Franco per sempre

Alguns que fa anys que voltem per aquest món aquest treball artístic d’Eugenio Moreno ens posa els pels de punta. Tot i això és molt bo tenir memoria i recordar temps que no haurien de tornar mai.

Humor: Publicitat vegetariana

Els jocs de paraules són un vell recurs publicitari... aquest m'ha tret un somriure.

Democràcia, Franco i resultats electorals

El meu amic Jaume m’envia aquets a foto des de Santiago de Compostela. Per si algú no s’ha assabentat estem al 2011, fa gairebé 36 anys que va morir en Franco i encara hi ha carrers amb el nom del dictador! És una prova ben visible de la poca feina d’educació democràtica que s’ha fet durant aquest temps. I encara ens estranyem d’alguns resultats electorals?

ATENCIÓ: sembla que l’he vessada, resulta que el carrer del que parlo no està dedicat al Francisco Franco sinó que ho és als peregrins francesos. Rectifico, doncs, el meu error. Però al meu favor vull dir que si busqueu calle o avenida Francisco Franco a qualsevol buscador d’Internet en trobareu un munt de ciutats o pobles que encara el tenen. Disculpeu la meva errada. Gràcies

Mas vol atacar a la llibertat de moviment dels joves catalans

Hora que passa la meva indignació amb el comportament del govern d’en Mas va en augment. No es para d’agredir als sectors més desafavorits de la població, avui han atacat especialment als joves.

No és cap invenció, ho recull la Vanguardia i també el Periódico, el govern de la Generalitat no veuria amb mals ulls que el metro tanqués les portes els dissabtes per la nit. Així, alegrement, ho ha afirmat el seu secretari de mobilitat Damià Calvet. Les raons? Les agressions que es produeixen i el frau al servei (o sigui la gent que es cola). Si l’amenaça de tancament es concreta aplicaran un bon sistema “democràtic”: com que uns no paguen castiguem a tots i tanquem el metro! (Per cert aquest mètode de repressió no us recorda els càstigs col•lectius a l’escola predemocràtica?)

Tot i que l’índex d’agressions es idèntic al de l’any anterior, la dreta d’aquest país adduint la seguretat dels treballadors ja s’ha buscat una excusa per retallar més serveis. Total si el metro funciona o no els dissabtes a la nit només afecta als que no tenen cotxe i no pas a aquells que tenen un poder adquisitiu alt -ells fills dels conselleres segur que disposaran de vehicle privat-. La solució per en Mas i el seu govern dels “millors” és fàcil: si els joves volen sortir que agafin el cotxe, i en el cas que no en disposin que es quedin a casa. Vaja una manera “eficaç” de solucionar problemes.

Adéu Victòria, adéu.

El temps posa les coses al seu lloc, i el lloc de l’estàtua de la “Victòria” serà a partir d’ara el museu d’història de la ciutat. Els rastres del franquisme van quedant amb el temps al bagul dels records, en els llibres d’història i en la memòria dels més grans.

Amb la desaparició del bell mig de la ciutat del monument que ens recordava la “liberación de Barcelona” les barcelonines i els barcelonins aconseguim el veritable alliberament de la ciutat. Que mai més ens tornin a imposar per la força de les armes una estàtua o una idea.

Homenatge al meu pare: Samaranch nazi!

A mida passa el temps més trobo a faltar al meu pare. Hi coses o fets que me’l recorden constantment. Avui,sense més lluny, amb la mort del Samaranch m’han tornat a la memòria les paraules que em repetia molt sovint quan sortia Juan Antonio per la tele.

Resulta que el meu pare i el Samaranch van anar junts a escola, al col•legi alemany de Barcelona. Un bon dia al pare li va cridar l’atenció una insígnia que el Juan Antonio duia a la solapa, era una creu gamada! Al preguntar-li perquè la duia, el Samaranch li va dir que allò ( el nazisme) era el futur i que sempre s’havia d’estar amb els guanyadors...

Aquesta història la he sentit desenes de vegades, ara ja ningú me la pot explicar, però crec que és bo que la sàpiga tothom. Avui seria un dia trist pel meu pare: un funeral d’estat al Palau de la Generalitat a un nazi oportunista. Quin fàstic!

El maletí independentista de la Srta Pepis

Allà pels anys setanta del segle passat – recordeu era l’època que tot ho vèiem en blanc i negre- quan s’acostaven les festes de Nadal des de la televisió ens bombardejaven a tota hora amb els anuncis de les joguines de la Srta Pepis.

Els maletins de la Srta Pepis eren joguines destinades a les nenes -recordeu l’elevat grau de sexisme imperant als 70- que reproduïen aspectes de la suposada vida “femenina”. Disfresses, costura, maquillatge, collarets, i tot el pugueu imaginar era susceptible de cabre en un d’aquests maletins. L’èxit estava assegurat. Moltes nenes, gairebé totes, influenciades per la Srta Pepis, volien ser infermeres de grans. Sort que el temps tot ho cura i posa les coses al seu lloc i finalment els maletins no deixaven de ser res més que un joc, sexista però un joc.

Aquest cap de setmana he tingut la sensació que tornàvem al passat. Les consultes que s’han celebrat a 167 municipis catalans sobre la conveniència o no de l’independència de Catalunya m’ha fet recordar temps de la meva adolescència.

Tot i així hi ha alguna diferència: d’entrada estem en democràcia, tothom és lliure de fer -mentre no trepitgi el drets d’un altre- el que cregui més oportú. La televisió abans era en blanc i negre i ara és en color, tot i que malauradament el sectarisme em sembla que encara persisteix . El que no ha canviat és la capacitat d’imaginació de la gent. No han canviat les ganes d’imitar als grans. I el que ha passat amb la “consulta popular” m’ha fet recordar els famosos maletins de la Srta Pepis, estris de fireta per imaginar situacions reals.

El que ha passat sembla de broma: votacions anticipades, urnes que van a les cases, regal de preservatius als qui voten a Vilanova, pressió social als pobles petits, campanya durant el mateix dia de les votacions, llistes negres, “observadors internacionals” que semblen sortits d’una festa d’Erasmus...

En definitiva, una gran mobilització per a uns pobres resultats de participació, un 27,42% i no un 30% com ens volen vendre. Estic d’acord amb el que diu en Toni Ibañez, un gran defensor i activista, de la jornada: Si l'abstenció és del 70% a les comarques més catalanistes, què passarà l'àrea metropolitana? El millor, penso, és que deixin de jugar a fireta, però també que deixin de jugar amb foc.

Mentrestant a Santa Coloma de Gramenet el president Montilla inaugurava un tram de la nova línia del Metro, això sí que és fer país.

Mandela i la broma de les dates

M’acabo d’assabentar que l’ONU ha decidit per unanimitat i a proposta de 165 països declarar el dia 18 de juliol com el dia internacional Nelson Mandela. El dia en concret està dedicat a l’activisme i hauria de servir per tal que tothom comprengui la capacitat i força que cada persona pot tenir amb les seves accions.

Tot i que no hi crec gaire en els dies internacionals, la decisió no em sembla malament, al contrari, és un reconeixement de la lluita que va fer en Mandela, i encara fa, contra l’opressió i apartheid a Sudàfrica. El que sí que m’ha cridat l’atenció és la data escollida, el 18 de juliol. Sembla com si l’ONU hagi volgut fer una broma a la història i ha triat una data que a Espanya significa tot el contrari: l’aixecament d’una part de l’exèrcit contra la legalitat establerta, i que desprès de tres anys de guerra va portar al país llargues dècades de dictadura franquista.

M’agradaria, pel be de tots, que els meus fills quan siguin grans i sentin parlar del 18 de juliol només ho relacionin amb l’activisme per la democràcia. Si això passa serà com una victòria de la pau sobre la guerra, de la llibertat contra l’opressió, la vida i els esforços de persones com en Mandela i de molts altres anònims haurà servit per molt. Gràcies a tots i totes.

Bombes sobre Barcelona

Cap de setmana de feina, la primera escola de tardor del PSC Barcelona. Desprès setmanes de preparació, un dissabte intens ple de xerrades i grups de treball. Per fi arriba el diumenge, és l’hora de les conclusions, la cosa pinta bé, han sortit moltes idees, els participants estan satisfets. Darreres intervencions, segueix l’atenció. La una i cinc puja l’Hereu a parlar. Fa molts anys que el conec, des de que va entrar al partit i encara em sorprèn. És un orador brillant, creu el que diu, però avui s’ha superat. Ha estat genial, breu i contundent. Feia temps que no veia a la sala de la tercera planta, la sala Ernest Lluch, aplaudir amb tanta passió i convenciment. Ha estat el punt final brillant i emotiu d’unes jornades perfectes, fins i tot hem acabat a l’hora prevista!

A les dues a casa, ja era hora, sembla que no però estar pendent de que tot surti com està previst té les seus costos, jo he acabat esgotat. Sort que m’espera un bon plat d’arròs amb bolets que em dóna forces. Me’n vaig a fer una becaineta, avui no la perdono. M’adormo tot pensant en una frase que l’Hereu ha fet caure al seu discurs: “Hi ha alguns que llencen bombes de desil·lusió massiva a Barcelona”. Em desperto al cap de mitja hora, ja he dormit prou però em quedo al llit fet zapping. Recordo part del somni que he tingut: bombes que cauen sobre la ciutat, bombes de la aviació franquista durant la guerra civil. Morts, molt morts, cases derruïdes, desolació.

Quin lligam tenen la frase de l’alcalde amb el meu somni? Fàcil: l’agressió a la ciutat de Barcelona per gent que la vol conquerir a qualsevol preu, sense reparar en costos i sense importar-li el mal que fa a la pròpia ciutat i sobretot als seus habitants. Feixisme pur...

Per acabar retorno al discurs del Jordi: “ Hi ha alguns que treballen per fer les coses possibles i hi ha altres que treballen per fer que no siguin possibles.” Jo em quedo amb els primers i vosaltres?

Càstig diví

El passat 12 d’octubre, mentre per la ciutat de Madrid alguns cridaven contra el Zapatero a la desfilada militar, mentre a Barcelona altres treien les estanqueres anticonstitucionals del bagul dels records i s’aplegaven a Montjuïc cantant himnes caducs fent la salutació feixista, mentre la majoria dels mortals de Madrid i Barcelona ens dedicàvem a passar un bon dia de festa, a la ciutat de Roma estava plovent.

A Roma no només va ploure molt, va caure una gran tempesta. Mireu com va quedar la plaça de Sant Pere. Sense un gat. Totes les cadires bolcades pel terra. Jo no crec gens en aquestes coses, però que passi això al Vaticà em fa mala espina, sembla com si algú d’allà dalt estigués molt enfadat. Jo, si fós el Ratzinger, m’ho faria mirar, alguna cosa no es deu estar fent bé. Potser és la postura de l'església católica sobre l’avortament, o sobre la sida, o sobre els mètodes anticonceptius, o sobre el paper de la dona a la societat i a dins de la pròpia església, o sobre l’homosexualitat, o sobre l’encobriment dels capellans pederastes o sobre...

El que va passar l'atre dia al Vaticà més que un temporal sembla un càstig diví.

Roma ciutat eterna?

M’he estat pensant alguns dies la conveniència d’escriure aquest post. Finalment, com no podia ser d’una altra manera, he decidit tirar pel dret i expressar el que penso. Probablement se’m dirà que sóc massa barceloní, que escombro cap a casa. No és la meva intenció. Només vull comunicar el que em surt de l’ànima. Dir la veritat.

He tingut la sort de poder viatjar dues vegades a la meva vida a Roma. La primera per la setmana santa del 76, la segona fa tan sols dues setmanes. L’any 76 Roma em va impressionar. Era una ciutat molt bulliciosa, amb el tràfic molt espès, anàrquic. Hi havia moltes coses que al nostre país encara no havien arribat. Cinema, cultura, modernitat, però sobretot política, política democràtica. Es respirava llibertat –recordem que a Espanya només feia uns pocs mesos que s’havia mort el dictador- . Recordo molt especialment aquell viatge, va ser quan vaig dir als meus pares que militava a Convergència Socialista de Catalunya. Recordo la cara d’orgull del meu pare i la de preocupació de la meva mare. Sembla que fos ahir i ja han passat 33 anys!

Aquest darrer viatge a Roma, fent jo de pare de família, la ciutat no m’ha impressionat, m’ha decebut. No parlo de la Roma monumental, que val tots els viatges del món, parlo de la Roma dels romans actuals, parlo de les només dues línies de metro, parlo de les eternes esperes sota el sol a les parades d’autobús, parlo de la manca d’aire condicionat als transports, parlo de la quantitat de brutícia al carrers, parlo de totes les parets pintades, parlo dels preus als supermercats, parlo...

Fa 33 anys Barcelona era una ciutat gris, sortia d’una dictadura, estava ancorada en el passat. Roma, en canvi, era una ciutat moderna. Barcelona estava a anys llum de Roma. Avui Barcelona és una ciutat dinàmica, que cada dia canvia. Malgrat el que alguns ho neguen - potser per manca de coneixement, potser per desgastar- Barcelona funciona. Avui, us ho ben asseguro , Barcelona ha sobrepassat a Roma. Avui és Roma la que està anys llum de Barcelona. Roma s’ha quedat al segle passat. Barcelona camina ferma cap al segle XXII

Plaques franquistes retirades.

Ahir l’ajuntament de Barcelona va començar la retirada gratuïta de plaques de simbologia franquista de les façanes de les cases. L'alcalde accidental, Carles Martí, la regidora de les Corts, Montserrat Sánchez, juntament amb els representants de la comunitat de propietaris van retirar la primera placa d’aquesta campanya, va ser al carrer Numància, el meu carrer, a cinc minuts de casa. Jo passava per allà i vaig fer unes fotos amb el mòbil. Unes fotos per a la història. La meva història, la de les Corts i la de Barcelona.

Un total de 336 comunitats de veïns s’han acollit a la mesura que farà desaparèixer les plaques d’habitatge protegit col·locades pel "Ministerio de la Vivienda" durant el franquisme. D’aquesta manera es compleix la llei de Memòria Històrica que estableix un pla d’actuació per la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes commemoratives de la sublevació militar, de la Guerra Civil i/o de la Dictadura.

Dia que passa queda menys simbologia franquista als espais públics de la nostra ciutat -l’any 2005 hi havien censades 4.300 plaques! -, l’ajuntament s’ha posat mans a l’obra, ara cal que la resta administracions també facin la seva feina i retirin els símbols d’edificis de la seva titularitat. Lamentablement alguns costaran més que d’altres. Encara ens queda molt per fer.

Good bye, José Antonio

A la tarda del 29 d’octubre de 1964 el “pueblo de Barcelona” estava convocat a la inauguració d’un monument que exaltava la figura d’en José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange. El professor Plaja, el mestre d’espanyol de l’Escola Italiana de Barcelona, no va voler ser menys i va “convidar” insistentment a les seves deixebles a assistir a l’homenatge. Una alumna seva, una nena de 12 o 13 anys amb cua de cavall, seguint la seva intuïció o potser el que ja eren els seus principis no hi va voler anar. La nena es va estalviar un seguit de discursos patriòtics, es va guanyar l’esbronc del mestre i el reconeixement dels seus pares.

El monument i els barcelonins ha conviscut gairebé 45 anys. La construcció ha sofert pintades i petards de baixa intensitat, ha estat marc de concentracions de falangistes i de reunions de nostàlgics del franquisme i de l’ultra dreta. Al juliol del 1981 l’ajuntament va retirar el “yugo y las flechas” i tota la simbologia falangista, conservant, però, la seva estructura. Per fi a l’any 2009, i en compliment de la llei de memòria històrica, el monument s’està enderrocant. S’acaba així amb una illa ancorada en el passat , una espècie de darrer bastió del franquisme en la Barcelona democràtica. Finalment els barcelonins i en especial els veïns de Sarrià-Sant Gervasi, de l’Eixample i de Les Corts (que l’havíem de veure cada dia) ens lliurarem d’un mal record.

La nena, que no va obeir al mestre, veurà complerts els seus desitjos; el monument ja no hi és. Va per tu, Montse!