Peatges catalans

Des de que tinc ús de raó -si és que n’he tingut alguna vegada- sempre he sentit les queixes dels catalans per la diferència de tracte que rebíem en comparació amb els de “Madrid”. A part del futbol i la consideració que tenia l’equip del règim, un dels paradigmes més utilitzats era que mentre a Madrid estaven rodejats d’autopistes gratuïtes nosaltres havíem de pagar per entrar o sortir de Barcelona. Eren temps d’en Franco i fins i tot semblava lògic que els catalans estiguéssim castigats. Era el peatge que havíem de pagar a Madrid per ser catalans.

Han passat els anys, molts, i els catalans seguim pagant les autopistes, encara resten uns quants anys per la finalització de les concessions, les administracions no tens gaires quartos i no poden amortitzar res per escurçar els terminis.

Darrerament, amb l’excusa de la crisi, el govern convergent d’en Mas està escombrant descaradament cap a casa, la seva no la de tots. Ha retallat un munt de serveis, sobretot al sector de l’ensenyament, la sanitat i al cos del funcionariat. Mas ha rebaixat qualitat amb l’excusa de l’estalvi quan el que realment fa és amagar intencionadament els seus interessos finals: que la gent que pugui abandoni gradualment els serveis públics i se’n vagi a buscar els serveis a la privada, en altres paraules regalar als “seus” més ingressos ni que sigui a costa dels més desvalguts.

Però la cosa no acaba aquí, ara en Mas quan la crisi i l’atur més collen a les famílies ha decidit, entre d’altres, dues mesures de caràcter universal però que afecten d’una manera especial i crua a un sector determinat de la població catalana.

Pujar els transports públics, un euro setmanal de promig a l’usuari tipus, o fer pagar un euro per cada recepta és una decisió desmesurada i injusta. Qui agafa el metro? Qui agafa l’autobús? Qui va al metge a la seguretat social? Els rics o els qui no tenen cap altre remei? En Mas més que un president sembla una sangonera!

Ens queixàvem dels peatges que paguem a Madrid, però ara ens haurem de queixar dels peatges que hem de pagar al Mas tot i que segueix desmantellant l’estat del benestar. Quin país!

La guillotinada d’en Mas

Les retallades del govern d’en Mas estan a totes les conversacions. Personal del cos sanitari de diferents hospitals catalans “gosen” sortir al carrer i tallar les principals artèries de circulació de les ciutats. Les mobilitzacions arriben a col•lapsar els accessos a Barcelona. La plaça Sant Jaume s’omple de manifestants contra les tisorades a la sanitat pública.

Algú encara pot intentar fer creure que l’onada de protestes està orquestrada per una esquerra dolguda per la pèrdua del govern de la Generalitat. Però per molt que ara s’intenti desviar l’atenció, la realitat és que les xifres canten i el que està passant a la sanitat pública catalana no és un simple ajust pressupostari, ni tan sols una retallada: és un guillotinada intencionada de l’estat del benestar, una guillotinada amb totes les de la llei .

Metges i metgesses, personal d’infermeria , camillers i administratius tenen els seus llocs de treball en perill, l’amenaça de quedar-se en atur plana per tot el sector. Però això no és tot, encara hi ha un altre col•lectiu afectat: els possibles pacients. Els usuaris de la sanitat pública que veuran disminuïts els seus drets: llistes d’espera més llargues, clausura de plantes senceres d’hospitals, servei s limitats, quiròfans tancats...

Un exemple per entendre la magnitud de la tragèdia: segons el sindicat UGT només a l’Hospital Clínic de Barcelona enguany, i en comparació a l’any passat, es deixaran d’implantar 245 pròtesis de genoll o, el que és el mateix, que 245 persones malviuran amb diferents graus de dolor i amb una mobilitat reduïda durant més temps. Resumint gràcies a la guillotinada d’en Mas 245 homes i dones perdran qualitat de vida.

No em valen les excuses de mal pagador, aquests són els fets del govern dels “millors”.

Sense piles

No sóc gaire amant de la verdura. Me la menjo quan toca, però no faré mai un pas de més per aconseguir-la si tinc a l’abast un bon plat de pasta. Les mongetes tendres les tolero, el bròquil i la coliflor no em desagraden, però odio els pèsols i els espinacs. I avui parlarem d’espinacs.

De petit em deien que els espinacs donaven força, em posaven com exemple la vitalitat i energia que adquiria en Popeye el Mariner per esbatussar a tort i a dret al seu etern enemic Brutus. Amb el anys he sabut que el binomi espinacs – força és una fal•làcia. Les fulles verdes de la Spinacia oleracea amb prou feines aporten algun valor calòric i energètic.

Fa uns dies que em sento fluix; la primavera, les inacabables hores a la feina, la tensió, els caps de setmana ocupats, dormir poc... En definitiva vaig cansat, estic esgotat. Estic sense piles. I com que no m’agraden els espinacs ni tampoc aporten cap tipus d’energia addicional avui he anat a la farmàcia a comprar-me un complex vitamínic. No és que hi cregui gaire amb aquets tipus de fàrmacs però el fet de pagar 17,10 euros et fa pensar que d’alguna cosa haurà de servir, si més no de fer més riques a les farmacèutiques. Ara una temporadeta amb una pastilleta al dia, d’aquí un temps us explico que tal m’ha anat.

La penúltima bestiesa

El que em faltava per veure. Una cervesa per a gossos! Això sí, sense alcohol i amb gust a carn.

M'agrada que als animals de companyia se’ls estimi i se’ls cuidi. El que em sembla fora de lloc es tractar-los com a humans, això ja es passar-se de la ratlla. Hem de tenir clar que encara que hi hagi persones -i jo en conec a moltes- que són uns animals, els animals no són persones!

Sobre el català oficial i el català real

Una petita i breu però intensa picabaralla al twitter sobre el català m’obliga moralment i política a escriure quatre ratlles. Més que ratlles són afirmacions del que penso de com s’ha de tractar al català i en general a qualsevulla llengua minoritària i per tant en perill.

D’entrada hem de tenir present que apart de l’anglès i el xinés, i en menor grau el castellà –alguns, la majoria, fora de Catalunya l’hi diuen español- el rus, el japonès i algun altra llengua privilegiada la resta són minoritàries, molt minoritàries, algunes gairebé a punt de l’extinció. Però no per minoritàries han de ser menystingudes. El català, la meva llengua materna i vehicular, la que empro i empraré per comunicar-me amb les persones que més estimo, n’és una d’elles.

Mai farem prou, mai lluitarem prou en la defensa de llengua catalana, però aquesta lluita ferotge del dia contra l’oblit i la desaparició no ens ha de fer perdre el nord i oblidar l’objectiu de qualsevol llenguatge: comunicar-se el més fàcilment possible amb els demés.

I és aquesta necessitat de comunicació la que ens ha de fer ser més permissius. És la que ens ha facilitar l’acceptació de les modificacions que els nous temps ens aporten. És la que ens ha de fer receptius a neologismes. I, també , és la que ens ha de fer més tolerants a l’hora de consentir la lenta introducció de noves paraules en el vocabulari comú.

Dit tot això, negar la “catalanitat” a paraules que s’usen amb normalitat a la nostra societat per molt que no estiguin escrites negra sobre blanc als diccionaris o, més encara, reconegudes pel Institut d’Estudis Catalans és una bestiesa monumental. Sortosament el llenguatge del poble, el català real, sempre va per davant del català oficial dels lingüistes.

Per acabar, crec que fer el “purista” amb actituds de retret l’únic que aconsegueix es separar més que unir. Si a més aquest retrets venen d’aquells arribats a darrera hora que l’ únic que han fet a la seva vida és tacar la senyera de blau el que es fa és crear enemics.

Lladres de "xuxes"

Els restaurants “Wok” estan proliferant a Barcelona. Self service, preus barats i un popurri de menjars: xinés, japonès i mediterrani. Per postres diferents fruites, pastissos, fruits secs i “xuxes”. Si heu llegit bé: llaminadures.

Pel que sembla les “xuxes” tenen un èxit especial, desapareixen ràpidament. Es veu que hi ha “clients” amb poca vergonya que se les emporten a casa. Els amos del restaurant pensen que la solució es posar el cartell, funcionarà la iniciativa?

Publicitat a l'escola?

Les noticies que ens arriben de Can Berlusconi cada dia són més esperpèntiques. Ara resulta que a la regió d’Apulia s’han plantejat posar publicitat a les escoles. Argumenten que la mesura servirà per obtenir fons per l’activitat escolar. Com era d’esperar els empresaris es freguen les mans, podran arribar a un sector determinat de la població sense cap esforç i amb un mínim cost.

A Itàlia s’obre el camí publicitat a les aules, de moment a les taules i a les cadires, de ben segur aviat a les parets i amb el temps potser fins i tot a les pissarres. No sé si la mainada italiana en sortirà guanyant, però n’estic segur que algun empresari llest sí.

El trist final de la tortuga

A mitjans de juliol diverses embarcacions, entre elles algunes de l’Agència Catalana de l’Aigua, van poder assitisr un fet gairebé insòlit: la presència d’un exemplar de tortuga llaüt (Dermochelys coriacea) a les costes de Vilanova. Aquesta mena de tortugues es considera extinta a les aigües catalanes i és molt rara al Mediterrani i és per això que va cridar l’atenció als experts. Pel que sembla l’exemplar estava en perfectes condicions i acostava a la costa a menjar un dels seus aliments preferits: les meduses.

Avui ens arriba una mala notícia, l’animal ha quedat atrapat en una xarxa per a la pesca de pops. Se l’han trobada morta. Queda clar que no podem anar contra la pesca, que la població s’ha de poder alimentar. Potser el que caldria és actuar, tenir més cura i cercar noves tècniques de pesca que no malmetessin a la resta d’animals i al medi en general.

Consciència ecològica

La conscienciació ecològica va arribar fa molts anys als països del nord d’Europa. Els cotxes i les motos amb motors elèctrics o híbrids formen part dels parc mòbil de les ciutats. Per això no és gens estrany trobar-se punts de recàrrega de bateries en ple centre d’Amsterdam, espero que en un temps raonablement breu aquestes estacions, o similars, formin part del paisatge urbà de Barcelona.

Del tot a 100 (pessetes) al tot a 5 (euros)

Passejar, badar, deambular, badocar, vagar són algunes de les paraules que podrien definir algunes de les accions que el visitants realitzem quan som als carrers d’una ciutat desconeguda.

Particularment m’agrada veure com viu la gent i comparar-ho amb la vida a Barcelona. Per això volto molt, me’n vaig a diferents barris, llunyans del centre –residencials, dormitori, d’oficines...-. En aquestes passejades sempre trobes alguna cosa que et crida l’atenció.

Avui, per exemple, una botiga. La tenda és un tot a 5. Ho anuncien com a gran cosa. Allò que a casa nostra es coneix com un tot a 100 (pessetes) a Holanda és un tot a 5 (euros). La diferència és notòria, i es una mostra més dels distints poders adquisitius que existeixen entre una país i un altre. Holanda és tot és molt més car. Al tanto que això no vol ser cap critica, és només una constatació.

Així no anem bé

No sé on s’ha fet aquesta foto. Dóna igual, és un exemple clar de fins a quin punt poden arribar les activitats desmesurades de la societat actual.

La imatge és clara; al fons una central, no sé de quin tipus, però el fum contaminant que envia a l’atmosfera és impressionant. En segon terme un abocador de deixalles que pel seu aspecte té tota la pinta de ser de descontrolat i il·legal. I, per finalitzar, una truja i el seu garrí passejant entre les escombraries.

El que no veiem encara és pitjor. Algú deu ser l’amo dels porcs i està esperant el moment per menjar-se’ls. Quanta misèria i quanta contaminació. Massa consum però descompensat. Mentre uns ho tenim tot, els altres es queden amb les nostres deixalles. Així no anem bé.

L’aigua és vida

Imatge insòlita al primer món: un nen a la recerca d’aigua.

Mentre els nostres fills malbaraten l’aigua deixant les aixetes obertes, hi ha llocs del planeta on milions de nenes i nens de la mateixa edat moren o pateixen malalties per manca d’aigua potable.

Quan n’ aprendrem?

Carn de gos

Això d’estar connectat constantment a Internet i consultant el que fan les meves amistats del Facebook et reporta sovint alguna sorpresa.

Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure les fotos del mercat de Moran que ha penjat el meu amic Víctor que està de professor a Corea del Sud.

Una primera impressió, un mercat com qualsevol altre, molta gent –en aquest cas coreans i coreanes- tafanejant en busca de la millor oferta. Multitud de productes en venda, com a tot arreu.

De sobte m’aturo a observar detigudament una foto que em crida especialment l’atenció: una gàbia plena de gossos. Comença la meva sospita que es confirma amb la foto següent: un gos mort a punt per ser trossejat. No m’escandalitzo, cada cultura té les seves costums gastronòmiques. La carn de gos forma part de la tradició culinària coreana i no té perquè canviar (tot i que sembla que la tendència a consumir carn de gos va disminuint). De la mateixa manera que a casa nostra mengem vaques o conills, ells mengen gossos. Des del punt de vista occidental pot produir-nos esgarrifances, però en la mesura que son criats per a l’alimentació humana i, en principi, en unes condicions dignes no tinc res a objectar.

Probablement algú que llegeixi això posarà el crit el cel. Si ho veu algun periodista serà capaç de publicar a tota pàgina que estic a favor de matar gossos i -fins i tot- alguns en demanaran la meva dimissió. Però la cosa no es així, jo només relato un fet: a Corea mengen gossos i crec que cal respectar-los (als coreans).

Consumir

Seguint les passejades per Düsseldorf constato que les parets i el mobiliari urbà no tenen gaires pintades ni cartells. De tota manera m’he trobat amb aquest adhesiu enganxat a un senyal de trànsit. No me’n he pogut estar i n’he pres una foto.

La traducció del text : Treballar. COMPRAR! Morir.

Crec que sobren les paraules.

Salvem el planeta, una hora sense llum

Dissabte 27 de març de 2010, de 20:30 a 21:30 és l’hora del planeta.

Una iniciativa de WWF que promou una apagada general de llums. Empreses, administracions i persones a nivell individual són cridades a participar. Amb aquesta acció s’intenta que més de mil milions de persones s’impliquin i explicitin el seu recolzament a la lluita contra el canvi climàtic. Apuntem-nos!

Aquest és el meu granet de sorra.

Coses del primer món

Molt sovint podem llegir dels problemes que tenim amb el transport públic. El metro que s’espatlla, el tren que es retarda, la catenària que s’ha trencat. Tots els que agafem el transport públic ens trobem, un dia a un altre, amb algun inconvenient pel nostre desplaçament. Donem per fet que necessitem un temps per transportar-nos d’un lloc a l’altre, però no ens agrada que el sistema falli i que ens faci trontollar els plans. Per sort, normalment, el sistema no falla.

Els i les que tenim la sort de viure en una societat més o menys benestant, els i les que tenim tot una sèrie de comoditats no ens plau renunciar a res. Per això de seguida posem el crit al cel quan un servei al que estem acostumats no ens dóna les prestacions habituals. Tenim tot el dret a queixar-nos, tenim el dret a exigir millores, però també es bo que -alguna vegada- fem una mirada a altres països, a altres móns on encara tenen molt més camí a recórrer.

A la foto d’avui un tren a la Kenia de 2010. Us imagineu les queixes si el nostre tan injuriat servei de rodalies funcionés així?

Gallines i cucs redueixen els residus domèstics

L’ajuntament de la ciutat belga de Mouscron, de 52.000 habitants preocupat pel constant increment dels residus orgànics ha llençat una proposta que intenta reduir-los. La iniciativa consisteix en regalar als ciutadans que ho demanin una parella de gallines. Les aus mengen molts restes de menjar, en especial fruites i verdures amb el que redueixen sensiblement el volum de les deixalles familiars. Tenir gallines aporta més avantatges que inconvenient apart de la companyia que fan són ponedores d’ous, el que implica ous frescos gratuïts. L’únic requisit que es demana a les persones que volen tenir una parelleta és que cal que facin un petit curs de com cuidar-les d’una manera adequada i el compromís que no se les menjaran en el plac de dos anys.

Jo de gallines en sé una mica, els meus pares tenien un mas a Riudoms i els pagesos sovint tenien gallines. En vam tenir una de molt especial, es deia Melodia. Era bonica- sí també hi ha gallines boniques- i simpàtica. Campava sempre pel davant del mas i quan era l’hora de dinar venia a sota la taula a veure que arreplegava. Menjava de tot però el seu àpat preferit eren els espagueti . La Melodia va viure molts anys, molts.

Certifico, doncs, que les gallines mengen de tot, per tant la mesura dels regidors de Mouscon no em sembla cap bestiesa. El que sí es cert que es necessita un espai, un pati, que normalment no hi a les cases de la gran ciutat. Així a Mouscon estan estudiant com alternativa per la cases sense pati el repartir cucs de terra per produir compost al balcons dels pisos. Em sembla molt més que interessant, crec que és tan bona idea que m’agradaria que els responsables municipals de la meva ciutat ho estudiessin i intentessin introduir l’experiència a Barcelona.

Prohibit comprar en pijama

Sempre m’ha agradat vestir d’una manera informal, detesto portar corbata. Entenc, doncs, aquelles persones que donen prioritat a la comoditat front a l’elegància. Però sempre he odiat la sensació que em produeix el veure una persona caminant pel carrer vestida amb un xandall. El xandall, penso, és per fer esport no per vestir. Per això entenc molt bé la mesura que ha pres un supermercat de Cardiff, a Gales, prohibint l’entrada a les seves instal•lacions a persones vestides amb pijama i/o descalces.

La convivència entre persones és complicada, a vegades difícil. El mirar només interessos propis, el no respectar les mínimes normes d’urbanitat, la deixadesa personal portada al màxim extrem poden fer que la cohabitació entre persones arribi a extrems insuportables. És per això que les administracions han de posar normes, normes d’urbanitat que tothom hauria de complir.

A Cardiff, el supermercat de la cadena Tesco, vist el batibull que s’estava organitzant al seu establiment amb el vestuari d’algun dels seus clients, ha decidit prendre mesures per aturar-ho. Hi ha clients, que habitualment anaven a comprar en pijama, que no estan d’acord amb la mesura restrictiva. Els afectats afirmen que el supermercat perdrà clientela doncs la gent anirà a altres llocs on es permeti entrar en pijama.

No sóc gaire amant de les prohibicions, prefereixo l’autoregulació de les persones, però quan tothom campa per la seva crec que la mesura del supermercat és molt adient.

El martiri de les rebaixes

Els que no donem cap mena d’importància a la moda de tant en tant hem de pagar un gran peatge: renovar per desgast la nostra indumentària. Aquesta renovació de vestimenta –d’altra banda del tot necessària- la vaig allargant en el temps, odio perdre un matí buscant una roba que s’avingui al meu gust.

Quan era jove ho tenia fàcil, vaig tenir una temporada llarga -d’uns tres o quatre anys- que vestia sempre igual: mocassins negres, texans i camisa blau cel. Ara he ampliat la gama del meu vestuari, però sóc molt exigent, busco coses a poder ser llises, còmodes i a la vegada barates. Em raca haver de pagar molt per peces que no em van ni em venen, no sóc gens consumista ni presumit.

Avui he sobreviscut -un cop més- a l’anada anual de rebaixes. Aixecar-se d’hora, agafar el cotxe, enfilar l’autopista i arribar-nos fins La Roca del Vallès. Hem perdut miserablement dues hores, no he trobat res que m’atragués el suficient; els preus no eren gens barats o almenys a mi així m’ho han semblat, els pantalons tenen les cintures massa baixes, les camises pels núvols. Quin rotllo, m’estaré fent vell?

De tornada, ja a la ciutat, una botiga abans d’arribar a casa, el darrer intent. Aquest cop sí. Dos pantalons i tres camises. Feia feta i a bon preu, 69 euros en total. Això sí són rebaixes. El problema és que l’any que ve hauré de buscar una nova botiga, aquesta estava de liquidació per tancament. Llàstima.

Col•leccionisme friki

El dia de cap d’any és un dia de descans, de relax, d’escoltar el concert, de menjar poc, de sofà, de becaines , de zapping, - avui he revist una gran pel•lícula “la vida de Brian”- i de més becaines.

Des del meu sofà, amb la Coca-Cola Zero a mà, estava mirant la tele quan m’he despertat de cop. Han passat un anunci d’un nou col•leccionable: Vírgenes y Santos. M’he quedat de pedra, estàtues de sants i fascicles amb la seva vida! Deixant de banda les qüestions religioses -que cadascú cregui el que vulgui- el que no puc deixar de comentar és la poca qualitat estètica de les figures que sent generosos semblen sortides del “xino” de la cantonada. Hi haurà algú que les compri? Qui s’atreveix a tenir una galeria del terror artístic a casa seva?