La senyora Rius, la zoofília d’en Dalí, la Vanguardia i Eurovegas, un cocktail d’interessos explosius

En el món empresarial res és gratuït. Qualsevol gran empresari d’èxit sap que les seves accions i decisions han d’estar han d’estar profundament meditades abans de posar-les en marxa, però també sap que cal crear un clima, un sentiment, una complicitat favorable per tal que les seves propostes, si signifiquen canvis substancials, siguin rebudes sense rebuig. El què es fa i com es ho fa per aconseguir els objectius ja entra dins de l’ètica de cadascú. Alguns es mouen en espais estricament professionals i seguint la llei, altres utilitzen totes les armes al seu abast, legals o no, morals o no, per arribar a la seva fita...

En ple mes d’agost La Vanguardia publicava una contra on es feia una entrevista a Lydia Artigas, coneguda professionalment com la senyora Rius. Un article intencionadament simpàtic on ens explicàvem la “bondat” de la feina de “fer senyors” que l’anciana senyora Rius havia exercit durant tota la seva vida. El reportatge estava tan ben fet que fins i tot es veia amb benvolença la feina de prostituta -ella nega i es distancia de la paraula- de la protagonista.

Fa dos dies la Vanguardia tornava a publicar una contra amb la mateixa protagonista, gairebé amb les mateixes respostes i tornant a incidir en els “beneficis” que la seva feina reportava als seus “senyors”. Curiós em sembla que un diari conservador con la Vanguardia avali d’una manera amable i tan directa la prostitució. Com també em sembla especialment singular que es parlin, com a cosa ben normal, i ens expliquin els “secrets” més íntims d’en Salvador Dalí sobre les seves aventures sexuals amb ànecs decapitats.

No m’agrada ser malpensat, però se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia publiqui en tan poc espai de temps dues entrevistes a la mateixa persona que alaben la prostitució . Se’m fa molt estrany creure que la Vanguardia ho faci casualment. Inconscientment el cap se me’n va cap el projecte que s’està discutint aquests dies: l’interès de construir una nova ciutat dedicada al jocs a les rodalies de Barcelona. Eurovegas, que així es diu el projecte, demana a canvi important excepcions fiscals, reduccions dels drets laborals, saltar-se la llei anti tabac, la llei del menor o posar en un calaix la llei d’estrangeria entre d’altres subtileses.

No m’agrada ser malpensat, però tothom sap que passa a les ciutats que es creen al voltant del joc. Només cal recordar alguna de les pel•lícules americanes sobre las Vegas o Atlantic City per saber que pot significar un projecte d’aquest estil : joc, trampes, violència, drogues, delinqüència, blanqueig de diners, proxenetes, màfies i prostitució. He dit prostitució? Em sembla que algun diari conservador intenta suavitzar la imatge de la prostitució ...

No m’agrada ser malpensat, però la intenció per part de La Vanguardia de justificar i “amabilitzar” la prostitució em fa mala espina. Com deia al principi ningú al món dels negocis fa res gratuïtament. Esperem, però, que aquest cop no se’n surtin.

El veritable vot ocult, el vot d’en Fèlix Millet

Ja ni se’n parla però, de tant en tant, val la pena recordar-ho. En Fèlix Millet, aquell que va aprofitar-se del seu càrrec per espoliar els fons del Palau de la Música, aquell que “regalava” subvencions a fons perdut als seus correligionaris segueix en llibertat.

I si en Millet segueix en llibertat voldrà dir que aquest diumenge podrà anar a votar d’una manera presencial i, si vota, votarà pels seus. Votarà pels mateixos que gràcies a les seves subvencions van tenir diners “fàcils” per fer campanya des de la Fundació Ramón Trias Fargas, avui Catdem, pel ara alcalde de Barcelona Xavier Trias. Votarà pels mateixos als qui va “regalar” un grapat molt important de diners per eixugar els deutes d’un partit fracassat i que ara són càrrecs importants dins el partit d’en Mas.

I mentrestant, mentre un delinqüent confés campa per Barcelona com si res, la vida segueix. Si fos mal pensat diria que siguin presidents, alcaldes o regidors tots els que ”manen”d’un determinat color polític ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser tots els que deuen favors a en Millet ja els està bé aquesta situació.

Si fos malpensat diria que potser en Millet sap massa coses i el millor - per alguns- és que segueixi lliure.

Si fos malpensat diria que Millet, un personatge que s’estima d’una manera molt peculiar el nostre país, rep una dosi de tolerància que sobrepassa tots els límits de l’ètica i la justícia.

Per sort jo no sóc malpensat, però per si de cas no votaré als amics d’en Millet aquells que demanen el vot per la cartera.


Altres entrades al bloc sobre en Fèlix Millet:

Els obscurs favors d’en Millet
Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules
Diners bruts sota l’estora d’en Trias?

Tracte de favor a la ciutat de Barcelona

La convivència a qualsevol societat es basa en un sèrie de regles preestablertes i pactades que tothom ha de complir. Quan les normes no s’apliquen a tothom per igual es trenca el conveni entre l’administració i els administrats i es posa en qüestió el respecte a l’autoritat. Si això es produeix d’una forma reiterada, l’esquerda entre govern i governats es va eixamplant progressivament i irremediablement.

I la sensació que han tingut aquesta tarda molt ciutadans de Barcelona ha estat d'un favoritisme injust. Com sinó es pot explicar que un autocar estigui aparcat en ple carril Bus al Passeig de Gràcia amb cantonada a Diputació a les 6 de la tarda i cap policia li digui res? Que no rebi cap multa? La resposta és senzilla: era l’autobús del Barça. I ja se sap que en aquesta ciutat pels seus mandataris convergents el Barça i els seus dirigents tenen butlla. Dóna igual que molesti al tràfic, dóna igual que provoqui retards als ciutadans i les ciutadanes, dóna igual ... l’autocar del Barça és intocable.

Pot semblar un tema menor però és una mostra més del favoritisme que té l’administració d’uns sobre altres, un fet que ratlla la corrupció. Algú pot imaginar-se aparcar el seu cotxe en ple Passeig Gràcia sense que se li endugui la grua? La sensació d’indefensió es palesa.

Nota: dit el que he dit, vull que consti que sóc del Barça, el que passa que és que no m’agraden les injustícies i quan les veig les denuncio.

"Inside Job": els dolents són sempre els mateixos

Divendres vaig anar a veure “Inside Job” película documental que ens explica el que ja sospitàvem: el què, qui i com de l’actual crisi. Val molt la pena.

Com quan era petit i acabava de veure una peli d’indis vaig sortir del cinema encès, indignat i amb ganes de gresca contra els dolents.

Un pallasso al senat italià

Malauradament aquest personatge mana massa. Gent com ell han desprestigiat la política. Es creuen infalibles, graciosos i omnipotents. Ens faran patir, portaran el món al caos, però tard o d’hora la història els posarà al seu lloc.

Per cert, en Berlusconi no es mereix una foto tan enginyosa!

Diners bruts sota l’estora d’en Trias?

El Periódico d’avui titula un dels seus articles “Trias prepara el asalto a la alcaldía seguro del fin del PSC tras 32 años”. La veritat es que no diu res de nou, parla de les bones expectatives electorals dels convergents i de com aquests pensen afrontar els mesos d’oposició al govern de la ciutat fins a les eleccions municipals.

El que no parla l’article es d’on han tret els convergents els diners necessaris per fer una llarguíssima i massiva campanya de desqualificació de la gestió municipal. No parla dels diners que va posar la Fundació Trias Fargas per popularitzar a en Trias. No parla dels diners (reconeguts) que el Palau de la Música via l’estafador d’en Lluís Millet van regalar a la Fundació Trias Fargas –que per cert li han canviat el nom, serà per amagar rastres?- . No parla dels diners obscurs obtinguts durant anys i panys per comissions en l’obra pública (el famós 4%) que han anat a parar a les arques secretes de Convergència. No parla de les eternes relacions de Convergència amb els germans Millet – un a Banca Catalana, l’altre candidat a l’alcaldia de Barcelona i el més conegut el lladre del Palau-. No parla ...

En fi a la dreta sempre se li perdona tot.

Però tornant al titular, em pregunto si Trias “assalta” l’alcaldia de Barcelona serà un bandoler o ho serà tot un senyor sense joc brut i diner negre?

El desafiament

A l’estiu les notícies polítiques sovint passen a segon terme. En general tothom es relaxa, estigui de vacances o no, i tot es mira des d’una perspectiva diferent. El dur dia a dia queda aparcat per unes setmanes.

Tot i això les coses segueixen els seu curs i de tant en tant val la pena fer un repàs del que està passant al nostre voltant. Avui, sense anar més lluny, apareix una notícia a la premsa que dóna que pensar: el president Montilla repte a l’Artur Mas a renunciar al seu escó si la justícia relaciona al seu partit –CDC- amb el Palau de la Música. De moment, i com gairebé sempre, en Mas no respon. No contesta ja que sap que se la juga. Es juga el seu prestigi i molt més; la seva candidatura a la presidència de la generalitat perilla.

Perilla en Mas? Jo crec que sí. Com podrà justificar les “subvencions” indirectes via Palau de Ferrovial a CiU? Com podrà justificar les campanyes d’en Trias pagades per l’antiga fundació Trias Fargas, que per cert estava dirigida per en Vives, segon d’en Trias a l’ajuntament de Barcelona? Com podrà justificar les notícies aparegudes avui que asseguren que CiU de l’Ametlla va rebre de 58.000 € d’en Millet?

Montilla ha llançat un repte a CiU, serà Mas valent i recollirà el guant? Serà en Mas un home d’honor o amagarà el cap sota l’ala?

Cas Millet: CDC sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules

Seguim amb la trista història d’en Millet, el diners del Palau i les obscures transferències a la Fundació de Trias Fargas.

La premsa se’n fa ressò amb diferents intensitats. Sense anar gaire lluny dos exemples: El Periódico en dedica una editorial i tres pàgines en canvi La Vanguardia només en fa menció en un article a la secció d’economia. El que son les coses...

El partits polítics, de tots colors, demanen explicacions. Ningú a Convergència assumeix responsabilitats, tot son pilotes fora. El candidat Artur Mas -màxim responsable de Convergència i Unió- es manté callat. Artur Mas està fent , com diria el poeta, del silenci paraules.

Els obscurs favors d’en Millet

Dins d’un llarg article sobre l’espoliació de l’Orfeó Català, el Periódico publica que Millet -el saquejador del Palau- va registrar ingressos per obres públiques a adjudicades per governs de Convergència i Unió. Alhora, relaciona aquets pagaments de l’empresa Ferrovial al Palau amb les entregues del propi Palau a la Fundació Trias Fargas.

Si el que es desprèn de tota aquesta informació és cert ens trobem en el cas més gran de corrupció política que hem conegut al panorama català des de la mort del dictador Franco. Cal una ràpida actuació judicial que aclareixi, d’una vegada per totes, si ha hagut traspassos fraudulents de fons i si s’ha fiançat il•legalment directament o indirecta a una organització política (Convergència Democràtica de Catalunya).

Els catalans i les catalanes tenim el dret de saber-ho. Ens mereixem explicacions del més alt nivell de Convergència, les del seu president Artur Mas, on ens tregui de dubtes sobre la possible implicació fraudulenta de la seva organització en tot l’afer. En cas contrari cal que s’assumeixin les responsabilitats polítiques i penals que se’n derivin.


Nota al marge: senyors de la premsa, titllar de dictador a un dictador és un insult?

Entitats socials, manipulació i desafecció

Estic realment preocupat. Puc entendre una certa desafecció de la ciutadania per la política i els polítics. Accepto i comparteixo algunes crítiques a la gestió dels diferents governs. Sempre he pensat que és bo que les discrepàncies es discuteixin obertament. Crec en la protesta com a mètode de fer veure altres opinions, sobretot les minoritàries. Valoro la lluita individual o col•lectiva per millorar una situació concreta. He treballat tota la meva vida per la llibertat d’expressió.

Estic preocupat perquè els politics no són, no som, els únics culpables de la desafecció. L’altre dia m’aventurava a criticar el paper dels periodistes, d’alguns periodistes; els feia responsables del desencant. Avui aniré una mica més enllà, avui també implicaré a les dites “entitats ciutadanes”, a algunes entitats ciutadanes.

D’entrada caldria fer una anàlisi sincera de quina utilitat tenen cada una de les entitats socials. Si realment representen a qui diuen representar, si realment podrien funcionar sense les subvencions de les administracions, si segueixen fidels als seus orígens o bé no han esdevingut una simple plataforma per donar minuts glòria a uns pocs. Un cop feta aquesta anàlisi, caldria afegir que la finalitat de les entitats no ha de ser fer caure o mantenir governs, sinó ajudar a modificar, a matisar, a millorar, des de l’òptica de la societat civil, tots els aspectes de la vida política.

Estic preocupat perquè sovint algunes entitats socials, amb el seu afany de protagonisme, vulneren el seu esperit i, sense valorar les conseqüències, s’alien amb altres entitats amb la teòrica voluntat de coordinar protestes. Ens trobem així amb grups que defensen interessos parcials, a vegades contraposats, que només tenen com únic denominador comú la lluita contra l’administració.

Estic preocupat perquè el cap de setmana passat més d’una cinquantena d’entitats, entre elles algunes tan reconegudes com la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), van convocar una concentració per protestar contra la corrupció a Catalunya. No em preocupa la manifestació, em preocupa la poca gent va hi va assistir, menys de 1000 persones! Només hi ha a tot Catalunya 1000 persones que no els agradi la corrupció? Tan poca gent està contra la remodelació del Miniestadi? Contra la reforma de Can Ricard? Contra els parcs eòlics, contra plans urbanístics o contra la lluita contra la crisi? Per què aquest fracàs de convocatòria? Penso que són, som, molts que estem a favor d’alguna d’aquestes reivindicacions, així doncs alguna cosa van fer malament els convocants.

El que passa, aventuro, és que ningú entén que aquest popurri de problemes es puguin resoldre plegats. Algú amb obscurs fins ha decidit convocar la manifestació per desestabilitzar? El que passa és que els ciutadans són més llestos del que sembla i no volen ser manipulats -ni per partits, ni per entitats-. El que passa és que les entitats socials, algunes, intenten aprofitar-se d’una situació de crisi, peti qui peti. El que passa és que amb la seva actitud també estan ajudant a crear desafecció.

I és per tot això, i molt més, que estic preocupat.

El pretorià d’en Artur Mas

La guàrdia pretoriana era un cos militar que servia d’escolta als emperadors romans, l’Artur Mas no és emperador - què més voldria- però s’ha rodejat d’un grup que el protegeix com si fossin pretorians. El cap d’aquest escoltes d’elit, entre els qui es troben en David Madí i l’Oriol Pujol, és en Felip Puig.

Doncs bé el Felip Puig aquesta setmana l’ha vessat, s’ha passat; en un intent de desprestigiar al President Montilla s’ha fet ressò d’un rumor malintencionat que corria darrerament per la xarxa. D’una forma barroera, sense classe, ha retret en roda de premsa a l'Anna Hernández, la dona del president, l’acumulació de 15 càrrecs públics. En Puig obvia indicar que és normal ocupar diversos càrrecs en l’administració municipal, obvia també que l’Anna Hernández és regidora molt abans que en Montilla fos president, obvia dir que per llei només cobra un sol sou, obvia dir que tots els càrrecs deriven de la seva responsabilitat municipal, obvia intencionadament moltes més coses ja que el seu interès només era un donar credibilitat al rumor citat.

La polseguera que ha aixecat en Puig amb les seves declaracions ha estat important; la diputació de Barcelona ha emès un comunicat desmentit les afirmacions i aclarint conceptes. Els propis socis de Convergència Democràtica, els d’Unió Democràtica, han fet un altre comunicat desmarcant-se de les paraules d’en Puig per considerar-les inoportunes i fora de lloc.

Però anem una mica més enllà, ahir el Periódico va publicar un article que confirma que en Puig va ocupar 41 càrrecs quan era conseller d’obres públiques de la Generalitat. No tinc res en contra, qualsevol conseller ha d’ocupar diferents presidències d’empreses públiques, participar en diferents consells d’administració, els 41 càrrecs són legals i són derivats del de conseller. El que no m’agrada i ho haig de denunciar és la poca vergonya que ha tingut. No es pot anar per la vida criticant els demés quan tu fas exactament el mateix, no es pot anar per la vida posant en qüestió la legalitat o moralitat d’actuacions de polítics d’un altre color quan se sap positivament que no hi res a objectar. Aquestes actuacions només aconsegueixen una cosa: debilitar la democràcia.

Finalment, vull fer un advertiment a l’Artur Mas. Artur: cal que vigilis, t’has rodejat d’una guàrdia pretoriana sense escrúpols, vigila que no et passi com a Juli César i caiguis apunyalat pels teus propis amics. Jo no me’n fiaria, el temps ho dirà...

També escriuen sobre aquest tema:
Joan Ferran
Manuel Cáceres
José Rodriguez

Joc brut contra el President

El rumor es una declaració formulada per ser creguda com a certa, relacionada amb l’actualitat i difosa sense cap verificació. Utilitzar el rumor per desprestigiar o enfonsar algú és una pràctica més vella que l’anar a peu. Els rumors són corrents en tots els àmbits de la vida ja sigui la professional o com la privada. El món de la política tampoc se’n escapa.

Al nostre país tenim exemples de llibre sobre rumors i política. Qui no va sentir mai que l’alcalde Maragall era un borratxo? Qui no tenia un amic que sabia del cert que l’Àngel Colom, quan era secretari general d’ERC, era un ludòpata i un pedòfil? En els dos casos l’objectiu era clar: fer perdre credibilitat de dos líders de dos partits catalans. A qui beneficiaven els rumors?

Les darreres setmanes n’ha aparegut un de nou. Primer va iniciar-se tímidament a la xarxa, a mida que passaven els dies la bola s’anava fent més gran, els primers missatges havien calat i els receptors els “rebotaven” a les seves amistats. Èxit rotund, avui en dia tothom en va ple: la dona d’en Montilla té la tira de càrrecs i cobra de tot arreu. La diputació de Barcelona ha fet un comunicat desmentint-ho, els socialistes intenten explicar que és fals, però el mal ja està fet i l’objectiu aconseguit; si la dona del president surt “tocada” el President surt “tocat”. A qui beneficia el rumor? No seré jo que faci cas d’un altre rumor que diu que la història de la dona del president va ser generada als despatxos d’en David Madí, l’Oriol Pujol i d’en Felip Puig. No crec en rumors i no m’agrada fer-los córrer.

Per cert des de que l’Àngel Colom està a Convergència Democràtica ja no es ni pedòfil ni ludòpata. Per què serà?

Ètica

Un que té fama de no tenir gaires pels a la llengua avui es troba amb l’obligació moral d’afrontar la reflexió sobre el gran tema de la jornada: la detenció, a instàncies del jutge Garzón, per part de la guàrdia civil de l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el socialista Bartomeu Muñoz, i sis persones més, entre elles l’antic conseller convergent de la Generalitat Macià Alavedra i el ex secretari general de la presidència en temps del Pujol Lluís Prenafeta.

He parlat una, dos i tres vegades de l’afer Palau de la Música, he demanat explicacions a Convergència, he demanat dimissions. Avui desprès de les detencions amb càrrecs de suborns, tràfec d’influències i blanqueig de capitals, si vull ser conseqüent també em toca parlar.

Primer de tot i que quedi clar, la presumpció d’innocència dels implicats ha de ser respectada. Un cop dit això, tinc una sensació agredolça, m’explico. La sensació agre: se suposa que membres del meu partit han comés irregularitats greus, gravíssimes, i això em dol. Ja sé que els de dretes ho fan sovint, però no m’agrada que els meus siguin “els dolents”. Penso que els socialistes hem de donar exemple en tots els àmbits on ens movem, ja siguin els privats com en els públics. La sensació dolça: la ràpida i contundent actuació del meu partit que, amb unes declaracions solemnes fetes pel secretari d’organització José Zaragoza, ha posat les coses al seu lloc i ha separat les suposades actuacions individuals de qualsevol responsabilitat del partit. La integritat del PSC queda demostrada davant la gravetat dels fets imputats amb l’honradesa, la celeritat i sobretot amb la resposta implacable: en cas que l’autoritat judicial prengui mesures demanarà la renúncia com a regidors, la suspensió de militància i es promourà una nova elecció d’un nou alcalde de forma immediata.

Tan de bo que això no hagués passat, però estic orgullós de la reacció del meu partit. L’ètica abans que res, que n’aprenguin!