divendres, 2 d’octubre de 2009

Les veritats de la premsa


Avui m’agradaria parlar dels mitjans de comunicació, o millor dit de la utilització interessada del mitjans de comunicació. M’agradaria parlar de la veritat, de la informació i de la democràcia. Ho intentaré, no sé si me’n sortiré.

Llenço vàries consideracions. Tothom té el dret a la llibertat d’expressió i al dret a la informació sempre que no es vulnerin altres principis o drets fonamentals. No hi ha una sola veritat. De veritats n’hi ha tantes com persones que les interpreten.

La missió fonamental dels periodistes és informar. Cada mitjà de comunicació té la seva línia ideològica cosa que no ha de condicionar l’explicació de la veritat. I dins d’aquesta missió informativa la premsa ha de denunciar. Denunciar el que no agrada, denunciar les males pràctiques, denunciar les injustícies. Però aquestes denúncies, vistes des de diferents òptiques, han de ser justes i han de ser en positiu. No em val la denúncia per la denúncia. No em val la denúncia per vendre més, no em val la denúncia per desprestigiar. No em val la denúncia per desestabilitzar.

Ens calen uns mitjans democràtics, crítics, molt crítics si cal, però democràtics. Que informin, que denunciïn, però que no manipulin, que no provoquin distintes sensibilitats, que no magnifiquin fets, que no ampliïn descontentaments, que no suscitin enfrontaments.

El que han de fer els mitjans és defensar la democràcia, i defensar la democràcia passa per defensar la convivència, per intentar buscar solucions, per adoptar una actitud mediadora, social, integradora. Els mitjans han de ser còmplices de la democràcia.

Fa temps que sabem que molts mitjans de comunicació això d’actuar d’una manera democràtica no ho faran mai, hi ha massa interessos -econòmics o ideològics- en joc. El que sap greu, des de l’òptica de l’esquerra, des de l’òptica purista de l’esquerra, que els considerats “nostres” traeixin darrerament aquests principis. Llàstima. Perd la veritat, perd la informació, perd la democràcia. Hi perdem tots.

2 comentaris:

  1. Desgraciadamente cuando alguien se debe a intereses económicos, todo esto que dices, tan real, tan auténtico y tan bonito (y no te hago la pelota, es así, es el lait motif de muchos de los nuestros) le importa tres pimientos, la democracia, la integridad, ser de izquierdas de verdad, o de pacotilla,(porque uno no es lo que dice sino lo que hace) y traicionar cuando les sale de ahí. Y desde luego que con este tipo de gente trabajando en un medio de comunicación, con la responsabilidad que esto supone, perdemos todos. También por desgracia los seguidores de semejantes individuos con sus respectivos periódicos, emisoras y canales, tienen sus seguidores igual de perversos. La lucha es eterna y desesperanzadora, pero aquí tienes a unas cuantas hormiguitas luchando contra el elefante, que si somos muchas alomejor le quebramos una uña, si se le infecta puede perder un pata y ya se sabe que el elefante sin una pata y con su peso, se desploma. Digo esto con el perdón de los elefantes, por compararlos con semejantes individuos.

    ResponElimina
  2. No ens enganyem Enric. La premsa juga el paper que els polítics l'hi han deixat jugar. Quants partits estàn recolzant editorials de diaris? I quants no han empès fusions de grups de comunicació o creacions de noves capçaleres? Queixar-se de la premsa és mirar capo a un altre lloc. Que avui la premsa o els mitjasn de comunicació no tenen l'exclusiva de l'Opinió Pública, és un fet. Internet, les xarxes socials, etc. acostumen a mostrar altres visions de l'opinió pública. per això, creure que l'opinió dels diaris influeix sobre els votants també és no conèixer el funcionament de l'opinió pública avui. A l'11 M, la gent es va mobilitzar molt abans que els diaris diguéssin res (tots espantats per les amenaces de l'Aznar).
    El problema dels partits i dels polítics, en general, és que es tanquen en bombolles de cristall i treballen aïllats dels problemes del carrer. I és allà on es cou l'opinió pública.

    ResponElimina