dimecres, 24 de febrer de 2010

Zaragoza 23 F de 1981


Ahir va ser 23 F, un nou aniversari de l’intent de cop d’estat d’en Tejero i companyia- més companyia de la que diuen- . Dos blocs amics- el de la Mercè i el del Manel- ens parlen de les seves vivències particulars d’aquell dia. Jo fa temps que en tinc ganes de fer-ho i aprofito la matinada dels 23 al 24 de febrer per explicar el meu relat.

Vaig fer la mili més gran del normal, havia aprofitant al màxim les prorrogues d’estudi per veure si me’n podia lliurar d’alguna manera però no va ser possible -alguns amics meus van ser més llestos que jo i se’n van poder salvar, però això és una altra història-.

El 23 de febrer de 1981 estava, doncs, fent de soldat a Zaragoza. Era un dia peculiar. Pel matí s’havien llicenciat els veterans de la companyia, ens havíem acomiadat de gent que havia conviscut amb nosaltres, que havia patit amb nosaltres i que de ben segur no les tornaríem a veure mai més. Estàvem doncs una miqueta tristos, les separacions no són mai alegres.

A primera hora de la tarda els de la colla –els catalans Luis, Miquel i el valencià Artur- vam anar al cine. Vam veure una peli, Pepi , Lucy y Bom y otras chicas del montón, d’un tal Almodóvar, un manxec estrany, peculiar i membre de la ”movida madrileña”. Personalment em va encantar però al cine es sentien comentaris de tot tipus.

Sortint del cinema vam anar al bar “Jauja” que estava darrera el quarter. Com cada dia fèiem un berener-sopar. Ens demanàvem un “Jauja completo” per cada un; era un bocata especial: una gran barra de pa, amb tres o quatre talls llom, truita a la francesa i patates fregides tot amanit amb mostassa, ket xup i maionesa. Tot això regat amb gerres i gerres de cervesa.

Al bar hi havia menys gent del normal, no es veien soldats. L’Agustín, l’amo, que sempre ens feia conya, ens va preguntar que fèiem allà. Que si no estàvem aquarterats. Ens va explicar que el Tejero - mentre nosaltres veiem pixar a l’Alaska a la cara de la Chus Lampreave- havia entrat al congrés.

La notícia em va colpir -mai millor dit-, de seguida vam començar a fer plans. No entraríem el cotxe al quarter, el deixaríem fora per si de cas. Trucaríem a les nostres famílies per dir que estàvem bé. I aniríem a la caserna a veure que passava. Dit i fet. Les notícies de les famílies no ens van tranquil•litzar; la companya de l’Artur li va explicar que a València estaven els tancs pel carrer. Vaig sentir por, un por que feia temps que no tenia, una por al futur imposat.

De tornada al quarter, vaig organitzar una miqueta als meus, als bons. No utilitzar ràdios amb piles, calia estalviar-les per si de cas. Entre uns quants de confiança vam elaborar dues llistes mentals de noms dels membres de la companyia, quins eren els demòcrates i quins es posicionarien hipotèticament a favor del cop. Teníem sort, érem majoria i a més tots els càrrecs bàsics- furrier, armer, secretari i la majoria de caporals- estaven al nostre favor. En cas de merder estaríem preparats.

Va ser una nit llarga, sortosament tot es va arreglar, i no vam haver d’utilitzar les llistes...

7 comentaris:

  1. Realment, la cosa et va enganxar en una situació compromesa. Finalment, per sort, no va passar res, però fa calfred pensar en el que podia haver passat i com podia haver-te afectat.

    I no em posis Manel ;-)

    ResponElimina
  2. La veritat és que estava tan atabalat per mirar d'organitzar el futur immediat que no vaig pensar en cap moment que tothom sabia que era socialista i que m’haurien intentat “neutralitzar” ràpidament. Santa inocència...

    ResponElimina
  3. El meu pare aquell dia no va venir a veure el seu net, feia poc que habia nascut,perquè es va voler quedar a casa per veure la tele i escoltar la radio, ja que tenia el pressentiment de que passaria alguna cosa, i així va ser.
    Montse

    ResponElimina
  4. Bueno la iniciativa que empecé va prendiendo y ya sois muchos los que estais dando constancia desde un punto de vista personal del 23-F
    Molt gracies

    ResponElimina
  5. Magnífica iniciativa Paco, para los que lo sepan aqui teneis el link de su blog.
    http://www.piniella.blogspot.com/

    ResponElimina
  6. Hola Enric,

    el meu nom és Cristina Avellaneda i sóc periodista. T'escric perquè estem preparant un documental pel 30 aniversari del 23F. Estem buscant a militars, guardia civils i gent que en aquell moment estigués fent la mili. Volen saber com es va viure aquell intent de cop d'estat desde dins de les casernes militars, les capitanies, etc.
    Estem molt interessats en poder parlar amb tu perquè ens expliquis la teva experiència de com vas viure aquest fet històric mentre feies el servei militar.
    Et deixo el meu correu electrònic per si et vols possar en contacte amb nosaltres.
    Moltes gràcies
    Cristina Avellaneda
    cavellaneda@lafabricadelatele.com

    ResponElimina