dissabte, 30 de maig del 2009

Humor anticlerical (1)

Publicat el 2 de febrer de 1932 al setmanari satíric "El be negre".

Hi han coses que amb el temps no canvien!

Fais-moi mal




Avui fent el repàs i lectura setmanal dels blocs que segueixo, he entrat a veure que feien els de Les Corts CC, i remenant les darrers entrades m’he trobat amb un magnífic article sobre en Boris Vian, al bloc del Club de Lectura Les Corts Miquel Llongueras, signat per la Patrícia Muñiz. L’escrit m’ha fer recordar una cançó que feia dies que intentava rememorar el seu nom. A rel del meu post sobre la cançó, “le deserteur”, del mateix Vian, el meu amic Toni des d’Anglaterra me’n parlava però també se’n havia oblidat. Els temps passa, han passat molts anys... i per fi torna a aparèixer el nom de la cançó: “Fais-moi mal, Johnny.”

Us adjunto els vídeos de les versions francesa i catalana (amb una Guillermina Motta molt jove!), així com també els textos de la lletra. Ara us deixo per tal que les gaudiu. Només un consell, que ningú busqui coses que no son; això no vol ser, ni és, una apologia sobre la violència de gènere, és simplement una cançó humorística sobre sexe consentit. Les irreverències culturals i polítiques d’en Boris Vian eren el que el feien gran.




FAIS-MOI MAL, JOHNNY



Il s'est levé à mon approche
Debout, il était bien plus petit
Je me suis dit c'est dans la poche
Ce mignon-là, c'est pour mon lit
Il m'arrivait jusqu'à l'épaule
Mais il était râblé comme toutIl m'a suivie jusqu'à ma piaule
Et j'ai crié vas-y mon loup


Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny
Envole-moi au ciel...zoum!
Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny
Moi j'aime l'amour qui fait boum!


Il n'avait plus que ses chaussettes
Des belle jaunes avec des raies bleues
Il m'a regardé d'un oeil bête
Il comprenait rien, le malheureux
Et il m'a dit l'air désolé
Je ne ferais pas de mal à une mouche
Il m'énervait! Je l'ai giflé
Et j'ai grincé d'un air farouche


Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny
Je ne suis pas une mouche...zoom!
Fais-moi mal Johnny, Johnny, Johnny
Moi j'aime l'amour qui fait boum!
Voyant qu'il ne s'excitait guère
Je l'ai insulté sauvagement
J'y ai donné tous les noms de la terre
Et encore d'autres bien moins courants
Ça l'a réveillé aussi sec
Et il m'a dit arrête ton charre
Tu me prends vraiment pour un pauvre mec
Je vais t'en refiler, de la série noire

Tu me fais mal, Johnny, Johnny, Johnny
Pas avec des pieds... zing!
Tu me fais mal, Johnny, Johnny, Johnny
J'aime pas l'amour qui fait bing!

Il a remis sa petite chemise
Son petit complet, ses petits souliers
Il est descendu l'escalier
En me laissant une épaule démise
Pour des voyous de cette espèce
C'est bien la peine de faire des frais
Maintenant, j'ai des bleus plein les fesses
Et plus jamais je ne dirai
Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny
Envole-moi au ciel... zoum!
Fais-moi mal, Johnny, Johnny, Johnny
Moi j'aime l'amour qui fait boum!

FES-ME MAL, JOHNNY

Ell s'aixecat quan m'hi acostava

dempeus semblava més petit
i jo he pensat: "m'importa un rave,
aquest xicot és pel meu llit!".
Media un metre trenta-quatre,
però el seu esguard era punyent.
L'he conduït fins al meu catre
i he xisclat: "apa valent"!!"


Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,
Engega'm al cel...ATXUMP!!!
Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,
Jo vull l'amor que fa BOOM!!!""


Quan li farà mal...
i quan li farà mal...
quan li farà mal...
quan li farà mal..."


Es va deixar els mitjons de llana
vermell ratllats amb ribet groc,
desconcertat ha dit: "què mana".
No ho veia clar, pobre badoc!!
Ha continuat: "sóc incapaç
de fer cap mal a un mosquit".
He esgarrapat al bordegàs
tot suplicant a peu de llit:


"Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,
no sóc un mosquit...ATXUMP!!!
Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny
Jo vull l'amor que fa BOOM!!! "


"Apa fes-li mal...
Apa fes-li mal...
Apa fes-li mal...
Fes-li mal..."


Donat que això no l'excitava
l'he insultat ferotgement,
i encara més, amb mala baba
li he abocat: "porc indecent!!"
Llavors s'ha despertat de pet
i ha dit sorrut: "s'està fent tard,
no estic per fer papers de mec,
de llenya rai, te'n fotré un fart!".


"Em fas mal, Johnny, Johnny, Johnny,
amb els peus no!!!... Si!!!
Em fas mal, Johnny, Johnny, Johnny,
no vull l'amor que fa BING!!"


"Ja li està fent mal...
ja li està fent mal...
ja li està fent mal...
ja li està fent mal..."


S'ha anat vestint sense cap pressa,
s'ha empassat el gin d'un got.
Ha dit: "salut" deixant la peça
i em vaig quedar com un ninot
els dels gallets i depravats.
És de poc seny buscar un amant,
ja tinc el cul ple de morats,
ja no diré, d'ara endavant:


"Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,
engega'm al cel... ATXUMP!!!
Fes-me mal, Johnny, Johnny, Johnny,
jo vull l'amor que fa BOOM!!!"


"Oh gràcies, Johnny...!"






divendres, 29 de maig del 2009

Barcelona sota l’ombra del rat penat


El 29 de maig surt a la venda un nou còmic d’en Batman. Us ho explica un que no n’és gaire amant del còmics, el que em fa parlar-ne és que l’acció de la història passa a la meva ciutat, a Barcelona.

Una Barcelona de postal durant el dia i tenebrosa a la nit acull les noves peripècies del rat penat justicier. Les baralles les tindrà amb Killer Croc, un dels seus arxienemics, que s’ha traslladat a Barcelona a fer el mal creient-se que és el drac de la llegenda d’en Sant Jordi. El final de l’aventura us el deixo que el descobriu.

El fet que s’hagi escollit la ciutat de Barcelona per a la nova aventura de Batman, no és casualitat. Barcelona té cada dia que passa, malgrat a que alguns els hi costi reconèixer-ho, més projecció internacional. La filmació de la discutida pel·lícula de Woody Allen “Vicky Cristina Barcelona” on l’actriu Penélope Cruz va guanyar un Oscar, o el videojoc Wheelman on el protagonista, Vin Diesel, es dedica a destrossar cotxes y matar gent per la ciutat, son una més mostra de l’afany dels creatius de moda per incorporar la nostra ciutat i el seu prestigi al seu currículum. Barcelona i art contemporani fan una simbiosi perfecta, única.

dimecres, 27 de maig del 2009

Barcelona i la lluita contra pobresa


Ahir es va presentar el Programa d’Acció Contra la Pobresa a la ciutat de Barcelona. En poques paraules, es destinaran més 111 milions d’euros en despeses i gairebé 37 en inversions en deu accions contra la pobresa entre aquest any i el que ve.

L’ajuntament de Barcelona amb Jordi Hereu al capdavant incrementa, encara més els recursos destinats a la lluita contra l’exclusió social. El fet per si sol és important, però també ho és el consens i la participació que s’ha aconseguit amb les principals entitats socials. La satisfacció dins dels moviments socials és palesa.

L’equip de l’Hereu ha treballat colze a colze amb les entitats per combatre les noves situacions i l’agreujament de les anteriors. L’ajuda a la infància, l’augment de places als menjadors, més recursos per a pisos, equipaments pels sense sostre i un llarg etcètera s’han posat sobre la taula. Se’n han buscat solucions.

Estic content, la mesura potser no aportarà cap vot a l’equip de govern, però un cop més s’ha demostrat que es treballa pel bé tots els ciutadans, i també pels més desafavorits. Així és com els socialistes fem ciutat, es com fem país. I que duri ...

diumenge, 24 de maig del 2009

Boris Vian: Le Déserteur


Le Déserteur

Monsieur le Président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir
Monsieur le Président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter

Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers
Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins

Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
Refusez d'obéir


(versión castellana de Manuel Talens)

El desertor

Señor presidente
Le escribo esta carta
Que quizá lea usted
Si tiene tiempo
Acabo de recibir
La orden militar
Para ir a la guerra
El próximo miércoles
Señor presidente
No voy a hacerlo
No vine a este mundo
Para matar pobre gente
No quiero que se enfade
Pero he de decirle
Que mi decisión es firme:
Voy a desertar

Desde el día en que nací
He visto morir a mi padre
Partir a mis hermanos
Y llorar a mis hijos
Mi madre sufrió tanto
Que ya está bajo tierra
Se ríe de las bombas
Y hasta de los gusanos
Cuando estuve preso
Me robaron la mujer
Me robaron el alma
Y todo mi pasado
Mañana muy temprano
Les cerraré la puerta
A aquellos años muertos
Y me echaré al camino

Pediré limosna
Por las rutas de Francia
De Bretaña a Provenza
Y les diré a las gentes:
«Niéguense a obedecer
Niéguense a colaborar
No vayan a la guerra
Niéguense a partir»
Si hay que derramar sangre
Derrame usted la suya
Pues tan buen apóstol es
Señor presidente
Si ordena que me busquen
Dígales a sus agentes
Que no llevaré armas
Que pueden disparar.



divendres, 22 de maig del 2009

Això no és Amèrica, és Europa


No se’m pot acusar d’antiamericà. M’agrada la coca-cola zero. No em perdo cap partit de la NFL per Sportmania. M’encanten els westerns de tota mena. El Kill Bill d’en Tarantino és la meva pel·lícula de capçalera. M’hagués agradat estar al festival Woodstock. La cuina Tex-mex és una de les meves preferides. Amb la Regina tenim pendent travessar en cotxe els Estats Units fent l’antiga ruta 66 .

Darrerament, sobretot a partir de la victòria de l’Obama a les eleccions americanes, ens estan inundant de missatges que pretenen vendre’ns les "excel·lències" del sistema americà. Primer van ser el gurus, o aprenents de gurus, de la política 2.0 europea que van veure un camí per vendre el seu producte i justificar el sou. Ens intenten traslladar sí o sí les experiències americanes a casa nostra. Ara ja son els propis partits, de tots els colors, que es fan hereus dels “principis obamanians”. Tothom reivindica la victòria d’Obama com a seva. Tothom intenta aplicar fil per randa les tècniques electorals emprades als USA. El binomi política i internet està en boca de tots. Les maquinàries del partits utilitzen fotocopiadores per reproduir els estudis americans (tenen llicència creative commons o hauran de passar pel cànon de la SGAE?)

Però la meva admiració per aspectes d’una cultura no farà que perdi el nord i recordi on he nascut, on visc i cap on vull anar. Com que no vull que se’m acusi d’imparcial, només criticaré el que fan els socialistes, els meus.

Veiem un parell d’exemples: el primer vídeo de campanya del PSOE, on es veuen unes imatges, per cert molt bones, de les eleccions americanes entre altres coses diu: aquel dia no pudiste votar, vota ahora. Segon exemple les paraules del president Montilla a l’acte d’inici de campanya dijous passat al pavelló del Guinardó on afirmava que al novembre "havíem derrotat" a McCain.
Anem a pams: això no és Amèrica i qui va derrotar a McCain no van ser els socialistes catalans, va ser l’Obama. La distància entre el que diu i pensa Obama i el que diuen i pensen els socialistes és abismal. Cal recordar que a la majoria d’estats americans encara hi ha la pena de mort? Cal recordar l’estat penós de la sanitat pública americana? Cal recordar els judicis com a adults de menors d’edat? Cal recordar el puritanisme religiós? Cal recordar la política imperialista? ...Cal que continuï?

Els europeus, en política, no hem d’envejar res a ningú i els socialistes menys. Tenim arguments, tenim idees, som creatius (vegeu el magnífic vídeo del les JSE). No cal que ens enlluernem amb el producte de moda: Obama. Sempre, i ara amb la crisi encara més, els socialistes només cal que seguim fidels als nostres principis, a la nostra ideologia i el temps i els fets ens donaran la raó.

La doctrina Monroe entronitzava la frase.”Amèrica pels americans”, jo diria: “Per un món millor deixem Amèrica pels americans i Europa pels europeus”.

dilluns, 18 de maig del 2009

Contra les agressions dels intolerants. El barri és de tots.


En un món on hi han conflictes i discrepàncies és lògic i natural que les persones s’odiïn o s’estimin, que es critiquin o s’alabin , però sempre dins d’un espai de debat racional i democràtic. Un espai que en cap cas ha de conduir a la repressió o a l’exclusió, és l’espai de la tolerància.

Però per ser tolerants hem admetre que el món, el país, la ciutat, el barri o el carrer on vivim és de tots. Hem d’admetre que tots els ciutadans i ciutadanes tenen els mateixos drets i deures, que tots i totes tenim l’opció a decidir el nostre futur sense cap tipus d’exclusions per raons culturals, ètniques, religioses, econòmiques , sexuals o polítiques. La tolerància no és, però, una actitud que ens vingui donada, l’hem d’aprendre, és un fruit de la socialització, d’una bona socialització.

Us preguntareu a que venen aquestes filosofades, és molt senzill, són producte de les reflexions que em vaig fer quan em vaig assabentar d’uns fets, que per breus i quasi desapercebuts, no deixen de ser importants, que no m’agraden i que em fan prendre postura. Una postura contundent i sense escletxes. Anem als fets.

Dissabte passat es va celebrar la Mostra d’Entitats del districte de Les Corts. La mostra és un punt de trobada de les associacions dels barris de Les Corts, Maternitat-Sant Ramon i Pedralbes amb els veïns i veïnes dels districte. Com cada any, els socialistes hi vam ser presents, no només a les paradetes del PSC i la JSC, també hi estàvem com a membres actius de moltes entitats: associacions de veïns, culturals, juvenils, esportives, ONGs... També com cada any altres forces polítiques havien posat el seu estand. La jornada havia transcorregut plàcidament, un dia de maig amb molt de sol i molta gent. Cap a mitja tarda un grup d’estètica okupa, que va participar a la parada del sindicat d'Estudiants del Països Catalans, amb més alcohol del compte, aprofitant la presència de la presidenta del districte a la caseta de les joventuts del PP entren a la caseta popular i amb una pluja d’insults llencen totes les coses pel terra.


Els de la JSC i PSC que estaven a la caseta del costat, van sortir en defensa del agredits. La tensió va pujar de to. Finalment va arribar la Guàrdia Urbana i va posar pau.

Els socialistes no estem d'acord políticament amb el PP, discrepem amb molts dels seus plantejaments però sempre hem lluitat perquè tothom pugui expressar les seves idees i ho seguirem fent. El que van fer els antisistema és un acte feixista i, com a tal, cal combatre’l.

L’actitud davant els intolerants, aquells que volen imposar els seus criteris costi el que costi, amb coaccions i violència, ha de ser rotunda i només pot ser una: l’aplicació de la llei. L’estat democràtic està obligat a protegir la convivència pacífica i si cal, en darrera instància, ha de suprimir la llibertat dels intolerants.

No desitjo ni vull que els intolerants campin amb impunitat pel meu barri, pel nostre barri, pel barri de tots. No desitjo ni vull cap Kristallnacht a Les Corts. No desitjo ni vull cap mur de Cisjordània a Barcelona (ni enlloc). Els socialistes som demòcrates per definició i convenciment. Democràcia i tolerància van agafades de la mà. Els socialistes de Les Corts, agradi o no, defensarem sempre la tolerància.

diumenge, 17 de maig del 2009

Sensació agredolça. La Festa de Maig i la premsa


Ahir dissabte vaig tenir una jornada molt intensa, es feia la Primera Festa de Maig del PSC Barcelona. Desprès de vàries setmanes de feina de molta gent havia arribat el gran dia. Els dissabtes a les 7 del matí no hi ha un gat als carrers de Barcelona, l’autobús em va dur en un plis-plas al Parc de l’Estació del Nord. L’escenari ja estava en peu, només calia aixecar el fons, decidim on posar la pancarta i les “plomes”, fem els darrers retocs. A les 10 quasi tot està enllestit, arriben les persones que ens ajudaran desinteressadament durant tot el dia en el funcionament de l'event ( des d’aquí el meu profund agraïment). A partir de dos quarts de dotze la festa ja està en marxa. Globus, màgia, paradetes d’entitats, parlaments (em reafirmo l’Hereu és un crac), dinar popular (amb sis plats europeus diferents), debats, curtmetratges i concerts. 14 hores seguides d’activitats. Com diríem els meus fills, arribo a casa petat, fet caldo, han estat 18 hores seguides sense parar, anant amunt i avall del recinte, tapant forats, intentat facilitar les coses, però ha valgut la pena. Ha sortit bé, molt bé. Molta gent, més de la prevista, fins i tot al concert que competia amb la victòria de la lliga del Barça. Tot a anat com una seda. L’any que ve més.

Tot i l’esforç fet per la gent de comunicació del PSC de Barcelona, la premsa no recull adequadament la notícia, només petits breus, alguns mitjans ni en parlen. Les activitats de la força política majoritària a la ciutat no mereixen comentaris? Volen convertir als socialistes en marginals de la vida barcelonina? Les paraules de l’alcalde de la ciutat no són importants? Senyors de la premsa: caldrà que s’ho mirin. No amaguin, informin si us plau. Si no ho fan perdran credibilitat i això no és bo ni per vostès ni per la democràcia. Deixem els temps de la censura, tornem al veritable paper de la premsa: informació, informació i informació.


La foto és d’en José Luque (gràcies)

diumenge, 10 de maig del 2009

Violacions com a teràpia


Fa una seixantena d’anys que en Boris Vian, sota el pseudònim de Vernon Sullivan, escrivia amb la seva ironia habitual “Elles ne se pas rendent pas compte” que en versió espanyola es va editar sota el títol “Con las mujeres no hay manera”. Vian, amb la seva prosa agosarada, provocadora, irreverent, subtil, iconoclasta i tots els adjectius “alternatius”que vulguem afegir, ens presentava les històries d’un noi de bona família encaparrat en rescatar a una amiga seva que formava part d’una xarxa de traficants amb un tret especial: la peculiaritat de que està formada per gays i lesbianes. Dins d’un món de drogues, corrupció i clubs de la mala nota, el protagonista va amunt i avall repartint llenya a tort i a dret i aplicant la seva particular teoria que les lesbianes ho són per que no han provat els homes. Es dedica a violar, i segons la seva absurda tesi, a redimir a totes les lesbianes que se li posen al davant.

Fa molts anys que vaig llegir a Vian. A COU , el curs de la meva vida, amb el meu amic Toni ens compraven tot els que llibres de Vian que vèiem. Ens agradava, sobretot, els signats com a Vernon Sullivan, els de novel·la negra, incitadors i divertits. Te’ls llegies d’una tirada. Però teníem, i seguim tenint, clara una cosa, el que deien els llibres de Vian era ficció. Així havia de ser i així havia de continuar sent.

Llàstima que sovint la realitat supera la ficció. A la premsa de fa algunes setmanes s’ha pogut llegir, sempre en petits espais, l’al·lucinant situació que es viu a Sudàfrica. El tema s’ha destapat pel primer món d’ençà el descobriment del cos assassinat d’una coneguda jugadora de futbol. La jove havia estat violada per un grup homes i apunyalada 25 vegades a la cara, el pit i les cames. Eudy Simelane pagava un preu molt alt per haver estat una gran activista a favor de la igualtat i una de les primeres dones en viure d’una manera oberta i natural com a lesbiana al seu barri. La seva mort ha destapat un problema que ja s’anava coent: la violència contra les dones, i més concretament el que s’ha arribat a anomenar les “violacions correctives”.

Les violacions correctives són l’absurd mètode adoptat per unes bandes de joves sud-africans amb el que es pretén “curar l’anomalia” del lesbianisme mitjançant la violació. Sudàfrica un país on legalment es prohibeix la discriminació per orientació sexual, on estan permesos els matrimonis entre homosexuals, tanca paradoxalment ells ulls davant aquesta realitat, la major part dels crims queden impunes i la cosa va en augment. Es viu una situació cada vegada més caòtica, augmenten l’homofòbia, els insults, les agressions, les violacions i els assassinats. Cada setmana més de 10 casos de violacions correctives són denunciats, cada any un 2 per cent de la població femenina sofreix una violació. Segons Action Aid més de la meitat de les dones sud-africanes seran violades al llarg de la seva vida. Quan es posarà aturador a tanta injustícia? Quan de temps ha de passar per que s’aniquili aquesta pandèmia? Fins quan regnarà la por?

En Boris Vian feia broma, ficció. Algunes bandes de joves sud-africans prediquen i practiquen el terror. La diferència és abismal.

Avui he parlat de Sudàfrica, però la violència sexista està a tot arreu, també a casa nostra. Violència sexista i més violència sexista. L’imperi de la por, la por és més contagiosa que qualsevol virus, el pànic anul·la voluntats. Fins quan ens mantindrem cecs, sords i muts davant el problema?

diumenge, 3 de maig del 2009

Castigats sense sexe


Des de que es van celebrar les darreres eleccions a Kenya al desembre de 2007, el país africà viu en un estat de tensió política permanent. El detonant de la crisi va ser la nova victòria del veterà polític Mwai Kibaki que immediatament va ser acusat de frau electoral pel seu oponent Raila Odinga. Les protestes i aldarulls violents van portar al país al caos, més de 1000 morts i 300 mil desplaçats i 1000 milions de dòlars en pèrdues. La situació es va fer insostenible i només la mediació d’en Kofi Annan va aturar les matances. Un pacte de repartiment del poder entre els dos sectors va posar fi, momentàniament, a les disputes partidistes. Kibaki seria president i Odinga el primer ministre.

La pau estava servida; però com era d’esperar, i la història ens ho ha demostrat constantment, els matrimonis de conveniència no acostumen a funcionar. Desprès d’un any llarg de desencontres la tensió ha tornat a pujar de to. Tan tibant és la situació i tan a prop està el trencament de relacions que un grup de dones (autoanomenades G-10) ha promogut una vaga sense sexe per tal de forçar als rivals a acostar postures i que treballin d’una vegada pel seu país. La dona del primer ministre s’ha unit a la protesta i s’espera que a hores d’ara la del president també ho faci.

Aquest pas de les dones kenyanes no és nou, ja al 2003 algunes organitzacions europees i nord americanes es van declarar, sense gaire èxit, en vaga de sexe en protesta per la guerra d’Irak. Les protestes estan inspirades en l’obra Lisístrata de l’autor clàssic grec Aristòfan. Lisístrata cansada de les constants diputes entre les polis greges, va reunir dones de tots els bàndols i les hi va prosar una vaga sexual. Al principi la proposta no és ben acollida per la resta de dones però finalment les convenç que no facin sexe ( no us perdeu l'escena del jurament!) fins que es signi la pau. L’obra acaba, quan els homes, sense sexe, decideixen deixar de lluitar.

Esperem que aquestes hereves de Lisístrata tinguin la mateixa sort i aconseguien els seus objectius. Que per una vegada la ficció s’acosti a la realitat.