dimecres, 29 de febrer de 2012

Les prioritats en temps de crisi ens han de fer perdre els principis?


Retrobar-se amb cares que feia temps que no veies, caminar pel mig dels carrers, xerrar aquí i allà, aturar-se i tornar arrancar ... tot això i molt més forma part del relat d’una manifestació al centre de Barcelona. La d’avui, la meva enèsima manifestació, no podia ser diferent. Clar que canvia el lema, varia el tipus de gent, les motivacions, el clima -polític i meteorològic-, les organitzacions convocants o el tipus de consignes, però les manifestacions no deixen de ser expressions dels sentiments dels seus participants i un termòmetre de la societat.

Aquesta tarda de dimecres “tocava” manifestar-se junt amb els sindicats contra la reforma laboral. No ha estat malament, força gent i, tot i que l’ambient dia que passa està força més caldejat, bon rotllo. I com sempre, si queda una mica de temps, a l’acabament de la marxa el premi d’una cerveseta amb els col•legues a comentar la jugada.

La conversa distesa sobre la situació general, sobre el futur dels socialistes, sobre els mòbils i el twitter ens ha portat a una discussió amical però intensa sobre l’oportunitat d’algunes reivindicacions a que em dedico darrerament. La "cosa" anava en que en moments que s’està desnonant a gent o que l'atur està descontrolat demanar l’”utopía” de l’abolició de la prostitució o la supressió dels anuncis de prostitució als diaris és un tema menor, sectorial, quan no contraproduent. Com és natural no hem arribat a cap acord, sóc dels que penso que no podem deixar els nostres ideals al calaix, i com que no sóc expert ni puc dedicar-me a tot els temes que em preocupen prefereixo fer-ho amb intensitat en tres o quatre. És el meu model de combat.

Ja al metro anant cap a casa recordo, amb orgull , la meva petita contribució a la postura d’alguns diputats socialistes sobre l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Les meves dèries “sectorials” també contribueixen a fer un món millor.

Escoles bressol municipals: una inversió de futur


A Barcelona, d’ençà la victòria d’en Trias, estem vivint un etapa de desmantellament de l’estat del benestar. Agradi o no, i tingui la culpa qui la tingui, aquesta afirmació és ben real. Exemples en tenim a grapats i no cal citar-los ja que són a la memòria de tothom i que ens toca patir-los a diari.

Sovint em sorprèn la capacitat que té la dreta política i econòmica de mediatitzar l’opinió pública. El canvis de vent polític i/o econòmics, els interessos partidistes juguen un paper clau, només calen unes quantes declaracions, uns quants articles als diaris, l’expressió de quatre o cinc tertulians i ja s’ha creat dins la societat una visió favorable sobre el tema en qüestió. Però a vegades, molt de tant en tant, les lluites populars aconsegueixen aturar, si més no matisar, l’impuls de la dreta.

Darrerament s’ha obert un nou front en un espai on en Trias creia que no tindria resistència: les escoles bressol municipals. Trias, com bon governant de dretes, vol privatitzar-ho tot costi el que costi i sigui el que sigui. Trias addueix la manca de recursos per reduir més del 40% de personal de suport a les escoles bressol, però amb aquesta reducció el que s’aconsegueix és oferir una menor qualitat del servei. A Trias addueix la manca de recursos per ampliar les ràtios per aula, però amb aquest ampliació el que s’aconsegueix és menys atenció a cada infant. Trias addueix la manca de recursos per externalitzar la gestió de les noves escoles bressol, però amb aquesta externalització el que s’aconsegueix és afavorir una doble xarxa dins les escoles de titularitat pública: les de gestió directa i les de gestió externalitzada.

La possible degradació del model d’escoles bressol municipal ha alertat a molta gent, i la ciutadania, almenys la ciutadania afectada, ha dit prou. Nombroses reunions i el convenciment de mares i pares implicats, de sindicats, d’entitats i d’organitzacions polítiques han portat a l’elaboració d’un document: MANIFEST DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DEL MODEL D’ESCOLA BRESSOL PÚBLICA I SERVEIS COMPLEMENTARIS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA.

El manifest denuncia les mesures proposades pel govern Trias i reclama la millora i extensió de la xarxa d’escoles bressol alhora que reclama l’estabilitat laboral del personal interí i de suport.

Estic convençut que la millor aposta, la millor inversió, que pot fer actualment l’administració municipal està en l’educació. S’ha de protegir el sistema educatiu de qualitat i això comença amb unes escoles bressols públiques dignes i acaba amb una universitat pública d’excel•lència. No podem deixar el futur de la ciutat sols en mans privades, d’especuladors que només miren i vetllen pels seus interessos.

dimarts, 28 de febrer de 2012

Mentides arriscades


La tradició popular ens aconsella que en moltes situacions de la vida és millor desconèixer la veritat. Se’ns diu, o se’ns fa creure, que si sabéssim les possibles conseqüències de moltes de les nostres accions probablement no les faríem. Malauradament els humans tenim tan arrelat aquest concepte que molts se’n aprofiten per tal d’aconseguir els seus interessos, uns interessos econòmics o de poder i molt sovint poc ètics. El problema s’aguditza quan amb la desinformació es vol tapar algun fet de repercussions vitals.

A ningú se li ha escapat que amb el terratrèmol i posterior tsunami del Japó, amb el desastre de la central de Fukushima la salut de moltes persones es va posar en joc. Un reguitzell de notícies que van apareixent de tant en tant així ens ho confirmen. Zones contaminades, poblacions abandonades, cultius infectats, malalties... Ara ens assabentem que el govern japonès fins i tot va témer en un primer moment per la seguretat dels habitants de Tokio. Eren només uns 35 milions de persones en perill!

Probablement la majoria de la població de la capital japonesa estarà satisfeta pel fet de no haver sabut en primera instància del perill a que estava exposada. Només cal imaginar-se les possibles escenes de pànic, les aglomeracions, els pillatges, les corredisses, els embussos, el col•lapse que produirien 35 milions d’ànimes espantades. Cal agrair al govern el seu silenci. Però els mateixos habitants de Tokio al conèixer a pilota passada el risc que van córrer segurament es preguntaran per la seva protecció futura. Probablement demanaran al seu govern per la seguretat de les centrals nuclears i, alguns més agosarats, per la necessitat de tancar-les immediatament.

A l'hora de garantir la vida de les persones ja no valen més mentides. S’ha demostrat la vulnerabilitat de les centrals, dels seus alts riscos. Ja no n’hi ha prou en dir que l’energia nuclear és neta i segura. En nom del progrés no tot s’hi val. Cal exigir a les administracions que encarin el problema amb valentia i no s'aturin davant d’interessos econòmics per molt potents que siguin.

Pel futur de la terra cal tancar les nuclears. Al preu que sigui, un preu que sempre serà molt més barat que el final de la vida al planeta.

dijous, 23 de febrer de 2012

La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius


En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Un cartell de Barcelona


Passejar per Barcelona sempre té el seu encant. Si es va amb els ulls oberts, amb ganes d’observar, gairebé mai ningú surt decebut. La sorpresa, la imatge curiosa o la situació especial està esperant per ser descoberta.

Aprofitant que havia de fer un gestió a primera hora del matí he caminat una estona per la Gran Via i, enganxat amb cinta adhesiva a una caixa de llums, he vist un cartell fet a mà que no he pogut de deixar de fotografiar.

Un rètol que m’ha fet somriure i que amb quatre ratlles caracteritza un missatge d’optimisme: una utòpica demanda de més dies lleure en plena crisi, un suggeriment sobre la participació democràtica i una definició molt creativa sobre el vot en blanc. Si a tot això s’afegeix la “valentia” de signar-ho i deixar un correu electrònic de contacte podem assegurar que tenim un ciutadà compromès.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Si estirem fort ...


Estem en època de recessió econòmica i alguns volen aprofitar l’ocasió per desmantellar sense cap tipus de mirament tots aquells avanços socials que s’han aconseguit gràcies a molts anys de lluites, negociacions i compromisos. Aquests "alguns, que tenen noms i cognoms, s’aprofiten que la majoria de la població europea desprès de gaudir durant un llarg període d’anys d’un benestar generalitzat ha oblidat que cal lluitar, dia a dia, per no perdre els drets conquerits.

Ahir alguns, bastants però podrien haver estat molts més, vam sortir en contra la reforma laboral. Malauradament amb això no n’hi haurà prou, és hora de despertar, de treure’ns la son de les orelles! No podem, ni hem, de renunciar a res. Reivindicar i preservar els drets conquerits passa a ser una necessitat imperiosa, és una acte de legítima defensa.

El personatge de la foto, el pitroig americà (turdus migratorius), ho té clar. Sap que si estira ben fort finalment aconseguirà la seva presa, en aquest cas un cuc de terra. La pregunta és: ho tindrem nosaltres els humans tan clar i desenterarrem tots els nostres cucs?


dissabte, 18 de febrer de 2012

La palla a l’ull d’un ex


No qüestiono que en l’àmbit de la política tothom tingui el dret a opinar, al contrari penso que és bo que cadascú s’expressi lliurement. El que també penso és que cal ser una mica curós i conseqüent amb les afirmacions que es fan, sobretot quan provenen de persones que han tingut al llarg de la seva vida política nombroses responsabilitats.

El socialista Celestino Corbacho, ex alcalde d’Hospitalet, ex president de la Diputació de Barcelona, ex ministre, ex diputat a Corts, ex primer secretari de L’Hospitalet, ex membre electe de l’executiva del PSC i actualment diputat al Parlament de Catalunya i president de la mesa del Consell del PSC -i segur que em deixo algun altre càrrec- ha fet el dia de Carnaval unes polèmiques declaracions recollides al diari el País on afirma que veu les mateixes cares al PSC des de fa 15 anys i qüestiona la renovació dels socialistes catalans.

Corbacho, que està en primera línea de la política des de la transició, va lluitar fins el darrer moment per estar a la nova executiva del PSC. Ara es permet el luxe de criticar-la, de posar pals a les rodes només pel fet que no hi ha pogut entrar per la porta gran. Critica l'executiva del PSC tot i que com a president del Consell Nacional hi ha entrat per la porta del darrera.

Potser estigui equivocat, però exercint el meu dret a opinar -el mateix que té en Corbacho-, crec en Celestino Corbacho no és, ni pot ser, el paradigma de la renovació del PSC, que és lleig que critiqui pel fet de no estar. Que si té una mica d’humilitat política hauria de recordar que gent amb molt bones i millors qualitats polítiques -poseu el aquí els noms que vulgueu- han deixat d’estar a l’executiva del Partit i ho accepten amb naturalitat. Que potser al “Celes“ ja se li ha passat l’arròs polític. Que és hora que es tregui la palla de l’ull.

divendres, 17 de febrer de 2012

Franco per sempre


Alguns que fa anys que voltem per aquest món aquest treball artístic d’Eugenio Moreno ens posa els pels de punta. Tot i això és molt bo tenir memoria i recordar temps que no haurien de tornar mai.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Una visió intencionadament esbiaixada del 10è congrés del PSC Barcelona


Per fi s’ha acabat el 10è congrés del PSC Barcelona. Per mi han estat un parell de mesos de força feina: ponències, reunions, debats, assemblees, fotocòpies, planificacions, dubtes, credencials, sopars, visualitzacions, llistes, esmenes, taules, candidats, acords, repeticions, aliances, incorporacions, innovació, participació, molts consensos i pocs dissensos, votacions, delegació, resultats i agraïments... Això i molt més ha estat el “meu“congrés.

Passades unes hores, ja descansat, m’agradaria destacar alguns dels aspectes que des d’una òptica estrictament personal em quedaran a la memòria d’aquest esdeveniment.

En primer lloc la gran notícia del congrés: la decisió d’en Jordi Hereu de deixar la presidència del grup municipal socialista i l’anunci que abandonarà en breu la seva acta de regidor. Al marge del ressò mediàtic i de les repercussions polítiques -dins i fora del PSC- i ciutadanes que sense cap mena de dubte tindran, cal ressaltar l’actitud demostrada per en Jordi. Tal i com vaig intentar expressar en meva intervenció al plenari, Hereu ha fet un gest de generositat democràtica que només fan aquelles persones que avantposen els interessos del col•lectiu per davant dels propis. Gràcies de tot cor Jordi per ser, abans que res, persona.

En segon lloc la frase del congrés: Santi Castellà, president del Moviment Laic i Progressista en la seva intervenció a la inauguració en la seva condició de convidat al congrés ens va recordar que “Més enllà del partit hi ha vida”. Una afirmació que pot semblar trivial però que reflexa, agradi o no, el que ha estat una realitat dels socialistes els darreres anys: la desconnexió i l’allunyament del dia a dia de la nostra societat. Per sort sembla que aquest congrés serà el punt d’inflexió i que ha servit per posar les bases per la reconstrucció del projecte dels socialistes barcelonins a la nostra ciutat i la seva reconnexió amb la ciutadania.

En tercer lloc l’obertura i claredat: que en ple congrés Xavier Rius, un periodista gens sospitós de ser prosocialista, afirmi en un tuit: “Feia temps que no veia un congrés de partit tan transparent” demostra que alguna cosa estem fent bé, que anem per bon camí.

En quart lloc: 240 delegades i delegats treballant per arribar a acords, per fer propostes, per consensuar; les votacions a la búlgara queden al calaix dels records, tot evidencia que els temps i les formes dels socialistes estan canviant.

Per acabar i el més important de tot: el recolzament, l’amistat i la confiança que en moments polítics difícils i complicats m’han donat i m’estan donant moltes companyes i companys de les Corts, persones que em recorden des del seu altruisme el projecte d’agrupació participatiu i integrador que compartim. Un projecte que aglutina a molta gent i que no pot quedar al marge del futur.

diumenge, 5 de febrer de 2012

Suposicions, sumes, aliances, certeses i desenganys


En el món de la política, com a la vida, sovint les coses no són com semblen o com ens volen fer creure que semblen.

Les sumes de voluntats no són exactes, varien en funció de la solidesa del seu compromís.

Les aliances són circumstancials, finites.

El que avui és segur pot variar a canvi d’un preu, encara que aquest sigui molt petit.

De traïdories sempre n’hi ha hagut.

L’hora de la venjança, i això és el bo que té, mai se sap quan arriba.

Tot això passa al món de la política, com al món real. És cosa d’humans, però n’hi uns que poden dormir millor que altres.

Que ningú cregui que els cercles es tanquen.

Continuarà...

divendres, 3 de febrer de 2012

Retorn als orígens, el cas de femella de mangabei de coroneta blanca


Des de sempre els boscos humits de l’Àfrica Occidental (Ghana i Costa d’Ivori) acullen, entre d’altres, una espècie de primats de la família dels cercopitècids: el mangabei de coroneta blanca (Cercocebus atys lunulatus). Malauradament la pressió humana exemplificada amb la sobreexplotació dels boscos i en el consum de la seva carn ha portat a una minva important del nombre d’exemplars de mangabeis que posa en perill el seu desenvolupament natural en llibertat.

Un quants zoològics europeus al voltant de la WAPCA (West African Primate Conservation Action) estan promovent la conservació in situ dels cercopitècids. A Europa Maria Teresa Abelló, conservadora de primats del Zoo de Barcelona, coordina la participació de 13 institucions i una població total de 50 exemplars (27 mascles i 33 femelles). Tot això amb el sol motiu final que en plac el més breu possible es puguin portar a terme la reintroducció dels mangabeis al seu hàbitat natural.

EL Zoo Barcelona ha cedit una femella -Accra-, nascuda al 2005 a la nostra ciutat, al zoo que de la població que precisament porta el seu nom. El zoo d’Accra amb un grup de 13 exemplars és el més gran que existeix en captivitat que amb la nova incorporació incrementa el seu potencial reproductiu i garantir la seva viabilitat futura.

Però el programa no acaba aquí, s’està pendent de la creació d’un hàbitat de semillibertat dins del Parc Nacional d’Ankasa amb el fi que alguns grups comencin a habituar-se a subsistir únicament amb els seus propis mitjans. I, finalment, amb el temps i si tot surt bé els mangabeis pondran tornar a grimpar en llibertat en els mateixos boscos on ho feien els seus avantpassats.

Un cop més la política conservacionista del zoològics europeus facilita la “salvació” i reintroducció d’espècies en greu perill d’extinció. Un camí que s’ha de continuar per preservar la diversitat biològica del nostre planeta tan malmesa per l’ingerència agressiva de l’espècie humana. Aquesta és, fonamentalment, la missió moderna dels zoològics.