dissabte, 26 de febrer del 2011

Un Jordi Hereu colossal: l’històric discurs de les "10 ces"


Hi ha dies excepcionals en el que ser membre del consell de federació –un d’aquells òrgans que ens dotem els militants dels partits polítics i que normalment es transformen en inacabables i pesades cerimònies rituals farcides d’un reguitzell de frases fetes- és una avantatge i un privilegi. Sense cap mena de dubte he assistit al millor discurs que en Jordi Hereu ha dirigit mai a qualsevol públic. Convençut, contundent, còmode, clar, carismàtic, compromès, col•loquial, convincent, coratjós, colossal... són alguns dels epítets que podrien definir el seu to i seu parlament. Mai una hora política se’m havia fet tan curta, escoltar-lo ha estat un plaer i segur que serà profitós per a tothom.

Difícil em serà resumir el que ha dit, el que ens ha transmès. Recordo algunes frases, aquí en van algunes desendreçades, expressades i interpretades d’una manera personal i telegràfica. Llegint-les potser us podreu construir i imaginar vosaltres mateixos part del relat de l’alcalde Hereu.

• No subordinarem el projecte de Barcelona per res ni per ningú.

• La gent ens mira d’una manera diferent perquè saben i noten que ens ho hem jugat tot per Barcelona.

• Alguns ( el govern de la Generalitat) volen fer pagar a Barcelona els efectes de la crisi, l’ajust es dirà Barcelona.

• Necessito la força que heu posat tots en el debat de les primàries pels tres intensos mesos que venen.

• Ens juguem la llei de barris, les escoles bressol, infraestructures...

• El Passeig de Gràcia és molt més bonic si forma part d'una ciutat equitativa.

• En nom de la gent de Barcelona hem de donar tot pel combat polític.

• No deixarem sols, aïllats, a la gent que està lluitant per la democràcia a l’altre cantó de la Mediterrània .

• Els barcelonins volen de nosaltres, els socialistes, que siguem un instrument de defensa de drets, de redistribució i de prosperitat.

• Volem parlar als ulls de les persones.

• Davant la nova actitud de la Generalitat vers la ciutat, convé un alcalde que demostri que Barcelona està al davant de tot.

• Barcelona no és un subproducte, no és un instrument d’una altra institució, no convenen alcaldes titelles.

• Es necessiten defensar estratègies serioses amb compromís des de la convicció i no des del cinisme.

• La governabilitat moderna només és eficaç si un s’ho creu, que no baixi el cap.

• Barcelona no és un plataforma, és un fi.

• Units guanyarem Barcelona!


dimecres, 23 de febrer del 2011

Convergència Democràtica?


El fet de tenir coneguts de tots colors polítics -sempre dins de l’àmbit democràtic- fa que te’n assabentis de coses que normalment et passarien per alt.

Avui un militant de Convergència m’ha enviat la còpia d’una convocatòria d’una assemblea de CDC a un districte de Barcelona. És un ordre del dia molt similar als que fem els socialistes: Informació, eleccions de candidata a les municipals, informe polític... Res de nou, les assemblees - que sovint semblen misses- són a tots els partits igual de poc atractives.

Fins aquí tot correcte i normal, però el que ha portat a la meva coneixènça a enviar-me la carta ha estat l’annex que acompanyava a la convocatòria. És una informació sobre el procés intern de CDC per a l’elecció de precandidats a la llista de l’Ajuntament de Barcelona. La meva “garganta profunda” particular s’ha escandalitzat especialment al llegir una de les frases del text. Us la cito textualment: “Només podran votar els militants amb una antiguitat mínima de sis mesos”.

El meu confident està enfadat. Tot i que tots els preceptes citats a l’annex són perfectament legals i aprovats als òrgans pertinents de CDC, creu que es passen d’“autoritaris” i que garanteixen la “perpetuació del poder establert”. Són reglaments que sempre han existit però fins ara no s’havia donat del poc que fomenten la participació, ni del “control” que exerceixen sobre la militància.

La reflexió d’aquest convergent enfadat, i que consti que la fa ell, és que el seu partit s’està quedant endarrere en el que fa a democràcia interna. Em comenta que aquest dies ha sentit una sana enveja dels socialistes barcelonins perquè hem pogut triar, militants i simpatitzants, lliurement per sufragi universal el nostre candidat a l’alcaldia de Barcelona mitjançant unes eleccions primàries públiques i transparents. Diu que els socialistes hem tingut un coratge polític que fa anys que no veu a la seva organització. Diu que els socialistes som més democràtics.

Realment aquest convergent més que enfadat està emprenyat.

dimarts, 22 de febrer del 2011

Als qui s’obliden de l’ètica


Al veure la foto d’aquest camaleó no he pogut estar-me de recordar alguns -sortosament molt pocs- personatges del món de la política; la majoria són de dretes però altres, malauradament, em són molt més propers. Tots en coneixem algun, són aquells que embruten la política, els que actuen sense ètica, els que juguen a dues bandes (o més). Tenen noms i cognoms, ells saben de qui parlo. Vagi per a tots ells el meu més gran menyspreu.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Abracem Barcelona


Finalment, desprès de dies intensos plens de debats, actes i xerrades els socialistes barcelonins hem celebrat les primàries i ja tenim candidat. L’alcalde Jordi Hereu ens representarà de nou encapçalant les llistes a les eleccions municipals.

Han estat unes jornades on s’ha vist el millor dels i les militants i simpatitzants del PSC. Mobilització, voluntariat, esforç, entesa i finalment democràcia. Els seguidors dels dos candidats han lluitat fins al darrer moment per aconseguir el màxim nombre d’adeptes. El fair play ha estat l’element dominant. Ha estat una gran experiència i cal que en preguem nota de les coses positives. No val la pena mencionar el joc brut que hem sofert alguns, són les excepcions d’un procés impecable.

Personalment com que penso que en política és bo posicionar-se públicament, des d’un inici he estat amb la candidatura d’en Jordi Hereu. No podia ser d’una altra manera, fa anys que el conec, sé el que pensa, compartim projecte i, el que també és important, compartim amistat.

Alguns hem pres posició pública, altres privada. Tots d’una forma legítima i democràtica. Uns per la Tura i altres per l’Hereu. Altres -els menys- han jugat interessadament a dues bandes ( ja sabeu de qui parlo oi?) aquests no em mereixen cap consideració però no us preocupeu el temps els posarà al seu lloc si la seva consciència no ho fa abans.

Parlem de futur. Des del primer dia vaig dir que l’endemà de les primàries, fos quin fos el resultat, havíem de treballar tots plegats. Sé que això serà possible, no s’ha trencat res i a tots i totes ens uneix un denominador comú: abans que res som socialistes. Units guanyem Barcelona.

Per acabar, estic content: aquests dies he sentit, per fi, parlar a líders socialistes de sentiments, lleialtat i valors. Hem demostrat que coneixem Barcelona. Que la estimem. Ara falta només que l’abracem per tal que les seves ciutadanes i els seus ciutadans se sentin estimats. Els socialistes de Barcelona anem per bon camí. Tremola Trias!

diumenge, 6 de febrer del 2011

Encara hi ha partit


Comencem el dia llegint l’esperada enquesta del Periódico. Els resum és clar: diu que no pinta bé pel Jordi Hereu, però tampoc- encara que millor- per la Tura. Els socialistes, segons l’estudi, perdrem les eleccions municipals a Barcelona.

No serà avui que canviï d’opinió sobre les enquestes polítiques i les seves possibles derivacions. Reitero el que he dit una i una altra vegada, per mi poden ser un indicador però també crec que amb el temps s’han anat desvirtuant, que hi massa factors que hi influeixen interessadament. M’explico:

La funció dels partits és mantenir, transformar o canviar la societat; amb les seves propostes han d’intentar convèncer a la població per tal que els votin i així poder acostar-se a les seves fites. Però una perversa idea -con no podria ser d’una altra manera copiada dels ianquis- s’ha instal•lat dins dels opinadors, politòlegs, experts i tertulians: els que dominen la centralitat política són els que guanyen eleccions i per tant governen.

La recerca de la centralitat política ha estat doncs el leitmotiv de molts partits, també dels socialistes. I aquest ha estat el nostre gran error, s’ha governat - o intentat governar - a cop d’enquesta. S’han deixat molt sovint els principis al calaix i s’ha actuat segons la suposada voluntat d’una població influenciada també pels poders fàctics de sempre i marcada pels estudis d’opinió. S’ha oblidat la política i s’ha substituït per la dictadura de la demoscòpia.

Els socialistes hem deixat d’intentar convèncer amb els nostres postulats i hem passat a acomodar-nos amb el que, teòricament, vol l’electorat. El resultat d’aquest oblit, d’aquest desgavell, ha estat que la població ja no sap diferenciar amb claredat el que proposen els uns o els altres. Diuen, no sense certa raó, que tots els polítics són iguals.

Tot això ens ha portat a una situació, agreujada per la crisi, on el distanciament entre l’electorat i els partits és cada vegada més gran. Em pregunto què hem de fer. Quedar-nos de braços creuats? Emular a qualsevol multinacional i fer les nostres propostes en funció el que diuen els sondejos? O be retrobar els principis, encara que momentàniament no estigui ben vist i tingui costos electorals, i retornar a la funció bàsica d’un partit d’esquerres? Funcionem com a eina de transformació social vers un món més igualitari, més just, cap a un món millor o fem cas de la darrera moda?

Tots i totes, i quan dic tots i totes vull dir tots i totes, som responsables de la situació en la que ens trobem. Del primer a l’últim. Per acció o per omissió. I ara ens toca rectificar i trobar de nou el bon camí. No ens interessen dreceres, no podem fer-ho a qualsevol preu. Ens cal asserenar-nos, mirar enredera, beure de la font on van beure els nostres pares i mares polítics per poder tornar mirar endavant.

Però tornem a l’enquesta i a les primàries. Una consideració molt personal i segurament molt esbiaixada per la meva ferma convicció que el millor que li pot passar a la ciutat de Barcelona, la meva ciutat, és que Jordi Hereu segueixi sent el seu alcalde.

Si els socialistes volem fer creure a l’electorat que som la millor opció hem de fer-nos creïbles. Hem de demostrar que abans que polítics som també som persones i això ho hem de practicar amb l’exemple: no pot ser que en política tot s’hi valgui, els valors humans també són importants, la lleialtat i l’amistat han de ser la base. Ha estat Jordi Hereu un bon alcalde quan, dins d’una gran crisi econòmica mundial, ha seguit el programa aprovat fil per randa? Ha estat l’alcalde de Barcelona que més s’ha preocupat per les persones? Si la resposta és afirmativa, si els socialistes creiem que en Jordi Hereu ha estat un bon alcalde, diguin el que diguin les enquestes, l’hem de tornar a presentar, per coherència i per dignitat.

Els socialistes hem d’aprofitar les primàries per guanyar confiança interna i credibilitat externa. Durant aquest procés es demostrarà la vàlua personal, política i sobretot humana del Jordi i el seu equip. Els socialistes barcelonins, amb Hereu al capdavant, recuperarem el muscle necessari per tornar a guanyar les eleccions municipals. Com diuen els futbolistes: encara hi ha partit.

Per acabar, pels que no tenen memòria o els que diuen que ja res es pot fer, l’any 80 les enquestes donaven com a guanyadors als socialistes a les eleccions al Parlament de Catalunya. Si n’hagués fet cas d’aquesta dada en Jordi Pujol no s’hauria d’haver presentat ja que anava a perdre. Us recordeu qui va ser president de la generalitat durant 23 anys? Les enquestes només són el que són: enquestes.