Una de les imatges que més m’han impressionat i que tinc gravades des de petit. La revolta dels esclaus. Espartac. La lluita per la llibertat... i al preu que sigui.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris revolució. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris revolució. Mostrar tots els missatges
dissabte, 9 de juliol del 2011
diumenge, 19 de juny del 2011
La revolta dels animals
El 5 de juny de 1989 es va captar una imatge a la plaça Tiananmen de la capital xinesa. Un home anònim, sol i desprotegit, plantava cara al poder aturant-se davant d’una llarga filera de tancs. Amb la seva acció aquell “rebel desconegut” es va transformar en símbol de lluita i rebel•lia espontània contra l’opressió.
A la foto d’avui, un cigne (Cygnus Cygnus) sembla que vulgui emular a l’home del tanc. Sol, sense defensa, només obrint les seves ales intenta aturar el tràfec dels voltants de Londres. La difícil convivència entre “civilització” i món natural entra, un cop més, en contradicció. Avui el cigne s’ha revoltat, les agressions humanes han superat la línea vermella. El cigne ha dit prou.
A la foto d’avui, un cigne (Cygnus Cygnus) sembla que vulgui emular a l’home del tanc. Sol, sense defensa, només obrint les seves ales intenta aturar el tràfec dels voltants de Londres. La difícil convivència entre “civilització” i món natural entra, un cop més, en contradicció. Avui el cigne s’ha revoltat, les agressions humanes han superat la línea vermella. El cigne ha dit prou.
dimecres, 1 de juny del 2011
Apunts sobre el 15M: No tots els partits són iguals
Probablement hi haurà un abans i un desprès del 15 de maig. Potser mai més res serà igual. Aquests dies milers i milers de ciutadans i ciutadanes han demostrat amb valentia el seu enuig al enfrontar-se, d’una manera pacífica però efectiva, a una situació econòmica i social força injusta. El fet de dir prou i de rebel•lar-se, el fet d’omplir les places de les ciutats, el fet d’organitzar cassolades als barris, el fet de parlar i discutir públicament, el fet de fer propostes demostra que la societat civil no està morta, que té vida pròpia i que, agradi o no, té moltes coses a dir.
Alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories, que cal tenir-les en compte. Aquests dies els que hem volgut hem pogut sentir, escoltar, participar i, el que és més important, aprendre. Hem pogut informar-nos en primera persona del què està passant, de què es respira, de què es parla. I com no podria ser d’una altra manera dins un moviment incipient i teòricament no organitzat ni manipulat hem pogut observar que les propostes que es plantegen són de diverses índoles i intensitats, amb les que cadascú pot o no estar d’acord.
Personalment em sento còmode quan es parla de dret a l’habitatge digne i la dació com a pagament suficient per cancel•lar la hipoteca, o de la implantació de la Tasa Tobin, o de la reducció de les despeses militars, o del tancament de les centrals nuclears i foment de les energies alternatives... En altres temes dissenteixo cordialment, però amb el que no puc estar d’acord és amb el constant atac contra la tasca dels partits polítics i sobretot quan s’afirma que tots els partits són iguals. En això discrepo obertament.
I discrepo obertament, perquè penso que no és el mateix que els partits siguin d’esquerres o de dretes, que malgrat els possibles errors de gestió hi ha una gran diferència entre uns i altres. Potser que alguns diran que els socialistes ens hem guanyat a pols la darrera derrota electoral, potser creuen que ens ho hem merescut. Segurament que algunes de les polítiques aplicades pels governs d’en Zapatero, en Montilla o l’Hereu no hagin estat les més adients, probablement algunes mesures que s'han pres per gestionar la crisi no han estat les més adequades, probablement no s’ha sabut contrarestar amb contundència els atacs i els paranys del gran capital. De ben segur que em deixo molts altres motius de descontent, però...
Però no ens hem d’enganyar, també s’han fet coses bones, moltes. S’han aprovat lleis que la dreta mai ratificaria: s’han defensat i ampliat els drets civils. Potser és bo que fem una mica de memòria per posar les coses al seu lloc. Veiem algunes de les lleis que s’han aprovat en els darrers anys gràcies als socialistes i amb la dreta en contra: Violència de gènere, igualtat, dependència, matrimonis del mateix sexe, reproducció sexual i interrupció voluntària de l’embaràs... En canvi la dreta a Catalunya, mentre retalla despeses en serveis a les persones vol eliminar els impostos sobre les successions. Veieu alguna diferència?
Repeteixo, potser que els socialistes ens haguem guanyat a pols la darrera derrota electoral, però el que segur que no ens mereixem és que se’ns posi al mateix sac que als partits de dreta. No és just. És completament fals que siguem iguals.
Alguns diran que són una minoria, però altres pensem que les minories es poden transformar en majories, que cal tenir-les en compte. Aquests dies els que hem volgut hem pogut sentir, escoltar, participar i, el que és més important, aprendre. Hem pogut informar-nos en primera persona del què està passant, de què es respira, de què es parla. I com no podria ser d’una altra manera dins un moviment incipient i teòricament no organitzat ni manipulat hem pogut observar que les propostes que es plantegen són de diverses índoles i intensitats, amb les que cadascú pot o no estar d’acord.
Personalment em sento còmode quan es parla de dret a l’habitatge digne i la dació com a pagament suficient per cancel•lar la hipoteca, o de la implantació de la Tasa Tobin, o de la reducció de les despeses militars, o del tancament de les centrals nuclears i foment de les energies alternatives... En altres temes dissenteixo cordialment, però amb el que no puc estar d’acord és amb el constant atac contra la tasca dels partits polítics i sobretot quan s’afirma que tots els partits són iguals. En això discrepo obertament.
I discrepo obertament, perquè penso que no és el mateix que els partits siguin d’esquerres o de dretes, que malgrat els possibles errors de gestió hi ha una gran diferència entre uns i altres. Potser que alguns diran que els socialistes ens hem guanyat a pols la darrera derrota electoral, potser creuen que ens ho hem merescut. Segurament que algunes de les polítiques aplicades pels governs d’en Zapatero, en Montilla o l’Hereu no hagin estat les més adients, probablement algunes mesures que s'han pres per gestionar la crisi no han estat les més adequades, probablement no s’ha sabut contrarestar amb contundència els atacs i els paranys del gran capital. De ben segur que em deixo molts altres motius de descontent, però...
Però no ens hem d’enganyar, també s’han fet coses bones, moltes. S’han aprovat lleis que la dreta mai ratificaria: s’han defensat i ampliat els drets civils. Potser és bo que fem una mica de memòria per posar les coses al seu lloc. Veiem algunes de les lleis que s’han aprovat en els darrers anys gràcies als socialistes i amb la dreta en contra: Violència de gènere, igualtat, dependència, matrimonis del mateix sexe, reproducció sexual i interrupció voluntària de l’embaràs... En canvi la dreta a Catalunya, mentre retalla despeses en serveis a les persones vol eliminar els impostos sobre les successions. Veieu alguna diferència?
Repeteixo, potser que els socialistes ens haguem guanyat a pols la darrera derrota electoral, però el que segur que no ens mereixem és que se’ns posi al mateix sac que als partits de dreta. No és just. És completament fals que siguem iguals.
dilluns, 23 de maig del 2011
dimecres, 18 de maig del 2011
Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya
Ja era hora! Alguna cosa es mou. Aquests dies estan passant coses noves, sembla que les possibles mostres de rebel•lia -legítima i lògica- davant d’una situació indigna d’una part de la població estan aflorant. A les principals places de moltes capitals espanyoles es concentren i acampen centenars, en alguns casos milers, de joves i no tan joves. No és senzill desxifrar, i menys en quatre ratlles i sense cap mena de perspectiva, què és el que volen i quines són les seves demandes.
En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.
Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria més motivat que fa unes setmanes.
Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya.
Però no tinc l’edat del meu fill i no estic a la plaça Catalunya.
No estic a la plaça Catalunya perquè jo sí que crec en el sistema de partits, perquè sé - i la història així ho certifica- que quan no funcionen els partits les dictadures campen sense control. Això no vol dir que no cregui que cal remodelar, rectificar, millorar el sistema de partits, i el meu partit -el socialista- ha de ser el primer.
No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que per substituir un sistema cal tenir un recanvi, i , de moment, ningú ha plantejat res d’una manera possibilista. Això no vol dir que no cregui que el sistema sigui injust, o que no s’hagin de millorar els controls democràtics, o que no s’hagin de prioritzar els guanys socials davant dels econòmics.
No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que atacar el sistema sense presentar alternativa és fer el joc a aquells qui de veritat prenen les grans decisions. Sense la vigilància democràtica el “poder” ho té més fàcil per manipular. Això no vol dir que no estigui perquè es desemmascarin aquells poders financers que ens han portat a l’atzucac actual.
No estic a la plaça Catalunya perquè crec que la representació via eleccions és, al menys de moment, el sistema més democràtic. I no només m’ho crec sinó que lluito, i continuaré lluitant, per poder fer-ho quan sigui necessari.
I com que no estic a la plaça Catalunya, però crec que calen millores socials, que cal afavorir les persones davant del capital, el proper diumenge 22 de maig aniré a votar per Jordi Hereu, una persona que com a alcalde de Barcelona no ha permès que l’ajuntament deixés d’invertir –i sense retallades— en mesures socials i ha contribuït a suavitzar el cop de la crisi en les persones i les famílies de Barcelona.
No renuncio als meus ideals i per això voto per Jordi Hereu.
En general els manifestants, com a principals víctimes de la crisi, expressen les seves frustracions i les dirigeixen contra els qui maneguen el sistema financer. Mostren un gran desinterès –quan no menyspreu— contra els partits polítics. La manca de perspectives els ha mobilitzat. I, sobretot, tenen una cosa en comú: saben el que no volen. Alguns parlen de democràcia participativa, de reapropiació de la política. Una música que sona molt bé.
Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria més motivat que fa unes setmanes.
Si tingués l’edat del meu fill probablement estaria a la plaça Catalunya.
Però no tinc l’edat del meu fill i no estic a la plaça Catalunya.
No estic a la plaça Catalunya perquè jo sí que crec en el sistema de partits, perquè sé - i la història així ho certifica- que quan no funcionen els partits les dictadures campen sense control. Això no vol dir que no cregui que cal remodelar, rectificar, millorar el sistema de partits, i el meu partit -el socialista- ha de ser el primer.
No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que per substituir un sistema cal tenir un recanvi, i , de moment, ningú ha plantejat res d’una manera possibilista. Això no vol dir que no cregui que el sistema sigui injust, o que no s’hagin de millorar els controls democràtics, o que no s’hagin de prioritzar els guanys socials davant dels econòmics.
No estic a la plaça de Catalunya perquè crec que atacar el sistema sense presentar alternativa és fer el joc a aquells qui de veritat prenen les grans decisions. Sense la vigilància democràtica el “poder” ho té més fàcil per manipular. Això no vol dir que no estigui perquè es desemmascarin aquells poders financers que ens han portat a l’atzucac actual.
No estic a la plaça Catalunya perquè crec que la representació via eleccions és, al menys de moment, el sistema més democràtic. I no només m’ho crec sinó que lluito, i continuaré lluitant, per poder fer-ho quan sigui necessari.
I com que no estic a la plaça Catalunya, però crec que calen millores socials, que cal afavorir les persones davant del capital, el proper diumenge 22 de maig aniré a votar per Jordi Hereu, una persona que com a alcalde de Barcelona no ha permès que l’ajuntament deixés d’invertir –i sense retallades— en mesures socials i ha contribuït a suavitzar el cop de la crisi en les persones i les famílies de Barcelona.
No renuncio als meus ideals i per això voto per Jordi Hereu.
dilluns, 25 d’abril del 2011
25 d'abril, la lluita continua
El 25 d’abril del 1975, Franco encara vivia i jo estava estudiant COU. Eren temps de protestes polítiques i qualsevol excusa era bona per reivindicar la democràcia. A la pissarra de la classe “algú” va escriure: “Portugal 365 dies de llibertat, Espanya 0”. Aquell dia no vam fer gaires classes o almenys jo no hi vaig assistir. Recordo que vam fer un recapta entre els “progres” de l’escola i amb els diners recollits vam comprar clavells vermells que -per sorpresa dels vianants- vam repartir gratuïtament per la Rambla Catalunya. Era el nostre petit homenatge a l'aniversari de la revolució portuguesa i una forma pacífica de reivindicar la nostra pròpia i somniada llibertat.
Han passat molts anys, la situació política ha canviat molt. Franco fa anys que està enterrat i ja fa temps que vivim en democràcia. Hem aconseguit grans fites: eleccions lliures, sanitat pública universal, supressió del servei militar obligatori... una llarga llista de millores que es podrien resumir en l’assoliment de la gran fita: l’estat del benestar.
Però avui, 37 anys desprès de la revolució portuguesa, les coses s’estan torçant. La crisi econòmica internacional, provocada per especuladors sense escrúpols i tolerada per la majoria de governs occidentals, ha provocat la fallida de l’estat portuguès. A tot el món, la dreta econòmica i política s’empara en la crisi i les seves conseqüències per laminar els drets dels més dèbils i seguir afavorint al gran capital.
A Catalunya, el govern d’en Mas aprofita qualsevol escletxa per suprimir prestacions socials. Les retallades econòmiques en sanitat, ensenyament, cultura o infraestructures no només afavoreixen directament al sector privat, sinó que també -i el que és molt més greu- posa en perill d'una manera irreversible l’estat del benestar.
En record a tots aquells i aquelles que van lluitar per la llibertat i la democràcia no hem permetre cap pas endarrere, no ho podem permetre. Hi ha altres maneres més solidàries i justes per sortir de la crisi, no ens quedem creuats de braços, ens hem de revoltar!
La lluita continua...
Han passat molts anys, la situació política ha canviat molt. Franco fa anys que està enterrat i ja fa temps que vivim en democràcia. Hem aconseguit grans fites: eleccions lliures, sanitat pública universal, supressió del servei militar obligatori... una llarga llista de millores que es podrien resumir en l’assoliment de la gran fita: l’estat del benestar.
Però avui, 37 anys desprès de la revolució portuguesa, les coses s’estan torçant. La crisi econòmica internacional, provocada per especuladors sense escrúpols i tolerada per la majoria de governs occidentals, ha provocat la fallida de l’estat portuguès. A tot el món, la dreta econòmica i política s’empara en la crisi i les seves conseqüències per laminar els drets dels més dèbils i seguir afavorint al gran capital.
A Catalunya, el govern d’en Mas aprofita qualsevol escletxa per suprimir prestacions socials. Les retallades econòmiques en sanitat, ensenyament, cultura o infraestructures no només afavoreixen directament al sector privat, sinó que també -i el que és molt més greu- posa en perill d'una manera irreversible l’estat del benestar.
En record a tots aquells i aquelles que van lluitar per la llibertat i la democràcia no hem permetre cap pas endarrere, no ho podem permetre. Hi ha altres maneres més solidàries i justes per sortir de la crisi, no ens quedem creuats de braços, ens hem de revoltar!
La lluita continua...
divendres, 22 d’abril del 2011
El binomi inseparable: Setmana Santa i Espartac
Divendres de Setmana Santa. Dia gris i desavinent, de tant en tant cauen algunes gotes. A la tele ens ofereixen diverses pelis “de romans” per triar: “Quo vadis” “Ben Hur” i, com no, la meva predilecta, la millor: “Espartac”
No tinc cap dubte, toca i triaré Espartac, aquesta tarda en català i si tinc ganes de repetir a la nit en castellà. Espartac una obra mestre d’un “liberal” – Stanley Kubrick - un cant a la llibertat, a la lluita contra l’opressió i la injustícia. Revolucionària i sexualment reivindicativa
mai he entès com ens la passaven cada Setmana Santa per la tele franquista. Segurament el censor de torn devia pensar que les pelis de romans eren políticament innocents.
Per a molta gent sense processons, aquest any suspeses per la pluja, la Setmana Santa no és complerta. Personalment, si sóc a Barcelona, sense Espartac a la "meva setmana santa" li faltaria alguna cosa. Sortosament amb tants canals de televisió per triar de ben segur que cada any tindré garantida poder-la tornar a gaudir.
No tinc cap dubte, toca i triaré Espartac, aquesta tarda en català i si tinc ganes de repetir a la nit en castellà. Espartac una obra mestre d’un “liberal” – Stanley Kubrick - un cant a la llibertat, a la lluita contra l’opressió i la injustícia. Revolucionària i sexualment reivindicativa
mai he entès com ens la passaven cada Setmana Santa per la tele franquista. Segurament el censor de torn devia pensar que les pelis de romans eren políticament innocents.Per a molta gent sense processons, aquest any suspeses per la pluja, la Setmana Santa no és complerta. Personalment, si sóc a Barcelona, sense Espartac a la "meva setmana santa" li faltaria alguna cosa. Sortosament amb tants canals de televisió per triar de ben segur que cada any tindré garantida poder-la tornar a gaudir.
dimarts, 7 de desembre del 2010
Els socialistes catalans i la bactèria del llac Mono
La notícia gairebé ha passat per desapercebuda, els profans només la hem pogut veure a algunes pàgines de ciència dels diaris, però una troballa científica de gran magnitud ha estat destapada: un grup d’investigadors ha descobert que una bactèria que viu al llac Mono, a Califòrnia, pot substituir un dels sis bioelements necessaris per viure, el fòsfor, per l’arsènic.
Si he entès i comprès el que he llegit -i en temes científics a vegades em resulta força difícil- m’he assabentat que fins ara es creia que perquè existeixi vida són necessaris i imprescindibles sis ingredients: carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, sofre, i fòsfor. El fet que es demostri, ni que sigui en el laboratori i en una simple placa Petri, que és possible la vida sense un dels sis bioelements i que aquest sigui substituït per un de considerat molt verinós, motiva el replantejament per part dels científics sobre la possibilitat d’altres vides -no com les que coneixem fins ara- a altres planetes o fins i tot al nostre. La troballa hauria de significar una revolució pels científics, en la manera que plantegen les coses. El descobriment obre nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.
Doncs llegint les informacions sobre la bactèria del llac Mono se’m va ocórrer una versemblança amb la situació que viuen, vivim, els socialistes catalans. M’explico.
Arran dels pèssims resultats electorals a les darreres eleccions autonòmiques s’ha obert un intens al voltant del futur del socialistes catalans. S’han alçat moltes veus -entre elles la meva- des de dins dels partit, però també des de fora, que opinen, reclamen, aporten o critiquen. Algunes, la majoria, amb bona intenció i amb la consciència que a Catalunya és necessària una força d’esquerres cohesionada i forta. Altres, la minoria, volen aprofitar l’ocasió per torpedinar la possible reacció socialista. La premsa va plena d’articles i opinions, els blocs de molts socialistes també. Iniciatives com la del Miquel Iceta que han obert la seva web a la participació són d’agrair. La proposta de congrés ha obert l’aixeta, ara tothom pot i ha d’opinar. En el debat democràtic tot es possible; ens repetirem, agafarem idees pròpies i dels altres, les desenvoluparem o les discutirem, algues propostes sortiran del calaix i altres seran novedoses. Entre totes i tots hem de construir, reconstruir, renovar, modificar, reformar, rehabilitar, refundar -podeu posar el verb que més us agradi- el PSC.
En la meva aventura d’opinador sobre el PSC deia en un anterior apunt, que calia que tornéssim al vell camí, als orígens del partit. Alguns no m’han interpretat bé, no vull tornar endarrere, el passat està bé on està, als llibres i a la memòria, però penso que per avançar cal tenir present tota la nostra història i treure’n lliçons. En Raimón Obiols ho reflexa molt millor que jo quan afirma: “Es pot dir que el PSC té futur si mira el passat, si mira la seva història i els valors que el van constituir, si mira les raons fonamentals de la seva existència”.
Mantinguem doncs les arrels. Però alhora penso que cal que mantinguem també, o recuperem, com diu en Vicenç Navarro un discurs clar i contundent, un discurs que implica enfrontament amb l’estructura de poder, un discurs d’ells i nosaltres.
Recordem a la bactèria i prenem exemple de la moral de seva història; el descobriment ens demostra que els experts - ni que siguin científics - s’equivoquen, que no hi ha veritats absolutes, que tot es pot revisar i revocar. I si això succeeix en el món de la ciència què no pot passar en el món de la política, on tothom som aprenents de bruixes o bruixots?
El primer món on vivim ha canviat, tot i que segueixen existint opressors i oprimits les coses no són iguals a fa trenta anys. Hi ha nous interessos, més comunicació, més llibertat. I malgrat això els socialistes no hem canviat, no ens hem amollat als nous temps. Els socialistes, no hem volgut buscar i tenir respostes a les noves preguntes que es fa la societat, ens ha fet por. Els socialistes, amb la nostra preocupació sovint malaltissa de gestionar el present, ens hem oblidat de preparar el futur. Hem defugit massa preguntes, no hem escoltat el que es viu fora dels nostres cercles. Ens hem ancorat en la gestió i això ens ha perdut.
Els socialistes catalans hem de fer com el que molts científics faran d’ençà l’aparició de la notícia de la bactèria, no donar res per fet, analitzar des d’altres òptiques. Cal que busquem nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.
Hem de parlar d’economia i de l’estat del benestar i el seu nou encaix en la societat actual des d’un punt de vista diferent al liberal imperant. Hem de donar respostes socials a la crisi, però també hem de parlar i donar respostes sobre el medi ambient, el laïcisme i les religions, l’animalisme, la cultura i les cultures, la llibertat, els drets a la xarxa, la igualtat real entre gèneres, el catalanisme, els drets col•lectius i individuals, les taxes per les transaccions internacionals, les immigracions i les emigracions, les nacions i els estats, la solidaritat internacional, els temps lliure i la conciliació...
Les i els socialistes som molt donats a l’autoreflexió. Això és sa, molt sa, com també és sa, necessari i imprescindible conèixer de primera mà el que opinen aquells que no escriuen, ni fan declaracions, Aquells i aquelles que des de la base del partit i d’una manera sorda i callada estan treballant a peu de carrer per un món millor. Elles i ells també tenen dret a ser escoltats i la millor manera d’escoltar-los i entendre’ls es compartir el treball del seu dia a dia. Oi que m’enteneu?
Si he entès i comprès el que he llegit -i en temes científics a vegades em resulta força difícil- m’he assabentat que fins ara es creia que perquè existeixi vida són necessaris i imprescindibles sis ingredients: carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, sofre, i fòsfor. El fet que es demostri, ni que sigui en el laboratori i en una simple placa Petri, que és possible la vida sense un dels sis bioelements i que aquest sigui substituït per un de considerat molt verinós, motiva el replantejament per part dels científics sobre la possibilitat d’altres vides -no com les que coneixem fins ara- a altres planetes o fins i tot al nostre. La troballa hauria de significar una revolució pels científics, en la manera que plantegen les coses. El descobriment obre nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.
Doncs llegint les informacions sobre la bactèria del llac Mono se’m va ocórrer una versemblança amb la situació que viuen, vivim, els socialistes catalans. M’explico.
Arran dels pèssims resultats electorals a les darreres eleccions autonòmiques s’ha obert un intens al voltant del futur del socialistes catalans. S’han alçat moltes veus -entre elles la meva- des de dins dels partit, però també des de fora, que opinen, reclamen, aporten o critiquen. Algunes, la majoria, amb bona intenció i amb la consciència que a Catalunya és necessària una força d’esquerres cohesionada i forta. Altres, la minoria, volen aprofitar l’ocasió per torpedinar la possible reacció socialista. La premsa va plena d’articles i opinions, els blocs de molts socialistes també. Iniciatives com la del Miquel Iceta que han obert la seva web a la participació són d’agrair. La proposta de congrés ha obert l’aixeta, ara tothom pot i ha d’opinar. En el debat democràtic tot es possible; ens repetirem, agafarem idees pròpies i dels altres, les desenvoluparem o les discutirem, algues propostes sortiran del calaix i altres seran novedoses. Entre totes i tots hem de construir, reconstruir, renovar, modificar, reformar, rehabilitar, refundar -podeu posar el verb que més us agradi- el PSC.
En la meva aventura d’opinador sobre el PSC deia en un anterior apunt, que calia que tornéssim al vell camí, als orígens del partit. Alguns no m’han interpretat bé, no vull tornar endarrere, el passat està bé on està, als llibres i a la memòria, però penso que per avançar cal tenir present tota la nostra història i treure’n lliçons. En Raimón Obiols ho reflexa molt millor que jo quan afirma: “Es pot dir que el PSC té futur si mira el passat, si mira la seva història i els valors que el van constituir, si mira les raons fonamentals de la seva existència”.
Mantinguem doncs les arrels. Però alhora penso que cal que mantinguem també, o recuperem, com diu en Vicenç Navarro un discurs clar i contundent, un discurs que implica enfrontament amb l’estructura de poder, un discurs d’ells i nosaltres.
Recordem a la bactèria i prenem exemple de la moral de seva història; el descobriment ens demostra que els experts - ni que siguin científics - s’equivoquen, que no hi ha veritats absolutes, que tot es pot revisar i revocar. I si això succeeix en el món de la ciència què no pot passar en el món de la política, on tothom som aprenents de bruixes o bruixots?
El primer món on vivim ha canviat, tot i que segueixen existint opressors i oprimits les coses no són iguals a fa trenta anys. Hi ha nous interessos, més comunicació, més llibertat. I malgrat això els socialistes no hem canviat, no ens hem amollat als nous temps. Els socialistes, no hem volgut buscar i tenir respostes a les noves preguntes que es fa la societat, ens ha fet por. Els socialistes, amb la nostra preocupació sovint malaltissa de gestionar el present, ens hem oblidat de preparar el futur. Hem defugit massa preguntes, no hem escoltat el que es viu fora dels nostres cercles. Ens hem ancorat en la gestió i això ens ha perdut.
Els socialistes catalans hem de fer com el que molts científics faran d’ençà l’aparició de la notícia de la bactèria, no donar res per fet, analitzar des d’altres òptiques. Cal que busquem nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.
Hem de parlar d’economia i de l’estat del benestar i el seu nou encaix en la societat actual des d’un punt de vista diferent al liberal imperant. Hem de donar respostes socials a la crisi, però també hem de parlar i donar respostes sobre el medi ambient, el laïcisme i les religions, l’animalisme, la cultura i les cultures, la llibertat, els drets a la xarxa, la igualtat real entre gèneres, el catalanisme, els drets col•lectius i individuals, les taxes per les transaccions internacionals, les immigracions i les emigracions, les nacions i els estats, la solidaritat internacional, els temps lliure i la conciliació...
Les i els socialistes som molt donats a l’autoreflexió. Això és sa, molt sa, com també és sa, necessari i imprescindible conèixer de primera mà el que opinen aquells que no escriuen, ni fan declaracions, Aquells i aquelles que des de la base del partit i d’una manera sorda i callada estan treballant a peu de carrer per un món millor. Elles i ells també tenen dret a ser escoltats i la millor manera d’escoltar-los i entendre’ls es compartir el treball del seu dia a dia. Oi que m’enteneu?
dijous, 14 d’octubre del 2010
Ferrer i Guardia, Companys i el meu pare
Afirmar que vivim en un món imperfecte no és cap novetat. La historia ens demostra que sovint les persones i els estats s’equivoquen. Ahir es van complir 101 anys de l’afusellament d’en Francesc Ferrer i Guardia, demà es compliran 70 de l’afusellament d’en Lluís Companys. Dos fets, dos magnicidis, dos crims d’estat contra la llibertat.
Recordo quan era petit i el meu pare m’explicava les històries d’en Ferrer i l’escola moderna. Recordo com m’explicava els darrers dies d’en Companys. En Ferrer i en Companys em van marcar la vida o potser va ser el meu pare amb les seves històries, gràcies a tots tres.
Us deixo amb una foto de família -llàstima que no surti el pare- que vam fer al 1968 a Brussel•les davant l’estàtua a Ferrer i Guardia. Una foto buscada, que ens va fer desviar-nos del nostre recorregut turístic però que ens reafirmava com a persones lliures.
Recordo quan era petit i el meu pare m’explicava les històries d’en Ferrer i l’escola moderna. Recordo com m’explicava els darrers dies d’en Companys. En Ferrer i en Companys em van marcar la vida o potser va ser el meu pare amb les seves històries, gràcies a tots tres.
Us deixo amb una foto de família -llàstima que no surti el pare- que vam fer al 1968 a Brussel•les davant l’estàtua a Ferrer i Guardia. Una foto buscada, que ens va fer desviar-nos del nostre recorregut turístic però que ens reafirmava com a persones lliures.
dissabte, 11 de setembre del 2010
Medgar Evers, un exemple de llibertat
Tarda de dissabte. Una bona pel•lícula per TVE: “Fantasmas del pasado“. Va de la incansable lluita de la vídua de l'assassinat Medgar Evers, activista pels drets civils dels negres nordamericans, per tornar a reobrir el cas desprès de 25 anys i engarjolar el culpable. M’agraden aquest tipus de films, sobretot si es basen en fets reals i tenen final feliç.
D’es d’aquí vull retre el meu homenatge a totes aquelles persones -la majoria anònimes- que s’han jugat la pell, i molt sovint l’han perdut, per lluitar per la igualtat. Quan no hi ha igualtat no hi ha justícia i quan no hi justícia no hi ha llibertat... i sense llibertat no som res.
Bona la història de lluita d’en Medgar Evers, bona la lluita de la vídua, bona la lluita del fiscal (blanc). El món avança a millor amb persones com ells.
Em motiva la lluita pels drets civils, la lluita contra qualsevol tipus de discriminació. Tinc una especial facilitat per que aquests tipus d’històries em toquin la fibra; el dia que deixi d’emocionar-me davant la lluita contra la injustícia no valdrà la pena, deixaré de viure, seré un simple autòmat.
D’es d’aquí vull retre el meu homenatge a totes aquelles persones -la majoria anònimes- que s’han jugat la pell, i molt sovint l’han perdut, per lluitar per la igualtat. Quan no hi ha igualtat no hi ha justícia i quan no hi justícia no hi ha llibertat... i sense llibertat no som res.
Bona la història de lluita d’en Medgar Evers, bona la lluita de la vídua, bona la lluita del fiscal (blanc). El món avança a millor amb persones com ells.
Em motiva la lluita pels drets civils, la lluita contra qualsevol tipus de discriminació. Tinc una especial facilitat per que aquests tipus d’històries em toquin la fibra; el dia que deixi d’emocionar-me davant la lluita contra la injustícia no valdrà la pena, deixaré de viure, seré un simple autòmat.
dijous, 17 de setembre del 2009
Goodbye Mary
Música senzilla, missatges senzills, època de revolta. Dylan; Baez, Peter, Paul & Mary. Fa molt de temps, grans records de joventut: cabells llargs, pau i amor. Que consti que sempre vaig passar dels porros, l'emocions ja eren prou fortes. El temps passa volant. Algunes vides s’acaben, però les seves músiques segueixen sonant al meu interior.
Goodbye Mary...
Goodbye Mary...
dissabte, 12 de setembre del 2009
Dones i Burka, humor reflexiu
Cada dia, els diaris de tot el món publiquen infinitat d’acudits i de tires còmiques, normalment s’espera que arrenquin un somriure però a vegades el que provoquen es una reflexió. Aquest és el cas de la vinyeta que avui ens ocupa. L’autor ha sabut treure una punta “humorística” a un problema que afecta a milions de dones de tots el planeta! Fixeu-vos en l’expressió de terror i impotència ( o així jo ho interpreto) al descobrir el sexe del futur nadó. Resignació davant el que li espera?
dimarts, 4 d’agost del 2009
1909: fotografia, ciutat i conflicte
Passar part de les vacances d’estiu a Barcelona, t’obre un ventall de possibilitats que durant la resta de l’any no en pots ni tant sols somniar. A l’estiu la manca de temps del dia a dia queda aparcada. Així avui he anat amb la meva mare cap al barri del Born. Hem estat passejant una bona estoneta, hem comprat bacallà, hem fet els tafaners. Hem passat per carrers que feia anys que no trepitjava. Hem fet de turistes a la nostra ciutat i, aprofitant que estàvem per la zona, ens hem apropat a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona ha organitzat des del 17 de juny fins al 16 de gener del 2010, una exposició sota el títol 1909: fotografia, ciutat i conflicte. La mostra de més de 200 fotos reflexa, o com a mínim ho intenta, la realitat d’una societat noucentista enfrontada, o en convivència, amb una societat obrera, proletària. Un seguit de fotografies molt interessants, moltes d’elles curioses; des d’un Hospital de Sant Pau aïllat, sense cap casa pels voltants, a grups d’obrers treballant, passant per la reforma de la Via Laietana i el seu entorn.
Una exposició gratuïta que val la pena, un retrat de la història de la nostra ciutat. Està a l’abast de tothom, només cal acostar-se a la plaça Pons i Clerch 2, cantonada amb Comerç, qualsevol dia feiner entre les 10 i les 19 hores.
Com a anècdota, la sala de l'exposició és la mateixa on em van "tallar" per anar a la mili. Ja en fa un grapat d'anys...
dilluns, 27 de juliol del 2009
La Setmana Tràgica no és cap bretolada
Indignació la que he tingut aquest matí quan he llegit al digital de “El Periódico”, que un grup autodenominat “La Gallinaire” ha atemptat contra 20 esglésies de Barcelona en commemoració dels 100 anys de la Setmana Tràgica.
Amb l’objectiu que no es pogués fer missa en una jornada històricament significativa, en el comunicat que han enviat als mitjans de comunicació asseguren que, entre d’altres canallades, han inutilitzat portes, deixat excrements i que han fet pintades a una vintena d’esglésies de la nostra ciutat.
Fa uns dies vaig fer un post on a part d’un breu comentari i de penjar unes quantes fotografies, em considerava hereu dels principis que defensaven els “revoltats“ durant els fets de la Setmana Tràgica de 1909, també és de tots coneguts el meu anticlericalisme militant, però això no treu que no sàpiga destriar el gra de la palla.
Estem en una democràcia, tothom té el dret d’expressar-se lliurement. Tothom pot opinar i jutjar les situacions segons el seu criteri. Hi ha prou canals per que cada un digui la seva. Malmetre els béns del demés, siguin públics o privats, no és el millor camí per fer conèixer qualsevol reivindicació. Ans al contrari, fets com els d’ahir fan reaccionar a la contra. Han embrutat la memòria d’una revolta contra l’opressió. A l’any 1909 es lluitava per uns ideals, els de “La Gallinaire” han fet una bretolada.
Nois aquest no és el camí, esteu fent el joc als vostres adversaris.
dijous, 2 de juliol del 2009
La setmana tràgica
Aquest mes de juliol es commemora el centenari de la Setmana Tràgica. La revolta de molts reservistes que es negaven a anar a servir al Marroc va ser la guspira que va encendre els ànims , ja de per si molt caldejats, d’una part de la població barcelonina més desfavorida . Una setmana plena de tirotejos, saquejos, crema de convents, barricades i enfrontaments. Finalment l’exèrcit va aconseguir esclafar la rebel·lió. Resultat : milers de detencions , més d’un centenar de morts i cinc afusellaments (entre ells en Ferrer i Guàrdia). La ciutat, Barcelona, no seria mai més la mateixa, la petjada de la setmana tràgica va quedar per sempre en l’imaginari dels barcelonins, molts som els que ens sentim hereus dels revoltats i, encara avui, tenim aquell esperit de llibertat a la nostra sang. I que duri!
----------------------------------------------------------------
dilluns, 29 de juny del 2009
L’arbre que no deixa veure el bosc
Sovint alguna noticia fa que l’interès de la premsa “oblidi” el cru dia a dia, i es desviï -intencionadament o no- l’atenció dels lectors. Aquest magnífic acudit d’en Kap, publicat avui a La Vanguardia ens recorda que a vegades l’arbre no ens deixa veure el bosc. Encara que, en aquest cas, l’arbre sigui molt gros, potser és un baobab o una sequoia.
diumenge, 26 d’abril del 2009
La revolució dels clavells, la meva revolució
Ahir va fer 35 anys de la revolució portuguesa. La revolució dels clavells que va acabar amb la dictadura de Marcelo Caetano, l’hereu de Salazar mort al 1970. Aquell 24 d’abril de 1974 la cançó d’en José Afonso “Grándola, vila morena” emesa per la ràdio va ser el senyal per que les capes intermèdies de l’exèrcit, que recollien el descontent del poble portuguès, sortissin al carrer i posessin fi a la dictadura més longeva d’Europa. En pocs minuts, en hores, el poble es va posar al seu costat tot regalant clavells (la flor de temporada) als soldats.
La situació econòmica a Portugal era desesperada. L’exèrcit lluitava sense recursos a les colònies, els joves morien en guerres sense sentit a Moçambic, Angola o Guinea. Les desigualtats socials eren brutals, l’explotació dels latifundis escandalosa. La pressió policial irrespirable.
La fi del règim salazarista va suposar la independència de les colònies, la nacionalització de la banca i d’algunes grans industries, l’abolició de la censura i del servei militar obligatori, la dissolució de la temible PIDE (policia secreta) i moltes mesures més. En resum va significar el naixement de l’estat democràtic.
Fins aquí la història, escrita mil vegades, però ahir oblidada pels mitjans de comunicació. Fa tants anys, 35, que ja no és notícia, que ja no importa. Ara el que importa són altres coses, la crisi econòmica, el Barça, l’Obama , el Rafa Nadal o el mundial de Fórmula 1.
Però a mi sí que m’importa. La revolució portuguesa és la meva primera revolució ( tenia 17 anys). Tothom recorda la seva primera vegada, i jo no oblido la meva primera revolució. La vaig viure una mica de lluny, informat pel la TVE franquista, informació esbiaixada, molt esbiaixada. Però des del meu desconeixement de la situació, el que passava al país veí em donava esperances. A Espanya estàvem en una dictadura, Portugal ens ensenyava un camí, Portugal ens demostrava que a nosaltres ens també ens podia arribar l’hora. Em va donar ànims. Va ser un exemple, un exemple proper i real. Molts ho vam idealitzar. No ho puc oblidar, no ho vull oblidar.
Nota final: Llegint per la xarxa he trobat algunes “perles” de la dictadura portuguesa contra les dones: Les dones per poder utilitzar mistos i encendre foc necessitaven un permís especial que costava una petit dineral. No podien sortir del país sense l’autorització del marit o el pare. Les mestres no es podien casar amb un home que cobrés menor sou que elles. Les infermeres no es podien casar. I , per suposat, cap dona podia votar. Encara us pregunteu si era necessària una revolució?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)