dilluns, 27 de desembre de 2010

Militància partidista i l’assumpte Mascarell


Els que pertanyem a un partit polític i militem activament sabem de primera mà el difícil que és mantenir l’equilibri entre el propis principis i les actuacions quotidianes de la teva organització.

Molt sovint els militants polítics ens trobem en la disjuntiva d’acceptar les decisions d’una majoria -per això estem en un grup democràtic organitzat- en front de les nostres pròpies idees. Normalment les diferències no són importants, són d’aspectes tangencials i les voluntats majoritàries respecten els principis del partit.

Els militants dels partits polítics també sabem que, malauradament, que per molt democràtica que sigui la teva organització existeixen diferents tractes des de la direcció als seus membres. Segons quin sigui el teu pedigrí, segons quin sigui el teu currículum, segons el barri on vius, segons qui t’apadrina el teu posicionament dins l’organització serà un o altre.

Als partits, com a la societat, hi ha persones que sobresurten d’altres. Als partits, com a la societat, tothom té dret a progressar, a arribar a dalt de tot. Però, no ens enganyem, no tothom té les mateixes possibilitats. No tothom pot arribar a “dalt”, només uns quants arriben; alguns s’ho han treballat, altres el seu pedigrí els ha obert el pas.

La majoria dels militants del partits polítics no tenim intenció d’utilitzar el partit com a ascensor social, en canvi aportem el nostre temps i esforç per intentar aconseguir un món millor (segons les diferents òptiques de cada partit).

Per això, i per moltes altres coses més, als militants dels partits no ens agrada que alguns privilegiats, alguns amb pedigrí o amb padrins, tinguin un predicament especial a la premsa. No ens agrada que algun d’aquests personatges utilitzin l’amenaça velada, quan no el xantatge, de produir un cisma, una escissió o fins i tot un simple esquinç a l’organització si no es tenen en compte les seves exigències. Aquests personatges quan arriben a aquests extrems passen de ser admirats -o respectats- a ignorats quan no odiats.

Tothom té dret a decidir, a canviar d’opinió, a escollir. Però quan es pertany a un grup el que ha de prevaldre són els interessos del col•lectiu front els dels individus ; això és la democràcia i té les seves regles. Tothom té dret a voler abandonar un grup i passar a un altre, però el que els militants dels partits (de tots) demanem es que es faci d’una manera honesta i silenciosa, sense fer mal.

A ningú se li escapa que als militants socialistes ens ha fet mal que un destacat membre del partit se’n vagi de conseller de cultura del govern del president Mas. És un cop fort en la línia de flotació, sobretot quan en Mascarell fins fa uns dies es volia presentar com alcaldable a la ciutat de Barcelona pels socialistes. Estava negociant a dues bandes? Mascarell buscava on podia treure més profit? Però també és un cop fort pels militants de Convergència i Unió, o és que no tenen gent preparada dins les seves rengles? O potser és la demostració que a CiU no tenen un projecte cultural propi?

En tot aquest assumpte tots hi sortim perdent: els socialistes perden un dels seus membres, els convergents són menystinguts pels seu líder, el president Mas ja se’l compara com un aprenent de Sarkozy per promoure el ”transfuguisme” fixant a camp contrari. En Mascarell ja no tindrà la consideració dels que creuen en la lleialtat.

Els que militem en partits polítics ens sentim enganyats; no ens agraden aquells que canvien de samarreta per diners o, com en aquest cas, per un càrrec. Per desgràcia la història n’està plena d’aquests personatges. Se’ls coneix pel nom de mercenaris.

Nota: la foto que il•lustra l’article és d’un “Mascarell camablau”

dissabte, 25 de desembre de 2010

El papa sense llum


Igual que alguns veïns del Carmel sembla que al Vaticà s’ha quedat sense llum. Com a mostra aquí teniu al papa amb un fanalet.

Kris Kindl Market, Chicago


Tarda de Nadal: sofà, tele i internet. Xafardejo per la xarxa i em trobo amb aquesta magnífica foto feta per una tal Sandra68 al Kris Kindl Market a la Daley Plaza de Chicago. Només per gaudir dels colors de la foto venen ganes de fer una “escapadeta”.

dijous, 23 de desembre de 2010

Heigh Ho, a casa a descansar


La meva amiga Carme ha estat a la Patagònia i m’ha enviat aquesta foto tan divertida.
Justificació completa
Els pingüins arrenglerats m’han retornat la meva infància i m’han recordat la imatge del nans sortint de la mina a la peli de la Blancaneus. No sé si vaig veure “Blancanieves y los siete enanitos” al cine Bonanova, o potser al Spring o a l’Adriano , probablement a més d’un ja que la vaig veure vàries vegades. No es precisament la pel•lícula de la meva vida però l’escena dels nans anant cap a “casa a descansar” no té preu.

dimarts, 21 de desembre de 2010

El caragol escalador


Al camp es normal veure caragols quan plou, el que ja és estrany es veure’n a la ciutat. Fora d’alguns parcs o jardins es gairebé improbable trobar-los ja que l’asfalt no és precisament el seu hàbitat més adequat.

Doncs imagineu-vos la meva sorpresa quan aquest migdia, mentre mirava a través dels vidres com plovisquejava, he vist al meu balcó un petit caragol. Com ha arribat fins aquí? Què hi fa un sisè pis? Son preguntes que quedaran sense resposta. Mai sabrem els motius que han portat al petit mol•lusc a escalar sis pisos però el que si queda clar que Barcelona és una caixa de sorpreses, només cal parar una atenció per descobrir situacions insòlites o curioses al lloc més insospitat. Només cal tenir els ulls ben oberts i la imaginació lliure.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Decisions errònies


La curiositat forma part de vida animal. A la natura conèixer l’entorn no només és necessari sinó que aporta la informació imprescindible per tal de prendre les decisions que calguin davant d’afrontar fets desconeguts.

Posem-nos per una moment a la pell de la granota, què deu estar pensant? Quina mena d’animal és aquest? No vull acabar a la seva panxa. Serà perillós? M’haurà vist? Em moc o haig de fugir?

En canvi el gat probablement des de la seva òptica pensarà altres coses. Quin animal més estrany, deu ser molt fort o verinós ja que tot i que és petit no es mou i em desafia. Serà millor que no m'hi acosti. A la que pugui tocaré el dos.

Entre els humans la cosa tampoc és senzilla, cada dia hem de prendre decisions que afecten el nostre present i per extensió el nostre futur. A la feina, a la família o durant el temps d’oci sempre estem decidint. A cada moment hem de triar. Fruita o gelat, socialistes o convergents, Barça o Espanyol, mar o muntanya... I sovint hem de prendre decisions importants aquelles en que si no volem acabar a la panxa del gat no ens podem equivocar.

diumenge, 12 de desembre de 2010

La lluita per la supervivència


Dues osses polars, cada una amb dues cries, lluiten pel territori, s’ensenyen les dents...No hi ha pietat al món animal, mana la lluita per la supervivència.

En el nostre món, en el món dels humans, la lluita i la confrontació a vegades no és el millor camí per sobreviure. L’experiència ens diu que unir-se per treballar en comú sovint porta millors resultats per a tothom. En èpoques dures, quan les circumstàncies ens porten per camins difícils la cooperació i la cohesió és l’únic camí per sobreposar-se.

dijous, 9 de desembre de 2010

Qüestió d’edat


Voler volar sense tenir les plomes suficientment crescudes i fortes implica necessàriament fracàs. Oi que si et pregunten per quin dels dos lloros de la foto pot volar millor apostaries sense cap mena de dubte pel més gran?

Apliqueu aquesta moral al món de la política. Sovint hi ha alguns, i algunes, que volen arribar molt amunt sense tenir la força i l’experiència necessària. El fracàs està assegurat. Es això el que ens interessa?

dimarts, 7 de desembre de 2010

Sal de fruites


Llegir en el mur del Facebook d’una amiga del PSC que encara està paint no m’ha agradat gens. D’entrada m’ha passat pel cap recomanar-li que es prengui sal de fruites, però de seguida he pensat que no era convenient. No ho era perquè el que intenta pair la meva amiga no era un gran àpat sinó que és el resultat dels socialistes a les eleccions autonòmiques. Prudentment he optat per callar i no he fet cap comentari.

Fer conyeta amb els resultats negatius i les seves conseqüències no està ben vist, no és políticament correcte. Els i les socialistes que ens dediquem a la política, ja sigui d’una manera amateur o professional, no acostumem a riure de les nostres desgràcies. Al contrari ens flagel•lem sense pietat davant de qualsevol contratemps electoral. En lloc d’intentar mirar les coses amb serenitat i analitzar-les fredament, donem voltes i més voltes a la nostra “desgràcia”. No mirem les situacions amb optimisme, al contrari ho veiem més negre del que en realitat és. Tal vegada ens convindria millor observar la realitat des d’una altra òptica i potser, només potser, la ironia es un bon de partida.

Dit això, i tornant al principi, deixem per una vegada el políticament correcte i anem a les coses pràctiques. Segur que val la pena recomanar a la meva amiga que prengui sal de fruites (una dosi d’humor) i que faci un bon rotet . No sé si se sentirà millor, però com a mínim ho haurà intentat. BON PROFIT!

Els socialistes catalans i la bactèria del llac Mono


La notícia gairebé ha passat per desapercebuda, els profans només la hem pogut veure a algunes pàgines de ciència dels diaris, però una troballa científica de gran magnitud ha estat destapada: un grup d’investigadors ha descobert que una bactèria que viu al llac Mono, a Califòrnia, pot substituir un dels sis bioelements necessaris per viure, el fòsfor, per l’arsènic.

Si he entès i comprès el que he llegit -i en temes científics a vegades em resulta força difícil- m’he assabentat que fins ara es creia que perquè existeixi vida són necessaris i imprescindibles sis ingredients: carboni, hidrogen, nitrogen, oxigen, sofre, i fòsfor. El fet que es demostri, ni que sigui en el laboratori i en una simple placa Petri, que és possible la vida sense un dels sis bioelements i que aquest sigui substituït per un de considerat molt verinós, motiva el replantejament per part dels científics sobre la possibilitat d’altres vides -no com les que coneixem fins ara- a altres planetes o fins i tot al nostre. La troballa hauria de significar una revolució pels científics, en la manera que plantegen les coses. El descobriment obre nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.

Doncs llegint les informacions sobre la bactèria del llac Mono se’m va ocórrer una versemblança amb la situació que viuen, vivim, els socialistes catalans. M’explico.

Arran dels pèssims resultats electorals a les darreres eleccions autonòmiques s’ha obert un intens al voltant del futur del socialistes catalans. S’han alçat moltes veus -entre elles la meva- des de dins dels partit, però també des de fora, que opinen, reclamen, aporten o critiquen. Algunes, la majoria, amb bona intenció i amb la consciència que a Catalunya és necessària una força d’esquerres cohesionada i forta. Altres, la minoria, volen aprofitar l’ocasió per torpedinar la possible reacció socialista. La premsa va plena d’articles i opinions, els blocs de molts socialistes també. Iniciatives com la del Miquel Iceta que han obert la seva web a la participació són d’agrair. La proposta de congrés ha obert l’aixeta, ara tothom pot i ha d’opinar. En el debat democràtic tot es possible; ens repetirem, agafarem idees pròpies i dels altres, les desenvoluparem o les discutirem, algues propostes sortiran del calaix i altres seran novedoses. Entre totes i tots hem de construir, reconstruir, renovar, modificar, reformar, rehabilitar, refundar -podeu posar el verb que més us agradi- el PSC.

En la meva aventura d’opinador sobre el PSC deia en un anterior apunt, que calia que tornéssim al vell camí, als orígens del partit. Alguns no m’han interpretat bé, no vull tornar endarrere, el passat està bé on està, als llibres i a la memòria, però penso que per avançar cal tenir present tota la nostra història i treure’n lliçons. En Raimón Obiols ho reflexa molt millor que jo quan afirma: “Es pot dir que el PSC té futur si mira el passat, si mira la seva història i els valors que el van constituir, si mira les raons fonamentals de la seva existència”.

Mantinguem doncs les arrels. Però alhora penso que cal que mantinguem també, o recuperem, com diu en Vicenç Navarro un discurs clar i contundent, un discurs que implica enfrontament amb l’estructura de poder, un discurs d’ells i nosaltres.

Recordem a la bactèria i prenem exemple de la moral de seva història; el descobriment ens demostra que els experts - ni que siguin científics - s’equivoquen, que no hi ha veritats absolutes, que tot es pot revisar i revocar. I si això succeeix en el món de la ciència què no pot passar en el món de la política, on tothom som aprenents de bruixes o bruixots?

El primer món on vivim ha canviat, tot i que segueixen existint opressors i oprimits les coses no són iguals a fa trenta anys. Hi ha nous interessos, més comunicació, més llibertat. I malgrat això els socialistes no hem canviat, no ens hem amollat als nous temps. Els socialistes, no hem volgut buscar i tenir respostes a les noves preguntes que es fa la societat, ens ha fet por. Els socialistes, amb la nostra preocupació sovint malaltissa de gestionar el present, ens hem oblidat de preparar el futur. Hem defugit massa preguntes, no hem escoltat el que es viu fora dels nostres cercles. Ens hem ancorat en la gestió i això ens ha perdut.

Els socialistes catalans hem de fer com el que molts científics faran d’ençà l’aparició de la notícia de la bactèria, no donar res per fet, analitzar des d’altres òptiques. Cal que busquem nous camins, noves formes, noves opcions, nous escenaris.

Hem de parlar d’economia i de l’estat del benestar i el seu nou encaix en la societat actual des d’un punt de vista diferent al liberal imperant. Hem de donar respostes socials a la crisi, però també hem de parlar i donar respostes sobre el medi ambient, el laïcisme i les religions, l’animalisme, la cultura i les cultures, la llibertat, els drets a la xarxa, la igualtat real entre gèneres, el catalanisme, els drets col•lectius i individuals, les taxes per les transaccions internacionals, les immigracions i les emigracions, les nacions i els estats, la solidaritat internacional, els temps lliure i la conciliació...

Les i els socialistes som molt donats a l’autoreflexió. Això és sa, molt sa, com també és sa, necessari i imprescindible conèixer de primera mà el que opinen aquells que no escriuen, ni fan declaracions, Aquells i aquelles que des de la base del partit i d’una manera sorda i callada estan treballant a peu de carrer per un món millor. Elles i ells també tenen dret a ser escoltats i la millor manera d’escoltar-los i entendre’ls es compartir el treball del seu dia a dia. Oi que m’enteneu?

dimecres, 1 de desembre de 2010

La brúixola dels socialistes


La necessitat de saber la direcció, el camí, ha estat una constant a la història de l’ésser humà. La posició del sol o dels estels ha servit de guia durant milers i milers d’anys. La brúixola, una invent antic però relativament modern dins de la història de la humanitat, ha estat durant segles l’etern acompanyant de qualsevol viatger.

Pels que han crescut amb el GPS incorporat al cotxe o al mòbil, pot ser que tinguin la brúixola pràcticament en desús o fins i tot els hi sigui desconeguda la seva utilitat. Pels que ho ignoren només cal accedir a la vikipèdia per saber que “la brúixola o búixola és un aparell de mesura i de navegació que serveix per determinar qualsevol direcció de la superfície terrestre”.

El llenguatge popular ha incorporat la paraula per utilitzar-la en múltiples frases fetes que la fan servir per determinar situacions d’indefinició. “Ha perdut la brúixola” o “ha perdut el nord” són expressions que defineixen clarament un estat d’una persona despistada, sense una ubicació clara.

També en política s’utilitza el símil de la brúixola, les organitzacions tenen unes fites i cal seguir un traçat per tal d’aconseguir-les. Quan es diu que un partit ha perdut la brúixola significa que no sap on és, que va donant pals de cec. Sovint circumstàncies alienes –imprevistos, crisi, atemptats...- poden fer que camí no sigui tan dret com es voldria i això implica haver de fer marrades. Altres vegades son els propis errors els que porten al desconcert i, en algunes ocasions, els legítims paranys que posen els contraris són els que fan desviar de la ruta.

Als socialistes catalans, i s’ha de demostrat en les darrers eleccions al Parlament, no ens ha funcionat la brúixola. Per una banda la crisi internacional no afavoreix a la situació general, per altra són molts els errors que s’han comés -no els enumeraré però el propi president Montilla els ha reconegut- i finalment hem caigut a la trampa de l’adversari que ens ha fet trepitjar per un terreny on no estem gens segurs.

I seguint amb la metàfora, hem tingut anys de tempesta i l’electorat ens ha fet pagar els canvis de timó inesperats, la indefinició, i així part del tradicional vot socialista aquest cop ens ha abandonat. Ens esperen uns temps de reflexions profundes però la solució, crec, és ben senzilla: cal retornar al camí original, al bo. Si és necessari a partir d’ara els socialistes arraconarem la vella brúixola i utilitzarem el GPS, però retrobarem el camí; aquell vell camí que es va començar a traçar durant la dictadura franquista i que es va inaugurar al juliol de 1978 amb la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Un camí amb un objectiu comú: un partit que propugni una societat solidària, un partit de dones i homes amb ple respecte a les creences personals, un partit on es lluiti pels drets de les persones, un partit on es defensi als més desvalguts, un partit on la igualtat sigui bandera, un partit arrelat a la realitat de Catalunya i alhora implicat fraternalment i solidària amb la resta d’Espanya, un partit internacionalista, un partit... Un partit que tingui, no dues, si no tantes ànimes com totes i tots els militants i simpatitzants que en formen part.

En definitiva un partit socialista modern.