Des del principi dels temps els humans tendeixen a agrupar-se, ja sigui per caçar, per defensar-se millor o per enfrontar-se a qualsevol perill. La creació de pobles i ciutats n’és un exemple clar. Però tota relació ha de tenir unes normes bàsiques per les que es regeixen per igual tots els membres del grup.
Les normes, es diguin lleis, estatuts, reglaments o el que es vulgui, serveixen perquè tots els membres del grup sàpiguen què és el que poden o no poden fer. El que està permès o el que no. Amb el temps les normes varien, el que estava prohibit ara ja no ho està, el que abans era tolerat ara està mal vist. Ens agradi o no sense normes cap societat organitzada podria funcionar. Fins les societats més anàrquiques es regeixen per un codi mínim relacional.
Els partits polítics són un exemple de grup. Voluntàriament alguns individus que pensen d’una determinada manera, que tenen uns objectius polítics comuns s’agrupen sota uns principis i unes normes per tal d’arribar a una destinació final de la manera més òptima. Els partits tenen alhora subgrups, grups de gent que sobre un tema concret pensen d’una manera diferent, són aquelles i aquelles que posen l’accent en un tema més que en un altre. Aquestes petites divergències no només no son dolentes sinó que són molt necessàries; amb el debat, amb les discussions, amb la confrontació democràtica de les idees s’enforteix el grup principal, el partit.
El problema sorgeix quan, sense un motiu aparent, es mostren les divergències sense haver-les discutit als òrgans establerts per les normes internes. Faltar d’aquesta manera a les regles del joc només perjudica a la resta de membres que sí les respecten, perjudica al partit.
Es parla molt de la llibertat d’expressió dins dels partits, jo en tinc meva opinió. Al apuntar-te a un partit renuncies a uns drets individuals en favor dels drets col•lectius. Això és el que fa fort al grup i, en conseqüència, també al individu. Les decisions preses democràticament als òrgans de direcció i als congressos són els que han de prevaldre, trencar unilateralment aquesta norma bàsica només beneficia a l’adversari.
Malauradament -a tots els partits passa- alguns aprofiten la plataforma que els dóna del càrrec públic per desmarcar-se de la majoria. Quan les coses pinten bastos tenir sortides de to -fetes fora del lloc adequat dins de l’organització- emparant-se amb la llibertat d’expressió no tenen res a veure amb el coratge polític, això només té un nom: deslleialtat. Deslleialtat vers aquelles dones i aquells homes que sí han fet renuncies individuals pel bé del col•lectiu. Deslleialtat vers persones que sí creuen en la democràcia.
Et pot interessar:
Les normes, es diguin lleis, estatuts, reglaments o el que es vulgui, serveixen perquè tots els membres del grup sàpiguen què és el que poden o no poden fer. El que està permès o el que no. Amb el temps les normes varien, el que estava prohibit ara ja no ho està, el que abans era tolerat ara està mal vist. Ens agradi o no sense normes cap societat organitzada podria funcionar. Fins les societats més anàrquiques es regeixen per un codi mínim relacional.
Els partits polítics són un exemple de grup. Voluntàriament alguns individus que pensen d’una determinada manera, que tenen uns objectius polítics comuns s’agrupen sota uns principis i unes normes per tal d’arribar a una destinació final de la manera més òptima. Els partits tenen alhora subgrups, grups de gent que sobre un tema concret pensen d’una manera diferent, són aquelles i aquelles que posen l’accent en un tema més que en un altre. Aquestes petites divergències no només no son dolentes sinó que són molt necessàries; amb el debat, amb les discussions, amb la confrontació democràtica de les idees s’enforteix el grup principal, el partit.
El problema sorgeix quan, sense un motiu aparent, es mostren les divergències sense haver-les discutit als òrgans establerts per les normes internes. Faltar d’aquesta manera a les regles del joc només perjudica a la resta de membres que sí les respecten, perjudica al partit.
Es parla molt de la llibertat d’expressió dins dels partits, jo en tinc meva opinió. Al apuntar-te a un partit renuncies a uns drets individuals en favor dels drets col•lectius. Això és el que fa fort al grup i, en conseqüència, també al individu. Les decisions preses democràticament als òrgans de direcció i als congressos són els que han de prevaldre, trencar unilateralment aquesta norma bàsica només beneficia a l’adversari.
Malauradament -a tots els partits passa- alguns aprofiten la plataforma que els dóna del càrrec públic per desmarcar-se de la majoria. Quan les coses pinten bastos tenir sortides de to -fetes fora del lloc adequat dins de l’organització- emparant-se amb la llibertat d’expressió no tenen res a veure amb el coratge polític, això només té un nom: deslleialtat. Deslleialtat vers aquelles dones i aquells homes que sí han fet renuncies individuals pel bé del col•lectiu. Deslleialtat vers persones que sí creuen en la democràcia.
Et pot interessar:
Manuel Cáceres Llibertat i lleialtat
Ennric Llorens Discrepàncies
N'estic totalment d'acord amic Enric, les discrepancies , que las sonconstructives es discuteixen en els diferents organs que per a tal fi exixteixen, estariem aviats si cada escú deixes anar la primera parida que li vingues al cap en public a mes si la dic jo que no hem coneix ningú no pasa res pero segons qui la diu, ja hem vist...
ResponElimina