diumenge, 31 d’octubre del 2010

Ni un pas endarrere!



Si les declaracions dels líders de la dreta d’aquest país - en Rajoy, en Mas i en Trias - són verídiques i els vaticinis de les enquestes es compleixen, més val que ens preparem per una gran involució. Tornarem a temps passats? Què faran amb les minories ètniques? Què passarà amb els matrimonis de persones del mateix sexe? Què passarà amb els immigrants? I amb la igualtat de gènere? I amb la sanitat pública i universal? I amb els funcionaris? I amb l’ensenyament públic? I... ?

Els i les progressistes de diferents colors haurem de passar a la clandestinitat? Haurem de tornar a començar?

Ni un pas endarrere!

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Sobre el català oficial i el català real


Una petita i breu però intensa picabaralla al twitter sobre el català m’obliga moralment i política a escriure quatre ratlles. Més que ratlles són afirmacions del que penso de com s’ha de tractar al català i en general a qualsevulla llengua minoritària i per tant en perill.

D’entrada hem de tenir present que apart de l’anglès i el xinés, i en menor grau el castellà –alguns, la majoria, fora de Catalunya l’hi diuen español- el rus, el japonès i algun altra llengua privilegiada la resta són minoritàries, molt minoritàries, algunes gairebé a punt de l’extinció. Però no per minoritàries han de ser menystingudes. El català, la meva llengua materna i vehicular, la que empro i empraré per comunicar-me amb les persones que més estimo, n’és una d’elles.

Mai farem prou, mai lluitarem prou en la defensa de llengua catalana, però aquesta lluita ferotge del dia contra l’oblit i la desaparició no ens ha de fer perdre el nord i oblidar l’objectiu de qualsevol llenguatge: comunicar-se el més fàcilment possible amb els demés.

I és aquesta necessitat de comunicació la que ens ha de fer ser més permissius. És la que ens ha facilitar l’acceptació de les modificacions que els nous temps ens aporten. És la que ens ha de fer receptius a neologismes. I, també , és la que ens ha de fer més tolerants a l’hora de consentir la lenta introducció de noves paraules en el vocabulari comú.

Dit tot això, negar la “catalanitat” a paraules que s’usen amb normalitat a la nostra societat per molt que no estiguin escrites negra sobre blanc als diccionaris o, més encara, reconegudes pel Institut d’Estudis Catalans és una bestiesa monumental. Sortosament el llenguatge del poble, el català real, sempre va per davant del català oficial dels lingüistes.

Per acabar, crec que fer el “purista” amb actituds de retret l’únic que aconsegueix es separar més que unir. Si a més aquest retrets venen d’aquells arribats a darrera hora que l’ únic que han fet a la seva vida és tacar la senyera de blau el que es fa és crear enemics.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Lladres de "xuxes"



Els restaurants “Wok” estan proliferant a Barcelona. Self service, preus barats i un popurri de menjars: xinés, japonès i mediterrani. Per postres diferents fruites, pastissos, fruits secs i “xuxes”. Si heu llegit bé: llaminadures.

Pel que sembla les “xuxes” tenen un èxit especial, desapareixen ràpidament. Es veu que hi ha “clients” amb poca vergonya que se les emporten a casa. Els amos del restaurant pensen que la solució es posar el cartell, funcionarà la iniciativa?

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Una benvinguda molt especial


França esta revoltada. El descontent és general. Els carrers bullen. Durant les darreres setmanes s’han viscut manifestacions, aturades, boicots i vagues per part de ciutadans i ciutadanes descontents amb la mesura del govern d’apujar l’edat de jubilació. S’han aturat fàbriques i transports, s’han tallat carrers, s’ha impossibilitat els subministrament de carburants, el país sencer gairebé s’ha paralitzat.

Tot aquest fets han motivat que els membres dels cossos policials haguessin de multiplicar-se i fer moltes hores extres. Dies de revolta que ens deixen moltes fotos per a la història. La que il•lustra aquest comentari es va fer a l’aeroport d’Orly. Fixeu-vos-hi bé veieu les paraules al costat dels policies? Bienvenue, welcome! Quina benvinguda més especial, personalment preferiria que em rebessin amb flors.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Els homes també ploren


Qualsevol canvi en un govern comporta sorpreses, adhesions, rebutjos, solidaritats, riotes, esperances ...

Unes desafortunades declaracions de l’escriptor Arturo Pérez-Reverte en les que titllava al ministre sortint d’exteriors de “no tenir ous “pel fet de plorar en públic em van fer pensar. Les posteriors declaracions on va intentar suavitzar les seves afirmacions encara van embolicar més la troca.

Veure plorar emocionat un ministre rellevat quan sent l’agraïment dels seus companys personalment em reconforta. Em reconforta el comprovar –cosa que ja sabia- que els ministres també són humans. Em considero una persona que té les emocions a flor de pell i sé que sóc de llàgrima fàcil i em satisfà comprovar que els homes també sabem plorar sense vergonya en públic.

Des d’aquí vull mostrar el meu respecte i la meva gratitud, com a persona, a l’exministre Miguel Ángel Moratinos.

La tortura i la violència no passen mai de moda

Llegir que l’exèrcit britànic en ple segle XXI entrena als seus soldats en tècniques d’interrogatori on les humiliacions i les tortures són una eina a utilitzar posa els pels de punta. Més si creiem d'una manera il·lusa que a la “vella Europa” els estats respecten els drets humans.

A part de posar-nos els pels de punta també ens indigna llegir les denuncies presentades, i acompanyades per fotografies ben explicites, per l’ONG israeliana Shovrim Shtiká -que significa "trencant el silenci"- del maltractament continuat dels militars israelites als palestins i a les seves propietats

Fa temps els europeus, ben asseguts als nostres sofàs i davant dels televisors, ens vam escandalitzar de les amenaces i tortures que aplicaven els soldats americans als captius iraquians a la tristament famosa presó d’Abu Ghraib. Fa uns dies, amb la publicació dels informes wikileaks, se’ns ha destapat el que ja ens oloraven: la tortura és l’arma emprada per rebaixar la voluntat dels presos polítics a la majoria de països on existeix qualsevol tipus de el conflicte armat.

Sembla mentida que “la civilització” encara no hagi après que amb la violència no s’arriba enlloc, que no es bo imposar les idees per la força, que sotmetre a l’adversari no soluciona el problema, que les humiliacions creen rancúnia, que la violència crea odi i que le odi crea més violència. Una espiral sense fi.

Hi posarem remei alguna vegada?

I parlant de posar remei, la violència no és patrimoni de països del tercer món. Al nostre país cada any moren moltes dones sota les mans de les seves parelles. És un altre tipus de violència, aquesta és un violència masclista. Una violència que utilitza la força i la por, una violència que persones del nostre entorn -més de les que pensem- viuen amb terror dia a dia d’una forma callada i anònima. Això també és tortura.

Hi posarem remei alguna vegada?

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Montilla i Sarah Palin, el superheroi i la malvada gegant


Inspirar-se en el còmics comença ser un fet recurrent en política. Utilitzar personatges de ficció per intentar “humanitzar” els polítics i les seves accions té la seva conya. Simplificar la “cosa” entre bons i dolents facilita, d’un forma diferent, la manera d’arribar a una part de la població. Sovint el que només vol ser un petit divertiment es transforma en una màquina política d’alta potència. Un exemple podria ser la campanya de "l’increïble home normal"que la Joventut Socialista ha llançat amb en Montilla vestit de Superman, les seves imatges corren per la xarxa, fins i tot Telecinco les ha utilitzat, realment ha estat un gran èxit. Com també ho va ser la que transformava en Obama en el pervers Joker.

Parlava fa poc d’un cartell que s’havia editat per les festes de la Mercè. Deia que estava inspirat en el pòster d’una pel•lícula de la sèrie B de l’any 1958:“ATTACK OF THE 50 FT. WOMAN “; per casualitat he descobert que la il•lustradora Zina Saunders ha dissenyat una coberta per la revista americana “Mother Jones” on també es basa en el mateix cartell.

En aquesta ocasió s’aprofita el cos de la dona gegant i es transforma el personatge en una Sarah Palin totpoderosa. La revista acusa a la Palin de enlloc de “recuperar” Amèrica el que farà es endur-se’n els diners dels ciutadans. Un nova manera d’impactar i opinar sobre la política actual fent servir grafismes dels 50.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Els incívics no estimen Barcelona


Mentre la majoria dels barcelonins i barcelonines podem gaudir dels matins dels dissabtes per dedicar-nos a les nostres coses n’hi ha d’altres que treballen per fer-nos la vida més fàcil. Botiguers, taxistes, cambrers, metgesses, reposadors, dependentes, infermers, policies, quiosqueres, peixaters i moltes i molts més treballen per i per a nosaltres... La ciutat no para ni els dies de descans.

Que la ciutat i els seus habitants no s’aturin es bo i necessari, el que ja no ho és tan bo és que necessitem persones –en el cas de la foto el personal de neteja- que hagin de treballar dia i nit per arreglar el que altres fem malament. Enganxar adhesius o papers al fanals no condueix a res, degrada la ciutat, l’embruta i la malmet. Embrutar d’una manera voluntària no es socialment sostenible i moralment –des d’una visió progressista de la vida- reprovable. Qui embruta la ciutat o l’entorn és un egoista, un incívic que no estima Barcelona.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Barcelona contra el càncer de mama



Caminar avui, 19 d’octubre dia mundial contra el càncer de mama, pel Passeig de Gràcia de Barcelona et deporta algunes sorpreses. Multitud de llaços roses penjats a alguns fanals, també se’n poden veure al bancs o a qualsevol lloc del mobiliari urbà. El passeig, ja de per sí multicolor, es tenyeix d’una gama de diferents intensitats i tonalitats de color rosa i brilla, més que mai, en un magnífic i solejat dia de tardor. Llaços roses, símbol de la lluita contra el càncer de mama, inunden discretament la columna vertebral de la ciutat. Però aquesta acció es útil? Serveix d’alguna cosa?

Sense cap mena de dubte qualsevol succés que motivi la més petita reflexió sempre es bo. La conscienciació de tota la societat, dones i també homes, de la necessitat de controls periòdics i de les avantatges que es tenen amb d’un diagnòstic precoç són un motiu prou important per repetir, any darrera any, la crida contra el càncer de mama. Gràcies a les mamografies i el diagnòstics precoços a Catalunya les curacions de càncers de mama ja superen més del 80 %, el repte està ara en lluitar per superar dia a dia aquesta xifra.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Ferrer i Guardia, Companys i el meu pare


Afirmar que vivim en un món imperfecte no és cap novetat. La historia ens demostra que sovint les persones i els estats s’equivoquen. Ahir es van complir 101 anys de l’afusellament d’en Francesc Ferrer i Guardia, demà es compliran 70 de l’afusellament d’en Lluís Companys. Dos fets, dos magnicidis, dos crims d’estat contra la llibertat.

Recordo quan era petit i el meu pare m’explicava les històries d’en Ferrer i l’escola moderna. Recordo com m’explicava els darrers dies d’en Companys. En Ferrer i en Companys em van marcar la vida o potser va ser el meu pare amb les seves històries, gràcies a tots tres.

Us deixo amb una foto de família -llàstima que no surti el pare- que vam fer al 1968 a Brussel•les davant l’estàtua a Ferrer i Guardia. Una foto buscada, que ens va fer desviar-nos del nostre recorregut turístic però que ens reafirmava com a persones lliures.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Barbie Store a Barcelona, la botiga de les aprenentes de princesa


Estava fent temps per anar a comprar una nova màquina aspiradora per casa, quan he passat davant de la botiga de Barbie a l’Illa Diagonal. No me’n he pogut estar i he entrat a xafardejar.

D’entrada ets sents dins d’un món color de rosa. Múltiples ofertes: moltes nines, vestits per les nines, complements per les nines... També hi ha la secció de vestits per nenes ( similars als de les nines), de complements per les nenes (similars als de les nines). Secció de maquillatge per nenes. Una zona per festes infantils on un grupet de nenes –només nenes- vestides de princeses es maquillaven.

A la botiga, cap home, cap nen, només mares i nenes. Em dóna la sensació que faig nosa, no m’hi sento bé, em trobo estrany. Em sento fora de lloc, en una botiga que passada de moda, una botiga on es “venen” uns valors irreals i impossibles alhora que carrinclons i sexistes.

Sabina ens cantava que “las niñas ya no quieren ser princesas” avui he constatat que, encara que poques, hi algunes que empeses per les seves mares encara sospiren per ser protagonistes del paper “couché “.

Sortosament a la nostra societat la realitat és una altra, les nenes volen ser metgesses, arquitectes o taxistes. Els contes de fades van quedant al bagul dels records, encara que d’una manera més lenta del que a algunes i a alguns ens agradaria.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Abolim la pena de mort


Per un món sense execucions de persones, abolim la pena de mort!

Adam i la serp


Us heu preguntat alguna vegada que passaria si enlloc d’enredar a l’Eva la serp ho hagués fet a l’Adam? La història i els esdeveniments que se’n deriven segur que serien diferents.

Ara imagineu-vos que la serp no hagués existit mai o que l’ofidi no hagués enredat a cap dels dos o als dos a l’hora. No creieu que la història tindria millors conclusions i conseqüències? Probablement seria una interpretació diferent de la vida, menys masclista, més humana.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Sexe i esport, la parella feliç.


Llegir noticies divertides no és un fet gaire corrent i haig de reconèixer que a mi em distreuen i m’animen. Avui m’ha fet gràcia conèixer que les autoritats de Nova Delhi estan buscant la solució a un problema inusual. Resulta que aquest dies s’estan celebrant els Jocs de la Commonwealth a la ciutat india i a la vila dels atletes s’ha produït un fenomen no previst: el sistema de desaigües s’ha embussat degut a la gran quantitat de condons que els atletes llencen pels wàters.

Des que a Barcelona 92 es va decidir regalar condons es ja costum que es posin a disposició dels i de les esportistes a qualsevol gran esdeveniment esportiu. Les “gomes” són cada cop més utilitzades a les viles del atletes; això demostra una millor conscienciació sobre la necessitat de practicar el sexe segur i, també, que el sexe i l’esport fan bona parella. Ara cal que en propers encontres, i per tal d’evitar embussos a les clavegueres, també es faciliti un mètode més eficaç i menys agressiu amb el medi per desfer-se del condons usats.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Publicitat a l'escola?


Les noticies que ens arriben de Can Berlusconi cada dia són més esperpèntiques. Ara resulta que a la regió d’Apulia s’han plantejat posar publicitat a les escoles. Argumenten que la mesura servirà per obtenir fons per l’activitat escolar. Com era d’esperar els empresaris es freguen les mans, podran arribar a un sector determinat de la població sense cap esforç i amb un mínim cost.

A Itàlia s’obre el camí publicitat a les aules, de moment a les taules i a les cadires, de ben segur aviat a les parets i amb el temps potser fins i tot a les pissarres. No sé si la mainada italiana en sortirà guanyant, però n’estic segur que algun empresari llest sí.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Esport i lluita contra el càncer


Un any més la NFL, la lliga de futbol americà, fa una campanya de conscienciació apostant per la prevenció del càncer de pit. Anuncis a les webs dels equips, el camps pintats amb llaços roses. Els jugadors - alguns d’ells moles de més de 150 quilos- amb peces de color rosa: gorres, sabates, lligues, cintes, mocadors...

Una manera amable de cridar l’atenció, tan de bo altres esports i altres lligues en preguin nota i segueixin l’exemple.

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Un pallasso al senat italià



Malauradament aquest personatge mana massa. Gent com ell han desprestigiat la política. Es creuen infalibles, graciosos i omnipotents. Ens faran patir, portaran el món al caos, però tard o d’hora la història els posarà al seu lloc.

Per cert, en Berlusconi no es mereix una foto tan enginyosa!