Diumenge electoral a Europa, una sopa amb sabor agredolç

A Europa hem viscut un cap de setmana electoralment molt mogut, diverses eleccions a distints països amb diferents resultats i amb lectures diferents. Com a més destacable pel que pot significar pel futur immediat d’Europa cal resaltar la victòria, més ajustada del que era previsible, del socialista Hollande a les presidencials franceses. 

Els que creiem que per sortir de la crisi hi ha altres camins, els que pensem que no només amb la contenció de la despesa es solucionen el problemes, els que no volem que es retallin drets estem d’enhorabona: sembla que a França canviaran les coses i això pot significar una important transformació de les polítiques econòmiques europees. 

Però la victòria socialista a França no ens ha de fer obviar el greu estat social que està vivint tot el continent. No se’ns ha d’escapar de les nostres anàlisis el sever descontentament d'una part molt important de la ciutadania. Cal que valorem en la seva justa mesura els preocupants resultats a Grècia, amb la desfeta dels partits tradicionals i l'augment espectacular de l’extrema esquerra i -el que és molt pitjor- irrupció amb 21 escons del partit neonazi al parlament. No podem oblidar els 6.379.332 de vots que va rebre le Pen a la primera volta de les presidencials franceses  Tampoc estaria de més analitzar el perquè a Alemanya un partit sense cap programa -el pirata- apareix amb força a tots aquells parlaments regionals on es fan eleccions. Alguna cosa no funciona però el que queda clar és que el malestar de la població es reflexa i manifesta electoralment de diferent forma a la mida i moda de cada país.

Els partits no són eterns, només són una eina democràtica per arribar a uns objectius concrets. El problema actual rau, no en que els partits tradicionals perdin força, sinó que cada vegada més la dispersió ideològica, o electoral per ser més exactes, és més gran i això fa més difícil arribar als consensos necessaris per garantir la governabilitat. Sense un pacte democràtic ben consolidat s’abona el terreny per a demagogs de tots colors. 

Si mirem enrere, a la història del segle passat, no ens costarà gaire veure similituds amb el període entre guerres i la situació actual: greu crisi econòmica, pèrdua de valors, aparició “democràtica” de partits profundament totalitaris... Les semblances fan tremolar. 

Estem en un període convuls on tot es qüestiona. Podem ser -i hem de ser- tot el crítics que faci falta, però els nostres retrets ha d’anar acompanyats de propostes concretes. Unes propostes que facilitin la convivència i ens permetin sortir el més aviat possible la terrible crisi que patim.

La victòria de Hollande pot ser un bon inici, ha d’obrir la via al diàleg i a la serenor i a la recuperació. 

Nota: Us adjunto en vídeo del que crec no hauria de passar mai, però que il•lustra la situació on ens trobem.

Pirates contra Verds, la batalla pel tercer lloc

Les enquestes canten que si en aquests moments tinguessin lloc eleccions generals a Alemanya es produiria pràcticament un empat per la tercera posició entre els Verds i els Pirates. I si segueix la tendència alcista probablement el pirates tindrien totes les de guanyar.

Qui els hi hauria de dir a aquells joves, i no tan joves, que a principis del 80 amb un incipient moviment, fonamentalment basat en l’ecologia i en l’esperit antinuclear i amb un desig de trencament amb la manera de fer i de tractar la política, arribarien a tenir influents ministres al govern federal? Qui els havia de dir que 30 anys més tard la seva mateixa organització -els Verds- seria acusada de pertànyer a l’establishment polític alemany?

Doncs això és el que passa, a Alemanya el verd ja no està tan de moda. Al contestari verd li ha sortit un germà petit que li demana pas. Un cop la pròpia Merkel ha posat data de punt i final a les centrals nuclears l’agenda dels joves alemanys ha canviat, importen altres coses. I és aquí on fan forat i entren els Pirates, un partit amb un ideari molt senzill i bàsic: accés lliure a la informació i participació directa.

Informació i participació res més que això. Molt i poc a la vegada. Tant de bo que tinguéssim accés lliure a totes les dades en poder de les administracions. També fora bo facilitar la presa de decisions amb consultes a la ciutadania. Però amb això no n’hi suficient, amb dades obertes i democràcia líquida no n’hi ha prou.

Per governar un país, però també amb una escala diferent per tirar endavant un petit col•lectiu, cal prendre decisions de tot tipus, cal saber fer pressupostos, cal saber d’economia, cal saber de cultura, de sanitat, d’ensenyaments o de feminisme. Cal prendre postura de tot i cada una de les qüestions que es presenten. Pot quedar molt bonic però no es pot funcionar pintant les coses de verd o reclamant únicament més participació. Cal prendre postura, en definitiva cal mullar-se.

I això de mullar-se no està de moda, és més senzill reivindicar i criticar que proposar. Això és el que passa a Alemanya.

A altre llocs d’Europa les coses no són tan diferents, només canvien els protagonistes i els noms dels partits. A França, per exemple, la candidata neofeixista a la presidència francesa Marine Le Pen s’autoproclama com “la candidata antisistema” i es queda tan ample. El problema rau quan, segons les enquestes, Le Pen pugna amb François Hollande per la primera posició entre les preferències dels joves entre 18 i 24 anys.

Alguna cosa estem fent malament.

La recepta: partits oberts i innovació

Afirmar que els partits tradicionals estan anquilosats no aporta cap novetat a una percepció - jo afirmaria que realitat- cada cop més estesa. La superació de la crisi econòmica, però també política, requereix d’idees intel·ligents, de mecanismes radicalment nous que tinguin el recolzament necessari per a la seva implementació.

El tancament, l’autocontemplació, l’aferrament a vells conceptes, el conservadorisme per part dels partits clàssics ens poden portar -o ja ens han portat- a l’aniquilació de l’actual sistema polític. Una destrucció que de per sí no hauria de ser negativa si no es corres el risc de caure en dictadures populars o directament feixistes.

Si volem redreçar el camí dins dels partits, i sobretot dins dels partits d’esquerra, és necessari un esforç evolutiu important que trenqui amb els vicis adquirits del passat. Obrir-se a la societat, buscar complicitats fora de les organitzacions, ser més permeables, trobar sinergies, treballar en xarxa...

Sense perdre ni oblidar els principis la idea ha de ser innovar d’una manera oberta, de canviar el paradigma. Ens agradi o no s’ha de reconèixer que la puresa política com a tal ja no existeix, que els punts de vista s’han hibridat, que el pensament únic és obsolet, que les veritats canvien constantment.

Només si l’esquerra política pren consciència de tot això podrem treballar d’una manera efectiva per un món millor.

Ens espera una bona feinada.

Un cartell de Barcelona

Passejar per Barcelona sempre té el seu encant. Si es va amb els ulls oberts, amb ganes d’observar, gairebé mai ningú surt decebut. La sorpresa, la imatge curiosa o la situació especial està esperant per ser descoberta.

Aprofitant que havia de fer un gestió a primera hora del matí he caminat una estona per la Gran Via i, enganxat amb cinta adhesiva a una caixa de llums, he vist un cartell fet a mà que no he pogut de deixar de fotografiar.

Un rètol que m’ha fet somriure i que amb quatre ratlles caracteritza un missatge d’optimisme: una utòpica demanda de més dies lleure en plena crisi, un suggeriment sobre la participació democràtica i una definició molt creativa sobre el vot en blanc. Si a tot això s’afegeix la “valentia” de signar-ho i deixar un correu electrònic de contacte podem assegurar que tenim un ciutadà compromès.

La palla a l’ull d’un ex

No qüestiono que en l’àmbit de la política tothom tingui el dret a opinar, al contrari penso que és bo que cadascú s’expressi lliurement. El que també penso és que cal ser una mica curós i conseqüent amb les afirmacions que es fan, sobretot quan provenen de persones que han tingut al llarg de la seva vida política nombroses responsabilitats.

El socialista Celestino Corbacho, ex alcalde d’Hospitalet, ex president de la Diputació de Barcelona, ex ministre, ex diputat a Corts, ex primer secretari de L’Hospitalet, ex membre electe de l’executiva del PSC i actualment diputat al Parlament de Catalunya i president de la mesa del Consell del PSC -i segur que em deixo algun altre càrrec- ha fet el dia de Carnaval unes polèmiques declaracions recollides al diari el País on afirma que veu les mateixes cares al PSC des de fa 15 anys i qüestiona la renovació dels socialistes catalans.

Corbacho, que està en primera línea de la política des de la transició, va lluitar fins el darrer moment per estar a la nova executiva del PSC. Ara es permet el luxe de criticar-la, de posar pals a les rodes només pel fet que no hi ha pogut entrar per la porta gran. Critica l'executiva del PSC tot i que com a president del Consell Nacional hi ha entrat per la porta del darrera.

Potser estigui equivocat, però exercint el meu dret a opinar -el mateix que té en Corbacho-, crec en Celestino Corbacho no és, ni pot ser, el paradigma de la renovació del PSC, que és lleig que critiqui pel fet de no estar. Que si té una mica d’humilitat política hauria de recordar que gent amb molt bones i millors qualitats polítiques -poseu el aquí els noms que vulgueu- han deixat d’estar a l’executiva del Partit i ho accepten amb naturalitat. Que potser al “Celes“ ja se li ha passat l’arròs polític. Que és hora que es tregui la palla de l’ull.

Una breu aportació sobre el partit 2.0

En els darrers tres anys, des de la meva experiència com a responsable polític d’una agrupació socialista, he constatat sobre el terreny una realitat que la societat fa temps sap: els models organitzatius dels partits, i el del meu en particular, han quedat obsolets. Cal una profunda “revolució” en el tractament dels problemes i dels reptes als que ens hem d’afrontar.

El darrer congrés del PSC ha treballat de valent en aquest sentit; s’han obert portes a noves formes de participació, s’ha modificat i modernitzat models d’elecció i s’han establert els mecanismes que haurien de permetre una millor connexió amb la societat. Però amb escriure i amb declaracions d’intencions no n’hi ha prou cal aplicar les innovacions.

Estem vivint un debat que s’ha endegat a la xarxa sobre la possible creació agrupacio 2.0 al PSOE i els aportacions posteriors i, molt enriquidores, de la Lourdes Muñoz i la Mercé Perelló. Però la cosa no ve d’ara, ja fa temps que volta, i per això des de l’agrupació de les Corts a proposta de la Lourdes Muñoz, però també gràcies a la participació i les aportacions fruit del debat entre moltes persones, vam presentar una esmena al congrés del PSC que va ser aprovada. L'esperit que defensàvem era que la nostra organització havia de fer un pas endavant i transformar-se en un partit 2.0, un partit xarxa. Ara caldrà desenvolupar-ho.

Què és per mi un partit xarxa?

D’entrada un partit que estigui a la xarxa, que utilitzi la xarxa, que visqui a la xarxa. Un partit que utilitzi les facilitats que aportin les TIC, que treballi en xarxa.

Però un partit xarxa, un partit 2.0, també ha d’estar present fora de la xarxa, no es pot viure només al ”núvol", s’ha de “baixar” al carrer. Un partit 2.0 no significa “abandonar” o menystenir als que no tenen accés a les tecnologies, al contrari, ningú s’ha de sentir exclòs. Un partit xarxa és una organització que delega, un partit amb presa de decisions descentralitzades, un partit que escolti, un partit que respongui, que treballi per objectius clars i concrets. Un partit que fomenti la participació, que impliqui i s’impliqui. Ha de ser un partit on la paraula COMPARTIR s’escrigui en majúscules.

El 2.0 ja no és un concepte només tecnològic, el 2.0 ha passat a ser també una filosofia davant la vida, de com afrontar el futur i de com relacionar-se amb els altres. El 2.0 ja és una actitud, un sentiment. ( i ja sabeu el socialisme és un sentiment).

Dia de suspensos

Avui moltes cases catalanes pateixen un petit drama, els més petits i els no tan petits de la casa han portat les seves notes trimestrals. Las vacances escolars de Nadal s’enterboleixen per unes notes no gaire bones. Els primers suspensos, les primeres bregues... mares emprenyades, pares decebuts. Els petits espantats per les cares serioses dels pares. Els més grans intentant justificar l’injustificable, la mestra que em té mania. La situació es repeteix any rere any, només canvien els protagonistes i a vegades ni això. És una història recurrent. Promeses de rectificació per part dels fills i ganes de deixar-se convèncer per part del pares, però al final els bons són bons i els dolents són dolents.

Avui el govern de la Generalitat també ha portat les notes i ha suspès, i això que la seva mestra es amiga de la família. El CEO, el centre d’estudis d’opinió, que depèn de la Generalitat ha fet públic un estudi on s’afirma que els catalans desaproven la gestió del govern. Per primera vegada des de que es fan aquets tipus d’estudis un govern català suspèn.

Als pares ens preocupa el futur dels fills, ens agradaria que fossin els més preparats, els perdonem tot o gairebé, volem el millor per ells.

Als ciutadans ens preocupa el futur del nostre poble, no ens agrada que els nostres governants no facin els deures, no ens agrada que ens portin males notícies, no ens agrada que redueixin serveis, no ens agrada que culpin de la situació a la mestra o als governs anteriors... Volem que facin la feina ben feta, amb rigor. I si no compleixen, suspenen. Però a diferència que amb els nostres fills no els perdonem i ens en busquem un altre govern.

Les 4 dones d’en Rajoy

Coneixem ja el govern d’en Rajoy . 13 persones.

No és el moment de criticar ni la possible idoneïtat ni la competència de cada ministre, cal deixar que facin la seva feina. Avui no toca queixar-se. No és el moment de recordar que el titular d’economia havia estat directiu a Lehman Brothers a la península ibèrica, ni que el nou ministre d’interior sigui soci numerari de l’Opus, ni que el ministre de medi ambient tingui un reguitzell de cotxes i sigui accionista d’una petroliera, ni que el ministre de defensa hagués estat al consell d’administració d’una empresa que fabrica bombes de dispersió, ni que...

Coneixem ja el govern d’en Rajoy. 13 persones. 9 homes i 4 dones.

Això sí que ho podem valorar. La dreta espanyola no té dones preparades? O és que Rajoy fa tota una declaració de principis? No m’agrada que les dones tornin a ser una minoria. No entenc que en ple segle XXI encara haguem de parlar d’aquests temes, dec ser molt innocent però pensava que la paritat als governs d’Europa era una fet inqüestionable. En fi, tornem enrere, retrocedim a principis de segle XX, quan les dones competien a les olimpíades vestides de carrer per no ensenyar cap part del seu cos.

La que ens espera...

Femitic, unes dones admirables

Ahir vaig assistir al lliurement de premis de Femitic, un concurs de vídeos i fotografies que fomenta la participació de les dones a Internet. Organitzat per Dones en Xarxa, Femitic pretén, entre d’altres objectius, disminuir la fractura digital de gènere, incentivar la formació i la incorporació de la dona al mercat laboral, visibilitzar les dones a Internet, fomentar l’ús d’Internet com un espai on promoure valors igualitaris i inclusius entre les i els joves, denunciar les desigualtats entre dones i homes en l’àmbit laboral.

L’acte va ser breu, , presentació de les obres finalistes, mini parlaments i 4 premis, 2 de fotografia i dos de vídeo. Una horeta justeta d’aquelles ben aprofitades i que tothom en surt content, les premiades cofoies, les organitzadores satisfetes pel èxit i el públic encantat.

De les quatre obres premiades me’n agradaria destacar-ne una, la que em va arribar al cor “#admirables”, un vídeo de la Paula Girart que sota el subtítol "Com pot Internet ajudar a l’alliberació de la dona?” ens relata la dificultat i els perills de les dones lluitadores de la primavera àrab i la seva connexió amb el món via Internet i les xarxes socials.

Des de petit sempre m’ha impressionat la gent que es juga la pell per la democràcia i la llibertat del seu poble, el seu gènere, la seva raça o la seva condició sexual. Només pensar en la seva valentia, en el seu activisme desinteressat, en el perill en que exposen la seva vida em fa posar la pell de gallina. I aquesta és l’emoció que la primera part del vídeo de la Paula em va fer sentir, una sensació que em va fer revifar la meva ànima rebel contra les injustícies.

Felicitats Paula!

Coses del congrés socialista: hi ha qui vol pescar a la peixera!

Tota societat té unes normes per les que s’ha de regir. Sense elles la convivència seria dificultosa i el funcionament gairebé impossible, aquests preceptes van variant en el temps, s’adeqüen a les noves tendències, als nous mètodes o a les noves ideologies. La regularització és, doncs, necessària i acceptar les condicions és imprescindible.

Totes les societats es doten dels instruments necessaris per, en el seu moment, modificar i canviar les regles de joc. I els canvis s’han de produir en el seu moment, no abans i no quan a algú li interessi. Trencar la norma, canviar les regles quan la partida està començada és jugar brut.

Els partits polítics, com a entitat social que són, també es doten d’unes normes de funcionament -millors o pitjors- per les quals s’autoregulen. Unes convencions generalment escrites en estatuts i reglaments que fan més entenedor el funcionament intern i que alhora faciliten la solució en cas de discrepàncies.

Habitualment els partits polítics estableixen el canvi de les seves normes en congressos o conferències convocades a l’efecte, així es com s’incorporen legítimament les transformacions que els seus integrants desitgen.

Algunes, o algunes, pretenen “jugar” les seves cartes al congrés dels socialistes catalans amb unes regles que no estan escrites o que encara no s’ha aprovat. Com saben de les seves poques possibilitats amb les normes actuals, utilitzen la seva influència mediàtica per intentar portar el joc a un terreny a priori, només a priori, més favorable als seus interessos. En altres paraules, negar o qüestionar la legitimitat representativa dels delegats i de les delegades quan es té un recolzament gairebé nul és un atac frontal a la democràcia. Generar sospites ”urbi et orbi” sense fonaments és un atemptat directe al partit.

Flac favor el que fan alguns, o algunes, en nom de la democràcia als socialistes i que amb les seves afirmacions contribueixen, també, al desprestigi de la política en general.

Aquesta manera de participar en política no és gaire neta, em recorda aquells que en un concurs de pesca a mar obert pesquen en un peixera, o compren a la peixateria, i presenten les seves "captures" com una gran cosa, quan en el fons el que han fet són trampes.

Sobre els socialistes i les eleccions: amors, odis, conviccions i fermesa. Tres propostes d’actuació

La relació dels partits amb els ciutadans és complexa i difícil. La confiança costa molt de guanyar i és molt fàcil de perdre. Ningú sap ben bé el perquè un partit té el favor majoritari de la població. Són diversos els aspectes a valorar i el motiu no és per a tothom igual. La tradició o la costum són elements a tenir en compte, però també les situacions extremes, les sensacions i les vibracions, les modes o les crisis. Per no parlar de l’humor general, de l’estat d’ànim social, que porta sovint a votar a la contra.

Als socialistes la majoria de la gent ens ha deixat d’estimar, és un fet, una crua realitat. Hi ha tantes raons i motius diferents com electores i electores que no ens han donat el seu recolzament, però probablement el principal ha estat que la gent ha deixat de sentir-se estimada pels socialistes.

La llarga sèrie d’anys on tots els vents bufaven a favor ha fet creure a més d’un dirigent, a la majoria d’ells, que les coses no canviarien mai. La crítica interna no tan sols no és ben vista si no que és perseguida per improcedent. La ignorància, quan no menyspreu, de l’opinió de les bases, la utilització d’aquetes com a simples comparses o figurants de la política ha portat a un distanciament important i significatiu. Són molts que dins del partit se senten apartats i defraudats.

I aquesta separació real entre cúpula i base s’ha vist traslladada a la societat. Una de les normes bàsiques de la comunicació s’ha trencat: si els cercles més propers es desfan és molt difícil, per no dir impossible, arribar als cercles exteriors. I sense contacte directe entre el partit i els ciutadans, sense tenir les antenes posades, sense percebre els avisos i les necessitats, sense actuar de baix a dalt la “cosa política” no té futur. Aquest ha estat, per mi, el principal problema de la desafecció vers els socialistes. Primera proposta: cal restablir de nou llaços emocionals dins i fora del partit.

Però estimant a la gent no n’hi ha prou, cal també tenir ben clar que es vol fer, cap a on anar. I els i les socialistes catalans fa temps que donem la sensació - en realitat és més que un sensació- que hem perdut el camí, que anem com a mínim despistats. Els socialistes hem caigut al parany de la dreta política, econòmica i mediàtica d’aquest país i hem acceptat jugar sempre al seu terreny de joc. Un terreny on no ens sabem moure, ple d’entrebancs -i de bancs!-, i en aquest canvi de terreny hem oblidat el nostre estil de joc, els principis d’igualtat i fraternitat, de solidaritat, el nostre catalanisme, el feminisme, l’europeisme ... Igualment no hem sabut incorporar al nostre discurs d’una manera clara i ferma l’ecologisme i la defensa del planeta. Tot això es paga; actuar sense convicció només serveix per tapar forats no per superar els problemes. Segona proposta: tornar a ser nosaltres.

I finalment és innegable que el socialista és un partit amb voluntat de govern, que ha governat i vol tornar a governar. Però per poder tornar a governar ara el que toca és fer d’oposició. Oposició a tots els nivells, als districtes, a les ciutats, als consells comarcals, a les diputacions, al parlament i a les corts. A tot arreu. S’ha d’acabar aquesta indefinició de “l’oposició responsable”, aquella que un dia diu sí i a l’altre no, aquella que ens fa actuar com si encara fóssim al govern de torn i que només serveix per aplanar el camí als nostres adversaris, una oposició, una postura que la gent no entén. Tercera proposta: fer d’oposició sense complexes.

Dona: tapa’t els ulls!

Si fa tot just dos mesos s’albirava dins del feudal règim saudita una petita escletxa de millora democràtica amb l’anunci que les dones podrien participar i ser escollides en les properes eleccions municipals, avui les esperances de progrés es tornen a veure enterbolides.

A l’Aràbia Saudita les dones per llei han de vestir de negre de dalt a baix i amb el cabell cobert. Incomplir aquesta norma està greument penalitzat, des de fuetades a presó. Ara el Sheikh Motlab al Nabe, portaveu del Comitè per la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici vol anar més lluny. Vol que s’aprovi una llei que obligui a les dones amb els ulls “bonics” que també se’ls tapin. Sembla ser que per aquest grup integrista els ulls poden ser massa temptadors pels homes saudites i que cal garantir la puresa de les dones!

Esperem que la proposta quedi només en proposta i finalment sigui rebutjada, però el fet de que es presenti ja demostra fins a quin punt la societat saudita viu ancorada en un món arcaic que no respecta ni els drets ni la llibertat de les persones. Més encara, que no considera a les dones com a persones.

Agressió a la llibertat, el local dels socialistes de Nou Barris assaltat

Passaven uns minuts de les dues de la tarda d'avui divendres quan un grup format per 8 o 10 joves encaputxats han atacat els local social dels socialistes al passeig Urrutia a Nou Barris.

Els assaltants camuflats d’una manera covarda sota les seves caputxes, anaven armats amb barres de ferro que han utilitzat per intentar trencar tots els vidres del local. Igualment han llançat oli de motor a les parets i han fet una pintada, també han llançat un cocktail molotov que sortosament no s’ha encès. Finalment els crits d’alarma i protesta de les ciutadanes i dels ciutadans que estaven en aquells moments pels voltants els han fet foragitar.

Els agressors han deixat la seva empremta, una pintada on fan tota una declaració d’intencions, això sí sense signar, per mantenir-se en l’anonimat: “Foc als polítics. Mort a l’estat.”

No és la primera vegada que la seu d’un local socialista a Barcelona es veu agredida; hem tingut pintades, ocupacions, assalts i, fins i tot, bombes. Hem rebut amenaces de tots colors. Alguns pensen que amb les seves coaccions traïdores i anònimes aconseguiran fer-nos enrere, aturar-nos. Estan ben equivocats, aquestes agressions fan que les i els socialistes ens unim més, que ens sentim més forts, que ens afirmem en la nostra convicció en que la nostra lluita pel socialisme és més necessària que mai.

I per si no algú té dubtes de quin és el meu parer:

Quan hi ha democràcia utilitzar la violència per expressar les idees només té un nom: feixisme

Donar la cara, i el cos, contra hipòcrites i censors.

Tenir vint anys, ser dona i viure a Egipte no és gens fàcil. Si a tot això se li afegeix el ser feminista i lluitar contra el vel islàmic la situació es complica encara més.

Doncs bé. Resulta que una noia egípcia de 20 anys, Aliaa Magda Almahdy, ha desafiat a totes les ments retrògrades del seu país atrevint-se a mostrar-se despullada al seu bloc. Amb la seva acció, que no sols es queda amb unes fotos sinó que porta tot un discurs darrera, intenta aixecar consciències i anunciar que les dones no permetran que se les relegui a un segon terme, que sense les dones no hi haurà cap canvi substancial dins del món àrab.

Aliaa, diu que lluita contra la societat sexista, violenta i racista, la societat de l’encalç sexual i de la hipocresia. Vol sentir-se, i creu que en té tot el dret, lliure.

Aliaa és valenta, s’enfronta a la tradició, a una religió coercitiva i al masclisme d’una societat patriarcal i tancada. Aliaa sap que s’hi juga molt. Ha triat, sap que sense llibertat no tindrà futur. Esperem que guanyi el seu repte.

El veritable vot ocult, el vot d’en Fèlix Millet

Ja ni se’n parla però, de tant en tant, val la pena recordar-ho. En Fèlix Millet, aquell que va aprofitar-se del seu càrrec per espoliar els fons del Palau de la Música, aquell que “regalava” subvencions a fons perdut als seus correligionaris segueix en llibertat.

I si en Millet segueix en llibertat voldrà dir que aquest diumenge podrà anar a votar d’una manera presencial i, si vota, votarà pels seus. Votarà pels mateixos que gràcies a les seves subvencions van tenir diners “fàcils” per fer campanya des de la Fundació Ramón Trias Fargas, avui Catdem, pel ara alcalde de Barcelona Xavier Trias. Votarà pels mateixos als qui va “regalar” un grapat molt important de diners per eixugar els deutes d’un partit fracassat i que ara són càrrecs importants dins el partit d’en Mas.

I mentrestant, mentre un delinqüent confés campa per Barcelona com si res, la vida segueix. Si fos mal pensat diria que siguin presidents, alcaldes o regidors tots els que ”manen”d’un determinat color polític ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser tots els que deuen favors a en Millet ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser en Millet sap massa coses i el millor - per alguns- és que segueixi lliure.

Si fos malpensat diria que Millet, un personatge que s’estima d’una manera molt peculiar el nostre país, rep una dosi de tolerància que sobrepassa tots els límits de l’ètica i la justícia.

Per sort jo no sóc malpensat, però per si de cas no votaré als amics d’en Millet aquells que demanen el vot per la cartera.


Altres entrades al bloc sobre en Fèlix Millet:

Els obscurs favors d’en Millet
Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules
Diners bruts sota l’estora d’en Trias?

Chomsky, la crisi i les eleccions. Activisme front el determinisme de la dreta.

Que la història es repeteix no sempre és un tòpic. Donant un cop d’ull al pròleg que ha fet en Noam Chomsky al llibre acabat de sortir d’impremta “Hay alternativas” d’en Vicenç Navarro, en Juan Torres López i l’Alberto Garzón Espinosa m’he trobat amb una cita que corrobora aquesta afirmació. La frase, que data de 1978 i feta pel president del, en aquelles èpoques potent i influent, sindicat UAW ( United Auto Workers) Douglas Fraser parlant d’Estats Units acusa a la direcció empresarial d’haver “escollit la via de la guerra de classes en contra la classe treballadora, dels desocupats, dels pobres, de les minories, dels joves i de la gent gran, i també de sectors de les classes mitjans de la nostra societat.”

Han passat més de 30 anys i malauradament la sentència d’en Fraser segueix sent plenament vigent a molts punts del planeta. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Durant la campanya electoral i amb l’excusa de la crisi econòmica molts són els personatges de la dreta, i no tan dreta, espanyola i catalana que s’abonen en els seus discursos a aquesta la tesi. Si a més s’hi afegeixen pinzellades xenòfobes, classistes, homòfobes o masclistes ja tenim el còctel servit. No cal dir noms, no cal citar a ningú per saber de quins personatges i partits parlem.

Només fa un any que la dreta governa Catalunya i la situació està arribant a extrems insostenibles. El descarat desmantellament de l’estat del benestar només està perjudicant, d’una manera i gairebé definitiva, als sectors més desvalguts de la societat. Les retallades en sanitat -fetes en contra l’opinió dels i de les professionals dels sector- ja comencen a tenir conseqüències greus per la salut dels ciudatans i ciutadanes. El tancament d’ambulatoris a les nits o l’allargament de les llistes d’espera implica, agradi o no, donar un servei més precari que afecta a la qualitat de vida dels malalts i que en casos extrems posa en perill la seva vida. La resta de retallades tindran repercussions a més llarg termini. Per exemple: algú pot afirmar que la reducció d’hores de classe a primària a l’escola pública no anirà en detriment de la formació dels escolars i, per tant, el seu rendiment futur? És un cost social que ens podem permetre?

I mentre tot això passa, mentre la dreta econòmica i política no només ensenya les seves dents sinó que ens mossega amb elles, mentre les enquestes ens anuncien una aclaparadora victòria electoral de la dreta reaccionària, l’esquerra està quieta, aturada.

Tota l’esquerra aturada? No, hi ha reductes de resistència, dins i fora dels partits. Militants al camp socialista, ecologista, feminista, animalista, a les ONG’s ... i també - i molt important- dins del moviment del 15-M. De moment són, som, pocs, massa pocs.

Tots i totes, en major o menor intensitat, tenim part de responsabilitat a la situació que hem arribat, tots i totes hem defugit de les nostres funcions enfront un possibilisme mal entès. Els i les que militem en partits polítics d’esquerra també en som responsables, potser encara més. I si militem en un partit que ha governat a Barcelona, a Catalunya i a Espanya la nostra quota de responsabilitat compartida és encara més gran, enorme.

El 20 de novembre els defensors i les defensores dels drets socials -dóna igual el partit que votin, o que s’abstinguin- rebrem una forta patacada electoral que comportarà en un breu temps en una degradació dels drets socials d’una magnitud probablement irreversible.

En set dies no podem capgirar uns resultats cantats, però diumenge que ve a les 8 del vespre ha de començar una nova etapa. Una etapa on les i les militants d’esquerra, les i els feministes, les i els ecologistes, les i els membres d’Ong’s i molts altres no ens hem de resignar a quedar-nos llepant-nos les ferides i autoconvencent-nos de la "nostra bondad”. Caldrà mobilitzar-nos, activar-nos i sobretot agitar. No parar d’agitar, a la societat i també al sí el partits.

Agitem, agitem o el món s'acaba!

Diguem con tractes l’educació i et diré el futur del teu país

A casa nostra la cosa és alarmant, algú està desmantellant el bé més preuat a qualsevol societat. Una mà negra, sense escrúpols de cap mena, està debilitant intencionadament un dels pilars sobre els que es fonamenta la societat del benestar: el dret a una educació digne, lliure, de qualitat i gratuïta per a tothom. El que afirmo no només són paraules, són fets comprovables allà on governa – oh casualitat!- la dreta d’aquest país.

Es diguin Convergència, es diguin Unió, es diguin PP en matèria d’educació són la mateixa cosa: aquells que manlleven la tasca d’anys de molts legisladors, pares i mares, professors i també alumnes per un ensenyament modern i democràtic.

Tothom té a la memòria recent alguna de les accions en contra la comunitat educativa – que som tots- que s’han produït a Catalunya. Al govern de dretes d’en Mas li ha faltat temps per eliminar la sisena hora a l’educació primària, reduir transports escolars retallar significativament les plantilles amb cobertures parcials de les jubilacions o la limitació de la contractació d’interins, la reducció de beques i ajuts a l’alumnat i a les seves famílies, la rebaixa en la inversió als equipament necessaris, la reducció de pressupostos... Tot això amb un sol motiu, i no us creieu que sigui l’estalvi, degradar l’escola pública en benefici de la privada.

Però malauradament Catalunya no és una excepció, a les comunitats governades pel PP la situació és igual de dolenta. A Madrid s’han acomiadat 3300 professors i reduït pressupostos a l’escola pública, en canvi s’ha augmentat els ajuts a la privada. A Galicia s’han acomiadat 1100 professors, s’han reduït 254 milions d’euros en el pressupost. A València 110 professors tenen els dies comptats, els conservatoris de música (62) perillen per manca de pressupost. A les Illes s’anuncien 500 acomiadaments i reducció d’un 10 % de les plantilles. A Aragó, Castella la Manxa, Castella- Lleó, Cantàbria, Múrcia més del mateix. Això és el que fa la dreta.

I l’esquerra? Fem una miqueta de memòria, només cal anar un parell d’anys enrere, al govern del president Montilla: 410 centres educatius construïts en 4 anys (22 escoles noves a la setmana), 7225 mestres nous en 4 anys ( 5 cada dia), multiplicació per quatre dels ajuts - beques, transport i menjador -. 100.000 alumnes amb ordinadors portàtils... Això és el que fem els socialistes.

La dreta pot al•legar que la crisi i la consegüent minva d’ingressos obliga a retallar, pot ser cert. Però també ho és que no cal fer-ho en serveis bàsics, com educació o sanitat; hi ha altres camps on es poden reduir despeses sense costos socials irreversibles: infraestructures innecessàries, despeses militars, de representació o suites al “Palace”. Però a part de racionalitzar la despesa, també es pot legislar millor, per no estendre’m només us poso un exemple no calia suprimir impostos als rics (successions).

Les maneres de governar de la dreta són sempre igual, pels seus i només pels seus. Rebaixant el nivell de l’ensenyament públic aconsegueixen dos objectius: per una banda que els fills dels menys afavorits no facin la competència als fills de la classe dominant i, per altra banda, enfortir l’escola privada. Negoci rodó. Un futur blanc per uns i negre pels altres.

És això el que volem? Que no em diguin que tots són, som, iguals. Hi ha diferències ideològiques abismals. Negar-ho es negar la realitat.

Les opcions estan sobre la taula i jo tinc ben clar el que trio.

Intolerància

A la foto un membre de l’església anglicana de Zimbabwe que dóna suport al bisbe Nolvert Kunongas. Un exemple més de la poca tolerància que impera al nostre planeta. Blancs, negres, grocs, rojos, heterosexuals, homosexuals, bisexuals, catòlics, protestants, budistes, musulmans, hindús, llatins, nòrdics, anglosaxons, ...

Moltes ganes de buscar les diferències i poques de voler respectar als demés.

Martine Aubry, una dona socialista

El proper 9 d’octubre els socialistes francesos celebren la primera volta de les primàries per escollir el seu candidat o candidata a la presidència de la República francesa.

Tres homes, Arnaud Montebourg, Manuel Valls, François Hollande, i dues dones Ségolène Royal i Martine Aubry, competiran per ser una de les dues persones que passaran a la ronda final i definitiva prevista pel 16 d’octubre. De moment , i si hem de cas a les enquestes, els que surten millor col•locats per passar a la segona són en François Hollande (més del 40%) i la Martine Aubry (més del 30%).

A mi m’agrada l’Aubry, em transmet seguretat i confiança. M’atrauen els seus plantejaments. Apart de visitar la seva pàgina web, us recomano el vídeo d’una entrevista que li van fer a Liberation on, entre d’altres compromisos, es parla de pujar els impostos als rics i las especuladors, de canviar de política europea front la crisi (amb això hauria de pactar amb la Merkel) i d’equiparar els sous dels homes i les dones.

En altres entrevistes i aparicions publiques Aubry ha anat més enllà; ha assegurat que si arriba a l’Elisi com a Presidenta de França una de les primeres mesures que prendrà és la llei que instauri la paritat de salaris entre sexes. Només per això ja val la pena recolzar-la.

Interview intégrale de Martine Aubry à Libération - Libération vidéo
Interview intégrale de Martine Aubry à Libération le 19 septembre 2011

Mots-clés : martine aubry libération interview candidate primaire ps

Video de libevideo

Els neutrins i l’avortament. O el viatge en el temps del PP

Llegeixo que els neutrins són unes partícules subatòmiques -si són partícules s’haurien de nomenar neutrines, oi?- que és generen a les reaccions del Sol i dels reactors nuclears. Diuen que es produeixen constantment, que són difícils de detectar i de veure ( jo no n’he vist mai cap i això que m’hi fixo força). Els neutrins estan de moda: un experiment ha revoltat tot el món científic, sembla ser que s’ha descobert que poden viatjar a una velocitat superior que la llum.

Si l’experiment no és erroni, cosa que afirmen no pocs experts, s’obriria un nou camp en el món de la relativitat, Einstein quedaria en entredit. I, el que pels profans és més apassionant, alguns més agosarats insinuen que aquesta troballa podria obrir la porta a viatjar pel temps. El vell somni de científics il•luminats de les pel•lícules de ciència ficció fet realitat...

Llegeixo que els del PP, en boca de la seva coordinadora de Participació Social Ana Pastor, diuen que si guanyen les eleccions del 20 de novembre derogaran la llei de l’avortament per “injusta i innecessària”. Pel que sembla els del PP no els calen ni neutrins ni màquines del temps per tornar al passat, a la prehistòria democràtica d’aquest país.

Però deixem-nos de conyes que el tema és molt seriós. L’anunci del PP fa perillar una llei que més enllà de regular el tema de l’avortament, garanteix una accés a la sanitat digne i segura a les persones més desvalgudes. Heu pensat alguna vegada quines són les dones més perjudicades amb una no regulació de l’avortament? Per si no ho sabeu us recordo: les persones amb menys recursos i/o amb menys informació.

Si guanya el PP i seva la proposta prospera tornarem als vells temps de l’Espanya negra: mentre unes aniran a Londres avortar, altres ho faran en qualsevol racó sota unes condicions higièniques pèssimes i posant en perill la seva vida. No és un tema menor, és un tema de justícia social.