La nova forma de viure les vacances familiars

És Internet el nou míting?

En un interessant apunt al seu bloc, Albert Medrán insinua la possibilitat de la mort dels mítings tradicionals. I no només això sinó que també es pregunta si Internet és el nou míting. Medrán parla de Twitter, com exemple de xarxa social, per argumentar que l’esperit del mítings també es pot trobar a la xarxa.

La meva experiència a les xarxes socials no és gaire extensa, el desembre del 2008 em vaig donar d’alta al Facebook, al gener següent estrenava bloc i a finals de febrer m’apuntava la Twitter. He anat fent amics al facebook, i “followers” al twitter, a les dues xarxes sobrepasso els 1000. He aprofitat més els recursos del facebook per fer política - la meva visió particular i critica de la política vista des d’una òptica de militant socialista -, amb el Twitter haig de reconèixer que encara em perdo.

Aprofitant que segueixo a gent molt diversa bàsicament faig servir el Twitter per veure què es cou, què pensa la gent “normal” per aquest món d’Internet. Gairebé no twittejo simplement faig de “stalker” (espia – estar a l’aguait). I sobre el que cada dia observo que passa i s’opina sobre política al Twitter penso que – fora dels militants més actius de cada partit- no interessa gairebé a ningú. Massa autocomplaença, massa consignes, massa partidisme. En canvi hi ha poca autocrítica, poc reconeixement de les aportacions de l’adversari. Sovint em venen ganes de “piular” en una conversa política, però em mossego la llengua, no hi veig profit, sempre opinen els mateixos i defensen sempre el mateix, segur que els “no professionals” no la segueixen, no crec que serveix de res.

Però tornem als mítings, si a tot el que he exposat abans afegim que al microbloc no es pot ser molt extens, i per tant precís, el Twitter mai podrà substituir la força d’un míting. Twitter mai podrà substituir la força de la gent, la barreja multitudinària dels partidaris, les banderes onejant, la música, el caliu d’un míting. Probablement algun dia s’acabaran els mítings de gran format, però el que és segur que Internet - o el que vingui – mai podrà substituir el seu encant .

Per acabar deixeu-me fer un símil futbolístic. Imagineu-vos una final de la champions al Bernabeu entre el Madrid i el Barça. Hi ha moltes maneres de seguir el partit: al camp, per la tele, per la ràdio, per Internet consultant els diaris digitals o llegint la premsa escrita del dia següent. Cal que preguntem a qualsevol seguidor del Barça quina d’elles prefereix? Amb els mítings passa el mateix, com el directe no hi res.

La llunyania apropa

Aquesta tarda de dissabte he pogut fer de pare. Mentre la Regina ha sortit a passejar una estoneta i el Pau ha anat a arbitrar, amb el meu cotxe, a Dos Rius, he entrat al Facebook i m’he trobat que el Nil estava connectat. Feia dies que no coincidíem i avui sembla que no tenia gaire pressa i hem pogut xerrar una estona força llarga.

Xatejar amb el fill petit que fa més de 3 mesos que no veus sempre és una alegria. Més si saps, que està a l’altre punta de món (Indiana, USA) i que encara queden sis mesos llargs per la seva tornada a casa. Ell no ho entén, ho bé ho dissimula molt bé, però els que estem aquí ens agradaria saber que fa a totes hores, conèixer com es distreu, amb qui es relaciona, si passa fred, si ha crescut... Som els seus pares i el seu germà i, com l’estimem, necessitem tenir-ne notícies. Segur que quan torni al cap de quatre dies no el farem ni cas, o casi, però la llunyania apropa.

Hem parlat de tot una mica. Ha pogut comprovar que sabia coses sobre ell gràcies al mur del seu Facebook. M’ha acusat, carinyosament, de ser un “facebook stalker” – to stalk = aguaitar, sotjar, estar a l’aguait, perseguir, seguir els passos -. He comprovat que el seu vocabulari anglès comença a ser bo (fa anys que m’ha superat).

Avui m’he adonat que es fa gran, que ha canviat, que quan torni res serà igual. Estic orgullós del meu fill, estic orgullós dels meus fills, estic orgullós de la meva família.

La batalla de Barcelona a la xarxa: veritats i mentides

Queda lluny l’afirmació d’en Lenin que el partit havia de ser l’avantguarda dels treballadors. Amb els temps els partits s’han deixat anar, s’han confiat i han perdut el paper d’impulsors dels canvis que tota societat necessita. L’aparició d’internet, i sobretot de les xarxes socials ha facilitat una major fluïdesa de la informació, facilita els intercanvis, els contrastos i els debats. Les distàncies han deixat de ser mesurades en kilòmetres i el que ara importa i es valora és la capacitat o no d’estar connectat. Viure a l’altra punta de món ja no és cap inconvenient, per estar a prop només cal tenir connexió internet.

La política, la forma de fer política, amb l’aparició d’internet ha canviat. Això és un fet inqüestionable i la campanya d’Obama n’és el gran paradigma. Però jo no visc al Estats Units, jo visc a Barcelona i a Barcelona també es fa política a la xarxa -aquest article n’és un exemple-.

Tots els partits en major a menor grau comencen a donar importància al que passa a les xarxes socials. Les xarxes socials són majoritàriament dels joves, i els joves són imprescindibles, tenen un pes cada dia més important dins la societat actual. Els partits necessiten saber que passa, que es pensa i com s’actua. Els partits necessiten dels joves per tirar endavant (al igual que els joves necessiten dels partits per tal que els facilitin les seves reivindicacions). Així doncs, el “desembarcament” dels partits a la xarxa estava anunciat i està a l’ordre del dia de totes les organitzacions polítiques (partits, sindicats o alternatius...).

Que passa a Barcelona? Barcelona és la capital de Catalunya, la capital de la Mediterrània, la segona ciutat d’Espanya, Barcelona és una peça cobdiciada per qualsevol partit polític, per tant és lògic que tots emprin els esforços necessaris per conquerir-la. La lluita està servida, tot els terrenys són vàlids, els districtes, les associacions, els diaris... Les xarxes socials també entren en la batalla i internet és l’eina.

Fa uns dies en xavier trias (en minúscula) va presentar una pàgina web on es venia a dir que Barcelona no funciona. Un pàgina que presentava 100 mesures per “despertar la ciutat”. Doncs bé avui els socialistes, els meus, han llençat una nova web ”Barcelona ja es troba ben desperta” on responen una per una aquestes 100 mesures - per cert la majoria d’elles ja estan en actual pla d’actuació municipal -. Els socialistes la tornen amb contundència, contra la mentida i l’agressió: reacció.

Per acabar, cal aclarir i recordar que no tot el que està penjat a la xarxa és veritat. Tothom pot posar informacions falses o mitges veritats. Cal saber destriar el gra de la palla, cal informar-se bé. Sovint els partits (tots) exageren. A Barcelona no estan les coses tan malament com ens volen fer creure alguns (els convergents i els peperos). Barcelona pot millorar, ha de millorar, però Barcelona no deixa de ser una de les millors ciutats d’Europa per viure-hi i amb el govern progressista encapçalat per en Jordi Hereu ho continuarà sent.

El mal ús del facebook es paga car

Segons Report 360, als Estatuts Units un jove de 19 anys va entrar a robar a una casa. El fruit del lladronici va ser la sostracció d’un parell d’anells valorats en més de 3000 €. Això no seria notícia si no fos per que la propietària de la casa es va veure que el seu ordinador s’havia utilitzat i que l’intrús s’havia deixat la sessió del seu facebook connectada.

La policia ha va tenir fàcil per descobrir l’autor del robatori. El jove està a l’espera de judici; la malifeta i la mala utilització del facebook pot costar-li molt car: 10 anys de presó. De ben segur que la propera vegada que es connecti a qualsevol xarxa social tindrà molta més cura.