hawa la va dur a l’hospital on li van fer les cures pertinents. No es van poder reimplantar els dits, el marit els tenia amagats i no els va lliurar fins al cap de sis hores, ja era massa tard. Detingut l’agressor espera judici. Hawa ha tingut sort i seva la família la recolza. Ella diu que seguirà endavant, que continuarà estudiant, que vol ser advocada. Esperem que ho aconsegueixi.

Objectiu assolit: les i els socialistes de Catalunya per l’abolició de la prostitució

Avui, he viscut un dels moments més importants i emotius de la meva llarga vida política, un grup companyes i companys m’han atorgat l’honor de demanar-me que defensés en la comissió del congrés socialista l’esmena que proposava posar fi a la prostitució. Debatuda i intencionadament millorada l’esmena ha estat aprovada. L’haver pogut contribuir-hi m’omple d’orgull. És tot un triomf, en majúscules, de totes les persones abolicionistes.

Amb l’aprovació de l’esmena s’assoleix una fita històrica que marcarà un abans i un desprès de les posicions polítiques dels socialistes catalans en tot allò que fa referència a l’explotació sexual. Per fi ens atrevim a encarar el problema, s’ha acabat la política de mirar a una altra banda.

Us adjunto el text definitiu :

Abolir l’explotació sexual ha de ser un objectiu irrenunciable de la nostra societat. Per assolir-lo cal una estratègia clara de tolerància cero, sensibilitzant a tothom de que la realitat que hi ha darrera de la prostitució és majoritàriament la vulneració dels drets humans, així com reprovar la demanda creant consciència de que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a cas nostra de màfies que es lucren de dones a les que han negat els seus drets.

I aquí teniu la meva intervenció:

Probablement a moltes persones de les que estem aquí ens agrada sentir el cant de la cadernera. Probablement moltes de les que estem aquí , tot i ens que agrada el cant de la cadernera no ens agrada veure-les engabiades. Des de fa unes setmanes i fins a Nadal, el parlament ha autoritzat la captura de 60.000 ocellets pel gaudi auditiu o visual dels ocellaires aficionats. 60.000 ocells que perdran la seva llibertat per acontentar un simple desig de plaer. Uns ocells que volaven en llibertat passaran a viure fins la resta dels seus dies en un estret recipient d’un pam cúbic. La tradició ancestral i la pressió de les més de 200 societats ocellaires de Catalunya ha triomfat. Ha triomfat un cop més el poderós sobre el feble.

Però avui no toca alliçonar a ningú, ni recordar que la prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. Avui no toca recordar que la prostitució és un forma d’esclavisme. Avui no toca treure papers i resolucions de la Secretaria de les Polítiques de les Dones, o de l’antiga secretaria de la Dona, o de la encara més antiga comissió de la Dona. Avui no toca recordar que en tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, perpetua la desigualtat. Avui no toca tirar d’estudis que demostren que on la prostitució està prohibida, baixa l’índex de delinqüència, la tracta de blanques...

Avui , que estem elaborant la doctrina del partit pels propers anys toca parlar de valors.

Doncs parlem de valors, de dreta humans i, perquè no de sentiments . Parlar de prostitució actualment es parlar en gran mesura de dones pobres de països pobres portades enganyades o forçades a països rics per servir de màquines sexuals dels homes del països rics. Parlar d’explotació sexual és parlar de privar de llibertat, d’engabiar persones per gaudir d’elles. Son aquests els valors que defensem? Volem que guanyi el poderós sobre el feble?

Danielle Miterrand deia : Ser d’esquerres és estar dominat per un permanent sentiment de revolta davant les injustícies del planeta.

Jo afegeixo: L’explotació sexual és un injustícia i com a socialistes ens hi hem de revoltar.

Per tot això us demano que fem un petit pas cap a la llibertat recolzant aquesta esmena.

Moltes gràcies

El test de virginitat de Samira Ibrahim

El passat 7 de març en una de les múltiples manifestacions que s’han fet a Egipte contra el consell militar que va substituir al president Hosni Mubarak es van produir 172 detencions.

Els detinguts, entre els quals hi havia 17 dones, van ser traslladats a instal•lacions militars on van haver de suportar tot un dia de continues dutxes d’aigua i cop de porra elèctrica. Durant el segon dia de retenció es van separar les dones en dos grups, les casades i les solteres. Samira Ibrahim era una de les dones solteres i aquesta és la seva història.

Samira Ibrahim, com la resta de les solteres, va ser conduïda a una habitació on rodejada de soldats va ser comminada per un metge a despullar-se. El motiu al•legat era que calia comprovar la seva virginitat. Les protestes d’una resignada Samira que demanava com a mínim d’intimitat i ser examinada en privat i per una dona van ser inútils. Res d’això, al contrari, va ser grapejada pel “metge” durant més de 5 minuts mentre varis dels soldats presents filmaven l’agressió amb els seus telèfons mòbils.

Un cop al carrer, si Samira fos una noia egípcia “normal” hauria intentat oblidar l’atemptat sexual i polític que havia patit a mans dels militars, però Samira no és un noia “normal” i va decidir denunciar la situació i lluitar pels seus drets. Una denúncia que de seguida ha estat recolzada per grups de drets humans egipcis.

Però la seva lluita com qualsevol combat per la llibertat no serà gens senzilla. Cap llei prohibeix els testos de virginitat a les dependències militars. A més la societat egípcia en matèria sexual és molt conservadora i misògina, l’assetjament sexual està a l’ordre del dia i si alguna persona gosa denunciar-ho passa a ser ràpidament a catalogada com la culpable per “provocadora”. Samira ha rebut recolzaments, però molts la titllen ja de “puta”.

Samira ho té difícil, però el sol fet de tenir el valor de denunciar públicament la seva violació obre un camí que moltes dones, i homes, egípcies sens cap mena de dubte seguiran. Endavant Samira, ets admirable!

Congrés socialista. Objectiu: abolició de la prostitució

Molt s’està parlant del proper congrés del PSC; a la premsa, i la xarxa, es comenta molt de noves formes de relació amb la societat, de modernitzar mètodes d’organització interna, de la nova direcció... però ni a la premsa, ni a la xarxa, s’està fent ressò de les propostes que s’hauran de discutir i aprovar, o no, durant el conclave socialista i que un cop aprovades formaran part del nou bagatge ideològic dels i de les socialistes.

Una de les proposicions a discutir, i a la que dono el meu total suport, és la que tracta sobre l’eliminació de la prostitució. La prostitució és un forma d’esclavisme que afavoreix les màfies de proxenetes i traficants de persones. En tant explotació sexual la prostitució és una de les cares de la violència masclista i com passa en totes les violències de gènere perpetua d’una manera forçada la supremacia d’uns sobre altres, la desigualtat.

Davant tot això els i les socialistes no podem tancar els ulls, o mirar cap una altra banda, hem d’encarar el problema d’una vegada per totes i lluitar per la definitiva abolició. Una lluita que s’haurà de dur a terme a tots els nivells, ja sigui el legislatiu, com el policial i el judicial; un combat que també ha d’anar acompanyat d’una enorme pedagogia social .

Entre altres coses, si la proposta tira endavant les i els socialistes ens comprometem a treballar per dissuadir la demanda d’exercici de la prostitució a l’espai públic a través de l’enduriment de les sancions, alhora que sensibilitzarem a la societat sobre la vulneració de drets humans que suposa la pràctica de l’explotació sexual.

Aquesta és una de moltes propostes que les i els socialistes discutirem d’aquí dues setmanes, propostes que si prosperen poden canviar, a millor, la vida de moltes persones. Això sí que és fer política. Això és construir socialisme.

Maltractador del segle XXI

Han passat centenars d’anys, mil•lennis, però encara hem de conviure amb massa troglodites.

Els diaris que publiquen anuncis de prostitució són còmplices de la violència masclista

La violència de gènere té moltes cares, es pot camuflar dins de la quotidianitat sense cridar gaire l’atenció, però per això no deixa de ser el que és. No tota la violència masclista ha de ser de sang i fetge, la prostitució, en tant l’explotació sexual, també ho és.

La prostitució i fomentar-la és violència masclista, per tant anunciar prostíbuls i contactes pagats als diaris també ho és. I si anunciar també ho és els mitjans on es publiquen els anuncis són còmplices de la vulneració de drets humans.

És habitual veure a la majoria de diaris del nostre país pàgines de “contactes”. Tot i que la llei ho permeti no és moralment i democràticament tolerable, cal que aquesta pràctica s’eradiqui. El fet de ser un bon negoci per la premsa no pot, ni ha de ser, una excusa per promoure l’explotació de les persones.

La violència contra les dones, la violència tolerada

Ho veiem cada dia a la tele, ho sentim a la ràdio, la premsa en va plena, però estem massa acostumats i no en fem cas. No ens preocupa si no ens afecta de primera mà. Parlo de la violència de gènere, de la violència contra les dones.

La violència gènere té múltiples formes i intensitats, es presenta de diferents maneres segons el moment i el lloc. No només és la violència de la parella, també ho és l’explotació sexual, la prostitució, les violacions de guerra, el casaments de nenes, els feminicidis, la tracta de persones...

La violència contra les dones de ben segur és la violació dels drets humans més estesa. I, també dissortadament, és la més tolerada per la societat. Malgrat els esforços d’ ONG’s, organitzacions feministes i governs el fet és que aquesta xacra social no està en vies d’eradicació, al contrari va augmentant. Es fa necessària un implicació més activa del conjunt de la societat; l’educació és primordial, però també la forma de tractar la informació, la prevenció i, si cal, la denúncia i el càstig.

...I també es precís que des les administracions es protegeixi a les víctimes, cal aixoplugar-les i oferir-les solucions...

Vivim en un societat farisaica. Mentre per una banda l’Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus afirma que la violència contra les dones és inacceptable i que ha de ser castigada per llei. Per un altra banda, distints estudis ens diuen que més d’un 40 % de dones nòrdiques han estat víctimes de violència per part d’un home, o que l’any 2002 més de 150 milions de nenes van sofrir algun tipus de violència sexual a tot el món, o que España és un del països més consumidors de prostitució del món, o per no anar tan lluny, que a la pròpia Barcelona i al llarg de la seva vida un 3,2% de les dones han estat violades, un 6,6% les han intentat violar, un 5,4% han rebut sota amenaça i/o violència tocaments sexuals... Per no parlar de la violència masclista domèstica.

Com podem viure en aquest món tan fals? Com podem girar la cara a aquesta crua realitat? Ens hem de revoltar i posar-hi remei. Per la nostra societat és urgent, però per moltes dones és vital. De vida o mort.

Agressió a la llibertat, el local dels socialistes de Nou Barris assaltat

Passaven uns minuts de les dues de la tarda d'avui divendres quan un grup format per 8 o 10 joves encaputxats han atacat els local social dels socialistes al passeig Urrutia a Nou Barris.

Els assaltants camuflats d’una manera covarda sota les seves caputxes, anaven armats amb barres de ferro que han utilitzat per intentar trencar tots els vidres del local. Igualment han llançat oli de motor a les parets i han fet una pintada, també han llançat un cocktail molotov que sortosament no s’ha encès. Finalment els crits d’alarma i protesta de les ciutadanes i dels ciutadans que estaven en aquells moments pels voltants els han fet foragitar.

Els agressors han deixat la seva empremta, una pintada on fan tota una declaració d’intencions, això sí sense signar, per mantenir-se en l’anonimat: “Foc als polítics. Mort a l’estat.”

No és la primera vegada que la seu d’un local socialista a Barcelona es veu agredida; hem tingut pintades, ocupacions, assalts i, fins i tot, bombes. Hem rebut amenaces de tots colors. Alguns pensen que amb les seves coaccions traïdores i anònimes aconseguiran fer-nos enrere, aturar-nos. Estan ben equivocats, aquestes agressions fan que les i els socialistes ens unim més, que ens sentim més forts, que ens afirmem en la nostra convicció en que la nostra lluita pel socialisme és més necessària que mai.

I per si no algú té dubtes de quin és el meu parer:

Quan hi ha democràcia utilitzar la violència per expressar les idees només té un nom: feixisme

Superhomes a base de pastilles? No, gràcies!

Sembla ser que el xinesos, a part de produir productes a baix cost gràcies a una política laboral medieval i rebentar preus a escala mundial, també es dediquen a la recerca militar. I pel que diuen amb uns resultats impressionants.

Si hem de fer cas a les notícies aparegudes al “South China Morning Post” l’exèrcit popular xinès ha desenvolupat un nou fàrmac que pot mantenir a les persones que el prenguin a ple rendiment durant 72 hores sense necessitat de cap mena de descans. Els experts militars afirmen que la nova medicina serà ideal per poder afrontar amb garanties òptimes les operacions contra els grans desastres naturals... Fins aquí la noticia.

Però el que ningú explica són les possibles seqüeles negatives que aquest fàrmac pugui produir als seus consumidors. Ningú parla dels límits de la ciència per canviar la natura humana.

Tampoc ningú parla del perill que una droga com aquesta passi a mans de desaprensius. Us imagineu, per posar un exemple, aquestes pastilletes barrejades amb una dosi de Viagra en mans de soldats “pacificadors” a qualsevol conflicte armat? Quantes violacions es produirien?

Ningú parla d’ètica i ja és hora que en comencem a parlar.

El poeta i el guerrer

M’agrada aprofitar el temps de desprès de dinar, mentre espero l’hora de tornar a emprendre la feina, per llegir els diaris digitals. Sempre es troba alguna interessant. Avui he llegit dues notícies contraposades, parlen de dos personatges també contraposats.

Per una banda un dels articles ens anuncia que en Leonard Cohen -el meu vell amic de les tardes de dissabte- traurà properament un nou disc amb un suggerent títol: “Old Ideas”. Dins del text, on es fa un repàs d’alguns punts de vista d’en Cohen sobre l’actualitat, es cita una opinió sobre Lorca que caldria emmarcar: “Va ser el primer poeta que em va convidar a viure en el seu món”. Només un poeta, i Cohen ho és amb majúscula, pot pensar i construir una frase tan maca.

L’altre article que m’ha cridat l’atenció parla d’en Steven Segal, aquell que es dedica a donar cops a tort i dret a les pelis. Resulta que el senyor Segal vol portar el seu esperit “justicier” a la realitat i s’ha compromès com ajudant del sheriff del comptat de Hudspeth. La seva missió serà impedir l’entrada il•legal de persones indocumentades als Estats Units. Em quedo astorat...

L’un reparteix paraules, l’altre garrotades. No tinc cap dubte: prefereixo el poeta!

Granges de nadons, un negoci amb futur?

A ningú se li escapa que l’extrema pobresa d’alguns facilita la vida opulenta a uns altres. Aprofitar-se de la debilitat aliena ha estat sempre una de les maneres més senzilles de “prosperar” ràpidament per part de gent sense escrúpols. Algunes vegades aquest enriquiment ràpid és del tot legal - no entraré ara en si també ho és ètic -, però sovint traspassa totes les línies vermelles.

I comença a ser tan habitual la transgressió de la llibertat individual de les persones que als i a les que tenim la sort de viure al primer món poques coses ens fan perdre la son. Ens hem acostumat a conviure amb el tràfic de persones, amb les xarxes de prostitució, amb les desigualtats extremes. Hem sabut crear-nos un escut de greix sobre el que rellisca qualsevol tema que ens desagradi. Si no ens toca de prop no ens deixem que ens afecti, no existeix.

Però a vegades, maleït Internet que ens permet conèixer coses que d’altra manera no sabríem, t’arriben notícies que et fan trontollar. Casualment vaig veure un titular d’una agència de notícies russa on s’anunciava que la policia havia desmantellat una “fabrica de nens” a Nigèria. Amb un títol tan cridaner era impossible que la meva curiositat hi passés de llarg. Llegida la nota de premsa i superada la primera sorpresa i indignació no puc fer menys que traslladar-vos a mode de denúncia els fets relatats.

Durant una investigació policial al sud de Nigèria, la policia ha alliberat a 17 nenes prenyades i ha arrestat a l’home sospitós de vendre bebès. Les noies, que romanien tancades a la força a un orfenat, havien estat obligades a quedar prenyades per, posteriorment, vendre els seus fills suposadament a parelles sense fills.

Però resulta que aquest no és un fet aïllat, diverses mencions fàcils de trobar a Internet - només cal cercar “fàbriques de nens”- així ho certifiquen. Són molts els centres clausurats a llarg dels darrers anys que es dedicaven a la cria de nadons, a Nigèria és habitual el tràfic de nadons. Nadons traficats, en el millor dels casos, per servir famílies adinerades; nadons traficats per ser venuts com a joguines sexuals a xarxes pedòfiles; nadons traficats per ser utilitzats a diferents ritus de bruixeria o nadons traficats per comercialitzar tots o algun dels seus òrgans a la benestant Europa.

Les granges de nadons d’humans a Nigèria són un gran i senzill negoci; només cal tractar les persones com si fossin ratolins de laboratori: primer forçar i prenyar sota coacció a les mares i, en segon lloc, un cop nascudes les cries vendre-les ràpidament al millor postor. Una realitat que no voldríem ni en el pitjor dels somnis.

On hi ha demanda, en aquest cas de mà d’obra barata, de comerç sexual o d’òrgans vitals a tothora hi haurà algun “espavilat” que farà una oferta. El problema rau en que sempre paguen els més desvalguts: les dones i els infants. I els “espavilats” la majoria de les vegades se’n surten amb grans beneficis.

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

1. Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
2. Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
3. Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
4. Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.


“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

La vergonya dels anuncis de “relax”

Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

Xenofòbia manipuladora a les rodalies de la Monumental

Avui diumenge 25 de setembre, complint una decisió històrica del Parlament de Catalunya es “celebrarà” la darrera 'corrida' braus a Barcelona. Així es posa el punt final al que han estat molt anys de reivindicacions i al que moltes persones considerem, amb diferents adjectius, una salvatjada.

Però la prohibició de les curses de braus no agrada a tothom, ahir una dia abans de la darrera “corrida”, la plaça Monumental plena de gom a gom protestava en contra la proscripció sota els crits de “llibertat“. Entenc, que no comparteixo, la seva indignació: han perdut el que ells creuen un dret i clamen per recuperar-lo. Espero, sincerament i democràtica, que no ho aconsegueixin...

Però la meva intenció no era parlar-vos de toros, volia denunciar el que algunes organitzacions polítiques sense escrúpols fan: la manipulació intencionada d’un sentiment d’indignació per portar l’aigua al seu molí. Intentar treure suc del malestar dels “procorrides” de toros -em nego a donar-los el títol de protaurins- i repartir pamflets amb mentides xenòfobes a les rodalies de la plaça de braus no té nom. És senzillament repugnant, intolerable i detestable. No sé si el pamflet de PXC pot ser un tema per portar a la fiscalia, però sí que tinc clar que els demòcrates de tots colors hauríem d’aïllar a partits com Plataforma per Catalunya.

Nota final: espero que ben aviat podrem abolir els correbous, els bous embolats i la resta d’espectacles violents amb animals. La lluita continua...

La “violència civilitzada” arriba als infants

Quan tota la premsa es fa ressò d’una noticia habitualment significa que té un morbo especial. Avui, tots els mitjans escrits ens comenten alarmats l’aparició d’un vídeo al Youtube sobre d’una lluita entre dos infants de 8 anys davant d’un públic adult. La veritat es que posa els pels de punta: els nens practicaven una modalitat de lluita anomenada "cagefighting" o sigui la lluita en gàbia. En aquest tipus de combat tot s’hi val: cops de puny, de peu, claus i fins i tot cops de cap. Només està prohibit mossegar i posar els dits al ull.

Controvèrsia assegurada: esport o espectacle? Barbàrie? Foment de la violència o educació davant la vida? Jo ho tinc clar. Qualsevol tipus d’agressió d’una persona sobre una altra no és de rebut. No m’agrada la boxa, no m’agrada cap “esport” que comporti agredir al contrari, no m’agrada el foment de la violència.

Ja vivim en un món prou agressiu, venim de tradicions on l'aplicació de la força sobre els altres eren molt usuals. Encara avui el maltracta als animals es un fet quotidià i “acceptat”. La violència genera violència i enlloc d’aturar-la la potenciem.

En aquest bloc he parlat i posicionat multitud de vegades contra la violència, contra la pena de mort, per l’abolició de la tortura animal, contra la baralla de cabrons, contra la lluita de peixos, contra la boxa femenina, contra la lluita del tot s’hi val, contra les curses de braus (1, 2) contra els correbous, contra els enfrontaments de micos contra gossos... avui m’ha tocat estrenar-me en parlar de la lluita entre infants.

Quan s’aturarà tanta barbàrie?

L’Escandinàvia solidària i no violenta

Benvinguts a Stockolm capital d’Escandinavia, aquest és el cartell de rebuda que hem pogut llegir des de l’autocar que ens ha portat de l’aeroport de Skavsta fins a la capital sueca. Hem arribat a l’estació central de Stockolm poc abans de les 12 desprès d’una hora llarga d’autocar. El primer que hem fet es buscar els horaris dels autobusos que porten a Skasvta, el divendres hi hem de tornar i ens cal estar ben informats. Mentre busquem informació la megafonia de l’estació ens recorda que a les dotze en punt es farà una minut de silenci en homenatge als morts pels atemptats de l’extrema dreta a la veïna Noruega. El silenci ens agafa de ple, la majoria de gent s’ha aturat i l’ha respectat.

Sortim de l’estació cap a l’hotel, desprès quinze minutets caminant sota una plujeta d’aquelles que deixa fer però que emprenya, arribem al nostre destí. Deixem les maletes i a caminar!

I el que son les coses, no fa ni 10 minuts que estem passejant quan passem de casualitat per davant de la seu del Partit Socialdemòcrata Suec (Sveriges socialdemokratiska arbetareparti -SAP). Front la façana criden l’atenció unes espelmes enceses, és un altre homenatge als joves socialdemòcrates assassinats per l’extrema dreta a Utoya.

Tornen a caure gotes, sense voler la nostra caminada ens ha portat al bell mig de la ciutat, a la zona de vianants. Les terrasses són plenes de gent fent uns mos, mentre busquem un lloc per dinar passem davant d’una escultura que em crida l’atenció: un revòlver amb un nus al canó. M’hi acosto, una obra de Carl Fredrik Reuterswärd, encarregada per la Fundació per la no violència de Suècia. (Ja a l’hotel i remenat per la xarxa m’he assabentat que rèpliques de l’escultura estan exposades en altres ciutats sueques.)

Un cop dinats -hem aprofitat per tastar les famoses mandonguilles sueques- enfilem cap l’hotel per descansar una mica. Seguim fent el badoc, mirant aquí i allà, sense presses. Una solitària i trepitjada rosa al mig del carrer ens fa fixar: una placa al terra. Una placa que recorda el lloc on van assassinar a l’enllorat Olof Palme.

Seguim el nostre camí, no arriba a mig carrer i tornem a ser davant de la seu dels socialdemòcrates. Les espelmes segueixen enceses, també hi algun ram de flors, un noi està assegut i les observa, plora desconsoladament. Una dona gran se li acosta i l’intenta confortar. Una imatge colpidora però no he fet cap foto, he volgut respectar el seu dolor, el dolor de tots els demòcrates.

Primer dia a Suècia, no m’ha decebut. La societat sueca -aquella que admiràvem i envejàvem en temps de la dictadura franquista- respira democràcia i solidaritat. ( Al menys és el que jo he volgut percebre)

Sobre elefants salvatges i lleones que no ho són. Execució o llibertat?

La petita ciutat de Mysore, petita per ser de la India ja que té “només” 800.000 habitants, està en boca de molts. Una parella d’elefants salvatges han envaït els seus carrers i durant unes hores han provocat destrosses de consideració i, malauradament, la mort d’una persona.

Tres hores d’intenses persecucions per part de les autoritats de la ciutat que, gràcies als dards sedants, finalment van aconseguir capturar vius als paquiderms. Posteriorment amb l’ajut d’un ramat d’elefants domesticats van poder ser retornats al seu bosc d’origen.

No és el primer cop que a la India algun animal salvatge entra a poblacions i produeix destrosses i morts entre humans i animals domèstics. La gran pressió que produeix la superpoblació, l’ocupació d’espais naturals i la reducció d’hàbitats provoca la consegüent minva en la possibilitat d’aconseguir alimentació i, per tant, la necessitat a les espècies salvatges de “buscar-se la vida” a nous territoris. I quin és el problema? Doncs que aquests territoris estan ocupats pels humans. Ja tenim el conflicte servit.

El que més m’ha sorprès de tot plegat no ha estat la sobtada irrupció dels elefants a la ciutat, ni les destrosses que han causat, ni la mort accidental d’un vianant sinó el fet que els elefants hagin acabat vius i se’ls hagi retornat al seu hàbitat. A Mysore (Karnataka, India), a diferència de la Sènia (Catalunya, Espanya) han respectat als animals. A la Sénia l’any passat els agents forestals van executar sense contemplacions una “lleona” que campava pels voltants de la Sènia, per cert una lleona que va acabar sent un gos gran.

Mysore i la Sènia, dues cultures diferents i dos finals diferents. Els “civilitzats” europeus ens ho hauríem de fer mirar...