Barcelona amaga la prostitució però no resol les injustícies

Distreure l’atenció, amagar els problemes, no afrontar els reptes això és el que fa el govern de la ciutat de Barcelona un dia sí l’altre també.

Avui ens surten amb que la comissió de presidència de l’ajuntament de Barcelona ha aprovat, a proposta del PP i amb els vots CiU, la prohibició de la prostitució al carrer. Un primer pas que obre un període d’al•legacions, una nova aprovació en comissió i, probablement al mes de maig, la seva aprovació definitiva.

La proposta que no ha caigut bé a l’oposició municipal és oportunista i profundament demagògica. El pacte CiU-PP torna a “actuar” – amb el doble sentit d’acció i de teatre- i amb un cop d’efecte probablement molt popular anuncia la desaparició, via la prohibició, de la prostitució al carrer. L’oposició, amb tota la raó política i jurídica però amb arguments massa tècnics i gens entenedors, no ha aconseguit el seu propòsit de traslladar el debat de la prostitució allà on pertoca: el parlament espanyol.

Però amb amagar la prostitució, confinar-la a cases de barrets i/o bars amb barres americanes no soluciona el problema de fons: la prostitució segueix existint i segueix sent tolerada a la nostra ciutat. Amb la proposta es resol un problema estètic - les prostitutes estaran amagades- però no que es soluciona l’arrel del problema, es segueixen vulnerant els drets humans, continuarà la tracta de persones, continuarà el proxenetisme, el masclisme ...

Les diferències semàntiques són molt importants i més en temes que afecten a la vida de les persones. Per uns amb prohibir la prostitució ja n’hi ha prou, altres pensem que aquesta no és la solució i el que cal és abolir-la. Abolir la prostitució no significa només multar al prostituïdor, també significa lluitar contra l’explotació sexual, treballar per la protecció física i psíquica de les dones prostituïdes, dotar de la formació laboral necessària per facilitar la seva incorporació al mercat laboral i ...

Amagant el problema de la prostitució a la ciutat es poden guanyar vots però no es fa justícia amb les persones més desfavorides. Aquest no és el millor camí.

Nena sacrificada als deus

La situació internacional, la crisi econòmica, l’atur, els problemes personals... són algunes de les moltes raons que tenim per estar preocupats. Estem tan acostumats a conviure amb les males notícies que hem aconseguit, per pur instint de supervivència, a no fer gaire cas de les informacions que no ens afecten directament.

Hi ha massa violència al món per aturar-nos a pensar quins són els seus orígens, qui en són els seus responsables i quines les seves conseqüències. Però darrerament està aflorant, darrera una dubtosa moralitat religiosa, un progressiu increment de la tendència de violència contra les dones.

Humiliacions, cops, lapidacions, violacions, insults, maltractaments físics i/o psicològics, esclavatge, assassinats... una llarga llista que sembla que mai s’acaba. Com a exemple, i per no anar gaire lluny en el temps, aquesta darrera setmana hem pogut llegir sobre segregacions al autobusos a poblacions israelianes, sobre testos de virginitat a Egipte, condonació de lapidacions per la pena de morta l’ Iran, o la primera mort de l’any per violència masclista a Girona... Tot un panorama.

I per acabar-ho d’adobar ens arriba des de la llunyana India un altre modus d’agressió contra les dones, un mètode que creiem eradicat però sembla que encara s’utilitza en algun que altre poblat indi: els sacrificis humans als deus. Si hem de creure les cròniques resulta que en ple centre de l’estat de Chattisgarh es va trobar el cos d’una nena el fetge de la qual havia estat ofert als deus de la fertilitat per tal d’obtenir una bona collita. Han estat detinguts els caps de la tribu que van reconèixer els fets però no es consideren culpables al creure que el sacrifici era necessari. Amb l’excusa de la religió tot és possible!

I diuen que estem al segle XXI...

Violència masclista, la història de la Hawa Akhter Jui

La violència masclista està present a totes les societats, a la vella Europa, al món àrab, al nou món o a l’Àsia. Expressada de mil formes diferents, camuflada o no és una de les plagues que encara s’han d’eradicar.

Les notícies de violència masclista, moltes emmascarades com a disputes familiars, són ja tan habituals que la majoria ens passen desapercebudes o, si més no, ja no ens criden l’atenció. Les agressions i les violències de gènere són tan nombroses que han passat a formar part de la quotidianitat. I aquest conformisme és un perill, no podem acceptar de cap de les maneres que la nostra societat toleri o tanqui els ulls davant d’aquesta trista i injusta realitat.

Qualsevol tipus d’imposició d’un sobre un altre no és tolerable. Cal denunciar des del més mínim crit, a l’aixecada de mà o la pallissa més brutal, però també les amenaces, les coaccions i les vexacions. La tolerància zero als agressors és l’únic camí per tal rebaixar els índex de violència. Calen més denúncies, però també cal assegurar la protecció de les víctimes. La justícia ràpida, el compliment de les sentències, la reeducació...

I com que no podem baixar la guàrdia es bo conèixer les petites o grans històries d’algunes dones que havent sofert la violència a la seva pròpia carn denuncien a l’agressor i intenten seguir endavant. Avui us explicaré les desventures de la Hawa Akhter Jui.

Hawa Akhter Jui, una jove de Bangladesh casada de 21 anys estava a casa la seva cunyada quan el seu marit va tornar d’improvís de l’estranger on estava treballant. El marit la va conduir a una habitació i mentre deia que li volia donar una sorpresa li var tapar els ulls. La dona va sospitar pel to de veu que el marit estava enutjat però no es va atrevir a protestar. Enfadat l’home li va preguntar perquè malgrat les seves objeccions ella seguia estudiant, i mentre li va deia que havia de deixar els seus estudis Hawa va sentir com li estava tallant els cinc dits de la mà dreta.

Al cap de tres hores la família de Hawa la va dur a l’hospital on li van fer les cures pertinents. No es van poder reimplantar els dits, el marit els tenia amagats i no els va lliurar fins al cap de sis hores, ja era massa tard. Detingut l’agressor espera judici. Hawa ha tingut sort i seva la família la recolza. Ella diu que seguirà endavant, que continuarà estudiant, que vol ser advocada. Esperem que ho aconsegueixi.

El test de virginitat de Samira Ibrahim

El passat 7 de març en una de les múltiples manifestacions que s’han fet a Egipte contra el consell militar que va substituir al president Hosni Mubarak es van produir 172 detencions.

Els detinguts, entre els quals hi havia 17 dones, van ser traslladats a instal•lacions militars on van haver de suportar tot un dia de continues dutxes d’aigua i cop de porra elèctrica. Durant el segon dia de retenció es van separar les dones en dos grups, les casades i les solteres. Samira Ibrahim era una de les dones solteres i aquesta és la seva història.

Samira Ibrahim, com la resta de les solteres, va ser conduïda a una habitació on rodejada de soldats va ser comminada per un metge a despullar-se. El motiu al•legat era que calia comprovar la seva virginitat. Les protestes d’una resignada Samira que demanava com a mínim d’intimitat i ser examinada en privat i per una dona van ser inútils. Res d’això, al contrari, va ser grapejada pel “metge” durant més de 5 minuts mentre varis dels soldats presents filmaven l’agressió amb els seus telèfons mòbils.

Un cop al carrer, si Samira fos una noia egípcia “normal” hauria intentat oblidar l’atemptat sexual i polític que havia patit a mans dels militars, però Samira no és un noia “normal” i va decidir denunciar la situació i lluitar pels seus drets. Una denúncia que de seguida ha estat recolzada per grups de drets humans egipcis.

Però la seva lluita com qualsevol combat per la llibertat no serà gens senzilla. Cap llei prohibeix els testos de virginitat a les dependències militars. A més la societat egípcia en matèria sexual és molt conservadora i misògina, l’assetjament sexual està a l’ordre del dia i si alguna persona gosa denunciar-ho passa a ser ràpidament a catalogada com la culpable per “provocadora”. Samira ha rebut recolzaments, però molts la titllen ja de “puta”.

Samira ho té difícil, però el sol fet de tenir el valor de denunciar públicament la seva violació obre un camí que moltes dones, i homes, egípcies sens cap mena de dubte seguiran. Endavant Samira, ets admirable!

Maltractador del segle XXI

Han passat centenars d’anys, mil•lennis, però encara hem de conviure amb massa troglodites.

Els diaris que publiquen anuncis de prostitució són còmplices de la violència masclista

La violència de gènere té moltes cares, es pot camuflar dins de la quotidianitat sense cridar gaire l’atenció, però per això no deixa de ser el que és. No tota la violència masclista ha de ser de sang i fetge, la prostitució, en tant l’explotació sexual, també ho és.

La prostitució i fomentar-la és violència masclista, per tant anunciar prostíbuls i contactes pagats als diaris també ho és. I si anunciar també ho és els mitjans on es publiquen els anuncis són còmplices de la vulneració de drets humans.

És habitual veure a la majoria de diaris del nostre país pàgines de “contactes”. Tot i que la llei ho permeti no és moralment i democràticament tolerable, cal que aquesta pràctica s’eradiqui. El fet de ser un bon negoci per la premsa no pot, ni ha de ser, una excusa per promoure l’explotació de les persones.

La violència contra les dones, la violència tolerada

Ho veiem cada dia a la tele, ho sentim a la ràdio, la premsa en va plena, però estem massa acostumats i no en fem cas. No ens preocupa si no ens afecta de primera mà. Parlo de la violència de gènere, de la violència contra les dones.

La violència gènere té múltiples formes i intensitats, es presenta de diferents maneres segons el moment i el lloc. No només és la violència de la parella, també ho és l’explotació sexual, la prostitució, les violacions de guerra, el casaments de nenes, els feminicidis, la tracta de persones...

La violència contra les dones de ben segur és la violació dels drets humans més estesa. I, també dissortadament, és la més tolerada per la societat. Malgrat els esforços d’ ONG’s, organitzacions feministes i governs el fet és que aquesta xacra social no està en vies d’eradicació, al contrari va augmentant. Es fa necessària un implicació més activa del conjunt de la societat; l’educació és primordial, però també la forma de tractar la informació, la prevenció i, si cal, la denúncia i el càstig.

...I també es precís que des les administracions es protegeixi a les víctimes, cal aixoplugar-les i oferir-les solucions...

Vivim en un societat farisaica. Mentre per una banda l’Eurobaròmetre diu que el 84% dels europeus afirma que la violència contra les dones és inacceptable i que ha de ser castigada per llei. Per un altra banda, distints estudis ens diuen que més d’un 40 % de dones nòrdiques han estat víctimes de violència per part d’un home, o que l’any 2002 més de 150 milions de nenes van sofrir algun tipus de violència sexual a tot el món, o que España és un del països més consumidors de prostitució del món, o per no anar tan lluny, que a la pròpia Barcelona i al llarg de la seva vida un 3,2% de les dones han estat violades, un 6,6% les han intentat violar, un 5,4% han rebut sota amenaça i/o violència tocaments sexuals... Per no parlar de la violència masclista domèstica.

Com podem viure en aquest món tan fals? Com podem girar la cara a aquesta crua realitat? Ens hem de revoltar i posar-hi remei. Per la nostra societat és urgent, però per moltes dones és vital. De vida o mort.

El PP vol les dones a casa!

"Somos madres, mantenemos nuestra casa limpia y pura, como todos, trabajamos sin desdén, no hay duda alguna, choferesas, enfermeras, cocineras y modistas, pedagogas, cantantes y hasta artistas, cuentacuentos, albañil y economista. Somos madres. Alguna cana en nuestra sien se nos asoma y lloramos cuando hijo ya mayor nos abandona, nos engaña recibir alguna flor y un achuchón, pero más nos gusta un bolso de Vuitton, sin hacer más comentarios. Somos madres, somos madres, somos madres".

Aquesta és la transcripció d’una cançó que un cor d’un col·legi religiós ha cantat avui a un acte del PP valencià on ha parlat en González Pons en presència de la Rita Barberá i d’en Alberto Fabra . Aquesta és l’Espanya que vol el PP, la de la “mujer en casa y con la pata quebrada”. La de la dona sol•licita a tots ( i tots vol dir tots) els desitjos del marit, la de la dona submisa.

Dia que passa els dirigents del PP es van traient la carota: el que vol el PP queda molt lluny del que necessita una societat moderna, justa i igualitària. El que vol el PP és que més de la meitat de la societat -les dones- estigui sotmesa a l’altra meitat -els homes- .

A mi que ho hi comptin!

Contra l’explotació sexual. Acabem amb la prostitució

Considero la prostitució com una forma d’esclavisme i estic a favor de la seva abolició per llei. Potser que amb una afirmació tan rotunda ja n’hi hauria prou per deixar ben definida la meva posició, però intentaré anar una mica més enllà.

No estic, ni puc, estar d’acord -tot i que cal reconèixer que s’han fet molts avanços- amb les polítiques “possibilistes” que s’apliquen a Espanya en l’àmbit de la prostitució; on tot es mou en aquest espai eteri entre la persecució, la tolerància, la permissivitat, el mirar cap a l’altra banda...

No estic, ni puc, estar d’acord amb el “bonisme” d’alguns “progres” a favor de la legalització i la consegüent alta seguretat social, etc...

No estic, ni puc, estar d’acord amb les línies de liberalització per part de la dreta “liberal”que l’únic que fomenten es el “negoci”, el seu negoci...

Probablement alguns, i algunes, m’acusaran de tenir postures prohibicionistes. Jo no ho veig així. La prostitució va lligada i relacionada amb la pobresa, amb les màfies, amb el tràfic de persones i amb la violació del drets humans més bàsics. La legalització a altres països de l’entorn europeu no ha implicat la fi de la delinqüència derivada de la prostitució -immigració il•legal i clandestina, increment de la prostitució de menors- al contrari, ha augmentat.

Penso que cal tractar l’eradicació de la prostitució des d’una perspectiva dels drets humans, de la defensa dels -recordeu que també hi ha prostitució infantil- i de les més dèbils. S’ha d’actuar amb valentia i amb energia, treballant en quatre aspectes fonamentals d’una manera coordinada i simultània.

1. Criminalitzar al client. Les multes i/o penes de presó són una eficaç mesura dissuasòria (Suècia).
2. Programes d’atenció a les persones prostituïdes, de reinserció...
3. Lluita sense quarter contra les màfies que trafiquen amb persones, contra els proxenetes.
4. Conscienciació ciutadana a tots els àmbits: escolars, familiars, laborals... Compromís social contra res que afavoreixi el tracte de les persones com a mercaderia (per exemple anuncis de contactes).

Com que estic a favor de l’abolició de la prostitució opino que cal actuar d’una manera ferma per a aconseguir-la, i què millor que començar per la pròpia casa? Aprofitant el proper congrés del desembre, recolzo l’esmena elaborada per un grup de persones del PSC molt compromeses en el tema que us adjunto més avall. Si hi esteu d’acord us demano que si aneu de delegades o delegats al congrés la defenseu com a vostra; i si no sou delgats demaneu als i les que us representin que ho facin. Moltes gràcies.


“El tràfic d’éssers humans amb fins d’explotació sexual és una forma moderna d’esclavitud en ple segle XXI. Constitueix, juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes, un dels negocis delictius més lucratius del món. Però sobre tot, és una vulneració dels drets humans que atempta contra la dignitat de les persones i en no pocs casos contra la seva integritat física i psíquica. És una explotació que té un clar component de gènere i de classe en ser les seves víctimes majoritàriament dones i nenes i, a més, de països pobres.

La lluita contra aquesta forma actual d’esclavitud també requereix pensar globalment i actuar localment. Cal una estratègia decidida per combatre la xacra social de la prostitució, amb una línea clara de tolerància cero cap a la promoció d’aquesta i dels negocis involucrats al voltant del tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual.

Els homes i dones socialistes aspirem a una societat sense explotació sexual i ens comprometem a treballar per eliminar la prostitució i canviar el model social de dominació i desigualtat que la fa possible, incidint en reduir la demanda, fent conscient a la societat que la compra de serveis de prostitució contribueix a l’establiment a casa nostra de màfies que es lucren de dones a les que han segrestat els seus drets.”

La vergonya dels anuncis de “relax”

Els anuncis de prostitució als diaris contribueixen indirectament amb el negoci de l’explotació sexual i amb el de la tracta d’éssers humans (generalment dones joves i infants). Però no us penseu que aquesta col•laboració es gratuïta. Es calcula que els ingressos generats a la premsa espanyola pels anuncis de contactes superen el s 40 milions d’euros anuals. Una quantitat que fa deixar desat en un calaix els valors i els principis a molts editors.

La FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) ha elevat al ministeri de Sanitat una petició per la que, siguin quin siguin els resultats a les properes eleccions del 20 de novembre, es retiri tot tipus de publicitat institucional a aquells mitjans de comunicació que publiquin “anuncis de contactes”que “converteixen a la dona mercaderia”.

Sembla ser, si hem de fer cas al que es deia abans de l’estiu, que hi ha un consens generalitzat entre els partits polítics parlamentaris per fer una norma específica i que s’aprovi al parlament espanyol. Malauradament l’avenç de les eleccions ha aturat el procés, esperem que passat el mes de novembre es reprengui el diàleg i s’arribi ràpidament a l’acord legislatiu.

Lamentablement, i van ..., degut a que no hi ha una autoregulació del sector, degut a l’afany de lucre desmesurat, l’estat haurà de prendre mesures. Mesures que algun “demòcrata purista” titllarà d’intervencionistes i prohibicionistes. Jo prefereixo definir-les simplement com un acte de justícia social.

Evelio Plata i Patrick Bauman, dos homes molt “homes”

Potser no hagueu sentit parlar mai de l' Evelio Plata. És l’alcalde de la petita localitat de Novalato a l’estat de Sonora (Mèxic). Gràcies al senyor Evelio aproximadament la meitat dels 652 habitants de Novalato, és a dir les dones, si volen treballar al poble s’hauran d’emmotllar a partir d’ara a una nou reglament que s’ha tret de la màniga: no es pot treballar al poble si s’utilitzen minifaldilles, escots o pantalons entallats. L’alcalde argumenta que les dones han d’anar a treballar, que no van a una passarel•la de modes o a una festa. “La norma, afegeix, s’ha fet per anar canviant les costums i les modes davant un relaxament que existeix en la conducta social”. Això passa al Mèxic més profund.

Potser no hagueu sentit parlar mai d’en Patrik Bauman, és el director general de la FIBA (Federació internacional de Basket Amateur) a Europa. És un dels principals artífexs de la nova norma de la FIBA -de la que ja vaig parlar fa algunes setmanes- que obliga a les jugadores de basket que participin en tornejos a nivell europeu a utilitzar una roba més ajustada al cos i pantalons molt per damunt del genoll i cenyits. Tal com ens explica la Laura Freixas a la Vanguardia d’avui el senyor Patrik per justificar la mesura es permet afirmar quan parla de les jugadores que “són grans atletes, però també atletes atractives, pel que no hi ha motiu per no mostrar-ho”. Això passa a la moderna Europa.

Evelio i Patrick dos personatges que des de diferents òptiques, pensen i creuen que les dones són un simple objecte de desig masculí. L’un les vol tapar per tal que no distreguin al personal mentre treballa, l’altre les vol ben destapades per vendre més. No sé si la història els jutjarà però son les dues cares d’una mateixa moneda, la moneda de la misèria masclista. Una moneda que no m’agrada.

Nova visió masclista de l'esport

Podrà semblar un tema menor però no ho és. Just quan el Barça acaba de presentar la seva equipament esportiu per a la temporada que ve, llegeixo -amb sorpresa i indignació- un tema que ha passat desapercebut: la FIBA Europa (Federació Internacional de Basket Amateur) obligarà els equips femenins a portar roba ajustada.

La notícia és clara: la propera temporada els equips que participin a l’Eurolliga femenina organitzada per la FIBA Europa hauran de dur un vestimenta ajustada al cos i pantalons 10 cm per sobre el genoll.

Ho trobo increïble, una ingerència absoluta en el dret dels clubs i de les jugadores a vestir-se de la forma que creguin més adient per la pràctica del Basket. Però què hi ha darrera la mesura? Com és que no s’aplicarà a les seleccions masculines? La resposta és senzilla: sembla que és un intent de fer més "atractiu i rendible" el Basket femení, una visió masclista on es sobrevalora el culte al cos sobre l’esport i on es tracta -un cop més- a la dona com a un objecte.

Els de la FIBA Europa podrien intentar al•legar al seu favor que pantalons 10 cm per sobre el genoll són més adequats per fer esport, però no és això, fixeu-vos sinó en la nou equipament del Barça de futbol: els pantalons arriben fins els genolls. Algú pot creure que el Barça se la “jugaria” amb pantalons que impedissin participar amb òptimes condicions?

Amb la crisi econòmica que ens envolta, amb l’atur galopant, amb les retallades podria semblar que parlar de 10 centímetres de roba no és important. Fals. Estem parlant d’una manera d’entendre la llibertat de les persones, del tracte igualitari entre homes i dones, de no tractar a les dones com a cossos. A mi això em sembla vital.

Pot semblar un tema menor però no ho és. La FIBA Europa ha fet un flac servei a la societat i a la democràcia. I enfront això també ens hem de rebel•lar.

És més fàcil trobar a en Wally que a una dona en una reunió d'alta direcció espanyola!

Avui, a la Moncloa, el president Zapatero s’ha reunit amb els representants de 37 empreses espanyoles amb l’objectiu d’accelerar la recuperació econòmica. Hi eren totes les grans companyies , o gairebé. Banca, automoció, alimentació, construcció, comunicació... Totes representades pels seus màximes dirigents. I quan parlo de dirigents utilitzo intencionadament un llenguatge políticament incorrecte. Ho faig en masculí, i ho faig perquè la reunió era fonamentalment masculina. De 37 presidents o alts directius només dues dones: la presidenta de Hispasat, Petra Mateos Aparicio i la consellera delegada d’ Hoteles Riu, Carmen Riu.

2 directives de 37, un 5,4 per cert! Tot un rècord. Aquesta és dissortadament la representació real de l’empresariat espanyol.

Sabem que són diverses les causes de la crisi, fins i tot moltes d’elles alienes als empresaris reunits. Sabem també que la situació no és gens senzilla, però de ben segur que una visió de les empreses i del seu món més femenina i més igualitària contribuiria a solucionar el problema.

L’altre dia vam veure el paper humiliant de les monges a la Sagrada Família, avui he tingut la mateixa sensació: les dones juguen un paper secundari dins el món empresarial.

Reitero: queda molt per fer.

La tortura i la violència no passen mai de moda

Llegir que l’exèrcit britànic en ple segle XXI entrena als seus soldats en tècniques d’interrogatori on les humiliacions i les tortures són una eina a utilitzar posa els pels de punta. Més si creiem d'una manera il·lusa que a la “vella Europa” els estats respecten els drets humans.

A part de posar-nos els pels de punta també ens indigna llegir les denuncies presentades, i acompanyades per fotografies ben explicites, per l’ONG israeliana Shovrim Shtiká -que significa "trencant el silenci"- del maltractament continuat dels militars israelites als palestins i a les seves propietats

Fa temps els europeus, ben asseguts als nostres sofàs i davant dels televisors, ens vam escandalitzar de les amenaces i tortures que aplicaven els soldats americans als captius iraquians a la tristament famosa presó d’Abu Ghraib. Fa uns dies, amb la publicació dels informes wikileaks, se’ns ha destapat el que ja ens oloraven: la tortura és l’arma emprada per rebaixar la voluntat dels presos polítics a la majoria de països on existeix qualsevol tipus de el conflicte armat.

Sembla mentida que “la civilització” encara no hagi après que amb la violència no s’arriba enlloc, que no es bo imposar les idees per la força, que sotmetre a l’adversari no soluciona el problema, que les humiliacions creen rancúnia, que la violència crea odi i que le odi crea més violència. Una espiral sense fi.

Hi posarem remei alguna vegada?

I parlant de posar remei, la violència no és patrimoni de països del tercer món. Al nostre país cada any moren moltes dones sota les mans de les seves parelles. És un altre tipus de violència, aquesta és un violència masclista. Una violència que utilitza la força i la por, una violència que persones del nostre entorn -més de les que pensem- viuen amb terror dia a dia d’una forma callada i anònima. Això també és tortura.

Hi posarem remei alguna vegada?

Barbie Store a Barcelona, la botiga de les aprenentes de princesa

Estava fent temps per anar a comprar una nova màquina aspiradora per casa, quan he passat davant de la botiga de Barbie a l’Illa Diagonal. No me’n he pogut estar i he entrat a xafardejar.

D’entrada ets sents dins d’un món color de rosa. Múltiples ofertes: moltes nines, vestits per les nines, complements per les nines... També hi ha la secció de vestits per nenes ( similars als de les nines), de complements per les nenes (similars als de les nines). Secció de maquillatge per nenes. Una zona per festes infantils on un grupet de nenes –només nenes- vestides de princeses es maquillaven.

A la botiga, cap home, cap nen, només mares i nenes. Em dóna la sensació que faig nosa, no m’hi sento bé, em trobo estrany. Em sento fora de lloc, en una botiga que passada de moda, una botiga on es “venen” uns valors irreals i impossibles alhora que carrinclons i sexistes.

Sabina ens cantava que “las niñas ya no quieren ser princesas” avui he constatat que, encara que poques, hi algunes que empeses per les seves mares encara sospiren per ser protagonistes del paper “couché “.

Sortosament a la nostra societat la realitat és una altra, les nenes volen ser metgesses, arquitectes o taxistes. Els contes de fades van quedant al bagul dels records, encara que d’una manera més lenta del que a algunes i a alguns ens agradaria.

Adam i la serp

Us heu preguntat alguna vegada que passaria si enlloc d’enredar a l’Eva la serp ho hagués fet a l’Adam? La història i els esdeveniments que se’n deriven segur que serien diferents.

Ara imagineu-vos que la serp no hagués existit mai o que l’ofidi no hagués enredat a cap dels dos o als dos a l’hora. No creieu que la història tindria millors conclusions i conseqüències? Probablement seria una interpretació diferent de la vida, menys masclista, més humana.

Quatre ratlles sobre el 8 de març: la lluita continua

Avui, tots i totes que ens sentim i volem ser persones, celebrem el dia Internacional de la Dona. Hi ha qui afirma que no és necessari fer un dia especial sobre el tema, que és folklòric i discriminatori. Res més fals.

Fins que no es resolguin temes com la diferència de sous, la igualtat d’oportunitats, la violència masclista, la valoració dels mèrits, el nivell d’ocupació, el compartiment de les tasques domèstiques, ... , i la paritat real tenim motius per seguir lluitant.

Endavant i força!

Violència d’estat contra la dona

Un cop més, ja hi tornem, una notícia d’aquelles que no voldríem haver de llegir mai. Violència contra les dones. Aquesta vegada no és només una violència masclista, que també, sinó és violència d’estat. Repressió pura i dura.

Per primer cop a Malàisia, un país musulmà, tres dones i 4 homes han estat fuetejats per haver tingut relacions sexuals sense estar casats. Davant les queixes de diverses organitzacions de drets humans l’excusa que han donat les autoritats és que el càstig té com objectiu educar i donar l’oportunitat per tornar al bon camí.

Em sobren les paraules o potser me’n falten. Quin fàstic de gent!

Dona, fills i feina: una equació difícil

Una reflexió ràpida. La premsa d’avui es fa ressò d’un estudi finançat pel “Instituto de la Mujer” i realitzat pel “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”. L’estudi en qüestió tracta sobre “Fecundidad y Trayectoria Laboral de la Mujeres en España”.

Entre d’altres conclusions de l’informe destaco una que em sembla prou significativa: tres de cada quatre dones han tingut alguna mena d’incidència en la seva carrera laboral degut a la seva maternitat. Sembla mentida que encara passin aquestes coses. Però això no és cap cas estrany per a la meva familia, recordo que ara fa 16 anys a la meva dona no li van renovar el contracte laboral, curiosament estava embarassada de 6 mesos.

Sobre el tema de la conciliació de la vida familiar i la laboral queda molt per fer. Al món empresarial li falta sensibilitat, al món polític li falta valentia. I no parlem dels homes -marits, companys de feina, familiars-; a aquests ens cal un reciclatge, una cura d’humilitat i assumir d’una vegada per totes que dones i homes hem de ser iguals en tot i per tot. I que consti que també ho dic per mi.

Educació, cultura i democràcia, una recepta contra la violència de gènere

Crec que hi ha tres paraules que, malgrat els diccionaris i enciclopèdies no ho reflecteixin, són tan complementàries que gairebé podrien ser sinònimes: educació, cultura i democràcia. Les tres són les potes en que s’ha d’aposentar la llibertat de les persones. Si falla una d’elles, l’estructura no aguanta i s’ensorra.

Tot observant l’acudit que il•lustra l’article em reafirmo en una de les meves dèries. Un dels problemes -no l’únic- que genera la violència masclista és la manca d’educació, la manca de cultura i la manca de democràcia.

Una societat democràtica, és una societat culta i és una societat educada. Una societat que transmet des de la infància valors positius, de respecte als altres. Una societat que no admet, en cap cas, la violència com a mètode relacional, que la rebutja i que la castiga.

Tolerar, com en el cas del nostre acudit, ni que sigui com joc, qualsevol tipus d’agressió significa donar ales a futures agressions. Els governs han de posar-hi el coll; cal perdre les hores que calguin, invertir els diners necessaris per fer la pedagogia imprescindible. Fomentar la democràcia, la cultura i l’educació és posar barreres a la violència. Però esborrar la violència masclista no es fa només amb lleis, amb la bona voluntat dels governs, cal també una implicació de tota la societat i de tots els seus membres. Sense la complicitat de tots i totes, sense l’esforç i el treball en el dia a dia -a les famílies, a l’escola o a la feina- no hi haurà res a fer. Si ens hi posem de ben segur guanyarem!